Fomentar la formació professional i establir sinergies amb el món laboral és una de les prioritats que es fixen de cara al nou any, segons ha firmat el responsable de serveis territorials d'ensenyament al Vallès Occidental,
Lluís Baulenas en la presentació d'aquest dimarts. Com el treball va canviant, nosaltres també ens hem d'anar adaptant. La manera d'adaptar-nos és, amb la formació contínua, la manera d'adaptar-nos i donar una resposta clau és la formació professional. És, en aquest sentit, que la formació professional, any a any, aquí als serveis territorials, ens va creixent. La millora dels centres i l'intercanvi d'experiències entre equipaments i també...
dins del centre és l'altra eixa potenciar. Moment ara per conèixer la previsió del temps. Servei Meteorològic de Catalunya, Esther Batalla, bona tarda. Hola, molt bona tarda. La jornada d'avui va marcada per l'inestabilitat. Han començat les precipitacions ja a partir del mig matí, però sobretot estan guanyant intensitat a partir de mitja tarda. I estem parlant de ruixats de caràcter intens, amb forta intensitat de precipitació, els que s'han donat entre la selva, maresme i també Vallès Oriental, afectant municipis com Tordera, Blanes o Santa Maria de Palau Tordera.
En qualsevol cas, aquestes precipitacions seguiran, s'anarien desenvolupant xàfacs i ruixats a qualsevol punt pràcticament de la meitat est i sobretot de l'interior del nord-est durant la tarda. A partir ja de la nit i la matinada tendirien a restringir-se més a zones del sector central de litoral i prelitoral. La situació en quant a les temperatures, avui en temperatures un pel més baixes, sobretot en aquests sectors on ha plogut que no pas ahir. De moment, això és tot des del Servei Meteorològic de Catalunya. Bona tarda.
Notícies en xarxa La tarda amb Marina Romero
Què tal, com esteu? Bona tarda. Us convidem a partir d'ara mateix a seguir en aquesta sintonia, la de la vostra ràdio local, aquesta ràdio que us parla de les vostres coses, del vostre poble o de la vostra ciutat, que us parla de la realitat més propera. Volem compartir amb vosaltres moltes històries en aquest programa que fem en xarxa una vintena d'emissores locals que cada dia observen, exploren, investiguen i copsen les il·lusions, les inquietuds i els neguits del territori. Si us ve de gust, hi som fins les 6.
I què us tenim a punt per aquesta tarda? Doncs un munt de coses, com sempre. I, per exemple, els dimarts dediquem un temps a l'emprenedoria. Avui a l'espai Valors Actius i de la mà del Prat Ràdio parlarem amb els creadors d'un joc per a telèfons mòbils i tauletes que gira a l'entorn d'un debat prou actual, la independència de Catalunya. Parlarem, doncs, de l'Independence Games.
Amb Canal Blau seguirem descobrint el municipi de la setmana, Vilanova i la Geltrú. I atenció, eh?, perquè a l'entrevista compartida avui conversarem amb l'arquitecte Oriol Boigas. Tot això és el que passarà aquí a la vostra ràdio local des d'ara i fins al punt de la 6. Valors actius
Sí, sí, és dimarts i avui toca secció de Valors Actius, és l'espai en què parlem d'emprenedoria, economia, de projectes empresarials que sorgeixen als nostres municipis, que n'hi ha molts i de ben variats, i que toquen tots els sectors. A diferència de la temporada passada, però, canviem de dia, ja veus, tots posa això en aquesta vida, canviar de dia, així que ja ho sabeu, a tots els interessats, anoteu el canvi a les agendes,
I entrem en matèria, ho fem com sempre, que parlem de valors actius amb l'Axel Camaràs. Axel, com estàs? Hola, com anem? Molt bé, eh? Jo estic preparat per engegar, com deies, aquest valors actius, engegar-lo una segona temporada, un espai que ens ha permès...
doncs com deies, descobrir grans talents, sobretot gent atrevida, gent que tira endavant i que no para de tenir idees i tenir bons projectes. I que se les juga en uns moments com aquests que no és fàcil. Exacte, i per això aquí els hi volem donar veu. Avui, com bé saps i com hem comentat al llarg de tot el dia, és de setembre. Demà celebrem la Diada de Catalunya i per això parlarem d'un joc que té molta relació amb la celebració de demà. Així ja comencem a escalfar una mica els motors, si és que no estan prou escalfats. I ho farem de la mà d'un pretenc, d'un noi del Prat de Llobregat, que viu a Holanda.
El pretenc Sebastián Galiano és un enginyer tècnic en telecomunicacions que a marxa de Catalunya fa quatre anys a la recerca de millors condicions laborals. Durant aquest temps ha estat a Suècia, on ha fet un màster de Sistemes de Comunicació a l'Institut Real de Tecnologia, i també a Holanda, on hi treballa des de fa dos anys, després de fer una especialitat en gestió i business. Allà ha conegut el madrileny Emilio Rodríguez, amb qui ha decidit unir esforços per crear una aplicació per a telèfons intel·ligents i tauletes,
L'Independence Game, un joc d'estratègia tipus RISC, que combina a defensar Espanya dels independentistes o bé lluitar per la cessació de Catalunya. Sebastián Galiano, des d'Holanda, bona tarda, com estàs? Bona tarda, com estàs?
Ai, que la cobertura ens falla. Mira, això sí que ho hem entès, eh? Doncs mira, el missatge... Un missatge holandès, eh? Exacte. No, no, anava amb anglès.
Va, doncs farem una cosa. Mentre recuperem la trucada amb volanda, seguim descobrint el municipi d'aquesta setmana i ens vam quedar tots amb la boca oberta. A veure què ens han preparat avui els companys de Canal Blau.
Avui us convidem a fer un tomb per Vilanova i la Geltrú fent parada per aquells racons més singulars. La ruta la comencem des de la nostra casella de sortida particular, l'estació de trens. I quedo amb la Mònica Álvarez, de 25 anys, i és educadora de museus. Vaja, que li encanta la història i li apassiona explicar-la. Ella és la nostra guia. Aquest viatget local, però, no el farem pas a peu ni a entrenet turístic.
Com a bons vilanovins, li hem demanat a Pere Tàpies la moto. Bé, de fet, hi pujarem després, perquè la primera parada està a tocar de l'estació. Al Museu del Ferrocarril hi acull una col·lecció on hi podem trobar peces tan singulars com, per exemple, el primer Talgo o el primer tren que va circular a la Península Ibèrica l'any 1848 i que és l'anomenat tren del centenari. Com veieu, començant la ruta per l'estació no era pas casualitat.
Aquest mitjà de transport ha estat clau per a l'obertura de la ciutat. El ferrocarril a Vilanova va ser promogut per Francesc Humay Ferran, va ser qui va col·laborar en l'arribada del ferrocarril. A nivell de comerç sí que va propiciar molt que de Vilanova marxessin els productes cap a Barcelona. I també a nivell de turisme, diguéssim, o dels primers visitants també de Barcelona que venen cap a Vilanova.
Mentre escolto a la Mònica, penso en la contradicció que suposa treure pit amb la història del ferrocarril a Vilanova, mentre que el dia que un tren de rodalies es digna arribar puntual, hi entrem tots fent una conga. En fi, la Mònica i jo tampoc volem fer tard i seguim fent camí. Propera parada, Biblioteca Museu Víctor Balaguer.
és l'espai que acull la col·lecció que l'escriptor i polític Víctor Balaguer va regalar a la ciutat de Vilanova i les Altru. Hi ha acull col·leccions de molts tipus. Potser la que més destaca per la singularitat o la curiositat que pot despertar és la col·lecció egípcia. L'estrella, diguéssim, és la mòmia d'un infant de 5 anys que s'anomena popularment Nessi.
Abans de marxar, diu que em fixi en les escultures que presideixen l'entrada. Hi ha dues escultures, que són l'Arcabís Bermanyà, per una banda, i en Manel de Cabanyes, que després recuperarem l'últim tram d'aquesta visita, d'aquest viatge. Ara sí, em diu que ja en puc posar el casc i pugem a la moto. Entrem a la carretera general que talla Vilanova per la meitat. En pocs dies les fulles dels plataners teniran tot el voral de tons marrons. Anem en direcció al centre de la vila, ben a propera.
Ja som al centre, a la mítica plaça de la Vila. La Mònica em descobreix una bona anècdota. Una curiositat que molta gent desconeix és la vinculació d'aquesta plaça i de la seva arquitectura amb el poble de Matanzas, a Cuba. I que aquesta plaça de la Vila de la nostra ciutat té un urbanisme molt similar al que serien les places cèntriques de moltes localitats cubanes, especialment pels arcs que les recorren.
El nostre tomet vilanovís segueix cap amunt, sense allunyar-nos massa del centre. Deixem la plaça de la Vila i enfilem pel carrer dels Caputxins, emblemàtic carrer estret replet de botigues. Les grans cadenes i franquícies dibuixen un comerç ben diferent al que coneixíem de petits, i això que no són pas tan grans. Mentre esbranem un iogurt d'aquests que estan tan de moda, arribem al carrer Major, al Museu Romàntic Campapiol.
Aquest museu va ser la casa de Francesa Papioli i Pedró, terratinent polític i advocat. En l'actualitat és el museu romàntic de la ciutat. Va acollir les tropes napoleòniques quan el 1808-1809 van arribar a Vilanova. També conserva els espais al servei, molt interessants per poder veure com vivia aquesta altra societat menys coneguda, potser a nivell de museus, que eren les cuineres, els mesovers, etcètera.
Tot i portar-ho amb molta professionalitat, no falto a la veritat, si dic que la Mònica i jo tenim un passeig molt romàntic. Ara sortim al jardí. A aquest museu també hi ha un jardí romàntic on s'hi conserva una col·lecció de carruatges i bicicletes antigues. Especialment interessants són les bicicletes. Algunes s'hi assemblen molt i altres molt poc, però que són les mares de les nostres bicicletes actuals.
Ara que parlem de bicicletes, us he de confessar que a Vilanova i la Geltrú és una de les ciutats on més robatoris de bicicletes es produeixen. Els dos respirem quan veiem que, com a mínim, la nostra moto segueix al seu lloc. Diu que em posi còmode, que ara anem a les afores, fins a la Masia d'en Cabanyes, on precisament hi treballa la Mònica els caps de setmana fent visites guiades. La Masia d'en Cabanyes va ser la residència senyorial construïda a finals del segle XVIII per Llorens de Cabanyes i Fuster,
comerciant de vins i guardens, i va ser també la casa on va viure i va morir el poeta romàntic Manuel de Cabanyes, que vinculem al bibliotec Amús del Víctor Balaguer, on a l'entrada hi ha l'escultura que el recorda. Ara som fora de la masia, però de masia la veritat en té ben poc. No em tallo un pèl i li ho pregunto. Sí, bé, la casa és una arquitectura molt singular a nivell català, segurament sigui una casa única.
I un dels elements que més destaca és la relació entre aquesta arquitectura italiana amb la masia catalana. I són les galeries arcades que recorren tres façanes. Ens acomiadem i li dic que la nostra propera trobada faré jo de guia. Però per un altre tipus de cultura, una molt nostra també, la cultura de bars.
Després d'aquest nou capítol que ens permet descobrir aquesta setmana Vilanova i la Geltrú, avui hem descobert-ho. Hem fet una interessant ruta turística per aquest municipi. El que farem és recuperar els nostres valors d'actius. Estàvem intentant saludar el Sebastián Galiano. El Sebastián és pretenc, però fa quatre anys que ja no viu al Prat del Llobregat i ara mateix viu a Holanda. Està fent un trajecte en tren i veurem si la cobertura ens permetrà o no poder mantenir la conversa que volem tenir. Sebastián, bona tarda, que ens sents ara.
Bona tarda, sí que ho sento. Estava arribant justament a l'estació i això ha sigut el problema, però ja està. On vius d'Holanda, exactament? Jo dic al nord, a una ciutat que es diu Kroningen. Sí? Jo la conec per l'equip de futbol, no vaig més enllà. Em sona el nom. I cada dia fa dues hores per anar a treballar? Sí, una mica més, sí. Una mica més, eh? Va, anem al Grac. Però bueno, gràcies a això he fet el joc, també. Sí? Per què, per què?
perquè et dona temps a fer coses al tren, estàs tranquil, tenim wifi al tren, llavors podem treballar tranquils. La idea va sortir al tren, la idea de crear aquest joc? No, no, no. Ja seria massa bonic, eh? Sí, sí, ho vam parlar, ara no me'n recordo quan. No sabria dir el mes, però potser seria el gener d'aquest any o potser abans. I bueno, d'allà van començar una miqueta tots.
Però com se us planteja, com us ve la idea al cap de crear aquest Independence Day, un joc que... Independence Game. Un joc que recrea una mica aquesta lluita entre Espanya i Catalunya? Bé, nosaltres tots dos som enginyers en informàtica, jo en telecomunicacions, i estàvem pensant, ostres, seria bé fer aplicacions, que ara està molt bé, una bona experiència...
però volíem fer alguna cosa que estigués bé, que tingués algun al·licient. I vam pensar en aquest concepte de joc on els resultats són globals, però ben bé no sabíem on aplicar-lo. I com nosaltres sempre fèiem conyes de temes de política, de futbol i de coses així, vam dir... I si fem un joc en què podem fer aquest concepte de resultat global entre catalans i espanyols, estaria bé, perquè ens
ens permet innovar en el món dels videojocs, fer una cosa divertida i ficar una miqueta d'humor a l'assumpte.
Posar una mica d'humor a l'assumpte, però com es juga? Perquè sabem que s'assemblaria al risc, no?, si l'haguéssim de comparar amb algun joc de taula actual. Sí, ens van basar en el risc, perquè tots dos juguem, i llavors van dir, podem fer unes multiplicacions a les regles, i com es juga? Per simplificar-lo, per fer una partida molt ràpida, molt més activa,
I així van pensar i ho van fer. La pantalla està dividida, però m'ho expliquem, eh? Aquí aquest matí han estat jugant. Sí, hi ha els territoris, dividits de Catalunya, les Illes Balears i també el País Valencià, i aleshores hi ha els dos bàndols que es collen els territoris, posen les tropes a cada un d'ells i hi ha una batalla, no?
Sí, el que vam fer és que el risc té objectius, però nosaltres ho vam resumir només amb l'objectiu de conquista total, que és conquerir totes les regions, i ens vam basar en el mapa dels països catalans, menys la planja nord, la Catalunya francesa, perquè vam dir que no entrava dintre del conflicte,
I a partir d'aquí vam dividir tot en tres regions, que són grosses, les comunitats autònomes, Balears, València i Catalunya. Conquerir tota una regió dona més punts, més soldats al seu entorn. I a partir d'aquí el que fem és que cada jugador descarrega la versió de l'aplicació del seu bàndol a través d'un servidor que hem fet nosaltres a internet. Els dos jugadors es connecten i poden començar el joc online...
directament, és bastant senzill, de fet. Per tant, que quedi clar, si un joc online, per tant, estem jugant contra gent real, entre cometes, de l'altre bàndol, perquè ens entenguem una miqueta. Tu, quan t'inscrius en aquest joc, ets a dir si ets català o bé ets espanyol? Bé, jo diria si ets una cosa o ets una altra, jo diria que tu suportes el bàndol que més t'agradi o que més... A favor de qui estàs, no? Exactament. Nosaltres no volem...
fer res més que la gent s'ho passi bé i no té res a veure d'on ets. És a dir, que el context polític actual és simplement l'excusa per crear aquest joc, però no voleu entrar ni en batalles polítiques ni, molt menys, en enfrontar dos territoris. No, no és la nostra intenció. Només que volem que la gent s'ho passi bé. Per exemple, avui hem posat al nostre Facebook que si demà el bàndol català arriba al 60% de victòries, doncs farem una sorpresa...
Home, estem molt a prop, ja, d'això. El que he vist jo és que hi ha el 55%. Sí, sí, però bueno, espero que hi hagi una mica més de resistència, eh? Sí? Espero que sí, però ja ho veurem, ja ho veurem. Demà potser la gent s'anima amb tot el tema de la via catalana i la diada i potser arriba a les 60 o no. Ho veurem demà.
El joc va sortir a finals d'agost. Entenc que ja teníeu una mica de manera intencionada amb la mirada posada en aquesta diada que celebrem demà. Quina està sent la resposta de la gent? De la gent estem trobant de tot. Si veus les reviews que ens donen a iTunes o els comentaris a Twitter, trobem gent que li agrada i gent que es passa un munt amb nosaltres.
Però jo crec que si estem mirant els resultats dels últims 5 dies o 6 dies del nostre lloc, tenim una retenció molt alta, és a dir, que la gent torna a jugar després de jugar. La gent està jugant gairebé 1.000 sessions al dia. O sigui, que la gent juga per un lloc que només té 10 dies d'antiguitat i esperem que les noves actualitzacions que tenim allà gairebé fetes faran que la gent jugui més.
I després, segurament en un mes, més o menys, sortirà la versió d'Androids. Ah, perquè clar, ara mateix només el món Apple pot jugar a l'independents game, eh? Sí, perquè nosaltres som només dos, treballem a temps parcial i quan estàs fent un tipus de projecte com aquest o com qualsevol, t'has d'ordenar què faràs amb els teus recursos, no?
I clar, el món d'Android té molts tipus de pantalles i moltes resolucions, i en Apple treballava amb menys resolucions. I era molt més fàcil sortir primer aquí i després anar preparant l'avació d'Android. Estem treballant-hi i no queda gaire per què sortir. Sebastián, tot i així estem parlant d'una aplicació que es pot descarregar de forma totalment gratuïta. D'on surten els beneficis aquí llavors?
No surten, no surten. No és l'objectiu, per tant. No, no, sí. A la llarga, nosaltres hem format una companyia que es diu Cots Fits Roots, que volem fer jocs i altres coses tecnològiques que creiem que siguin bones. El que passa és que en un joc, nosaltres hem experiència... Jo treballo per una companyia de videojocs i tenim una miqueta d'experiència en com funciona la cosa. I llavors, quan tu vols ser galès actualment al món dels jocs, no tens gaire possibilitat. Tens o...
o surts amb un preu, però llavors tens una barreja d'entrada i potser si el joc no té una qualitat super alta, hi ha molta gent que no ho comprarà. O poses gratuït, sense publicitat, i poses que la gent compri petites coses dins del joc, però necessites una base d'usuaris molt gran per fer calés, perquè només un petit percent de tots els usuaris fan compres...
o ho poses gratis en publicitat. Però quan poses publicitat, necessites que la gent cliqui, i també necessites una base d'usuaris molt més gran. Però com no hi ha la barra d'entrada del preu, és molt més fàcil que la teva base d'usuaris augmenti amb bastanta velocitat. Llavors, ens hem decantat per una opció que creiem que està bé, que potser ara mateix no ens dona res, res perquè...
primer fa 10 dies que hem sortit, segon hem sortit a Ayos, que només té un 6% de quota de mercat a Espanya. Llavors hem d'esperar, hem de millorar el joc, que la gent es connecti més, més, més i més, i jo crec que al final potser sí que com a mínim podrem pagar les nostres despeses. Perquè quan ha costat fer aquest joc? Bé, si no comptem les nostres hores...
Jo diria que no ha arribat els 1.000 euros encara. Arribarà, arribarà. Ens passarà segurament aviat. Sebastià, última pregunta i contesta'm de forma breu. Sabem on ha estat més descarregat aquest joc? Ho teniu controlat d'alguna manera o no? El que puc dir és que tenim més descàrregues de Catalunya que d'espai.
Doncs Sebastián de Independence Game, qui vulgui descobrir-ne més, doncs hi tingui un Apple, un Apple, un iPhone, ho podrà fer. Qui no, doncs haurà d'esperar que surti en la seva versió Android. Sebastián Galiano, moltíssimes gràcies avui per atendre'ns des d'Holanda. Que tinguis molta sort i molts projectes, eh? Moltes gràcies a vosaltres per la vostra atenció. Perquè tu, Excel, en aquest joc de moment, com vas?
Doncs jo he de dir que no tinc un iPhone ni un Apple d'aquests, però els companys de redacció m'ha estat jugant i he de dir que de les dues partides que he fet he guanyat les dues. Aquí ho deixo. Interessant, divertit. Sí, és dinàmic, és ràpid i, per tant, fa la temptació de voler repetir. The Independence Game és el joc, és el Valors Actius que avui ens ha portat aquí a la tarda. L'Axel Camaràs, Axel, gràcies per tot. Que vagi bé.
La tarda, els accents més diversos. La xarxa de comunicació local. Correcte, amb Bruguet Jardí i Jordi Pallarés.
En català, de vegades, fem servir expressions que, tot i semblar catalanes, de fet, no ho són. Se m'antoja... Incorrecte. Hem de dir... En ve de gust. Amb aquesta calor, en ve de gust un gelat. Correcte. Una altra expressió. Tornar a les andades. Incorrecte. Hem de dir... Feia temps que no fumava, però sembla que ja hi torna. Correcte.
Punt d'apoi. Incorrecte. Hem de dir punt de suport. Amb el seu tutor té un punt de suport important. Correcte. Correcte. Amb Bruguet Jardí i Jordi Pallarés. Musicalia, amb Nando Caballero.
A Calonja trobem Vol Menor, el projecte personal de Carles Cuixart, un cantautor amb certa reminiscència naïf. Pluja d'estiu és el títol d'aquesta cançó i del seu segon disc. Finals d'agost, pluja d'estiu, refresca l'ambient, refugi cautiu del cos. Els records salten de cap, els amics caminen tots sols com tots.
Es costa més, més a prop, més ràpid és el temps. Ui, recita el poema etern, el cel cada cop és més present, quan més bé i més ràpid passa el temps. La, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la. La, la, la, la, la, la, la, la, la, la. La, la, la, la, la, la, la, la. La, la, la, la, la, la, la, la. La, la, la, la, la, la, la. La, la, la, la, la, la, la. La, la, la, la, la, la, la. La, la, la, la, la, la, la. La, la, la, la, la, la, la. La, la, la, la, la, la, la
Amor es cargola com un cargol, el tren d'escarrila sota el teu cos és l'amor. El dolor segueix com el cor, dins la pell la sang circula de nou. Què vindrà, demà què serà? No ho sabem, no sé què fer, què fer. Cada cop el pas costa més, més a prop, més ràpid, és el
La xarxa de comunicació local.
Trenquintopics.
Atenció, perquè a la comarca de l'Alcant, en una urbanització perduda entre els pobles del Pla de Santa Maria, el Pont d'Armentera i la Cabra d'Alcant, hi ha una plaça que està vigilada ni més ni menys que per la figura de Mazinger Z.
L'heroi dels dibuixos animats que pren vida entre la sorpresa de visitants i el pas acostumat dels veïns. Des de la creació d'aquest nucli residencial, Mazinger Z ha estat allà i cada dia resulta que atreu més i més visitants. Es tracta d'una escultura de 10 metres d'alçada en una plaça de pins.
on s'hi recullen nostàlgics de la televisió i també d'un dels seus herois. Ens en dona encara més detalls el nostre company del Cove Ràdio, el Josep Maria Llaurador, en el que és el primer reportatge d'un espai que farem cada dimarts a aquesta hora i que m'ha anomenat Trenquintòpics, on descobrirem curiositats dels municipis i trencarem tòpics coneguts, però també de desconeguts.
Amb els braços alçats en senyal de victòria, el robot protagonista de la sèrie Mas Ingarceta s'eleva mig de la urbanització Mas del Plata al municipi de Capra del Camp, com si fos la seva particular estàtua de la llibertat. Visitants d'arreu del país i també estrangers fan quilòmetres i quilòmetres per fer-se una foto amb aquest monstre metàl·lic.
Els caps de setmana s'omple de visitants amb ganes d'immortalitzar el moment.
Es fan la foto i marxen. Perquè la gent tan sols ve a veure el Mazinger, no ve a passar el dia ni res. Els japonesos van venir una vegada, que era la figura més gran que havíem vist. És que em sembla que és la més gran que hi ha del Mazinger. Se va venir gent. El Mazinger este es famoso en el mundo entero, porque lo conocen a través de internet, lo conocen hasta en Japón. No lo creo, no lo creo porque todo el mundo no, porque los que vienen vienen españoles.
O sea, que todo el mundo no. Algunos. Vienen más que nada los motoristas. Vienen. Ahora, si son del extranjero los motoristas, no lo sé. Home, a mi és tan orgulloso que cada que hi ha algun tipus de vent o el que sigui, passa un cotxe amb la música d'antigui dibuixos animats en Mazinga Z i van fent el pregó. Amb la música i fent el pregó. En aquell moment ho van fer perquè hi hagués un atractiu, perquè la gent vingués, després el sortejava en una parcel·la,
I això va ser una estratègia comercial. Hi ha molta gent d'aquí que no sap ni on pare.
Fa gaire que hi vam anar, que vam posar una estel·làdia i vam fer com una miqueta de rodar. El robot el van aixecar acompanyat d'altres amics, com Heidi i Marco, tres dècades enrere, com a reclam per adquirir les finques en una urbanització que agrupa la meitat de la població total del municipi, que és una font de conflicte tant per l'estat dels carrers com per la manca de cohesió i comunicació amb el poble. Tot i que sí que el coneixen, la gent de Cabra aprecia més altres punts d'interès, com les nombroses fonts...
del terme o certàmens culturals. Festes que són... O sigui, ja fa anys que es fan, com el batre, el cegar, totes aquestes, la mostra d'oficis... La festa de la gent gran. La festa de la gent gran. Tot això està com a...
Com a Castellac no s'hi fa molt de bombo i platillo i són coses boniques del poble. Aquí tenim moltes fonts i rodes turístiques i altres coses que són identificatives del poble de Cabre, no només en Garceta del Mas del Blanc. Si ho arreglessin, vindria molta més gent.
Per la seva banda, l'alcalde respon a les reclamacions de l'urbanització adaptant a la circulació als seus carrers i comunica la voluntat de repintar el símbol japonès.
A veure, el que nosaltres ara ens plantegem de cara al mes futur immediat
És acabar d'arreglar una miqueta els carrers que hi ha a l'Urbanissió del Mas del Plate, que es fa com un engravat perquè la situació d'allí i baix és molt complicada a nivell de tirar endavant el projecte i el que és la part de carrer s'està sense asfaltar i per tant s'ha buscat una solució engravat amb un tipus de material que això pugui durar un temps relativament...
mitjà, curt, perquè no sabem quan ens durarà aquest tema de la crisi, per poder, doncs, acondicionar una miqueta perquè la gent pugui transitar una miqueta millor del que... I entenem que l'organització és d'àmbit privat, que l'Ajuntament no tindria cap obligació de fer això, perquè, en teoria, això, els costos haurien d'anar a càrrec dels veïns, hauria de tirar endavant el projecte, però com que ara la gent no és un moment, perquè no hi ha enduro...
se mirarà de poder repintar es podia pujar sí, sí, hi havia una manera d'accedir però això va ser per darrere una de les cames que té el Mazinger hi havia un forat i encara hi ha una escala per dintre i pots accedir fins dalt però llavors allò vam veure que era molt perillós perquè hi podia entrar canalla i això quan es va fer totes aquestes temes de seguretat no estaven tant al dia com estan avui i llavors se va haver de tapiar
perquè trencaven l'etapa que hi havia, la trencaven i llavors vam veure que si es fotia algú de dalt o baix podíem tenir problemes. Cabra del Camp i Mas del Plata. El Mas Incarceta guaita des de dalt dels seus 15 metres un municipi complex. Ell, mentrestant, és capaç d'unir amb la immortalització del moment grans i petits de Cabra, de la comarca, del país i de tot el món. La Tarda
Un programa amb accent local.
El passat mes de març ens visitaven. És una formació finalista de la passada edició del Sonenou que tot just acaben ara mateix de presentar el seu primer llargadurada, titulat Trossos d'una vida sencera. Un treball pensat per ser escoltat d'una sola tirada, del qual ara el que farem és reviure'n un fragment. El tema, repetint històries, són llumià.
La foto d'una cançó per Dani Campos de Llúmia. Repetint històries, és un moment de la història del disc on el protagonista i la seva dona són llaios. Llavors, se n'adonen que s'estan fent gran. És el moment on es miren al mirall i accepten que ja no hi ha res enrere. Llavors, és una cançó d'amor i d'acceptació de totes les carencies que a partir d'ara tindrà la seva vida en quant a salut, mobilitat, tot el que els passa als llaios.
Llavors és una cançó que explica que malgrat tot perdura l'amor que han tingut sempre, que conserven el mateix amor, la mateixa essència del dia que es van conèixer.
Fem veure que es pinta, passa i els matins observant, cara que el cabell.
Tot està canviant. Sento la conversa fins pel meu desbastador. Llavors desperten i tornen a parlar del passat. Que tot avui és més fàcil que abans.
que ara ja no plou. Les respostes que no em fan cap bé s'espera, sap que és el moment. Les escoltes, però resta i ates repetint històries contra una paret.
Saps que encara guardo l'energia i el patir, obro les finestres i me'n colzo cap al cel un instant. I veig que cada avui és un demà, que mai ens oblidem. Vam passant els dies, lents des del barcó tancat. Fins a companyia, s'agafen fort les mans recordant.
Aquell en poesia i el banc es tornen a estiar. Les respostes que no em fan cap bé s'espera, et sap que és el moment. Les escoltes que resten i et veig repetint històries contra una paret.
Tratatint històries contra una paret.
Va, que en dos minuts arribem ja al punt de tres quarts de sis de la tarda després d'escoltar llum i el que volem fer és encetar tot seguit Societat Ilimitada. Què és això? Doncs és un espai per descobrir les entitats, les organitzacions i les persones que fan possible que el país tiri endavant des de l'anonimat amb la suma d'esforços de forma voluntària i altruista. L'hem anomenat així, eh? Societat Ilimitada. Per què no volem posar límits a aquestes associacions, a aquests grups formats, com diem, per la societat civil catalana?
I en aquest inici marxem cap a l'Alta Empordà i descobrim avui l'associació d'amics de Manol i Palol Sabaldòria. Va néixer fa 15 anys al poble de Vilafant, a Tocada Figueres, per protegir la conca del riu Manol i el conjunt monumental del Palol Sabaldòria.
Com sempre a la tarda volem conèixer la realitat des del territori, per això connectem ràpidament amb els estudis de Ràdio Vilafant. Ivan Llerpes, bona tarda, com estàs? Molt bona tarda, Marina, molt bé. Mullant-nos, però bé. Sí, plou molt aquí dalt. Ara ha començat a ploure, la veritat que sí, però bé, tot ho tenim preparat. Marina, si em sembla, com bé has comentat, per parlar d'aquesta associació que Vilafant ha crescut molt en els darrers 20 anys, sobretot en les urbanitzacions de l'Arangada, el Camp dels Ingeniers, les Closes d'Enclarar i les Forques.
Totes elles són urbanitzacions contigues, espais residencials de Figueres, i tot ha fet que el municipi, que amb anterioritat era de caràcter agrícola industrial, hagi esdevingut més residencial i, per tant, amb una demanda de serveis molt diferents. Aquesta nova població és, sobretot, de famílies joves, amb un estil de vida disposat a seguir les consignes de l'esport,
la participació ciutadana exigent quant a la qualitat de serveis públics, alhora que també agraïda pels actes populars o actuacions que potencien els recursos del nostre poble. Avui, doncs, podem conèixer i podem parlar d'aquesta associació d'amics del Manol i Palau Saldòria perquè tenim amb nosaltres el president de l'entitat. Tenim amb nosaltres en Josep Espirocler. Josep, molt bona tarda. Hola.
Bona tarda, bona tarda a tots. Doncs tenim amb nosaltres, perquè ens puguis explicar una miqueta com va funcionar, com va començar aquesta associació d'amics del Manol Palau-Salvatòria. Quina és una miqueta la història d'aquesta entitat? La història és que el mateix municipi, en el seu moment, això fa 15 anys, hi havia una sèrie de regidors i els mateixos alcaldes, que han anat seguint tots els alcaldes que han anat a vent-hi,
però interessats a potenciar la realitat que teníem tan a prop, que ara amb les piscines de Figueres i tot això havia desaparegut, però penseu que a Figueres, quan no hi havia piscines, la gent es anava a banyar a les moltes gorgues d'aquí al Manol, fins que n'hi havia alguna que era dels figuerencs. O sigui, a 20 minuts a peu del centre de la Rambla podies arribar amb unes gorgues precioses, amb uns rius prou nets,
que és diferent, però sobretot aquí en el Manol. És un riu molt cavalós quan plou i té un cont bastant important de recollida d'aigues i porta una pressió impressionant d'aigua quan ara a la Tordona es començaran aquestes puges d'avui, però sí les que vindran cap a l'octubre o novembre. Aleshores, és un riu amb una potència increïble.
I aquesta força fa que en els molts de raconets que va fer travessant el territori, a cada corba no ens hi deixi una gorga, i algunes són realment profundes. La gorga blaua, la gorga de Figuren, la gorga d'en Beguer, la gorga de Palau... Una colla de gorges on pots banyar-t'hi, pots saltar-hi, fins i tot a les escoles d'avui, a través d'alguns educadors,
i no tan sols estudien, veuen els indicadors a través de les plantes i els animalets que hi puguin recollir, sinó fins i tot engaudeixen remullant-s'hi, no? Però bé, com us deia, es havia abandonat força aquesta idea perquè després ja va tenir piscines i ja no anaves a banyar el riu, no? Però teníem aquesta joia aquí que queda com amagada perquè el riu es va amagant, va fent el seu curs, va...
va erosionant i, per tant, passa força amagat. No deixa així que aquí a Vilafant, en un cert moment...
el dibuixàvem com una cúpula que tenia totes les infraestructures, perquè penseu, en aquests 15 anys hem intentat oposar-nos-hi de manera gravera, algunes s'han aconseguit, que no es facin aquesta extracció de graves, altres no s'ha pogut aconseguir, però no hem pogut pas aturar, no tan sols una línia de l'AVE, sinó una altra línia de l'AVE, al mateix Manol,
Vull dir que l'hem vist canviar moltíssim. Tot i així, encara us podem convidar a passejades que fem periòdicament perquè creiem això, que si la gent el gaudeix i el té, doncs el podrem protegir, no? Però, Josep, l'estat de salut exacte del riu Manol, quin seria? Bueno, Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do. Abans a Nevada no, les seus àigues baixaven, havia vegades, és una població més gran que tenim més amunt, doncs no amb les condicions que convenien. Fins a les aportacions de les àigues de Nevada anteriorment, doncs també era boníssim.
La gent evoluciona i tot es controla millor. Fins a la sortida de les aigues negres de Nevada, que no funcionava, ara ja sí, era excel·lent.
Jo diria que és bo, el que és un riu mediterrani, que en unes èpoques passa uns episodis d'estrès de molta sequera, que només queden a les gordes on s'acumula l'aigua. Després també és curiós que amb un teixit, com han dit aquí, tan urbà, que deixa de ser agrícola, encara s'hi practica la caça al voltant mateix, al voltant de les urbanitzacions. Vull dir que és una cosa que també de pensar que s'hauria d'erradicar pel gaudi de quantitat de...
de persones que ho utilitzen per anar-hi a córrer, per anar-hi a bicicleta, amb esperit naturalista menys, perquè convé anar-ne aprenguent. Hi ha altres de gaudi de sempre, de passejar, d'anar als horts, que hi ha tot un conjunt d'horts que continuen mantinguent-se al voltant del... molt maco, un mosaic, que tot i que hi hagi materials de reciclatge una mica estranys a vegades, però tot plegat és viu.
Josep, en els darrers anys s'ha dut a terme una lluita constant per evitar els abocaments il·legals, descontrolats a les vores del riu. S'ha aconseguit acabar amb aquesta pràctica? Completament no, eh? I fins i tot per culpa d'això hem tingut alguns socis, perquè som una associació, comptem 200 socis llargs, però que alguns s'hi han desapuntat d'empadats d'haver fet tant de matinals de neteja, de treure...
Rodes, però centenars, de rodes de pneumàtics que algú hi havia abocat, de runes de petites construccions, evidentment no són grans constructors ni res que vinguin a llançar, que alguns havien aconseguit denunciar-ho i al final aquesta gent no es tenien que anar amb un judici, els companys que hi havien fet, havien perdut molt de temps per no arribar enlloc.
I, per tant, us he de dir que, malgrat tot, sembli que hem evolucionat molt, i sí que ho hem fet, però encara trobem moments de gent que no sap què han deixalleries, o potser perquè s'ha de pagar aquesta mínima per deixar-ho allà, però encara hi trobem, sí, això que diríem...
llocs que s'hi aboquen. Hi ha un que se'n diu la timba, que la gent d'abans era fantàstic. És un lloc molt alt, amb un rebol del Manol, que deu tenir uns 30 metres. Aleshores, la gent llançava les seves pertenències que no volia fer servir de res i desapareixien. Realment, els semblava com si t'havessin desaparegut. Quedaven colgades en el principi, en el penya segat, i dintre el riu, i quan baixava, ho anava escampant. Sort que us dic que és un riu que té tanta força, quan plou i quan agafa...
alçada, que arriba quasi al nivell dels ponts d'aquí al pont del Príncep, vol dir que puja uns nivells de quasi 5 metres, i que en moment s'ho pot endur tot i fa unes neteges impressionants. Que després, jo també he estat treballant per aquí al Saig i a Molls, ens acaba vinguent a l'abadia de Roses, unes...
unes bolcades de deixalles en els rius que acaben de on el temporal els deixa sobre les platges d'aquí al parc, fent campanyes de neteja aquí al parc, i tot és per la indecència i la poca consciència que encara hi ha. Josep, abans d'acabar, deixi'm que li pregunti per la relació que mantenen amb l'Agència Catalana de l'Aigua.
Bé, hem pogut tirar endavant alguns projectes de treure espècies lòctones, com seria la canya, i refer, perquè el dia que vinguin les avingudes no sigui un...
una barrera, la gran vegetació que hi ha, per tant, traient-ho correctament pels costats, deixant arbres grans a les vores, en canvi, traient la part central, i amb voluntariat traient canyes, i ells també, doncs, agraïnt-ho, i fins i tot hem aconseguit algunes subvencions, també, eh? Sí, sí, per fer actuacions en el medi. No, no, no, bé.
Sí, no els reclamen res en aquest sentit, ho dic perquè moltes vegades hi ha un xoc entre aquesta agència i la conservació de Serrius. No, que potser hauríem d'haver... Tots hauríem d'haver vigilat potser més en el moment que es feien les obres del TGB, que hi havia alguns moments que algunes gordes van quedar seques. Podríem haver-hi fet un esforç més tots, eh? Però tots vol dir des de la sensibilització del mateix ajuntament...
A nosaltres seríem més al darrere i a la mateixa agència també. Però això ja... Ara ja portem uns anys i això està fet i tampoc va ser una cosa irreversible, no? Aquests rius són molt poderosos, semblen secs de cop i després recuperen molt. Per sort, la natura té una potència de resiliència en aquest moment, que si no és que ho tapin l'asfalt o hi hagi uns abocaments molt grossos i... Imagineu-vos...
La capacitat de recuperació més gran que podeu recordar és la bestiesa que va passar a Doña Ana, amb els rebocaments de coses minerals, tòxics i així, i Doña Ana continua. Sí, sí, tenim molta sort que la natura pot més que nosaltres. Doncs, Josep, moltíssimes gràcies. Josep Espigoler, president de l'Associació d'Amics del Manol i Palol Sabaldoria, gràcies avui per acompanyar-nos, per participar aquí a la tarda.
i per ser la primera associació protagonista d'aquesta nova secció que hem estrenat avui dimarts 10 de setembre. Gràcies per tot. I molta sort amb això. Ivan, gràcies a tu també. Fins ben aviat. Fins ara aviat. Bona tarda.
És dimarts 10 de setembre, en pocs minuts ja arribem al punt de les 6 de la tarda. Recordeu que estem ben actius a les xarxes socials, que ens podeu seguir a Twitter, ens trobareu al perfil Lag i Baix Tarda. A Facebook també hi som ben presents, eh? Si voleu descobrir qualsevol secret o novetat d'aquest programa, doncs ja ho sabeu, seguiu-nos. On ens trobareu? A la tarda en xarxa. I encara més perquè tenim un bloc, un bloc on podeu recuperar tot allò que us hagueu perdut d'aquesta temporada, però d'altres també, eh? Quin és el bloc d'aquest programa? Laxarxa.com barra la tarda.
I avui és dia 10 de setembre, demà dia 11, dia de Nacional, i aquí estarem, eh? Tot l'equip de la tarda, juntament amb la participació de diferents emissores. El que farem és recórrer tota aquesta via catalana. Ho farem des de les 4 de la tarda i fins al punt de les 7, amb l'ajuda dels serveis informatius. Participaran també aquí a la tarda la Mònica Hernández i el Roger Rufín, són els companys de la xarxa que ens ajudaran a portar tota la informació perquè no us pugueu perdre res
als que vulgueu escoltar la ràdio. I, a més a més, comptarem també amb taules de debat, amb analistes, amb experts, que ens ajudaran a entendre i a comprendre tot el que es viurà demà al nostre país.
El que dèiem, seguiu-nos a les xarxes socials i així estareu ben informats de tot el que passa a casa nostra. Repeteixo, a Twitter ens trobareu a la guia baix tarda i a Facebook a la tarda en xarxa. Ja ho sabeu, això és la tarda, el programa que cada dia, de dilluns a divendres, compartim amb més de 30 emissores del territori per explicar la realitat més propera, les coses que us interessen i tot allò que us inquieta però també us fa feliços.
Fins demà!
La xarxa de comunicació local.
Maneres de viure els llibres amb Carme Parres. La primera frase. Una tarda, en tornar a casa de l'escola, Bruno es va sorprendre de trobar Maria, la criada de la família, que sempre mantenia el cap acotat i mai no aixecava els ulls a la catifa, dret enmig al seu dormitori, traient-li totes les pertinences de l'armari i empaquetant-les en quatre grans caixes de fusta.
Fins i tot aquelles coses que tenia amagades als fons i que eren seves i de ningú més. Llibre. El noi del pijama de ratlles. Autor. John Boyne. Curiositats. Boyne assegura que va escriure la novel·la en dos dies i mig sense quasi dormir. Pensada per a un públic jove, se n'han venut més de 4 milions d'exemplars a tot el món i s'ha traduït a més de 30 idiomes.
El 2007 i el 2008 va ser el llibre més venut a Espanya. La versió catalana va anar càrrec de Jordi Cossà. L'any 2008 es va fer la versió cinematogràfica. Editorial i preu. Empúries, 20 euros. La butxaca, 6 euros amb 50 cèntims. I també e-book per 6 euros.
Un poble en un minut, amb Joan Pau i Narejos. Avui, Agramunt.
Origen del nom. Ens l'explica el seu alcalde, Bernat Soler, de la llista Acord d'Esquerra. Sembla ser que Agramunt prové d'un antic nom acrimon o agrimon de zona dedicada a l'agricultura. El més destacat. Bé, Agramunt és una població de 5.700 habitants. Un dels seus principals pilars econòmics és l'agricultura extensiva. El que passa és que amb la construcció del canal Cegarra Garrigues en pocs anys veurem una important transformació. La curiositat. A principis de segle...
Quan els nostres torronaires anaven a Barcelona a vendre torrons, per distingir els torronaires de Xixona es posaven una gorra de color lila, que reivindiquem cada any quan celebrem la nostra Fira del Torró al voltant del 12 d'octubre. El tema pendent? Remodelar tot el que és el casc antic i potenciar-ne el seu atractiu turístic, històric i comercial, i que esperem que en els propers anys aquest projecte es pugui desenvolupar.
Són les 6. Notícies en xarxa.
Bona tarda, us parlem al Versàs i Pere Sant. Protecció Civil activa l'alerta pel Pla Inuncat per l'augment de pluges intenses aquesta tarda, sobretot al nord-est del país. I una incidència elèctrica ha deixat prop de 800 abonats de blanc i sense llum. El sector sanitari alerta en declaracions a la xarxa que la cigarreta electrònica és un revés en la lluita contra el tabac. Homs assegura que la via catalana reforçarà el full de ruta del govern.
En esports d'alemany, Thomas Bach és el nou president del Comitè Olímpic Internacional, en substitució del belga Jacques Roch. Segons ha pogut saber la xarxa de comunicació local, el nou jugador de l'Espanyol, Joan Córrera, viatja aquesta nit cap a Barcelona. La Direcció General de Protecció Civil ha activat el pla inongat amb fase d'alerta per la intensitat de les precipitacions que estan caient a Tordera, al Maresme i també a Blanes, a la selva.
Justament derivada de les pluges, una incidència elèctrica ha deixat prop de 800 abonats de blanes sense llum. Endesa ha explicat que una part dels afectats ja ha recuperat el servei i la resta ho faran les pròximes hores. Servei Meteorològic de Catalunya, Esther Batalla. Bona tarda.
Hola, molt bona tarda. La jornada d'avui va marcada per la inestabilitat. Han començat les precipitacions ja a partir del mig matí, però sobretot estan guanyant intensitat a partir de mitja tarda. I estem parlant de ruixats de caràcter intens, amb forta intensitat de precipitació, els que s'han donat entre la selva, Maresme i també Vallès Oriental, afectant municipis com Tordera, Blanes o Santa Maria de Palau Tordera.
En qualsevol cas, aquestes precipitacions seguiran, s'anarien desenvolupant xàfecs i ruixats a qualsevol punt pràcticament de la meitat est i sobretot de l'interior del nord-est durant la tarda. A partir de la nit i la matinada tendirien a restringir-se més a zones del sector central de litoral i prelitoral. La situació en quant a les temperatures, avui amb temperatures un pel més baixes, sobretot en aquests sectors on ha plogut que no pas ahir. De moment, això és tot des del Servei Meteorològic de Catalunya. Bona tarda.
El Departament de Salut alerta des de la xarxa que la cigarreta electrònica és un obstacle en la lluita contra el tabaquisme. En la mateixa línia, els farmacèutics i les entitats que lluiten contra el càncer asseguren que aquest aparell suposa un revés en les polítiques sanitàries. Des de la Federació d'Entitats contra el Càncer de Catalunya, el seu president, Ramon Maria Miralles, no ha amagat des de la xarxa el seu escepticisme sobre aquesta cigarreta.
A mi aquests beneficis, la veritat, em costa molt de veure. Entenc que ha sigut molt difícil, que ha portat molts anys, que són molts esforços, molts cèntims esmerçats en deixar de fumar o no fumar, com per ara apareix això del cigarret electrònic. Jo ho veig clarament com un pas enrere. Actualment a Catalunya i a Espanya hi ha un buit legal sobre aquesta qüestió. La Unió Europea vol que la cigarret electrònica passi a considerar-se un producte mèdic i només es pugui vendre a les farmàcies.
Més qüestions, el govern es mostra convençut que la via catalana de demà tindrà conseqüències polítiques a Europa. Així ho ha afirmat el conseller de la presidència, Francesc Homs, que considera que la cadena humana tindrà un gran impacte en les institucions europees. El que sí segur és que la imatge que es pugui donar, que puguem donar demà com a país, tindrà un impacte a les institucions internacionals i a les europees en particular. Jo, en alguna altra ocasió, ho he explicat, això. És a dir, el tema català
Doncs oficialment no existeix. Es considera un assumpte intern de l'estat espanyol, això és la resposta oficial, però carai, tu, aquí a la Generalitat cada setmana tenim visites.
De la seva banda, el ministre d'Exteriors, José Manuel García Margallo, ha assegurat que l'Estat no accedirà mai a un referèndum d'autodeterminació, però acceptaria, ha dit, revisar el model territorial. El govern català també ha decidit rebutjar el fracking després d'examinar les conclusions de l'informe del grup de treball sobre l'extracció d'hidrocarburs per fractura hidràulica que havia encarregat.
El document qualifica de poc recomanable aplicar aquesta tècnica extractiva a Catalunya tenint en compte la tecnologia actual. L'informe també adverteix del baix interès per als interessos energètics del país del fracking i considerarà que tampoc no justifiquen els costos socials locals que pot produir aquesta tècnica. La Confederació Hidrogràfica de l'Ebre invertirà 700.000 euros al Pallars Sobirà per reparar les destrosses de les vingudes.
del riu del mes de juliol. El president de la Confederació, Xavier de Pedro, va confirmar la inversió després de reunir-se amb els alcaldes de la zona. La Confederació va invertir en torno a més de 500.000 euros en reparar defensas, fundamentalment en Llavorsí, que és la zona més afectada, donde los muros de defensa de la población en una zona han quedado destruidos y en otra zona descalzados y se va a proceder a hacer una actuación ya que va a ser inmediata.
Les obres ja estan dissenyades tècnicament i en una setmana podran començar. La tarda amb Marina Romero.
Com esteu? Molt bona tarda i benvinguts. Gràcies per sintonitzar la vostra ràdio local. Des d'on cada tarda ens acostem a la realitat més propera. Un plaer si aquí fins a les set, acompanyada dels professionals de les emissores locals repartides arreu del territori. Tenim moltes coses a explicar, moltes coses per explicar i ho farem a partir d'ara mateix.
I ens espera una darrera hora del programa ben moguda. Avui és dimarts, dia d'entrevista compartida, i el que farem és conversar amb un arquitecte que porta ja més de 60 anys dedicats a la professió i que, a més a més, és un dels arquitectes més reconeguts del país. I una altra secció que recuperem després de vacances és l'acústics, música en directe, que avui...
ens porta en concert exclusiu amb els Many. Moltes coses, com veieu, a punt per aquesta tarda. Us acompanyarem fins les 7, aquí, com sempre, a la vostra ràdio local.
El nostre protagonista de l'entrevista compartida d'avui va néixer a Barcelona un 20 de desembre de 1975. Porta més de 60 anys dedicats a la professió. És un dels arquitectes catalans més reconeguts del país i assegura que perquè les ciutats millorin, els ciutadans han de protestar i defensar que civilitzar és pavimentar. La data correcta del seu naixement és el 20 de desembre de l'any 25. Avui ens visita Oriol Boigas.
Oriol Buigas i Guardiola va néixer el 20 de desembre de 1925 a la ciutat de Barcelona. El 1943 ingressar a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura, on es gradua el 1951. Aquell mateix any va fundar amb altres arquitectes el grup R. S'associar amb Josep Martorell i el 1962 amb David McKay per formar l'estudi de disseny arquitectònic MBM Arquitectes.
ha realitzat diversos projectes, com la seu de l'Editorial Destino a Badalona, l'Església de la Sagrada Família Igualada, l'Escola Tau a Barcelona, la Vila Olímpica, el Port Olímpic de Barcelona i la Universitat Pompeu Fabra, entre d'altres. El 1977, fou nomenat director de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, càrrec que abandona el 1980 per esdevenir delegat de l'àrea d'urbanisme de l'Ajuntament de la Ciutat Comtal, càrrec que exercí fins al 1984.
Des d'aquell moment va passar a ser conseller urbanístic de l'Ajuntament, càrrec des del qual va projectar la política urbanística de grans obres que va permetre a Barcelona ser la seu dels Jocs Olímpics d'estiu de 1992. Finalment, l'any 1991, fou nomenat regidor de cultura de l'Ajuntament de Barcelona. També ha estat president d'Edicions 62 i president de la Fundació Miró. Ha estat reconegut amb una infinitat de premis, entre ells,
La Creu de Sant Jordi, el Premi Ciutat de Barcelona a la projecció internacional, el Premi Nacional d'Arquitectura, el Premi Nacional de Cultura a la trajectòria professional i artística concedit per la Generalitat de Catalunya i molts altres.
Oriol Boigues, bona tarda, com està? Moltíssimes gràcies per acompanyar-nos des dels estudis de la xarxa de comunicació local a Barcelona. Bona tarda, què tal? Molt bé. Una mica més i li resto anys. Ho ha vist o no? Sí, ja he vist, ja. M'he tornat una sorpresa pensant que, diguem-ne, era una al·lusió a una altra persona de molt més jove que jo. Vostè volia ser historiador però va acabar estudiant arquitectura, eh?
Sí, més o menys, sense un propòsit massa ferm i massa definitiu. Per mi el que m'agradava quan estudiava el batxillerat era la conversa i les ensenyances dels nostres professors d'història i de geografia, però sobretot d'història.
Però al final, per una influència directa d'una conversa amb uns amics meus, vaig decidir passar a l'arquitectura pensant una mica que era una professió més concreta i més específica que la d'historiador, era una professió en què també es podia alternar les aficions de la història amb les aficions a la construcció. Per tant, no se'n penedeix, eh? No, no, no.
encara que la carrera d'arquitecte, des que jo vaig acabar fins ara, ha tingut uns canvis tan substancials que ja podem dir que no ens en penedim d'haver-la escollit i haver-la practicat, però evidentment no és el mateix fer d'arquitecte ara que fa 60 anys. En què ha canviat la professió?
La professió ha canviat que el paper de l'arquitecte no és un paper tan directiu i tan presidencial, de tanta capacitat d'influència com era abans. Abans l'arquitecte, jo recordo que ho explicaven els vells arquitectes que encara vam arribar a conèixer, de com al dematí sortien amb la seva carrossel·la de cavalls a veure les obres i com donaven ordres definitives...
i gairebé imperioses en els paletes i en els operaris, com coneixen l'ofici igual que en un palet ara vull dir l'arquitecte, coneix molt menys l'ofici i en canvi està molt més implicat en problemes de logística i d'organització general, etc. Es fa bona arquitectura avui en dia? Sí, se'n fa molta i molt abundantment, però com que això és conseqüència que es fa molta arquitectura, de la mateixa manera que hi ha molta arquitectura més bona i hi ha molta arquitectura més dolenta.
és un percentatge que no canvia gaire. Aquest 10% d'arquitectura que és bona i el 90% d'arquitectura que és dolenta es presenten gairebé totes les èpoques. Els que no hi entenem, com podem distingir el que és bona arquitectura de l'arquitectura més dolenta?
Home, això és una pregunta que, si trobéssim la solució, el que trobi la resposta exacta serà el personatge més important de la història de l'arquitectura. Perquè, en realitat, les valors i les qualitats són molt difícils de definir si no són una conseqüència d'un estudi permuneritzat, atacant els problemes a fondo i coneixent-los després amb molta experiència. Per vostè, què és la bona arquitectura i la dolenta arquitectura?
Home, d'entrada l'arquitectura té dues maneres d'entrar-hi valorativament. Una, d'entrar-hi des del punt de vista exclusivament com un art plàstica. L'arquitectura és un art igual que la pintura, que l'escultura, que la música, etc. I per tant s'ha d'adjudicar amb aquests termes d'estètica radical. Però per l'altra banda també l'arquitectura, a diferència dels altres arts, té una autoritat immediata de caràcter social molt important.
És a dir, no es pot fer una casa simplement que sigui un manifest de la nova estètica, per exemple. Una casa, a més de ser un manifest de la nova estètica, ha de ser un lloc on se visqui adequadament, a uns preus adequats i amb unes condicions socials i particulars adequades. Vostè porta 60 anys en la professió. Sí. No s'ha cansat. Sí. S'ha dit que sí, una mica sí. S'ha dit que sí, una mica sí. S'ha cansat una mica a la vista del canvi de situació de l'arquitecte, no?
Cada vegada les reclamacions de caràcter econòmic o de caràcter administratiu o de caràcter burocràtic prenen més i més importància i la feina específica de fer d'arquitecte es va reduint. Per tant, cansa una mica no poder destinar prou temps a discutir la qualitat d'una finestra o d'una paret o d'un revestiment o d'un color i destinar massa temps a les normatives urbanístiques, a les normatives de construcció
en les qualitats econòmiques, etc. Les noves generacions d'arquitectes ho tenen més difícil ara que potser la seva, o no? Ho tenen més difícil, evidentment, des del punt de vista de ganància immediata. És a dir, ho tenen més difícil perquè en aquest moment la poca feina que hi ha d'arquitectura s'ha de dividir en una quantitat d'arquitectes immensa. Pensa que jo, quan vaig estudiar,
Jo vaig acabar la carrera l'any 51, quan vaig acabar, em sembla que a Catalunya hi havia 400 o 600 o 600 o 800 arquitectes, no sé, una cosa de què es torna. I avui dia, ja no sé els que hi ha, però són mils els arquitectes que estan esperant feina a Barcelona.
Vull dir que aquella idea que l'arquitectura era una professió una mica d'elit, que era assegurar ja una continuïtat de feina per a la vida, això s'ha acabat perquè hi ha més arquitectes que feina. Penso que, tornant a repetir el que deia, quan jo estudiava, a tota Espanya hi havia dues escoles d'arquitectura. Em sembla que n'hi ha 25.
De manera que només veient la diferència de promoció d'estudiars i arquitectes ja es veu que les coses no van d'anar molt briladament des del punt de vista de l'encàrrec de l'economia. Ne me quitt pa, il faut oublier, tu peux oublier qui s'enfuit déjà, oublier le temps des malentendus et le temps perdu.
Ara que fa un moment parlàvem d'aquestes noves generacions d'arquitectes, creuen els joves? Creuen les noves generacions? O potser tenim una generació que ha estat mimada en excés?
No, jo crec que evidentment hi ha moltes diferències en considerar les diverses generacions i també és molt complicat de definir molt clarament la situació i les diferències d'aquestes generacions. Però jo crec que l'estudiant d'arquitectura actual o l'arquitecte acabat de sortir de l'escola en aquest moment té molts instruments i molts mètodes i molts recursos per tirar endavant un concepte nou, més modern i més adequat de l'arquitectura.
Jo crec que la gent surt ara més ben preparada que fa 60 anys i que fa 30 també, perquè les condicions d'ensenyament objectiu i teòric han millorat molt, perquè l'estudiant d'arquitectura s'hi dedica més fervorosament que no passa de fa 60 anys i perquè també les exigències de la societat són cada vegada més clares, més pertinents i obliga a que l'arquitecte es prengui les coses molt més seriosament.
Parlem una mica de les ciutats. Hi ha una frase que vostè diu i que a mi m'agrada. Vostè diu que les ciutats, perquè millorin, necessita que els ciutadans protestin.
Sí, perquè es parla molt de la necessitat de participar dels ciutadans en l'evolució i en el control de la ciutat. Això és un fet evident i que no cal discutir-lo. Però sí que cal discutir és de quina manera poden intervenir els ciutadans en la concepció d'aquesta ciutat que han de viure ells.
perquè jo crec que no és possible que la participació estigui al mateix nivell de la participació dels grans professionals. No es pot discutir un problema de circulatori amb igual intensitat i igual preeminència amb un enginyer especialista en circulació com una persona que simplement s'ha mirat els cotxes que passen pel carrer d'una manera superficial i banal.
Però, en canvi, sí que el que hi ha és la possibilitat d'exigir coses que a la col·lectivitat li semblen evidents. És a dir, és la fórmula de la protesta. És bastant segur que l'opinió d'un grup de veïns sobre una cosa que s'ha fet i que funciona malament és una opinió a tenir en compte pels pròxims projectes o per la modificació del mateix projecte inicial. De manera que protestar, a mi em sembla que és una bona manera de participar, perquè, si no, la participació en abstracte cau en inutilitats molt superficials.
Miri què li demana l'Edo Sant Martí des d'Olesa Ràdio. Bona tarda, senyor Buigas. Des d'Olesa Ràdio, l'emisora municipal d'Olesa Montserrat, ens preguntem al voltant de moviments socials com el 15M i la seva lluita per construir, recuperar i repensar parts de les ciutats. Com creu vostè que ha de ser aquesta lluita perquè sigui efectiva i que, per tant, aconsegueixi l'objectiu de retornar parts de les ciutats a la ciutadania?
Jo crec que el camí més lògic és el d'atendre aquesta opinió i aquestes demandes dels veïns experimentats en un camp específic o en una direcció o en una funció concreta. Però tenint-lo en compte en l'àmbit que realment es produeixen i no extrapolar-ho com si fos l'única solució de caràcter tècnic als problemes que els mateixos veïns comproven o constaten.
Vull dir que la passió ha defensat abans la protesta. Vull dir que un veí pot dir que una cosa funciona malament perquè ho ha comprovat i dir com funciona malament. O que hi ha una mala orientació en el creixement perquè l'ha estudiat i l'ha vista i l'ha patit en la pròpia pell. Però el que ja no és el mateix és que volem fer que la participació popular sigui donant solucions. Les solucions són molt complicades.
És a dir, una persona pot anar al metge perquè es troba malament i consultar el metge què ha de fer. El que ha de fer per curar la malaltia ho sap més bé el metge que el propi usuari. Per tant, jo soc molt partidari de la participació del veïnatge i de la societat i dels partits polítics i dels polítics individualitzats, però sempre dintre del límit de la seva experiència i no en l'amplitud dels seus coneixements. Una altra frase que també m'agrada molt. Civilitzar és pavimentar.
Què vol dir amb això? Realment és una frase una mica, diguem-ne, agafada pels pèls per impressionar una mica i per fer servir deslògans si convé. Veu? Per això m'ha impressionat, per això li pregunto.
Vull dir que la civilització ha consistit en lluitar contra la naturalesa, entre altres coses, però una cosa, evidentment, de la civilització és la lluita per millorar la naturalesa, per artificialitzar la naturalesa i fer-la més còmode i més apta per la vida dels humans.
És a dir, una ciutat no és un fet natural, una ciutat és un fet artificial, inventada i absolutament artificial, sense cap referència a temes de la naturalesa, però per lograr que la relació entre l'home i la naturalesa sigui més còmode. És una casa.
és un cubicle artificial. La gent en l'estat primitiu vivia en una cova, però una casa que és un invent artificial de la humanitat és un acte de civilització, és un acte d'imposició de la voluntat de l'habitant per damunt de la continuïtat de la naturalesa. És a dir, i quan dic que pivimentar i civilitzar, vull dir perquè el signe més important de l'artificialitat de la ciutat i de les residències humanes és precisament els carrers pivimentats amb els desaigues corresponents
i amb els corrents d'aigues brutes també corresponents. Barcelona és la seva ciutat preferida?
Sí, però sí, sí, podria dir que sí, quan algú ens va preguntar sempre ho dic una mica, perquè tampoc sé definir-me gaire clarament amb quina és la ciutat que m'agrada més del món. Però en realitat passa que és que la gent que hem viscut, hem nascut i hem viscut tota la vida en la mateixa ciutat i tenim un carinyo especial encara que hi reconeixem els seus defectes i els seus problemes. Però els defectes i els seus problemes entren també en la qualificació, diguem-ne, pinturesca de la història de la ciutat i del seu ambient.
L'Elisenda Aritza des del Prat Ràdio li demana això. Bona tarda. El seu estudi va construir la nova Barcelona Olímpica, la Vila Olímpica, el port que en Pat va ajudar a transformar la ciutat en una tractació turística, el que és ara. Creu que aquest model de ciutat que tenim ha expulsat els barcelonins al centre per donar preminència al turisme?
Bé, aquest tema del turisme és un tema també molt important, entre altres coses, perquè hem de pensar que en aquest moment és l'ingrés econòmic més important que té Catalunya i Espanya en general. De manera que no podem fer gaires bromes perquè el dia que se'ns acabi el turisme o no el sabíem atreure debudament, s'ha acabat una de les potències econòmiques més persistents d'aquesta Espanya que ja està prou arruïnada per altres cantons.
Però sí que és veritat que el recolzament i la minora del turisme provoca una certa frustració en els habitants permanents de les ciutats, perquè sembla que tot estigui fet per un parc temàtic a favor de les coses que els hi ha els turistes i que això abandona les necessitats reals de la gent que hi viu.
Jo crec que és una mica exagerat pensar això, perquè en realitat les coses que agraden el turisme i que el turisme busca no són mai tan diferents de les coses que la gent que viu a la ciutat els interessa. Jo sé que l'acumulació de gent, les obturacions de la circulació de cotxes, els sorolls, la brutícia, tot això amb el turisme augmenta i empitjora les condicions naturals.
Però no oblidem que també gràcies al turisme la societat catalana i la societat de tots els països que tenen turisme ha canviat molt radicalment. Jo recordo el primer biquini que vaig veure a Barcelona em va produir una sensació extraordinària, una sensació que per fi s'estaven obrint, encara que molt discretament i molt amagadament, les primeres portes d'una certa llibertat. El turisme i el contacte amb gent nova
És un acte d'afirmació de llibertat i de reconeixement i de tolerància. Conviure amb grups de turistes romanesos o ucranians o finlandesos és un fet que jo crec que globalment una mica incòmode, però sobretot globalment enormemente educacional. Clar, vostè li ha d'agradar molt el turismar perquè vivint on viu i tenint el despatx on el té...
No li ha de molestar gens, al revés. Bueno, no, ells reconeixen que hi ha coses que em molesten una mica, no? Ara mateix a la plaça Real, que és on tinc la casa i l'estudi, hi ha un problema que hi ha un grup de gimnastes molt simpàtics i molt bons que fan uns moviments gimnàstics estalviament d'usos i espectaculars, però que tenen el problema que quan fan aquest exercici fan uns crits de tabaladors, de manera que
No es pot ni veure la televisió, ni engegar a la ràdio, ni sentir música, ni escriure, ni llegir, mentre hi ha aquesta gent fent els sentimpanquis amb aquest esforç i amb aquesta brisentor. Vull dir que, esclar, els crits, el soroll, tot això, si no hi hagués turisme, n'hi hauria menys. Però també hi hauria menys atraccions generals que fan que la ciutat de Barcelona sigui considerada com una ciutat còmoda, confortable i sobretot vivible.
Senyor Boigues, que anirà demà la via catalana. Sí, sí, sí. No sé ben bé on aniria ni a quin punt aniria, perquè estic una mica malament de la flexibilitat de cames i no puc estar gaire a l'estona dret. Només que buscaré un lloc una mica confortable per donar testimoni i per veure l'espectacle.
L'última pregunta li farà la Montsemir des de Ràdio Vic. Hola, Oriol. Hola. Tots sabem que al llarg de la teva trajectòria has estat un aferrin defensor del paper de la societat civil organitzada. I davant d'això, la meva pregunta és què n'esperes de la diada de demà? Creus que la resposta política i institucional estarà alçada? Bé, jo crec que és molt difícil esperar un acte com aquest, encara que sigui puntualment tan important i tan definitiu,
que ens surtin conseqüències polítiques immediates i molt directes. Però sí que sí que estic segur que és una proposta, una manifestació pública que tindrà molta importància, que està molt ben pensada i molt ben organitzada perquè sigui així.
i que, a partir d'ara, les opinions dels polítics al voltant del problema de la sobirania pot anar canviant, dulcificant-se en uns sentits, o tolerant-se amb altres petits problemes des d'un altre punt de vista, com per fer que aquesta manifestació de demà sigui un punt tombant, definitivament tombant, en la consideració de les relacions de Catalunya i Espanya.
Senyor Oriol Boigues, passaríem hores i hores conversant amb vostè. Ens han quedat moltes preguntes al Tinter, però ja sap com és la ràdio. Moltíssimes gràcies per visitar-nos. Seguirem observant amb admiració i interès les seves obres. Moltíssimes gràcies per tot. Gràcies a vosaltres, moltes gràcies. I m'endormir amb mes joies.
La xarxa de comunicació local.
A Abacus Cooperativa celebrem 45 anys a la ciutat de Barcelona. I per donar-te les gràcies per la teva confiança t'oferim un 45% de descompte amb més de 500 productes per tornar a l'escola. Vine els dies 7, 9 i 10 de setembre a les botigues d'Abacus de Barcelona Ciutat i gaudeix d'aquests 45%. Consulta les condicions d'aquesta promoció a abacus.coop o a les botigues de Barcelona Ciutat. Abacus Cooperativa. Des del 1968 amb tu a Barcelona.
Musicalia, amb Nando Caballero. Nova Creu Alta és el títol del nou disc de Refri, un treball on Raül Fernández s'aparta del seu estil habitual i s'endinsa en un so més guitarrer amb referències a la psicodèlia i al rock del 70.
Fins demà! Fins demà!
La xarxa de comunicació local.
La tarda. La realitat més propera.
Doncs sí, sí, ja... Clar, és que ara molta gent deu estar pensant que aquesta sintonia avui no toca, que s'ha equivocat el Raül, pobre, que ha tornat, que es deu haver fet un embolic. No, és dimarts i aquesta temporada és quan destaparem la nostra secció d'acústics. Venim amb moltes ganes perquè aquí a casa nostra es fa molta música i descobrir grups. Descobrir o bé que passin per aquí grups ja consolidats.
És tot un plaer, un plaer. Maria, va, no m'enrotllo més que encara prendrem mal. Què? Com comencem la temporada? Amb moltíssimes ganes, amb canvi de dia, però amb moltíssimes ganes. I el que deies, eh?, mantenint l'essència dels acústics. De fet, avui comencem molt forts, eh, Marina? Perquè aquí diu que en el món de la música ja està tot inventat. Els protagonistes del primer acústic d'aquesta segona temporada podrien respondre a moltes etiquetes, però perquè us en feu una mica d'idea han tocat en un refugi antiaèria, ho direm bé,
de la Guerra Civil Espanyola. Han creat un disc amb l'ajuda dels seus seguidors a través d'un procés participatiu i han publicat un EP amb quatre temes en què cadascuna de les cançons està feta per un dels quatre components de la formació que agraeixen tant de compositors com de cantants solistes. Per tant, si sou dels que creieu que actualment tots són igual, encara no heu sentit mai.
Nascut als voltants del 2006, Main és una formació de pop que trenca tòpics. Guanyadors del concurs Sona Nou el 2009, el seu primer treball, un brindis pel nen androide, va ser considerat com un dels discurs imprescindibles del 2010, finalista al Premi Disc Català de l'Any.
I el seu segon llargadurada publicat, La fi del món, continua amenant la passió que els caracteritza. Amb una capacitat per construir una personalitat única, fent ús dels jocs vocals i amb una mirada cínica i crítica envers el món que ens envolta, els components de la formació han actuat als principals festivals i sales del país i també de tot l'estat espanyol, com el Palau de la Música, la Sala Polo, Bikini, el Cafè de la Palma, el Mercat de la Música Viva de Vic, el Pop Art o el BAMP.
Queda clar que no, tot sona igual. La prova, si no els coneixeu, sona els Main. Avui ens acompanyen el Bernat Sánchez i l'Albert Rams, aquí a l'estudi de Cugat.cat. Bernat, Albert, com esteu? Bona tarda. Hola, bona tarda. Mira, ara, els que us hagin descobert per primera vegada, em sembla que ho tindran molt complicat, no?, per veure-us a partir d'ara, o què? Sí, de fet, hem penjat a la web, al Facebook i a la web, les últimes actuacions. Què passa? Què ha passat? Estan acabant gira, ara per ara, no?
Molt bé, sí. Ara farà un any que va sortir el disco, a l'octubre va sortir, no? Sí, sí, sí, un any just. Un any just farà ara el disco i, bueno, em sap tocar tot l'estiu, tot l'hivern, tota la tardor, i al desembre farem l'últim concert. L'últim concert, què vol dir? Per preparar-ne un de nou o per què? A veure. És que veig cares aquí que m'estrany. Bueno, aviam, el tema és que tampoc ho hem anunciat en cap mitjà, vull dir, això és...
Una primícia. Una primícia, és el primer... No, simplement dir que, bueno, que després del concert de l'Eliogava, el que farem al desembre, doncs que plegarem veles. Què vol dir que plegarem veles? No sabem... El futur diguéssim que és incert. Sí, el que tenim ganes ara és de... Bueno, sempre hem fet el mateix procés, que era fer un disco, fer la gira...
durant la gira fer cançons, fer un altre disco, sempre, fa set anys o vuit anys que estem com a banda, i sempre hem seguit la mateixa dinàmica, que és no parar. O sigui, mai hem parat amb el grup, saps? I cada any hem tret un disc, si en set anys que portem de formació hem tret quatre discos... Sí, aquí heu parlat del Brindis com si fos el primer...
És el primer, diguéssim, editat i amb un suport mediàtic al darrere, però el nostre primer disc és molt anterior. Teniu sis, no?, en total de treballs? Sis. Si comptes LPs i EPs. Hi ha quatre LPs i dos EPs. Però, per tant, no se us han acabat les idees, no és que els membres del grup us hagueu barallat i ja no us poseu ni d'acord amb les... De vegades ens fotríem hòsties entre nosaltres, clar, però com li fotries a un germà... Com a qualsevol família, saps? Clar, a tu a un germà no li fotries una hòstia, no sé si tens germans, jo no en tinc germans. Per tant, els meus germans
Són ells, si només fos una. Diguéssim que per una sèrie de motius personals necessitem parar. I almenys la nostra voluntat ara mateix és que aquesta parada no sigui definitiva. Però no podem dir... Va, d'una altra manera, si aconseguísseu guanyar-vos la vida només amb el grup, potser ara no us estaríeu plantejant deixar el grup de manera indefinida? Home, segurament anirien les coses... No sé.
Clar, és que, no sé, és com aquest tipus de plantejament. Hòstia, tens una feina de puta mare, per què l'has deixat? Jo què sé. Perquè volies fer coses noves, no? Doncs va ser el mateix, vull dir, hi ha èpoques que ens eren millor, hi ha èpoques que ens eren pitjor, però nosaltres, exclusivament del grup, no vivim, però el grup és formar part de la nostra vida. En tot cas, no hi ha cap operació de màrqueting al darrere, com ara veiem, molts grups cada cop i volta tornen als escenaris i dius, ai, què és tan... No és tornar, tampoc és marxar, és parar.
Sí que pareu. I que potser en un any torneu, no se sap, indefinidament. És el que et deia, no sempre hem fet el mateix, de fer un disc correu a un altre, pam, pam, pam, pam, pam. Tenc ganes de dir, ei, un moment, tranquils, no? Podem fer altres coses, podem provar d'educar amb altra gent, no sé, donem-nos un descans. Diguéssim que hem forçat la màquina durant molts anys i no podem seguir amb aquest ritme. Ha costat prendre la decisió entre el grup?
Va sortir bastant sola, la veritat. Bueno, diguéssim que ha estat una necessitat. O sigui, per motius personals diversos, hem hagut de prendre aquesta decisió d'un dia per l'altre. Però ens ho prenem com una cosa natural. Sí, no... Una evolució molt natural, vull dir, no és gens dramàtic. Potser els vostres fans sí que s'ho prendran de manera més dramàtica, no ho sé. No, jo crec que no, perquè en realitat no deixa de ser...
que un grup de música, vull dir, i en realitat les cançons estan allà, no les podem tornar a fer. Clar, han fet molts discos, molt de feina, eh? Clar, posem una mica els punts sobre les dits, perquè clar, esteu parlant de que fa molts anys, que teniu molts treballs, que això ha vingut d'una manera natural, per la gent que no us conegui, que és raro, però la gent que no us conegui una mica com comença mai, ni el camí que heu fet fins aquí, perquè clar, heu tocat moltes tecles bastant diferents, heu fet coses molt fora del circuit, com si diguéssim...
Bueno, no ho sé. No fer el que ens ha donat la gana. No hem estat mai en una colla, diguéssim, de... Ni estilística, ni de rollitos. Somos el rollito de San Feliu, somos el rollito de no sé què. Sí, no hem estat mai de cap grupúscul d'aquests que hi ha, no? La penya de l'Eliogaba o la penya del...
del vinil o tal. O sigui, que a mi acaba molt bé tots i ens portem molt bé. Jo crec que a tots ens mola mútuament el que fem. Però nosaltres sempre hem anat molt a la nostra bola, des del principi. I això a la crítica li ha agradat molt? Perquè sempre he tingut molt bones crítiques. Sí? Sí. Bueno, de negatives és que tampoc no... Amb aquest últim disc és quan he vist més bones crítiques. Sí? Amb el primer...
N'hi havia de bones, però és que eren molt poques. Som el primer veu estar nominats de disc a l'avalany. No, tu estàs parlant del Brindis. Estic parlant del Villantonieta. Villantonieta, que personalment és el meu preferit, i tothom qui en va parlar en va parlar meravellosament. Va haver-hi una pàgina a l'Ander Rock que el deixaven pels núvols, però em sembla que va passar bastant desapercebut. Farem una cosa. Us sembla si interpreteu el primer dels temes que heu portat avui a l'acústics d'aquest programa? Tu què dius?
Sí, interpretar, tocar... Què, vols començar tu? Home, no, comença tu. Què farem, però què farem? És que no vol ser una cançó que ha sonat fa un rato i llavors dic, deixa que passi, que la gent se n'oblidi. Ah, doncs... Sí, sí. Però heu portat dues cançons? Bueno, les cançons, nosaltres te les portem a dins. Vull dir que podeu tocar una altra que no hagi sonat ara. Ah, sí. Per això li ha passat el mort amb ell, no? Sí, per això em penso que faig, jo. És que clar, una de peculiaritats del grup també, no sé si...
És una pregunta que teniu pensat fer després, però m'avanço. Queda que tots cantem i que ell fa cançons, jo faig cançons. De fet, teniu un EP, que és això, no? Cadascú canta una cançó i cadascú la composa. I això, tema egos, què? Ho porteu bé? De saps què? Que deixem el tema egos per després, perquè si no parlarem molt i els escoltarem poc. Va, els Main amb la cançó sorpresa que després ens diran que han portat avui aquí a l'Acústics de la Tarda.
La nostra ràdio creu en l'espai i un enginyer les escolta suspirant. És un missatge de mort
I un locutor que recita una cançó en un idioma estrany. Un tros de mi s'ha convertit
en un senyal sideral. Ningú l'ha escoltat de l'univers per explorar. És tan gran. Un telescopi
Ens està apuntant amb tres ulls vermells d'una noia que ha plorat. És la reina de mar.
Molts mil·lenis fent una cançó perquè un enginyer se l'escolti amb emoció i no ens sentim tan sols. Un tros
De mi s'ha convertit en un senyal sideral. Ningú l'ha escoltat. Tot l'univers per explorar és molt gran.
És tan gran i el satèl·lit va fatal, no dona l'abast, sembla un disbarat.
Són els Main, avui protagonistes de l'acústics de la tarda. Anem a veure, estàvem parlant d'Egos abans de sentir aquest tema, que com es diu? Aelita. Aelita. Aelita. Aelita. Aelita. Parlàvem d'Egos, qui escriu les cançons? O també ho feu tot entre tots? No, cada cançó té un autor, i pot ser qualsevol dels quatre. Llavors, entre tots, fem els arranjaments. O sigui, parlàveu dels Egos, i a veure, Egos, tots tenim i tots tenim problemes amb això, però...
Nosaltres sempre hem tingut un avantatge, que és que hem hagut de picar molta pedra. Llavors, per molt ego que tinguem, sempre hem sabut quin és el nostre lloc. Mai ningú s'ha pensat que és un geni ni que és John Lennon. Sempre tothom ha tingut molt clar que tots estem en un barco que està allà, però...
però que no... Que ho rameu tots o... Sí, sí, exacte. Deia que és curiós perquè, com a tot arreu, en el món de la música també passa el mateix i hi ha grups que no piquen pedra i de cop i volta arriben, no?, allà dalt i tothom els fa cas i els mitjans i el públic i hi ha d'altres grups que porten anys i anys piquen pedra sense saber que mai ningú els hi farà tot el cas necessari per poder viure només de la música. No dic que sigui el vostre cas ni molt menys, eh? Però...
No hi ha secret, no imagino. És com la primitiva. Que pot passar com no pot passar i depèn de molts factors. Vull dir, no ho sé. Hi ha el factor sort, el factor fer-ho bé. Vull dir, no... A més, en aquest país és superraro. És un país raríssim. Som pocs i llavors, clar, tot qui funciona més i qui funciona menys està com...
molt desproporcionat, no es pot comparar, per exemple, amb Anglaterra o Amèrica, que hi ha molts graus i vas pujant escalons i una cosa que, bueno, hi ha més premsa, hi ha més gent i fas supergires. Aquí a Catalunya, si cantes en català, bàsicament toques per Catalunya, no? I llavors, és un país molt petit, no?
I té un funcionament estrany en aquest sentit. I si es posa de moda un estil, tots els grups que van sortint als mitjans són d'aquell estil, fins que aquest estil mori, passem a un altre, no? Sí, però tampoc que vagi per estils, no ho sé. Per modes, no? No ho sé, és complicat. No és un país que tampoc tingui molta cultura musical, no?
comparats amb altres països, no? Vull dir, és... Diguéssim, de cultura pop o rock. De cultura pop o rock, sí, vull dir, molt interès per diferents tipus de música i això. Sembla que el pop rock el anem a buscar fora, no? Sí, molt bé. Sí, i en general la música que es vol aquí jo crec que no és tan música d'escoltar, sinó és música de ballar i de sortir de festa, no? Em sembla a mi...
als països que fa més fred, doncs la gent està més a casa i necessita un entreteniment potser més cerebral. Aquí la gent, com que fa calor vol estar al carrer, va fent. Llavors, nosaltres, una mica també és culpa nostra, perquè nosaltres a vegades sembla que ens pensem que estem a Bristol i no. I no ho estem, clar. Ja, no, no. Però bueno, tampoc això no... No perquè estiguem al país que estem hem de fer la música que està com predestinada o que funcioni. No, és que aquí... Mira, si fas falc aquí o si fas...
petxanga, o si fas coses així, doncs calla, que et funcionarà millor, o fes-ho, per què no ho fas? Però perquè no dona la gana, perquè jo vull fer les cançons que a mi em surten i aquesta és la línia que hem seguit, no per intentar vendre més o menys, no? Ja és una forma de vida nostra. Com va començar tot plegat? Com va començar aquesta aventura? Bé, doncs, l'Albert i jo ens vam conèixer un dia...
Perquè teníem una amiga comuna que feia anys i vam estar parlant i, hòstia, tu fas cançons, eh, tal, no sé què. I vam decidir, aquella mateixa nit, a fer una cançó per regalar-li a l'amiga. I va ser molt guai i allà va començar el grup. I vam dir, hala, mira, escolta, mola això, no? Ens vam passar tota una nit, ens vam conèixer a la tarda...
I vam dir, eh, has dit, tu ets el Berni, ah, sí, tu ets el Red, què va ser? Diu, què t'havia pensat de regalar-li a la Montse, regalar-li una cançó? Fem una cançó aquesta nit? Jo, va, vinga, va. I tota la nit, fins que va sortir el sol. I li va agradar? Encara l'escolta, i a mi també m'agrada. No serà pastís, no? No, no, no. No l'heu publicada mai. És el 2010, estem parlant de...
Ves a saber de quan és. Era en anglès la cançó. Qui va decidir el nom del grup? Qui l'escoll? El nom del grup, vés a saber. No ho sabem. No? No, potser va sortir de taja algun dia. Perquè pels nostres oients a més va amb una exclamació al final, vull dir que és complicadet. Ai, amb exclamació. Home, no ho sé, tampoc és tan difícil, no?
per Twitter, per Facebook, és molt complicat. Aquí no li posem mai. Us el mengeu, a vegades sí, a vegades no. A l'època que vam fer el nom no vam pensar en les xarxes socials. Perquè encara no existia tant. L'altre dia vaig llegir que el Twitter té set anys. I m'he d'una sensació que el Twitter té molts més. I no només fa set anys que no teníem Twitter. I quan vam treure el nom del grup no existia el Twitter ja. Llavors...
I només hi havia el MySpace en aquella època, i el Fotoball... Doncs ara que parlem de Twitter, resulta que el Twitter de la tarda ha publicat una mica el que anàveu dient en aquesta entrevista, i diu l'Excel, que és qui està controlant ara mateix la xarxa social, que ja hem rebut moltes respostes dient que no, que és impossible que plegueu, que no s'ho creu la gent.
Ah, sí, hi ha coses? Què diuen la gent, aviam? Diuen que no, que és impossible, que no subcreuen, que si és veritat, han preguntat. Bueno, si no, tampoc diem mentides nosaltres. Mira, un d'ells és l'Arnau Tordera del grup Oveses.
que tenia aquí a la mateixa secció. Diu que si és cert això, que si heu vingut aquí a passar l'estona i a dir mentides o què està passant? També ens agrada molt mentir. A mi m'adverteixo molt, però clar, per la ràdio mentir no t'agrada. Sempre la mentir mirant els ulls i després dir, eh, te l'he colat. Però ara a la ràdio si no... No, això és en sèrio.
Va, fem, doncs mira, una veritable llàstima, una pèrdua importantíssima, ah, importantíssima, perdoneu, en la heterogeneïtat musical del país. Però que no ho penseu com la pèrdua? Això és poesia pura, eh? No, gràcies, molt bonic, eh? Però vull dir que no és una pèrdua, vull dir, simplement, no farem concerts ara, aquests dies d'aquesta temporada, ni tenim previst fer cap disco. El tema és que...
és que aturem les activitats i no sabem... Mira, potser aturareu les activitats i amb totes les mostres de carinyo, suport i gent que realment plorarà a la vostra absència, decidireu que ha arribat el moment de tornar. Ens agrada molt que la gent ens estimi, de veritat, però és que diguéssim que les circumstàncies que ens rodegen ara mateix i que ens han fet prendre aquesta decisió són les mateixes que ens impedeixen dir res sobre el futur, o sigui, l'únic que sabem és que ara paradem i que no sabem...
Si tornarem o no, no ho podem saber. Doncs abans que apareu, va, i abans que se'ns acabi el temps de la tarda, segon tema. Va, què tal tocaré jo? A veure, a veure. Veníem de... Aquest si vols et diem. A Elita. A Elita. Va, doncs et fareu un favor molt gran. Aquest quin tema és, oi? El presento jo. Espera, que em poso els cascos, que me'ls he tret. Hola, estem a l'aire? Home. Sí, sí, sí. Perdó.
Farem una cançó que es diu Núvol. I l'heu posat la primera, per començar. Que és del vostre de re-treball, no? Sí, fem cançons de l'últim disco, perquè és com el més recient. I bueno, Núvol, fa així. Recient.
A mi m'agraden molt els barbarismes. Sí, ja ho he vist, el disco... No hi ha més barbarismes perquè els hem corregit en aquest disco, però jo n'hauria posat més, perquè m'agraden. Núvol, demà, avui a la tarda.
que no em deixa veure més enllà dels contes que explicàvem de petits i en els més divertits.
intento desxifrar tots els enigmes que s'amaguen a la meva ment i és el meu minut i el meu cos i ja m'ho diu tu estàs sonant
Tinc un núvol dins del cap i quan plou sense parar.
on em pugui amagar. Vull pensar però no ho tinc clar. Però a les fosques veig millor que amb un sol embriagador que m'optimisme s'apodera de la meva mena.
I jo li dic ja veuràs, tu ja veuràs. Quan tinguis la meva edat ja m'entengaràs. Ja t'opiaràs. Me li
Bernat, Albert, hem parlat molt d'aquest comiat, però encara queden molts concerts. Va, repassa't ràpidament els escenaris on encara es pot veure la gent tocar. Un dia de memòria? Sí. Més o menys. Bueno, tampoc són masses, són quatre. Un concert cada més.
El 28 de setembre, diria, sempre podeu revisar a mind.cat o a facebook barra minebandpage, minebandpage, o si no, mineband, trobareu el link al facebook. I allà l'escolirà a l'agenda. Però el setembre 28 o 27, Boca Nord.
El mes següent toquem novembre a l'Eslàvia. A l'Eslàvia i a Elio Gaval. Bernat, Albert, un plaer. Gràcies per tot, molta sort i tant de bo torneu ben aviat. Gràcies.
Avui acabarem amb la música demany. Recordeu, demà dimecres, 11 de setembre, aquí estarem amb totes les emissores que fan possible la tarda per compartir la diada amb tots vosaltres. Per donar-vos tots els detalls de com s'anirà desenvolupant aquesta via humana, aquesta gran cadena, la seguirem de nord a sud i de sud a nord. Ja ho sabeu, us esperem demà al punt de les 4 per viure la diada aquí a la tarda a la vostra ràdio local. La tarda, els accents més diversos.
Avui us proposem aprofitar els darrers dies de vacances amb la mainada amb una visita al parc d'atraccions del Tibidabo a Barcelona i un llibre per gaudir dels moments de lleure un cop els nens i les nenes siguin a l'escola.
El parc d'atraccions del Tibidabo manté l'horari d'obertura diària fins l'11 de setembre, amb preus especials dos per un si feu la compra de les entrades a través del web tibidabo.cat. El parc centenari, un dels més antics del món, conserva l'encant del pas del temps.
Qui es pot resistir a sobrevolar Barcelona amb l'avió o riure amb les imatges deformades dels miralls? 25 atraccions per a totes les edats i un indret emblemàtic amb els seus miradors. El Tibidabo sempre és una bona opció familiar.
I per agafar prou oxigen i encetar un nou curs amb forces, us proposem la lectura de I el ressò de les muntanyes, de Khaled Hosseini. Una novel·la emotiva, provocativa i inovidable sobre com estimem, com ens cuidem els uns als altres i com les decisions que prenem ressonen al llarg de generacions.
Correcte. Amb Bruguet Jardí i Jordi Pallarés. En català, de vegades, fem servir expressions que, tot i semblar catalanes, de fet, no ho són. Exemple. Se m'antoja... Incorrecte. Hem de dir, em ve de gust. Amb aquesta calor, em ve de gust un gelat. Correcte.
Una altra expressió, tornar a les andades. Incorrecte. Hem de dir ja hi torna. Feia temps que no fumava, però sembla que ja hi torna. Correcte. Incorrecte. Hem de dir punt de suport. Amb el seu tutor té un punt de suport important. Correcte. Correcte. Amb Bruguet Jardí i Jordi Pallarés.
Musicalia, amb Nando Caballero. Nou àlbum monogràfic de l'Incombustible, canta-ho tot a ressenc, Miquel Pujador, dedicat a Jors Brassans. Escoltem aquesta peça universal, la mala reputació. El meu poble i no és pretensió, tinc molt mala reputació. Obri el bec o em quedi callat, em miren com a un empastat.
Tanmateix no faig cap barra vessada, tot fent-la viu-viu lluny de la gentada. Però els descents no poden sofrir qui no segueix el seu camí. No els descents no poden sofrir qui no segueix el seu camí. Tothom diu penjaments de mi. Llevat dels muts, esclar que sí.
Notícies en xarxa, edició tarda, amb Albert Sass. Bona tarda, són les set. El govern no les té totes amb la cigarretta electrònica. La manca de legislació i també la poca transparència del funcionament d'aquest article fa que el Departament de Salut se'n mostri reticent. Nosaltres en aquests moments no tenim cap base per recomanar-la. I més aviat el que som és una mica escèptics.
Són les paraules d'Esteve Saltó, doctor i responsable d'investigació de la Conselleria, que en una entrevista a la xarxa de comunicació local expressava els seus dubtes respecte de la cigarreta electrònica. També les farmàcies i els col·lectius antitabac reclamen un debat a fons sobre aquesta qüestió que darrerament s'ha posat tan de moda.
Més qüestions, el govern es mostra convençut que la via catalana de demà tindrà conseqüències polítiques a Europa verasant. Així ho ha afirmat el conseller de presidència, Francesc Combs. El que sí segur és que la imatge que es pugui donar, que puguem donar demà com a país, tindrà un impacte a les institucions internacionals i a les europees en particular.
Mentrestant, el ministre d'Exteriors, José Manuel García Margallo, ha insistit que l'Estat no acceptarà mai un referèndum pactat. I davant la previsió que hi hagi milers de persones agrupades en pocs punts, la Generalitat reclama que es faci un ús racional dels telèfons mòbils. L'objectiu és intentar evitar la caiguda de la xarxa de telefonia mòbil,