Ignition sequence starts. 6, 5, 4, 3, 2, 1. Què tal? Molt bona nit. Bona nit, Clara Ila. Bona nit, Adrià. I bona nit, Albert Closes. Molt bona nit. Són les 9 d'avui dijous, dia 12 d'abril de l'any 2012. Benvinguts a la Terminal.
Els dijous a la nit, Ràdio d'Esvern obre les portes de La Terminal, amb Clara Aguilar, Adrià Calvo i Albert Closes. Hola, què tal? Obrim el programa amb l'entrevista amb l'Oleguer Masjohan, director del Taller de Músics, una escola de música de Sant Just. Després del Pantalles farem un repàs de les nostres sèries favorites, Ni a Milers, però ens acabem amb sis, les que aconseguim que més ens han agradat.
Avui no farem quadern musical, sinó que passarem directament al redescruint tendències on descobrirem la cuina coreana donant-vos les millors adreces de Barcelona. Dit això, comencem. Estàs escoltant la Terminal. L'entrevista.
Com cada setmana a la terminal és moment de fer aquesta mena d'àgora d'esvern on parlem amb Sant Justencs i Sant Justenques de les seves vides. Avui al programa parlem amb l'Oleguer Masjohan, director del taller de músics de Sant Just. Bona nit, Oleguer, com estàs? Bona nit, Sant Just. Molt bé, i vosaltres? Molt bé, Oleguer. Jo crec que ets una mena d'aquella mena de músics o de professors de música que, si més no, la gent de Sant Just coneix tant pels teus anys...
que portes a l'escola de música per les teves participacions a les jam sessions, no? Sí, a les jam sessions i activitats de música que es fan al poble. Perquè explica'ns una mica com comença això del taller de músics. Vam començar a l'esplai, al local de l'esplai del costat de l'eglésia, quan l'esplai estava allà dalt, teníem les classes de guitarra amb grups. I aquí va començar la idea de donar classes de guitarra a grups...
I a partir d'aquí es va anar desarrollant la idea dels feiers de música. Perquè després us vau traslladar ja a una estora mateix, que és el carrer Major, o vau passar per algun altre lloc? Vam passar per la carretera, un localet petit que hi havia, encara estàvem com a esplai allà donant classes, i després d'allà ja vam venir al carrer Major, també conjuntament amb l'esplai. I ara esteu exactament al carrer Major, número 96. Número 96. I després l'esplai se'n va anar a la vagoneta i nosaltres ja ens vam quedar aquí a l'escola de música.
Perquè mirant la vostra pàgina web, tallersdemusic.com, per qui vulgui entrar-hi, he vist que teniu realment un gran ventall de professors que fan classes d'instrument, des de banjo, passant pels més classes, com seria la guitarra o el piano, i fins a classes de producció. Sí, és una cosa nova que hem fet aquest any, que hi ha classes de música electrònica i de producció musical per aprendre a gravar, per aprendre a fer servir els programes i fer música per ordinador.
I cada cop teniu més professors, no? És a dir, va començar com una cosa bastant més petita l'escola i ara realment crec que n'he comptat uns 19, si no m'equivoco. Sí, hi ha com 19 professors que estan aquí, el que passa és que hi ha instruments que no hi ha tanta demanda i aleshores venen menys tardes, però hi ha professors que, per exemple, estan totes les tardes treballant de classes de guitarra i de piano, sobretot, que és el que hi ha més. Després també tenim violí,
Contrabaix, també. Contrabaix, també. I classes de cant, que ara hi ha bastanta gent de cant, que abans costava una mica, però ara molta gent s'anima a fer classes de veu. Clar, que t'anava a dir, quins són els instruments que són els més demanats, diguéssim? Els més demanats és guitarra i piano pels nens, sobretot perquè vam començar des de petits. I després hi ha instruments com el saxo, que comencen fent flauta, però després passen el saxo, però clar, un saxo és un instrument que pesa
i que ja tens que tenir una certa edat, no pots començar tan petit, tens que tenir entre 7 i 8 anys per poder-lo aguantar. Clar, perquè quina és la franja d'edat que més tens a l'escola de nens? En principi, jo, entre 10 i 15 anys és l'edat que hi ha més. Després també hi ha uns nens més petitets que també venen, que comencen a fer teclat, sobretot, i flauta, i després també hi ha bastants adults que també venen en pla...
I a part dels tipus d'instruments de classes que oferiu, també he llegit a la vostra pàgina web que feu diversos tipus de classe, no? Feu classes conjuntes, feu classes individuals d'instrument, classes de composició, classes de solfeig, és a dir, feu de tot, no? Sí, perquè v'oferim... Alguns alumnes que fan una classe d'instrument de mitja hora diuen, ostres, ens intercedia també fer una classe de llanguatge musical, dictat, solfeig... I aleshores els ajuntem també amb un professor i amb un grup reduït
fan exactament el que els interessa. Els interessa fer harmonia, posar harmonia o més llenguatge musical per aprendre a llegir les notes i així anem adaptant. I després hi ha algunes classes també de tocar en grup, que si hi ha alguns nens que són 3 o 4 amics de l'escola que volen venir tots junts, fan com una classe col·lectiva d'instrument i també toquen cançons junts i fan música junts, que també és una activitat que és molt agradable.
Clar que em comentes això de tocar en grup, realment jo crec que això del taller de músics és una grandíssima oportunitat per, sobretot la franja aquesta dels adolescents, que és un lloc on tenen l'oportunitat de conèixer gent amb qui poder formar un grup, que a més a més a les audicions de l'escola sempre hi ha no sé quants grups d'adolescents que fan cançons, i a més a més són grups que a vegades han continuat i que es coneixen aquí al poble o que han assistit als bucs d'assaig, no? És a dir,
Sorgeixen molts grups, no?, de l'escola. Sí, perquè en principi, quan estudis un instrument, clar, la il·lusió que tens és de poder tocar en grup i de fer música, no?, i aleshores nosaltres... A mi em sembla que és molt important la formació d'una classe individual d'instrument per anar aprenent a tocar, però quan ja tens cert nivell també... Clar, és el divertit. Tocar en un grup per tenir... Saber com fer música en grup tampoc és una cosa fàcil i també s'ha d'experimentar i provar. I aleshores hi ha molta gent que s'ajunten, hi ha els alumnes pel seu compte i munten un grupet
i comencen baix, guitarra, bateria... La típica formació clàssica, no? Exacte, de rock o de blues, i comencen a tocar, i després també hi ha gent que ve a les jam sessions, també, i és una oportunitat per tocar amb altra gent, els que canten sobretot, va, mira, preparem aquest tema, triem un tema i el fem allà, i també, bueno, l'oportunitat de tocar amb més gent, i després a les audicions de l'escola fem el mateix, els ajuntem, si hi ha algun que...
Per exemple, el cas de veu, que sempre és més difícil un sol, si canta, que t'acompanyi un grup, nosaltres aquí ajuntem. Aquest alumne tocarà el piano, aquest altre alumne tocarà la guitarra, els ajuntem i llavors a l'audició toquen tots junts i hi ha una classe de col·lectiva de música que pel públic també és més agradable. Això que em deies abans de les jam sessions, que s'organitzen cada X temps al poble per l'entitat, Música de Sant Jus, què en penses tu com a músic? Home, que està molt bé l'oportunitat de poder-ho fer...
amb un espai allà que tothom pugui anar i tocar el que vulgui, sense cap limitació, l'estil, si vols tocar rock pots tocar rock, blues pots tocar blues, jazz, i que pels músics que comencen també està bé anar i veure l'altra gent com toca. Coneixer gent que... Sí, coneixer gent que toqui, doncs s'ajunten, mira, aquest toca el ball, aquest toca la guitarra, va, ajuntem-se per tocar.
Sí, realment les agències de Sant Jus són una gran oportunitat per la gent del poble i a vegades fins i tot han vingut gent de Sant Feliu o dels pobles del costat i és una gran oportunitat perquè realment el format clàssic d'agències aquí no se segueix massa bé però també té la gran bona part que tothom pot tocar l'estil que vulgui És més obert, deixem més obert que si hi ha un que s'ha preparat un tema que vol cantar i sol amb la guitarra també ho pugui fer no té que ser que sigui un grup de jazz
a l'estil que sigui, ho deixem com més obert, i també em sembla que hi ha molta gent interessada en diversos estils de música, que tots ho puguin fer, que només no sigui, només els que toquin jazz. Clar, perquè tu com a músic, en quin gener et sents més còmode? Home, jo havia fet bastanta guitarra clàssica, però realment a mi amb la música en grup em sento bastant...
és més fàcil fer música en grup, per mi, perquè sempre vull fer, tocar amb gent, el meu germà, el Marc, que és contrabaixista, sempre he tocat amb gent, i també em sembla que com a músic és molt més agraït, i disfrutes més, estàs en contacte amb gent, amb músics, també, i la part clàssica, sobretot amb guitarra, és més individual. Perquè és la formació, clar. És una cosa diferent, no? Cada cosa té les seves coses bones i les seves coses dolentes, la música en grup,
és també difícil entendre's amb els altres músics. Té un altre tipus de components diferents, però em sento més a prop de la música moderna, el jazz, tocar amb bateria, que no pas la música clàssica. I el fet que el teu germà, el Marc, que també va ser professor durant temps a l'escola, el fet que els dos siguen músics, és una cosa que us veu de casa? Vam començar als 14 o 15 anys a tocar, a l'època de l'institut, amb amics,
i ens vam repartir, bueno, tu toques la guitarra, tu toques el baix, l'altre toca la bateria, teníem un amic que també tocava la bateria, aquí Sánchez, que es diu Cito, i vam formar, com veig ara que fan molts nois de l'institut i de les escoles, ja comencen, inclús a l'escola ara ja, va, muntem un grupet, fa molta il·lusió muntar un grupet entre amics, va, anem a muntar un grupet, doncs és com vam començar nosaltres, i sense fer classes, ho vam fer en plan més amateur primer,
i teníem un grupet i tocavem, inclús recordo que vam tocar un cop a l'institut, també al gimnàs de l'institut, i, bueno, una mica el mateix que veig que fan ara els... Els adolescents de l'ara també, ells i tot, és injust. És molt divertit, no?, la música, per calar i tocar... Prigla, tu t'inicies, has dit més o menys, cap a l'adolescència, els 14, 15, amb el món de la música, però tinc entès que vas passar per l'aula i pel conservatori, també, no? Sí, llavors, després, bueno, a partir dels...
dels 19 anys o així vaig anar a l'aula de música moderna i jazz i allà vaig fer com els estudis que hi havia de jazz, que eren d'harmonia, eren uns 4 anys que era tot complet, harmonia, surfeig, guitarra, i això ho vaig fer allà, i després vaig anar al Conservatori de Badalona i vaig fer guitarra clàssica allà. És a dir, has fet tant la part més del jazz moderna, però també has tocat la part clàssica, la formació clàssica, allò de guitarra. I això també ho vaig fer.
I amb la part del jazz, després també vaig seguir tocant amb grups, teníem un grupet de jazz que tocava molt a l'estiu, i es deia Aleatoris Jazz, i era un grup amb un bateria, l'Enrique Heredia, el Marc, i després tocava amb diferents saxos, que anàvem buscant ara un saxofonista, ara un altre, i anàvem canviant de músics. Això quan va ser, aquesta època que vas tocar en aquest grup? Això et parlo de fa 15 anys. I es va desfer? Ens passàvem tot l'estiu tocant amb el grupet aquest de jazz.
I com a música, ara per acabar, ja més o menys, quines recomanacions ens faries per escoltar una bona sessió de jazz? Home, doncs, per exemple, el Jambory, que és el típic bar de Barcelona, que és un bar que també hi ha en Jump Sessions, els dilluns, i que realment val la pena anar-hi perquè és molt interessant, sobretot els dies de les Jump Sessions, perquè hi ha diversos estils de música també,
comença més estil jazzero però acaba hip hop, tendències més modernes i és interessant per veure una mica les diferents estils de jazz que hi ha perquè ara realment el món del jazz ha canviat molt el jazz més clàssic ha anat avançant i realment el jambori és un lloc bo per anar a veure també estils diferents doncs ens apuntem al jambori com a recomanació de l'Oleguer moltes gràcies a l'Oleguer recordar si algú està interessat en fer classes que jo crec que mai és tard per començar un instrument no l'Oleguer
Maestar. Maestar. Per posar-nos en contacte amb el taller de músics podeu trucar a l'escola del 93 473 26 20 o al mòbil 672 205 060 o al correu tallesdemusica.com Si vols afegir alguna cosa, Oleguer... No, donar-vos les gràcies a tots, gràcies per trucar-nos, gràcies a vosaltres i gràcies a Ràdio Sant Just. A tu, Oleguer. Que vagi molt bé, moltes gràcies. Bona nit. Bona nit a tots. Adéu, Oleguer. Adéu.
Segueix-nos al Facebook a facebook.com barra la terminal. Avui al Pantalles ens hem proposat fer una selecció de les nostres que creiem que són les més bones que hem vist o bé perquè li tenim un carinyo especial. A l'hora de comentar sèries...
és molt difícil abarcar-les totes perquè, sincerament, és molt difícil de veure-les i estar al dia de totes perquè tenim altres coses a fer i, en realitat, el que volem quan veiem una sèrie és entretenir-nos una estona, no estar pendent de totes les sèries que es publiquen actualment o que s'estan amatent. Per tant, jo no em veiem cor de fer-ho sol i els he dit a la Clara i a l'Albert, escolta, en lloc que jo m'inventi per mi les que són les millors sèries, que el meu criteri és dubtós,
Per què no cadascú exposa les que ell creu que són les dues millors i fem una mica aquí de tertúlia, fem recomanacions personals. No són les nostres millors sèries, les millors sèries que ens ha fet mai a la història, o potser sí, sinó que són les que a nosaltres més ens agraden. Si us sembla, comencem per una proposta que us porto jo, que és Californication.
Per saber que les intros també de la sèrie són tot un món i les cançons d'entrada són tot un món, sobretot les sèries d'HBO, sembla que tenen unes caretes que són per comentar-los en tota una secció. Droplot és HBO? Sí, Droplot és HBO. Wids també. Wids, que és allò que feien, que canviaven la cançó, això ho van fer durant algunes temporades, no ho van fer en totes les temporades.
Però demanaven a un músic que interpretés la sentonia del programa. Dexter també és una gran careta. Parlem de Californication, si us sembla. És una sèrie que té cinc temporades. De fet, es va acabar de metre la cinquena tot just l'anterior diumenge. Aquest diumenge ha passat als Estats Units. És una sèrie creada per Tom Capinos, que és el director, guionista i el productor.
I és una sèrie que té un clar protagonista, que és el David Duchovny, crec que es pronuncia, no sé si us sona aquest nom. És un inspector molt famós que feia de gent especial de l'FBI a la sèrie Expediente Geeks. De fet, molta gent el recordarà per això. I ara, potser més recentment, para el seu paper a Californigation, que és aquesta sèrie passadíssima de voltes, en el sentit més positiu d'això en les primeres temporades, i en el sentit més negatiu de passadíssim de voltes en les últimes temporades.
de voltes, en quin sentit? Mireu, només començar la sèrie, la primera escena de totes, el primer capítol, la primera temporada, és amb el protagonista, és el David Duchovny, que es diu Hank Moody, anant a una església perquè una monja li faci una fal·lació. Això és la primera escena de totes. Clar, als Estats Units, només veure el primer capítol, ja van haver-hi associacions que es van començar a queixar, ja sabeu quina moral tenen als Estats Units, perquè realment la sèrie...
Home, és impactant. Té escenes d'aquestes de mogollón. De fet, el sexe és un gran tema de la sèrie. Tan impactant com True Blood, que també s'ha assajat bé? Bé, True Blood segurament era un sexe menys comú perquè vulguis no fer l'amor amb vampirs, és una cosa rareta. A Californication és sexe entre persones humanes i, per tant, no arriba als nivells de True Blood, segurament.
La història de Californication narra la vida de Hank Moody, que és un escriptor gastant crisis, que beu, es droga i té sexe amb molta, molta gent. Hank inatarà compaginar la seva vida professional, que travessa una crisi creativa, amb la personal, en la que conviuen de forma caòtica la seva filla de 12 anys, la Becca, i la seva exdona Karen. I a la sèrie també té un paper molt protagonista el seu agent, que és el Charlie Rankle, amb el qual es passarà per milions locals de copes, coneixent noies per finalment acabar trucant
a la porta de la seva ex-dona Karen, per plorar com a últim recurs. Què té de bo la sèrie? Que combina molt bé dosis d'humor desenfrenat, barrejat amb sexe, grans frases de guió típiques americanades, així que en alguns ens agrada, i per altra banda, de cop et posen un capítol que et trenca el cor.
i que veus que el Hank realment és una persona molt complexa que no és només un home que només vol tenir sexe, beure i drogar-se, sinó que realment té un més enllà. La gràcia de la sèrie, que té uns personatges que en un principi semblen com molt estereotips i ho són, però a mesura que ha avançat la sèrie s'han anat formant personatges de grans matisos que permeten tenir grans capítols d'humor i d'altres més de tristesa, de nostàlgia...
que fan pensar. És una mica una sèrie que li han dit alguns, que és el Sexo Nueva York per homes. Dit això, ja se sap una mica quin és l'estil de la sèrie. Jo us convido que comenceu pel principi, evidentment, de la sèrie, que veieu les primeres temporades, i que quan us canseu de mirar-la, no la seguiu mirant. Perquè a mesura que avança, la sèrie es va esfatllant fins a arribar a una cinquena temporada, que és la que hem vist l'última, que es va acabar demetre diumenge, que és no dolenta, no. Molt dolenta.
per allò que han entrat secundaris que no acaben d'enganxar, perquè la història del Hank ja és una mica repetitiva, que sempre és el mateix, sempre s'acaba quedant amb la dona, i perquè han fet un final que, saps allò de... Bueno, ha de passar alguna cosa per enganxar la següent temporada, doncs han tret un recurs que sobra moltíssim, que no té res a veure amb el que havia passat llavors fins la sèrie. Bastant lamentable aquest final, però la sèrie és recomanable, ja us dic,
les primeres temporades cantessin més que les últimes. Per cert, que ningú es pensi que aquesta és una sèrie misògena ni res d'això, perquè no té res a veure. Potser sí que té molt de sexe i que el Hank tracta les dones com un objecte sexual. El que passa és que, com he dit abans, els personatges femenins tenen un gran paper començant per la seva dona...
De fet, la seva dona no té un paper banal, no és un objecte sexual dins la sèrie, ni molt menys, és tot el contrari. Llavors, que cap dona es pensi que es veurà tractada, ni cap dona, ni cap home, perdó, es pensi que la dona tindrà una posició secundària a la sèrie, ni molt menys. Això pel que fa californication. I ara parlem d'intreatment.
Bé, doncs, com l'Adrià m'havia dit que triés dues sèries que m'haurien agradat moltíssimes, realment m'ha costat una mica perquè tampoc és que n'hagin moltes, però, clar, totes són bastant diferents, i el que he pensat és de triar-ne dues de bastant d'oposades. Per una banda seria Los, Perdidos, que en parlarem després, i l'altra seria aquesta d'In Treatment, que seria una sèrie molt densa,
Potser per un públic més reduït, en comparació amb perdidors, que és un gran èxit, i allò dels fans, i els friquis, i tot el friquisme que desenvolupa el món lost. Intreatment és una sèrie superteatral. És una sèrie que va sobre les visites, sobre els pacients que té un psicoanalista, i cada temporada són 5 o 6 pacients, i cada setmana que s'ha fet el capítol per televisió és un pacient diferent, no?
I res, és purament guió, és a dir, és una sèrie superteatral en què no hi ha més plató o escenari que la pròpia consulta del Pol, que és el psicoanalista, i la vida de la persona que la ve a visitar amb el seu drama interior. I és una sèrie que només hi ha al divan o a la consulta del psicòleg, no hi ha ni flashbacks ni...
No hi ha exteriors, vull dir. En la primera temporada, que a segona no l'he acabat, la primera sí que hi ha algun escenari extra, però és que bàsicament no ens movem d'allà. Són 45 minuts, també he perdut, són 45 minuts, que estàs allà amb el guió d'entre dues persones parlant. I, bueno, a mi és una sèrie que la primera temporada me la vaig veure fa dos Nadals, crec, amb un Nadal me la vaig xupar de la baix, tot i ser una sèrie, allò de dir, de posar-t'hi, d'aquestes difícils,
que no és allò troblot, no és un perdidos, que són més d'intriga, que venen ganes de seguir i continuen. No. És una celebració de la interpretació, és que és una passada. I la recomano realment a tothom, perquè per molt que sigui una cosa més petita, jo crec que és una sèrie, com que parla de les nostres vides, que pot agradar a molta gent. No, i només per curiositat, quantes temporades s'han fet aquesta...
No són tantes com Perdidos. Perdidos en són sis. Em sembla que aquestes, no sé si n'hi ha tres, però no estic segura, perquè vaig per la segona. Però fa temps, perquè de primera va sortir... Sí, perquè jo, seguint la teva recomanació, vaig mirar, em sembla, un o dos capítols, i em va agradar moltíssim, però vaig parar de mirar-la perquè vaig pensar que és això, és tendència que vaig pensar, va, en algun altre... O sigui, no és que la parqués, perquè realment trobo que és una sèrie de, bueno, de deu, però és allà que potser...
En el fons, acabes trobant temps per altres coses, però sempre és una d'aquelles sèries que vull tornar. És que costa. Vull saber què més passa quan portes uns quants capítols, perquè els sis pacients han de passar sis capítols de 45 minuts. Però, en definitiva, és una gran recomanació per a aquells que voleu conèixer una sèrie ambient situada en el que és una consulta de xicoanalista.
I això és l'Ala Oeste de la Casa Danga, no, Albert? Sí. Mireu, la veritat és que jo tinc moltíssimes sèries i sèries que per mi són molt importants. I aquesta és la nova adquisició. Fa tres setmanes que l'he començat, però a casa meva ja fa molt temps que seguia i jo pensava que era una sèrie massa densa. Justament perquè em pensava que jo no la podia seguir, que a mi em faltava molt per arribar a aquesta sèrie.
I després d'haver vist Los Idos de Marzo, em va agradar molt, i comentar amb els meus pares em van dir, bueno, si t'ha agradat aquesta pel·lícula, que és una pel·lícula purament política, mirar a la bestia de la Casalanga perquè segur que t'ha agradarà. I efectivament m'he enganxat i trobo que és una de les millors sèries, òbviament la meva opinió està compartida per moltíssima gent, però és una de les millors sèries que s'han fet a la història. Òbviament és una sèrie que tornem a...
també una mica el que dèiem d'In Treatment, una sèrie una mica densa, en tant que, si no us ha de la política, òbviament jo crec que no crec ni que l'hauríeu de començar, perquè és purament política, és molt política, és una sèrie que requereix molta atenció, i que una mica de coneixement de política i de política nord-americana sí que va bastant bé, perquè et perds, et perds bastant,
però amb el temps li vas agafant el truc, i és una sèrie que té uns guions, és purament també guió, està molt, molt ben muntada, i com si diguéssim, dona un toc d'humanisme, de realisme, i d'entendre com funciona el món de la política, que jo trobo que és molt interessant. La música és espectacular, és que això m'ho dic perquè s'estigui sentit la música... És una entrada brutal. És espectacular. Jo crec que a principis del 2000, és una sèrie que ja té uns quants anys...
però està tan feta que podria ser d'ara mateix, i realment amb uns actors, uns personatges, uns guions, que realment només puc fer que recomanar-la, i estic il·lusionat que em faltin les sis o les set temporades que té la sèrie.
i abans parlàvem de caretes de sèries aquesta realment només val la pena si no us interessa la sèrie Game of Thrones no miro la sèrie però la careta és impressionant és com una mena de peces de rellotgeria que es van ajuntant per formar una civilització realment val molt la pena és segonament una de les sèries que ara actualment està més de moda perquè s'han estrenat la segona temporada als Estats Units justament aquesta setmana
després de mig any, esperant que arribés la segona temporada d'aquesta sèrie, que és l'adaptació d'uns llibres escrits pel escriptor George Martin d'una saga, de fet, que es diu A Song of Ice and Fire. És una saga, per cert, que no està acabada. El primer llibre es va publicar el 1996 i es deia Game of Thrones, el títol del llibre que dóna nom a la sèrie...
I, de fet, aquesta segona temporada de la sèrie encara segueix les històries del primer llibre i encara no se n'ha endinsat el segon, que es va dir A Clash of Kings, publicat el 1998. Parlo de l'escriptor dels llibres perquè realment té una gran importància, perquè quan van començar a sortir aquests llibres, als anys 90, es va crear tot un fan o un fan al voltant de George Martin, perquè és un escriptor que trigava moltíssim a treure els seus llibres
I entre llibre a llibre deixava molta separació i els seus fans s'emprenyaven. Per tant, era com un personatge així mig mític i molt característic. Un escriptor allà allunyat que no seguia els fans i que escrivia quan volia. I realment va tenir força polèmica. Doncs bé, centren-nos en la sèrie. S'estrena la segona temporada, una sèrie que ha rebut grans crítiques. Sobretot, segurament hem de destacar l'ambientació...
que és una ambientació que cada capítol, que és d'una hora aproximadament, és una pel·lícula, sembla una pel·lícula medieval, és impressionant el pressupost que té aquesta sèrie. Allò que a vegades s'havia dit que segurament les sèries podien ser el nou cinema i que a mi em sonava una mica atòpic i afirmació una mica massa agosarada amb aquesta sèrie i segurament també amb perdidors, es veu com que no, que les productores han apostat per produccions, a part de gran qualitat, de gran pressupost a la petita pantalla.
Doncs bé, és una sèrie que no m'estendré a explicar el seu argument, perquè és de lluita de mig medieval, mig fantàstica per aconseguir trons, reis, cavallers, és a dir, és tota una cosa intrincada, tan tan intrincada que jo conec gent que per veure la primera temporada van a internet i es va descarregar el mapa del continent on passa la sèrie, un continent fictici, per no perdre's.
I realment, mira, potser més val imprimir-te el mapa a principi de tot i després seguir la sèrie B, que no pas estar patint per si t'estàs perdent en l'argument de la sèrie, perquè realment és molt, molt, molt complex. Hi ha personatges a desenes, i a desenes significa que en un capítol te'n presenten 20, i que clar, tens al cap que no saps gaire on centrar-lo.
A part d'aquest inconvenient de la sèrie, que a mi em sembla un inconvenient però que es pot solventar molt fàcilment, doncs baixant-te un mapa o, evidentment, si t'has llegit els llibres no tindràs cap mena de problema, és una sèrie boníssima per tots aquells fans, per exemple, del Senyor de los Anillos, això ja està per descomptat, o per simplement gent que li agradi el món medieval o de la fantasia. I de Game of Thrones passem a Perdidos Lost.
Ara que sentim la música realment, és que venen molts moments d'aquesta sèrie, que són sis temporades...
que jo us la porto, no és cap mena de recomanació, perquè és una sèrie més i més recomanada últimament, però és una sèrie que vaig començar i vaig anar alhora amb les sis temporades, o sigui, cada any jo anava no sé què, i clar, això estem parlant de fa set anys ja, que va començar la sèrie de l'Ost, del J. Abrams, i és una sèrie, què dir-vos, que parla de moltíssims temes, d'aventures,
és una sèrie de trama psicològica molt bèstia, de suspens, de misteri, acaba tenint molts punts de fantasia, que potser és a mi el cap m'ha acabat fallant més de la sèrie, perquè jo soc bastant poc del gènere, però és una sèrie supercomplexa que et passa per molts bons moments i que es recomana a tota mena de persona, perquè és una sèrie que
que agrada des de la persona que li agrada de Game of Thrones, fins a la persona que li agrada de Wits, fins a la persona que li agrada de True Blood, o Sexo en Nova York, o el que sigui. I són capítols de 45 minuts que és una bomba, i que si algú no ho ha vist mai, ho ha de fer, perquè és pura droga i molt recomanable. No sé si l'heu vist alguna vegada. Algun capítol, Suelto, però no. Com ho veurà? Jo em vaig drogar durant una temporada i mitja, però jo amb això sóc així, però és veritat que jo sóc
molt anti aquest tipus de gènere, però tot i això... Què vols, anti aquest tipus de gènere? Jo soc un realisme al màxim estat, i tot i que tampoc no és una cosa tan fantasiosa, o no arriba a coses històriques o mig avals com pot ser Game of Thrones. Clar, si jo no et vull dir perquè tornes a la sèrie, però et sorprendries de les coses, perquè clar, tu has vist la primera temporada, no? És a dir, és la història d'un avió, 800, hosti, no me'n recordo, oceànic, no sé què...
que s'estrenen a una illa i hi ha supervivents i, bueno, la primera temporada gira al voltant de la història aquesta de què han de fer aquestes persones per sobreviure, la convivència i les coses rares que comencen a passar en aquella illa. I a partir d'aquesta temporada ja ve la segona, que la segona ja es comencen amb les dolles aquestes de preguntes extintencials, de què estem aquí, qui són aquests, qui és l'enemic, qui és no sé què, una trauma psicològica brutal. Tercera, Mas de Lomas, la quarta diré que és la del flashback,
i després venen la cinquena, que és el flash forward, i la sisena ja, que se'ls invala la perola totalment, que és el més rotllo fantàstic. Però és una sèrie que toca moltes, molts gèneres, que costa molt de posar etiqueta. I hi ha molta gent que és veritat que ha començat la primera temporada, que és la més d'aventures, i ha dit, què té això? No, no, vull dir, realment, jo crec que no l'he seguint mirant, però el que sí que s'ha de reconèixer és que és una sèrie...
Un punt i a part, segurament. Sí, sí. I que té un producte... És un producte d'un pensament mental i creatiu. Està molt ben fet. Sí, sí. Això no se li pot negar. I m'agrada descarregar molta gent, no? No és una cosa minoritària, no és una cosa d'èxit massiu, que és que enamora tothom d'aquesta sèrie. De fet, li devem en aquesta sèrie, segurament, que aquí la majoria ens comencéssim a interessar per d'altres sèries. En el meu cas, segur. Sí, la majoria de gent. De fet, fa set anys...
Els streamings per internet no corrien amb tanta facilitat com corren ara. És un punt i a part impressionant. I, de fet, en aquesta sèrie, en algun moment es va intentar emetre per 4, i anteriorment a TV2... Sí, TV2, jo vaig veure TV2 al seu moment. Va tenir resultats d'audiència molt, molt discrets. Jo ho mirava allà. És curiós com el fenomen Perdidos no va enganxar un públic molt general, però sí que va marcar un punt i a part en la cultura popular. De tal manera que, en el final de la sèrie...
es va muntar fins i tot una taula de debat a quatre en directe per debatre al final de la sèrie, que per cert va tenir molta polèmica. Una sèrie que en el fons no tenia tanta audiència, però tenia una repercussió mediàtica impressionant. Clar, perquè és que la cultura, l'host, està a internet, els blogs, els fòrums, gent de tot el món parlant de sobre el final, que jo passo de parlar del final perquè jo sempre dic que Perdidos és el viatge. Mira, el final pot agradar-te més o menys, però és una sèrie que són sis temporades
Cajolín, és mitja vida, eh? En fi. Doncs ens posem menys seriosos i menys dramàtics.
Però també estem parlant d'una sèrie que definitivament ha marcat un punt, un gran punt i a part, que és Reset Development. Reset Development és una sèrie que aquí a Espanya no coneixem perquè es va fer durant una temporada a Fox, però òbviament pagant. I és una sèrie que és del gènere de comèdia, pur i dur, i que es va estrenar el 2003. Té dues temporades i mitja perquè es va cancel·lar a la tercera temporada.
I la qüestió és que la passió per aquesta sèrie va ser tal que ara, l'any 2012, o sigui, uns quants anys més tard, es tornarà a reprendre la sèrie. O sigui, tornaran a fer la sèrie de nou i tornaran a donar nous episodis. Perquè us adoneu de l'obsessió que va crear aquesta sèrie. I és una comèdia molt, molt senzilla, però que té...
tants punts que se li han d'admirar i de reconèixer. Per començar, un dels punts que ara són més candents és que la sèrie comença amb la història del pare de la família, que és un estafador. Bé, és un estafador que, com si diguéssim, promociona i és perseguit per la justícia per crear, com si diguéssim, la idea de la bombolla immobiliària. I recordem que això és una sèrie del 2003. És una sèrie que una de les coses que se li ha reconegut és, doncs,
tractar tot aquest tema de la corrupció, d'aquest capitalisme tan malvat, com si diguéssim, d'aquesta idea tan americana del somni americà. És una sèrie que, com si diguéssim, amb moltíssimes coses es va adelantar. I és un humor que, òbviament, ha fet molta, molta escola. És un humor que té el mèrit de, encara a dia d'avui, resultar molt graciós, però és aquelles sèries que,
veus tocs d'humor que en el seu moment eren totalment innovadors i que ara ja s'utilitzen però tot això segueix fent moltíssima gràcia. Una de les sèries més actuals que es nota que veu d'Arrested Development és Parks and Recreations que també és una altra de les que us volia parlar però això, que Arrested Development és una sèrie que és imprescindible per a tots els que us agrada la comèdia és imprescindible perquè a part de comèdia és això, és crítica descarada
que jo m'he entès per què la Fox ho va pagar, perquè és una crítica descaradíssima. La Fox no ho fa, aquestes coses. Sí, com els Simpsons, però aquesta sèrie és molt bèstia. I fins i tot surt Saddam Hussein. És una sèrie que es va davantar amb tantes coses, qüestiona la moral dels Estats Units. I és molt més senzilla que totes aquestes sèries que hem estat parlant, però realment és que té uns diàlegs i uns guions que realment obsessionen i marquen molt.
Quina classe humor estem parlant? Modern Family? Modern Family el que passa és que és una còpia d'això. Però còpia adulcorada i en Modern Family. Aquí és una família de multimilionaris de Califòrnia que comencen a veure com totes les seves disputes morals i se'n van a bancarrota i com canviar la seva vida
I, bueno, passen coses molt rares. És que cada personatge és realment... Aquests sí que són d'un món... És molt més... Per mi està molt més ben feta que Modern Family. Els personatges tenen molt més caràcter, estan molt més ben construïts. D'ella en va sortir, per exemple, Michael Cera, una de les grans, també, muses masculines. És aquell actor de Juno. Amb aquest tipus d'humor...
n'han sortit grans, grans, grans humoristes. O sigui que la recomano moltíssim. Doncs amb Arrested Development acabem. Hem recomanat també Lost, Perdidos, Game of Thrones, hem recomanat Californication, Intreatment i l'ala oeste de la Casa Blanca. I ara passem directament al Redescobrint Tendències. Segueix-nos al Facebook a facebook.com barra la terminal.
Redescobrint tendències amb Albert Closes. Avui per fi us porto un dels temes que fa més temps que tenia ganes de portar aquí, el redescobrint tendències de la terminal, que era fer una petita introducció a la cuina coreana.
Però, òbviament, amb un intent de fer-me periodista, volia, com a mínim, abans, provar la cuina coreana, no? Perquè, si no, sí que anava malament i ja, doncs, a pagar i vam honors. A pagar i vam honors. I vaig estar... Bueno, portava, que és bé, com un any intentant anar a un restaurant coreà i la setmana passada, per fi, ho vaig aconseguir. I, realment, l'experiència, doncs, va ser molt positiva i vinc aquí amb ganes i amb il·lusió, com diu l'estraestimat president.
El que passa és que, òbviament, la cuina coreana és un dels grans desconeguts tant a Barcelona com a nivell europeu. Amb això no és que ens quedem enrere nosaltres. Perquè, òbviament, la població coreana no és tan gran com la xinesa o com la japonesa i, per tradició, no són tan emigrants com aquestes dues altres nacionalitats.
I, a més a més, òbviament, tampoc fins ara, fins fa poc, no tenien un poder d'admiració o que la gent sapigués què passava a Corea. Quan parlem de Corea, òbviament, ens centrem en Corea del Sud i no en Corea del Nord, tot i que les similituds en la cuina són innegables, però, òbviament, el que s'exporta és la tradició culinària i la tradició cultural i la tradició de tot de la Corea del Sud, òbviament.
on sí que la cuina coreana té més presència i està més respectada i és més coneguda, és a Nova York, sobretot, perquè hi ha una bastant important comunitat de coreans, fins i tot hi ha una part de Manhattan que és coneguda com Koreatown, a la hora de Chinatown, i és bastant tímida, com si diguéssim, la cuina coreana no és que se sàpiga exportar molt bé. Però tot i això, sorprenentment, a Barcelona...
hi ha com uns 4 o 3 restaurants que ens ofereixen poder degustar la cuina, que trobo que per ser un país bastant més petit no està malament. Realment vivim en unes ciutats més multiculturals del món i a vegades potser ens n'oblidem. Partint de tots aquests conceptes, la cuina coreana
que dintre de la cuina que coneixem, que nosaltres podem englobar com a bons europeus en cuina asiàtica, és més similar a la cuina xinesa que no pas a la cuina japonesa, que normalment és tirar per unes opcions més sanes i molt més del mar, i en canvi sí que s'assemblaria una mica més a la xinesa perquè és bastant més primària,
Tot i que tenen les seves diferències, i tampoc no cal ser un expert de cuina asiàtica per notar-les. Per exemple, són uns aficionats al menjar picant, tenen fregits però no n'abusen, i també els encanta la sopa, són friquis de les sopes, una de les sopes més famoses és la de soja fermentada, que és famosa per la seva olor putrefacta, que jo encara no he provat i no sé si ho provaré.
També els coreans són famosos per menjar gossos, ja ho sabeu, però això, òbviament, no ho podrem provar. És cert, això? Sí, sí, sí. Però només són com races de... Són races ja fetes per menjar. Sí, sí, és que a mi no ho treu malament. I el que passa és que, òbviament, Corea del Sud s'està occidentalitzant cada cop més... Cada cop hi ha més gent que els tenen com a mascotes, llavors hi ha moltíssima gent que ja no menja perquè realment ho associen molt amb la mascota en si, amb l'animal que tanta gent estima,
i que, per tant, és una tradició que s'està deixant bastant perdre. O sigui, el que sigui, aquí no la podem experimentar. Una altra de les tradicions de la cuina coreana és la barbacoa. Són grans fanàtics de la barbacoa, però tampoc no comentarem aquí el que els agrada molt és fer carn a la planxa, són bastant carnívors, també bastant diferents a la cultura japonesa, i el plat fonamental de la cuina coreana és el kimchi,
el kimchi per ells és com el pa. Realment és una cosa que mengen amb qualsevol cosa que estiguin provant i amb el kimchi fan de tot. I el kimchi no és res més que col que s'agafa i es fermenta i es deixa, doncs, s'aplica uns líquids amb substàncies més picants, amb espècies, i es deixa fermentar i hi ha gent que diu que és com una espècie de sucrut alemanya però picant.
i és això, és bastant picant, però realment és bastant bona. Tradicionalment, a més a més, se'ns dona unes tapes, que són tapes fredes coreanes, i després se'ns insuleix la resta de plats, que normalment sempre es comparteixen, però el que haig de dir és que és menjar bastant normal, no hi ha cap tipus de sabor que sigui totalment estrany al que nosaltres estem acostumats, i si us agrada el picant, doncs la cuina coreana és la vostra opció, i si tampoc no sou grans fans, tampoc no tot és picant, així que tampoc no patireu.
Fet tot aquest rotllo, anem ja a les adreces, perquè si us he intentat una mica convèncer i voleu provar-ho, doncs sapigueu on podeu anar. La primera opció que us recomano és la que jo vaig triar, és Sanquil, es troba al carrer Legalitat, a Gràcia. És un carrer molt tranquil, no està al mig del cor de la Gràcia més activa, està bastant més tranquil·la.
I és un restaurant d'una estètica molt senzilla, amb aquest look bastant asiàtic, però sense, òbviament, abusar dels elements decoratius que coneixem nosaltres, és molt senzill. I la gràcia que té és que la porta una família, hi ha l'avi, l'àvia, que és una de les grans dames imponents, la filla...
i en el que tothom cuina, serveix, per tant, és com tota una família que cuina per tu, i realment és un luxe, i fins i tot el cambrer, que ens va sorprendre, perquè li vam acabar preguntant, perquè, tot i ser de Bangladesh, és un home que parla coreà, o sigui, fins aquí arriba la immersió d'aquest restaurant. I realment és un restaurant que és molt famós perquè té un servei molt amigable i que estaran disposadíssims a explicar-nos i a introduir-nos
a la cuina coreana, a recomanar-nos el que ens pot ser més fàcil d'introduir-nos i el que ens agradava més. I a part que el menjar estava molt bo, realment ens va agradar moltíssim, el que més ens va agradar és que tota la clientela de la que estàvem envoltats eren coreans. I això, òbviament, és la més important i la més satisfactòria senyal del que tu estàs menjant és...
el més autèntic i és el que a Corea doncs mengen i el que poden apreciar. Realment era molt curiós perquè quasi érem els únics occidentals en el restaurant, hi havia estudiants americans d'origen nord-coreà, sud-coreà, hi havia tota una família sencera enorme menjant, bueno no sé, realment era com estar, fer un viatge a Corea però en el carrer Legalitat de Gràcia, Barcelona.
I realment, doncs això, només puc ficar a recomanar-vos, això sí, el preu no és extremadament barat, però tampoc dintre del que és un sopar a una nit a Sora de Gràcia, heu de calcular uns màxims 20 euros, així que tampoc no estem parlant d'uns preus bojos, vull dir, és Barcelona a fi de comptes. I la veritat és que les altres dues opcions de restaurants coreans a Barcelona...
No són menys, i tinc moltes ganes d'anar-los a provar perquè també estan bastant recomanats. El primer és el Hanin, que està al carrer Arribau, que per la seva localització és molt més elegant, és una única més clàssic i bastant més car. També tenen un menú molt complert i, a més a més, jaudeixen de bastantes bones crítiques. I la tercera opció que us volia comentar és el que també es diu que és molt autèntic, que és el Seúl,
i perquè us feu una idea és l'únic que es menta i recomana Time Out i és possiblement el que és més conegut de la ciutat està a la vora de la sala família si no m'equivoco i aquest sí que té una decoració que cotreja bastant però en el fons és més autèntic perquè com més cotreja millor i doncs és famós també perquè la porta més una família coreana
i que també tenim la garantia d'autenticitat i de fer un viatge a Corea a través dels seus sabors. Si un cop ja aneu, us agrada tant, voleu tornar a repetir aquells gustos a casa vostra, podem comprar, menjar, sorprenentment, coreà a la ciutat de Barcelona. I no només en aquells restaurants que s'especialitzen en... restaurants, supermercats que s'especialitzen en
en menjar asiàtic, sinó que justament a Barcelona hi ha un supermercat exclusivament dedicat a la cuina coreana i al menjar coreà, que està al carrer Sant Manat, que això està a les Corts, està al costat de l'Avinguda Sota Terradellas. És la veritat una botiga molt curiosa perquè, ja sigui per la localització on està, i també com pel fet que només ens especialitzin en menjar coreà. Amb tota aquesta explicació que us he fet del menjar coreà,
anem molt breument a la pàgina web de la setmana, que aquesta setmana dediquem a la moda, però és una pàgina web que és realment bastant curiosa, bastant especial. És Street Etiquet, i la veritat és que no sé ben bé com prendre amb aquesta pàgina web. Jo crec que positivament, perquè visualment m'agrada moltíssim, és una pàgina web dedicada a la moda exclusivament masculina, però des d'un punt de vista una mica diferent a la que ens podem estar acostumats.
Són dos joves de vint i poc anys que des de fa uns quatre anys ja porten un blog que és molt exitós. Se n'ha parlat des d'aquelles llistes dels blogs imprescindibles per entendre l'internet a l'actualitat. Els conviden a les setmanes de la moda de tot el món. Són dos joves influents. Però la diferència és que, i el punt que els diferencia, és que són dos joves negres afroamericans del Bronx, de Nova York. I...
Això hauria de ser una mica anecdòtic, però tampoc, vull dir, vulguis o no, és una cosa que no es veu, ni per començar, en el món de la moda, ni en el món dels blocs dedicats a la moda masculina. La visió que ells volen aportar és bastant innovadora, és donar un punt de vista una mica més, òbviament, això, masculí, però ells no reneguen que estan fent moda no per la comunitat negra, però vista des d'un punt de vista negre.
I això vol dir que hi ha constants referències a tot el que seria la cultura afroamericana, nord-americana, des de constants referències al rap, al jazz, busquem un estil molt clàssic, amb bastant tocs colonials, que a mi em sembla una cosa estan curiosa, però amb aquesta elegància, així un chic vintage, però amb tocs també del bronx, d'aquesta cosa més castisa africana, com si diguéssim.
i també amb tocs de l'Àfrica, de la Terra Mare. És una pàgina web bastant curiosa. I al principi per què has dit que no sabies com prendre tu? Perquè no sé fins a quin punt el fet d'una idea... O sigui, és això, no és que sigui moda per negres, però sí que és un punt de vista molt... Vull dir, que ells no reneguen que sigui una pàgina web feta per dos amics que són afroamericans,
i que les constants referències que es facin siguin molt relacionades amb el món de la cultura afroamericana als Estats Units i vulguis o no, doncs sí que tenen un públic més ampli però bàsicament el públic que tenen és també això de gent negra als Estats Units i fins a quin punt això no és criticable tot això trobo que és una pàgina web que pel seu punt diferencial es mereix la nostra visita
i tenen una estètica molt, molt bona, i realment és això, és una manera molt diferent d'entendre la cultura de la moda masculina actual. I amb això ho deixem. Ens apuntem per aquestes recomanacions que ha fet l'Albert, perquè a mi m'entrenen unes ganes de posar-me a cuinar o anar a aquests llocs que ens ha dit de Barcelona a provar el menjar coreà. Fins aquí l'edició número 76, la setmana que ve hi tornem.
Amb més i millor contingut. Amb més i millor. Amb el quadern musical, evidentment, que avui anem fent. Que trobem la setmana que ve. Us demanem molt becat de setmana. Adeu. Adeu.
Fins demà! Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!