Bona nit, Clara Aguilar. Hola, bona nit. I bona nit, Albert Closes. Bona nit. Benvinguts tots a La Terminal. Aquesta és l'edició número 73 d'aquest programa que fem totes les nits de dijous a Ràdio Desvern. Els dijous a la nit Ràdio Desvern obre les portes de La Terminal, amb Clara Aguilar, Adrià Calvo i Albert Closes.
Hola, què tal? Avui obrim el programa amb l'entrevista amb l'artista Carme Malaret. Després l'Adrià Pantalles farà una anàlisi d'una conversa entre Cuní, Raola i la senyora Plasència. Després sabem qui és.
El quadre musical parlarem de tres actius que segur que coneixeu, que també tenen veu en el món de la música. I, finalment, redescobrim tendències. L'Albert farà un repàs de les propostes de les diferents setmanes de la moda i veurem el que puja i baixa per aquesta primavera d'estiu. Dit això, comencem. Estàs escoltant la terminal. L'entrevista.
Comencem aquesta mena d'Àgora d'Esvern, on el personatge d'avui s'entra en el món de l'art. És ceramista i es va llicenciar en Biologia per a la Universitat de Barcelona i en Belles Arts. A la llotja va obtenir el títol de mestra artesa de ceràmica i també va estudiar a l'Escola Municipal Robert Brilles. Va començar a exposar individualment el 1987 i a cita files internacionals a Alcabé, Bolònia o París. Saludem la Carme Malaret. Bona nit, Carme, com estàs?
És un plaer enorme tenir-te aquí a la terminal per parlar tant de la teva obra artística com també amb el teu lligam a Sant Just amb les classes que imparteixes tant al teu taller com a canginestar que després ens ho explicaràs. Si et sembla bé, comencem parlant de la teva faceta com a ceramista. Tens una llarga trajectòria a S'Exportabic, a Barona, a Sant Andreu de la Barca, a Montreal, etc. Què és el que et porta a estudiar biologia i després a saltar el món de l'art?
Jo crec que va ser tot una conseqüència natural. Acabes COU i dius què he de fer. Jo era bona pels estudis i el que més m'agradava era la part de la natura i em vaig matricular a Biologia.
Un any anterior, abans d'entrar a la universitat, ja havia fet els dissabtes, anava a Barcelona, agafava l'autobús, a més em sentia com lliure, quan tens 17 anys i dius, ostres, faig algo que m'agrada.
i per un anunci, per aquelles casualitats, perquè jo crec bastant amb la casuística de la vida, no? Vull dir, vaig veure un anunci i vaig dir que m'agradaria fer ceràmica. Mai de la vida havia fet res ni tampoc crec que tingués massa interès artístic. Vull dir, a l'escola no destacava per ser una persona especialment creativa, però vaig veure un anunci i vaig dir que vull fer ceràmica. Llavors vaig compaginar
el primer any de biologia, que anava el dissabte a una escola que es deia Escola Forma de Barcelona.
Em va començar a enganxar. I quan t'enganxo una cosa, tens com una dicció. I llavors vaig dir que és el que tinc més a prop, vaig començar a buscar tallers a prop, vaig anar a un de coll blanc i després ja vaig veure que esplugues m'oferia el que jo demanava i em vaig matricular. Va ser la primera promoció que va sortir amb el títol de mestre d'artesà també, en l'escola Robert Brillas vam acabar 3.
Clar, perquè si vas començar amb el món de l'art, apuntant-te a tu mateixa, trobant corsets de llest, el tema de la biologia va quedar percada. No, no, jo vaig fer la carrera i em va agradar molt. Vull dir, jo sempre, i després he sigut una constant amb la meva obra i amb la meva vida, de no voler diferenciar
la part de ciències, la part de lletres o la part artista. Són maneres d'entendre el món. Jo pel matí entenia el món d'una manera més estructurada, més matemàtica, més analítica, i a la tarda intentava comprendre'l a través de les meves pulsacions i de la meva imaginació i creativitat.
I això va durar 5 anys, des que jo m'estava formant com a biòloga i a la tarda em formava com a ceramista. L'última mostra individual que vas presentar al Centre Social del Milenari el març de l'any passat, el 2011, va ser interiors. Com va ser l'expensa d'exposar en un lloc diferent, en el sentit que era un lloc més petit?
i ja que tu estàs més acostumada a treballar en grans instal·lacions, com va ser? A veure, perquè m'ho van proposar i a més a més jo crec que l'artista, jo treballo molt per espais, i crec que l'artista no s'ha de saber adaptar al que li proposen. I em feia una certa gràcia posar la meva obra, que és bastant críptica i que costa d'entendre-la, en un lloc com és el Milanari,
De gent gran, de gent que està acostumada, que fins i tot llavors hi havia exposicions de quadres que es podien entendre, més figuratius. Clar, el meu era una cosa bastant críptica. Clar, i com va ser la recepció? Perquè si tenim un públic, volguis o no, d'una edat diferent, gent gran, com va ser la resposta del públic per entendre la teva obra?
Jo crec que m'ho passo molt bé amb aquestes coses, perquè som molt provocadora, i a més a més penso que amb la capacitat de la gent d'entendre i de comprendre, i si més no de dir, doncs escolta això, no entenc res.
I jo normalment si algú m'ho pregunta m'ho explico perquè darrere qualsevol projecte o proposta que jo faig hi ha un treball intel·lectual i de pensament molt important. I cada proposta artística explica alguna cosa. Llavors quan ho explico ho entenen.
I això dona una nova dimensió. I vaig portar a tots els meus alumnes, que la majoria tenen un promís d'uns 60 anys, i els hi vaig explicar i els hi van encantar. I com que jo crec tant en la capacitat de les persones de ser receptives, són projectes que a mi m'entusiasmen. Després parlarem de la teva temàtica i els temes predilectes de la teva obra. Ara, però, parlar del funk com a material principal de l'exposició.
És el teu ingredient essencial? Sí, no puc negar-ho. Per mi el fang ha sigut un material que m'ha servit. És un material plàstic, és un material amb unes connotacions que jo li trobo molt metafòriques.
I per mi és el meu mitjà d'expressió. Un pintor pot ser el color, el pincell, l'oli o dibuixant el llapis. Jo, per mi, el fang és una meravella. I després d'haver treballat tantes vegades amb el fang, creus que encara queden nous camins per trobar encara un nou llenguatge? Ara, per exemple, estic en un projecte que volem presentar a Cornellà.
el dia de Sant Jordi i estic submergint llibres a dintre d'una pasta de fang i volem crear una columna de fang per fer una mica una denúncia a com en aquests moments de crisi també se'ns està atacant la cultura i l'educació que crec que són els pilars de la nostra societat. Un dels temes que tractaves a l'exposició és com la ciutat ens etiqueta i ens classifica
I també la fragilitat de l'ésser humà. Hi ha alguna connexió entre aquestes dues idees? Sí. Jo sempre, una de les meves constants és la fragilitat. Sempre, però no tant de l'ésser humà, sinó del nostre món i de la nostra societat. I treballo, per exemple, en conceptes com sistemes complexos, la complexitat de la vida. I això és tan fràgil, és a dir, es pot trencar tant en un segon,
que no només com a condició humana, sinó com estem muntant aquesta societat, que ja veiem que s'està desplomant i pensàvem que érem els millors del món. Continuàvem els dos temes recurrents. A la teva obra, quin paper ocupa la memòria? El pas del temps o l'absència? Sí.
és molt important per mi. Seré com un resum, no? Sí, és molt important. A veure, jo la meva font de creació la trec de mi mateixa. Llavors, què tinc com a material que vull explicar? Una de les coses són la meva memòria, els meus records. I a partir d'aquí, de vegades,
Tinc èpoques que tinc ganes d'explicar-ho, vaig fer com una teràpia d'explicar el meu entorn més proper i vaig fer una obra que es deia La família, un altre els amics i el poble. I després l'Albert, que el vaig conèixer en aquell moment, també tenia ganes d'explicar-ho. I l'absència hi és.
i és perquè tots estem rodejats d'absències, d'absències del que no tenim i volem, de l'absència d'èssers que desapareixen, de l'absència de vegades d'un mateix que no es troba, i això ho he de... és a dir, quan vull explicar alguna cosa jo no ho explico a través d'un llibre ni d'un relac, ho explico a través d'una obra.
Ara que vas dir que la teva manera d'expressar és basant en les teves experiències, la teva memòria, en una mostra que es deia Art en memòria vas fer homenatge al teu pare amb la idea aquesta de l'home trencat. ¿Puedes explicar una mica això? Sí, són dues coses diferents, són dues peces diferents. La peça de l'home trencat era una peça que jo la vaig fer paral·lelament quan el meu pare se li va diagnosticar un càncer
i va durar, perquè és una obra molt gran d'unes 300 peces, i va durar exactament...
Jo la vaig acabar i al cap d'un mes el meu pare es va morir. I la vaig exposar una vegada al meu pare estar mort, es va morir. Va ser un patiment que el vaig fer conjuntament amb ell, però jo a la vegada aquest patiment es va transformar en una obra. El vaig treure fora a través de l'home trencat, perquè vaig veure com el meu pare, un home sencer, un lluitador, es trencava per tot arreu.
I l'altre, el de la memòria va ser un homenatge també a ell, perquè clar, ja et dic que és recurrent en els meus... en la meva vida.
Jo crec que va ser un homenatge a la seva lluita per la democràcia i per tot el que tenim ara, en una època que era molt difícil, i en una època en què, per exemple, que la independència es fusilava la gent, que lluitava per la independència ara, que sembla que avui tothom s'apunta, doncs ostres, als anys 40, ell estava amb això. Jo ho vivia quan vaig néixer perquè estava rodejada de la clandestinitat.
Sí, com a conclusió, art i vida serien dues idees que van de la mà en la teva vida. Jo crec que són indissociables. Si tu vols fer un art sincer, un art que estiguis content, s'ha de connectar amb la teva vida. Sigui amb elements personals o amb idees. Hi ha també peces que jo he fet que són purament de denúncia, perquè és que no m'ho puc callar. En part de les teves exposicions, també et podem trobar a Can Ginestà.
On 3 de la setmana fas el taller de torn, escultura i ceràmica. Com ha començat tot això? Ens pots explicar una mica de què va cada taller? Sí, això va començar fa 10 anys.
i dintre dels cursos d'arts plàstiques la gent va demanar a veure si es feia pintura, costura i manualitats. I va demanar si es podia fer ceràmica. I va ser el perpinyà, que en aquell moment era regidor de cultura, que em va dir que m'ho va dir a mi. Tu vols fer-ho i jo dic que ho provem. Ho vam provar per tres mesos i fa deu anys que hi soc. I com és l'experiència de treballar amb gent de totes les edats? Perquè, més o menys, quin és el perfil de persona que s'ha d'apuntar a un curset?
A veure, el perfil és majoritàriament, si mirem les estadístiques i tal, és majoritàriament dones i d'un marge d'edat entre 45 i 65 anys. Cada vegada se'ns apunten més homes i també s'apunten més gent jove.
I tothom pot accedir o s'ha de tenir una formació base? No, no, no. El que volem és que la gent vingui, que ens coneixi, que provi i que trobi el seu lloc. Hi ha moltes diferents tècniques i potser algú vindrà per fer pintura i un altre per fer escultura i allà tenim un ventall ampli de possibilitats. Perquè, clar, si una persona que no ha tingut cap mena de formació
de belles arts o artístiques o plàstiques i vol començar un taller, es pot fer un seguiment individual en un mateix grup d'una sessió? Sí, normalment, per exemple, jo puc respondre per mi, treballem per nivells, és a dir, una persona que vaja fent rei que es diu jo tota la vida m'hauria agradat fer ceràmica i no he pogut i m'apunto, doncs comencem pel nivell zero. Llavors, per les tècniques més bàsiques i així anem pujant de nivells. Però amb una mateixa classe, que jo ho trobo molt bo,
ja des de la persona que fa 10 anys que ve i que té una programació específica per a ella, i la gent que comença que té una programació, però tots es van imbuint uns amb els altres, no? I això ho trobo molt interessant. És molt interessant perquè a més a més es queda tot un vincle amb gent de Sant Just, que deus conèixer fa molt de temps, com també els teus cossets que fas al teu taller del Carrebonavista amb infants.
Com és l'experiència treballar amb nens? Jo des que tinc el taller treballo amb nens, i ara també treballava amb grans fins fa deu anys, però ara ja no ho faig.
I amb nens intento reservar-me una hora, ara només puc una hora i quart perquè tot el que més se m'està menjant, però aquesta hora i quart vull continuar treballant amb nens perquè és una experiència molt enriquidora. És un pou d'experimentació. Jo allà m'ho passo, faig propostes que després ho plantejo amb els grans i els nanos.
A veure si llencen de cap. També són artistes. Uf! És una passada. És que disfrutes. Ara estem fent arribar a la primavera. Estem fent i portant càctus. Estem fent la seva planta imaginada. Estem posant plantes a dintre de fang i a veure què passa. Els nanos en porten fulles. És una experiència molt, molt creativa.
I així també recordant una rèplica que vau fer del drac de Gaudí. On ha anat a parar aquest drac? Aquest drac, pobret, està a Horp, que és la ciutat alemana de Germanà d'en Sant Just. I ara ells vindran el mes de maig.
Això va ser, com que fa 10 anys de l'agermanament, va ser un regal que va fer el poble de Sant Just, que ningú ens va enterar, i em sap greu, però molt poca gent es va enterar, perquè va ser una feina molt laboriosa i molt ben feta, i total va estar exposat un dia, el dia de Reis, que ningú sabia ni on estava exposat, i llavors el van emportar a Jorp. Sí, sí. És una llàstima, perquè jo també pensava, dic, ostres, aquest drac, me'n recordo que l'han tancat uns dies l'any passat, i ara no en tinc ni idea d'on han anat a parar.
El tenim allà, sí, el tenim allà. Per tancar ja, quins són els propers projectes que tens pendents, Carme?
Jo sempre estic treballant, jo soc una agitadora cultural. Si no treballo amb la meva, que també ho estic fent, amb la meva pròpia obra, jo crec en la cultura, crec en l'art, crec que l'art ens fa més lliures, ens fa més bones persones, i llavors proposo l'està canviant està, proposo actes al celler, vull que la gent vagi a veure les exposicions, vull que la gent s'apunti als cursos, que descobreixin les seves possibilitats,
creatives i d'autoestima. I és tot un ventall. Ara, per exemple, en qüestions més personals i d'activitat més artística, estic elaborant un projecte. El que passa és que tot val diners i en aquests moments es fa difícil. Doncs deixem aquí. Recordar que qui vulgui apuntar-se a alguna meva activitat podeu contactar a Can Gynastà, apuntar-vos al coset de torn, escultura i ceràmica.
o si no al teu taller al carrer Bona Vista. Moltes gràcies Carme per haver vingut. A vosaltres per haver-me invitat i per conèixer-us. Molta sort. Adéu, que vagi bé. Els dijous a les 9 tens una cita amb la Terminal.
Pantalles amb Adrià Calvo. Com molt bé ha dit la Clara en començar la terminal, avui ens desviem una mica de la temàtica que normalment toquem, que és de comentar, jo què sé, esdeveniments tecnològics o novetats en aplicacions o aquestes coses, i ens centrem en una fantàstica conversa entre Josep Cuní i la Rahola, que són doncs...
Segurament Josep Cuní és el presentador de 8 al dia, aquest programa que fan a 8TV a partir de les 7, però Pilar Rahola té un paper també molt protagonista. Doncs veig una conversa que ha estat rodant per internet i que val la pena destacar perquè es desenvolupa d'una manera força curiosa. És Josep Cuní, Pilar Rahola,
i una altra dona. Així comença el tall, que ara escoltarem, simplement estan parlant d'una notícia, sona musiqueta i així es presenta la dona que tenen com a convidada. Senyora Placencia, com anem? Bona nit. Bona nit i bona hora. Anem. Anem? Anem. Cap a on? És una cosa que s'ha de descobrir, no ho sabem encara.
Què vol dir això? Conversa presocràtica. Fins i tot anava a dir molt filosòfica, no? Fuetes tot, fuetes tot plegats. La senyora aquesta... placència. Plegència, perquè clar jo abans no sé... al sumari l'he dit placència. Encara no sabem qui és, no, Adrià? No, no. I de fet, costarà una mica de conèixer... ja sabem, només una mica del to, que és una estona una mica afectada. Dilluns de la setmana passada sabia cap on anava i a partir de dimarts potser ja no tant? A partir de dimarts ha canviat la meva vida substancialment. O sigui, una cosa molt greu ha d'haver passat. Hòstia, noi.
De veritat, eh. Una dona que parla així se li ha de tenir molt de respecte. Segurament el que t'explicarà ara és que se li ha mort un fill o una cosa així. No és això. És molt menys greu. No podem fer broma, no podem fer broma. Perquè el que realment li va passar a la senyora Placencia és que li van cremar el cotxe i és una gran putada.
per jutjar que et cremin el cotxe no puguis estar afectat, ni molt menys. Sí que és veritat que potser utilitza un to una mica massa victimista, però evidentment li han cremat el cotxe, o sigui pot dir... Està molt emprenyada. Sí, evidentment, pot dir que li surti dels collons. Si us sembla, perquè quedi ben clar que ella ho explica durant tota la conversa i de forma bastant extesa, he retallat uns trossos per saber una mica la història com va d'aquest cotxe cremat al 29F. Va ser la vegada manifestant uns
En arguments que van començar a cremar coses, doncs el seu cotxe es va veure afectat. El fet que li cremessin el cotxe ha canviat la seva vida sostancialment? Pel cotxe, pel valor del cotxe o conceptualment? Per la vida que hi ha darrere d'aquell cotxe. Hi ha una família que és l'únic cotxe i l'únic mitjà de desplaçament que té. Jo he viscut fora de Barcelona i treballo a Barcelona i em desplaço en cotxe. I després és l'únic mitjà de desplaçar la meva mare, és una senyora de 79 anys, recient fets, amb problemes de mobilitat.
La senyora com heu vist està molt afectada, de fet hi ha un moment en què hi ha un monitor i ella mateixa
Es veu a les imatges, o és Pilar Rora, que li fa notar que està sortint en un minto amb les imatges que un càmera va gravar aquell dia, es veu a ella mateixa al voltant del cotxe cremat. Mira és vostè, oi, les imatges? Sí. És que no puc mirar-ho, no m'ho puc mirar-ho.
És un cotxe, no és el seu fill. Recordem. No passa res. De veritat, no estem aquí per jutjar-la. A veure, hi ha gent molt sentimentada en aquesta vida. Jo, si em cremessin segons, no és pel valor, és perquè potser aquell cotxe hauria viscut tantes coses. La impotència. També, clar. No estem en un moment com per que se't vagin cremant els cotxes. Ni molt menys. És una gran putada. No diria una desgràcia, però és una gran putada. L'explicació evoluciona.
I, de fet, amb les emocions estan a flor de pell. Sembla que fins i tot hi ha un moment que Pilar Rahola pot deixar anar llagrimeta. Heu tingut la impressió que és una enorme injustícia, no? Està emocionant la Pilar, eh? Saps què passa? Que a mi des del primer moment jo no... No, no, pots plorar. No, home, no, tampoc. Et falta poc. Si et falta poc, plora. No, tinc ganes de plorar, Josep. Ostres. Ostres. Hi ha forçament aquí, eh, per part de Josep. Plora. Però això no vols dir que és una mica de guió?
No, home no, no direm això perquè la senyora Placencia pobra... No, aquesta dona no. Entre els dos hi ha el show de sempre. És el que venim a denunciar una mica. I Josep Cuní segueix insistint a Pilar Rahola de que plori.
I la senyora no vol que Pilar Rahola plori. La senyora Placencia està en contra d'aquí muntar un drama, evidentment. I fins i tot hi ha un moment que s'associen Pilar Rahola i la senyora Placencia i queden d'acord a no fer cas a Josep Cuní. Heu d'estar molt atents. Atenció. No, tinc ganes de plorar, Josep. Mira, no formem... Ni si li ocorreixi plorar. Per què no? Si li ve de gust. No, però què diu? Que no ha plorat. No li farem cas. No li farem cas. Encara no. Encara no ha plorat. Bé, és que no sigui ara.
Per favor. No sé si podem continuar. Bé, és que no sigui ara que deixin anar la llagrimeta. I no sé si heu sentit el tros en cadèquia de fons. No li fem cas, no li fem cas. Segurament estic pensant ara que estem una mica injustos amb la senyora Placencia i és veritat, li devem aquí tots els respectes. Ara, no només som nosaltres, aquí els que fotem una mica de canya, perquè de sobte, sota la pantalla, apareix un missatge de Facebook que diu
Vale, és dur que et cremin el cotxe però tampoc se li ha mort un fill. I llavors aquí Pilar Rahola esclata. De la Generalitat estem en aquest punt i després s'han ofert a posar-me un cotxe... Jo estic molt impressionada de la insolidaritat dels missatges que avui rebem eh. De veritat que no els puc entendre eh. Molta indignació. Què està passant aquesta dona? Sí bueno s'exalta, de fet la senyora està explicant aquí l'assegurança del cotxe i la talla perquè és igual. Encara hi ha més missatges, n'arriba un altre que diu
L'Ajuntament li hauria de pagar el cotxe. Aquí el crit que fa Pilar, de veritat, si esteu escoltant aquest programa per la nit abaixeu el volum perquè us podeu despertar de cop. Tinc una assegurança a tot risc, sense franquistes des de fa molt de temps, una assegurança alta. Què vol dir això? L'Ajuntament li hauria de pagar el cotxe, perdonin. Haurien de pagar el cotxe a la plataforma d'estudiants que van muntar la manifestació. Ostres. A sobre. A sobre. Sí, ho tenen una mica de canya. Ostres.
Ara ve el canvi de guió, nois. Ni un lliminista de la Riera hagués fet això. Canvia de guió, atenció. Tinc una assegurança a tot. Això és per causa d'un acte de violència. Però no és cert. És que no és cert. O sigui, anem a veure. Si haguessin estat els estudiants qui directament haguessin pres foc al meu cotxe seria un acte de vandalisme. Però no va estar així.
Hòstia, no hi sembla ni saga de poder, això. Sembla un guió escrit, això. Sí, sí, sí. És el gir de guió perquè es veu que no van ser els estudiants i s'estan en l'argument una mica tomat pel cul. Si haguessin estat els estudiants qui directament haguessin pres foc al meu cotxe seria un acte de vandalisme. Però no va estar així. Van incendiar les escombraries d'un contenedor. De mercat també vaig dir que va ser un mosso d'esquadra.
Qui va agafar aquest contenidor jo va posar al costat del meu cotxe. Solament com que hagués caminat 3 passes més, el contenidor hauria quedat en un espai que no hi havia res. El canvi de guió ens fa veure que evidentment el mosso d'esquadra, sense tenir cap mena de coneixement que el container tenia una vanga a la dins, va apropar el contenidor
a prop del cotxe i el cotxe al cap d'una estona es va incendiar. Evidentment és una casualitat però cada cop canvia el guió. I escolteu, escoltem al final del programa encara es pareixen la senyora Placencia i nosaltres també aprofitem aquest any per despedir el Jurat Cuní i Pilar Rahola. Moltes gràcies senyora Placencia per acompanyar-nos. Sé que li han demanat moltes entrevistes però que ha fet una excepció. Espero no haver-li fet passar cap mala estona veient unes imatges que no volia veure. Com que no les he vist
Val més que no les hagi vist. No. Gràcies per venir. És l'hora de les notícies. Ara mateix.
Bé, tot aquest comentari sobre aquest cas anecdòtic de la senyora Placencia i el Josep Cuní, des d'aquí donem molt d'ànims a la senyora Placencia. Ens queden 4 minuts per comentar, 4 minuts evidentment del pantalles, per comentar un gran fenomen de xarxa social que últimament està enbogada de tots, no sé si ho heu sentit a parlar, segur que sí, no sé si l'heu provat, segurament seria la pregunta. És el Pinterest. Jo m'he registrat però encara no he tingut temps de...
De remenar-lo massa. No sé tu, Albert, si hi has caigut, ja? Jo no, no. Jo sé el que és. I sí que és veritat que d'alguna gent sí que l'he mirat, però no. Ni intenció, tampoc. És una xarxa social que diuen que serà el que Facebook va ser el 2006 o Twitter el 2007. Doncs aquest 2012 pot ser que t'interessi la gran revolució.
Segurament el més semblant a aquesta xarxa social és el suro d'una paret, del típic suro d'adolescents que teníem amb tot de retalls enganxats de fotografies i de revistes, o per exemple una carpeta forrada amb fotografies dels nostres artistes o gent famosa que admirem. Una mica seria això. I el seu funcionament de fet és molt enginyós i realment és sorprenent. Es tracta d'un plugin, és a dir una petita pestanya que s'instal·la en el navegador
i que ja permet que estiguis dins de Pinterest. I això vol dir que quan tu vas navegant per darrere d'internet, si t'interessa molt una pàgina web que estàs visitant, per exemple estàs visitant Film Affinity, estàs visitant, no sé, una pel·lícula qualsevol, Midnight in Paris, ho estic dient bé, no? Sí, de Woody Allen. Doncs si t'agrada molt aquella pel·lícula, pots fer un... pinejar, pots pinejar i llavors automàticament se't posa aquesta pel·lícula dins del teu Pinterest. I llavors la gent que et segueix pot saber que tu
ha espinejat aquesta pel·lícula dins les teves pel·lícules favorites, per exemple. És una mica anar vagant per internet i quan t'agrada una cosa fas un pinets d'aquests i t'ho emportes cap a casa. És una proposta interessant, el que passa és que de moment la xarxa social aquesta està una mica monopolitzada pel sector femení, que no passa res, l'únic que l'amplitud de temes no és gaire alta.
hi ha un 80% de dones utilitzant aquesta xarxa, la resta són homes. I podem veure fotos de gatets, de pastissets, de cosetes, de manualitats petitetes, de cosetes així, saps? No seria encara una gran explosió de xarxa social com a perfil que la gent utilitza per mostrar-se, sinó que és segurament una mica més adolescent del que en un principi s'haurien pensat els seus creadors. No sé què en penseu. Jo crec que això del Pinterest sí que és un cas que està superenfocat en el tema femení.
Tampoc he dit abans, no tinc massa temps per investigar-lo, però allò que et registres i et pregunta què estàs interessada. Et posen les opcions, et posa disseny, moda, cuina, salut, estan formes... Bueno, tonteries d'aquestes que vulguis no estar enfocades a un perfil de persona, que és un públic més femení. Però també és una idea clau per entendre això de la idea de la marca.
com et vens tu a les xarxes socials, de fer segon mateix un producte, de dir, jo segueixo això, tinc aquest perfil al Facebook, tinc aquest perfil al Twitter, Marana, aquestes coses, no ho sé, jo veig que van en aquesta línia. A mi més que crec que el Pinterest em sembla com la versió vaga de tenir un blog, perquè en un blog tu el que també fas és ensenyar el que tu agrada, el que tu saps, mira aquesta pàgina web, mira aquest artista,
I el que veig dels Pinterest que he vist és que hi ha gent que té blogs, gent que hi ha més o menys. I que l'únic que fas és com una extensió, com una mica com el tomb, com el... com es diu això. Que són com versions molt més fàcils i en el que encara es pot fer molt més. És com el blog encara més escomatitzat amb aquelles imatges que has anat descobrint. Però molt més fàcil, perquè només has de fer això.
Com que el Pinterest encara no està gaire estès aquí a Espanya ni a Catalunya, si us sembla, deixem aquesta xarxa social en Steam Bike, que estigui una mica més desenvolupada, i segurament també el model de negoci una mica més configurat en tornem a parlar. I ara el quadre musical.
Quasern musical amb Clara Aguilar. Hola, bona nit als viewers de Ràio d'Esvern. Això és una secció de la terminal dedicada a tots aquells que es grava la música i que no podeu estar-vos de conèixer l'últim grup de moda o de reviure el més clàssic. Si vols saber més, queda't aquí i coneixeràs treus vers femenines que es dediquen a la interpretació i al món de la música.
El amor es algo bello que estropeas sin darte cuenta.
i ara te alejas. ¿Quieres de mí? ¿Qué quieres que yo haga más por ti? Todo el amor que yo tenía te lo di.
Me has hecho daño, vete. Estás vacío, vete. Lejos de aquí, vete. Con tus mentiras, vete. Me has hecho daño, vete. Lejos de aquí,
Recuerdo aquellos días en que tú por mí vivías, destruiste ese amor.
Bé, doncs molt bona nit. Tornem aquí de nou, com cada setmana, al quadern musical. I, com que avui és el dia de la dona, hem triat el tema de parlar de tres actrius d'aquí que també tinguin una gran connexió amb el món de la música. Són Leonard Watling, Najwa Nimri i Dolo Bertran. Tres grans actrius i tres peces claus
per descobrir grups com Marlango, Najwa Jean, o ella també solitari com Najwa, i Pastora. Comencem per Leonard Morning.
Someone in the city for once just enjoys the ride.
Començant per aquesta veu tan, tan sensual que té Leonor Watling, que va néixer l'any 1975. Totes tres, de fet, es mouen per els mateixos anys. Van néixer també 74, 75, 36, no m'equivoco, les altres dues. Parlant d'ella, Leonor és filla d'una britànica, per sort, aquest cognom és el seu segon, que se l'ha posat com a nom artístic, i filla d'un gadità. El seu primer desig professional va ser ser ballarina,
però després, al començar amb estudis dramàtics, va veure que el seu es movia més cap al paper d'actriu. És el 1993, quan debutava al cinema, amb Jardines Codogantes, de Pablo Llorca. Leonard Woodling també va estar uns anys formant-se a Londres.
però va ser cap a meitats dels anys 90, quan va començar allò a destacar en el món del cinema, amb pel·lícules com serà l'Hora de los valientes, de l'any 98, d'Antonio Mercero, un premi, que... una pel·lícula, perdó, que li va donar la caritatura al Goya, millor trio protagonista, però que, finalment, no se'l va endur, perquè se'l va endur Penelope Cruz.
Després va protagonitzar al costat de Cayetana Guillén Cuervo la sèrie Raquel busca su sitio, molt reconeguda, i també, com és la pel·lícula de Vigas Luna, Son de mar de l'any 2001. 2002 va estrenar la comèdia A mi madre le gustan las mujeres, de Daniela Fersman i Inés París, amb el paper d'Elvira, una dona neuròtica i desequilibrada, aquí la seva mare, que era Rosa Maria Cerdà, li anuncia que es casarà amb una dona. Una pel·lícula per destacar.
Amb aquest film també va repetir la nominació al Goya com a protagonista però que tampoc es va endur perquè se l'ha endut l'actriu catalana Mercedes Santpietro. Aquest mateix any arribaria el seu primer contacte amb el gran cineasta Pedro Almodóvar amb la pel·lícula Hable con ella, pel·lícula que sens dubte li va donar un gran prestigi en el que interpreta una ballarina, que es queda en estat de coma,
I és una pel·lícula que no fa grans parlaments, té bastants pocs diàlegs, però és un paper molt interessant i molt ben interpretat per part de l'actriu.
A part d'això d'aquesta vessant en el món del cinema, Leonard Botling, també la veiem en el grup de Marlango, que han tret uns 6 CDs. El 2004 van ser el primer. L'últim que van treure va ser el de Life in the Tree House, el 2 de maig del 2010, on també hi col·laborava Rufus Benright i el seu marit, Jorge Drexler.
Ara mateix està preparant el seu nou cd amb la banda de Marlangó i res d'esmentar que Leonard Woodling també ha destacat en últimes pel·lícules boníssimes com els Crimes d'Oxford, d'Àlex i la Iglesia o Teresa el cuerpo de Cristo de el rei L'Origa i moltes més, això sí que no m'ho he oblid, perdó, de mi vida sent mi, d'Isabel Coixet. Una gran actriu i una peça clau del món de la música. És moment de Najwa Nimri.
També sens dubte, jo crec que encara és més sensual, fins i tot la veu de Najwa Nimri, de pare Jordà, per ser aquest cognom, i mare Navarresa. El seu nom no ho diríeu mai, però significa éxtasi en àrab.
Déu-n'hi-do. Nasbar Imbrit també es va donar a conèixer als anys 90 amb Salto al vació, el primer film de cineasta Daniel Calpersoro, amb qui també va estar casada durant un temps. Va continuar la seva carrera cinematogràfica de la mare d'Alejandro Menábar, que la va unir amb Pere López Cruz i Eduardo Nalega a la pel·lícula Abre los ojos, que fa un personatge bastant passat de voltes i molt divertit, sens dubte.
Altres films que destaca l'actriu, a ciegas també del seu exmarit Calpar Soro, sens dubte Los amantes del circo polar, que soc una enamorada d'aquesta pel·lícula, de Julio Medem, com també va repetir el cap d'uns anys amb Lucía y el sexo. En quan a la seva carrera musical, Nimri Vaig va començar a cantar en el cor Respect, que era una banda de sul,
I això va ser abans de començar el món del cinema. Però a la ciutat de Madrid, on es va traslladar perquè ella va néixer a Pamplona, va conèixer a Carlos Gin i va formar el grup, que em costa molt d'heir-ho, Najwa Gin, on començaria llançant el seu primer àlbum de No Blood, considerat per la crítica, com el pioner en el trip hop espanyol.
Han tret diversos cds, es van separar, van tornar a ajuntar-se, i l'última cosa que tenim d'ella és en solitari. És l'último primate que tenim. És la producció que ha participat el seu pianista Alfonso Pérez i el seu guitarrista Raúl Santos, qui li ha fet la gran majoria dels arranjaments. Pessa clau també per descobrir Najwa Rimli. Pastora.
Pastora, sens dubte, és Dola Bertran, també actriu i cantant catalana que va néixer l'any 74. L'hem vist a moltíssims llocs, a la televisió, en sèries com Dynamite, l'any 2000, Jet lag, Infidels, fa no massa... Però també s'ha de dir que és una actriu que té molta formació de teatre, ha estat a Titus Andrònic,
Les Chens, el 2006, i ara la podem veure a la sala Villarroel, amb res no tornant a ser com abans, a la producció de Carol López. Parlant del seu grup, Pastora és un grup català que va néixer amb Caim Riba i Pauet Riba, els germans Riba, fills del mestre, que van homenatjar la seva mare, que es deia Pastora,
i d'aquí sorgeix el nom aquest del grup que s'ha ensenyat aquesta cançó tan tímida que tots coneixem que és Lola. No tenim massa temps, penjarem més vídeos i més informació al quadre musical, al nostre blog de la Terminal. Passem amb la notícia de la setmana.
Posem la música de Bonheimer per parlar de la notícia de la setmana, la gran notícia que és que Justin Vernon definitivament per fi, gràcies, arriba a la ciutat al juliol al poble espanyol. Ha decidit no visitar-nos en cap festival, sinó que ho farà en concerts el 27 a Barcelona.
i el 22 al Palacio Euskalduna a Bilbao. I era hora, no, Albert? Sí, sí, portàvem temps esperant-lo, però és això que estàvem dient, que la data no és la més acertada, perquè al mig de l'estiu, però... Però bueno, a veure què podem fer. Les entrades ho tenen demà, qui les vulgui comprar demà, divendres 9 de març, els preus aniran d'entre 35 i 50 euros, jo crec que volaran, és a dir, qui tingui interès a veure Justin Vernon a Bona Ever,
és una gran oportunitat perquè no sabem mai quan aquest home tornarà. Deixem aquí la punta de la notícia i anem a parlar d'una banda sonora al C de la Semana.
Com que de setmana recomanem sempre aquí al quadre musical un cd que ens hagi agradat moltíssim i que sigui susceptible de parlar-ne perquè us ho pugueu descobrir i si més no descobrir noves músiques que us pugui interessar. Parlem avui de la banda sonora de la pel·lícula Drive amb cançons que s'acosten moltíssim a això que vam parlar fa unes quantes setmanes d'aquests sintetitzadors, d'aquestes tecles
d'aquests sons tan oixenteros que tornen, sense dubte. I com estem sentint de fons, que és el grup de College, sentim Real Hero.
Troba'ns a internet a laterminal981.blogspot.com Redescobrim tendències amb Albert Closes
Molt bona nit. Aquí encara estem alterats de la Raola. Mai més la Raola, aquestes hores de la nit. No, no, això no és bo. Doncs avui a Rades con Intendències ens diem una mica de la temàtica que a vegades normalment doncs toquem aquí. Però que, òbviament, si tenim un programa que es dedica a les tendències, doncs hem de tocar de tant en quant, que és la moda. I tot i que ni a la terminal ni a Rades con Intendències ens siguem grans fanàtics,
Sí que és veritat, és que és un element importantíssim per les tendències del dia d'avui i de la nostra vida. I per això, aprofitant que ha sigut aquest el mes de les setmanes de la moda de diferents ciutats i que ara s'acosta en un parell de setmanes, esperem, la primavera i amb ella també la moda de l'estiu, doncs farem una mica de repàs del que vindrà i del que
Heu de deixar l'armari del que heu de treure de l'armari, del que podeu rescatar i del que heu de guardar per d'aquí deu anys. Comencem així amb aquest análisis del que ens han donat les setmanes de la moda, que com sabeu es fan dos cops al any i es fan en un ordre que no sé si és el mateix sempre, però en aquest cas ha sigut Nova York, després Londres, Milà i París.
sempre es comença i s'acaba amb les dues més potents, Nova York, perquè a dia d'avui és la capital del món, i París, com a tall, doncs més clàssic, perquè històricament és la capital de la moda. El que és interessant és entendre que cada una de les ciutats, òbviament hi ha algunes marques que doncs...
Són diferents les cases de moda que hi podem veure, però que realment tenen la seva pròpia manera de fer, realment canvia molt el que es veu i l'ambient fins i tot d'una de les ciutats a la següent. I tot i això, cada casa, cada marca presenta una línia diferent,
I sempre hi ha diferències però al mateix temps sempre hi ha unes tendències que s'assegueixen i que s'acompleixen i que totes comparteixen. I en aquestes setmanes de la moda, en tot aquest mes que hem tingut de passareles, el que sí que podem dir és que la moda que se'ns proposa per a aquesta tardor hivern del 2012-2013
va en dues línies, una mica diferents, però que són aquestes línies que se'ns proposen i que no s'han de ser interessants per també relacionar-les, veure-les, amb una mica de punt crític, que també és el que ens agrada fer nosaltres, i també veure-la amb un punt de l'actualitat. Perquè en moments de crisi és interessant veure quin model de dona se'ns proposa, com hem de vestir a la dona, perquè estem parlant de passarelles que només s'han dedicat a la mola femenina.
Aquestes dues línies que dèiem. La primera han sigut aquelles marques que davant de la crisi, i això és molt acceptable, es tira a la fantasia i es tira a les coses més rares possibles. Això sempre és un clàssic de totes les passareles, sempre es busca innovar, però sí que és veritat que ha sigut possiblement un dels anys més raros.
en algunes de les passaderes. Fins i tot una marca tan clàssica com és Chanel ha optat per una escenificació i per uns models totalment extraterrestres. I també és molt en part amb aquesta cosa que sempre hi ha, que diem aquí a Rades Quintanences, aquesta moda dels 80, doncs ja és el que toca.
però també és una mica aquesta dona, com si diguéssim, bastant allunyada de la realitat i si no, també aquesta dona més rebel, més punk, també molt dels vuitanta, que doncs també és el que també ens estava fent de moda ara. I per l'altra banda, i molt amb contraposició, i això sobretot s'ha ensenyat més a les facades de parisenques, com podrien ser Serino o Chloe, hi ha aquest model d'una dona forta
i d'una dona que no vol ser ni aquest model de Tilda Swinton d'andrògina, que no cal ser mig home, mig dona, i tampoc no cal ser la dona dels colors molt pastels, extra femenina, extra jove. Un intermitge. És aquesta dona que no vol ser jove, o sigui, s'accepta l'edat
En aquesta franja de moda, que jo crec que es posarà més de moda, perdona, aquesta franja d'edat que es posarà més de moda, que és la dels 30-40 d'acceptar una dona que ja té moltes responsabilitats i que no fuig de totes les seves responsabilitats, que podríem ser tenir una família, tenir una feina, i és aquesta idea d'una dona forta que no ha de lluitar ni per semblar-se més home, per semblar més seriosa, ni fugir a aquesta cosa més femenina que també s'havia posat en molt de moda.
i això trobo que és molt interessant per al model de dona que puguem trobar en aquests futurs anys. I molt ràpidament les tendències així, amb una mica de llista, les coses més curioses també, en part que s'han vist les propostes que ens han fet totes aquestes marques tan famoses,
Doncs per començar, les sabates acabades en punta, que això és una cosa que també es portava fa uns anys. En plant mucasí o què? No, si totes les sabates de tacó o botes acabades en punta marcada al final, o sigui en punta, en punxa. Els elements metàl·lics, que també és una cosa molt del punk, per totes bandes. O sigui, elements metàl·lics que poden anar des de les camises, des del coll de la camisa, que això és una cosa que ja fa temps que es veu,
a les sabates, als pantalons, que brilli una mica, ja sigui d'aurats, metàl·lics, això ja fa bastant de temps, però se segueix portant per aquesta tardor hivern. En quant als colors, el clàssic, el negre, sempre, i encara aguanta.
i després tota la resta de colors són colors que tiren molt als foscos. Per exemple un verd botella però molt fosc, uns blaus també molt foscos, el color ocre d'aurat, que també va estar molt de moda en aquests dos últims anys, encara està per quedar-se. I les influències així més exòtiques, que també és un clàssic, li toca a Rússia. També s'ha vist molt la influència de l'art.
influències pictòriques, fins i tot, no sé quina, em sembla que era Carven, que ens proposava una faldilla que directament estava estampada en un quadre de la pintura holandesa.
Pantinats, i això és una cosa que també és bastant interessant, perquè també és una cosa que potser oblidem una mica de les passareles, però les passareles d'aquest últim mes ens han ensenyat uns pantinats molt bàsics, molt elementals, sense cap tipus de complicació, cabells llisos, cues o moños, però coses molt molt senzilles.
Una cosa també bastant de moda i molt bàsica en aquests últims anys són aquestes botes, que a mi personalment no m'agraden gens. Botes altes i molt senzilles, o sigui botes planes. De canya alta. Sí, de canya alta, però no de pell, sinó com de... o de pell liada o d'algun teixit, però que siguin marrons o negres. Alta fins al genoll, això? Sí, quasi. I a mi és una cosa que personalment no trobo molt atractiu, però torna, perquè també és un clàssic dels 90.
els colors que no siguin tan fucsies ni excessivament pastels, aquí un dels grans arcs de la moda que ja fa temps que està present, però que aquí s'han atrevit una gran marca com és Chloe, que és molt clàssica, molt elegant, que a mi personalment és de les que més m'agrada, s'han atrevit a incorporar la passarela, a dir-ho ben alt i clar, al candle.
El xandall per totes bandes. El xandall ja fa temps que està de moda. O sigui, que hi ha gent que és molt fashion que la poca el porta. I amb tota la dignitat del món. I el pitjor és que pot arribar a quedar bé.
I Chloe en aquesta última setmana a París va incorporar el xàndal molt elegantment, però és xàndal. Tot el teixit és xàndal. Ja siguin abrics, en jaquetes, en pantalons, per totes les bandes. I això, us ho dic jo, que es portarà. Pantalons de xàndal d'aquests cotres grisos. És el que anava a dir per això. Combinats amb sabates. Ja sé que el sector femení estarà molt content. Sí, sí. És comoditat això. Sí, sí.
Jo no se si anava per l'estil, però jo vaig veure una foto d'un xandall amestampat de Bart Simpson en una d'aquestes passarelles. Sí, valga amb Déu. Sí, sí, és que hi ha coses que es fan. I una cosa també molt curiosa, possiblement de les més curioses és que es porten les talles bastant grans, o sigui, a l'skini fit, aquelles coses tallades que et marquin o bé les curves o la teva extrema delgadesa ja no es porta, o sigui, ara són unes coses com
o sigui, sembla que hagis d'amagar algú, sembla que hagis d'amagar, no sé, contrabando, perquè són coses extremadament grans, són abrics molt pesats, per exemple, amb els abrics pesats i plans, que és això, no?, com parques, però molt amples, això també ens ha donat xanel, ha sigut una tònica bastant comuna en totes aquestes marques. No tan interessant això, si més no. I ara, molt breument, el que puja i el que baixa per aquesta propera primavera, el que baixa és una mica sempre més difícil de dir, el dènim, el teixit hexà,
Més clar és el que baixa. El fosc encara està bastant de moda i també jo crec que durarà encara uns anys més. El lucre, un triquet més de vestits blancs, més innocents.
aquestes coses una mica més d'ah i de granja, no. I la Raven, amb tots els seus models, prou hi ha. Hi ha temps per anar descobrint altres marques d'ulleres de sol com són Persol o altres que són molt famoses. Albert no em diguis això que vaig anar a l'altre dia a comprar-me una Raven que ara van molt barates. Bé, són un clàssic també. I els clàssics sempre han d'estar allà. Però també és moment de descobrir altres marques. Només dic això.
I el que puja, també molt breument, aquí una cosa que agradarà bastant és que les flors.
Els estamplats amb flors, que tant es van portant. Però això ja estava de moda. Però això va estar tant de moda que llavors va deixar d'estar de moda. Perquè tu anaves al Berzka i tu tenia flors, a més a més amb aquests colors rosa, fucsia... No, a veure, tampoc no estic parlant d'això. Això no, això no ho rescateu. Això ja ho hauríeu d'haver cremat. Però una altra cosa són aquests estampats amb floretes més innocents, amb camises sobretot, amb camises, no tan amb faldilles.
però fins i tot amb pantalons, però amb samarretes, aquests estampats encara una mica innocents, que som-hi a cada dia amb una de la més forta, aquests estampats així més de nena bona, encara aquesta primavera es podran portar-hi les flors, jo crec que encara...
És un clàssic, les flors porten aquí tota la vida. Com les samarretes de Picasso, de Ralles, de Marina, també no passen mai de moda. No passa res, la podes continuar portant. Jo també estic a favor d'això. Una d'aquestes també per riure.
Això ja fa temps que jo ja ho havia vist, porto dos estius veient-ho, però ara ja ho ha culminat Chanel amb la seva campanya publicitària.
I són les xancles, sandàlies, no sé ni com dir-ho, d'aquestes de plàstic. De dit. No, no, però d'aquelles que anaven com... És que no sé ni com m'ho explicar-ho, posem una foto. Les caguellanes o no? No, no sé què dius. Les crocs. No, no, no. D'aquestes lligades. D'aquestes lligades transparents que es portaven per la roca, o per la piscina. O sigui, recordo l'olor d'aquestes sabates. M'encantaven. Doncs això. Saps que és suciu? Deixa-m'ho dir-ho. Els casals d'estiu.
Clar. Quan fes el joc d'aigua portaves aquestes coses. És això de debò? No, però són aquelles, ja us dono una foto perquè ho entenguem eh, però són aquelles que van com totes lligades. Que sí que sí, com fos un espart. Sí, sí, sí. Doncs això. Per anar a les roques empúries per no conxatar-te amb els orissons. Exactament. Doncs això. I si ho combines amb uns mitjons, igual que xanel, nois. O sigui que endavant, sense vergonya.
I després elements geomètrics, negre, combinar el negre amb colors plans, de colors pastels només el groc, el groc així una mica... pollet, sí. I les samarretes, això també molt 90, 80, les samarretes a mitja altura. O sigui, les samarretes que deixin veure... El malic. Carns, perquè hem de treure una mica aquesta cosa, tanta cosa tan recatada.
i que ja comenci a sortir una mica la carn. Això anava amb els pantalons de campanats i la samarreta deixant veure el melic. La pata elefante no es torna. No, extremadament no. Els pantalons de campanats es poden portar sempre que sigui amb taló. Amb taló una mica de plataforma. Estem parlant d'un taxià. Estem parlant d'un taxià.
No, no, no, però 60 campanats sí eh. Sí, però amb un cert límit eh, però Patalefante no eh. No, no, això sí que no. Ha de ser per això, uns bons tacons que deixin entendre el... Però això sí, això sí. Amb el Redescovering Tendències acabem aquesta edició del Pantalles d'avui, l'edició número 73. Nosaltres tornem la setmana que ve amb més i millor contingut, però no esplomat amb res. Que vagi molt bé. Adeu. Adeu. Adeu.