Bona nit
Doncs amb aquest ritme obrim avui el programa Atenció al número 550 de la plaça Mireia.
Hem decidit obrir amb aquest tema que es diu Jatja de Aya Nakamura.
Una cançó amb uns aires una mica ètnics africans, podríem dir.
De fet, la cantant és africana i hem trobat que és una cançó prou adequada
per celebrar aquests 550 programes que portem ja aquí a Ràdio d'Esvern
una tarda més en directe des d'aquesta emisora.
Així que benvinguts a tots i a totes una tarda més.
Fins les 7 del vespre serem aquí amb vosaltres i ara mateix passen 7 minuts de les 5 de la tarda.
I amb aquesta cançó que em dóna per moure una mica el cap,
espero que no es noti a l'hora d'allunyar-me del micròfon,
us explico què és el que us portem per aquest programa número 550.
Començarem amb el repàs de les notícies del municipi a mans de Limanó López.
Repassarem aquests tres titulars del dia seguidament i per fi tenim com cada dimecres
a dos quarts de sis de la tarda l'entrevista majúscules de la setmana.
Avui tindrem amb nosaltres a Gemma Ruiz, periodista TV3 i també escriptora.
De fet, fa tres anys, farà tres anys va presentar la seva primera novel·la que es diu Argelagas.
Ahir va estar a la Biblioteca Joan Margarit, de fet a la sala Isidore Consul,
presentant aquesta novel·la en el marc del novembre literari.
Parlarem amb ella d'aquesta primera novel·la i que ha significat per ella.
posar veu a la seva besàvia, a la seva tietàvia i a la seva àvia.
Això serà a la primera hora i a la segona hora tindrem bona música, com sempre,
i a part també la tertúlia cinematogràfica, la tertúlia de cinema avui, però,
amb un grup una miqueta més reduït, però tindrem el Pol, el Marco i també l'Enric.
I us faig el recordatori, com que de tarda ens podeu seguir,
al Twitter, arroba P, la guia baix Mireia, on anem penjant tota la informació,
tot el que passa aquí, tot el que no es veu, perquè només ens escolteu,
i totes les següents seccions, espais i entrevistes que us anem anunciant
a través del nostre compte.
A part també, ja sabeu que podeu anar al web de radiodesvern.com,
a l'apartat dels magazins, la plaça Mireia,
i allà agafar els podcasts dels espais, seccions, entrevistes,
que vulgueu tornar a escoltar on i quan vulgueu.
Ara escoltes ràdio d'Esbert, sintonitzes ràdio d'Esbert,
la ràdio de Sant Just, 98.1.
I ara sí, 5 i 10 de la tarda, un moment per repassar els titulars amb l'Imanol López.
Imanol, bona tarda.
Bona tarda, Mireia.
T'heu volgut el micròfon una miqueta abans que moguessis?
Sí, sí, sí. Estava en ple moviment.
Necessita fer més moviments amb el micròfon?
No, ja ho tinc.
D'acord.
Què tal, Imanol?
Prou bé. Tu què tal?
Molt bé.
Però t'he de dir...
Què passa? Tot bé?
Sí, sí.
He de dir que les vistes des d'aquí sempre són espectaculars, perquè ho són.
Veiem la penya...
Ui, ui, ui.
Veiem la penya del Moro en directe i és preciós, realment.
Tenim unes vistes molt boniques i fins ara eren molt boniques.
Veiem també les escales que baixen de Canjín.
De fet, la gent també ens pot veure, pot veure l'estudi en directe,
la gent que està aquí a dins com estàs tu,
o poden veure també l'estudi on soc jo, aquesta petita madriguera tècnica.
Però ara poden veure menys.
Ara poden veure menys.
Ara veureu menys, perquè tenim una estupenda...
Com es diu? Mamotreto, això que...
Mamotreto?
Això què és?
Explica'ho.
És dir-ho un tic, és dir-ho un tic.
Què és?
No, tenim una oficina de consulta telemàtica, anem a dir-ho així.
Del soc?
Aquests... Sí, ordinadors del soc per buscar feina per internet.
De fet, és...
Bé, vaja, és un ordinador.
Fins aquí tot bé...
No tenim amb un ordinador.
Sí, fins aquí tot bé, si no fos perquè no té accés a cap endoll.
Per tant, està, diguéssim, d'un certa forma inutilitzat.
Està flotant al ciberespai.
És a dir, ha vingut a per aquí d'una forma una mica gratuïta, eh?
Allò de dir, on ho col·loquem?
Doncs els hi deixem, a Ràdio d'Esperm.
Ja veurem què fem amb ella, eh?
Igual la sortegem per Nadal i qui se la quedi la pot reconvertir en una... no sé, en una...
Quina era la teva idea abans?
No, però ara ja tenim un deix amb això dels sortejos, després dels sortejos de les entrades al Cirque Smile, que ja està aquí a Sant Just.
Que vols sortejar la màquina.
Podem sortejar la màquina, és el següent pas.
M'agrada molt la idea, el que no sé si hi haurà algú que la vulgui, eh?
Mira, per Wallapop hi ha hagut coses increïbles, Mireia, increïbles.
M'has donat una altra idea, eh? La posarem a Wallapop.
A part d'això, tot bé, eh? Val a dir, que tot bé.
Però volia comentar aquesta fita d'avui.
Anem a comentar aquests titulars, Immanuel.
Vinga, explica'ns.
Mira, perquè segons de des de l'AMB, els nivells de recollida selectiva a l'àrea metropolitana han augmentat després de 10 anys d'estancament.
Aquest temps espera més sobrepassar el 36% de recollida selectiva aquest any, impulsada per un canvi de model.
En aquest sentit, s'espera seguir la tendència a l'alça iniciada el 2018, una tendència, per altra banda, que s'hauria de confirmar amb el tancament d'aquest 2019.
Tot i així, si es confirmessin aquestes xifres, serien les més altes des del final de la crisi,
només superades per les del 2010, quan s'arribava al 37,2% de nivell de recollida selectiva.
Segons apunten els índexs, es tancarà el 2019, havent superat les 550.000 tones de residus separats correctament,
un 2% més que l'any anterior.
I seguim amb els titulars, Manol, segon titular d'avui, dimecres 20 de novembre.
Segons titulars, Lluís Ribes és un mestre gelater, veí de Sant Just, que formarà part de l'equip estatal que el pròxim gener del 2020
participa en el Campionat del Món de Gelateria Artesana, una competició que tindrà lloc a Rimini, a Itàlia,
i que reunirà a 13 equips diferents provenients de països diversos, entre els que s'inclouen Chapó, França, Itàlia, Austràlia o Brasil.
Aquest campionat es celebra de forma avianual i aquesta serà la seva vuitena edició.
L'equip estatal té fortes esperances d'acabar en un bon lloc en aquesta competició
després que en les dues últimes edicions aconseguissin la segona plaça.
En aquesta ocasió estarà format per cinc professionals del sector de diferents procedències,
els i les quals s'han compromès a presentar fins a 12 creacions
competint en les modalitats de copa decorada, pastigelat o plac gastronòmic, entre d'altres.
Vinga, va, ara sembla que al poble també tenim mestres gelaters.
De fet, deixa'm dir-te que és la primera vegada que escolto que tenim això aquí a Sant Just.
Sí, mestres ja té, recordem, de gelat artesanal, eh?
És a dir, també ho ha especificat que entre el gelat artesanal i l'industrial,
el que podríem aconseguir a una botiga, etcètera, etcètera,
tampoc hi ha una diferència definida, podríem dir-ho,
sinó que és una categoria que s'han posat ells mateixos a partir dels ingredients que utilitzen, etcètera, etcètera.
Sí que té un caire diferent.
Jo crec que tots ens podem arribar a imaginar que és un gelat artesanal,
però diguéssim que no hi ha cap institució, associació, etcètera,
que englobi les persones, col·lectius, inclús establiments,
que ofereixen aquest tipus de producte.
És a dir, l'única diferència és el producte que s'utilitza,
no tant la manera de processar el gelat a l'hora de diferenciar el que és artesanal.
No, no, precisament el processament és important,
però això, que no hi ha, o sigui, el tema és que no hi ha res definit,
és a dir, no hi ha ningú que digui que aquest gelat és artesanal o que aquest gelat és industrial,
sinó que ells mateixos s'autodominen com a gelatets artesans.
Podríem dir-ho així, m'entens?
Jo podria ser catadora de gelats, eh, m'hi ha el que et dic.
Jo també i acabaríem rodolant.
Acabaríem bé.
Amb la colla i rodolant, deixa'm dir-te.
Sí, sí, sí.
Tot i que també he explicat que és una llàstima
que només es consumeixi gelat a l'estiu,
però també li interessa pel negoci, no? Anem a ser sincers.
Però sí que és veritat que explicava
que tot i que, òbviament, ens el mengem fred
i no ve tan de gust com una sopa, diguéssim,
en aquestes èpoques...
Sí, més aviat.
En aquestes èpoques, sí que és veritat
que el gelat té un aport calòric
que és molt important
i que alhora també ens ajuda a brigar-nos,
és a dir, que la nostra pell mantingui
exactament l'escalfor
i no deixi entrar tan el fred.
Home, els països nòrdics crec que mengen
o estan més acostumats a menjar gelat
durant l'any, no?
Sí.
No tant com aquí,
que les geladies directament
tanquen la porta.
Sí.
Baixen la persiana, bàsicament.
Sí, sí, sí.
A més, això...
Bueno, torno a l'aportament calòric
perquè ara m'ha vingut...
Clar que...
Vinga, elements nutritius.
No, és veritat,
s'han de menjar
moltes calories al dia.
És a dir, és com a Rússia
quan mengem més patata
que una altra cosa
perquè aquests lípids van perfecte
per aguantar l'hivern.
Sí, sí.
Molt bé, molt bé.
Així que tenim un futur,
esperem,
guanyador d'aquest campionat
del món de gelat artesà.
I si guanya,
torna a Ràdio d'Esvern.
Òbviament.
Molta sort a tot l'equip
de Lluís Ribes
amb aquests gelats artesans.
A veure si triomfan.
Esperem que sí.
I ara sí,
anem per l'última notícia del dia.
Immanuel?
Última notícia del dia.
Més enjustencs il·lustres,
l'atleta Douae Oubokir,
membre del Club Atletisme Sant Jus,
es va proclamar
campiona aquest cap de setmana
del 22è Cross Ciutat de Girona.
Amb un temps final
de 15 minuts i 55 segons,
la van seguir Irene Benafonte
en segona posició,
ja que van necessitar
10 segons més
per completar el circuit,
i Marina Guerrero,
amb 13 segons de diferència
respecte a la primera classificada,
situant-se a tercera.
El Cross Ciutat de Girona
és la quarta
de les nous cites
del circuit gironí
i va reunir
en aquesta 22è edició
més de 800 atletes.
Tot i així,
una de les curiositats
d'aquesta victòria
va ser la manera
com Oubokir
va completar el circuit,
ja que l'atleta
del Club Atletisme Sant Jus
va decidir competir
en aquest cross descalça.
No és una pràctica
que exerceixi reiteradament,
ja que en altres competicions
se l'avisa
amb calçat esportiu,
tot i que en aquesta ocasió
va decidir córrer
amb el peu nu,
elegant,
que no volia relliscar.
Mare de Déu,
la imatge, a més,
impacta una mica,
perquè penses
com li van acabar
les plantes dels peus?
O els té molt curtits?
O els té molt curtits,
que és una possibilitat
bastant rara.
Sobre entrenat així,
entenc també, no?
No crec que provis,
és a dir,
que el primer cop
que t'atreveixis
de treure les sabates
per córrer
sigui el dia de la cursa,
diguéssim.
És a dir,
que segur que ja està acostumada,
però també ho comentàvem...
Té una doble sola,
no?
Podríem dir-ho.
També ho comentàvem
aquest matí
al Just de la Fusta,
perquè he llegit la notícia
i la Núria ha fet
la mateixa cara que tu
de sorpresa,
de qui se li acudeix?
Però sorpresa positiva,
no en el sentit
de pensar
que aquesta persona
no hi toca,
sinó en el sentit
de dir,
ole,
que valenta
fer aquesta prova descalça.
15 minuts corrents,
recordem que un cross
és pel mig del bosc,
no ens imaginem
una pista,
allò,
asfalt,
no sé què seria pitjor
en realitat,
però vaja...
No sé,
les pinyes
quant a les claves
i la...
No sé, eh?
Alguna pedra així mal col·locada,
sí.
Però vaja,
el que deien,
perquè és el que també he dit
aquest matí,
ja m'he posat a llegir
revistes esportives
que comentaven el tema
i deien que
era estrany
veure en una època
on s'estan
precisament
especialitzant
aquestes sabates
esportives
o per córrer
que els estan fent
més detalls
o les estan intentant
fer més flexibles,
etcètera,
etcètera,
que algú decideixi
anar sense,
perquè el que implica
és tenir molta tècnica
precisament
per no fer-te mal.
El que explicaven
és que t'hi has d'acostumar
i no només has d'acostumar
els peus,
sinó que has d'acostumar
tot el cos
per córrer
sense sabates.
Així que és qüestió
de tenir molta tècnica
per poder-ho fer,
que no és una cosa gratuïta
que decideixis un bon dia
per, com dius,
tenir més feeling
del terra
i provar no rellisca,
que és el que al final
al·legava,
estil,
jo em necessito per això.
Doble mèrit.
I triple,
i quadriple.
Sí, sí,
per haver afrontat
aquesta prova descalça.
Déu-n'hi-do.
Doble mèrit.
Manol,
gràcies una tarda més
per aquests titulars del dia.
Ens tornem a veure demà
a la mateixa hora
i si et sembla
al mateix lloc.
Perfecte,
fins demà.
Fins demà.
Bé.
Aquestes són les tres notícies
d'avui dimecres 20 de novembre.
Escoltem ara
Guts d'Agustín,
una cançó proporcionada
pel Club Alternatiu,
aquest espai de música
que ens fa descobrir
el Pau Martínez
cada dimarts
5 i 20 de la tarda.
Escoltem aquest tema musical
i fem una pausa
abans d'entrar ja
amb l'entrevista de la setmana
com us havia anunciat
a través del Twitter
i a través d'aquests micròfons
de Ràdio d'Esverns.
Gemma Ruiz,
l'escriptora,
i va presentar
la seva òpera Prima,
Argelagas,
a la sala Isidore Consul
de Canjín.
Està un acte
dins del novembre literari
i organitzat
per la Biblioteca
Joan Margarit.
Una entrevista
prou potent
amb una dona
que crec que encara és més potent.
Us deixo escoltar aquest Guts.
per la Biblioteca
de la Biblioteca
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Som una bona colla!
I tant, pessigolla!
La colla, pessigolla!
Ui, ui, ui!
Es posa molt calent tot!
De dilluns a divendres, de 5 a 7 de la tarda, a Ràdio d'Esvert.
Un lloc de tots i per tots, un lloc de tots i per tots.
Efectivament!
T'encoentres mal o algo?
Socorro!
Ara escoltes l'àdio d'Esvert, sintonitzes l'àdio d'Esvert, la làdio de Sant Just, 98.1.
I una setmana més, ja sabeu que tenim aquest espai de l'entrevista de la setmana amb majúscules.
I avui tenim el plaer de comptar amb nosaltres, amb la Gemma Ruiz.
Gemma, bona tarda!
Hola, bona tarda!
Bona tarda!
Benvinguda a Pobla, a Ràdio d'Esvern i també a la plaça Mireia.
Abans de rai, com sempre faig aquesta breu introducció per presentar-te, després ja et deixo xerrar.
Et presento breument, per si hi ha algú que encara no t'ubica, que ja t'hauria d'anar ubicant.
Gemma Ruiz Palà, per vista catalana, fa més o menys 20 anys ja que estàs a Televisió de Catalunya.
El 97, per tant ja anem cap als 22.
Sí, és més, 22 anys, a més, amb crònica cultural i teatral, és a dir, tema que toca amb aquesta obra de la qual ara parlarem.
També abans, bueno, de fet també vas estar al programa de la nit al dia, el canal 33, també relacionat amb temes culturals.
I precisament del que volem parlar avui amb tu és d'aquest llibre que vas publicar l'any 2016, aquesta òpera Prima, la teva primera novel·la, que es diu Argelagas.
I que ara mateix jo tinc amb mi la novena edició ja.
I crec que ja anem per la 12.
M'agrada Déu.
Déu-n'hi-do, primera obra que publiques i ja porta 12 edicions en menys, més o menys de 3 anys.
Sí, sí.
Com ho portes, això?
Mira, és aquelles coses que tu tires un roc al riu perquè tens ganes que aquell roc surti de la faixa ja posant-nos en una metàfora dintre d'una altra
i no saps les circunferències i els vots que donarà.
Allò realment no va ser cap encàrrec, va ser una cosa que deia mig en broma, mig seriosament.
Ai, un dia escriuré una història basada amb la meva sàvia d'un treball que vaig fer a la facultat,
que tenia allà guardat amb una cinta des dels 18 anys.
I aquelles coses inesperades, no?
Doncs allò m'estava esperant que jo un dia fes play, començés a rescatar-ho,
veiés que tenia molta feina per fer i molta història per estudiar i moltes coses per investigar
i m'atrevís a escriure una novel·la una persona com jo, periodista, fent cròniques diàries,
però que mai, mai de la vida havia escrit de ficció, ni tan sols poesia,
ni vaig presentar-me amb la redacció de Coca-Cola, allò que es feia al col·le potser ja fa moltes dècades,
no sé si encara es conserva, però vull dir que molt inesperat perquè no tenia aquest hàbit
i de sobte em vaig aventurar, no sabia on, no sabia ni quina forma tindria això,
ni si seria una novel·la, i mira...
Doncs ha quedat amb una bona forma, anava a dir...
Sí!
Parles de ficció, però tens dos referents importants, que és la teva besàvia i la teva àvia,
que són indirectament les narradores d'aquestes històries.
Sí, elles són les protagonistes, també la tietàvia, o sigui, al final era una història que començava amb una
i acabava triforcada, el que passa que quan grates una mica les històries familiars o les més properes,
veus que estem teixits en xarxa, que les teves històries són les mateixes que les de tantes altres circumstàncies i persones,
i llavors, sí, són elles, tenen els seus noms, però és la història de la majoria d'àvies i besàvies,
de la majoria de catalans que encara avui som aquí, vull dir que és la història del país
i la història de tantes i tantes heroïnes que tenim a casa, no només les meves,
les meves només són unes de tot, de tantes com n'hi ha, i com no hem honorat com s'hauria d'haver honorat, no?
És per això que suposo que una de les primeres planes d'aquest llibre, d'Arge Alagas, de fet d'editorial Proa també,
és que dones gràcies a la Remei, a la Rosa, a la Nina, també al Josep,
estic mencionant algunes de les persones que anomenes, no?, en aquesta primera plana,
perquè dius que totes elles, tots i totes elles, també han fet aquesta terra, dius,
que és el que precisament estaves comentant, no?, que aquestes àvies, tiet àvies i besàvies són les de molts.
Les de molts, les que van ajudar, les que van tirar el país endavant després d'una guerra i d'una postguerra sinistre i criminal,
i jo sempre faig una dedicatòria, que a vegades l'avario, però és una que tinc com...
És un template, no?
Sí, em va agradar el cop que me la vaig rumiar i la poso molt, no?, que dic,
perquè les nostres heroïnes amb esperdenyes es mereixen més homenatges que tots els herois de pedra,
en referència a tots els monuments que hi ha sempre, un senyor dalt d'un cavall, amb una pistola, amb un sabre, o el que sigui, no?,
com si la història només l'haguessin fet aquests, entre cometes, grans homes, que hauríem de posar molt entre dit,
jo ja ho elimino ara mateix, aquest adjectiu, però la història com si només hagués estat feta per uns rostres, unes personalitats,
i la història, sense totes aquestes dones que aguanten no només la família, també l'exterior, també la feina, també la llengua, també la transmissió cultural,
antigament el saber de la salut, de les cures, sense aquest teixit, sense la meitat de la humanitat,
és a dir, crec que ha estat molt més important la meitat de dones de la humanitat, perquè la humanitat sigui aquí que no l'altra,
és més, l'altra crec que ens ha portat al desastre ecològic, econòmic i de col·lapse on estem ara,
per tant, ja és hora de revisar a qui tenim per herois, a qui tenim per heroïnes, a què creiem que és èpica,
a què creiem que no ho és, i potser deixar capitanejar el món per totes aquestes persones anònimes
que tenen un punt de vista que no té res a veure amb la testosterona, amb els lideratges totalment egocèntrics,
i que potser podríem fer comunitats basades en la cooperació, com passa a molts llocs del món,
on hi ha comunitats que les dones no hi ha estrictament matriarcats, perquè el matriarcat és un sistema,
el matriarcat encara no ha arribat a tenir prou poder com per poder dir que és un sistema,
però sí comunitats que es gestionen d'una manera que no té res a veure amb com es gestiona el món
de les multinacionals i dels governs.
Però clar, ara ho parlem, ara, avui, segle XXI, amb el nostre punt de vista, amb també les teves,
les meves també vivències com a dones, podríem dir, però clar, la teva àvia, la teva besàvia,
o la tietàvia, no tenien, és a dir, no tenien aquesta seguretat de parlar de si mateixes
d'aquesta manera, si no hagués estat potser a través de les teves preguntes,
que entenc que insistivament vas estar fent-los per treure realment aquesta informació,
vull dir que elles mateixes van potser donar valor a través d'aquesta repetida indagació teva.
Sí, perquè el Beto el veu a la veu de la dona, és històric, no?,
la Mary Bird, que és historiadora i centrada en Roma,
diu que ja a la Ilíada el telèmac ja li diu a la seva mare,
mare, tu calla i vés a l'alcova on hi ha les altres dones,
o sigui, que se'ns ha negat la veu pública a les dones és constitutiu pràcticament
de la cultura occidental, no?, i després veus que és de totes les altres cultures, eh, també.
Per tant, que les dones es pensin que no són importants és una construcció cultural
i llavors sí que jo vaig haver de gratar molt perquè poguessin veure que allò que elles tenien
com per, bé, un instint de supervivència o una rutina de vida de postguerra,
jo ho trobava que era heroic.
Clar, és com si ara mirant, per exemple, en un futur,
és a dir, quan tu tinguis potser 80s, 90s, et vingui un net o un ves net
i et faci recapacitar sobre el que potser ara estàs fent, no?,
Clar, però nosaltres ja hem tingut veu, hem tingut vot,
hem agafat l'ascensor social que ens ha permès que ara una filla i una neta
de les classes populars catalanes amb migració interna i amb migració externa
pugui tenir una veu en aquesta ràdio, en ràdio d'Esvern,
i que hagi fet un llibre amb un editorial important com Proa.
Clar, jo he fet un salt abismal, no?, respecte d'elles.
Llavors, no serà tan estrany, no?,
quan mirin nosaltres què hem pogut fer respecte del que van poder fer elles,
perquè l'accés a la cultura, a l'educació, és la porta d'entrada,
és el que també s'ha abatat històricament a les dones,
tant d'aquí com ara s'està abatant ara mateix a molts llocs del món.
És a dir, l'ideal seria que no tinguessin aquests nets o netes a preguntar-te, no?
Que no fos excepcional, perquè això hauria,
això em vagi agafant categoria d'ineexcusable i universal.
I parlaves de diferents, com dir-ho, comunitats,
potser no tant el sistema matrialcal, sinó comunitats.
Per això també he rodat bastant a l'hora d'investigar per escriure també aquest llibre.
Si no m'equivoco, has estat a Roma, entre d'altres, no?
Has voltat, a part de Catalunya, també Sabadell, que és d'on ets, Castell Terçol.
Sí, també vaig anar a Cartagena, a Múrcia, d'on és una de les protagonistes.
Sí, vaig haver d'agratar molt en les cròniques també d'aquests cronistes de poble,
que tampoc hi donem la importància que segurament tenen.
I que jo testifico que tenen, perquè no només en els llibres d'història
trobes el testimoni de l'època i la mentalitat de l'època.
Jo, a través de moltes cròniques d'aquesta gent que testificava tot el que passava
en una ciutat petita, gran o poble, doncs vaig haver d'estudiar
i gràcies a ells vaig tenir una panoràmica de quines eren les lògiques d'aquell moment,
perquè et sembla que ho has escrit tot sobre la guerra i la postguerra,
que ho sabem tot, però quan et poses a escriure, i a mi que m'agrada ser molt rigorosa,
perquè no vingui ningú mai que digui, mira, això que has escrit, això no és veritat.
M'agrada comprovar-ho fins al límit, i llavors sí que vaig estudiar molt
i vaig voltar molts arxius i moltes biblioteques.
El rigor informatiu, suposo que la vena periodística també t'ha ajudat.
Ja, sí, jo no puc dir una cosa sense veure-ho, sense veure una imatge,
sense saber quina marca de beguda hi havia en aquella taula d'aquella cafeteria.
Suposo que els que som periodistes tenim aquesta dèria perquè tot estigui comprovat fins a un punt.
Després, per exemple, si jo no aconseguia saber quantes pessetes valia tal cosa en aquell moment,
doncs deia t'ànim és quant, i no me la jugava amb cap preu per no dir cap cosa inexacta.
I ara que has dit aquest t'ànim és qual, parlem una mica del llenguatge també,
diverses persones, entre altres les bibliotecàries de la Biblioteca de Joan Margarit,
on ahir vas anar a fer la presentació del llibre,
comentaven que és un llenguatge que, a part de ser molt tendre i cruel alhora,
perquè té aquestes dues vessants, és entre col·loquiar i proper, però li dóna bellesa, no?
És com reunir totes aquestes paraules en un llibre, com ho has aconseguit, o t'ha sortit així?
No, no, és una construcció literària molt costosa.
És buscada.
Sí, sí. El resultat que elles em van dir ahir, doncs m'agrada molt aquests adjectius que tu deies que el defineixen,
però jo realment, el meu propòsit era que aquest llibre, ja que rescabalava la veu d'unes persones,
que són les dones de classes socials baixes, de la Tarragada, que no han tingut mai veu i que no han comptat,
ja que rescatava les seves experiències, no tenia cap sentit homenatjar-les sense que parlessin amb les seves paraules.
També les classes benestants han tingut el monopoli dels registres literaris de qualsevol escriptura.
I llavors, per mi, el seu català havia de ser el català literari d'aquest llibre.
No tenia cap sentit que parlessin com si no fossin de les classes populars.
I llavors hi havia d'haver castellanismes com Fato, però que a Sabadell, si portes molt Fato,
vol dir que portaves molts paquets o moltes peces de roba, no se'n tenia sense dir Fato.
Atxura, els vestits tenien atxures, que és un castellanisme però molt genuí i molt entranyable.
I llavors havien de parlar amb totes les frases fetes que venien de la cultura i de la riquesa de pagès.
I era un registre que buscadament havia de reflectir exactament la seva oralitat.
Set anys has estat, més o menys, per preparar aquesta obra?
Més o menys, sí, perquè clar, tot això ho vaig fer treballant i llavors, clar, els forats que et queden,
com tants altres escriptors, vull dir, no demano que em dongueu cap copeta a l'esquena
perquè, malauradament, la gent en aquest país només pot escriure treballant de moltes feines,
cosa que se'n ressentirà la nostra literatura, perquè molta gent molt talentosa no pot dedicar-se a crear
com hauria de crear, si hi haguessin els circuits, si hi haguessin els ajuts, si hi hagués una fortalesa cultural
i amb una voluntat també política, no?, que fos així.
Vull dir que jo ho he fet com ho fan tants altres escriptors i molt millors escriptors que jo.
No, no, no, no hem de treure tampoc el mèrit d'escriure una obra que va per dotzena edició.
Vull dir, en tres anys, vull dir, el mèrit no s'ha de treure, vull dir, això, si no t'ho vols i tu, ja t'ho dic jo ara mateix.
I una altra cosa, suposo que el que tampoc no t'imaginaves és que actrius com, per exemple, Clara Segura,
Sant Justenca, Clara Segura, em digués, i si li posem una veu i la posem sobre d'un escenari?
Sí, sí, el dia que la Clara va llegir-ne un fragment, doncs, clar, una mica més i caig de cul,
perquè dic, hòstia, això ho he escrit jo? Clar, de sobte li va donar una volada.
Bueno, és que Clara Segura és una tia molt, molt potent, és algú amb un talent descomunal,
i llavors, clar, agafa un text que has fet tu i te'l llegeix ella i et dic, vull dir, una mica més, i em desmaio.
Però te l'imagines a un escenari, o és a dir, col·laboraries o ajudaries a que es portés?
Sí, home, pensa, jo els hi deia, no, hòstia, si mai un dia es fa, jo no vull apretar, perquè això, si sorgeix, sorgeix, no?
Però, clar, serien com els meus dos mons, no, junts, i potser m'esclataria el cap aquell dia que veiés una estrella d'una obra de teatre d'Argelagas.
Per mi seria com un xoc, no, seria molt xulo, però, bueno, si es dona, que es dongui, si no, doncs, no serà el caminet que havia d'agafar.
Qui sap?
Qui sap?
Jo no tacaria portes ni finestres.
Qui sap?
T'anava a dir, Argelagas, porteu-vos tornar a dir el nom del llibre, jo he estat buscant una argelaga, és un arbust, sí, oi, el que fa una flor més aviat de color groga bastant maca, no?
Sí, però la fa molt, o sigui, dura molt poc aquesta flor.
Jo vaig triar aquest arbust justament perquè el Vallès es diu molt com a sinònim de persona esquerpa, hòstia, que això és una argelaga.
I les argelagas, com que són aquests arbustos, que són molt modestos perquè tenen flor però molt poc temps, estan als marges dels camins, són molt resistents perquè quan hi ha un foc al bosc rebroten,
doncs era perfecte per fer la metàfora d'aquestes heroïnes que són de la tarragada, són modestes, aparentment no tenen importància, però després resisteixen i estan allà i, molt important, tenen punxes per defensar-se.
Que això és importantíssim per la vida perquè és que si no tens punxes per defensar-te malament i les dones sempre n'hem hagut de tenir, sempre en tindrem i per mi era la metàfora perfecta.
Veu una mica en l'ADN, eh? De les dones jo crec que això, vull dir, fa 50, 100 o 200 anys i d'aquí 5 o 6 segles seguirà.
Sí, estaria bé no haver de tenir punxes per defensar-se perquè voldria dir que no ens ataquen, però com que ens ataquen i ens continuen atacant, nosaltres hem de tenir punxes per defensar-nos, està clar, no hi ha una alternativa?
I en canvi a la portada no hi ha aquesta planta, aquesta flor que bruta poc, sinó que hi ha una altra mena de potència visual, també.
Sí, m'agradava aquesta sororitat, sororítica, que es diu en anglès i que aquí cada cop estem dient més, d'aquesta força quan unes noies estan juntes són imparables, no?
Això ho sabem, tu, Mireia, un sopar d'amigues que de sobte...
Et sents molt potent.
Totes comenceu a una idea i va pujant i va pujant, és que et menges el món, no?
Doncs aquestes noies, el dia de Santa Llúcia, agafades de bracet, fotografiades a Barcelona, rient-se a la cara del pobre fotògraf que va marxar esproguit,
de pensar, hòstia, aquesta força i aquesta força de les dones unides i amb aquest sentit de l'humor i alegria,
perquè la força no té per què ser de mala llet, no té per què ser agressiva de testosterona, pot ser una força amb una alegria tremenda, no?
I m'agradava aquesta imatge i era una mica el que buscava i al final ho vam trobar.
Una imatge molt potent, de fet, per acompanyar aquest llibre, que de fet t'incita a llegir el llibre.
T'anava a preguntar si creus que has canviat o has contribuït d'alguna manera que les nois i noies, o qui sí, que llegeixi el llibre,
li doni una volta a una miqueta aquesta història o que analitzi una miqueta més d'on venim per entendre cap on volem anar.
Mira, pel que em diuen els lectors i les lectores que quan hem tingut intercanvis en els clubs de lectura, com el d'ahir, o amb signatures,
sí, i de sobte es paren a pensar i se'n penedeixen de no haver testificat i anotat les històries de les seves, si ja no hi són.
I llavors, perquè els hi donen valor, no és que no els hi donguessin i jo hagi vingut a dir, coita quin valor té i la gent no ho sabés, sí,
però aquella intuïció potser, com que també és una cosa que bé, que això, el que fa la gent que no és de les elites o que no té una història considerada èpica,
doncs no s'ha ressaltat, doncs tenien la intuïció que aquelles vides eren molt meritòries,
però potser a veure les escrites en un llibre s'han adonat que de les seves també ho eren, no?
I llavors això m'ho han dit moltes vegades.
A més, suposo que són vides meritòries, com deien al principi, no?
És un exemple de les moltes que tots tenim, tots els àvies en aquest cas són meritòries d'haver viscut aquesta vida, tot i que no ho haguem apuntat.
No, treballaven fora de casa a les fàbriques, després a dins de casa, que van haver de suportar la guerra,
que la guerra la van suportar anant elles a buscar el menjar, criant les seves famílies, protegint-les,
després una postguerra que és criminal en el sentit de la gana, dels preus com pugen, dels salaris com baixen,
d'estar sotmesa a una dictadura que va ser tremenda també, encara que s'hagi quedat com amagat, no?, una mica,
les conseqüències de la repressió de la postguerra, no?, viure amb por, viure amb silenci, viure mossegant-te la teva llengua,
o sigui, tantes coses, tan terribles, i que després no ho han explicat els seus fills, perquè el silenci protegia,
llavors hem estat a les netes qui ho han explicat, i llavors, clar, això, les filles o els fills,
que ara són les netes o els nets els que ho posen en valor, trobo que fa un trinx entre famílies molt bonics,
molt, no sé, molt reparadors també, no?, aquell silenci en aquell moment es va haver d'imposar per protegir,
perquè a la que hi feien algunes connexions d'algú que havia tingut un cunyat maci o l'altre que havia estat republicà,
et calaves sense feina, et sabotejaven i et feien la vida impossible, doncs el silenci protegia,
i nosaltres, que aparentment la transició ens va donar una democràcia que ens ha criat amb una mena d'assumpció,
que nosaltres teníem tots els drets garantits, i ara...
Aparentment, sí.
Però nosaltres, en aquests 40 anys, ho hem assumit així, doncs hem tingut, no hem tingut cap recança en preguntar,
en gratar i en explicar-ho, no?, i llavors això té aquest punt de reparació que, mira,
jo el trobo bonic.
I t'anava a preguntar, la llavor, llavor d'aquest llibre, és a dir, tu un dia et despertes i dius
necessito plasmar això en un llibre, o a través de...
No, no, jo la necessitat d'escriure no la puc dir que a mi m'hagi passat.
Jo tenia un treball de la facultat, gravat, que era una entrevista amb la meva besàvia.
I va ser aquell, el germen?
Sí, el Joan Manuel Treserres, que va ser profe meu, ens va fer fer un treball que en deia una història de vida,
i vam fer un qüestionari amb preguntes a una persona que hagués nascut a principis de segle
perquè hagués viscut com el màxim de canvis tecnològics, per tant, sociològics, en la seva vida.
I vam fer l'àvia d'una companya.
Llavors, quan jo vaig arribar a casa, ho vam explicar, ho vaig explicar, mira, hem fet aquest treball i tal,
i la meva mare em va dir, per què no li fas aquest mateix qüestionari a la besàvia,
que vaig tenir besàvia durant molts anys, que ella va viure una vida anys llum de la teva,
vivint en una esquena pagès.
I jo vaig dir, val, doncs ho faig.
I amb 18 anys vaig baixar a casa als meus avis, vaig enregistrar el qüestionari del treball
de la facultat a la meva besàvia, em vaig guardar aquella cinta...
Clar, però allò va quedar allà.
Allò va quedar allà, dels 18 anys als 33.
Clar, i de cop dels 33, l'agafes?
No, llavors, jo comentant amb el meu company, que és escriptor també,
un dia em va dir, allò que tu dius que vols fer quan et jubilis,
perquè era la broma aquesta que jo feia.
Sí, quan tingui temps, no?
Sí, quan em jubilio, deia.
Vols dir que aquella cinta, quan la vagis a recuperar, no se t'haurà fet malbé?
Perquè era una cinta d'aquestes com del...
que abans tenien els contestadors automàtics, sabeu?
A les petites, petites.
I jo vaig dir, hòstia, ara que ho dius, no l'he tornat a tocar més.
I vaig anar a buscar el reproductor, que encara el conservava,
vaig trobar la cinta, també la podia haver perdut,
i vaig fer play i la vaig transcriure.
I això va ser quan vaig sentir-ho,
vaig sentir la veu de la meva besàvia,
que s'havia mort feia ja un any o així.
Em va agradar molt tornar-la a sentir,
com reia, amb qual i jo li feia preguntes,
i com responia, que era una supernarradora.
O sigui, vaig veure que jo, en veritat,
soc una mèdium.
Només he fet de transcriure.
Soc una mèdium.
Sí, sí, perquè la manera de relatar
les coses que m'ha explicat és sensacional.
I llavors, clar, em vaig engrescar
al sentir-la amb ella explicar-ho.
I llavors vaig dir, hòstia, però és que em quedo
fins als 15 anys que arriba a Sabadell.
I jo, després, tot això, ho haig de preguntar,
a les que encara queden.
I llavors va ser quan vaig començar a fer,
però sense pensar que fos cap novel·la.
Vaig anar a estones mortes,
anar investigant, anar investigant,
fins que al final vaig acabar fent això.
Escolta, doncs, per molts més anys
que segueixis sent una mèdium,
perquè, escolta, si ser una mèdium
et porta a fer ja 12 edicions d'aquest llibre,
no vull saber jo si fas de mèdium d'un altre tema,
quantes edicions ho publiques?
No, a veure, mèdium no ho puc fer més
perquè, com la meva besàvia, no n'hi ha gaires.
Perdoneu que us ho digui.
Per tant, he pogut fer de mèdium
perquè el relat que em va fer ell
amb un català espectacular
i amb una manera de narrar
d'aquesta cultura dels contes a la vora del foc,
això no ho tornaré a tenir el privilegi
que ningú m'ho faci.
Per tant, només ho vaig fer en aquest llibre
i ja està.
Llavors, t'anava a preguntar ja per anar acabant,
Gemma, si tenies en ment
o t'ha entrat ja la gana de seguir
pensant en publicar...
Ara ja m'he grillat completament
fins al punt que acabo d'entregar el manuscrit.
que editarem el febrer.
Segon llibre.
Segon llibre.
Té a veure amb aquestes...
No té-les a veure.
És contemporani, però també va d'heroïnes
que aparentment no ho són
o no les hi tenim per heroïnes.
Però és contemporani a la Barcelona d'avui.
I cap al febrer del 2020, més o menys,
podrem saber almenys el nom.
Tinc 5 o 6 de febrer a les millors llibreries,
que diuen.
5 o 6 de febrer.
Òbviament el nom no el podem saber encara,
això seria massa spoiler.
Ja us el diré.
Vinga, va.
Doncs per a aquelles dates,
que no queda tant amb la broma,
perquè estem aquí ja a les portes del Nadal.
A veure si ens tornem a trobar.
Entenc que al principi és bastant més mogut
quan realment ja has publicat el llibre,
que és quan tens més entrevistes,
tens més mogudes per presentar.
Esperem, esperem que generi interès
i que la gent tingui ganes de saber
què m'hem pescat, a veure.
Nosaltres tindrem ganes de saber-ho,
jo personalment,
i espero que els nostres oients
també de Ràdio d'Esvern
tinguin també ganes de seguir-te escoltant.
Doncs s'agraeixen els ànims.
I de seguir-te llegint a Marge Lagas
i les que vinguin,
que ahir descobrirem quin nom té.
Gemma, un plaer tenir-te aquí al programa.
Igualment, Mireia.
Un plaer conèixer-te.
Molts més èxit amb aquesta segona novel·la que ve
i espero veure-te el 2020
per parlar d'aquesta segona novel·la.
Doncs ja vindré. Moltes gràcies.
Una abraçada.
Merci.
Gràcies.
Carave, un programa per a arqueòlegs
de la música moderna.
Cada setmana ens endinsarem
fins als racons més amagats
de la música dels últims 50 anys.
Música sense etiquetes ni dates de caducitat.
Doncs ja hem tingut aquesta entrevista
a la setmana amb Gemma Ruiz.
Ha estat un veritable plaer poder parlar amb ella,
poder parlar d'aquesta obra d'Arge Lagas
i esperem també poder tenir-la de nou
el proper febrer del 2020
per parlar d'aquesta segona obra
que ens anunciava
que ja havia entregat aquest manuscrit
i que s'havia engançat ja al fet d'escriure
i de seguir escrivint.
Escoltem ara una cançó d'Enora Jones,
es diu Sunrise,
i ens queden 10 minuts per les 6 en punt de la tarda.
Música

When I see we've made it through another day
Then I say,
Ooh
Ooh
Ooh
Ooh
Do you
And now
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit