Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Avui volíem parlar d'un concepte que surt a l'encíliga, però que no és nou.
Jo recordo un lema polític, però més que polític, dels moviments conservacionistes, d'educació per la natura, per la pau, etcètera, que es deia
Hem de viure senzillament perquè tothom pugui senzillament viure.
És a dir, que avui hauríem de debatre una mica aquest concepte de creixement per veure si podem extendre la propietat d'accedir als béns, els béns de la natura, els béns econòmics, els béns de consum, a més persones.
Ima, et sembla que hem de fer del consum, com en Occident, doncs un emblema, un objectiu, el que sigui el nostre, diguéssim, la nostra prioritat màxima, o més aviat ha de ser el consum una possibilitat de repartir entre tots els homes, d'accés a tots els homes?
Jo crec que les dues coses. A mi el que em preocupa és que ni tu ni jo tenim cap poder ni econòmic, ni polític, ni de l'OBE, ni de res de tot això.
En canvi, doncs som persones individuals i crec que cada un de nosaltres hauria de mirar què pot fer en benefici d'un millorament en aquest sentit, que es reparteixi...
Ja no voldria dir riquesa, sinó el mínim benestar, els mínims medis necessaris perquè la gent pugui sobreviure.
L'altre dia ens deia l'Arcadi Oliveres que moren 50.000 persones cada dia de gana, de fam.
Això no... Si hem d'esperar que ens ho arreglin els polítics, doncs a mi em sembla de molt poca responsabilitat per part de cada un de nosaltres.
Hem de veure què podem fer.
El papa diu que s'han d'ampliar a les futures generacions el concepte d'aproïsme.
És a dir, nosaltres tenim, podríem tenir una mica de consciència per salvaguardar la nostra vida, el nostre entorn.
Sempre a partir de petits gestos, el petit gest de classificar les deixalles i que vagin al lloc correcte, el petit gest de no contaminar ni fer un abocador on no n'hi ha d'haver, etc.
o de no emetre gasos del nostre cotxe si no compleix la norma, això es dona per descomptat.
Però aquesta ampliació de dir, no solament nosaltres hem de conservar la natura perquè estigui al nostre servei, etc.
sinó que les generacions properes, els nostres fills, els nostres nets, també han de poder gaudir de la vida.
I això és una opinió que el papa, en el seu ítem 159, ens en parla.
Diu, pensar en les properes generacions implica ser generós i anar més enllà del curt termini.
L'encíclica, especialment, critica la immediatesa política,
que no pensa en el bé comú al llarg termini, sinó en un curt termini que respon només a interessos electorals.
Bé, a veure, podríem llegir una mica el que diu...
El papa francès.
El que diu el papa francès, exactament.
Diu, la noció de bé comú incorpora també les generacions futures.
Les crisis econòmiques internacionals han mostrat amb cruesa els efectes danyosos que comporta
el desconeixement d'un destí comú del qual no poden ser exclosos els que venen darrere nostre.
Ja no pot parlar-se de desenvolupament sostenible sense una solidaritat intergeneracional.
És a dir, no només nosaltres, sinó en pensar en fills i nets.
Si la terra ens és donada, ja no podem pensar solament des d'un criteri utilitarista d'eficiència i productivitat per al benefici individual.
No estem parlant d'una actitud opcional, sinó d'una qüestió bàsica de justícia,
ja que la terra que rebem pertany també als que vindran.
D'acord.
És això que dèiem.
Són paraules molt encertades del papa francès.
I d'aquí se m'acut una pregunta derivada.
què passaria si tota la humanitat actués com fem nosaltres?
Si tothom consumís com nosaltres?
Si tothom viatgers com nosaltres, compres com nosaltres, etcètera, etcètera?
Podríem tots viure igual de bé o no?
Aquella xifra dels 50.000 morts...
50.000 morts de gana cada dia.
Doncs no donen massa possibilitat que tothom vingui com nosaltres.
És evident que cal un decreixement, és evident que cal un aminorament del consum particular i col·lectiu
perquè altres persones hi puguin accedir.
No sé si tantes com aquestes, 35.000 diàries per altres persones.
En aquest sentit, l'exemple...
Però 50.000 diàries...
És que totes les catàstrofes que estan passant cada dia
són 50, 30, 25...
Inclús el terrorisme, horrorós.
Però bueno, 80 persones...
Bueno, no, vull dir, és un desastre, no?
Són 50.000 persones cada dia que moren de gana.
És que, clar, ja no sabem ni com comptar-ho, no?
Sí, sí.
Aquest decreixement és una cosa important.
És un decreixement teori, perquè hi ha aplicacions pràctiques molt interessants.
Explica això de la cooperativa de Mondragón, sisplau.
Bé, jo les xifres exactes que va explicar també l'Arcadi Oliveres dissabte passat,
Potser em puc equivocar, eh?
Però em sembla que es tractava que en un moment determinat,
la cooperativa de Mondragón, que eren 35.000 treballadors,
se n'havia de despedir 5.000.
Aleshores, era una cooperativa, van dir que no,
que no, que aquestes 5.000 persones havien de continuar treballant,
i es van proposar de cada una de les persones treballar una hora menys,
i imagino que haurà també una hora menys, no?
Amb la qual cosa, doncs, no es va haver de despedir ningú,
tothom es va estirar, es va apretar una mica el cinturon.
Doncs resulta que al cap de 3, 4, 5 anys,
no recordo exactament quan va dir,
aquesta cooperativa que donava feina a 35.000 persones,
doncs, va créixer fins a 72.000 persones,
és a dir, més del doble dels que hi havia abans
d'aquesta crisi interna que van patir.
És a dir, que l'esforç que van fer tots
va ajudar a fer un salt endavant molt important
i poder tenir moltes més persones treballant a la cooperativa.
va ser, en certa manera, una partada de cinturó,
però després recuperar el mateix sol posterior
i ampliar-ho a moltes més persones.
És una sàvia mesura.
Diu el poble Francesc,
perquè sorgeixin nous models de progrés,
necessitem canviar el model de desenvolupament global,
la qual cosa implica reflexionar responsablement
sobre el sentit de l'economia i la seva finalitat
per tal de corregir-ne les disfuncions i distorsions.
No n'hi ha prou de conciliar en un termini mitjà
la protecció de la natura amb la renda financera
o la preservació de l'ambient amb el progrés.
En aquest tema, els termes mitjans
són només una petita demora en l'ensorrament.
Simplement es tracta de redefinir el progrés.
Un desenvolupament tecnològic i econòmic
que no deixa un món millor
i una qualitat de vida íntegrament superior
no pot ser considerada progrés.
Per altra banda,
moltes vegades,
la qualitat real de la vida de les persones
disminueix
per la deteriorament de l'ambient,
la baixa qualitat dels mateixos productes alimentaris
i l'esgotament d'alguns recursos
en el context d'un creixement de l'economia.
En aquest marc,
el discurs del creixement sostenible
sol convertir-se en un recurs diversiu
i esculpatori
que absorbeix valors
del discurs ecologista
dins de la lògica de les finances
i de la tecnocràcia.
I la responsabilitat social i ambiental
de les empreses
sol reduir-se a una sèrie d'accions
de màrqueting i imatge.
És cert que moltes empreses
tenen com un sector social o ecològic
que els serveix per lluir una mica
en forma de propaganda,
però que es queden una mica amb això.
Una simple marca
que sabem per altres conductes
que no condueix a una realitat efectiva.
Molt bé.
Diem, apostar per un creixement
que no sigui voràs és responsable
i, per tant, redefinir el concepte de progrés.
En quin sentit el nostre creixement
o la nostra actitud
és voràs i responsable?
Bé, jo crec que el que està claríssim
és aquest esprit consumista
que ens pot a tots,
que ens condueix a actituds
i maneres de fer
doncs molt fora de lloc.
S'empara en aquesta encíclica,
ho diu,
que la felicitat,
no sé on ho diu,
però en un moment determinat
dius que la felicitat no és només,
o no és,
comprar, obtenir, adquirir,
sinó que és...
Gastar i tirar.
Gastar i llançar,
sinó aprofundir en un mateix,
millorar les relacions
amb els que ens envolten.
Vull dir,
hi ha molts altres aspectes
que estem descuidant
i que donen la impressió
que la felicitat només és
a base de consumir,
gastar, comprar
i hem d'aprendre a viure
d'una altra manera.
Fins i tot es parla
de la interioritat,
és a dir,
també és felicitat
descobrir-se si mateix,
parar-se,
reflexionar,
pensar.
Sí, una mica també
el que diu és que
tenim quantitat
d'estímuls externs
que no ens deixen,
no ens donen espais
de silenci
que ens són necessaris
per això,
reconeixer-nos
o conèixer-nos millor
a nosaltres mateixos.
veure exactament
què és el que
podem ser
nosaltres
o què podem fer
o podem
col·laborar
en
aquest món,
no?
El món virtual,
tan útil i tan pràctic
en altres coses,
té bastant de veure
amb aquest esgotament,
diguéssim,
de la capacitat
de silenci
i d'interioritzar
de nosaltres.
Fem una petita
pausa musical
i pels meus joves
del programa
posem
una música
adequada.
i
can't believe
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit

Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit