Sintonitzes la ràdio d'Esferm, la ràdio de Sant Just, diurem tot.
Programa de formació i informació humana i cristiana de la parròquia de Sant Just es Verde.
A veus de la parròquia, avui, cristianisme i cultura.
Ben trobats, amics oïdors darrere d'Es Bern, i ben trobats, especialment, els nostres contarturis habituals, Límima Periques. Hola. En Lluís Maria Domènech. Bona tarda. Us parla en Lluís Segura, i tenim les Vies de Sò amb Marc. Torrem-hi. Cristianisme Cultura s'encamina cap als darrers programes. Avogut, estem tractant al llarg d'aquest any, quina és la relació que té la nostra religió, la nostra religió cristiana,
amb la cultura en el món social. Avui pensàvem tractar, i així ho volem fer, si hi ha signes d'aquesta tradició cristiana a la nostra terra, a Catalunya, i per extensió en el món occidental, en una sèrie d'àmbits. Per exemple, sense anar més lluny, en el món del treball, en el que és la regulació. Bé, aquí hi hauria un tema, jo hauria de parlar ja de les fesses del treball.
però també en el que és la justícia social, el que és el bon tracte als treballadors, el bon tracte a l'igualtat amb el món laboral de la dona. Amb això creieu que hi ha una influència o uns origens cristians, evangèlics? Algú té una idea? Jo diria que és molt important la rerum novarum,
No sé si la va escriure Llo 13. Correcte. I l'Arrerum Navarum ha influït molt en els aspectes de relacions laborals entre treballadors i empresaris. I a més ha sigut l'origen de totes o almenys de les tres més importants escoles de formació per empresaris que tenim a Catalunya. Que són el IESE, ESADE i EADA.
totes tres parteixen d'aquesta idea de l'Església de tenir en compte la millora de les condicions del treball que eren molt dures a començament del segle XX i que s'han hagut d'anar ajustant. El meu pare d'altra banda deia si no hagués sigut pel comunisme
Nosaltres cristians no sé si haguéssim fet gaires passos endavant. Ho deia avergonyit. Però sí que és veritat que l'arrerum novarum va significar un pas important i que es va prendre seriosament aquí a Catalunya. Sí, tal vegada això mereixeria un programa monogràfic perquè, òbviament, a partir d'aquesta encíclica del Papa Jo 13, després encara que es va fer un salt bastant considerable, hi ha noves abortacions.
des de Joan XXIII, Pau VI, i llavors ens ha hagut una certa constància en reclamar aquests drets pels treballadors i aquest acte just a tot arreu. La crisi actual no ha fet més que actualitzar, somoure una mica i treure la llum aquestes doctrina, que se'n diu doctrina social de l'església,
i algun bisbat, com ara el bisbat de Sant Feliu, s'ha significat amb un treball de renovació del que són aquestes condicions, condicions fins i tot diríem de solidaritat davant moments bastant duros que s'està vivint. Això ha estat una aportació correcta. En l'altre tema que deia, el de descans en manal,
Descansem el diumenge, el dia del senyor, el dia ja que l'església típicament ha celebrat per ser el de la resurrecció de Cristo. I això es manté? O es manté d'una forma natural, et sembla Lluís Maria? Sí, sí. O una mica forçada? No, es manté d'una forma natural perquè també és de molt antic. Vull dir, abans de la revinguda del nostre senyor ja es feia un dia a la setmana festa.
La coincidència del calendari actual amb la vinguda de Nostro Senyor Jesucrist fa que es digui diumenge, que és el dia del senyor. Domingo, sí. Què voleu que us digui? Hi ha una tradició, i aquesta tradició no s'ha trencat.
Però aquesta tradició en el món de l'Europa occidental ve de l'edat mitjana quan el cristianisme no solamente era la religió preponderant, més estesa, habitual, sinó que fins i tot inundava els costums socials. I d'aquí, bé, també per la benjevitació a Sudamèrica, Amèrica del Nord, etc. ha arribat a Torreus i tothom celebra festa el diumenge.
Hi va haver-hi una coincidència, i és que la vinguda de Nostre Senyor Jesus va coincidir amb el calendari que van proclamar els dirigents de la Roma que hi havia en aquell moment, i temps després, el fet que un cristià arribés emperador de Roma,
i que posés diumenge al dia del senyor va fer que és molt anterior a les conquistes de Suramèrica i de l'Àfrica. El que passa és que en aquelles èpoques la gent que treballava treballava dissabtes, diumenges i tots els dies de la setmana. És després que s'ha guanyat el fet de descansar. I jo crec que inclús en les societats o en les nacions que en diuen
emergents o ni tan sols emergents que encara estan per sota d'això jo diria que es treballa tots els dies i a Pagès doncs també s'havia de treballar és a dir que jo crec que és una conquesta social al descans i sobretot per nosaltres dissabte i diumenge tenir dos dies ara
El que és ara no ho podem tenir massa en compte, perquè ara ja s'està tinguent una tendència a que mig divendres també sigui festiu. O sigui, això existeix. Vull dir, perquè, per exemple, un fill meu, doncs, vull dir, han estat en començar i després han vist que no podia ser. I segueixen treballant una hora més o mitja hora més cada dia perquè el divendres feien vacances tot el dia. I ara veuen que només poden fer
tallar a les 4 de la tarda. Perquè no... Els islàmics sí que la seva festa és el divendres. Sí, sí, sí. Els jueus és el sàbat, el dissabte. El sàbat. Per la major part de... bueno, un poc cristians el diumenge. I aquesta darrere és la que té més presència a tot arreu. Fins i tot aquesta presència arriba no solament al descans setmanal, sinó a les festes anuals. Els dies que...
laboralment es deixa de treballar per complement d'aquestes conquistes socials. Ja ho hem dit alguna vegada però ho repetirem des del punt de vista de les festes laborals que hi ha per exemple des de principis de gener no en diré ara les puntuals del dia de Reis, el dia de Nadal, etc. sinó els que tenen un pes de diversos dies.
La setmana santa que acabem de celebrar. Bé, sabeu que la setmana santa és mòbil. Depèn de les llunes, la primera lluna plena a partir del 21 de març. Per tant té un període de variació de la pasqua bastant notable. Això alguns anys afavoreix el ritme del món educatiu, molt laboral, etc. i d'altres
Doncs desplaça aquesta festa, diguem-ne, trimestral o molt d'hora o molt tard. Hi ha gent que preferiria un descans trimestral amb unes dates més habituals. Fins i tot amb un altre nom que no fos la Mare Santa. Teneu alguna opinió al respecte? Jo tinc una anècdota molt recient, molt recient, que és que el seu pare va anar a Cuba amb un viatge que va fer... A bordo del català o no? No, no, no, no.
El que dius és el meu avi, jo dic el sant pare. De tota manera molt bé, molt bon acudit. El sant pare va anar a Cuba i va demanar que el divendres sant es fes festa. I el Raül Castro li va dir que sí, que aquest any, per ell sí, però que ho proposaria la corte
en els bienpensantes, perquè poder ho allargarien i farien que el divendresant sigui perpetuament festa. Dic això perquè és curiós que avui dia, en ple segle XXI, sigui un sant pare el que demani una cosa en un país que té a bé dir que són comunistes, que no ho són,
però... són dictadors, però no són comunistes. I... i que un país comunista li digui que sí. És curiós. És curiós. Perquè a més s'està endreçant. Diguem-ne que el papa quan viatja a l'estranger té la doble vessant. No, ja, ja, ja. La vessant de cap d'estat. Sí, sí. Amb gran influència. Sí, sí.
mundial, no? I llavors, segurament hi ha raons de tipos polítics que consellen aquestes respostes dels dirigents. Sí. Sí, i és possible que a Cuba hi hagi un substracte de fe important i tota aquesta gent doncs són bots o són gent que omplirà places aplaudint els dirigents si els hi donen una mica de peixet.
I en aquest cas doncs és una forma de tenir contents en aquesta gent i també el papa, que és veritat que té una influència en els estats. Segurament en aquests viatges tan massius es demostra més aquesta vertent de líder mundial que no una vertent d'acostament a les bases i els mateixos
Capallans i bisbes de la zona. Sembla que ni tan sols li deixen acostar-se massa a la realitat. No. Però jo crec que la informació que tenen aquestes persones és molt gran. Jo crec que és molt gran. El que passa és que
han de fer el paper polític. De quines freixes? Dels polítics o del papa? El papa i els polítics. El papa i la seva partent política. Jo crec que el papa i la seva partent d'home d'estat jo crec que ha de tenir una informació tremenda. Seguríssim. Seguríssim que té una informació tremenda. El que passa és que precisament perquè té una informació tremenda sap fins on pot arribar i el que no pot fer perquè pot fer trontollar una altra cosa. És a dir que clar, una cosa és la informació però
la informació que tens no sempre et porta a actuar com ho faries. Perquè clar, tens informació per una banda o per una altra i saps que si toques això faràs tontallar allò altre i has de fer un pas intermitx des d'un punt de vista d'home polític, crec jo. Bé, la Semana Santa està en perill diguéssim o està suficientment consolidada com perquè es mantingui
Aquí hi ha un aspecte que ens farà passar a l'altre tema nostre d'avui, que és les agències de viatges. El turisme li convé a les estacions d'esquí, als destins, als hotels, a tot aquest enrenou a l'entorn de l'oci, li convé uns dies de descans que s'empalmin i que siguin suficients com per fer una moguda
que aporti diners. Sí, sí. I en aquest sentit no es molesta als seguidors de la litúrgia, que ho poden fer igual, i es facilita el que volen descansar, els que volen sortir, també que puguin fer-ho. Per tant, jo també estic en que la Semana Santa està suficientment ben arrelada com perquè es mantinguin. Igual que al Nadal, hi ha gent que no celebra el Nadal, però qui és que no celebra el Nadal? Ja, ja.
Sí, sí, d'una manera o una altra, la celebren, sí, sí. I empalmen amb reis, a més. Encara que sigui un altre any. Llavors hi ha, diguem-ne, giragonses o coses que grinyolen, perquè a la mateixa escola et diu un nen. Jo no he tingut Papa Noel. Jo he tingut reis. Però el tió va venir a casa de l'àvia. Llavors hi ha una mica de confuències.
d'aquesta simbologia d'aquests personatges mitològics, reals, etcètera, que fa que cada família desitja els seus. És com un aparador que pot anar triant. I aquí es tria a tots. Si, és veritat també. Jo el que crec és que els nens disfruten tant.
que no es plantegen. Els nens només veuen les unes. Al meu amiguet li han portat el rei. A mi en reis no m'han portat res i en canvi van fer el cagatillo a casa de l'àvia que dius tu. O l'arbre de Nadal o el Papa Noel. Bé, Santa Bona Maria, no ho sé.
Són extraordinàriament dúctils i amorillables. Sí. A veure, jo tinc una anècdota també, tot són anècdotes. Però jo tinc una anècdota de coses que passaven a casa. O sigui, jo també he sigut petit, com vosaltres. O sigui, també he sigut nano. I a casa eren els reis sempre. I eren els reis a casa nostra, a casa de l'àvia, a casa dels tietes, a casa dels altres tietes.
eren els reis de tot arreu. Però els meus fills ja han viscut en l'època que amb un puesto eren els reis, amb un altre era el Cagatíó, amb uns altres era el... El Noel, el Sant Nicolás... Santa Claus... Santa Claus, el Papa Noel o el que sigui. Llavors els meus fills jo els anava mirant i els gratava una mica per entrar-me'n del que pensaven.
Ells tant se'ls hi endonava perquè només veien les jovines. És després que s'han preocupat d'anar igual que vam fer nosaltres. El que passa és que a nosaltres va venir una mica de cop, una mica d'avantada, i senties una cosa i et quedaves tan tranquil o agafaves el que volies.
Ells ho han investigat, han tingut curiositat, i uns amics seus també, amb saber què són els reis, i què és el Papa Noel, i per què aquesta tradició del tió, i Sant Nicolàs, i què té a veure, i tota la història. Vull dir amb això, que les criatures, i la festa diuen que es fa per les criatures, només veuen les joines.
Només veuen les joguines o estan les joguines? Perquè jo recordo una... Aquesta sí que és una anècdota. És una anècdota dins d'una anècdota ja. Sí, és una anècdota dins d'una anècdota. Aquesta l'escriu sempre. Que a casa de la meva sogra, és a dir l'àvia dels nens, una de les àvies dels nens, hi havia unes nines i uns trens elèctrics i no se què. I hi havia una capsa que contenia una nina.
i estava amagada a darrere d'una cadira, esclar, perquè per emportar-se-la, molt bé, però per ensenyar-la, doncs la capsa estava amagada. I un dels meus fills va descobrir aquella caixa, i de totes les altres jovines que hi havia, no van fer cap cas, perquè la caixa aquella era el tutut, era el cotxe. I tot el dia passillo amunt i passillo avall, i ara empeny un i ara empeny l'altre. Simplement amb la capsa. Simplement amb la capsa, perquè els va fer la il·lusió.
i van trobar una capsa. Això és l'espontaneïtat. Sí, l'espontaneïtat, això mateix. Parlant de turisme i costums... eclesials, diguéssim, o cristians, trobem els viatges, no solament aquests viatges que hem dit desbargiment, sinó, concretament, viatges amb una motivació religiosa, amb un rerefons espiritual. Des de els més llunyans,
que podien establir a terra santa, és un destí... No, ja, ja, ja, ja. A una distància mitjana, podria ser Roma o Sant Jaume de Compostela, amb tota la gent que fa el camí de Sant Jaume. Sí, sí, sí, molta gent. Molta gent. Amb molta tradició i amb una certa recerca interior, també. Jo us he d'explicar una cosa en relació amb el camí de Sant Jaume. Jo em vaig fer un trosset des de Ronces Valles fins a Puente de la Reina o algo així.
amb una colla de cosines i amigues, eren tot dones. I quan passaves per cada un dels pobles t'havien de segellar el carnet aquell que duies de... La certificació perquè al final et domini la compostilada. Exacte. Doncs bé, pel camí ens vam trobar 4 homes.
I aleshores quan vam anar a segellar, i els anàvem trobant, quan vam anar a segellar en una de les parròquies, els hi vam dir, i aquests senyors que de més doncs, doncs sembla que són belgues i no sé què, i què fan? I ens va explicar al rector que a Bèlgica encara queda una llei que una persona que ha fet un crim
que està condemnat per alguna cosa, jo no dic que sigui un crim de sang, però per alguna cosa important li podien conmutar la pena per fer el viatge al Santiago de Compostela des d'allí. I van amb uns monitors, una gent que no solament els vigilen, sinó que d'alguna manera els fan pensar. És a dir que consideren que fer tot aquest rumiatge
des d'allà fins aquí caminant, és una forma de... de redenció, de la pena. I això dura des del segle XII. I jo ho he vist amb els meus ulls, vull dir que fa set o vuit anys encara existia. I em va sorprendre moltíssim. Vuit anys i tant. Sí, sí. Hi ha més propers serien, no sé, a mi no els de pleix dels quals em van parlar, sinó
els rumiatges, per exemple, a Montserrat o altres llocs. A l'Urdés, és molt famós. Correcte, a Fàtima. A Fàtima també. Això de Montserrat, que ens toca tant de prop als catalans, precisament per això, perquè ens toca de prop, ja s'escapa de l'esfera religiosa. Jo recordo una publicació, de la mateixa dia, que és una muntanya, un santuari, una comunitat.
Primer de tot, una muntanya simbòlica en el mig de Catalunya. Sembla que tothom hi ha passat per allà. També és comercialitzat bastant perquè és clar atendre tota aquesta corrua de gent que aspira anar un dia a Montserrat, a veure la Mare de Déu, però també a veure, descobrir les muntanyes, fer una mica d'excursió, fer una mica de compres, també és complicat i mereix una atenció bastant organitzada.
Teniu alguna opinió entorn de Montserrat? Us sembla que encara manté una certa crida espiritual o és tot ja purament comercial? No, jo crec que sí que manté una crida espiritual molt forta. El que passa és que per alguna motivació externa segurament en els propis monjos de Montserrat s'ha polititzat molt Montserrat.
especialment amb l'època franquista. Perquè era un centre de reunió de tots els que estaven en contra del regiment del senyor que manaven aquí abans. I que me n'anava molt. Me n'anava massa. Perquè no va fer totes les coses mal fetes. Em va fer algunes de ben fetes. Pobre senyor. En comptes de caçar elefants, pescava tonyines, es veu. Sí, es veu que sí. Sí. El que passa és que...
això portarà cua, això de l'elefant, perdona el parèntesis, però ho has tret tu, això de l'elefant portarà cua perquè l'explicació no serà correcta i serà el moment que abdicarà al seu fill si és mitjanament intel·ligent. Si és mitjanament intel·ligent. El que passa és que amb la gent que hi ha ara a la cúspider dels que manen a Espanya,
és possible que facin passar el temps fins que arribin els altres que directament muntaran una república. Que és el que estem esperant tots. Jo diria... Perdó, perdó, perdó. Perquè me'n vaig pels núvols amb molta facilitat. Jo diria que a Montserrat hi ha gent que hi va amb molta fe i creient molt clarament que és el que hi va fer. Jo crec que hi ha altra gent que hi va
i que està atret o atreta. A mi em sorprèn també quan veig tota aquella gent que va allà i que estan buscant, inclús gent que no és d'aquí. Jo penso, a Montserrat potser busquen unes arrels que han perdut quan han deixat el seu poble i resulta que ells tenien
l'efecte posat en la Mare de Déu del Rocío, per dir algo, perquè és una persona... o perquè és una Mare de Déu que té molta importància, molta atracció. Bueno, com que la tenen tan lluny, doncs no se, a vegades em dona la sensació que l'estan substituint per la Mare de Déu de Montserrat que és la que tenen propera. I a mi això em fa molta il·lusió, em fa molta gràcia, penso que és una forma també
de que totes les persones que vivim a Catalunya sentim que Montserrat també té com unes arrels, és una forma també d'arrelar-se en un país, que tots necessitem sentir-nos enganxats i pertanyent a una terra. Em fa gràcia si jo hi penso, potser no hi anem amb molta devoció,
Algú hi deu haver. Algú i alguna influència deu tenir. No, sí que s'hi va amb devoció. Jo conec molta gent que hi van a peu a Montserrat. Des de Madrid. Jo conec gent que ha anat a peu des de Madrid a Montserrat. També podrien anar a molts altres llocs però van a Montserrat. I no som catalans.
Però em refereixo a que té un doble atractiu, potser un triple atractiu, perquè té ja una biblioteca impressionant a Montserrat. No se si l'heu vist però val la pena de perdre una setmana, perquè menys d'una setmana no, per anar a veure la biblioteca de Montserrat perquè és una cosa impressionant. A mi em sembla que no m'he deixat entrar eh. Segurament. Per mi segurament no deuries poder conviure els horaris
dels monjos, però l'accés a més llocs sí. No ho sé eh. Bueno, bueno. No ho sé. Tenés, tenés. No ho sé si ho tenen tant. El museu sí. El museu sí. Però és que és algo impressionant. Per disfrutar-ho molt. O sigui, però la religiositat, que jo crec que és un 80% o un 60%, i el resta, 30% o 20%, segons el que sigui o el que sigui, de política.
Jo crec que encara queda alguna política, però molt menys. Però és una política no extremista, basada més en un caràcter nacional català, diguéssim, que no partidista. No, no, no. Partidista, si és partidista d'algun puesto, és partidista de la teoria cristiana de la vida, de la teoria Jesucrist en la vida dels homes, en la vida de la gent, els que tenim de seguir.
Correcte, això de dir Jesucrist a la llengua de la gent, dona peu a una altra reflexió que intentaré exposar-la ara. Estem parlant de si els costums socials, avui el turisme, l'oci, el treball, s'adacuen o no a una tradició cristiana. Estan present al llarg d'aquestes sessions que hem fet, o que anem fent, que en el nostre món occidental, repeteixo, hi ha un pes
històric i encara bastant real de la presència eclesial i la presència cristiana a la nostra vida. Però, també ha sortit aquí, frases com això es va perdent, abans era així, els meus fills ja pensen d'una altra manera, els nens ja no saben per exemple de què tenir-se, etc. Hi ha una pèrdua d'influència, segurament positiva, perquè és correcte.
que l'estat sigui laic. És correcte que l'escola sigui professional i que hi hagi també escoles religioses on es pugui optar, però que no sigui imperiosament la societat d'una forma determinada com en temps de l'anterior, bastant anterior, cap d'estat que has esmentat tu Lluís Maria. Naturalment, l'Església, no sé si per la pèrdua d'aquesta influència o presència
Però sí, per l'obligació que té, i som tots l'església, de predicar la bengeuïa de Jesucrist, es planteja com substituir, com adequar, aquella triple... Aquell triple sistema de... transmetre la fe, que era la família, l'escola i la parròquia. Sí senyor. Que totes estan sense
massa per la feina actualment de transmetre el fe. I llavors això es planteja el que ha de ser la nova evangelització. Donarà per molts programes la nova evangelització. Segurament amics, la temporada que ve. Moltes gràcies a tots per ser a Radio Escolta i a rebeure. A rebeure.