logo

Veus Parròquia

Informació sobre activitats de la parròquia dels Sants Just i Pastor. Notícies d’església, fe i actualitat, etc... Informació sobre activitats de la parròquia dels Sants Just i Pastor. Notícies d’església, fe i actualitat, etc...

Transcribed podcasts: 440
Time transcribed: 9d 9h 37m 51s

Unknown channel type

This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.

Bona tarda, amics suïdors de Ràdio d'Esbert.
Amb tots vostès, veus de la parròquia.
Avui, com cada dimecres, un cop al mes, us saludem la Montse Giró.
Bona tarda, Montse.
Hola, bona tarda.
I la Lina aquí us parla.
I nosaltres fem el programa La paraula viscuda.
I com vostès recordaran, la paraula viscuda, sempre tenim una persona,
que normalment és amiga i molt amable, que es brinda a dinsa el que al llegir, al veure,
inclús a vegades ens han fet una pel·lícula, no, Montse?
Sí.
Però és algun sentiment que la lectura d'aquest llibre li ha produït.
Un sentiment que ara avui que parlarem, que la persona aquesta que és molt amiga és el Jordi Domènech.
Hola, Jordi.
Hola.
Bona tarda.
Bona tarda.
Ara la Montse ens dirà una mica qui és el Jordi, que no fa falta,
perquè suposo que tots vostès coneixen la seva veu.
Però també és interessant que sàpiguen una mica d'ell sense entrar en detalles, eh?
Bé, és veritat, per la seva veu el coneixereu.
Per les seves veus els coneixerem, no?
En Jordi Domènech i Navarro viu a Barcelona, però podem dir que està afincat a la ràdio de Sant Jús.
Forma part de l'equip i el seu programa estrella és la Penya del Morro.
És divertit, per cert.
Exacte.
Que és el que fa conjuntament amb altres persones cada dia.
també participa en relació a la ràdio i altres coses del poble.
Ara ve el vindrà a la Fira de Nadal i segurament que el trobareu allà.
Per tant, és una persona coneguda i molt vital.
Ell, a part de col·laborar a la ràdio, és actor de formació en formació al Col·legi del Teatre.
S'ha estat treballant últimament en cites, després el veureu a Televisió Espanyola també, etcètera.
Vull tant, podem dir que la comunicació és la seva gran passió.
El seu fort, podríem dir, no?
El Jordi, sí.
Digues, Montse.
Perquè tant se val l'aspecte de la ràdio com l'aspecte d'actor,
és comunicar amb les persones a través no només de la seva veu, sinó del seu cos, dels seus sentiments, de les seves emocions.
I ara el Jordi ens explicarà o ens dirà el llibre que ell ha triat i el per què.
Doncs jo us he triat La pell freda, de l'Albert Sánchez Pinyol,
perquè tu, Lina, em vas demanar un llibre que expliqués alguna cosa.
I a part de ser un dels últims que he llegit, malgrat que és un llibre que es va publicar fa molts i molts anys,
em sembla que al començament del 2000, sempre el tenia, el 2002, el tenia pendent.
I el vaig llegir ara fa uns mesos i la veritat és que el vaig devorar.
Em va agradar moltíssim i vaig pensar que era un bon llibre per parlar-ne.
És un llibre que està molt recomanat, que està traduït en molts idiomes
i que molta gent ha dit que es podia considerar una de les 100 millors novel·les del cicle 20.
Això és un crític, ho va dir.
Jo em pregunto i què has tret, perquè parlàvem d'aquest sentiment o d'aquesta sensació que quan llegim un llibre ens fa.
I tu aleshores em vas dir, aquest llibre a mi m'ha fet...
Por.
O sigui que el llibre en si t'ha fet por.
Sí.
Però ara ens has donat un text, un pàrraf, en la qual l'escritura, possiblement, com està tan ben expressada,
el lector verdaderament se sent immers en aquesta bruma, en aquesta por, en aquestes circumstàncies,
que fas aquelles esgarrifances moltes vegades quan veiem també un thriller o alguna cosa d'aquesta d'aquí, no?
Bé, ara llegirem un bocinet.
La pell freda té un trosset que ens diu...
Primer van aparèixer uns caps que s'apropaven a la costa, com petites boies mòbils, que avançaven com maletes de tiburó.
Devien ser deu, 20, no ho sé, patolls i patolls.
A mesura que atabalitzaven la sorra es convertien en reptils.
La pell mullada feia pensar en un acer artístic que seguís un git amb oli.
S'arrossegaven uns metres i després es posaven drets, un bipedisme perfecte,
però avançaven amb els tors una mica inclinat, com que lluita contra el vent molt fort.
De les goles sortien un xiu-xiu de complot general.
Ja en tenia prou.
Quan un lector, i ho dic per experiència, estàs llegint un text que te l'imagines,
doncs clar, segurament aquí potser queda molt demostrat que tu tenies por al llegir el llibre.
De fet, és aquesta por, aquesta angoixa, que aplana durant totes les pàgines i amb aquesta aventura,
perquè el llibre tracta de la història d'un irlandès que...
Arriba a la illa.
Sí, arriba a la illa, excepte una oferta de feina d'oficial atmosfèric en una illa del sud de l'Atlàntic,
on en principi hi ha només la persona, que és l'oficial atmosfèric,
que ell ha de substituir i agafar el relleu després de dos anys.
I, de fet, de l'oficial atmosfèric no hi ha senyals de vida.
De vida.
I llavors allà només es troba un altre personatge, que és l'altre protagonista del llibre,
que és en Batís Cafó.
Cafó, sí.
I llavors, en la primera nit, el protagonista s'adona que no estan sols en aquesta illa,
sinó que comencen a aparèixer aquests éssers vius, estranys i una mica...
Raros.
Sí.
Algú que és normal.
Amfibis que venen del mar i que són una mena de...
Monstres, que són monstres, en realitat.
Els anomenen els sitauca.
Sitauca que, si mirem la paraula al revés, diu aquàtic.
Sí senyora, sí senyora.
I que els assetgen cada nit, no?
Llavors, a partir d'aquí, és una història completament d'aventures,
també hi ha, sobretot, la solitud dels personatges,
i tu una mica, a mesura que vas llegint també com a lector, vas sentint aquesta angoixa, no?
Aquesta angoixa.
O sigui, jo vaig a llegir ara també dos bocinats més,
que són més aviat comentaris sobre el llibre, no?
I un d'ells ens diu
Mai no som infinitament lluny d'aquells que ho diem.
Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d'aquells a qui estimem.
Quan em vaig embarcar, ja coneixia aquest principi a tros.
Aquestes són paraules del que va allà a substituir en el far, no?
Que ell està una mica decebut de tota la guerra,
de totes les mancances que té en el seu país i del seu idealisme, també, no?
Però a mi n'hi ha una cosa aquí que encara m'ha agradat més,
que quan parla de la pell,
diu, la pell freda és aquesta membrana,
filtre o mediació,
que hem interposat amb les coses.
Aquesta pell de monstres,
que ens creix i com la sang es fa freda
per no fer-nos massa sensibles a la realitat.
És la pell que ens torna sorts,
hàbits cruels e indemnes,
com en Batís Cafó,
que això també ho parlarem ara, eh?
O com el narrador de la novel·la,
un tècnic nacionalista descantat,
cadascú a la seva manera,
al seu estil moral,
resistent als estrips del món.
Perquè jo crec que l'Albert Pinyol,
i tu ja m'ho diràs,
i nosaltres mateixos també,
doncs aquesta por que tenim
és una por a les coses externes,
però també moltes vegades és una por a un mateix.
I possiblement és una espècie de...
de metàfora o...
Aquest vol dir alguna cosa més,
que no solament la por a aquests monstres.
Ara tu ets el que tens que parlar, eh?
Sí.
No, està pensant que és veritat, no?
També aquesta por...
Tots tenim un monstre, no?
Diuen els psicòlegs i els estudiosos,
i de vegades ens tenim por a nosaltres mateixos
a aprofundir ja en els nostres sentiments
o mirar-nos de forma profunda.
Sí, tot això, clar.
És una mica...
Em recorda una frase, també,
que vaig llegir després,
perquè, clar, quan no acaba un llibre,
que li agrada molt,
comença a devorar tota la informació
que ja és relacionada amb el llibre.
El llibre, sí.
Llavors mira articles a internet,
mira a YouTube, a veure què...
Entrevistes amb l'autor, a veure, no?
I vaig escoltar una amb Sánchez Pinyol
que deia que la por movia el món.
Possiblement?
I vaig pensar que, sí,
hi ha moltes coses que mouen el món,
i una d'elles segurament serà la por, no?
Aquesta...
La por l'ho has conegut?
Sí, sí, aquesta ignorància, no?
Sí.
El no saber, doncs, moltes coses
fa que jo m'activi
i fa que jo faci prendre decisions
davant d'aquesta foscor,
d'aquesta cosa que, no sé,
d'aquesta negritud que tinc davant nostre.
Llavors, segurament,
hi ha moltes guerres al món
que han començat amb por...
Sí, possiblement d'uns
que tenen por dels altres.
O la por, per exemple,
ara amb els refugiats, no?
Sí, això mateix.
Que no sabem què passarà, què passaria,
llavors et fa prendre decisions a tu,
o als governs, en fi,
vull dir que, clar,
és molt interessant
perquè tot allò desconegut,
l'ésser humà,
té una gran por
allò que no coneix.
Sí, sí, sí.
Potser perquè...
També es diu
que la por paralitza,
per tant,
podríem dir amb això
que estàs dient ara,
que mou el món
o en alguns moments
hi ha coses
que les està paralitzant,
com ara
el dels refugiats,
que acabes de dir.
Està paralitzant
que hi hagi...
Que entrin,
no sigui cas,
que prenguin
el que aconsellerem
que és nostre.
N'hi ha dintre de la novel·la
el que tu has dit,
Cafú, no?
El Batís Cafó.
Cafú, sí.
Cafú aquest, esclar,
com està dintre del torreó,
perquè allà
se sent més a salvo
dels monstres.
És que dins de la illa
hi ha diferents espais.
Hi ha el far,
el far,
i després també
hi ha una altra casa,
no?
Sí.
On en principi
hauria d'estar ell
i després hi ha...
Bueno,
que el far aquest
és on viu
i resideix
aquest Batís Cafú,
aquest personatge.
Sí,
el Batís Cafú
també resulta que, esclar,
primer no l'accepta
de qual manera
que sempre,
sempre,
ells dos lluiten
encara que al llarg
de la novel·la
doncs representa
que es tenen
que aliar
per anar en contra
d'un tercer.
Això també passa
moltes vegades, eh?
Sí.
Persones que no són amigues,
persones que potser
tenen por
uns a les altres,
però que s'ajunten
per anar contra
d'un tercer
el qual consideren
només perillós
o desconegut.
en aquest cas
aquests
els
siu-ho-h
aquests,
com se diuen,
siutac.
Siutac.
Siutac.
Siutauca, perdó.
Siutauca, eh?
Siutauca, sí.
Sí, siutauca.
Doncs,
ara,
ell també descobreix
que allà dintre
n'hi ha
una femella,
no?
Això també potser
podries explicar-ho
una mica
perquè és interessant
i jo aquí veig
com si diguéssim
el despertar
dels sentiments
d'un d'ells.
Totalment,
totalment,
perquè ells
en principi
estan els primers
dos sols
a l'illa,
no es poden veure
entre si,
però com molt bé
dius tu,
s'uneixen
perquè tenen
una cosa en comú
que és l'enemic
que encara és més fort
que ells
i que els pot arribar
a matar
cada nit
quan apareixen
tots aquests
éssers monstruosos
des del mar.
Fins que ell descobreix
que ell,
vull dir,
el protagonista,
descobreix
que en Batista Fó
té com una mena
de femella
aquàtica
que és una sitauca
d'aquestes,
és un personatge femení
i que es diu
Aneris.
Que vol dir sirena?
Molt bé,
efectivament,
que també aquí té
aquest joc, eh?
També té aquest joc.
No.
I clar,
aquesta figura
que no parla
i que de fet
forma part
del sitauca,
per tant,
no és un ésser humà
i que ell
el té allà
al far
com si fos una...
Una esclava sexual,
que sí, també, eh?
Sí, sí, una...
La té per tot.
Per tot, per tot, per tot.
Per tot, sí.
I llavors
hi ha un fragment
que ja que dius això
d'esclava sexual,
a mi també m'agrada molt,
que és...
L'esclava sexual, no!
El fragment!
No, però...
No, no,
l'esclava sexual, no.
Però que...
No,
m'agrada molt
perquè descriu
com, doncs,
té un acte sexual
amb ella,
el protagonista,
per primera vegada...
L'altre d'esclava.
Per primera vegada...
Sí, i llavors
tots els sentiments
que es belluguen
i, a més,
com és, com dèiem,
amb la pell,
que és així com...
Exacte,
que és un ésser estrany
i tal.
Però, sí, sí,
bàsicament aquest és
el triangle protagonista
de la novel·la, no?
I també se n'adona
que aquella que podria ser
una persona rebel,
doncs, en realitat,
també els protegeix
dels altres.
Sí, exacte,
perquè més endavant, clar...
Jo crec que aquí
valors humans
estan molt manifestos
en cada un dels personatges.
Sí.
Està l'odi que es tenen,
es tenen la por que es tenen,
però tu,
sobretot tu,
quan vas dir això de la por,
era perquè la lectura en si
et produïa esgarrifances.
Sí, perquè...
m'imagina...
L'angoixa, no?
L'angoixa.
L'angoixa,
l'angoixa de la por, no?
La por aquesta,
quan comences a llegir
i primer llegeix
una novel·la normal, no?
Sí.
I llavors ja,
quan arriba no sé quina pàgina,
a la setanta o a la vuitanta,
és com que, ostres,
ara aquí apareixen éssers fantàstics,
perquè a més està molt ben descrit tot.
O sigui,
el Sánchez Pinyol té un...
És l'autor de Victus,
també ja ho sabeu.
Sí, no, no,
però tinc entès
que aquest senyor
no es va per les rames,
sinó que té un llenguatge
que és molt concret.
Sí, sí.
I el sent molt concret
que és molt inglès, això, eh?
És molt descriptiu.
És molt descriptiu,
però en poques paraules.
Sí, i llavors...
encara és més impactant.
Sí.
El Pinyol és sociòleg,
ell de...
Sí.
Va estudiar sociologia.
Antropòleg.
Antropòleg.
Antropòleg.
Potser les dues d'allà,
antropòleg.
Sí.
Però...
I després molt africanista.
Jo penso que això li dona
aquests elements
per poder fer aquesta novel·la
amb aquests personatges.
perquè a través d'aquests personatges
arriba, jo diria,
el cor.
Sí, sí, sí.
I a més, clar,
com a antropòleg
també ha estudiat
molts sistemes
d'organització
de les persones
durant anys i anys
i com les tribus
i els sentiments
i com s'organitzen entre ells
i la veritat és que
això, clar,
li ha anat molt bé
i sobretot per crear
aquesta espècie nova.
Perquè aquest del Citauca
és una espècie
que s'inventa ell,
surt de la seva imaginació
i està molt ben descrit
tot.
O sigui,
i ara perquè no tinc aquí
el fragment davant,
però està en no sé quantes pàgines
descrivint-te
com és un Citauca.
Sí.
Com és la seva pell,
què els agrada,
què no els agrada,
com es mouen,
quina mida fan,
com pesen...
Però més amb exactitud
i amb detall, no?
Que això és el que deus tu.
És un invent total.
Sí, sí, totalment.
Però és un invent
que a mesura que el va explicant
també, o sigui,
aquesta por
que fa tenir d'ells,
després es va reconvertint, no?
Bueno.
Sí.
Més aviat a través de la noia,
de la família.
De la noia i d'ells mateixos.
De la qual,
a les feministes també els hi va bé
que una família,
doncs,
ja serveixi,
doncs,
per fer-ho.
quan s'acaba la novel·la,
perquè jo no la he llegit
de tota i he llegit
frements i coses com deies tu
que es poden trobar
i que són molt interessants
i que et fa ganes
de llegir-la.
Quan s'acaba la novel·la,
quin gust et queda?
Què podries dir?
Que després de llegir-la,
jo...
A veure,
em va quedar una sensació
una mica de buit,
perquè normalment...
El que passa és que
era un buit amb satisfacció.
A veure,
quan he acabat una novel·la
que li agrada tant,
com és en el meu cas aquesta,
de la pell freda,
en el fons vol acabar-la,
però no vol,
saps què vull dir?
Tindria que pogués
que continuï una mica.
Clar,
que continuï més
o et quedes amb aquelles ganes,
no?
D'hosti,
si fos una mica més llarga
o...
Perquè gaudeixes molt de la lectura.
El que passa és que quan...
A mi m'agrada molt el final,
no l'explicaré,
però és un final
que...
Hòstia,
queda molt rodonet tot,
queda molt...
O sigui,
que l'acaba bé.
A mi m'agrada.
Sí.
No és que acabi bé,
però...
A mi m'agrada,
a mi m'agrada
i em va deixar això
un sentiment de...
Hòstia,
una mica de mal rotllo,
fins i tot, eh?
I et va passar la por?
No.
No,
no em va passar,
perquè...
I quan la llegies,
tancaves el llum?
O la deixaves oberta
un rato més?
No, no.
Quan...
Quan...
Quan tancava el llibre,
ja...
Ja t'escrivies una mica.
Més que res va ser
durant la lectura.
o sigui,
més que res,
la imaginació
que et desperta
i el sentit...
Com que està narrat
en primera persona,
també això ajuda molt
a posar-te la pell
justament del protagonista.
I a mi això...
O sigui,
que t'ho expliqui
una persona
que t'està explicant
com s'està a punt de morir
i com un dia més
cada dia
dorm poques hores
perquè està lluitant
i perquè les nit
es fan més llargues
i els dies més curts
i per tant
els monstres
estan més estona,
dorm poc,
comença a veure al·lucinacions
perquè està setmanes i setmanes
protegint la seva vida
a l'illa.
La vida,
vida física.
Clar,
és que directament
és que qualsevol error
significa la mort
i està així
dies i dies
i setmanes i setmanes
i alguns mesos
i de fet,
vaja,
fins que al final
passa una cosa,
no?
Però vull dir,
clar,
tot aquest procés
dius,
bueno,
què passarà,
no?
Perquè, clar,
arriba un moment ja
que dius
això evoluciona
d'una manera
i tenen un parell
d'estratègies
per intentar
sobreviure,
fer fora
doncs aquests
els bons sospits.
Clar, exacte,
que és el que volen,
no?
Aquesta gent
que truca de matinada,
no?
Sí,
això mateix.
I llavors,
clar,
és un llibre
que genera
una angoixa
constant.
O sigui,
molt bé,
hem parlat de la por,
a mi m'agrada això.
També,
a part de la por,
també penso que
surten altres aspectes
com és la solitud,
no?
perquè el personatge
el que fa
és marxar
d'Irlanda,
desenganyat,
d'allò,
i se'n va
amb tota la seva
motxilla plena
i no comunica
res del seu passat,
per dir-ho així,
i per això
jo penso
que té aquesta por
tan immensa
d'enfrontar-se
a aquell futur
que té allà,
perquè no s'ha enfrontat
ni anar al passat
ni sap com ha el futur.
O sigui,
prefereix estar
un període de dos anys,
perquè ell quan va a la illa
al principi
és el que li diuen,
que ha d'estar dos anys
fent d'oficial atmosfèric,
en una illa sol,
que no pas
quedar-se a Irlanda
amb els demonis
del present.
Exacte,
amb els problemes.
Que vaja,
aquest és un altre tema,
no?
Però molta gent,
que hi ha molta gent
que ho fa això,
que diu
me'n vaig un temps a fora,
no?
Sí,
però és per fugir.
A la Índia,
me'n vaig a molts llocs del món
i una temporada
per trobar-me a mi mateix
i tal,
però clar,
aquesta motxilla
que dius tu,
Montse se l'emporta igualment.
Se l'emporta.
Vull dir que clar,
això va amb ell,
no?
Vull dir,
on vagis,
tu porta les teves coses.
Perquè la soledat
i la falta de comunicació,
perquè trobo una persona
però que els costa moltíssim
arribar-se a comunicar
més aviat
estant que en cada una
amb la seva parcel·la,
no?
Sí,
sí.
O sigui que hi ha...
I això,
què fa?
Produir més por.
Sí,
de fet,
el llibre va
avançar,
avançar,
i en lloc de comunicar-se més,
cada vegada es parlen menys.
O sigui,
només estan allà un...
Per pura,
per pura...
Exacte,
hola i adeu,
i que si no es parlen,
només es defensen,
no?
I són dues persones
que no es creuen la paraula
durant tot el dia.
Tu,
que t'agrada la comunicació...
Home,
la comunicació
és una mica important,
no?
Molt important,
no?
Sí.
Llavors,
diríem que com si
en aquests personatges,
això que diu la pell freda,
no?
És aquesta pell
que se'ns pot anar
com tornant, no?
Per la farta de comunicar-se.
És el que diu aquí,
quan parla això,
diu que has de fer-nos
massa sensibles
a la realitat.
És una pell
que a vegades
ens cobrim nosaltres
per protegir-nos-a.
Pell freda
o que ens rellisca,
no?
Sí.
Ah, bueno,
mira,
també veus
si és una altra
o una altra,
sí,
vol dir,
bueno,
clar,
perquè la cosa
pot relliscar,
eh?
És immune,
no?
És immune,
molt bé.
La pell
que és aquest contacte
que és comunicació
també,
resulta que aquí
no hi entra.
Jo una vegada
vaig fer una miqueta
d'allò
i tinc una cosa
que parla de la por
i diu,
la por de què
o la por d'aquí.
La por és el sentiment
que experimentem
quan no sabem
què ens passarà
o quan desconeixem
quin caire
prendrà la situació
en la que estem
immergits
o davant de persones
que no coneixen
les prou
o bé pel fet
d'estar
per sobre nostre
dependem d'elles.
Però a vegades
tenim por
de nosaltres mateixos,
de les nostres reaccions.
Què et sembla,
tu, això,
Jordi?
Sí.
Alguna vegada
m'ha experimentat això
de tenir por de nosaltres?
A veure,
algun savi, no?
Va dir que
el més difícil
i perquè venim
en aquesta vida
és per gestionar
les emocions.
Ja.
Que això és el més difícil,
realment.
Ja, ja, ja.
I llavors,
clar,
tot això
és veritat, no?
No és que tinguem
por nosaltres mateixos,
però a vegades
és que no controlem
les nostres emocions.
I llavors
el fet de no controlar
un l'emoció
fa que...
Doncs fa reaccionar
d'una manera
que sembla
o bé que tinguis por
o bé que estàs
molt lletxopalant
de les dues coses,
no?
Sí, sí, sí.
Diu,
la por
ens angoixa,
ens inquieta,
fa que no actuem
amb la necessària claretat.
No ens adonem
que aquest fantasma
de la por
és moltes vegades
producte
de la nostra imaginació,
que no és el resultat
d'un raonament profund,
que és la desconfiança
amb la nostra capacitat
de saber sortint-se
d'aquell estant neguitós.
Però, sobretot,
és el no recordar,
i ara aquí entraríem
una mica dintre
de la teologia,
no recordar
que Déu
ens pot ajudar.
Vull dir,
això ja que fem veus
de la parròquia,
com a vegades també
ho hem de dir, no?
Però, vaja,
jo crec que sí,
jo crec que està
impactant primer
per la lectura
del text en si,
de les paraules en si,
que t'ha d'escriure
també aquestes situacions,
que et va fer
una mica
de shivering,
que diuen els ingleses,
estremolar una mica,
no?,
per dins,
de tenir de dir,
oi, una cosa que...
Què diries que la por
és un sentiment
o una sensació?
Home,
jo crec que és una sensació,
no?
Tenim tots sentiments,
no?,
d'alegria,
de felicitat,
de tristesa,
també de por.
Sí.
Vaja,
clar,
quina diferència hi ha
entre sentiment
i sensació?
El sentiment
potser és degut
a les sensacions
que hem experimentat.
El sentiment
és el resultat
de sensacions
que hem experimentat.
Sí.
I les sensacions
són aquestes reaccions
fisiològiques,
psicològiques,
que té l'individu
davant d'equits...
a qui ets estat,
no?
Però, bueno,
és interessant
moltes vegades
dir, bueno,
doncs tinc por.
Jo crec que en saber
l'unyaríem de dir,
doncs tinc por.
Sí.
O no?
No,
jo crec que està bé
saber-ho, no?
Sí.
coneixes-ho mateix,
no?
I saber quan un té por,
quan no té por
i catalogar
i dir, val,
doncs mira,
jo tinc por
a aquesta cosa
o aquest canvi
ara que hi haurà
a la meva vida.
Vull dir,
està bé saber-ho.
Potser és una prudència,
oi?
Saber-ho i comunicar-ho.
També.
També.
Perquè llavors
seria una por compartida
i potser
hi hauria alguna visió.
Potser la por compartida...
És menys por.
Sí, sí, sí.
Bueno.
És punt de sortida.
Jo crec que...
Què li diries als aviants?
Quin consell els donaries?
Per combatir la por?
Perquè llegeixin el llibre?
O perquè experimentessin?
Mira,
fa un moment
la Montse
ha dit això
de...
Xiquet, home,
que és el protagonista
de La pell freda,
s'auto-axilia,
no?, una mica.
Sí.
Se'n va cap a la illa
i tal,
per estar sol.
I això m'ha fet reflexionar,
també.
Dic,
quan jo venia cap aquí
i diria
què diré jo al programa
ara, això és això.
trobo que sabem
poc
estar sols.
També.
O sigui,
les persones,
clar,
som sociables, no?
Som socials,
per naturalesa.
Sí, sí, sí.
Això és una cosa que...
Gregaris, gregaris.
Sí.
A la societat que ens agrada
sempre tenir
totes les coses,
les hores ocupades
del nostre dia
i de la nostra vida
i anar quedant
amb gent
o sempre fent coses
i anar omplint,
anar omplint
per evitar estar sols.
Sí.
Llavors,
crec que en general
ens costa,
ens costa estar sols.
I moltes vegades
per superar,
doncs,
justament,
aquesta por,
l'exercici
d'estar sol
i saber estar sol
amb un mateix
pot ser com un
deslobrigador,
no?,
que es diu?
que pot ser com una bona fórmula...
De trobar una mica de pau.
Doncs sí, sí.
Potser sí.
És que, bueno,
quan un està bé
amb si mateix
pot estar sol.
Sí, senyora.
Si no està bé
amb si mateix
no pot estar sol
i encara que te'n vagis
al Congo
ni encara que te'n vagis
a la Índia
et trobes sempre
amb aquell neguit
de la por
de les...
que és el que...
anerais, no?
Que és el que no fa
el protagonista, no?
Buscar aquest espai
de dir,
me'n vaig
però busco aquests espais, no?
Buscar però no el troba
tampoc.
No, però...
Bueno, senyors,
bueno, Jordi,
moltíssimes gràcies
per haver col·laborat
amb nosaltres
i...
A vosaltres
per convidar-me.
I als...
als soients
els diem
que el dissabte
a dos quarts d'onze
poden tornar a sentir
aquest programa
si són tan amables
i nosaltres
estarem contents.
Moltes gràcies
al Jordi
i a tots els soients.
Sí,
però abans d'acabar
que ens queda...
quan ens queda, Jordi?
Un minut i mig.
Un minut i mig.
Bueno, ja vostès saben
que sempre llegim
a l'Evangeli
que correspon
a aquest diumenge
i aquest Evangeli
és una mica llarg
i correspon
al segon diumenge
d'advent
del cicle A
i aleshores
és aquell Evangeli
que, bueno,
els hi fa moltes...
moltes...
el Senyor els hi diu
que...
que es portin bé
perquè si no
tindran el cruixet dels dents
i la por
que surtin els monstres.
Potser que el llegeixin, no?
I n'hi ha un petit comentari
que nosaltres diríem
de l'Evangeli
que diu
la veu profètica
perquè és el Joan Baptista
que parla
que ell li diu
escolteu, no tingueu por
que vindrà un altre
que serà millor que jo
i us ajudarà.
I diu
la veu profètica del Baptista
és vament
i vol despertar
les consciències adormides
i els esperits
tevis i corruptes.
És una veu
que també ha de sentir
el món
tan distret
i superficial
com el nostre.
senyors
bona tarda
gràcies
i fins la propera.
Bona tarda
a tothom.
i fins la propera.
i fins la propera.
Cara B.
Un programa
per a arqueòlegs
de la música moderna.
Cada setmana
ens endinsarem
fins als racons
més amagats
de la música
dels últims 50 anys.
Música
sense etiquetes
ni dates
de caducitat.
Música
de la música
de la música