Ah, dius, que s'veu, que veu, que veu,
Al Just a la Fusta parlem de tot el que passa a Sant Just. Sóc un urbanita, ho reconec. Sí, jo també sóc molt urbanita. Acompanyat d'una bona manida i tens un plat baratíssim i fàcilíssim de fer. També és un dels llibres més robats de les biblioteques públics dels Estats Units. Som molt feliços, és una història d'amor molt maca. Indudablement la presència d'aficionats d'un cul i de l'altre era impressionant. I què vols fer-hi, no? És el temps, no s'hi pot fer res, no ho podem canviar. Just a la Fusta, vivim Sant Just en directe.
Cada matí, de 10 a 1. Smooth jazz. De dilluns a divendres, de 4 a 5 de la tarda, relaxa't amb estils com el chill out, el smooth jazz, el funk, el soul o la música electrònica més suau. 100% música relaxant. Cada dia de dilluns a divendres i de 4 a 5 de la tarda.
I esperem.
Jo no he dit això, no he sentit coses. No volia donar-li... Però com ho ha dit a més al començament? Què diu? The hill of the lips, hill, muntanya, penya, penya, una penya. Lips? Lips, llavis, morro. En fi.
60 i més. Cada dimecres, a les vuit del vespre, aquesta sintonia dona entrada a l'audició per la gent gran 60 i més. Consells, emanitats, pensaments, curiositats, música, poesia... Tots els temes que poden interessar als uients de 60 i més.
Recordeu, els dimecres a les vuit del vespre, en el 98.1 Ràdio Desvern. L'audició per a la gent gran. 60 i més. Ara escolta's, Ràdio Desvern. Si tu n'ets, Ràdio Desvern.
La ràdio t'espera, 98.1. La ràdio t'espera, 98.1.
Bona tarda, amics oïdors de Ràdio Despert. Amb tots vostès, un any més, Veus de la parròquia. Com vostès ja saben, Veus de la parròquia es programa, es edita, es fa per la ràdio quatre vegades al mes, sempre normalment als dimecres, a aquesta hora, i després s'ha endiferit, ho tornem a repetir, cada una d'aquestes sessions,
el dissabte a les deu i mitja. Com som quatre grups, ens ha tocat començar per l'ordre del nostre calendari intern, podríem dir-ho així, oi Montse? Doncs comença nosaltres, que si recorden, i continuarem com l'any passat, fem paraula viscuda.
la qual formem la Montse, us saludem a tothom, la Montse Giró, i després, com si recorden també, sempre tenim una persona amiga, se suposa, i segur, una persona que ve a dins-se algun llibre, algun text, alguna cosa que ha llegit, un poema, i què és el que li ha fet, quins sentiments li ha provocat. I avui tenim la sort d'estar nosaltres
una persona que em fa molta gràcia tenir-la, primer perquè és jove i va molt bé tenir gent jove, i segona perquè uns altres dies que col·laborem també amb la ràdio, doncs la tinc a l'altra banda del vidre. I al cap d'avui la tenim aquí amb nosaltres i ella està també volent ajudant-se. És la Carme, que al sentir vostès la seva veu ja la coneixeran de seguida. Bona tarda, Carme. Bona tarda.
La Carme, la seva veu és molt coneguda per a vosaltres perquè forma part de l'equip de ràdio d'Es Bern, és la Carme Bardó i Torra. Ella viu a Barcelona, però en realitat ha viscut molt aquí al Baix Llobregat, en diferents poblacions, i es mou també actualment per Sant Feliu, on està dintre d'una activitat que li agrada molt, que és la colla de foc de Sant Feliu. En quant a la seva professió,
la desplega aquí ràdio d'Esvern, però també RAC1, o sigui fa substitucions a RAC1, que sempre que la demanen, doncs hi està disponible i això li aporta una gran riquesa en la seva professió. Després, també, ella, aquesta professió és a partir dels seus estudis de comunicació i audiovisual.
Des d'aquesta basant s'ha anat introduint el periodisme i el que li agrada és això, comunicar.
Sí, sí. Exacte. De moment no em dic cap mentida, oi Carme? No, no. No. Tot correcte. Bueno, com vostès recorden, la Carme ens ha de dir un llibre i ens ho ha dit, i que és el que comentarem avui, un llibre o un poema o alguna cosa que a ella li va agradar. I el ser molt amable, nosaltres oferir-li, a veure si... demanar-li més que oferir-li, o potser és que exigir-li una miqueta, va ser molt amable, ens va dir que sí. I ha triat un llibre que verdaderament jo no coneixia,
d'una autora que es diu Gemma Gòrge. Gemma Gòrga. Gòrga, Gòrga. Aquesta senyora és de la facultat, és professora, és doctora amb filologia hispànica, em penso, no? I ha donat classes, i està donant classes a la universitat. I ha publicat diverses coses. La Carme, els hi he d'explicar un secret, em va dir, m'agrada aquest llibre, perquè el seu llenguatge és senzill.
Evidentment, les paraules d'aquests poemes, que més que poemes ara estàvem d'acord, fora d'aquí, del moment aquest d'aquí, de dintre, doncs que era prosa poètica, perquè no són aquells poemes sonantes i assonantes ni cosa que si sembli. És com una prosa molt bonica. Però jo diria que a vegades aquests... aquests trossos, aquests boixinets, que els llegirem perquè ell els ha triat,
doncs tenen com un llenguatge críptic que ella en desenvoluparà. I és així, Carme? Sí, sí, és això. De fet, quan vaig dir que semblava que era com un llenguatge proper, segurament és això, no? És proper, és proper. Exacte. El que m'atreia era que parlava de sentiments o coses més o menys profundes, però a partir de coses molt quotidianes, i que llavors, d'alguna manera, també facilita que entenguis què et vol dir o com ho vol dir, perquè ho veus cada dia.
I tu has llegit alguna cosa més d'aquesta autora? Sí, perquè és el llibre dels minuts, de fet ara està desgotat, no es troba cap llibreria. I no sé si fa 4 o 5 anys que el vaig descobrir i llavors vaig buscar una mica més. I vaig trobar-ne un altre que es deia el desordre de les mans, que també és el mateix estil que en Serna que és anterior, si no m'equivoco. I aquest sí que es pot trobar per exemple i és una mica en aquesta línia, és una mica més trist.
Què vols dir? Què heu escoltat? Aquest que comentarem avui? Sí, sí. Em sembla que no es troba. La gran majoria ja no l'editen i no es troba. I aquest llibre ens ha quedat alguna altra cosa així, però llibres llibres llegit aquest i el desordre de les mans. Bé. El llibre ara llegirem una miqueta i ella ens explicarà el perquè i cada un d'ells el perquè li agrada i què és el que ha trobat amb cada una d'aquestes.
D'aquests trossos, perquè són petits. Jo m'imagino, perquè he vist que estaven numerats, els que tu m'has donat, que n'hi ha en 60, com si fos una hora. Exacte, com si fos un minut. Alguna de les crítiques que s'han dit del llibre, doncs és que la persona que els he llegit ho ha passat molt bé i no el podia deixar. Jo el primer cop el vaig llegir sencer d'una tirada. El vaig mirar perquè és clar, no és gaire llarg i...
No sé, és un dia a la nit i el vaig començar a agafar, vaig dir que en llegiré 3 o 4 i... I el demà vas fer tard, el treball. Hi ha un escrit molt bonic que diu... d'això dels 60... Minuts? De 60 poemes, dels 60 minuts, que diu... Tenim un enfilall de 60 perles a les mans.
Diu a mi, l'autora, menys d'obrir els ulls, a jugar amb les paraules, a redescobrir objectes quotidiants, no? Sí, sí, és ben bé això. Bueno, doncs, si et sembla, passarem... tu me'ls has posat d'una manera així, començarem pel número 22, que és el que... que sembla que sigui el número més petit dels que m'has donat aquí. Possiblement n'hi ha uns altres, però començarem per aquest.
Diu. Cambra, castell, conquilla o didal. Trobar amb el temps un espai propi on viure. Un espai, posem per cas, que tingui la mida exacta de la llum. Ni més gran, que no hi cabria les ombres, ni més petit, que no hi cabria el pa. I aleshores, empenya la porta en suavitat.
i acomodar la veu a l'alçada del sostre i despullar-se fins a la rel última del vestit i aprendre un somriure de finestra a finestra com si l'alegria es dilatés amb l'escalfor groga del sol i després, amb un ritual necessari, empassar-se la clau per pura gratitud. Senyoreta Carme, ara és el seu torn i vostè vagi a dir...
a llegir aquest poema, què és el que sentia, què és el que li ha fet pensar. Clar, aquest em va agradar molt perquè parlava com d'aquest espai privat, aquest espai íntim que pot tenir o una persona sola, crec que en aquest cas seria això, o potser dues persones, que de vegades és com complicat de definir quan tu vols dir que vols tenir una mica d'espai o quan reclames això, llavors vaig trobar que parlant a través de les metàfores que fa servir, encara que ja siguin finestres, portes,
o el que diu de... També parla de la llum i de les ombres i tot plegat doncs que crea com molt exactament la descripció perfecta que algunes vegades havien necessitat d'explicar i que amb el final, aquesta frase final, aquest empassar-se la clau queda com molt tancada. És com aquest tàpic de llet final que el fan amb bastants poemes o bastants textos dels seus que és com que el que acaba de... és el que fa senzillament
que ho fa com més gran, perquè vas llegint i dius ah, està bé, és bonic, i quan hi ha aquest final és quan dius, és que està molt bé. És que és això, exactament. És la paraula precisa. En un altre terreny. Exacte. Jo quan he llegit també a mi, si tinguis que explicar-ho tu ho has fet molt bé, la Montse també està d'acord amb això, perquè ella també ho ha dit, era com buscar el seu espai. Jo he pensat que era una manera, segons com, de donar gràcies sense demanar massa.
sense cridar, i a més estan contentes. També, també. De tenir aquest espai, aquesta cosa, és a dir, bueno, això de l'alçada del sostre, és a dir, no cal que criden massa, no? Amb poc ja busquen trobar la felicitat. I a més sí, i molt contents, perquè és el que diu, no? Per pura gratitud. Exacte. Jo li recomendava a l'Alina que porta a reflexionar això d'aquest espai
íntim però a la vegada també aquest espai personal que les dones ens ha costat tant de tenir. L'idea que les cases abans... Perdoneu.
Aquí són aquelles coses que són en directe, oi? Vivo i directe d'allò que ha quedat. I a més quan busques una cosa no el trobes. Possiblement està perduda en aquest espai. Exacte. Perdoneu. No passa res. A les cases generalment es muntava el pis o que si hi havia un espai, jo que ja tinc una edat, es muntava el pis i hi havia un espai per l'home. El despatx...
En canvi, no hi havia un espai físic per la dona. L'espai físic de la dona era la cuina o el menjador, però no aquest espai. I això m'ha fet recordar el poema, però també aquest espai íntim, aquesta necessitat.
i que un porta l'altre. Que allau lliga potser amb una cosa física però que està parlant segurament també d'un estat mental. I que després doncs dius, me'n passo la clau perquè tot això ja està, ja vull interioritzat, ja tinc el meu propi espai. Continuem? Vinga. Has agafat el 39. Diu, la inèrcia és una estranya propietat de la matèria. Quan marxes, per exemple, l'aire conserva l'escalfor del teu cos durant una estona.
així com la sorra guarda tota la nit la tapió trista del sol. Quan marxes, per continuar amb el mateix exemple, les meves mans persisteixen en l'acarícia, malgrat que ja no hi ha pell per acariciar, només la carcanada del record descomposant-se al buit de l'escala. Quan marxes, deixa s'enrere un tu invisible, adherit a les coses més petites. Potser un cabell a la coixinera,
una mirada que s'ha entortollugat amb els tirants del desig, una crosteta de saliva a la comissura del sofà, una molècula de tendresa al plat de la dutxa. No és difícil trobar-te.
L'amor en fa de lupa. Carmencita, Carmencita, vale, digues. Aquest és el que m'agrada molt, és dels que més m'agrada. Passa una mica el mateix que l'anterior, que la frase final és com que és la medalla final, o allò l'últim, que és el que ho engloba tot, però crec que ho descrivia molt bé, aquesta sensació quan algú se'n va, que crec que en aquest cas parla d'un moment que no se'n va
per sempre, almenys com ho havia entès jo, sinó que és una cosa que després tornarà. I llavors doncs és com... per tant no és com tant d'anyor exagerat, sinó que és una cosa més quotidiana. I per tant doncs aquest cabell que diu, per exemple, o tota la resta no genera dolor d'alguna manera. I llavors a la vegada és com explicar una sensació molt de quan algú se'n va, i que se'n va per un moment, però com queda en una casa, per exemple. I no sé, crec que també està...
Molt ben aconseguit la manera d'explicar-ho. Jo penso, perdó Montse, a mi aquest, si tenia que dir a ells, algo diria. Que si hi ha amor, sempre queda el record. Perquè aquest amor està present. Està allà, clar. Sí? Et sembla bé? Sí, sí. Oh, és que hauríem de posar-lo, que sigui la jutgessa. Jo també ho noto. Per què? Perquè no se'n va. En realitat no se'n va. Veus que ho expressa d'una manera...
que fa servir les paraules i que arriba a tots els sentits de la persona, fins i tot d'aquesta sensualitat. Els poemes aquests que has triat són d'una bellesa perquè agafen tota la persona. De vegades hi ha poemes que només hi ha una part de la persona.
Des de les emocions fins a la sensualitat fins a la sexualitat et porten aquests poemes. Sí, és com si ho fa a través de tots els sentits. Tot el que explica és com que t'implica de totes les maneres que pot. La segona part fa aquesta descripció bonica i després t'introdueix allà.
el que et fa reflexionar més el tema, no? Exacte, entra més en matèria al final també. De fet aquí sí que diu l'amor, és un dels que potser és més explícit. Aquí el mateix fill que he tingut però com és el 44 vaig seguint a l'ordre dels números.
Vols llegir tu aquest? Jo? El 33? El 33. Se no m'ho havíeu dit eh, que m'ho hauria de fer. Si vols t'ho llegiré tu eh. No, jo llegiré jo. Però és molt maco eh. Digues. Desparo taula. Plego les tovalles de cotó embordats de punt de creu. Deslo les llesques de pa a la coixinera. La melmelada de mores a l'armari. Llenço per la pica un ditet de cafè i escuro els minuts que has oblidat al fons del plat. Ho mitjo encara com pinyols de síndria. Després aboco unes gotes de detergent a l'aigua.
i l'aigua creix com una esponja calenta sota les mans que encara tremolen i aleshores frego els plats i els minuts i el vestit dolorós de les violetes com aquell qui de cor recités paraules d'antic sortilegis fins que desapareixes dels detalls i és possible respirar de nou sense ferir-se inadvertentment amb l'aire. Molt bé, continua, continua. Què et va despertar aquest?
Jo crec que aquest sí que té un punt una mica més trist, sembla que és el que em va semblar que a diferència dels altres, el fet que sigui el moment de desparar la taula i que a partir d'aquí vagi desgranant una mica totes aquestes sensacions i que fins que no acaba del tot, és quan diu que llavors desapareixen aquests detalls que abans comentàvem, potser aquests records, que és com que aquest respirar de nou sense ferir-se
amb l'aire, que en principi no hauria de tallar, però suposo que per pensar en un sopar que hi hagi hagut molta tensió o alguna cosa així, i que llavors tot el moment ha d'esperar tot aquell sopar.
li va recordant d'alguna manera, de manera física, totes les coses potser menys físiques. Primer posa tot això a la quotidià però que també ho explica amb aquests detalls, les tovalles amb el punt de creu i et fa entrar dintre. Entres directe a la seva taula. I llavors això dius... Possiblement hi hagi hagut això, unes vivències que
però que en el fons les vols oblidar però vols tallar, no? Jo no aquest, en aquest que tots m'han, tots de la Ponsa i a mi només llegir-los i si un poema jo crec que a vegades encara que n'hi ha una cosa que després la direm d'ella els poemes si es llegeixen amb veu alta a vegades i els escoltes però no per escoltar-te tu sinó per escoltar el poema potser el captes més bé, no? Per mi aquest m'ha donat una mica el que deies tu
Com si parlés de la quotidianitat, aquest és el 33 que hem estat llegint ara. Aquí veig la nostàlgia, aquesta que deies. I també veig el desig de desprendiment, de dir, bueno, pues vale. I de no fer-se mal.
Exacte, de voler-ho. Per això fa com si el moment de rentar els plats, que sembla un acte així molt tranquil, no? Com si l'ajudés a una... No, no, vull dir, te'n vas, que ara està allò humit, com les papites aquestes de cindri, o el que diu el sucess de cindri, no? Però vull dir, vale, i quan acaba així, que diu aquesta cosa del... sense ferir-se, inadvertidament, dintre de l'aire. Respirar de nou. És a dir, sí, tot això, però bueno,
Saps què? A vegades estem molt arrelats amb les persones. Jo crec que a vegades dintre de la parella o dintre de la relació entre els humans, n'hi ha com una mica d'obsessió en el sentit de possessió. I a vegades falla la parella per això, perquè un vol posseir l'altre d'una manera...
obsesives segons com, encara que no ho sembli. Envers de... i la paraula que fan és que t'estimo molt. Bueno, tant tu. Si m'estimes deixa'm que respiri, no? Clar, exacte. Aquests límits. Ah, això mateix. I després també el que veig que fent el cotidià que és rentant els plats, aquesta reflexió que dius que en qualsevol moment podem... Pensar en alguna cosa. I aquella feina que ens sembla tan rutinària
Podem fer-la pensant algunes coses que ens són molt íntimes, no? Tenim un de curtet, que és el 44. Diu, ascendeix del camp una ola flonja i lenta, olor de pa de missa de divendres. Després de la pluja, la paresa s'enfila per les setze bares i els branquillons de fonoll s'inclinen sota el pes insuportable del propi perfum.
Les ferides són tan tendres que la realitat s'amaga sota terra. Espantadissa i retràctil com un cargol. Signorita Carmen. Aquest també l'he triat perquè potser era una mica més diferent dels altres, perquè hi havia com més el component de la natura també i potser els altres parla més de tacte i coses que veu i aquí també hi ha les olors o almenys hi són més. I he pensat que també era una altra manera de dir-ho. De fet, en el fons acaba parlant una mica al principi fa com...
planteja l'escenari però per acabar explicant una mica també aquestes ferides, no? I aquest... sigui semblant una mica a aquest últim que dèiem, no? Aquest dolor que vol apartar i en aquest cas lligat amb la realitat que s'amaga. I fixa bé que s'amaga en el cara d'ol, que fa el cara d'ol quan hi ha un perill. S'amaga dins la clòssica, no? Sí, era també com molt gràfica aquesta metàfora del final. Aquesta jo per mi que deia, em pensava, bueno, aquí afloren els sentiments
però guarden aquests sentiments. És a dir, surt aquesta olor, aquesta cosa que sí que hi és, però dius al tanto, eh? Me'n mado dintre i no em podreu fer mal. Clar, no els vols esborrant, encara, no? Si no, que en un moment només se'n protegeix. A jo mateix, s'està protegint. I ens queda l'últim, que és el 48, perquè l'altre ja l'han fet, no? Diu
Aquest és molt xulo, ja ho veureu. Diu que el mirall de casa guarda la memòria de totes les ànimes que s'hi han mirat. Com un lar bondedós, manté viu l'arbre genològic de la nostra transparència. Cada tard hi passem per davant, passadissa amunt, passadissa avall, com si només sabéssim caminar sobre un eix especial, un raïl invisible que n'és de nord a sud de la vida. Algun dia farem un gir de 90 graus i franquejarem el mirall
en direcció a l'est. Aquest també m'ha agradat molt eh. A més aquest des que el vaig llegir o de vegades quan passo pel mirall darrere de casa me'n recordo eh del poema aquest i penso que he passat moltes vegades o passa amb molta gent i en diferents moments seus i no sé, és la gràcia aquesta del mirall no? També el mirall real o sigui com a objecte i que a la vegada el pot fer servir doncs que
Ella el fa servir per explicar tot el que ha sentit, tot el que ha passat i com ha canviat, i ell amb el punt aquest final de... aquest desig final de canviar alguna cosa amb aquest gir de 90 graus. Jo aquí en aquest gir de 90 graus, he pensat, i mira l'est, podria haver mirat a l'est, però no serà que necessita una mica de reig de sol?
Mira, veus, això no ho havia pensat. Ja pot ser que estigui pensat, perquè sembla que tot estigui tan pensat. Busco... ja, posant-s'ho a fer, que segurament allò millor quan ho ha fet, això, sempre passa amb una obra d'art, que l'artista... Ja, no fa tant. I els altres treiem unes conclusions. Però aquí penso, hànsia és de sortir una mica de la rutina, o sigui, sempre fem lo mateix, amunt i avall, de nord a sud. I si alguna vegada tombéssim, i ens en anéssim, però esclar, a mi m'ha fet gràcia l'est. L'est ha sigut un ressurgir.
A l'est és una albada, a l'est és el matí, a l'est és a l'est i surt el sol. Segur que és per això, no ho havia pensat mai. Si vols dir alguna cosa, per què aneu aquí? Porta la reflexió aquesta que podem seguir sempre una rutina, però si hi ha un moment que ens parem davant del mirall...
Ens queden cinc minuts i encara hem de fer un petit comentari de l'Evangèli, que com nosaltres som de paraules viscudes de l'Eglésia, és un programa d'Eglésia, sempre el fem. Però dintre de les seves coses hi ha aquell de la llum, aquell petitet. És molt bonic. És molt bonic, perquè també fa pensar. Diu, aixeco la persiana perquè pugui entrar la llum.
Encorro la cortina perquè pugui entrar la llum. Tanco els ulls perquè pugui entrar la llum. Pot entrar la llum amb els ulls tancats? Ostres. Sí, sí, és aquests que... Unes tres frases i arriba l'ànima. I aquell del silenci. El silenci era una cosa... Aquell que estava per allà que deia... És molt petit i és molt maco. La boca és petita per segons quina paraula. El silenci, en canvi,
és immens com un vell casalot familiar. Tot hi cap i tot s'hi perd. Sí, sí, també és d'aquestes imatges. Carme... Llegint això sí que te n'adones d'això, que dius que vaig llegir perquè és com volguer... A veure què més. Sí, sí, sí. I tant, no, no. Recomana perquè ara ets tu la que tens que fer i vins exactament
Per què l'has agafat al llibre? Perquè ara ho has llegit molt bé. Però en realitat el triat, el que has llegit molt, has triat aquest per què? Què t'ha portat a tu? Doncs és perquè és d'aquests que... Jo llegeixo molts llibres d'això però a vegades em costa més o menys tornar i llavors alguns de tant en tant tornen amb alguna imatge o altra i amb novel·les és més difícil... a mi més difícil relleir-les. I en canvi aquest, hi havia com una part que parlava molt de coses que segurament hem sentit tots alguna vegada o altre, de...
Tampoc sense grans sentiments, sinó que són coses petites, nostàlgies o desitjos, i coses més subtils, i vaig trobar que aquest llibre... Per què ho vaig pactar? Sí, perquè explicava coses que m'havien passat d'una manera molt aparentment, que dèiem molt fàcil, i fent servir coses que...
per entendre-ho molt gràfiques, molt visuals, que ho explicaven perfectament. Si el rellotge d'aquest estudi va bé, ens queden tres minuts, perquè això s'acaba les vuit senyors, i aquest programa dos, diu el Marc. El Marc és el controlador dels minuts. No el llibre dels minuts, sinó el controlador dels minuts. Aleshores et donem les gràcies.
La veritat és que ha sigut un plaer tenir-te. S'ha inaugurat la temporada. Suposo que els ulls hauran quedat... Els ha agradat sentir la teva veu i sentir les teves explicacions. I ara nosaltres hem de dir això. Dissabte, si Déu vol, dos quarts de 11. Això es tornarà a repetir en diferit. I l'evangeli, que vostès sentiran el diumenge dia 25, o sigui, és el diumenge 25 de l'any, no?
És llarg també, ara no tenim temps de llegir-ho, però n'hi ha una cosa, que és quan Jesús està amb tots els seus deixebles, i quan ells estan pel camí i estan discutint, ells diu, i què, per què discutíeu? I ell diu aleshores, va dir, però callàvem perquè el camí havia discutit qui d'ells seria el més important. Diu, i ell s'assegué i cridà'ls tots i ells hi digués, si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer, i el servidor de tots.
I això també ens dona una... N'hi ha més, vostès ja els sentiran, però és una lliçó. No ho tenim que ser els primers, sinó que ho tenim que ajudar els altres. Jo no sé si tens alguna cosa per dir. Vols despedir-te dels uients aquests que sempre cada dia t'ascenten? No, gràcies. Per convidar-me ho he sent molt bé. Nosaltres estem molt agraïts. I tu Montse? És un llibre per recomanar? Sí, la llàstima és això que... Jo crec que no es pot aconseguir, per tant...
intentar aconseguir els altres que tinguin d'ella, però... De totes maneres, a passar de les pesares, jo penso que aquest llibre també un té que entrar-hi. Sí, sí, ja està disposat. No llegir per llegir, si veus les paraules, són quotidianes, són paraules senzilles, però a tot el missatge que aquesta senyora vol transmetre, o que es desprèn, o que nosaltres ho interpretem, parlem de allò que dèiem, no? Bueno, doncs senyors... Que porta la reflexió. Sí, sí.
Senyors, gràcies per haver-nos escoltat. Tornem a donar les gràcies a la Carme i el Marc i fins la propera.
Bona tarda, són les 8. Mas obre la porta a l'eixenda pròpia amb els presidents de les diputacions. Rajoy trenca el seu silenci per tancar la porta al pacte fiscal. Demà, a les 11, Rajoy rep Mas a la Moncloa. L'Observatori. Temps d'informació i anàlisi amb Joan Catà.
La ràdio d'Esper, la ràdio de Sant Just, 48.1. Ràdio d'Esper, 48.1. Ràdio d'Esper, 48.1.
Wise men who say Only fools rush in But I can't