Bona tarda, amics oïdors de ràdio d'Esberg. Amb tots vostès, veus de la parròquia.
El programa que ens toca avui es diu Paraula viscuda, com un cop cada tres setmanes, quatre setmanes, no Montse? Nosaltres el fem dintre de les veus de la parròquia, i com els he deia el programa és Paraula viscuda, i vostès recordaran que sempre tenim una persona amiga que és tan amable, en aquest cas la Carmen, que després la saludarem,
doncs que ens diu alguna cosa que l'ha llegit i que l'ha fet pensar, que l'ha fet sentir algo diferent, que ha vist alguna visió que potser en un principi no l'havia vist, tot després de la lectura que ha fet. Bona tarda Carme. Bona tarda. Bona tarda Montse. Bona tarda. I ara la Montse ens dirà una mica qui és la Carme.
Bé, la Carmen Assarre de la Tossa i Miquel, ella és nascuda a Barcelona però fa més de 30 anys que viu a Sant Just. És una sant justenca que participa en les activitats del poble i tenen un fill que ara ja comença a batxillerat. Per tant, tota aquesta trajectòria dels fills des que van a l'escola Bressol fins que ja estan a l'institut,
és també un motiu de relació amb el poble molt important. Ella va estudiar filologia hispànica i actualment està estudiant filologia catalana.
treballa a l'administració però en aquest cas no de lletres sinó d'economia, com diu ella. Però és una persona que disfruta amb tot el que és relacionat amb les lletres, ja ho veureu a mesura que ens vagi parlant. Vosaltres mateixos descobrireu aquesta passió per les lletres.
La Carme ens ha triat un llibre, com és natural, i dintre del llibre, que és un llibre del Sergi Pàmies, que se'n diu si menges una llimona sense fer ganyotes, és un recull de contes, i dintre d'ells, ella ha triat un, que en un principi sembla una mica estrany, però que després de llegir-ho, i de llegir-ho diverses vegades, doncs a ella l'ha tocat la fibra sensible. I jo també, quan l'he llegit, i la monso igual, veiem que sembla que
que sigui una cosa una mica irreal però que ens demostra que és profund, oi Carme? Sí, doncs sí. El cuento, o sigui, la història que ella ha triat se'n diu com dues gotes d'aigua. Ara llegirem el començament del cuento i la Carme no ens dirà per què l'ha triat. Legirem un bocinet. El cuento és molt petit, té tres fulls si arribi, oi? Sí, és curtet.
Però escolteu-lo amb atenció, perquè, segons com, costa una mica d'entendre, o no. Ara ho veurem. El cuento comença així. Quan neix, la gota encara no sap que d'aquí uns dos segons s'escalfarà contra la pica de la cuina. Il·lusionada, llisca per l'últim revolt de la canonada i treu el cap per la desembocadura de l'aixeta. La llum dels florescents, la lluerna.
Se sent com la passejera de tren que després d'haver concentrat la mirada en un llac túnel surt finalment a cel obert. En curiosida s'atura el bec de l'aixeta. La Inès fa que trontolli i que després d'un lleu balanceig caigui al buit. Parem aquí. Carnent, ara és el teu torn.
Un dels motius principals per què vaig triar aquest compte va ser perquè dintre de tot el recull de comptes fantàstics que hi ha en aquest llibret em va semblar desconcertant. Tots els altres comptes, més o menys, tenen el seu personatge. Bàsicament són personatges tots masculins perquè això ja potser, bé, ho dic ara, és un recull de comptes que et sorprèn
perquè dona un punt de vista narratiu, molt introspectiu, molt intimista, però sempre des de la visió masculina. Tots els personatges principals són masculins, menys la gota. I clar, això trenca una mica el fil conductor del que és el guió del llibre. Llavors, quan vaig acabar de llegir aquest conte, la primera sensació va ser que no hi ha entès res,
o què és el que m'està explicant aquest conte perquè jo no sé què passa amb la gota aquesta. Llavors allò, gratant una miqueta més el que és l'essència de totes les paraules que es recollen aquí, doncs et dónes compte que el transcurso d'aquesta gota des que es comença a formar amb la seva formeta rodoneta i va anant tirant milles pel canal o per la canonada fins que arriba la sortida de l'aixeta i esclata la pica, doncs et pares a pensar
i penses que el que t'està explicant aquí és tot el trajecte de la vida. Des que neixes fins a que mores. I de banda, et replanteixes com d'una cosa tan insignificant, tan quotidiana i tan minimalista com és una gota, es pot treure tant de suc, no? De fet, quan estàs llegint el conte aquest, que te'n llegeixes molt ràpid, et dónes compte que la cadència rítmica que li està donant en pàmies
és molt lenta, és tan lenta que supera el que és el transcurso de la gota, perquè la gota va ràpida. I jo crec que això bàsicament ho fa perquè et donis compte que tu tens la sensació que la vida sí que passa molt de pressa, que has d'aprofitar molts moments i que la gota aquí tu està... Sí, perquè en Pamí es la personalitza molt, li dona batec, li dona emoció, li dona inconsciència, són adjectius que ell va intercalant per aquí pel mig del relac,
i que llavors fan que tu t'identifiquis amb aquesta gota, perquè dius, ostres, la gota s'hi neix i s'esclata, però i si la gota fos jo? El que està intentant amb tots aquests adjectius personalitzant-la és perquè tu prenguis consciència que aquest trajecte de la gota també és la teva vida. I llavors, doncs això et fa replantejar que hi ha moltes coses que et passen desapercebudes
i que t'has d'aturar una mica a contemplar-les i a analitzar-les i a repensar-les. Perdó, no ho dic perquè ara ho veiem aquí un moment, ho enlleixo dos. Durant els primers mil·límetres d'aquesta trajectòria, perquè hem dit allò que caigui al buit, no? Continuant, diu, durant els primers mil·límetres d'aquesta trajectòria, iniciada amb més esperança que no pas convenciment, l'enveeix el vertigen.
Volar l'estimular tant com passar de ser percebuda és el que deies tu. És aquesta il·lusió que es trobarà, però aquesta il·lusió d'una cosa nova, d'un sortir, d'un veure. Tot i que al compte si intentes treure-li o fer l'abstracció del que té de positiu la vida, que passem molt ràpid però hem de ser capaços
d'aprofitar el moment, que és el que fa la gota, viure cada pas del trajecte que fa per la canonada fins que arriba a l'aiguera, no? Però també te'n soc un dramàtic, el conte, perquè hi ha un fragment quan parla del trajecte que mentre la gota està fent per la canonada et diu que al mateix moment en què la gota va fent el seu recorregut, el nen, que se suposa,
perquè explica una mica que la cuina encara està impregnada de quan la van formar. La personalitat. I que la família intenta posar-li les seves empremtes. I llavors et trasllada una mica a la situació d'aquesta família.
De la que forma per la gota, també. Clar. Està en aquella casa. Clar, està en aquella casa. I llavors et vol donar aquell toc així com una mica amarg, que en Pam i a vegades també ho fa, no? Quan et va fent un discurs narratiu així com molt suau i de cop i volta et deixa anar com un toc molt àcid, o molt amarg, o molt... Sí.
I llavors et diu que en aquell moment el nen de la casa s'annuega el menjador del col·legi amb un os de pollastre. Llavors tu pensa tu com vulguis. Pots pensar el pitjor i que el nen pobret es queda allà amb l'os de pollastre o que ha sigut allò un entrabant que he tingut en aquell moment i ja està. Però ell ja t'ho ha deixat anar. I llavors què fas amb això quan llegeixes aquesta frase?
Recapacites i repenses una mica tot això, dius, fixa-t'hi tu una cosa tan tonta com un ocell de pollastre, com et pot canviar la vida. I són petits detalls que es van desfilant aquí amb el transcurso del relat.
Jo penso que, tot i la insignificància que deia, que una gota, que dius que no et pares a pensar que una gota la pots exprimar tant com per fer-te un replanteig.
de tot el que és una vida des que neixes fins a que s'acaba i fins que s'apaga. Aquí continuant llegint una altra troseta i després de la del pollastre diu que la distància entre l'aixeta i la pica és d'un pam i mig. Un trajecte tan curt com l'estona que la gota trigarà a recórrer. I aquí també nosaltres comentant això havíem pensat el que deies tu, la fugacitat, si és que es pot dir aquesta paraula en català.
de la rapidesa amb què les coses s'assellen sense adonar-se de com van. I més endavant, el que és bonic també, m'imagino que també t'ha agradat d'aquest llibre, és les paraules que fa servir. El llenguatge. Sí, perquè és un llenguatge que no és gens artificiós, és un llenguatge que és molt planer,
però que alhora té la capacitat de descriure't i de donar-te una imatge, fins i tot si vols visual, que ets capaç d'imaginar-te el trajecte de la gota i revestir-la alhora d'aquesta personificació de la gota, que et fa que t'hi acabis identificant amb ella. I això penso que s'ha de saber molt.
per escriure i poder utilitzar aquest joc de paraules i fer arribar totes aquestes sensacions. Té una riquesa, perquè en aquest tros que llegiu de la cuina, aquesta personalització,
i posa dos punts que et fa pensar en això de l'olor del cuinar que impregna la vida i llavors et traslada en aquest moment de família.
Per una banda, t'impregna en el sentit que aquesta família viu allà, però per l'altra també et fa pensar de la importància de viure-hi. Hi pot haver una cuina molt ben muntada, molt de disseny, però sense cap mena de vida. És molt poc llenguatge però diu moltes coses. Aquí estàs jugant amb molts sentits, perquè l'olor de caldo.
I et dona la sensació que et ve la flair de caldo en aquell moment i t'imagines una cuina tot amb bafada de caldo malgrat el disseny dels mobles, però també et personalitza la nevera perquè està tot enganxada de ninots de siu.
Tal com s'introdueix el relat, que dius una gota, que m'està explicant ara aquest bon home a mi d'una gota, a l'introduir-te aquest paràgraf te l'està apropant. I t'està dient, no, si això és el que tu tens a casa, més personal o més impersonal, no? Però aquella gota forma part del teu entorn i tu no et dones compte, però tu també ets com aquella gota.
En el punt aquest de l'olor del caldo és aquesta d'allò de família d'abans i d'ara. En canvi, en els imants de la nevera és l'actualitat. És aquest relat que és molt ple i com tu dius, el llegeixes però tens necessitat de tornar-ho a llegir.
Sí, sí, i com més vegades allegeixes, més coses ets capaç de treure-li. Perquè jo ja us dic, el primer cop em vaig quedar així com molt sobtada, a més, sí, recordo que el primer cop que vaig llegir aquest compte no el vaig llegir per ordre, aquest recull no el vaig llegir per ordre, anava saltejant contes, no? I aquest va ser un dels últims. Per tant, quan vaig arribar a aquest,
Vaig dir, ara sí que ja no entenc res. Aquest compte que fa, ha ficat aquí enmig, no? I llavors això sí que em va acabar de destorotar perquè no li veia el que, dintre de la seqüència, d'altres comptes que et parlen de mort, et parlen de relacions pare-fills, et parlen de desenamorament, et parlen d'enamorament, i clar, lo de la gota,
Dius, no sé, jo la gota aquí ben bé què m'està fent fer ara, no? Jo ara tinc a casa meva, parlem d'una cosa personal, és igual, però tinc canalleta perquè són de ma filla i els tinc a casa. I aleshores el que tu ara estàs dient, aquesta gota, a mi em fa l'efecte que aquest conte és com els actuals dibuixos animats.
que si et fixes no són aquells dibuixos que fa no gaire anys enrere, sinó que ara veus un ninot amb una cara rodona que és una... Sí, sí, dona la sensació que hi ha. I a més el sigla de moltíssim. Jo crec que fas un exercici d'imaginació, llegint aquest conte.
Però elevat, que t'ajuda ell a fer-ho amb pàmies, t'ajuda a fer-lo per tot el vocabulari i per tots els recursos metafòrics que utilitza. Però és un exercici. Sí, perquè que et parlin d'amor o que et parlin de desamor entre persones o entre la relació d'un pare i un fill o d'un home i una dona, són coses que ja no et costen tant.
La gota... La gota... La gota... Sí, la gota... Aquí n'hi ha també un trosset que diu... Comparat, perquè es representa que la gota va filosofant al llarg del seu recorregut. Comparat, en quan encara formava part d'un corrent, al present li sembla fascinant. A primer cop d'ull potser no se li nota, però si augmentéssim la imatge de la gota, si l'aturéssim i la reproduíssim en tres dimensions
i li donéssim moviment, un moviment virtual, s'entén, estructurat sobre una hipòtesi sequencial a escala ampliada i per ordinador, i detectaríem el batec gairebé impersentible d'una emoció passada, d'una banda amb la inconsciència del perill que suposa la caiguda i d'altra amb la manca d'informació sobre el propi entorn.
Aquesta també és molt bo. Jo crec que és molt bo perquè és quan un, per exemple, o es llença i és la il·lusió aquella o no se n'adona que n'hi ha un perill. Sí, però també t'està dient aquí que a vegades a la vida t'has de llançar una mica. Has d'aprendre la decisió i dir que aviam què passa.
I què és el que fa la gota? Va seguint el seu trajecte perquè ja s'ha quedat sola. Ja no forma part d'aquell basalt d'aigua, per dir-ho d'alguna manera, i ja s'ha desintegrat del grup i ella ja ha pres el seu cordell a sola. Llavors ha de decidir què fa si acaba sortint, que no té altra remei que acaba sortint pel forat de l'aixeta, i esclatar-se la pica i llavors disgregar-se amb aquella mena d'esquits de tac a d'oli
que encara l'acaba de dispersar més i que això també pots interpretar.
Estàs desfet com a gota però pots continuar com una altra cosa encara que t'entornis a anar pel forat de l'aigüera i és el conte aquell que explicaves tu dels teus fills. La gota aquella que torna a anar cap a... La gota blava i la gota verda. I torna a prendre el cicle i la vida torna a rempedre i a començar. Hi ha un altre trosset que també valdria la pena. A mesura que cau, la gota augmenta de pes, de volum i de tensió interna. Li costa mantenir una forma esfèrica.
La inèrcia li tiba la pell, tant que li agradaria ser de mercuri. El paisatge s'enfusqueix. Des d'un punt de vista humà, tot passa molt de pressa. Però la gota, en canvi, aquesta estona conté part de la bellesa i tota la maduresa. Aquí queda reflectit, exactament, el que és l'essència.
Sembla que la gota prengui consciència que ha arribat al final del seu camí. Fa una mica de retrospecció al que ha estat tota la seva vida o trajecte. I llavors sembla que fins i tot estigui satisfeta de tot el recorregut que ha fet com a gota. Aleshores quan veiem tot això, segurament ja veu
L'altra gota que caurà després. I aleshores diu per reconèixer amb la gota que amb més atreviment que no pas ella, comença a treure el cap per la mateixa aixeta. S'assemblen com dues gotes d'aigua, comprova. I li fa la impressió que haver vist aquella filla o germana justifica haver viscut un viatge que s'acaba com estava previst.
I aquí és el que deies tu al final, s'acaba el conte dient que la gota esclata i s'escampa en mil bocins, que indiferents al tacte de ser inoxidable de la pica, tornen a reunir-se, no pas en forma de gota, sinó d'esquitx. No res, un fil escarrancit, que després de salvar l'escull de les restes d'oli de girassol, s'escola
Si vols filar amb molt prim, podries pensar que tots aquests esquitxos són totes les petxades que vas deixant per la vida. Sempre deixes un antecedent, tant amb fills com amb nets.
com amb amics, sempre deixes un record quan ja ha arribat al final. Potser filen molt prim aquests esquitxos, són els records de la gota, que després es reagrupin i continuïn. Només volia afegir una cosa.
que això ens ho dona també a conèixer abans les seves petjades, perquè quan diu, no perd el temps, filtra la llum dels florescents i reflecteix l'esfera del relotge, o sigui que el seu pas també aquí... El temps també ve marcat per un relotge. No, però jo aquí no miro tant com el temps del relotge, sinó que
Ella, com a gota, fa aquesta reflexió, reflexa amb els altres. Per tant, la seva vida aquí ens la donaria més comunitària. Sembla molt individual. En canvi, amb aquest trosset és molt comunitària perquè la seva forma de viure, la seva forma d'allò, es reflecteix en aquestes... Aquí ens diu la llum dels florescents o es reflecteix en l'esfera del relotge.
És un reflex que transmet. Potser és un exercici que no fem, però la gota de l'aigua, sobretot potser ho fem quan anem a la muntanya.
Potser ens adonem que la valorem poc, l'aigua de l'aixeta. És una llàstima, però gairebé gens. En canvi, això et fa valorar-la. És cert que quan acabes de llegir aquest compte i obres l'aixeta de casa, dius...
Dius, i les gotes? Quina ha sigut el trajecte d'aquesta gota? Aviam, evidentment no ho fas continuament, però després immediatament d'haver llegit aquest llibre hi ha un moment, quan obres l'aixeta, que t'ho planteges, que dius, ostres, estan caient moltes gotes, quan la tanques i el cloc, l'últim, el xof o el xof o el bloc, dius,
La gota. Sí, la gota. Ara ja ho sabem, ja ho sabem també. Potser això no té res a veure, però ja sabeu que n'hi ha aquella de la gota malalla, que era una cosa per fertilitzar la gent, recordes? O no, que pot ser així. Bueno, també la constància, encara que ara sigui completament diferent, la constància d'una gota pot fer molt mal segons com. Molt mal, sí. No, això va de ser un torment psicològic, no? El cloc. Però bueno, han tret molt suc aquesta gota.
Jo crec que no necessitem un got, sinó una gota. Però això està bé perquè jo penso que t'ajuda a valorar les insignificàncies i coses quotidianes que ens passen desapercebudes. Perquè veus si ets capaç de...
mirar-t'ho amb uns altres ulls o donar-li una altra lectura, se'n pot treure moltes coses. Normalment en tots els llibres, però aquí aquest que sembla tan simple no és simple, sinó una mica complicat o intranscendent, que deies tu al principi que és una gota, he parlat d'una gota d'aigua. Potser va ser l'or meu que llegir-lo així desordenadament, al final trobar-me amb això, no és que no m'enqueixava gens amb els nostres gens,
que n'hi ha de molt dolç. Si algú no l'ha llegit aquest llibre, el recomano, però hi ha alguns que són una mica... d'usos. I són tristos. Et deixen allò amb un regustet a marca, a vegades. Però clar, al final, quan et trobes amb això, dius ara sí que...
Estic descol·locada, no? I encara em van aguitar i, a més, voldria entendre quin sentit tenia la cota aquesta. I a mi una de les coses que em va dir és que normalment als llibres hi ha el pròleg i et situen, no? Sí. I aquí no n'hi ha. No, aquí vintres així com... I llavors dius, són contes? No són contes? Li dónes un nom que potser contes no seria tant, no? Bueno, ell això ho titlla com a microrelatx, eh? Sí. L'entampà m'ho titlla com a microrelatx. I la frase que té al començament,
Penso que és també arient perquè diu, no et deus pensar voler revelar, oi? Contra què? No et deus pas voler revelar, oi? Contra què? Diàleg de la sèrie de televisió, doctor Cans.
doncs potser sí que em vull revelar alguna cosa i t'ajudo a revelar-te. De fet, perquè ara aquí a la ràdio això ja s'ha acabat i d'entrada ja et donem moltíssimes gràcies. Ha estat un plaer. Si no, el plaer ha sigut nostre.
3 vegades, 5 vegades et donem les gràcies, et gotegem de les gràcies que et donem. No vosaltres, no vosaltres. No, no, no, ha estat un plaer perquè a vegades és el que dius tu, descobreixes coses en els llocs que menys tu pensis. Sí, sí. Vintre d'això tu en aquest llibre. Què passa que no ens aturem? No. No ens aturem. Sempre anem de pressa, de pressa. Fugacidad. Fugacidad. Exacte. És allò que diem, passem-te'n de pressa. És cert.
Pensem en el futur. No ens recordem en l'enyorança o en l'enyorança del passat. I el present? Que demà ja és futur? O que demà ja és passat? Exacte, sí, sí. Tu recomanaries que llegissin això? Jo sí. La resta de cuentos, alguns sí i uns altres no. Aviam, jo, com a bona lectora que soc, perquè tinc tendència a llegir-m'ho tot, s'han de llegir tots els comptes.
Assumint que uns t'agradaran més i els altres et costaran més i et costaran més de pair. Cadascú que unigeix el seu nivell, probablement algú llegirà aquest dales com dues gotes d'aigua i dirà jo no li sé veure tantes coses com li han sapigut treure'n aquí.
Bueno, cadascú llegeix des de la seva perspectiva, això és molt... És que just es pot fer lectures diferents. Sí, per això, que cadascú veu les coses des de... Carme, moltes gràcies. Ara vosaltres dins del programa hem de llegir a l'Evangèlic. Aquest diumenge es llegirà a la parròquia. A vegades veiem molta relació entre l'última lectura i l'Evangèlic.
Ara, com que és bastant llarg, potser no podem llegir-ho tot. Jo llegiré mitja part només, perquè aquí potser sí que aneu en una relació com abans em feia veure la Montse. És el passatge, que ja us en recordareu, que és clar, Cris sempre va dir, si voleu venir amb mi, deixeu tot el que tingueu i torneu a venir amb mi. I un dels deixebles també li diu, a un altre també li diu, Jesús amb un altre li diu, vine amb mi.
I ell li contesta, senyor, permeteu-me primer d'anar-me'n a casa fins que hauré d'enterrar-te el meu pare. I Jesús li diu, deixa que els morts enterrin els seus morts i tu vés a anunciar el reina de Déu.
Podríem llegir més però la Montse voldrà fer un comentari. Si aneu llegint parlem amb un altre i en definitiva què ens ve a dir? Que en la vida, i això seria en relació amb el que acabàvem de llegir,
Ens comporta un compromís en sèrio, i aquest compromís en sèrio, segons l'Evangeli, no pot ser mitja. O estimem o no estimem, ens comprometem o no ens comprometem, som protagonistes de la nostra vida o no. Una mica és el que ens vol dir l'Evangeli. Sí que és ben bé
Podem trobar una relació. El punt que ens ajuda a reflexionar com si la nostra gota d'aigua és una gota plena de vida. Plena de vida. Rodona com la gota que enyorava ser per curir per ser més rodoneta. Avui senyors és l'últim dia que dintre d'aquest curs, curs escolar, perquè nosaltres som com nens que van a l'escola, els hem de dir adeu perquè s'acaba l'emissió.
Possiblement no tornarà a depèn de la ràdio, dels programes que tinguin, fins al setembre. Ha estat un plaer, ha estat amb vostès. El dimecres ens toca. Els nostres companys dels altres programes segurament també s'ho han passat molt bé. La ràdio és un lloc molt bonic i ara a la Carme li preguntem tant d'edat venir a la ràdio. M'ho he passat molt bé. Moltes gràcies. És 50 vegades més bo que la televisió. Sí, i tant. Jo soc fan de la ràdio, ho he de dir.
i us recomano escoltar Ràdio d'Esver, perquè tenen moltes coses i ho fan molt bé i ens entenem del que passa en aquest poble. Senyors, fins la propera, si vostès volen escoltar aquest programa es tornarà a repetir el dissabte a dos quarts d'onze. I fins l'any que ve, potser hauria de ser més solemne la despedida, tal com demanava el Carlos, el Carlos, company d'aquí, però amb això jo crec que és suficient.
Marc està somrient i està dient marxeu perquè això s'acaba. A la ràdio el que té és això, que no podem allargar-nos més del temps. El temps està plegat.
Com la gota. La gota surt, la gota pensa que em passarà i xof. Però mentrestant he tingut il·lusió i això ha passat molt bé. Moltes gràcies Carme per haver estat aquí. Ha estat molt molt molt molt ple per a nosaltres que tu estiguessis aquí. Gràcies Carme. Bon estiu a tots els sants justencs i sants justenques.
i que l'estiu es permeti la lectura per disfrutar d'ella i de les coses que van sortint en les lectures. Bon estiu!