Les retades també estan afectant el funcionament de les ampes. Divendres comença un cicle d'activitats infantils a l'aire lliure, una iniciativa vinculada a les xarxes aerocísiques que es dirigeix a infants a partir de 3 anys. La plaça de la Pau serà el primer dels escenaris d'aquest cicle d'activitats.
Fins divendres es pot fer l'aprenscripció escolar a l'escola Bressol Municipal Marrex i a oferta de places per nens i nenes de 0 a 3 anys. Les retallades de la Generalitat faran que el preu de la matrícula pugi, però l'Ajuntament intentarà que sigui un augment mínim. 500 quilos de menjar és el resultat de la recollida d'aliments de l'esplai ara mateix per la Festa de la Pau. A més a més, també es van aconseguir 1.700 euros a través de la botifarrada popular.
Tant els diners com el menjar es lliuraran a un menjador social de Santa Coloma de Gramenet que no compta amb ajudes públiques. Doncs aquesta ha estat tota la informació dels Sant Just Notícies, edició vespre d'avui dimecres 16 de maig. La informació tornarà a partir de demà amb els bulletins horaris a partir de les 10. I recordem també que podeu consultar tota la informació utilitzada
a través del web de Radio d'Esvern, www.radiodesvern.com i també ens podeu seguir a Twitter i Facebook. I tornarem demà a partir de les 7, que vagi molt bé, que tingueu una bona tarda de dimecres.
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Benvinguts a Deus de la Parròquia. Avui, Deus de la Parròquia, en el seu espai cristianisme i cultura, té l'ocasió d'acropar-se a la Fundació Joan Maragall. Com a organisme emblemàtic,
d'aquesta relació entre la cultura tan culta com popular i la nostra fe. Per parlar de la trajectòria del paper, fins i tot del futur, d'aquesta fundació, que és tant com dir, d'aquest contacte, d'aquest diàleg entre religió i cultura, tenim l'oportunitat, i ho agraïm, d'entrevistar la doctora en pedagogia Marca Alceran. Ella és patrona
de la Fundació del Maragall, a més de directora pedagògica de l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona i professora de la Universitat Ramon Lull. Benvinguda, doctora Galceram. Benvinguda. Podem totdejar-nos? Sí, a mi m'esforteria. Doncs, com el seu interès és parlar de la Fundació. En Lluís Maria Domènech, i jo mateix, Lluís Segura,
Voldríem entrevistar-te. Endavant, Lluís Maria, quan vulguis. Amb quina finalitat es va crear la Fundació Joan Maragall? Bé, primer que tot cal dir que cal que situem potser la Fundació en el context social en què es va crear, no? Que això crec que condiciona molt el per què es va crear, no?
estem parlant dels anys 80, finals dels anys 80, però que ja s'havia acuent durant tots els anys 80, aquesta inquietud, en una societat catalana, la nostra, amb un accentuat procés de secularisme molt més elevat que no pas altres autonomies de l'Estat, i amb un context social d'una gran pluralitat. Podríem dir que ens trobem en el context de la neomodernitat,
Per tant, amb una pèrdua de l'hegemonia del cristianisme respecte a altres propostes d'opcions religioses, no? I un distanciament entre la cultura i el cristianisme. És a dir, una de les característiques potser de la modernitat és aquesta dicotomia entre la cultura i el cristianisme. Entes que el cristianisme ha de ser una qüestió privada, hi ha una privatització d'aquesta dimensió, i la cultura s'ha de desentendre de les opcions de creients, no?
En aquest context va venir una colla de persones que van veure la necessitat que
s'havia d'establir un nou diàleg entre el cristianisme i la cultura que no suposés aquesta dicutomínia, sinó que suposés una integració, intentar trobar bassos comunicants. Per tant, l'objectiu fonamental del per què es va crear la Fundació va ser establir aquests ponts, aquests bassos comunicants entre el cristianisme i la cultura contemporània i fomentar el diàleg entre el cristianisme i totes les vessants de la cultura, ja sigui des de l'art, des de...
des de la ciència, des de la tecnologia, des del pensament, des de la filosofia, és a dir, des de totes les vessants. Aquest ha de ser l'objectiu fonamental. També neix la Fundació com un espai de trobada, com un espai d'acollida, com un lloc de referència pels cristians que vivien la seva fe de manera oberta, de manera dialogant, molt moguts, diguem-ne, per l'esperit i per l'impuls que va donar el Consell de Vaticà II
en aquesta voluntat d'establir un diàleg entre l'Església i el món contemporani. Per tant, intentar aglutinar també que fos un espai que aglutinés aquests cristians que es veien identificats amb l'esperit del concili. I també va haver-hi una voluntat que la Fundació esdevingués un observatori, un lloc d'exploració de la realitat cultural cristiana en el context català nostre. Aquest va ser una mica l'origen.
El doctor Jovany estava darrere a l'inici de la Fundació Joan Maragall? Sí, sí, el doctor Jovany va ser ell de fet qui va d'alguna manera impulsar i va demanar que això es propicies, va ser ell el gran, diguem-ne, impulsador d'alguna manera d'aquesta iniciativa.
Diguem-ne que la fundació va passar per tres fases o per tres moments, jo diria que importants. Un primer moment fundacional que van ser els primers anys, diguem-ne, fins als anys 92, 93 aproximadament, en què diguem-ne que l'objectiu fonamental era analitzar la situació present, fer un estudi a fons de quins eren els trets de la modernitat i de la neomodernitat d'alguna manera,
i també quin era el llegat que el cristianisme havia deixat a Europa i havia deixat a Occident. És a dir, analitzar les dues parts de la moneda, la cultura i també del moment, i també què és el que el cristianisme havia portat per veure com es podien establir aquests bassos comunicants. Per tant, hi havia una primera feina en aquests primers anys d'investigació, de recerca, d'exploració, per veure i de coneixement de la realitat, del context. I...
i també uns primers anys de, senzillament, estar presents, de tenir una certa presència, d'intentar anar en contra d'aquesta privatització que s'estava fent de la dimensió religiosa, la fundació com un espai de presència, més o menys pública, d'aquesta realitat. Un segon moment, i en aquest primer moment de coneixement de la realitat, l'objectiu era, com hem dit abans, establir diàleg amb la cultura contemporània des del cristianisme,
En un segon moment, és important, això em sembla que és interessant recalcar-ho, s'abandona la idea del diàleg, o el terme de diàleg fe i cultura, s'abandona, i passem a utilitzar un terme que és el terme que estem utilitzant actualment i que està molt extens, que és el terme d'inculturació. Què vull dir amb això? El terme de diàleg, el diàleg sempre s'entén, entre fe i cultura no, sempre s'entén com una manera relacional, però positiva,
Potser donava la impressió que la Fundació es dirigia, quan parlem de diàleg, es dirigia des de la fe cap a la cultura, és a dir, des del lloc que ens és propi cap a l'exterior. En canvi, el terme inculturació de la fe, que és un terme que prové de l'antropologia, seria el procés pel qual el missatge evangèlic s'incebeix en la cultura humana.
va cap a dintre de la cultura humana, s'impregna de la cultura concreta, es deixa interpel·lar per aquesta cultura, es deixa interrogar per aquesta cultura, acull aquesta cultura, no la rebutja. Sabem que hi ha hagut o hi ha, diguem-ne, dintre del cristianisme posicions més aviat que actuen amb molts prejudicis contra la modernitat, no?,
o posicions que d'alguna manera es situen a la defensiva, en contra de la cultura de la modernitat. No. El procés d'inculturació, i aquí la Fundació crec que va assumir aquest posicionament, és un procés que el que vol és entrar, diguem-ne, immergir-se, diguem-ne, en el context cultural de la modernitat sense negar-lo, des d'una visió crítica, això sí, veient els pros i els contres, però també deixant-se interpel·lar i intentant adaptar...
el missatge cristià a la realitat concreta en la que s'ha de conviure. Com un bany d'actualitat o de modernitat. Exacte, és com si el cristianisme s'hagués d'encarnar amb una realitat molt concreta que és la modernitat. Per exemple, anem a posar un exemple molt concret perquè aquest tema sempre el dic, perquè surt molt. El tema pastoral, el tema pastors, fer de pastors. Clar, el cristianisme va néixer en un context, diguem-ne, rural.
en un context rural on una de les feines fonamentals que feien eren els pescadors, però després hi havia els pastors, era el món de la ramaderia. Per tant, Jesús, quan utilitzava les seves paràboles i es referia a la gent del poble, parlava de la feina del pastor, de les ovelles perdudes... Era un tipus de llenguatge i un tipus de simbolisme que la gent podia entendre amb molta facilitat. Avui dia, els nens de les escoles saben el que és un pastor. Jo em pregunto, han vist una ovella? No.
Llavors dius, com pots parlar? Directe no, potser per televisió i... Sí, però no és una realitat. O tens d'anar al puesto... Hasta una granja que t'ensenyi, però no és l'habitual. O un poble que hi hagi un pastor. Exacte, no és la feina habitual a la plenia. No, no. Ni tampoc és el context habitual que els nanos coneguin. Llavors...
Com és que encara continuem l'Església i l'àmbit del cristià, inclús la cultura del cristianisme, continuem utilitzant aquest terme de pastoral de la salut, pastoral de les missions, acompanyament pastoral, els pastors... La gent, diguem-ne, que no té cap mena de coneixement de la realitat cristiana o que s'està allunyada o que té, senten sonar campanes, no entenen res. El procés d'inculturació vol dir això, vol dir...
Quin nou tipus de llenguatge hem d'utilitzar en els tests models? Hem de continuar utilitzant els mateixos codis sense renunciar a lo fonamental, evidentment, i els trets d'identitat fonamental. De quina manera ens podem anar també nosaltres immergint i utilitzant un llenguatge que la gent ens pugui entendre i pugui ser creïble i pugui ser raonable. I aquesta és la voluntat d'aquesta segona fase de la Fundació, que el que va fer va ser intentar
iniciar una sèrie de grups de debat, de discussió, de seminaris, de xerrades, de conferències, és a dir, tota l'activitat d'aquesta segona fase va anar dirigida a intentar donar claus que ajudessin a interpretar, diguem-ne, el cristianisme en el context de la modernitat en el que ens toca viure, per tant, sense renunciar i sense posar-s'hi en contra, sense posar-s'hi d'esquerres, no? I el tercer moment, la tercera fase, que ara descric aquestes tres fases, però jo diria que no les hem acabat, vull dir que
La Fundació i la societat és un procés dinàmic, jo diria que cíclic, no? No és que diguin hi hagi compartiments estranys i ara s'ha acabat aquesta fase i comença una altra distinta. No, es comunica mutuament i aquest procés d'inculturació actualment continua sent...
un dels eixos claus de la Fundació. Justament en aquests moments, en el patronat estem discutint i debatint aquest tema de la inculturació en la modernitat, vull dir que no l'hem deixat, encara que l'hem passat. I l'última fase, un altre moment de la Fundació, es va centrar, va confluir en el fet que es va destinar un nou local per la Fundació, que és l'actual local en el que estem ara, que és el local que hi ha al carrer València,
al costat de la parròquia dels Àngels i aquest fet va propiciar que s'intentés que la Fundació esdevingués com un gran centre, com una gran parròquia, diguem-ne, cultural i universitària referent a Barcelona, i a Catalunya també, que hi hagués tres, diguem-ne, eixos.
Una banda, el que seria pròpiament el lloc de debat cultural, que seria el de la Fundació, una dimensió més pastoral, d'acompanyament espiritual, de celebració, que seria assumida per la pròpia parròquia dels Àngels, perquè estem tots en el mateix edifici,
I una dimensió més d'acollida i de servei als moviments de professionals catòlics, com el Centre Cristià de Professionals Catòlics i el MOEC, el moviment d'estudiants, no? Tenia com aquestes tres dimensions. I tot això seria aquesta tercera fase que la Fundació aglutinés o liderés aquest projecte de centre cultural cristià que tingués aquestes tres dimensions, no?
que també hi estem encara treballant amb això. Vull dir, tampoc és una fase que hagi acabat, sinó que hi anem avançant lentament. Una mica aquesta seria la descripció del que seria el recorregut històric i el perquè de la Fundació. El nom de Joan Maragall està tret de l'insigne poeta, trobem, com a persona que va defensar públicament la seva fe. Potser llavors era més fàcil que ara.
Però tenia les seves pròpies manifestacions. S'ha treballat això o encara viu una mica aquest esperit? Sí, de fet es va escollir la figura de Joan Maragall justament perquè era una persona suficientment significativa i referent a l'àmbit de la cultura catalana, perquè a més a més era una persona que
que tenia una espiritualitat, diguem-ne, molt oberta, molt en contacte amb elements que podríem dir que són universals, com és la natura, com és la pàtria, o la terra, per dir-ho d'alguna manera, i com és la idea de Déu, sense acabar de concretar una confessionalitat, i molts dubtes. I molts dubtes, i molts dubtes. Però amb la intel·ligència que era capaç de manifestar-ho.
Exacte. Perquè no s'ho galava per ell. Jo volia fer una pregunta en aquest sentit. Va tenir alguna influència el Pasqual Maragall amb l'elecció? Que jo en tingui prestància, no. Que jo en tingui prestància, no. No, no, no, són qüestions diferents.
I és veritat que la Fundació, per exemple, ha fet diverses accions concretes per promoure la figura del Joan Maragall. Des del premi que convoquem cada any, que ha assumit també el subnom, però s'han fet publicacions sobre la poesia religiosa de Joan Maragall, sobre la seva espiritualitat, jo crec que s'han anat fent diverses xerrades i cicles de conferències sobre el perfil de Joan Maragall, vull dir que això sí que ha estat potenciat. Molt bé, gràcies.
Una altra pregunta. Quin paper i quin pes té la Fundació en la societat catalana, en aquest moment? Més que en la societat catalana haurem de parlar a Barcelona, perquè sí que és veritat que la Fundació General va néixer amb aquesta pretensió, podríem dir-ho així, amb aquesta voluntat d'esdemanir un referent que aglutinés, com dèiem ara, aquest procés de...
d'inculturació, de diàleg amb la modernitat, des del cristianisme, a tot Catalunya. Ara, això jo diria que encara no hem aconseguit. Hem de ser honestos i reconèixer que sí que és veritat que la Fundació ha aconseguit
un coixí, un reconeixement d'una sèrie de públic fidel, bastant considerable, de persones que s'han albotinat entorn de la Fundació i que s'han mantingut amb aquesta fidelitat d'assistir a totes les activitats i a tots els actes que la Fundació ha promouent, però no suficient. És a dir, no molt extès, no?
I també és veritat, jo diria, que certament la Fundació Jumaragall jo crec que ha contribuït a donar credibilitat a l'Església Catalana, com permet constatar el fet que hi ha moltes entitats i administracions públiques i entitats, diguem-ne, doncs, algunes de grans institucions que donen suport econòmic a la Fundació Jumaragall. Per tant, això jo crec que és un signe que realment hi ha una credibilitat, perquè si no això no s'hagués pogut donar. Però, paradoxalment,
Encara que institucionalment i aquestes administracions públiques la reconeguin com una fundació que té una credibilitat intel·lectual i que és un referent, el paper diguem-ne que de cara al públic no és prou significat en la cultura i en la societat. Jo crec que aquí tenim una batalla i hem de continuar treballant. I especialment hem de continuar treballant
amb el sector de població, diguem-ne, de mitjana edat, tirant cap a baix, cap a la joventut, perquè un dels problemes de la Fundació, i també em sembla que és un es reconèixer o no, és que el públic al que s'adreça, actualment, la mitjana edat és bastant, doncs, de mitjana edat cap endavant, per entendre'ns, no? I la nostra voluntat és poder arribar a col·lectius de joves estudiants universitaris que haurien de ser el planter d'aquest futur, no?,
intel·lectual que s'hauria de potenciar. I aquí ja estem treballant per poder donar full. De manera que sí que té importància dintre de la societat més que catalana de Barcelona i un dels objectius de futur de la Fundació, justament, no sé si això més endavant m'ho preguntareu o no, però ja ho avanço, un dels objectius de la Fundació actualment és justament poder créixer
a l'àmbit del nostre país poder arribar a altres comarques és una qüestió potser de comunicació? no únicament de comunicació diria jo sinó d'establir xarxes i aliances em sembla que és una cosa més fonda d'intentar crear complicitats amb altres institucions amb altres grups, amb altres sectors que ja estan fent feines potser en l'àmbit de la cultura però que el fet d'estar a Girona, Tarragona, Lleida o en un poble no ens coneixem
suficientment, no? No hem entrat en contacte, no? A vegades també és veritat que vivim en una societat molt competitiva i també em sembla que és honest dir, doncs, que a vegades fins i tot dintre de la mateixa església, no? Aquest treball intraeclesial costa de fer. No és fàcil, perquè tothom sembla que vulgui arrembar cap a la seva capelleta, no?
I això dificulta. Llavors no és tan una feina de comunicació, sinó és una feina de voluntats, diria jo, i d'estratègies, d'establir, d'anar-ho a conèixer altres entitats i institucions que també estan treballant i diguem com ens podem aglutinar, com podem créixer, com podem expandir-nos, no? I de fer xarxa col·lectivament, no? Has dit, Marc, que la Fundació Baneja acabó als anys 80, quan ja s'albirava una...
creixent descristianització de la societat. Potser també has esmentat, penso, el Concili Vaticà II, de la gent que, il·lusionada pel canvi, per la posada del dia que representava el Concili, després va veure com la mateixa església potser frenava una mica la posada en pràctica, de tal manera que es va decebre. Però vaja, el que passava llavors amb el que passava ara,
potser era un joc una mica d'infants. Ara la societat està clarament més descristianitzada, hi ha un desconeixement públic i notori, en les classes joves, per dir-ho així, del que és Crist, del que és l'Evangeli, i s'actua d'una manera, o es té un pensament una mica crític sobre les actuacions de l'Església, es veu la religió com un fet
purament estructural i jeràquic. Aquesta descristianització d'ara dificulta o bé ajuda o bé és el trampolí on la Fundació i aquest diàleg amb la fe ha de treballar. Jo personalment, però crec que també que des de com a portadora de la Fundació, crec que és una oportunitat, sincerament ho penso.
Hi ha una frase del Henry Lubach, que és un teòleg molt important, no?, que diu que Dios no tindria nada que decir si no tindria algú a qui l'oposiera, no? O sigui, Déu no tindria res a dir si no hi és algú que l'oposés, no?
No que les comptés. Si no hi hagués algú que el posés en contra, per entendre'ns. Bé, no tindràs a dir si no hi hagués algú que el qüestionés, per entendre'ns. Sí, sí, això mateix. És com el guardià de Mauriño. Sí, home, sí, home. Ressalta més el guardià d'Anfran. Dius, si en una societat...
monolítica, tots estem d'acord, tots pensem igual i tots tenim una mateixa visió de la vida, el diàleg que pot haver-hi, no sé si fins a quin punt és un diàleg o és un monòleg que ens fem entre uns diàlegs. Jo crec que la descristianització, és a dir, la pèrdua, entesa com això, com a pèrdua d'hegemonia de la religió catòlica cristiana, diguem-ne, en el context que vivim,
pot ser una oportunitat justament per aprofundir en la pròpia identitat, no?, i per també reforçar, no?, la pròpia fe, perquè això t'obliga, t'obliga, a saber donar raó de la teva pròpia opció. Clar, vull dir, quan tothom pensa igual tu no has de justificar perquè penses d'aquesta manera, però quan resulta que has de començar donar raons, que és el que ens passa a molts, jo, per exemple, a la universitat, com a professora, com a docència, en algun moment, doncs fas algun comentari i et mostres com a cristià, de seguida s'aixeca una alumna, escolta, amb vostè que...
i dius, ja m'he enganxat. Sí. Clar. Per tant, el context de descristianització jo crec que és una oportunitat per créixer en la fe. Per créixer en la fe. Per què? Perquè el diàleg és un intercanvi comunicatiu que implica una diferència. Hi ha diàleg quan hi ha diferències de criteris. Quan no hi ha diferències de criteris, per tant, la diferència ens enriqueix. La diferència és una oportunitat per créixer, per avançar, no? I ni un cristianisme il·lustrat ha de ser una amenaça per la cultura laica, ni la cultura laica...
ha de ser considerada com una amenaça pel cristianisme. És a dir, si cap de les dues bandes es considera amenaçada, es pot arribar a un diàleg fecund. Ara, quan una de les dues posicions adopta una postura, diguem-ne, de negació de l'altra... De hegemonia, de buscar la hegemonia. De hegemonia, de prepotència, de fonamentalisme, llavors no es pot produir un diàleg i llavors hi ha un retrocés. Llavors jo crec que la postura de la Fundació, ja he dit des del principi, està clarament dialògica, oberta, d'anar a fons, no?,
de deixar-se interpel·lar i d'interpel·lar també. És un exercici de deixar-se interpel·lar, però també d'interpel·lar a la societat, no?, i de donar pistes. I encara que estiguem en aquest procés de descristianització, tu has dit que crea molts prejudicis. És veritat que hi ha molts prejudicis, però jo crec, sobretot en la properació juvenil, cada vegada hi ha més indiferència, o més ignorància. I aquesta ignorància, manca de referents total i absolut, no?,
de no saber, doncs, res, és a dir, d'entrar a una església o a un jove i dir-te, i este que he aquí colgado, quin és, no? Perquè això m'ha passat a mi, no? Doncs, això, segons com, és un avantatge, perquè hi ha també una... és com si treballessis amb un full en blanc, no? No hi ha malícia, no? I quan algú, diguem-ne, sap donar raó,
de la pròpia fe o quan algú sap explicar de manera raonable una determinada posició creient, doncs com que realment hi ha necessitat de sentit i sent de sentit perquè jo crec que el model neoliberal ha arribat a un punt que ha tocat sostre, ens sembla que ho veiem tots clarament en la situació que estem vivint, la gent ha dit, bueno, això s'ha acabat ja. La gent està desencisada de la societat d'avui.
Busca referents, busca sentits, hi ha una recerca de sentit, hi ha una recerca de transcendència, i això, encara que estigui en un context on Déu, en principi, no és necessari per aquesta necessitat de sentit, perquè hi ha un relligament amb la natura, una espiritualitat sense Déu, però quan es fa una proposta des d'una opció creient sòlida, llavors la gent s'hi agafa. Sòlida i atractiva. Sòlida i atractiva, interessant, raonable. El per què tots el cedem.
O sigui, perquè els nois aquests que n'estem fent referència són uns senyors que han nascut amb els ipats a la mà. Exacte, exacte. I llavors, o sigui, com que la religió no ha sabut ser atractiva, o és per nosaltres, que ja portem uns quants anys, o sigui, bregant per aquestes coses,
no és atractiu de manera que passen olímpicament i aquesta incultura i aquesta ignorància ve per la deixadesa que no es fixen en les coses no es volen fixar o sigui que on dius
interessant, també voldria dir i atractiva. Sí, sí, exacte. I això penso que la Fundació de Joan Managall té molt a fer. Bueno, això tots tenim molt a fer, però sí que és veritat que té molt a veure també amb el que dèiem abans d'aquest procés d'inculturongació. Com tu et situes per d'alguna manera captar l'atenció a l'altra, no? És a dir, com ho fas per ser atractiu. Sí, sí, sí. En concret, el futur de la Fundació es veu amb esperança, no solament per la tasca, que ja veiem que hi és i que no és poca,
sinó per la mateixa estructura, per la mateixa capacitat, per el seu mateix ganxo de captar l'intel·lectual i treballar i dialogar i fer propostes? Com es veu? Amb esperança sempre perquè no l'hem de perdre mai. Això està claríssim. Això no vol dir que no ho veiem complicat. Jo crec que és molt complicat i molt incert. Si realment ens haguéssim de fiar de les tendències que diuen els sociòlegs, el cristianisme la tendència és a desaparèixer.
Aquesta és la realitat, que tots els estudis actuals, aquest estudi que han fet l'ESADE de valors tos en temps durs, ja ens diu que això és una acció residual i que per tant anirà desapareixent. Però jo crec que sorgirà, sorgiran noves coses perquè creiem que l'esperit no deixa mai de bufar,
i que, bueno, hi ha un col·lectiu, hi ha un potencial d'intel·lectuals i de creients que realment viuen en intensitat la CFE, que tenen esperança i que tenen ganes realment de treballar per aquest futur, no? I jo crec que aquests mateixos cristians estan tenint creacions i construccions culturals, des de la pintura, des de l'art, i s'estan aglutinant fins i tot associacions d'artistes cristians, per exemple, de músics cristians, no?
que estan fent pinya per intentar produir culturalment un nou discurs. Jo crec que sortiran coses, i per tant esperançats sí,
Crec que hem de fer un esforç de créixer i sobretot de treballar amb això que us deia, de fer xarxa, de fer pinya, de rutinar-nos perquè en moments de debilitat ens hem d'ajuntar. Pocs que som no ens podem separar sinó que ens hem d'ajuntar. I aquest és l'esforç actual de la Fundació que està treballant ara sobretot en això, en intentar conèixer tota la gent que està treballant en aquest món i intentar rutinar-nos. I amb això sí que som esperançats, jo penso que sí.
Una última qüestió, sisplau. Té relació orgànica amb l'Arcabisbat de Barcelona? Com funciona a nivell de... El patronat es renova ell mateix? Es coopta? O venen en nomenaments exteriors? No, el patronat, la presidència de la Fundació, el nomenament últim, o sigui, l'escull, diguem-ne, el patronat, però el nomenament l'ha de fer l'Arcabisbe, no?
I els patrons, doncs, els proposen l'equip, diguem-ne, directiu, no? I s'informa, diguem-ne, mercadisme. Però, en principi, la Fundació General Maragall és una fundació autònoma. No és una entitat diocesana. No és una entitat diocesana. És una fundació eclesial, però que té una autonomia.
Molt bé, molt bé. Bé, doncs ens toca donar les gràcies una vegada més a la senyora Marga Alceran, patrona de la Fundació Joan Maragall, amb aquesta qualitat i amb d'altres que ells representa, ha estat en el programa de veu de la parròquia de Ràdio d'Esbert, de Sant Josep d'Esbert. Moltes gràcies, Marga Alceran. Gràcies a vosaltres per la feina que feu, que també és molt important, això de la difusió. I fins la propera. Gràcies.
Bona nit.
Ràdio Despert
Fins demà!
Seixanta i més. Avui, dimecres, dia 16 de maig de l'any 2012. Festivitat de Sant Honorà Damià i Sant Joan Nepomossè. I hem començat avui puntualíssims. A les 8 en punts, són les 8 i un minut...
I portem ja 137 dies d'aquest any de traspàs. Ens en queden, per tant, quants, Joana? 229 per finalitzar l'any. Avui fa uns quants dies, el 16 de maig de l'any 600, moria a la ciutat d'Amiens, a França, tot un senyor bisbe d'aquells que diuen que fins i tot va fer miracles. Ens referim a Sant Honorat, que, de molt juvenet i abans d'estudiar per sacerdot,
treballava en un forn de pa i en donava a tota la gent pobra del barri. I el jefe què diria? Ah, no ho sé, no ho sé. Encara avui és el patró dels forners i fabricants de pa arreu d'Europa. Probablement aquell pa era més bo que el que fan alguns fabricants de pa d'avui dia. Sí, i tant, tu has dit, fabricants de pa. Que hi ha forners que fan un pa exigiu. Massalent. S'ha de felicitar els panets que fa, per exemple, la trilla, els panets que fa en Rosendo del forn de...
són una meravella, però hi ha algun pa que... Perquè venen de panificadora. M'estimo més de dir el nombre dels venen. No, venen de panificadora i cadascú el cou a la seva manera, i és clar.
si no tenen prou manera de fer-ho. Quan s'assequen es fan tous i blanquinosos per dins com si fossin de guix. Goma, goma. Sí, sí, una goma. Però bé, és el que hi ha. Bé, recordem que avui també és Santa Màxima, Sant Teodor de Taberna, Sant Germeni de Tolosa, entre molts d'altres. Felicitats a totes i a tots els qui celebreu avui
el vostre sant o aniversari. Us saludem des d'aquí, a Ràdio d'Esvern, on vivim amb tu, amb tots vostès, Sant Just en directe. Des de 60 i més a Ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada, posem la mirada en tot allò que ens sembla que pot interessar a les persones grans i, per què no, a tots els joves que ens vulgueu escoltar. Molt benvinguts, oients d'Esvernians, seguidors,
fans, amics i amigues de la ràdio. Estem amb vosaltres i, si voleu, ens podeu trucar aquí a Ràdio d'Esvern al 93 3 7 2 3 6 6 1 Sabeu que estem en directe fins a les 9 del vespre. Si hi ha alguna cosa de Sant Just que vulgueu dir, si hi ha alguna notícia que us hagi impactat i la voleu comunicar en directe, podeu trucar quan voleu. Recordeu, el 93