Veus de la parròquia
Veus de la parròquia és l'audició que porta a les vostres llars tota la informació de la parròquia dels Sants Just i Pastor. I també d'altres temes com són la societat, la religió i l'humanisme, d'arreu on es produeix la notícia.
Recordeu que veus de la parròquia s'emet els dimecres a dos quarts de vuit del vespre. I en segona audició, els dissabtes, a dos quarts d'onze del matí. Sempre a la sintonia de Ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada.
Com sempre, la lectura de l'Evangeli inicia l'audició d'avui. Diu Sant Lluc, l'any 15 del regnat de l'emperador Tiberi, mentre Pons Pilat era procurador romà de la Judea, Herodes era tetrarca de Galilea, Felip, el seu germà, ho era d'Iturea i de la regió de Traconítida i de Lissànies, ho era d'Avilena i
Durant el pontificat d'Anàs i Caifàs, Joan, fill de Zacarias, revé la paraula de Déu al desert i anar per tota la comarca del Jordà predicant un baptisme de conversió per obtenir el perdó dels pecats. Complia el que ja ha escrit el llibre del profeta Isaías. Una veu crida en el desert. Obriu una ruta al Senyor. Aplaneu-li el camí.
S'alçaran les fondalades i s'abaixaran les muntanyes i els turons. La serralada es tornarà una plana i el terreny escabrós serà una vall. I tothom veurà la salvació de Déu.
Notícies d'Església Misses d'aquesta setmana aquí a la parròquia. El divendres, al vespre, a les 8, es celebrarà la missa del dia, no de la vigília de la Inmaculada.
El dissabte no es celebrarà missa de vigília del diumenge. Pastoral de la Salut Si hi ha persones que vulguin fer de voluntàries per a visitar malalts o persones impedides per a fer-los companyia i compartir l'experiència de la fe, que ens ho facin saber telefonant el 93,
3, 7, 1, 12, 97. Pot ser una manera de concretar la resposta de la fe compartint l'amistat o companyia una estona cada quan es determini per part dels interessats. Repetim el telèfon. 93, 3, 71, 12, 97. Que és el de la parròquia.
Reunió del Consell Pastoral Diocesà va tenir lloc el passat 10 de novembre i va ser ocasió de presentar la carta pastoral del bisbe Agustí, la bellesa de la fe i el goig del seu anunci. Els membres del Consell van dialogar sobre com s'ha engegat l'any de la fe en les diverses archiprestats i àmbits pastorals. A més, es va iniciar un treball d'aprofundiment
sobre el missatge conclusiu del sínode sobre la nova evangelització que continuarà en properes reunions. Simposi internacional sobre la paraula de Déu La Facultat de Teologia de Catalunya organitza aquest any quatre simposis internacionals sobre les quatre constitucions del Consell Vaticà II
quan celebrarem els 50 anys del seu inici. El primer d'aquests simposis se celebrarà els dies 11 i 12 de desembre. Estarà dedicat a la Constitució Dei Verbum i tindrà com a tema general la paraula revelació de Déu en Crist.
Campanya per un dictatge digne. De fa temps, no per l'oportunisme d'un moment, l'equip de Càritas i l'equip de Pastorar Obrera de la diòcesi reflexionaven sobre la importància d'aquest problema tan enorme. Com a expressió d'aquesta sensibilitat cristiana, han engegat aquesta campanya aportant uns materials que donen una informació més àmplia de la qüestió.
presenten algunes respostes i, sobretot, algunes propostes i suggeriments per treballar des de les parròquies. Podeu consultar-los al web del Bisbat. El proper divendres, vetlla de la Inmaculada,
A les 22 hores, a la Basílica Mare de Déu de la Mercè de Barcelona. El bisbe Agustí amb un grup de joves del camí catecumenal. En freqüència aproximada d'un cop al mes, els joves del moviment neocatecumenal es reuneixen per aprofundir les escriptures i fer pregària, habitualment
Ho fan a la parròquia de la pròpia comunitat. El proper 9 de desembre, i convidant a tots els joves presents a Sant Vicenç dels Horts i Sant Boi, aquesta trobada tindrà lloc a la casa de l'Església. S'aprofundirà el tema fe i es comptarà amb la presència i predicació del bisbe Agustí i després els joves participaran a l'Eucaristia del segon diumenge d'avent a la catedral.
Heu escoltat notícies d'Església. Fe i actualitat
Som a l'Advent, anem camí del segon diumenge, ja hem viscut el primer, i ens diu l'Advent, prepareu el camí del Senyor. Comencem, doncs, el camí de l'Advent que ens portarà al Nadal en aquest any de la fe. L'Advent és un temps que ens convida a l'esperança. Les circumstàncies de crisi dramàtica que viu el nostre món conviden més que mai a insistir en l'esperança que ve de la fe. L'esperança de l'Advent
Ha de ser una esperança activa que manifesta pel camí de la caritat que creiem en Déu, que ha creat la persona humana i que l'estima fins a convertir la nostra condició humana per obrir un sentit ple al nostre camí en aquest món. L'Església, en el curs de l'any, commemora tot el misteri de Cris des de l'encarnació humana.
fins al dia de la Pentecosta i fins a l'expectació de la vinguda del Senyor. El temps d'Advent té una doble índole. És el temps de preparació per Nadal, solemnitat que commemora el primer adveniment o vinguda del Fill de Déu als homes, i és, en Semps, el temps que fa, per aquesta mateixa commemoració o record, els esperits adreçin la seva atenció a esperar el segon adveniment de Crist a la fi del temps.
Per aquestes dues raons, l'Advent se'ns ofereix com un temps d'una expectació pietosa i alegre. El temps d'Advent comença amb les primeres vespres del diumenge que s'escau el 30 de novembre o que és el més pròxim aquest dia i fineix abans de les primeres vespres de Nadal. Les lectures de l'Evangeli
tenen una característica pròpia. Es refereixen a l'adveniment del Senyor a la fi dels temps, diumenge primer, a Sant Joan Baptista, diumenge segon i tercer, i als esdeveniments que preparen de prop el naixement del Senyor, diumenge quart. Les lectures de l'Antic Testament són profecies sobre el Messias i el temps messiànic, tretes principalment del llibre d'Issaias.
De Jerusalem ens surt l'ensenyament, l'oracle del Senyor, exclama Isaías. Però cal esperar l'apocalipsi de Joan perquè se'ns descrigui quina és, com serà la Jerusalem definitiva, aquella en què aprendrem quelcom de perdurable, aquella en què Déu serà tot en tots. Han passat dos mil anys d'ençà de la mort dels apòstols
I encara cerquem la ciutat dels nostres somnis. Esperem veure el dia en què els pobles forjaran relles de les seves espaces i fals de les seves llances. I és que, com a creients, vivim, per gràcia de Déu, en una contínua insatisfacció. En definir la nostra existència en referència a Déu, no podem donar per adquirits els nostres drets de ciutadania fins que la tinguem al cel, a la Jerusalem de dalt.
Aquest fet, lluny de constituir-nos en éssers estranys, ens fa penetrar a l'entranya de l'home d'avui, que comparteix també amb nosaltres una insatisfacció. És que el nostre món té molt a desitjar. I dintre d'aquest món, per més que haguéssim resolt totes les dificultats de convivència humana, tan difícil, encara quedaria un buit a cobrir, el de la nostra resposta de creients.
Molt més doncs hem de treballar si en algun aspecte o altre, o segurament en molts al mateix temps, no estem contents del món en què vivim, del món que ajudem a construir. El creient no es dona per satisfet perquè reconeix la pròpia limitació i la dels altres. No s'hi dona perquè sap que el món no ha arribat a la plenitud de la seva perfecció, del seu alliberament. I és que el cristià,
No viu només del passat, no parla d'un Jesús de Nazaret que recorregué unes contrades concretes i morir en una ciutat significativa. El cristià sap que si alguna importància té aquest Jesús és perquè és present, present i absent, ja que tot allò que encara desconeixem d'ell és el que ens fa analar la seva presència. No sabem ni quan acabarà el món ni com.
Però sabem que cadascun de nosaltres s'acosta cada dia una mica més al terme. Si es tractés només d'afinir, aquesta hora de temença seria realment fatal. Sortosament, l'Evangeli no ens parla del nostre acabament, sinó de la vinguda del Senyor, i això és molt diferent. No és descriure la història del món en funció de la nostra finitud, sinó de la plenitud de Déu.
L'historiador i monjo de Montserrat, Hilari Regué, ha publicat el llibre Ser independentista no és cap pecat.
sobre la relació entre l'Església Catòlica i el nacionalisme català. Tema del qual va parlar a l'entrevista que li van fer els matins de TV3. No, no em vaig arribar a veure-ho. I això va també d'aquest tema, de la Vanguardia del diumenge dia 11. Sí, és un article de la Maripaz López, que, com tu dius, ha publicat la Vanguardia. L'assumpte és omnipresent en l'esfera pública i també, per tant, en l'Església Catòlica.
No és que ser independentista no sigui pecat, és que és una virtut per a proclamar el teòleg Antoni Maria Oriol, sacerdot diocesà de Vic, englossar l'últim llibre d'Hil·lari Regué de títol eloqüent. Ser independentista no és cap pecat. L'Església i el nacionalisme català, editat per Claret a la nova col·lecció Contrastos. Hil·lari Regué, monjo benedictí de Montserrat,
i historiador de renom, analitzen aquest llibre breu la relació entre l'Església catòlica i el nacionalisme català en un moment delicat i transcendental per al futur de Catalunya i d'Espanya. La llibreria Claret de Barcelona va acollir un col·loqui en torn del llibre presentat oficialment a les 21 hores del passat dia 21 a la Casa del Llibre.
Vivim un temps de tensió i crispació política que també ha fet mal a l'Església, va afirmar Hilary Regué davant d'un auditori entusiasta. La sala era plena a vessar. Segons el parer del Benedictí, la conferència episcopal espanyola està moralment desautoritzada per donar-nos consignes polítiques i de moral social. Entre d'altres coses, per la seva actitud al 23F,
quan va enxampar els bisbes reunits a Madrid en assemblea plenària. Ho van resoldre dient que havien resat vespres per Espanya, va assegurar Regué, que també va criticar l'actitud recent de la comissió permanent de la conferència episcopal sobre la desintegració unilateral de la unitat d'Espanya. El monjo, de 84 anys, va recordar que la silència predica la virtut del patriotisme,
com una part del qual manament honraràs pare i mare, per la qual cosa inculcar amor i servei a la pàtria forma part de la predicació cristiana, però de quina pàtria es tracta és una altra cosa. El llibre Hilary Regué sosté que el nacionalisme català va sorgir el 1714 després de la victòria burbònica a la Guerra de Successió i que és transversal
comú a tots els sectors polítics i a totes les classes socials, no exclusiu de la burguesia, com massa sovint s'ha dit, i diacrònic, o sigui que adopta la nomenclatura de cada època. Distingeix Regué, llavors, en el nacionalisme català històric, dues branques, la catòlica de dretes, que arrenca dels furs carlins i segueix amb el lema
Catalunya serà cristiana o no serà, aquella famosa frase del bisbe Torres i Bages, fins arribar a la Lliga Regionalista i a la UDC, i l'anticlerical d'Esquerres, que procedeix del federalisme de Pi i Margall i continua amb Esquerra Republicana de Catalunya i Lluís Companys. Reguer es deté més en el nacionalisme catòlic i recull així...
la compenetració entre el sentiment religiós i el patriòtic de la lliga espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i el projecte per al Rosari del Camí de la Santa Cova de Montserrat a inici del segle XX, que volia suggerir una relació entre la ressurrecció de Jesucrist i la Catalunya Renaixença.
En el col·loqui a la llibreria Claret, Antoni Maria Oriol va concloure que els catalans han de viure la pròpia dignitat de la nació catalana com una dimensió de la virtut del patriotisme, que és un hàbit operatiu bo. També allà, el claretiar Pere Codina, patró de la Fundació Claret, va revelar
que havia escrit una carta a la Conferència Episcopal Espanyola, retraient-li l'actitud de la comissió permanent i desitjant que hagués estat una mica més eclesial i una mica menys espanyola.
Continuem oferint-vos un altre article de la Maria Paz López, publicat el passat diumenge 2 de desembre. Unes jornades de la Generalitat exploren l'aportació social dels diferents credos al bé de les persones i la comunitat.
L'article es titulava La mà estesa de les religions. Diu així. La crisi creix. Moltes persones la pateixen. I hi ha molt a fer. Les religions aporten a la societat les seves obres, a més de les seves creences. I d'això se'n beneficien ciutadans, que no necessàriament són creients ni fidels de l'entitat religiosa concreta que oferta el servei.
Per donar a conèixer més aquest vincle entre fe i acció social, la Direcció General de Fes Religiosos de la Generalitat li ha dedicat unes jornades al Pati Màning de Barcelona.
Les tradicions religioses generen un gran capital social i, més enllà de les creences de cadascú, és un deure reconèixer aquest capital social que catalitza la cohesió ciutadana i els processos d'acollida i d'integració comunitària, va afirmar a la conferència inaugural el filòsof catòlic Francesc Torralba, president del Consell Assessor per la Diversitat Religiosa, que fa recomanacions
a la direcció general. Idees com la compassió, la caritat, l'hospitalitat, la misericòrdia, la benevolència o la gratuïtat s'articulen en obres que generen gran benefici social, va insistir el teòleg Torralba. L'atenció i la cura als grups més vulnerables de la societat és una exigència que emana de l'ADN de les tradicions religioses.
Així, van relatar el seu testimoni sobre pobresa i marginació l'oblata Lourdes Perramón, coordinadora de El lloc de la dona, al barri del Raval, el musulmà Abdelkrim Latifi, president de l'associació Amics, i Jonathan Dolcet, delegat de l'entitat adventista ADRA, al barri del Guinardó.
Un públic atent seguia la taula rodona sobre religió i salut en la qual Joaquim R., director de la Cúria Provincial de l'Orde Hospitalari de Sant Joan de Déu, va abocar la paràbola del bon samarità. Va recalcar que Antic i Nou Testament coincideixen en equiparar l'amor a Déu amb l'amor al proisme i va assenyalar que davant els malalts hi ha en la fe catòlica tres dimensions.
La de servei, l'espiritual i la de compassió, entesa com que no se'ns endureixi el cor, que no ens acostumem al dolor. Un gran risc a l'actual situació de crisi. L'evangèlica Eunice Blanco, treballadora social a l'Hospital de la Vall d'Hebron, va dir que aspira que la fragància de la Bíblia, que continuo llegint cada dia,
es transmeti en el dia a dia a la meva feina de l'hospital. Al seu costat, Montse Castellà, presidenta de la Coordinadora Catalana d'Entitats Budistes, va aclarir que el budisme a Occident està prenent aquesta línia d'incidència social. Sobre l'aportació social de religions orientals com l'hinduisme, el budisme...
I els credos d'origen xinès va dir Joan Andreu Roixas Carpeta, vissadegar de periodisme de la Universitat Abad Oliva, que són religions que veiem en freqüència com allunyades de la realitat a causa del seu accent en el coneixement interior, la meditació, els rituals i el progrés espiritual, però també produeixen respostes a les necessitats humanes i socials. Exemple.
El moviment neoconfucionista reprèn intuïcions del moviment similar de la Xina del segle IX i busca integrar l'activisme polític, la solidaritat social i la responsabilitat pel benestar alier. Tots els dies van ser colonats per actuacions, Momos Teatro va representar l'obra Caragolz,
Es van escoltar les veus de la coral de l'associació UNESCO pel diàleg interreligiós i també van ressonar les del cor a can de Girona, actuació aquesta última.
que, segons els organitzadors, va resultar particularment comovedora. Si jo vaig parlar, tu també segurament coneixeries algunes de les persones que hi van assistir, i és molt curiós que, per exemple, d'alguns japonesos que conec, n'hi ha alguns que participen o són practicants de dues i fins i tot tres religions. Ah, sí, sí, naturalment. Per exemple, el budisme i cristianisme, molts l'harmonitzen la mar de bé. Ah, és que pràcticament, escolta, les religions...
teologals, amb un sol Déu. Sí. Escolta'm, sí, qui és Déu? Déu és tot. Absolutament tot, a totes les persones, a totes les religions. Digues amb un nom, digues amb un altre.
amb el seu profeta, amb el fill de Déu, però realment Déu és tot. Mira, això ho sintetitzava molt clar l'entrevista que va sortir ahir amb una religiosa a la Vanguardia. Diu, de Déu no li veiem les mans, però les mans de Déu són les mans de tots els cristians. I tot allò que facis, el teu proisme, que sempre ho fas en nom de Déu i perquè també és una manera d'estimar Déu. Bé, doncs, ara
Posarem una mica de música. Música
Ara us oferim unes reflexions que han preparat les components del grup nostre dona de la parròquia del Sant Just i Pastor i que ens convida a pensar amb els salms, a meditar amb els salms. Recordem, doncs, avui el salm 72. Déu meu, dona al rei el teu dret. Salvarà els pobles que reclamen els desvalguts que no tenen defensor.
s'apiedarà dels pobres i dels febles, els salvarà de la mort, els rescatarà d'enganys i violències, estimant com un tersor la seva vida. Que els camps de blat abundin al país i pels cims uneixin les espigues com en Liban, que les ciutats floreixin com l'herba del camp. Beneït sigui el Senyor, Déu d'Israel, l'únic que fa meravelles. Beneït sigui per sempre el seu nom gloriós, que la seva glòria ompli la terra,
Amén, amén. I aquest és el comentari que ha fet el grup. El Déu que estima la vida i la dignitat dels pobres i desvalguts ens diu que la pau només es pot construir amb ells, amb la seva participació i escala planetària. Mentre hi hagi mons, no hi haurà pau. Mentre hi hagi primer món, no hi haurà ni justícia ni pau. Només hi haurà pau quan hi hagi un món humanament fratern.
Com hi podem contribuir? La crisi actual és una oportunitat per a repensar la nostra manera de viure, de fer possible una pau que el món no pot donar. És la pau que ell ens deixa i ens dona, perquè la pau és una de les benhaurances de Jesús, escrit pel grup Nostra Dona de Sant Just de la Parròquia.
Fins aquí fe i actualitat. Fins aquí fe i actualitat.
Hem arribat als moments finals de Veus de la parròquia. Avui amb les veus de Joana Algarra i Pere Oliver. Ha controlat el so i les músiques en Mar Pere Arnau. Us esperem en aquesta sintonia Ràdio d'Esvern el proper dimecres a dos quarts de vuit del vespre. I recordeu que el proper dissabte tornem a repetir aquesta audició a dos quarts d'onze del matí. Fins a les hores a tothom. Adeu-siau. Adeu-siau.
Fins demà!
Fins demà!