El meu país, la pluja, no s'aplauré.
El canvi climàtic asseca els rius.
Posa en risc l'abastament d'aigua i la producció d'aliments.
Treballem per fer front a la sequera i garantir l'aigua, però cal l'esforç de tothom.
Cada gota compte.
La pluja no la controles, l'aixeta sí.
Generalitat de Catalunya.
Ara escoltes l'àdio d'Esbert, sintonitzes l'àdio d'Esbert, la ràdio de Sant Just, 98.1.
Veus de la parròquia, programa d'informació i història.
Ben trobats i ben trobades després d'aquesta parèntesi de les vacances de la Setmana Santa en aquest mes d'abril lluminós,
on hem pogut veure que després de la pandèmia, les celebracions religioses organitzades per la nostra parròquia han tornat a la normalitat.
Destaquem la benedicció de Rams a la plaça Verdaguer, amb una participació ben nombrosa de nens i nenes
que portaven palmes i palmons acompanyats de les seves famílies com a primer acte de la Setmana Santa,
que va seguir amb la celebració del Sant Sopar el dijous Sant, durant el qual es va recuperar el gest del lavatori dels peus.
I el divendres Sant, on el cos de portants va treure pel bolstans de l'església parroquial la imatge gran del Sant Crist,
per seguir el pietós exercici del Via Crucis.
També va ser molt nombrosa l'assistència de fidels a la solemne vetlla pasqual del dissabte,
amb un altar major que lluïa d'una manera espectacular, ple de flors.
I el passat diumenge, dia 16, al cor, l'opom de flors, va sortir a cantar pels carrers l'alegria de la Pasqua amb les tradicionals caramelles.
I ara començarem amb les notícies breus.
El dia 18 de març, Vilafranca del Penedès va acollir la trobada diocesana de joves sota el lema Som testimonis.
La jornada va començar amb un esmorzar popular davant de l'església de la Mare de Déu de Montserrat,
al barri de l'Espirall, on mossèn Carles Muniz, delegat de la Pastoral de Joves, va presentar la jornada.
Enguany, la intenció era que adolescents i joves entre 14 i 30 anys
s'apliguessin per fer camí junts cap a la Jornada Mundial de la Joventut,
que aquest any tindrà lloc a l'agost a Lisboa.
Després de la presentació, es va fer com un camí de peregrinació,
al llarg del qual es van fer diverses aturades.
La primera, abans de sortir de Vilafranca,
que va consistir en una dinàmica de presentacions
per tal que s'anessin coneixent els joves
i poguessin interactuar amb altres del bisbat que no coneixien.
Això va ser fins arribar a l'Ermita de Sant Pau.
A la segona parada, els joves es van dividir en grups de 5 o 6
i es va fer la lectura d'uns versicles del capítol 7 de l'Evangeli de Sant Lluc
que parla sobre la resurrecció d'un noi.
A través d'aquest Evangeli, es van plantejar diverses preguntes,
una mica relacionades amb la trobada mundial de la joventut.
El dinar va tenir lloc al pati del col·legi del Pare Mañanet, Sant Ramon de Penyafort.
A primera hora de la tarda, els joves es van aplegar
a la Basílica Parroquial de Santa Maria,
on el rector, mossèn Xavier Aymerich,
va explicar diverses coses del temple i de la seva història.
I tot seguit, els joves van anar a diversos espais preparats a la rectoria
per fer tallers sobre la fe, la ciència, l'experiència missionera,
el diàleg interreligiós, la vocació sacerdotal.
Els tallaristes oferien el seu testimoniatge
i posaven en comú reflexions sobre el tema escollit.
Per finalitzar la trobada, els joves es van desplaçar
fins a l'església de Sant Francesc de Sís,
al barri de Sant Julià,
per tal de participar a la missa presidida pel bisbe Agustí Cortés
i concelebrada per diversos preveres de la diòcesis.
I ara anirem a una notícia d'estadística
per veure com ha evolucionat el nombre de centres de culte
en els últims 10 anys aquí a Catalunya.
A Catalunya hi ha actualment 7.275 centres de culte
de 15 confessions religioses diferents.
El 80% són catòlics.
Però, i de la resta de confessions, quin percentatge hi ha?
Com ha evolucionat el nombre de centres de culte en els últims 10 anys?
Una resposta ràpida seria que no ha evolucionat gaire,
però si anem al detall podem trobar més coses.
L'any 2013, els centres de culte de l'Església Catòlica
representaven un 80%, amb 6.701 centres.
L'any 2021, només en comptabilitzem 5.956.
D'aquesta baixada de centres,
se'n beneficien la resta de les confessions religioses,
sobretot les esglésies evangèliques,
que augmenten els seus llocs de culte
i que passen de tenir-ne 657 l'any 2013
a 812 l'any 2021.
Ja tenen un percentatge del 10,9%.
I també hi ha canvis en els practicants de la religió musulmana,
que és la tercera religió amb més presència
després de la catòlica i l'evangèlica,
i que passen de tenir 231 llocs de culte
a tenir-ne 290.
L'altra confessió que supera més d'un 1% del percentatge
són els testimonis de Jehovà,
encara que en el seu cas
el nombre de centres de culte no varia estable,
pràcticament no varia i està estable.
El 2030 en tenien 126
i el 2021 115.
Els centres de culte d'altres religions,
com ara el budisme,
l'església ortodoxa,
l'hinduisme, el xiquisme,
els judaïsme,
pugen una mica, però no massa.
Ara estan representats entre tots
en 263 centres de culte.
La diferència entre els centres de culte catòlics
i la resta de les confessions és evident.
I això provoca que en un gràfic
aquestes diferències no es vegin
perquè queden amagades
amb el percentatge dels centres catòlics.
Però si obviem les dades de l'Església
i de les comunitats catòliques,
veurem que l'evolució en els centres de culte
de l'Església evangèlica i de l'Islam
en els deu anys darrers,
hi ha una clara tendència ascendent
d'aquestes dues religions.
Les altres confessions més minoritàries
tenen un creixement important entre el 2004 i el 2013,
però després comencen a frenar i a davallar
o a estabilitzar-se a partir del 2017.
Ara que podem destacar el cas especial de l'Església ortodoxa,
amb un creixement capaç de tenir 8 centres de culte l'any 2004
a 52 l'any 2013,
passant a ser la cinquena confessió de Catalunya.
L'única confessió que presenta un petit davallament
és l'hinduisme,
que passa de tenir 34 centres l'any 2004
a tenir-ne 28 l'any 2013.
Aquestes dades no són massa fiables,
perquè cada bisbat té un criteri diferent
per establir el que és un centre de culte.
Ells intenten unificar els criteris,
però podem trobar moltes fluctuacions.
Però bé, el que queda clar és que
Església catòlica, Església evangèlica,
musulmans,
després les Esglésies ortodoxes.
Ara parlaré d'una cosa potser una mica més simpàtica
que això dels números de les estadístiques.
Us parlaré de la història d'en Kenneth Shukuba.
És el capellà Kenneth,
és el capellà de la parròquia de Cris Rey de l'Orca
i també el capellà de l'Hospital Universitari Rafael Méndez
de la mateixa ciutat murciana,
que va passar d'immigrant en pastera a capellà
i a impulsor d'una entitat
que millora la vida dels joves nigerians.
Kenneth Shubuka va sortir de Nigèria
amb l'esperança d'arribar al Regne Unit
i a estudiar per advocat.
Durant el seu viatge va ser enganyat dues vegades
per les màfies que teòricament ajuden els centrafricans
a arribar a Europa
i va ser empresonat a Rabat,
en una presó que hi havia tanta gent
que tenien de dormir asseguts.
I després a Tarifa, on quan van sortir amb llibertat
li van donar 48 hores per abandonar...
Aquí m'embarbuso.
Començo a Tarifa, eh?
I després a Tarifa, on quan va sortir amb llibertat
li van donar 48 hores per abandonar Espanya.
Ell sempre recordava en la freda nit
que va pujar a la pastera per travessar l'estret
que va veure com la pastera que hi havia al costat
de la seva naufragava
i va veure com morien molts amics coneguts
i llavors va fer la promesa
que si sobreveïa faria alguna cosa
per ajudar la seva gent.
Quan va sortir de la presó de Tarifa
va demanar diners
i va aconseguir sortir dels Jazires
i després arribar a Múrcia
on va conèixer altres immigrants
que anaven a l'església
i seguint el consell de la seva mare
també hi va començar a anar
i va conèixer el capellà
que el va acostar al seminari.
Però abans d'ordenar-se sacerdot
havia treballat en camps agrícoles
en la construcció d'amagatzems
i moltes altres coses
tenint sempre present aquella pastera
que va naufragar.
Es va adonar
que des de la seva situació de capellà
podia fer alguna cosa
i amb l'ajuda de companys i amics espanyols
va decidir crear l'associació Hope Emerca
Hope vol dir esperança en anglès
i Emerca significa en el dialecte
que parla en Kenneth
Déu ho vol.
L'objectiu d'aquesta associació
és formar a Àfrica
infermers, electricistes o fusters
perquè els joves no pateixin
les mateixes penúries
que va tenir de passar ell.
Està entusso dit
que els joves nigerians
coneguin de primera mà
els riscos d'entregar
a desconeguts tots els seus diners
per embarcar-se en una pastera.
Per això,
viatja en freqüència al seu país
a fer conferències,
ja parla amb els joves.
Els explica que no és cert
que sigui fàcil entrar a Espanya
i que és mentida
que a l'hora de les oracions
la guàrdia del Marroc
no vagila.
Els parla de la fam a la presó
i de l'anunci de la deportació
que no es va complir
perquè la policia
el va portar en un camió
al desert.
Allà,
intenta lluitar contra la maldat
i a l'hora demana als joves
que no arrisquin la seva vida,
que si es queden a Nigèria
i aprenen un ofici,
aporten més a les seves famílies.
Per això,
aquesta fundació
ha començat a construir
un centre de formació d'ofici
i un dispensari
al seu poble natal,
on han començat a enviar
material de sanitat.
Afegeix que,
encara que es posin tanques,
els joves continuaran
sortint de l'Àfrica
i emigrant.
Alguns perdran la vida
i altres aconseguiran entrar.
Però el més important
és que sàpiguen
que no tot és tan fàcil.
Ara parlarem
de la trobada arxiprestal
de les parròquies
de l'Arxiprestat
de Sant Feliu de Llobregat.
Quina paraula, eh?
Arxiprestat.
Primer de tot us vull explicar
el significat, doncs,
d'aquesta paraula.
Un arxiprestat
és una agrupació de parròquies
amb finalitats de coordinació
a diferents nivells
que tenen com a coordinador
un dels sacerdots
d'una d'elles
que rep el nom d'Arxiprest.
La diòcesi de Sant Feliu
està dividida
en cinc arxipestrats.
Montserrat,
Sant Vicenç dels Horts,
Bruguers,
Sant Boi de Llobregat
i Sant Feliu de Llobregat.
La parròquia de Sant Just d'Esvern,
junt amb les parròquies
d'Esplugues,
Castellbisbal,
el Papiol,
Molins de Rei,
Sant Feliu
i Sant Joan d'Espí,
formen l'arxiprestat
de Sant Feliu de Llobregat.
Abans de la pandèmia,
aquest arxiprestat
tenia el costum
de fer una trobada anual
i anar a visitar
un lloc més o menys llunyà,
com podria ser Vic o Tarragona,
on a part de celebrar l'Eucaristia
es feia una visita turística o cultural
i un dinar de germanor.
L'any passat
es va fer una trobada
al Parc de la Torre Blanca
i es va anar caminant a peu
fins a la catedral de Sant Llorenç,
fent camí,
tal com vol el Papa Francesc.
I enguany,
amb la voluntat
d'anar coneixent
les parròquies
del nostre arxiprestat
i el patrimoni
que les envolta,
aquesta trobada
ha tingut lloc
aquest passat dissabte,
dia 15 d'abril,
a la ciutat
d'Esplugues de Llobregat.
Per la gent de Sant Just
és fàcil
d'arribar a la parròquia
de Santa Madalena d'Esplugues
si pot anar caminant.
De fet,
molts santjustencs,
quan no tenim altra possibilitat,
anem a la missa
per espartina del diumenge
a aquesta parròquia.
O sigui,
que també la sentim
una mica nostra.
Va ser una jornada de treball
on hi van participar
unes 300 persones.
Primer,
amb l'exposició
de mossèn Bruno Sánchez
sobre els aspectes
que té de cuidar
una parròquia,
com poden ser
la pregària
i la celebració,
però també
la conversió missionera
i la evangelització,
o l'acolliment
i la fraternitat.
també es va parlar
dels reptes
que teníem al davant
i de com ens agradaria
que estigués la parròquia
d'aquí a 10 anys.
Ja es van fer
uns petits grups
de treball.
Després es va celebrar
la Santa Missa,
presidida,
com no podia ser
d'altra manera,
per mossèn Xavier
Armengol,
rector de la parròquia
anfitriona.
I per acabar,
es va anar a dinar
una paella
al claustre gòtic
del monestir
de Montsió.
El claustre gòtic
del monestir
de Montsió
potser sigui
la joia
més preuada
del segle XIV
que tenim
al nostre
ciprestat,
per no dir
l'única.
Al monestir
de Santa Maria
de Montsió,
on hi va haver
vida monacal
fins l'any 2019
de la comunitat
de monges
benedictines,
va ser fundada
aquesta comunitat
l'any 1347.
El primer monestir
de l'ordre femenina
dominicana
va ser creat
per la infanta
Maria d'Aragó
qui,
amb el suport
de Pere el Ceremoniós,
va construir
el primer monestir
al costat
de les reials
dresanes
de Barcelona,
fora de les muralles.
Però les constants
incursions
dels pirates serraïns
van fer traslladar
la comunitat
dins del recinte
emmurellat
a un emplaçament
molt a la vora
d'on avui hi ha
l'Hospital
de la Santa Creu.
Aquella comunitat,
l'any 1423,
que s'anomenava
Monges Domíniques
de Sant Pere Marti,
es va tornar
a traslladar
a un nou monestir,
el monestir
de Santa Eulàlia
del Camp,
que havien comprat
a la comunitat
de Frares Agustins
i que estava situat
molt a prop
de l'actual
Portal de l'Àngel,
on avui hi ha
el carrer
Montsió,
i que van anomenar
Monestir
de Santa Maria
de Montsió,
i va ser
quan va començar
la seva època
d'esplendor,
durant el qual
es va edificar
l'Església
i el claustre
gòtic.
L'any 1571,
després de la batalla
de la Pant,
en Joan d'Àustria
i en Lluís de Raquesens
van donar
a la comunitat
diverses banderes
de les naus
cristianes
i turques
i la imatge
de la Mare
de Déu
que hi havia
a la Galera Real,
allà on hi havia
el Sant Crist
de l'Epanto,
coneguda com
Mare de Déu
de la Victòria.
Jo,
a la Mare
de Déu
de la Victòria
no l'he vista mai,
però les banderes
sí,
les custodiaven
al monestir
d'Esplugues
i en casos
excepcionals
les mostraven
al públic.
Amb la
invasió francesa
de 1808,
comença
la destrucció
d'obres religioses
de la ciutat
de Barcelona
i el monestir
va servir
d'amagatzem
d'obres requisades
pels francesos.
I el 1835,
a causa
de la desamortització
de Menditàbal,
les monges
foren exclaustrades
i el convent
passar per moltes
vicissituds,
incautat,
tornat a mans
de les monges,
tornat a incautar
diverses vegades,
fins que el 1875
es va retornar
definitivament
a la comunitat.
però es trobaven
tan malestat
que les monges
optaren
per trasladar-se
a un altre indret.
I entre 1882
i 1888
l'església
i el claustre
del monestir
de Montsió
són trasladats
a la Rambla
de Catalunya,
on l'arquitecte
Joan Martorell
s'encarrega
de la reconstrucció.
Però en aquest traslat,
el claustre
que era de planta
quasi quadrada,
perd la meitat
de les seves columnes.
Durant la Guerra Civil,
el monestir
va ser assaltat
i les imatges religioses
cremades
i fins i tot
es va convertir
en una caserma militar.
Un cop acabada
la guerra
i davant
la impossibilitat
econòmica
de restaurar-lo,
les monges
van buscar
un altre lloc
més tranquil
i van comprar
la masia
de Can Casanovas
esplugues
amb una torre
modernista
que havia estat
reformat
per Lluís
Domènec
i Montaner
i que tenia
horta,
bosc
i una mina
d'aigua pròpia
i el van adaptar
a la vida monàstica.
De la Rambla
de Catalunya
es van emportar
el claustre gòtic
que després
d'enumerar
totes les pedres
va ser desmuntat,
traslladat
i muntat
en aquesta finca.
En aquest segon trasllat
no es va perdre
ni una peça.
La comunitat
va venir a viure
definitivament
esplugues
l'any 1950
i s'hi va estar
70 anys.
Si es té
l'oportunitat
de visitar,
com s'ha tingut
aquest dissabte,
l'interior del monestir
és un lloc de pau,
frescor
i tranquil·litat.
Sembla mentida
que a 100 metres
hi passi l'autopista
i el claustre,
malgrat que ara
és molt petit
i de forma rectangular,
és una obra magnífica
del segle XIV,
feta
amb pedra
nomolítica
de Girona.
Consta
de dos pisos,
el pis de baix
amb arcs
de punta
d'enmetlla,
que ara diria
arcs ogivals,
i columnes
quadrilubulades
recordant
les del claustre
del monestir
de Pedralbes.
I el pis
de dalt
també té
arcs gòtics
una mica
més rebaixats.
És una pena
que ara
al monestir
no hi hagi ningú.
Quan les monges
van marxar,
es plugues
hi va haver
una gran polèmica.
que passaria
amb el monestir
i sobretot
amb el claustre.
La comunitat
deia que era seu,
el bisbat que no,
que era del bisbat,
l'ajuntament
que era del poble
d'esplugues.
De moment
encara no sabem
qui se'l quedarà,
però seria important
de cuidar i mimar
aquesta joia medieval
que tenim
al costat de casa.
Demà
és la festa
de la Mare
de Déu
de Montserrat
i encara que
quedi una mica
eclipsada
per la festa
de Sant Jordi,
la Mare
de Déu
de Montserrat
és la patrona
principal
de Catalunya
i també
és la patrona
del bisbat
de Sant Feliu
de Llobregat.
Llavors,
he pensat
que avui
és un bon dia
per fixar-se
en la devoció
i veneració
de la Moraneta
més enllà
de Catalunya
i és que
lluny de l'abadia
de Montserrat
podem trobar
santuaris
i esglésies
per mig món
dedicades
a la seva figura.
Portada
per catalans,
per comunitats
religioses,
per monarques
i governadors
colonials
o per tradicions
locals,
trobem,
sobretot
al Carip
i a Sud-amèrica,
una profusió
de llocs de culte
amb el nom
de Montserrat,
amb les seves variants
de Montserrato,
Montserrate,
Montserrat
i en la gran majoria
de casos
amb rèpliques
de les imatges
de la Moraneta.
Deixant a banda
les esglésies
que tenim
dedicades
a la Mare de Déu
per la Mediterrània,
des de Roma
a Calàbria,
passant per Palerm,
a l'illa de Sicília,
i per la preciosa
catedral
de Tartàlia
a Sardenya,
la Mare de Déu
de Montserrat
també disposa
des del 1513
d'una ermita
en la ruta
cap-amèrica
al municipi
Canari
de Sant Andrés
i Sauces
a l'illa
de la Palma.
Ja a l'altra banda
de l'Atlàntic,
a la capital
de Colòmbia,
Bogotà,
hi ha un dels
santuaris
més importants
i coneguts,
el Santuari
de Montserrate,
situat
a 3.200 metres
d'altitud
dalt
del Cerro
de Montserrate,
on el 1640
s'hi va construir
una capella
que actualment
correspon
a la Basílica
i al Santuari
de Montserrat.
Malgrat el nom,
la imatge
més venerada
d'aquest santuari
no és la Moraneta,
sinó una imatge
de Cris
crucificat
i caigut
que els peregrins
pugen a veure
a peu
amb telefèric
o amb funicular.
Des del Cerro
de Montserrate
hi ha unes vistes
impressionants
de Bogotà.
A la ciutat
ecuatoriana
de Montecristi
també trobem
un santuari
dedicat
a la Mare
de Déu
de Montserrat.
Segons s'explica
en la web
d'aquesta
basílica menor
de Nuestra Mare
de Montserrate
el rei Carlos V
fervorós
devot
de la Mare
de Déu
de Montserrat
i definit
creient cristià
va enviar
l'any 1534
una estàtua
de la Mare
de Déu
de la Mercè
a la ciutat
ecuatoriana
de Marta
i una altra
de la Mare
de Déu
de Montserrat
a Lima.
Però pels atzars
de la història
les destinacions
es van capgirar
i la imatge
de Moraneta
va anar
al port
costaner
de Manta
on va obtenir
una gran veneració
llavors
les incursions
dels pirates
i casadors
de tresors
el van cremar
i el van sequejar
unes altes
vàries vegades
i els habitants
de Manta
van retirar-se
amb la seva imatge
més cap a l'interior
on van fundar
el monestir
de Montecristi.
Al Carip
trobem la basílica
de Nuestra Senyora
de Montserrat
a Hormigueros
una població
a l'extrem oest
de l'illa
de Puerto Rico
on la Mare
de Déu
de Montserrat
és venerada
des que va
intercedir
per la vida
d'un camperol
local
anomenat
Giraldo
que en agraïment
l'any 1590
va construir
una petita
ermita
al lloc
on avui
hi ha el santuari.
Al nord
d'Hormigueros
hi ha el municipi
de Moca
que té com a patrona
la Mare
de Déu de Montserrat.
A la propera
illa de Cuba
amb una important
comunitat catalana
es va aixecar
al segle XIX
dues ermites
dedicades
a la patrona
de Catalunya
una a Matanzas
i una altra
a l'Havana.
A Matanzas
la primera
que es va construir
va ser
una petita
església
inspirada
en el monestir
català
i es va inaugurar
el 1875.
Va servir
durant molts anys
de lloc
de reunió
de la colla
dels catalans
de la ciutat.
El segle passat
va quedar
abandonada
i ara fa poc
que s'ha restaurat.
L'ermita
dels catalans
de l'Havana
té l'origen
l'any 1885
quan el pare
Pere Montades
i l'empresari
Josep
Batet
juntament
amb els directius
del Centro Català
de l'Havana
van començar
a cercar
un lloc
per rememorar
la muntanya
de Montserrat
i van seleccionar
la Loma
del Tandino
que des de llavors
es va dir
l'Homa
de Montserrat
o l'Homa
de los catalanes.
Però a mitjans
del segle XX
en una remodelació
urbanística
de la ciutat
va desaparèixer
aquesta Loma
per deixar pas
a un memorial
dedicat a l'heroi
nacional
José Martí.
La Societat
de Beneficiència
dels Naturals
de Catalunya
a Cuba
però
van inaugurar
al setembre
de 1954
una segona
ermita
de Montserrat
a les afores
de l'Havana.
Tornant al continent
els santuaris
de Montserrat
en trobem
un de molt important
a Brasil
a la ciutat
de Santos
el santuari
de Nossa Senyora
de Montserrat
que té l'origen
en una capella
aixecada
a començaments
del segle XVII
al cim
del Cerro
de Sant Jerónimo.
Des aleshores
han nomenat
Montserrat
per decisió
del governador
Francisco de Souza
fervent de vot
de la patrona
de Catalunya
segons diu
en la web
del turisme
de Santos.
A Montserrat
situat
a 157 metres
sobre el nivell
del mar
s'hi pot accedir
per unes escales
amb tramvia
i també
ofereix
una visió panoràmica
de tota la ciutat
i dels municipis veïns.
Nossa Senyora
de Montserrat
és la patrona
de Santos
des de l'any
1955
i també
del municipi
de Salto
a l'estat
de Sao Paulo
i des de 1963
també hi ha
una parròquia
de Nossa Senyora
de Montserrat
amb rèplica
de la monaneta
a Porto Alegre
a l'extrem
maridional
del país.
La veneració
de la Mare de Déu
de Montserrat
al Brasil
es creu
que fó introduïda
durant el primer
segle
de colonització
d'aquest vast territori
pels monjos
benedictins
que van arribar
a fundar
una abadia
a Rio de Janeiro.
No en va
quan Colom
va anar a Amèrica
per segona vegada
l'abat García
de Cisneros
va enviar
amb el vaixell
el monjo
de Montserrat
Bernat de Boil
que va ser
qui es va encarregar
d'expandir
el culte
de la monaneta
en terres americanes.
Per sota de Brasil
a l'Argentina
i a Xile
trobem
moltes parròquies
de Montserrat.
A l'equip de l'Argentina
Buenos Aires
hi ha la parròquia
de Nuestra Senyora
de Montserrat
que dona nom
a un dels barris
de la ciutat.
A la ciutat
de Carolla
a la província
de Córdoba
hi ha una església
parroquial
de Montserrat
i a Sant Miguel
de Tucumán
també tenim
una parròquia
dedicada
a la monaneta.
A la capital chilena
Santiago
hi ha la parròquia
dedicada
a la monaneta
més peculiar
del continent
el santuari
de Nuestra Senyora
de Montserrat
també conegut
com la Vinyita
que es considera
la primera església
parròquia
la primera església
catòlica
aquí m'he equivocat
que es considera
la primera església
catòlica
del país.
Diuen
que el culte
de la Mare de Déu
de Montserrat
va arribar a Xile
a Minés de Suárez
l'any 1545
que va
manar
construir
una ermita
al cerro
Oetxuraba
actual
Cerro Blanco
al final del segle XVI
es va aixecar
una nova capella
a la falda
de la muntanya
enmig d'una vinya
on hi ha
actualment
l'església
de la Vinyita
amb una reproducció
de la Mare de Déu
Moraneta
i una imatge
que diuen
Valadiru
és venerada
sobretot
pels delinqüents
xilens
que van arrasar-li
després de sortir
de la presó.
En part
aquesta advocació
es pot veure
al fet
que l'església
allotja
des de fa
algunes dècades
la Fundació
Paternitas
d'ajuda
a la inserció
laboral
i social
dels presos.
Aquest recorregut
monserratí
per terres americanes
s'acaba en un indret
que no té cap
santuari
ni parròquia
de la Mare de Déu
de Montserrat
però que porta
el seu nom
fins i tot
i l'ha donat
un domini d'internet.
Es tracta
de l'illa caribenya
de Montserrat
batejada
per Cristòfor Colom
l'any 1493.
Tot i que l'any
1633
va passar
a mans angleses
i es va poblar
d'irlandesos
i esclaus africans
aquest territori
d'ultramar britànic
manté inalterat
per més de cinc segles
el nom
Montserrat.
Una vegada
treballant
en una visita
de vaixell
em vaig trobar
amb uns turistes
que eren
de l'illa Montserrat
i els va fer
molta gràcia
que jo em digués
Montserrat.
Ens van fer
moltes fotografies
ells no tenien
cap idea
d'on venia
el nom
de la seva illa.
Curiosament
el Bisbat de Sant Feliu
que té com a patrona
la Mare de Déu
de Montserrat
de les 125
parròquies
que el formen
només n'hi ha dues
dedicades a la Moraneta
una a Sant Boi
i una altra
a Vilà de Cants
i ara des d'aquí
una gran felicitació
a totes
les Montserrats
de Sant Just
que demà
tinguem totes
un dia molt feliç
i si ens voleu
tornar a escoltar
ja ho sabeu
estarem aquí
esperant-vos
el proper dissabte
a dos quarts
de dotze
del migdia.
la ràdio de Sant Just
98.1
Fins demà!