la informació dels Sant Just Notícies edició vespre d'avui dimecres 14 de maig. La informació local tornarà demà al matí a partir de les 10 al Just a la Fusta, als Bolletins Horaris a Ràdio d'Esvern i a la 1 al Sant Just Notícies edició migdia. Mentrestant, podeu seguir l'actualitat local al web de la ràdio, radiodesvern.com i a les nostres xarxes socials, al Twitter i al Facebook. Ho deixem aquí, que acabeu de passar un molt bon dimecres. Fins demà.
Fins demà!
Dissabte, 17 de maig, la nit dels museus arriba al Museu Bachbar de les Aigües amb el concert La música de l'aigua, en motiu del seu desè aniversari. A més, des de les 7 de la tarda i fins la 1 de la matinada, podreu recórrer l'exposició permanent i veure la posada en marxa de la màquina de vapor de 1909. No us perdeu aquesta vetllada especial gratuïta per a tota la família. A més, fins al 18 de maig, el museu obre les seves portes.
Consulteu tota la informació al telèfon 933423536, al web www.museudelesaigües.com o seguiu-nos al Facebook. Estem a 5 minuts del centre de Cornellà, del metro i del tram baix. Us hi esperem. Museu Agbar de les Aigües. On l'aigua viu. On vius l'aigua.
Seixanta i més.
El magazín fet per gent gran, per a tothom que ens vulgueu escoltar. Actualitat, cinema, art, teatre, poesia, divulgació de temes interessants, entrevistes, tot allò que paga la pena de ser comentat tots els dimecres a les 8 del vespre i, en segona audició, els dissabtes a les 11 en punt del matí. Recordeu, 60 i més.
Carave, un programa per a arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat.
Fins demà!
Bona tarda, amics suïdors de Ràdio d'Esbert. En tots vostès, veus de la parròquia!
Com un cop, cada tres setmanes, quatre setmanes, oi, Montse? Veus de la parròquia té l'espai Paraula Viscuda. I si vostès recorden, en aquest programa el portem la Montserrat Giró. Bona tarda. Hola, bona tarda. I normalment una persona amiga que és tan amable de venir, i aquesta tarda l'estimem molt, que és Clara Segura. Bona tarda, Clara. Hola, bona tarda. És un plaer per nosaltres que tu estiguis aquí. Moltes gràcies.
La Clara Segura, com sempre també vostès saben, paraula viscuda, ella ha llegit un llibre, ha llegit molts la Clara, molts, però bueno, aquest especialment, però jo diria que no solament l'ha llegit, sinó que l'ha viscut, que això potser és molt més important.
I tot el que puguem veure en aquest llibre, ella ho ha palpat, ho ha palpat de primera mà. Ha disfrutat moltíssim, jo per mi que ha sigut una gran experiència, i ara en parlarem una mica d'ell. Gràcies per haver vingut. La Montse dirà qui és la Clara, que fa l'efecte que no fa falta que ho digui, però perquè tots els que ens escolten, que esperem que siguin molts, ja saben qui ets.
Bé, jo el que us puc dir és que la Clara Segura Crespo és nascuda a Sant Just, ha anat a l'escola catalana, a l'escola de l'Ateneu, porta unes vivències familiars, unes vivències del poble en el seu cor molt àmplies...
I això la fa ser com és. La seva professió és actriu, una professió que jo diria que és per vocació, i com molts de les que es dediquen a aquesta professió,
doncs la viuen intensament i ella ho fa així i ho demostra quan és a dalt a l'escenari. És una persona que ha rebut diversos prèmits, però sobretot és una persona que és estimada per Sant Jus, o sigui que li reconeix el seu treball.
Té dos fills en aquest moment Un i un en camí Un i un que el porta molt guardadet Està tan en camí que per això aquesta ha sigut la meva expressió Penso que disposar d'un temps de la Clara és jugar amb vantatge
Doncs la Clara ens ha portat un llibre, que és el que deia, que més que el llibre és la vivència, que també va arrastrant, que molts de vostès han tingut, han gaudit de les seves explicacions, perquè fa poc va fer una xerrada a les escoles, al que ara tindrem un espai nou del poble, un espai de cultura, segurament també, que es farà servir per això.
Però el llibre en si és molt bonic. És el llibre que es diu Descalz sobre la Terra Vermella. I que ens parles d'escrit per Francesc Escribano, que jo diria que també va ser el productor d'aquest seriat, d'aquestes dues films, els capítols que va fer, que si hem tingut la sort de veure'l, és bonic. És bonic perquè jo crec que es reflexa molt la realitat, no?
I aleshores, esclar, ella, com ha format part d'aquest elenco de la pel·lícula, doncs ha viscut també les experiències d'una manera, esclar, fictícia, però de veritat del que allà es va trobar. I además va tenir el goig de conèixer el Pere Casaldàguila, que jo per mi crec que és una cosa molt important i que és una persona com a la Índia, potser la Madre Teresa, ha impactat a molta gent
i a fer molta gent de veure que la part cristiana en realitat pot ser molt bona, com qualsevol religió que s'expressa com els que la van fundar deia que s'havia de fer, que era estimar uns als altres.
Per què l'has triat? L'he triat perquè realment, quan em veu parlar del títol del vostre programa, que era Paraula Viscuda, doncs sí que és veritat que és d'aquestes coses que la meva feina té aquests regals que et fa vegades, no?
que normalment fem ficció, normalment interpretem o ens involucrem en projectes que són imaginació d'un autor i altres vegades tenim la sort d'explicar històries que han passat de veritat sobre personatges que són d'unes dimensions potser una mica no diria més elevades però sí que una mica més especials que les de la gent normal, no?
I realment, en aquest cas, jo m'ha passat amb diversos projectes que faig casos reals, diguéssim, com també em va passar amb la pel·lícula Mar adentro, que també crec que va ser un impacte per la persona, per la persona i per la filosofia i per els pensaments de Ramon Sampedro, però clar, no el vaig poder conèixer.
i en canvi aquí vaig tenir la sort de formar part d'aquesta història i a part de poder viatjar i poder conèixer de molt més a prop que si l'haguéssim fet aquí la pel·lícula, que això era un dels grans errors que es plantejava a producció perquè realment era molt més costós anar-la a fer a Brasil, però clar, no haguéssim explicat la història del Casaldàliga si ens haguéssim quedat aquí fent la història Collserola, saps?
A més, el paisatge, la pel·lícula, té uns grans... Per mi, però el que és el paisatge, que inclús en el llibre aquest, el Francesc Escribano, també els descriu, són d'una bellesa extraordinària. Aleshores, potser sí que va ser incòmodo perquè vas passar calor? Sí...
Sí, una calor més suportable del que un s'imagina. Tot després és més suportable del que un s'imagina, perquè crec que els essers humans tenim una capacitat d'adaptar-nos allà on anem. Si ens canvien els nostres paràmetres, ja de cop és igual...
que hi hagi granotes al lavabo o que el gall cantir cada hora al teu costat. Aquí també passa el del menjar, que potser no vol tenir cap problema estomacal. No, vam tenir molts mosquits, això sí.
Però realment, com que també passes a tenir unes altres coses i a fixar-te en unes altres coses, i això és una de les grans coses que també fan que aprenguis d'aquests viatges i d'aquest tipus de persones, que és que et despréns tant de les coses materials que normalment sembles tu que t'apens i que necessites, que de cop te n'adones que...
de com estem enganyats en aquest món i com ens pensem que necessitem el que necessitem i en realitat no el necessitem és que penso que el fet de fer el rodatge allà a part de que eren els paisatges i allò el fet d'estar en comunicació amb el Pere Casaldàliga ho va ampliar per dir-ho d'alguna manera el seu esprit totalment jo crec que això ho explica també l'Adora Fernández que era qui interpretava el paper del Pere
però que la que hi havia una mica de dubte, la que un estava perdut, pum, passava amb la bicicleta, anava a casa del Pere perquè sempre està oberta, res, el veia potser dos minuts i tampoc potser no li donava temps a preguntar-li el dubte que ell tenia, però alguna cosa se li solucionava, o potser es fixava en alguna cosa que no s'havia fixat, que ell tenia penjada una foto de no sé qui, i això li donava una resposta, no?
Estàs tan més obert a tantes coses, també quan viatges, que és com que hauríem de conservar aquesta obertura de ment i de l'esperit en el teu dia a dia, a casa teva, amb la teva gent, i no solament transformar-te quan fas aquestes coses. El que passa és que és més fàcil perquè realment allà no estàs intoxicat de res. No hi havia...
A Sau Fèlix hi ha poca cosa, hi ha dos restaurants, sempre anàvem el mateix, vull dir, hi ha uns súpers i anàvem amb bici a tot arreu. Al riu, la diversió era anar a banyar-se al riu. O anar descalç per la Terra Vermella, no? Sí, sobretot el meu fill Martí, que...
Que aquest va disfrutar, anar descalç, això va ser... Un dia, un dia com va venir. Això realment va ser el seu objectiu, anar descalç tot el dia. I el Florenci, el seu pare i jo, tot el dia marallant-nos perquè es posés les xancletes, les hawaianes, les lleis aquestes, les prelesia, i no hi havia manera.
Bueno, no digues, no digues. No, que viure, o sigui, de primera mà aquesta, tal com diu el llibre, aquesta figura, no? Convertit en una figura tan admirada i venerada com perseguida i a la vegada també fet que moltes vegades se'l fes callar, no? És aquesta, vull dir que per una banda molt admirat però per l'altra també molt perseguit, no?
realment et dona la dimensió de la importància de les seves paraules és a dir, de com encara les paraules poden canviar el món com encara dir la veritat, com encara recuperar la dignitat en segons quins territoris del món encara és un problema encara hi ha gent que li molesta que els homes siguem iguals i que tinguem els nostres drets i que tinguem el dret a la terra i que aquesta terra pugui ser repartida entre tots i no entre uns quants
I com pot ser que una persona de 86 anys, ara de camí 87, fa un any va haver de marxar de casa perquè encara el volien matar? Bé, te n'adones que realment les coses importants en el fons són molt poques.
I que fa molta por ser conseqüent i lluitar fins al final, com està lluitant ell encara. No sé si ens donarà temps de llegir un trosset, que ell diu que no importen els seus pensaments, les seves paraules, les seves idees, el que importa és el seu fet. És a dir, ell sempre és conseqüent amb el fet.
La seva raó, però de fer-les, que a vegades això també és el que costa una mica més. És el que costa més, i jo crec que gràcies a que ell també ha sigut molt conseqüent en no voler privilegis que el Vaticà o que un altre bisbe hagués pogut tenir, no l'ha allunyat mai del seu objectiu, del seu camí, i ha pogut lluitar pel mateix que havia de lluitar ell, perquè sabia que era el mateix que havia de lluitar el seu veí, no?
En el paper que fa la Clara, allà, és d'una monja, que es troba amb unes monges que la presència d'unes germanetes de folcú, no?, es diu? Sí. I, esclar, diu, és una presència missionera de testimoni i de plena encarnació.
En aquella època encara no usaven la paraula inculturització entre els missioners, perquè l'Església va assumir la necessitat d'inculturització fa pocs anys, molt temps després que ho fessin les germanetes.
I aquí diu que la inculturarització per a aquelles dues monxes va arribar en el moment en què van decidir no intentar convertir els indis al cristianisme, sinó que més aviat...
Van ser elles els que van convertir la manera de viure dels Tapirapé, que són la tribu, bueno, la tribu, els indis, que en aquell moment, com si diguéssim els aborígens d'allà, encara que aborígens des de Nueva Zelanda, però bueno, els que vivien allà, no? I això és molt important, perquè a vegades amb aquella idea de missioners, de tenir que... Evangelitzar, no? Evangelitzar, no. I aleshores ell ha fet aquesta missió també.
Però tu, el que t'ha impactat del llibre és una part que és molt xula, que si sembla la llegim, o si la vols llegir tu, diu, un dels costums, si vols ho tinc aquí. Un dels costums que en aquells primers mesos de convivència més van sorprendre les dues monges, que estan parlant de la Beba i de la...
Odil, la germana Beba i la germana Odil, que són germanetes de Foucault, era el ritual que els indis seguien per controlar la natalitat. Estem parlant de la tribu dels Tapirapé, que havien estat en perill d'extinció, pràcticament s'havien quedat amb 40 indis. El continuaven practicant a pesar de la seva situació demogràfica crítica que vivia la tribu, perquè era un tabú que havien heretat dels teus amants passats.
Els tapirapé no podien tenir tres fills d'un mateix sexe, per tant, si una parella té dues nenes i en dona llum a una tercera, el bebè ha de ser enterrat només a sortir del ventre de la mare. Les monges estaven horroritzades davant d'aquesta pràctica, que potser tenia algun sentit per assegurar la supervivència dels fills que vivien en èpoques anteriors, però en aquell moment significava gairebé el suïcidi d'aquell poble.
Les religioses no van criticar el que els indis feien. Fidels al seu estil no volien donar una lliçó a ningú, però van decidir fer alguna cosa per canviar aquell costum. Després d'uns mesos de convivència s'havien guanyat la confiança dels de Pirapè i van començar a dir-los que els agradaria tenir un fill. La contesta dels indis va ser contundent. Agafeu un marit i llavors en tindreu. Els va costar, però van fer-los entendre que no es podien casar.
Aleshores es van assabentar que hi havia una dona embarassada que ja tenia dos fills. Van decidir visitar-la constantment i fer amistat amb ella. Quan va arribar el dia del naixement, els pressentiments es van complir. Era un nen, el tercer, i per tant l'havien de matar.
Beba, que havia estat a la White del Part, va demanar insistentment que li donessin aquell nen. Era tot un problema perquè significava desafiar una llei històrica, però després de donar-hi moltes voltes, el cacic i líder religiós de la tribu va decidir finalment que no passaria res si donaven aquell fill a la Beba.
Va ser una petita victòria que va estar a punt d'acabar en tragèdia. Les monges van agafar el nen i van intentar criar-lo amb llet en pols però no se'n sortien perquè el nen no l'acceptava. Després d'uns dies d'incertesa que afortunadament van acabar bé, els plors del nen van ser a l'últim un reclam irresistible per la mare que es va acostar a la cabana de les monges, va agafar el seu fill i li va donar el pit i se'l van portar cap a casa. Amb aquell gest havien trencat el tabú.
Bé, jo em pregunto si ara la Clara que està esperant un nen és perquè diu, no, jo també tinc que tenir un nen. No, no, però aquí és una manera, suposo que això, ara tu explicaràs el què, però és una manera, sense trencar res de les seves creences o de les seves costums, com li ha donat la volta d'una manera humana al 100%.
És una de les coses que recordo llegir abans d'anar a Brasil quan vaig llegir el llibre que em va impactar per veure això, que realment era un exemple perfecte per entendre que les cultures podem conviure...
nutrir-nos mútuament de lo bo i de lo dolent d'en dues i de la mateixa manera que el Pere jo crec que a nivell cristià li ha donat una importància brutal a l'ecologia cosa que han fet els indis
i que aquí ens hem anat estabornint i que ara ens hem tornat a adonar de l'important que és també respectar la terra, ell també s'ha nodrit de moltes coses, en contacte amb tota la quantitat de tribus que hi ha a Brasil, que encara la FUNAI, que és l'agència que protegeix l'Indi, encara diu que hi ha unes cent i escaig tribus per descobrir... Per descobrir. És a dir, per tenir contacte amb l'home blanc. Sí, sí.
I clar, és al·lucinant de veure que si tots amb respecte poguéssim conviure en aquesta terra, que és gran per tots els que som i petites a vegades per segons quins llocs, podríem nodrir-nos i no imposar.
res que no sigui el que un creu una de les coses que també diu el llibre que el que li va cridar l'atenció i aquest suposo que és el francès escrivà el que ho comenta és que quan va arribar tots els nens reien i reien sempre reien
I deia, a vegades diu que el Casaldà li va dir, no sé si alguna vegada riuen de mi, però és igual. Diu, perquè tots riem junts. O sigui, això és bonic. I una cosa que tu volies dir, segurament, Montse, és això que els tapirapers no són cristians. No.
perquè diu els tepirapé per això perquè no són cristians perquè no estan inscrits a l'eclísia però tenen més llibertat més solidaritat més pau i més esperança que molts cristians per tant això és que moltes vegades és allò que dius
Jo, per exemple, una de les coses que m'horroritza és quan aquell moviment que hi havia aquí, ara no se sent parlar, afortunadament, però deien los, no sé què, de Cristo, i que, bueno, els legionaris, bueno, aleshores penses, bueno, escolta, però si aquest home va venir a dir-vos, ei, estimeu-vos, que amb la creu matessin perquè no creuen que hi ha una creu,
com a l'època de la Inquisició o unes altres bestieses més grosses. I en canvi ell aquí ha anat fent la seva llavor, mica en mica, mica en mica, la seva... I sí, els abraçava. I diu, però que els coneixes? Diu, no, però quan ja l'abraces ja l'has conegut, no? Amb aquests viatges en autobús. És aquesta proximitat que té sempre amb les persones, aquest acolliment. I això no només és la seva persona, la seva casa, tot, no?
perquè se situa com un d'ells, no? Ell no vol cap res que no tinguin a la casa més pobra, no? Exacte. O sigui que té un... Ja ho diu que la seva personalitat és radical, visceral, no? I el que diu és el que pensa i ho ha de viure fins a l'última conseqüència. I penso que això...
És aquest missatge que ens porta l'Evangeli, que ens fa tanta por, tanta mandra de viure. Tot el llibre té moltes trossos per llegir molt intensos.
I penso que ha sigut perseguida i criticada també per la mateixa església, perquè se l'ha criticat de fer política. I ell diu...
S'ha de fer política, sí senyor, i no es pot fer religió veritable, i sobretot religió cristiana, si no es fa també política. Tot és política, encara que la política no ho sigui tot. Ell, el casal d'Aguila, tinc entès que també li... Bueno, no tinc entès, segur, va fer molts poemes, no? Que després ens llegeixes un, eh? A veure si trobes algú català...
Però aleshores ell diu que sí, que un poeta com si diguéssim, no de boig, però que sí, que per això accepta moltes coses. I a més jo crec que tu, que el vas conèixer, encara té sentit de l'humor, no?
Sí, totalment. Vull dir que... Això és molt sorprenent. I realment, jo dic que no soc... No idolatro, no acostumo a idolatre massa a ningú. No ho idealitza. Però he de dir que amb les referències d'aquí, de la pel·lícula i d'haver llegit el llibre, el primer dia que arribem a Sau Fèlix i que ens...
L'escribana ens diu, vinga, va, anem a casa del Pere, que vam dir, home, però espera't, com aquell qui diu, no m'he preparat, no? Sí, sí. Doncs va ser una d'aquestes coses que t'agafen per sorpresa, que te salta l'emoció, que no te pots controlar, i que, curiosament, això, després ho he vist, que l'escribana també ho ha fet en el seu apíleg. Sí, sí.
que parla que quan el vam anar a veure l'altre actor, el Marcel Borràs i jo, doncs només de veure'l ens van començar a caure les llàgrimes i realment no puc explicar per què. Per què no... Per què vas veure una pauca de cop i volta? Perquè li és especial. Jo sí que vaig tenir la sensació de dir que estic davant d'una persona especial i no et passa massa sovint a la vida, això tampoc. I no saps per què, però...
Això ho notes. I no soc jo l'única que ho va notar. Ho va notar el Florent, ho va notar el Martí. I no és que anàvem amb aquell esperit de l'adoració d'aquella persona que ja el teniu com un ídol, que ja era així. No, no, no. No, no, sinó que et trobes davant d'alguna persona o tres persones que t'impacta. Sí, t'impacta. T'impacta.
Bueno, hi ha persones que són així, tipo chamans, eh? Sí, sí, sí, que tenen uns poders que no passen pel cap. Jo penso que els seus poders, en aquest cas, és aquest evangeli viscut fins a l'extrem. I després el que també surt en el llibre és que és una persona que prega molt i fa molta reflexió, no?
i això penso que és una de les paraules que també impacta perquè el fet d'estar allà potser no caldria però en canvi sempre va a la font a les essències ara si l'has trobat però abans d'això tinc aquest petit poema que diu tot és relatiu fora de Déu i la fam i quan dic la fam vull dir la vida humana
Per la paraula fam, entenc les necessitats bàsiques i fonamentals de la vida humana. I això és una cosa que he anat descobrint de manera gradual. Ens queden 5 minuts. Ara tenim el plaer que ens llegeixis aquest poema i que donis un consell als oients.
De paraula viscuda. Això, de paraula viscuda. De paraula no, i de fets, eh? No solament ha fet la paraula, ha fet els fets. És un tros d'un poema que diu Amb un cal per anell Montsenyor tallava ros Montsenyor fals i martell Em diran de subversiu Jo respondré incisiu Ho soc
pel meu poble que lluita, pel meu poble que cuita camins de sofriment. Jo tinc fe de guerriller i amor de revolució, i entre evangeli i cançó peno i dic el que sé. Si escandalitzo, primer jo m'he abruçat de passió en la creu del meu senyor.
Toma, ja castanya. Això seria el que diria la teva àvia Catalina. Toma, ja castanya. Toma, ja. Toma, ja, nena. Toma, ja, nena. Moltes gràcies, perquè és que no ens queda mirar a la ràdio. Aquí el Carlos és el que ho mira. Això s'acaba i després ens renyes i acabem abans de... o sigui, més tard de l'hora.
Perquè us hem de dir primer a tu, moltes gràcies per haver vingut. A vosaltres. Després, si vols, deixo després dos minuts perquè te despedeixis tu dels oïdors. Aquest programa, si vostès estan interessats, el tornen a repetir el dissabte a dos quarts d'onze, en diferit, esclar.
Si avui volguéssim trucar, podríem parlar amb la Clara, però no... Ja no queda temps. A veure, digues, digues... Jo em fa molta il·lusió les coses del poble, perquè és veritat, perquè són les meves coses i que em fa molta il·lusió que coneixeu la meva iaia, el meu... Vamos, a tota... I això... I la tia Juana, i totes aquestes coses... I la pocina Marta, i a tothom. Clar, totes aquestes coses formen part de mi, amb la qual cosa encara em toca més...
Però per despedir-me llegeixo l'últim poema que també. Fantàstic. Bonaïda sigui la terra per tots treballada. Bonaïda sigui el poble, unit i amb coratge. Bonaïda sigui el Déu i el seu poble i la terra, causa de la meva airada esperança.
Molt bé. Moltes gràcies. Gràcies, Clara. A vosaltres. Podeu llegir aquest llibre, que és molt amè, independentment d'així. És un llibre que és com si llegessis, com si anessis veient pel·lícula. Trossos de documental. Trossos de documental. Perquè estan molt ben...
molt ben descrit, molt bé, i et fa vibrar. Hi ha alguns moments que et fa vibrar. I t'emociona. Senyors, us diem adéu. Falten dos minuts. No et renyen. És que aquí anem al control. Ens dona molta por. Tu diràs adéu. I fins la propera, no? Sí. Moltes gràcies a escoltar-nos, Sant Justencs i Sant Justenques. Penso que avui hem tingut una dona valenta, una dona...
que també té aquest esperit de fer viure la paraula. Moltes gràcies. Bona tarda i fins la propera. Adéu-siau.
Fins demà!
Dissabte, 17 de maig, la nit dels museus arriba al Museu Bachbar de les Aigües amb el concert La música de l'aigua, en motiu del seu desè aniversari.
A més, des de les 7 de la tarda i fins a la 1 de la matinada podreu recórrer l'exposició permanent i veure la posada en marxa de la màquina de vapor de 1909. No us perdeu aquesta vetllada especial gratuïta per a tota la família. A més, fins al 18 de maig el museu obre les seves portes.
Consulteu tota la informació al telèfon 933423536, al web www.museudelesaigües.com o seguiu-nos al Facebook. Estem a 5 minuts del centre de Cornellà, del metro i del tram baix. Us hi esperem. Museu Agbar de les Aigües. On l'aigua viu. On vius l'aigua. Ara bé, un programa per a arqueòlegs de la música moderna.
Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat.
Al Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Soc una urbanita, ho reconec. Sí, sí, jo també soc molt urbanita. Acompanyat d'una bona amanida i tens un plat baratíssim i facilíssim de fer. També és un dels llibres més robats de les biblioteques públiques dels Estats Units.
Som molt feliços. És una història d'amor molt maca. Indudablement la presència d'aficionats d'un club i de l'altre era impressionant. Clar, què vols fer-hi, no? És el temps, no s'hi pot fer res, no ho podem canviar. Just a la fusta. Vivim Sant Just en directe. Cada matí, de 10 a 1. Smoothie.
I esperem. I esperem.
Fins demà!
Fins demà!
60 i més...
Pasqua granada, alcem el crit, saltem la fruita de l'orbei, saltem la tanca que el got s'ho val dalt de les branques com els perdats. Que bé! Quin principi! Que poètic has arribat avui, eh? Sí, sí, sí. Això és d'en Salvat Papassell. I amb aquestes paraules tan poètiques ens anunciaven Salvat la joia de la Pasqua de Pentecoste que en guany serà el 8 de juny.
De moment anem camí del diumenge cinquè de Pasqua. Molt bé. Però com que el passat diumenge ja es parlava de la pentacosta en les lectures habituals, mira, estaves fent la lectura... I te'n recordaves de la poesia. I em va venir Pasqua Granada, alcem el crit, saltem la fruita de l'or veí. És que és tan bonica aquest poema que ens prepara per la Pasqua. És un adveniment de la Pasqua. Això mateix.
Ara és temps de sembrar espinacs. Així podrem tenir una bona acollita al setembre i també és temps de veure aquells insectes petitons d'ales vermelles i punts negres que volen fent-se els tirons.
Marieta, vola, vola, tu que portes camisola, dèiem nosaltres quan érem xiquets. Sabeu que les marietes, elles soles, poden menjar-se les plagues d'erugues de tots els horts? Molt bé, sobretot abans. Ara, amb els insecticides i els pesticides no hi ha erugues, ni marietes, ni pogons, ni res. Discrepo, a casa meva, a la meva terrassa, hi ha pogons a totes les plantes.
Però ja tires pesticides suficients. No, o sigui, tenim un parell de pesticides naturals, però no em sembla que no... No fan efecte. No, o sigui, que si veiem alguna d'aquestes bestioletes vermelles, que és en el nostre or, i és molt ecològic, veus? La meva terrassa és molt ecològica. O sigui, tens marietes d'aquestes... Tinc marietes, pogons, i alguna cuca de llum, molt poqueta.
I cargolins. Això sí, això amuns. I li tinc prohibit al meu marit que posi matacargols per escoltar-me. No, perquè llavors perjudica els humans també. Home, esclar que sí. I del camp passem a la ciutat, ja que des de demà dia 15 i fins al diumenge dia 18, mira aquí quin cartell més guapo portat. Ui, sí, sí. Tu, com sempre, al Saló del Còmic.
El 32è Saló del Còmic de Barcelona ens ofereix un munt de novetats. Una d'elles és que les dones, noies i nenes de totes les edats seran en guany les protagonistes. Molt bé. A l'Espai de Cultura us direm per què. Molt bé. Benvinguts, oients d'Esvernians. Ens trobem a la sintonia de Ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada.
fent el programa 60 i més. Dedicat, com sempre, a la gent gran, amb el que té aquell esperit tan jove i a persones de totes les edats que ens vulgueu escoltar. Ja sabeu que fins a les 9 del vespre ens podeu trucar al 93 372 36 61.
i una veu juvenil i veronil, la del Carles Hernández i Rius, us passarà el locutori amb la Joana i amb mi, en Pere Oliver. I amb el Pere, també podeu venir en persona, escriure'ns a Facebook o enviar-nos un colom missatger. Vols dir que ja es porten, que encara es porten els coloms? Poc, però es porten. Sí? De moment estem sense internet.
Al Pere se li ha mort l'ordinador. Pobret! I el meu encara ha de néixer. No, no, no, va néixer, però me'l van virlar. O sigui que avui hem escrit el guió a poc a poc i amb bona lletra. I així practiquem cal·ligrafia. Bé...
M'ha confirmat, per això el tècnic, que no s'ha mort el meu ordinador. Només se li ha fos la bateria a causa d'una descàrrega que va bé l'altre dia. Una pujada de llum, potser. Una pujada o una baixada. Ens vam quedar 10 minuts a les fosques, a Ràdio d'Esbert també. També, també. Va ser dijous, em sembla. I hi ha hagut un bé de Déu d'ordinadors espatllats. Ui, quanta feina pels arranjadors, no?
Ara veurem si portant la factura els senyors de les assegurances voldran pagar o diran... Em sembla que si has d'anar a la companyia de la llum ho tenim molt clar. No, van ser els de fer excendessa que ens va dir vostè porti-ho a la companyia d'assegurances, el tècnic expliqui el que ha passat i ja veurem què passa. Això mateix. Ara ja veurem. El Carles es va fondre també algun ordinador a vosaltres?
a la vostra... Aquí, una pantalla i un disdub a tremolar, que és on estan totes les sintonies de la ràdio, que ho vam poder recuperar. Bé, tenim dues còpies, vam estar anant amb una còpia durant uns quants dies i ara sembla que torna a funcionar. O sigui, de moment...