El seu rendiment.
Bona tarda, amics suïdors de Ràdio d'Esbert.
Amb tots vostès, veus de la parròquia.
Com cada dimecres, un cop al mes,
la Montserrat Giró i qui us parla, la Lina,
presentem el nostre programa Paraula Viscuda.
I, si recorden, en aquesta Paraula Viscuda
sempre tenim una persona, amiga, amable,
que ens ajuda a fer el programa.
Aquí tenim a nosaltres la nostra amiga,
la Berta Quintana.
Hola, Berta.
Hola, bona tarda a tothom.
Bona tarda, Berta.
Berta, com vostès ja saben també,
doncs ella ha llegit un llibre
que jo els hi recomano,
perquè abans ho comentàvem amb ella,
encara que aquí no tenim que parlar del llibre,
sinó del que li ha portat a la Berta,
que és fàcil de llegir, molt amè,
és una cosa important que ha succeït,
no és un cas fictici, sinó que és veritat,
però que aquí està novel·lat de tal manera
que és molt, molt agradable de llegir
i no és sentimentaloide.
Vull dir, és real.
Una miqueta.
Una mica, una mica, però bueno,
no se farà plorar.
Berta, ella ens ha triat la dona de la seva vida,
d'un escritor que també és guionista,
presentador, que també el coneixereu,
que es diu Javier Bosch.
I ara després la Berta ens dirà
el per què ha triat aquest llibre.
Bé, jo li preguntaria a la Berta
si li agrada més que li diguin Berta o el Berta.
Mira, ser franca, depèn.
Quan jo era petita i em va posar el Berta
a mi em sonava estranyíssim, molt rar, no?
I no m'agradava que em digués,
no m'hi identificava o trobava lletj.
Que diguéssim Berta.
Dur.
No, Berta.
Berta, tot el nom sencer.
I esclar, vore'ns,
i sobretot quan vaig anar a treballar
a l'empresa que he estat tants anys,
doncs allà era Berta.
I tothom en coneixia.
Evidentment tot l'oficial
sempre he signat a Berta, que és el meu nom.
Però si hi ha persones que em diuen
a Berta que sí que m'agrada, de casa.
Això sí.
I o algun company de feina
que havia tingut que em deia el Berta.
Però són molt pocs
i quan ho diuen també reconec que m'agrada.
Però bé, per tothom soc la Berta Quintana.
Això sí.
Ella us ho acaba de dir.
És la Berta Quintana Cortés.
Sant Justenca de Socarrel.
O sigui, nascuda, viscuda, Sant Just.
Ella de petita va anar a l'escola Núria.
després, ara ja és una persona jubilada,
mare i àvia.
Sí, mare i àvia, sí.
Que disfruta de totes les...
Ja, ja, ja.
Aquí Sant Just, de joveneta,
doncs cantava al cor,
després a les cees,
totes les seves amistats
i els seus jovens són d'aquí Sant Just.
Després està al centre d'estudis,
que ella forma part d'aquesta nissaga
de Quintana Cortés, no?
El centre d'estudis,
a part de fer les...
seguir totes les coses que estan fent
d'estudi,
de la història de Sant Just
i de totes les coses que es van descobrint
i ni presentant.
I patrimoni,
i passar-los patrimoni.
Exacte.
També ella,
també hi col·labora com a rapsoda,
quan fan les passejades,
llegeixen els poemes.
Ara, si algunes vegades,
ara això de ser àvia no m'ho ha deixat fer,
però bueno,
si es pot, es fa.
I actualment també està a Càritas,
al rebost de Càritas d'aquí Sant Just,
que com a voluntària,
doncs també ajuda a estar en relació
amb tot un gran equip que hi ha.
Un gran equip,
un gran equip que fa molta feina.
Que fan molta feina,
perquè preparen totes les cistelles mensualment,
etcètera.
Sí, un cop al mes.
I tota la comunicació que tenen entre tot l'equip.
Per tant,
des d'aquí li donem les gràcies
per aquesta col·laboració
que és també amb la parròquia de Sant Just.
I un cop aquestes presentacions,
ara tornem a fer-li la pregunta a la Berta,
si ens permet de dir-te.
A mi a la Berta m'agrada
perquè ho trobo molt...
Bueno, ara sí,
quan ets petit et sona molt fort.
No, no, et sona molt fort,
però és molt...
No ho sé,
és un...
No, no,
si no em desagrada.
És ressonant, eh?
Vull dir, més que d'allò.
Bé,
per què has triat
la dona de la seva vida?
Mira,
la veritat és que no...
Quan vaig triar a llegir aquest llibre
no sabia,
no tenia absolutament idea
de què anava el tema.
Jo vaig triar aquest llibre
per llegir coses del G.B. Bosch.
Jo havia llegit articles,
era una persona que a mi m'agrada,
havia llegit altres llibres d'ells
i m'agrada molt com redacta,
com explica les coses.
Des del meu punt de vista,
defineix molt bé els personatges.
Jo me'ls imagino,
quan els veig,
quan llegeixo els veig.
I, bueno,
vaig agafar aquest llibre
i, sorprenentment,
vaig entrar en una història
que a mi me...
Bueno,
en aquell moment
a mi em va drasbalsar.
No perquè no...
Perquè jo coneixia el tema,
el tema el coneix tothom,
que són els nens abandonats
i robats.
Vull dir,
això ho sabia tothom.
Però la manera
que ell ho explica...
Bueno,
entre...
que a part d'això
m'ha portat a mirar
algun reportatge
sobre aquest tema concret
i per això el vaig...
Bueno,
vaig triar per ell,
per la manera d'escriure d'ell.
Això va ser
com vaig començar.
i a més a més...
I triar-lo
per donar-la a conèixer aquí,
què és el que t'ha fet
triar aquest llibre?
El tema.
El tema.
Em va...
A mi...
Perquè les altres
són històries molt boniques,
més d'amor,
també és cosa social
i d'amistats...
Estàs parlant dels altres llibres.
Dels altres llibres d'ell.
Però en aquest...
Aquest és el tema.
Quan vaig haver acabat
i vaig dir...
Llavors vam parlar una mica,
vaig dir,
aquest és el camí d'ell.
que pot haver-hi altres llibres,
però com que parlàvem d'aquell
és el que més m'ha arribat, sí.
Quan diem allò
del nostre programa
de la paraula viscuda,
és la persona que ens comenta
l'ha frapat,
l'ha motivat
i l'ha trasbalsat en cert punt.
I aleshores aquesta sí.
Jo crec que si et sembla,
del llibre,
després tu ens explicaràs més coses.
Però tu vas triar un punt
que dintre del llibre
i que potser si el llegim,
que ara el llegiré,
una mica,
doncs ens dóna idea
de què va.
Aquesta...
L'argument del llibre,
sí,
és el que tu dius, no?
Aquí,
després de manifest,
aquestes criatures
que van ser robades,
que van ser...
Però sobretot
és la manera
tan...
tan barruera,
tan d'allò
que es feia
en aquell moment.
Aquí queda tothom
una mica
salpicado,
que diríem en castellà.
Vull dir,
perquè no solament
és un metge
ni una infermera,
sinó tothom,
tots els que participaven.
Inclús,
sense saber-ho,
que és la major part
de les vegades,
els pares
que compraven
aquestes criatures.
Sí, sí.
I aleshores aquí,
que és molt bonic,
i això és un...
podem fer espòiler,
perquè el que li agrada
llegir el llibre
no ens val la pena,
no?
Sí, sí.
Que ho fessi.
N'hi ha una confessió
que ho diuen tot.
Sí, sí.
I aquesta confessió
que ho diu tot
és precisament
d'un pare.
Un pare, sí.
I que davant
de la filla
tinguda adoptada,
doncs té això.
I diu,
Em dic
Saúl Estrada
i la meva dona i jo
vam pagar diners
per tenir una filla.
La nena,
que no podíem tenir,
la vam comprar.
I és així.
En 1974,
el mes de febrer.
Vam pagar per tenir-la
i ens la van donar.
Vam pagar
el que ens van demanar.
Vam pagar
100.000 pessetes
de l'època,
que eren molts diners.
Per què ho vam fer?
Ara em paro aquí
i després continuarem.
Tu ara digues aquí
si vols dir alguna coseta.
No, que...
Bé, això continuarem
perquè és molt emotiu
el que el pare
revela,
bé,
li diu a la filla, no?
I, clar,
no podem parlar
molt del llibre
pel que tu dius.
Però la manera
que la filla
també se n'assabenta
i tot això,
vull dir,
és molt important
per entendre
aquest final,
bé,
aquesta lectura del pare, no?
Jo,
de les coses
que més
em...
em posam una miqueta
sense molt a fons
amb el tema en general
de...
que, esclar,
les dones
que estaven
a l'època franquista,
estem parlant,
la postguerra,
totes les dones
que estaven
empresonades,
els tres anys
li traien el fill.
Això,
per mi,
potser perquè he anat
veient més coses,
m'ha esgarrifat,
no?
Bé,
esgarrifa a tothom,
no a mi,
jo crec que esgarrifa
al ser humà
per naturalesa,
no?
I,
clar,
no era obligació
que hi constés
el nom de la mare,
no...
Clar,
aquests nens robats
que ara poden tindre
a la meva edat,
alguns,
i més joves,
clar,
és molt difícil
que trobin
els seus parents
i familiars,
i això a mi
em trasbalça una mica,
no?
I llavors,
esclar,
el que tu deies,
no eren els metges
ni les infermeres,
és que aquí
hi havia monges,
hi havia,
bueno,
no monges,
monges,
comadrones,
metges,
intermediaris,
que són els que feien
els intercanvis,
vull dir,
això ha sigut una...
Bueno,
aquí hi ha molta gent
implicada
que se n'ha sortit
sense penes ni glòria.
La cosa queda diluïda
perquè no interessava
fer més...
I això no...
Després sí que
a partir d'un any ja
era obligació
que constés ja
el nom de la mare.
El 1990 i pico,
sí,
el 99 crec.
Sí.
I a partir d'aquí sí
que ja era obligatori,
però esclar,
si a una mare li diuen
que s'ha mort el fill
i els que adopten
els diuen
que la podeu adoptar
perquè s'ha mort la mare,
fins a quin punt
estàs una mentida
tant,
tant,
tant...
O l'altre pot saber
que és mentida.
Sí, sí.
I esclar,
hi ha molts matisos,
molts,
clar,
vull dir,
en aquest tema en concret,
molts mateixos.
Estàs parlant
que això no...
aquesta inscriure
no va ser fins al 1999.
Sí, sí,
vull dir que jo ja havia tingut...
que jo després pensava
si jo ja havia tingut fills
n'hagués pogut passar,
no?
Sí,
i tant,
i tant.
I això encara m'esborrona més,
no,
pensar
que n'hagués pogut passar,
perquè quan jo,
la veritat és una punta,
una anècdota meva,
quan vaig anar
a tindre els fills
a parir,
jo l'única cosa
és que no me'l canviessin,
perquè en aquell moment
se l'enduien de l'habitació,
ja ho sabeu,
cal que ho expliqui.
Jo només deia,
és el meu,
saps?
Bueno,
primer que estigués sa,
això,
evidentment,
totes les mares i pares,
però després pensava
que no,
saps,
que no faig ningún canvi,
i així,
però clar,
mai se'n va passar
per la imaginació,
potser en aquella época
la meva eufòria
no estava en aquest punt
de pensar això,
i després sí que
ara he pensat,
carai,
hauria pogut passar,
no?
Bueno,
per sort no va ser així.
i aleshores,
bueno,
torno a llegir una miqueta més,
diu,
ens havíem quedat que diu,
per què ho vam fer?
Diu,
perquè no teníem consciència
que féssim res mal fet,
no sabíem que robàvem
una criatura
d'una mare
que sí que la volia,
no ho podíem saber,
no m'excuso,
ho havíem d'haver intuït,
és veritat,
ens van enganyar,
ens vam deixar enganyar,
són còmplices
del pitjor delicte,
sóc,
al capdavall,
un pare que va segrestar
una nena
fa 45 anys,
ho sento molt,
Victòria,
Victòria és la filla,
ens sap molt de greu,
amor meu,
pots pensar el que vulguis de mi,
els teus pares,
però hem de donar
la nostra vida per tu,
i tu
ens l'has donat a nosaltres,
l'alegria de la vida,
talli l'URDES,
per favor,
apagui el mòbil,
apagui el,
cony,
sí,
aquesta d'ell està bé,
perquè aquest senyor,
que ja és gran,
l'URDES aquesta,
que és la minyona,
que tota la vida està amb ells,
que diu que no,
que no,
perquè la mare és morta,
la dona d'aquest home,
la mare d'aquesta Victòria,
doncs,
diu que no,
que ells no van fer res de dolent,
i aquesta criatura,
en realitat,
amb tot el llibre,
doncs,
ella va tenir les millors coses,
i sobretot,
el que va tenir millor de tot,
va ser que,
com aquesta família ja tenia dos fills,
que són els seus germans,
n'hi ha aquesta complicitat amb els fills,
que és bonic de veritat.
Bonica, molt maca.
Sí.
I és clar,
una de les coses que ella diu,
clar,
que revelem una mica el llibre també,
però és que és inevitable,
és que quan ella se n'assabenta,
i ho parla amb el pare,
que després té aquesta resposta,
el que ella diu,
que la bufetada més gran,
ja no és saber,
sinó que ha tingut una infantesa tan bona,
una família tan bona,
una educació amb una ètica,
amb uns...
Sí,
però ella mateixa ha rebut uns valors,
que assabentar-se que pot ser robada,
vull dir,
ella diu,
la bufetada encara és més forta,
i perquè has sigut una nena superfeliç
i encara ho és
i després demostra
que, bueno,
es pot remuntar a les coses,
no?
Però, clar,
quan has tingut una vida tan bona,
amb uns valors tan bons,
saber que els teus pares
et poden haver comprat,
doncs, esclar,
la batacada és més forta.
No, i després van pensar,
sí,
i totes,
sempre també surten les pel·lícules,
que això ja ho tenim més que vist,
aquell fill,
aquella criatura,
o aquell adult ja,
es té aquelles ànsies de conèixer,
perquè el van deixar,
si era veritat,
aquella angúnia de dir,
jo vaig ser rebutjada
per la mare biològica,
o el pare biològic,
i això també és un handicap
que uno arrastra, no?
Clar,
per això també és el que diuen,
si a tu et deien que s'havia mort,
esclar,
ja,
és un altre tema,
però sempre hi ha el dubte,
sempre vols conèixer,
esclar,
quan no ets a dubtar,
és legal,
que de fet els diuen que és legal,
perquè els pares que els presenten
són legal.
A més,
el que també es demostra
que en alguns casos
els adoptats porten ja els cognoms dels pares,
perquè feien passar a la dona
com embarassada,
deien que anaven de viatge,
parien fora,
que de fet no parien
i duien una criatura,
esclar,
era com una filla legal
en tots els aspectes,
vull dir,
és una trama amb unes coses
molt regades.
Bé,
aquí el que també,
no sé,
Montse,
vols dir alguna cosa?
Feixi alguna cosa?
Perquè el fet que sigui aquest desconeixement,
o sigui,
també porta que no es dona a conèixer mai
qui és la mare,
no?
O sigui,
és completament secret,
és completament secret,
perquè ara actualment,
doncs,
si hi ha l'adopció,
ja saben,
o sigui,
a tot això,
estan els pares.
Aquí és això,
un guiño
de l'escritor,
perquè els representa
que ells són rossos,
tirant arros,
els ulls clars i tal,
i ella és olivàcia,
amb el cabell negre,
molt maca,
i aleshores així,
i després,
quan sospiten,
després de fer moltes indagacions,
que potser el cognom
de la mare biològica
era herèdia,
perquè ella una vegada diu,
potser el millor
soc filla d'una gitana,
i herèdia és com un nom gitano,
no?
Ara,
a mi també saps que m'ha agradat
el llibre,
perquè me l'he llegit,
vaig començar per saber
de què anava,
però, bum,
me l'he llegit de seguida,
perquè és molt bonic,
fàcil, eh?
Vull dir,
recomanem a les persones
que el vulguin llegir
a part d'això
que ha impactat
i que impacta,
com diu molt bé la Berta.
Ens fa pensar,
ens fa pensar
qui som nosaltres
per treure aquestes criatures
d'allò,
qui som nosaltres
per fer aquestes coses,
no?
Però és també molt bonic
com posa
els germans.
Sí,
el paper dels germans
és molt bonic.
És molt bonic,
tot bé perquè el germà gran
és el que fa el reportatge
sobre això
i resulta que descobreix
el que descobreix,
l'altre,
que té els seus problemes,
que avui dia
són autèntics i bé,
però que és un tio
molt magnífic,
que es pot dir,
eh?
Sí,
no,
no,
és homosexual,
però vull dir que
està acceptat i bé,
no?
Però el que és bonic
és quan els tres germans,
perquè elles s'enfaden
ells i quan després
es tornen a trobar,
acaba el llibre,
que a mi m'encanta,
que per això
el tinc ara obert,
quan diu,
quan estan tots tres
que fan un viatge
que feia molt de temps
que no el feien tots tres
i s'hi troben els tres germans
perquè a més se l'estimen
moltíssim els germans
i diu,
la família
som nosaltres tres.
Diu,
el Joel i el Rai
van mirar la seva germana
pel retrovisor,
la Victòria
d'ulls negres,
cabells foscos
i la pell olivàcia,
la doctora Estrada,
que és la Victòria,
pediatra d'uns nens
que no entres sinó res
deixarien de ser-ne.
La història
només té un defecte,
no s'acapa mai.
És xulo, eh?
Sí, sí, no, no.
Acaba així,
dius, ostres, tu.
L'història no s'acaba mai.
I és veritat,
i la història no s'acaba mai.
I encara que ara
tot això sigui il·legal,
possiblement es fa.
Possiblement.
Penso,
també vaig estar mirant
un reportatge més recent
i, clar,
amb les mesures que hi ha
avui en dia,
els hospitals i tot això,
sembla difícil.
Sembla que n'hi hagi
una mica més
que aquest negoci no pot ser.
Sembla que,
home, com a tal,
jo crec que no existeix com a tal.
Que pot haver-hi
alguna coseta,
puc mirar.
Sempre n'hi ha.
No.
Alguna cosa.
Bueno,
perdó,
és la història aquesta
que també està ara
en boga
de trobar així
per trobar
òrgans joves
per fer el transplànt
i per...
Ah, sí?
No, que bons...
Els homes, tu,
el llop
és de l'home.
El que passa
és que hi ha molts raptes
a uns 5 països
per això de nens,
perquè per això
pel tràfic d'hones
i tot això.
I, esclar,
és que avui són coses
que, malauradament,
el ser humà
potser una part...
Sí,
saps què passa,
també,
que com,
avui dia,
qualsevol notícia
per petita que sigui
està tan àmpliament
difosa,
difosa, sí.
Són tranteres de tot.
I a vegades són
el que diuen
el fake news,
que vol dir
notícies falses,
però a vegades no,
i fan pensar.
Sí, sí, sí.
i dic, mira,
millor que no hi hagués
tanta informació.
Sí,
l'ignorància,
a vegades.
L'ignorància,
esclar.
El que sí que és bo
avui en dia
que hi ha
als bancs
d'ADN.
D'ADN,
clar,
que amb això també...
Clar,
perquè tu deixes
el teu ADN
en un lloc
i vore'ns
que van mirant
els ADNs
i aquí
s'ha trobat
molt difícil,
eh?
Sí.
Però també s'han trobat,
doncs clar,
vull dir,
són avenços
que abans
tot això
és que no
hi havia res.
i una cosa
que em va esgarrifar
d'un reportatge
d'aquests,
ara,
perquè me l'he mirat recent,
que hi ha una àvia
que diu que vol veure
el seu net mort
perquè li diuen
que s'ha mort
i la mare
està trasalçada
i ella diu
jo vull veure
el meu net
i sí, sí,
li donen un infant
però de dos dies,
esclar,
tu no tens.
Aquest nen
després ha sortit
a diverses fotografies
amb diverses famílies.
És el mateix
que el tenen allà
a la cela.
Sí,
vas llegint tot això,
bueno,
vas veient
tots aquests...
i esclar,
dius,
però fins a on t'arriba?
Sí.
On t'arriba?
Aquesta...
I això ja no és humà,
és que ja no és humà
fer aquestes coses,
no?
I esclar,
quan vam veure...
Ah,
i a més a més
una fotografia
amb la monja
que els hi va donar,
vull dir,
unes coses que...
Però no fa gaire
va sortir una monja
de tot això,
eh?
Nosaltres,
vull dir...
Un muntatge totalment...
Les monjes
són persones.
Sí,
no, no.
Els capellans
són persones.
Els meixes són persones.
Els meixes són persones.
Tots són persones,
vull dir,
no té res a veure.
Aquí està bé
perquè està ben buscat
i a més,
jo ara no vull dir-ho
perquè com dèiem abans...
Ja ho estem dient tot.
Sí,
però ho estem dient tot.
Però la resolució
que n'hi ha,
inclús per ells,
per els tres,
per la família,
és molt xula.
Perquè aquesta confessió
del pare,
que la Victòria
volia que quedés,
queda...
Queda a casa.
Sos la llada,
m'ha amagadeta.
Però, bueno,
ells tenen la consciència aquesta.
Però si va a veritat
i saben
i queda a casa.
Per això hi ha aquesta frase
que diu
que cada família
té els seus silencis.
Exacte.
Sí,
és ben veritat.
Sí, sí.
I cada país també.
Sí, sí.
No, no.
Però...
A començament
hi ha una cosa molt xula,
és aquest del silenci,
que n'hi ha silencis
que criden
o l'estic confonant
jo amb un altre d'allò.
No,
és algun tros del llibre
que ho diu això.
Algun tros del llibre, sí.
Sí.
Sí, bueno.
Sí, és que té molts...
Té coses...
No, és maco,
és un llibre...
És maco, s'ha de llegir.
S'ha de llegir, sí.
O sigui, tu el recomanes també, no?
Home, jo sí.
Jo he disfrutat
i, a més,
que me va arribar molt tard,
però...
A part hi ha la història dels germans,
que també és distesa,
vull dir.
Sí,
que tenen sus masos i sus menors.
Sí,
és un menor, sí.
Vull dir,
no tot és ella,
no tot és ella.
La Pujadeta Montserrat,
ella amb els rius del marit,
la criatura que té,
bla, bla, bla.
Vull dir,
no és tot el rato això,
no, no.
Hi ha les històries dels germans.
No, però...
Podríem dir com amb els telefilms,
l'Ei Motif,
és aquesta cosa del robatori.
Sí, sí.
Del robatori,
d'aquesta...
Bueno,
aquesta xarxa de malfactors,
que són...
Sí, sí.
Bueno, senyors...
No ho sé,
podem dir si el títol,
sí,
com està el títol que diu la dona de la meva vida,
o sigui,
un dels fills a l'esquela de la mare,
quan mor la mare,
perquè comença...
Comença així.
Comença així,
doncs li posa la dona de la seva vida,
perquè el pare...
Bueno, és del pare,
que el pare és el que...
La Maria,
que és la mare,
és la dona de la seva vida,
de l'estrada.
De l'estrada.
Sí, sí.
Bueno,
que tots tinguin els matrimonis,
que tots els homes creguin
que l'acompanya és la dona de la seva vida.
D'això es tracta.
Sí.
I el fill que vigili tu,
quan se l'emportin d'allò el niu,
aquells que diuen...
que el mirin.
Bueno, senyors,
això s'està acabant,
li donem les gràcies molt,
però molt,
a la Berta.
Però, si et preguntéssim per tu
què ha representat aquest llibre,
sí que t'ha fet pensar
i t'ha fet buscar
aquestes altres reportatges
per entendre
i per saber més del tema.
I a nivell personal,
diguéssim,
què et porta a conèixer més el tema?
No,
el que a mi...
És que rifant ser mínim,
imagino.
Jo,
el que no puc entendre
és que l'ésser humà
arribi a aquests límits.
O sigui,
per mi,
per mi,
clar,
això és molt personal.
Sí.
La història la coneixem tots
més,
menys,
però tothom sap que hi ha existit.
Però jo pensava,
com pots...
El ser humà,
l'ésser humà,
ni uns ni els altres,
el que dèiem,
l'ésser humà,
pot arribar,
que n'hi ha de coses pitjors
que aquestes,
per desgràcia nostra,
avui en dia,
com dèiem,
el de segrets,
com l'ésser humà
pot ser tan dolent,
a vegades,
no a vegades,
arribar a aquests límits,
per mi,
de dolenteria,
de falta d'humanitat.
Això,
més que de dolenteria,
no sap l'humanitat.
No sé com expressar-ho,
és que és un conjunt de coses,
per mi,
tan desagradables
i que m'horroritzen
i que penso
que quina pena
que l'ésser humà,
en general,
arribi.
I ja no amb aquest tema,
amb altres,
que n'hi ha més guerres,
coses,
però què passa,
amb l'ésser humà
que arribem a aquests,
i això,
que solviem de ser més bons.
O pensar més en els altres,
en els seus sentiments.
És curiós que,
bueno,
curiós no,
és d'allò que,
justament,
o sigui,
aquests infants robats
són robats
de persones humils,
de persones
en una situació vulnerable,
i, en canvi,
o sigui,
els venen
amb persones
que tenen
un poder adquisitiu.
Clar,
o sigui,
aquest negoci,
o sigui,
està,
o sigui,
tant
pels fills
com per les mares
que els han tingut,
és una cosa
monstruosa.
I que també diria
que,
possiblement,
no totes les persones
que compraven
eren conscients
d'això.
Home,
penso que moltes vegades sí,
perquè, clar,
quan et demanen
tantes coses,
a veure,
i la gent que té un nivell
no és tonta.
Però que també penso,
eh,
que hi ha hagut persones
que han comprat
sense saber,
sabem que adoptaven,
no que compraven,
sinó que realment...
Que era veritat,
que aquella criatura,
si no estigués per ell,
s'estava sola.
Això aquí és l'ofumut,
que diuen,
no,
és que s'ha mort la mare,
s'ha mort tot,
s'ha jugat amb els sentiments.
i aquí seria
el de l'important
dintre del llibre
i del que vol reflectir.
Sí, sí.
Que s'ha jugat amb els sentiments
de les persones
i on s'aprofiten,
que encara és
quan fa la puntilla final.
Clar,
sí, sí.
Bueno, senyors,
moltes gràcies, Berta.
No, vosaltres.
Nosaltres tenim la cosa
dintre del programa
de llegir l'Evangeli
que correspondrà
al diumenge
que vostès,
si van a l'Eucaristia,
ho podran sentir.
Aquest Evangeli
correspon
el diumenge
dia 8
del període
C
de la Eglésia.
Abans,
dintre de poc
i entrem
dintre de la Quaresma.
Però aquest potser
és un dels últims.
No té res a veure
amb el que acabem de llegir,
però una mica sí,
potser el farem.
Diu,
lectura de l'Evangeli
segons Sant Lló.
En aquells temps,
Jesús diga
als seus deixebles
aquest proverbi.
Un sec
seria capaç
de guiar
un altre sec?
No caurien
tots dos
dins
d'un clot?
No hi ha cap
deixeble
més instruït
que el mestre.
Només un cop
formats
els deixebles
arriben a ser
com els seus mestres.
Per què, doncs,
veus
l'estella
dintre de l'ull
del teu germà
i no te n'adones
de la viga
que tens
dintre del teu ull?
Com li pots dir,
germà,
deixa'm que et tregui
aquesta estella
de l'ull.
Si tu no veus
la viga
en el teu,
hipòcrita,
treu-te primer
la viga
del teu ull
i llavors
t'hi veuràs
per poder treure
l'estella
de l'ull
del teu germà.
No hi ha cap
arbre bo
que doni
fruits dolents
ni cap arbre
dolent
que doni
fruits bons.
Cada arbre
es coneix
pels seus fruits.
Ningú no cull
figues dels cars
ni raïms
de les verdisses.
L'home bo
del tresor
de bondat
que guarda
en el cor
en treu
fora
la bondat
però l'home
dolent
del tresor
de maldat
en treu
el mal
perquè la seva boca
parla d'allò
que es desborda
dintre del seu cor.
i aquí s'acaba
i s'acaba
i s'acaba
també la nostra emissora.
Vull dir que
esclar
ah bueno
jo aquí l'única cosa
ja podeu dir
el que vulgueu
però és això
no vulguem fer
ser més savis
que els altres
i donar lliçons
a els altres.
no es pot donar mai
lliçons
l'Evangeli
cada un
el pot
interpretar
i perquè ens parla
a cada persona
i llavors
sí que hi ha
un punt
que ens fa pensar
en aquesta situació
que van viure
aquestes persones
i l'Evangeli.
Us tenim que dir adeu
si volen tornar
a escoltar
aquesta emissió
serà el dissabte
a dos
ah
vale
dos quarts de dotze
això de l'horari
a vegades canvia
oi Carlos?
Donem les gràcies
al Carlos
que és molt maco
i ens va orientant
a la Berta
sobretot
i moltes gràcies
a tots els suyents
per escoltar-nos
moltes gràcies Berta
bona tarda
a la Berta
a la Berta
a la Berta
a la Berta
a la Berta
a la Berta
a la Berta
a la Berta
a la Berta
a la Berta
a la Berta