Les àvies i els avis són sàvies i savis.
No deixis que ells ni les seves històries caiguin en l'oblit.
Festa de Bici sense Edat.
En Bici sense Edat és una iniciativa solidària
que busca combatre la soledat entre els més grans.
La soledat és el major problema
amb el que s'han d'enfrontar les persones d'edat avançada.
I depèn de tu, que ho facin sols.
Sortides amb bicicleta per al municipi amb la gent gran.
Acompanya'ls a veure el poble on es van criar.
Dóna'ls vida, que et tornin a sentir el vent a la cara.
Et necessiten. I tu a ells, també.
Des de Bici sense Edat, et necessitem.
Festa voluntari.
Més informació al portal justsolidari.cat
o en bicisenseedat.cat
amb la col·laboració de l'Ajuntament de Sant Just d'Esvern.
Ara escoltes Ràdio d'Esvern
Sintonitzes, ràdio d'Esvern, la ràdio de Sant Just
veus de la parròquia.
Veus de la parròquia
Programa formatiu i informatiu
de la parròquia dels Sants Just i Pastor
de Sant Just d'Esvern.
Avui, veus de la parròquia
tracta del nostre bisbat,
el bisbat de Sant Paliu de Llobregat.
Fa 20 anys
que es va constituir
i ha tingut
una presència bastant notable
en parròquies,
bisbats, etc.
Ens acompanya avui
en mossèn Gaspar Mora
al qual agraïm d'entrada
la seva predisposició
en acollir la invitació de l'Ajuntament de Esvern.
Bon dia.
Bon dia.
En primer lloc,
es podia presentar...
Bueno, primer,
es tractem de tu, per exemple?
Sí, sí.
Estem dient coses junts.
Exacte.
Doncs, presenta't, sisplau.
El presento.
Jo sóc fill
de Sant Andréu de Llobregat,
que és el Maresme,
a l'altra banda.
I, de fet, però,
allà hi he estat poc temps.
Tota la meva vida
ha sigut o a Barcelona
o aquí al Batlló de Llobregat.
Vaig néixer l'any 1939,
per tant, ara tinc 85 anys,
i, bueno,
hem passat totes les vicissituds
del concili,
del postconcili,
i ara d'un teletrancament
o la partició,
o ara que li compulguis,
a la diòcesi de Barcelona
en tres.
Jo,
per residència,
no,
per treball,
m'hauria d'haver quedat
com a capellà de Barcelona,
però,
per residència,
com que residia
al capellà de monges
de Montsegó,
aquí d'Esplugues,
doncs,
he passat per ser capellà d'Esplugues.
Però,
tots estem en aquesta situació.
Som de la diòcesi que som,
una mica,
més o menys,
més o menys,
per aproximació.
Doncs bé,
jo soc de la diòcesi
de Sant Feliu,
tot i que,
tot i que,
tota la meva història
he estat a Barcelona,
clar.
Quina és la relació
d'aquest capellà,
eh,
nat al Maresme,
que treballador
del Bisbat de Sant Feliu,
quina és la relació
amb la parroquia
de Sant Josep Verde?
Tens algun contacte?
Bé,
el que passa,
per el que he dit abans,
m'he trobat
vivint Esplugues,
jo he viscut 30 anys
com a capellà
de les monges
dominiques de Montsió,
un convent
de monges,
que quan vaig anar a Riaívia,
bastantes monges,
a mesura que m'he anat fent gran 30 anys,
doncs a poc a poc han anat morint
i no n'hi ha hagut cap entrada
i, al final,
després d'aquests 30 anys,
a l'any,
ara ja començo a no saber exactament,
a l'any 2019
o 2020,
aleshores vaig decidir
d'anar al bisbe
si podia retirar-me ja
de tot servei directe pastoral
i dedicar-me encara
a la facultat de Teologia,
perquè ara,
no sé si m'ho he deixat,
però tota la meva vida
he estat a la facultat.
jo soc cap allà de les monges,
diguem-ne per què,
perquè hi havia una seu
i van dir si podia ser jo,
però la meva feina
és a la facultat de Teologia
i he passat per tot arreu
com a professor de moral.
I, aleshores,
la meva vida
va quedar centrada
a esplugues,
a les monges
i, sobretot,
a la facultat de Teologia.
I també,
suposo que en parlem un moment,
a la pastoral prematrimonial.
Dintre del conjunt
dels accents de la meva vida
és un accent
sobre el pastoral prematrimonial.
I d'aquí ha vingut la relació.
Com que m'he trobat
a la diòcesi
de Sant Feliu,
sense haver-ho demanat,
només perquè vivies plugues,
aleshores,
he anat col·laborant
amb les persones,
amb les barraques
que tenia més a prop
i les que tenia més a prop
eren
esplugues,
sens dubte,
Sant Joan,
Sant Just d'Esvern
i Sant Joan d'Espir.
i aquestes són
una mica més lluny,
un pel més lluny,
Molins de Rei.
Però són aquestes
les barraques
que jo he col·laborat més,
a part de la meva feina
de capellà de les monges,
que era molt petita
la feina aquesta.
Llavors,
desparto per ajudar-me i tal
i són sempre més
els que estan més a prop
o els que els demanen més aviat.
I jo,
com que ja estava tan a prop,
de 3 o 4 a prop,
que és grans,
importants,
amb molta feina,
col·laborava
i he passat per ser com
el convidat de Sant
que ja és just,
però no és veritat,
m'han convidat molt
els capellà
quan hem pogut
i jo,
i si quan he pogut,
evident,
he intentat ajudar
i servir també,
clar.
Has sigut d'arxiprest
d'aquestes...
Sí,
ja vaig ser d'arxiprest
però és un pel irregular
perquè
les xiprestes
és una persona
que té responsabilitat pastoral
seriosa.
En canvi,
jo,
em cuidava del Pla del Vent.
Aquí,
potser jo això,
estava he de dir-ho,
jo vaig començar a viure aquí
a les monges
fa 30 anys,
ja,
diguem-ho així,
és un mòs rodons.
I la meva vida
estava tancada,
oberta,
vaja,
al servei a les monges.
I després,
20 anys desmai,
després,
però 10 anys després,
aleshores,
em van fer capellà
del Pla del Vent,
capellà de l'església
del Pla del Vent
que tenia...
Un capellà custodi
o que era un...
Sí,
responsable.
No m'han dit mai rector
perquè allò no és mai,
no soc mai parròquia,
sinó responsable
o...
em sembla que és la paraula
responsable.
Alguna altra
no és coordinador
sinó responsable.
però...
Ni vicari,
ni vicari.
Ni vicari,
no, no, no.
Potser que hi hagi un nom
encara diferent
al codi directe canònic
per aplicar-me a mi.
Però
no era pastor
diguem-ne 100%,
perquè la meva vida
era pastoral
de la meva vida.
Era la facultat de Teologia.
Si no,
doncs bueno,
una ajuda.
Jo em cuidava
i encara segueixo cuidant-me
del Pla del Vent,
però la feina que feia
doncs era el dijous
i el diumenge
i poca més.
Però saves coordinat
amb el rector d'allà?
Esclar.
Ja ho sé.
I ho veus a mi,
com que
jo podia dedicar-m'hi,
em van fer els xiprés.
i van passar sis anys
que una certa irregularitat
que l'òxiprés
era el que tenia
responsabilitat pastoral
més limitada.
És un centre de parròquia,
un centre de culte
amb el servei
de catequesi petitet,
el servei de malalts petitet,
difunts mai ha arribat a tenir-la,
sinó que van presó
a les parròquies corresponent.
Excepte ara,
que després ja de
donar,
de canviar la diòcesi en general,
de fer-la amb una nova, etcètera,
aleshores,
ara sí,
ara ja
el meu nom passa
també com un dels possibles
col·laboradors
de cara
als enterraments.
Amb medis eclesials
s'associa
la teva presència
amb els equips
matrimonials
o prematrimonials.
Ens pots explicar
aquesta relació
i si té continuïtat
en el temps?
Sí, sí.
Això
ha estat per mi
molt important.
Quan jo era molt jove,
tenia 26,
7,
8,
més o menys,
em van demanar
si podia fer
de conciliari
d'un moviment
que jo no coneixia de res,
els equips
del CPM,
Centres de Preparació
al Matrimoni.
Vam venir a veure
i començant
que s'estava començant
i va començar
els centres
de preparació
al matrimoni
amb la creació
de 5 equips
i llavors vam veure
que encara necessitava més
i en van crear
diversos més
llavors va anar creixent.
Jo soc
el conciliari
de l'equip 7,
vol dir que no soc
dels primers
de l'entrada
sinó dels segons.
Ara,
dels primers 5 equips
pocs en queden,
queda algun.
Jo quedo
com a patriarca
del moviment aquest
perquè és el que
tothom sap
que jo vaig conviure
per dir-ho així
amb els fundadors
que no deia els noms
perquè tampoc
els coneixem
laics tots
i jesuïtes.
Més aviat
al començament
tot això
és inclinat molt
a la banda jesuítica.
sobretot al Pare Salvat
que ens van fer
molt amics
i ell va
dirigir a l'equip
1 o 2,
1 em sembla,
mentre jo dirigia
el 7,
dirigia,
feia de conciliari.
I aleshores
aquí vaig dedicar-hi
moltes hores
i sobretot
reflexions
amb els responsables,
amb els matrimonis.
Una mica
era,
jo no me n'adonava
però era el meu pas
a la vida real
després d'haver estat
tota la vida estudiant
que sigui la teologia,
que sigui la bíblia,
que sigui la pastoral
de l'església,
que sigui la sacramentalitat
i aleshores
on trobo
un gent real
que venen
i diu
que es volen casar
a l'església
i el retorn diu
si em puc dedicar a això
i llavors
ens vam crear
l'equip 7
i aquest equip 7
es va dedicar
a fer cursets
bàsicament
a la zona
de la Pau,
de l'arbre
de la Pau.
Però també fora,
si vull dir
escolta,
hi ha una colla
de matrimoni
i vam anar a donar-nos
que això és una feina important
i llavors dèiem
escolt home,
us vinguem a ajudar
si pot ser
però d'aquesta parròquia
o d'aquesta zona
o d'aquesta universitat
ha de sortir un equip
que si voleu
nosaltres ajudarem
a fer-lo
però que a cada lloc
es faci responsable
de la seva pastoral
i així es van anar sortint
alguns dels equips
del 8,
el 10,
el 12,
així.
Jo començava a ser
com una mena
de punt de referència
sobretot pel llibre.
Quasi com una delegació
del bisbe?
Bé,
més o menys sí,
però bé,
ara que això s'ha de...
està bé de dir-ho
perquè ara la gent no entengui
encara que...
ens costa entendre'n nosaltres
i tot això
encara diré.
Fa poc temps,
fa 8 o 4 o 5 anys,
va haver-hi un moviment
respecte a la CPM
per redactar uns estatuts
més adequats,
perquè hi havia una redactació
d'uns estatuts
molt antiga
que estava una mica
fora d'allò.
I amb motiu d'això
es va posar
de taula
d'una manera molt forta.
El CPM
és un moviment
laic
o és un moviment
de l'esgrésia?
No, no,
això era aquesta,
no era aquesta,
era...
És un moviment...
No, és un moviment públic
o és un moviment privat.
No era la paraula moviment
sinó era una associació,
això, associació de fidels,
pública o privada.
Llavors hi havia els dos accents,
el que diu que és pública,
no, el que diu que és privada
és perquè
nosaltres ens ho fem nosaltres,
la xeriquia no hi ha hagut res a veure,
som nosaltres que ens hem reunit
i dic que tenim ganes d'ajudar la pastoral
però no té monial
de l'esgrésia,
de les parroquies.
Però la xeriquia no hi ha res a veure,
és un moviment privat.
L'altre diu,
no, no, no,
no és aquest el sentit privat.
El sentit privat
és que ens dediquem
o no ens dediquem
a una tasca pública.
Per exemple,
acompanyar un sacrament.
Home, això no pot ser més públic.
Si ens dediquéssim
només a fer resar
i a fer sacrificis
per les missions
seria privat.
Però dedicar-nos a acompanyar
a un sacrament,
que és allà on es troba
pràcticament
tot el laicat,
és públic.
I si és públic o és privat
ha sigut complicat
fins al final ha sortit.
I la idea és que
o és tot,
o és tot.
Perquè llavors
el bisbe també denomena
el conciliari i tal,
encara que els responsables
diocesans
els nomenem nosaltres.
Ell és des de que
hem viscut el conciliari
i hem anat buscant solució.
Bé, aleshores,
pràcticament
ha sortit
un moviment
amb diversos equips,
després hem sortit
els equips
a Sant Cugat,
sobretot n'hi ha molts,
Terrassa també bastants,
etcètera,
i altres d'octubre de Catalunya.
i també després
de la reta d'Espanya,
que són 14 o 15 diòcesis,
per sortir de la base,
venir a França
i ens hem anat
alimentant-nos
una o les altres,
sentim la crisi,
sentim la crisi
de l'edat,
de l'edat,
per una banda,
dels nanos i nostre,
i per l'adversió a l'església,
que ara són poquíssims,
abans tothom
es casava a l'església,
ara hi ha la crisi
dels que es casen a l'església
i dels que no es casen a l'església,
tampoc es casen,
també hi ha la crisi
dels que es casen...
una altra vegada.
I aquí estem,
i aquí estem.
Bé.
Igualment,
se'n vincula
amb el treball pastoral
amb la gent gran.
És així?
I,
específicament,
com s'ha de tractar
eclesialment
la gent gran?
Sí,
la segona part
de la pregunta
és la més interessant.
I la primera,
diré que
ha passat
de dedicar-me
a la gent gran,
però no perquè
m'hi hagi dedicat molt,
sinó perquè
els matrimonis
amb els quals treballo
de cara al prematrimonial
són tot gent gran,
no són tios de 25 o 30 anys,
sinó són de cotxe corregat,
50, 60, 70...
I, esclar,
faig 50 reunions
amb gent
ja molt gran,
llavors,
ens deuen dedicar
al gent gran,
doncs no,
ens dediquem els promesos.
I la riu la vaig amb la gent gran
per preparar
la reunió
que després farem
amb els promesos,
perquè són persones
de 50, 60, 70 anys
i, bueno,
ens posem aquí al davant
la qüestió dels promesos.
Com ho fem?
Clar,
no és fàcil.
No és fàcil.
I per això que
m'hi he dedicat molt
perquè
m'he trobat
que aquí
es planteja,
ara intentaré dir-ho
de la manera més curta,
es planteja
el veritable desafiament
de tota l'Església,
no només
d'una branca,
de tota l'Església.
I és
una gent
ja alta d'anys,
ja són
elevada d'anys,
que es troben
en un món
molt diferent,
que hi ha una crisi religiosa
forta,
i que nosaltres
ens estem davant
d'uns quants joves
que es volen
casar per l'Església,
com hem de fer això?
I la pregunta no és
jo què he de fer,
sinó quin és el paper
de l'Església
respecte a tots aquests
que s'acosten a casar-s'hi.
Bueno, sí, sí, sí,
el tema està aquí.
Molts d'aquests
són allunyadíssims
de l'Església.
I aquí ens trobem
en aquesta pastoral,
la pastoral
de l'Església
que ha de fer
respecte als seus fills
tan allunyats
que ja venen
des de la primera comunió
si és que la fan.
Com ho hem de fer?
I aquesta discussió
no és una cosa
purament pràctica,
sinó que és
el pensament
de tota l'Església.
Què ha de fer
l'Església europea
respecte a aquest món
que no és com l'Àfrica
o no és com l'Asiàtic?
No, no, no.
Aquí vas per Europa
i et trobes amb eglésies
cada dos per tres
que has d'anar
al tanto
perquè cauen a sobre
els altres llocs.
No n'hi haurà mai
de tanta església.
I aquesta església
vol dir
una organització tremenda
d'aquí
vas per un poble
carrer dels Canonges,
tot arreu
la carrer dels Canonges
i l'Església
dels Jesuïtes
i la parròquia
dels benedictins.
És com ho hem de fer?
I això doncs
hem anat escrivint alguna cosa
partir de la seva realitat,
partir d'allò
que ells
en aquests moments
veuen que és bo
i que
nosaltres en tot cas
el que hem de fer
és alimentar-ho,
alimentar allò
que hi ha de positiu
a la seva vida
que és l'amor,
el cari,
la relació,
entendre què vol dir estimar-se,
no només estar
a l'una costat a l'altra.
Que tot això ja és
quina és la feina
de l'Església
en un món molt complicat
i que està molt allunyada
de la feina.
Doncs bueno,
va, partim.
Ens sentim
molt hereus
del Papa Francesc.
Ens sentim
molt hereus
del Papa Francesc.
Potenciar el que és positiu
en aquelles persones
que se'n senten
tan allunyades.
i ell ho ha portat
fins a situacions
ja quasi límits.
Per exemple,
dir-vos que et tornes a casar,
gent d'avortista,
què hem de fer?
O condemnar-nos
per a les gràcies
i això no ho pot acceptar.
Escolta,
el nostre senyor
no ens envia a condemnar res,
ens envia a ajudar
i a salvar.
Doncs aquesta persona
s'ha divorciat.
Doncs bueno,
l'ajudarem a créixer.
Bueno,
però primer
ha d'abandonar la seva...
Per què ho ha d'abandonar?
No està enviada a condemnar,
està enviada a salvar.
I si això ens durà 10 anys,
doncs estarem 10 anys
intentant acollir aquella persona.
Però mai li diríem
vostè fora.
Ens has dit
que ets professor de la facultat
i en concret,
potser de la teologia moral,
la teva branca.
Sí,
és la branca,
també la paraula,
la secció de teologia moral.
Això què representa?
Vol dir,
així com la teologia en general
respon a la pregunta
què diu el cristianisme,
què diu la fe cristiana,
sobre Déu,
sobre Jesucrist,
sobre l'Església i tal.
I l'altra,
la nostra pregunta,
com cal promoure
què és el que diu l'Església
respecte a la gent jove,
respecte a la manera de viure,
respecte a la gent
que s'entén com a pecadora,
els que s'han allunyat.
És a dir,
no el què és,
sinó el com tractar-lo.
Quina pastoral
cal fer
amb tot el món d'avui?
quina pastoral cal fer?
Perquè és complicat,
no és fàcil, no?
Passem a coses una mica més particulars.
Actualment,
estàs vivint a la residència
de sacerdotal
Sant Josep Oriol,
per a què ho ha entrat en anys.
què t'he portat aquí?
I com valores que els bisbats
acullin els sacerdots
ja jubilats?
Sí, perquè aquí,
així com els religiosos,
sempre hi ha un responsable
que té el seu equip
i sap amb què compta
o amb què no compta,
però sap que
hi ha unes decisions.
En canvi, aquí,
la decisió queda molt personal,
de cada persona.
i l'església
ha adoptat
aquesta solució
d'una casa,
per això
ho havíem comentat,
a Tarragona també l'Atena,
a Giron també,
i altres llocs
més o menys.
Aquesta va començar
molt senzilleta,
però s'ha anat creixent
i ara el Nino diu
que és coneguda
per Espanya
i aquí diu
que és de les més ben organitzades.
Això també li heu...
Quants residents hi ha,
aproximadament?
Hi ha entre 60 i 70.
i avui parlant
amb els responsables
estaven amb obres
que ara ja s'han acabat
del pis segon
que són un dels últims pisos
que s'ha restaurat
perquè es va construir
fa 50 anys
i ja era bastant impresentable.
I l'última obra
que s'ha fet
és el pis segon
que ha quedat molt bé
i llavors els responsables
diuen ja
no farem més obra
aquesta casa ja
no dona per més.
60 i 70 persones
i prou.
Econòmicament
el bisbat ajuda
a part del resident
suposo
això
és una obra
dels tres bisbats
que
en un sol
abans de la divisió
que són Barcelona
a Terrassa
i Sant Feliu
i tots tres
bé
un altre dia
vam haver presionat els bisbes
per ensenyar
en el bisbe nou
Sant Feliu
Xavier
Xavier
Gómez
Gómez
García
doncs bueno
són
els tres
els tres diòcesis
són corresponsables
d'aquesta casa
i
és la solució
que el capetà
que es trobi
que
jo per exemple
em vaig anar trobant
que
de capetà de les monges
que
me menjava el món
vaig quedar
en res
de les monges
no em quedava res
o sigui
coses
l'aigua
la llum
la necessitat
que s'ha
però qui se'n cuida de tot això
ah potser jo
que com
em vaig quedar vivint allà
doncs bueno
cada persona
ha de saber exactament
quins passos
pot donar a la seva vida
i hi ha persones
que es poden
poden tenir
una residència
perquè
ells de la família
s'ha deixat
jo què sé
hi ha altres persones
per exemple jo
que
em fiava
del sol
que em donava l'església
i ara
em segueixo fiant
del sol
que em donava l'església
hi ha un principi
més o menys escrit
més o menys escrit
que
diu que
una persona
un capellà
que
està en la situació
doncs
dels
dos capellà
i els de sants
que
comptant
amb els seus
ingressos
es busca
la solució
per la seva
manutenció
pel pagament
comptant
amb els seus
ingressos
es busca
la solució
i
pel que jo veig
poden ser semblants
però probablement
no n'hi ha dues
d'iguales
perquè tampoc
n'hi ha dues
això de que comptin
quin sou té
per comptar
el que li falta
això
és una empresa
que no és fàcil
no?
hem 60 persones
no?
és bastant
no?
t'hem vist
dirigir els
cans
de celebracions
litúrgiques
i mostrar-te
ben actiu
és així
doncs
la vida
d'un
que es part
mora
ja jubilat?
la música
per mi
ha estat
diguem-ho així
la decepció
de la meva vida
jo
a mi m'agrada la música
i tinc
facilitat musical
doncs
però
però
resulta que
a tot arreu
hem tingut
he trobat uns coros
i una gent
tan absolutament
negada
la música
jo m'he semblat
que era
era d'una altra galàxia
llavors diuen
no no
hi ha gent
que hi entenen
a menys mal
però
aquí
allà
hi ha
el convictori
jo veig
uns quants anys
aquí
en aquesta casa
quan era
pels seminaristes
doncs bueno
els seminaristes
hi havia aquí
algú
que tingués
idea de música
però
per comptar-se
amb els dits
de demà
o amb els dits
no era una
signatura obligatòria
en els estudis?
una cosa
crec que no
però això no ho sé
en el meu cas
en els estudis
del seminari menor
que això ja la conreria
jo vaig entrar al seminari
i allà
classe de música
no en teníem
però sí que hi havia
un responsable
de la casa
que venia
i ens ajudava
a cantar
i ha de xifrar
la música gregoriana
i sí, sí
hem estat intentant
però
si un tio
la cosa no dona
de si
si no té vida
ja pots ja donar-li
fer-li un d'això
un mestratge
no sabrà mai
i bueno
i m'agrada
i m'agrada dirigir
ho faria més o menys bé
però a mi m'agrada
molt la música
encara ens deixàvem
de ressenyar
la teva participació
a la revista
Foc Nou
sí
quant de temps
hi portes a escribir?
a la revista
continuarà
com a mínim 8 o 10 anys
com a mínim 8 o 10 anys
però ara últimament
han adoptat
una solució millor
i no és mensual
sinó bimensual
i no només bimensual
sinó que
demana col·laboració
alguns jo soc
entre els que
pot ser que
qualsevol moment
endavant
una col·laboració
d'un tema
específic meu
es pot considerar
aquesta revista
que coneixem
com la revista
postconciliar
per excel·lència
a veure
jo trauria
el per excel·lència
això de per excel·lència
ja seria
d'una hora
però
és com una mena
de revista
per la gent
no revista
teològica
per els altres
investigadors
sinó
de la gent
tipus periodístic
en aquest cas
sí
són
a mi m'agrada
l'estil obert
i dialogant
i tal
això
el motiu
de l'esgrésia
i del seu moviment
ara
hem tornat a fer
una mica de revisió
dels concilis
del concili
perdó
i a mi m'han dit
que faci una retracada
que ja l'he fat
i ja la meitat
ja està publicat
sobre el Gaudi
i Mets Pés
i vas llegint
el Gaudi i Mets Pés
que l'única obsessió
que tenien
era
parlava
de quin és
el paper de l'esgrésia
en el nostre món
l'única obsessió
que tenien
és el diàleg
el diàleg
amb aquest món
el diàleg
amb un món
que potencia
la llibertat
i potencia
i nosaltres estem
al seu costat
no tenim ganes
de trepitjar ningú
és ganes
de col·laborar
amb tothom
per fer un món
més just
i això
s'oblida bastant
s'oblida bastant
i és el del concili
sobretot
Gaudi i Mets Pés
que s'oblida més
bueno
mossèn Mora
encara
tindríem
més temes
com
el relleu
no visbat
de Sant Feliu
però
el temps radiofònic
se'ns entrarà de sobre
d'acord
moltes gràcies
pel temps
que has dedicat
al programa radiofònic
veus de la parròquia
i per acabar
et demano
que si hi ha
algun concepte
que ens hàgim
deixat de tractar
amb tu
i que mereixi
ser explicitat
si hi ha
jo s'oblidia
això que acabes de dir
que tu m'has insinuat
què és ara
l'església d'avui
a la llum del Vaticà II
ha de tornar
a la il·lusió
de treballar
pel bé
d'aquesta humanitat
per la superació
de les conflictes
i tal
no en l'obsessió
de fer
jo una església
més perfecta
que això s'ha de tenir
però l'església perfecta
és aquella
que es preocupa
de la gent
i que va al costat
de la gent
i que intenta
buscar solucions
als problemes
de la gent real
que són greus
que són molt greus
molt bé
doncs
moltes gràcies
aquesta amora
i fins al proper
gràcies a vosaltres
adeu
ràdio de svema
98.1


gràcies a vosaltres
gràcies a vosaltres

gràcies a vosaltres


a vosaltres
gràcies a vosaltres
gràcies a vosaltres
gràcies a vosaltres
gràcies a vosaltres
gràcies a vosaltres
gràcies a vosaltres
gràcies a vosaltres
gràcies a vosaltres
gràcies a vosaltres
gràcies a vosaltres
gràcies a vosaltres
gràcies a vosaltres
gràcies a vosaltres
gràcies a vosaltres
gràcies a vosaltres
Bona nit
Any 1938. Els veïns i veïnes de Sant Just i l'Ajuntament
construeixen el refugi antiaeri de les escoles,
un espai que serviria de protecció per a la població en cas d'atac aèri.