Bona tarda, torno a ser amb vosaltres en aquest programa on intento donar-vos informacions o explicacions
que em sembla que poden ser interessants i que poden incrementar els vostres coneixements i interès cultural.
Aquesta primera notícia se'n va quedar al tinter el mes passat,
però com que de fet més que una notícia, la primera notícia es va quedar al tinter el mes passat.
Una notícia és una informació, he decidit d'erradiar-la en aquesta ocasió.
Us parlaré del sacerdot obrer Joan Alzina, que va ser assassinat a Xile després del cop d'estat d'Augusto Pinochet, ara fa 50 anys.
Aquesta data, l'11 de setembre, ben coneguda i celebrada a Catalunya,
és el mateix dia que, d'ara fa 50 anys, hi va haver el cop d'estat a Xile,
on va morir el president Salvador Allende.
Fins aquí, cap novetat.
Però és que també, a causa d'aquell dissortat cop d'estat, va morir assassinat en Joan Alzina Hurtós.
Joan Alzina va néixer a Castelló d'Empúries, en el sí d'una família de pagassos,
l'any 1942.
Va estudiar al seminari de Girona i va ser ordenat sacerdot el 30 d'agost de 1966.
El van destinar un temps de vicari amb el grat de mar.
I l'any 1968 el van enviar a Xile.
Primer va estar a la ciutat portuària de Sant Antonio
i aviat es posa a treballar com a funcionari a l'Hospital de Sant Joan de Déu de Santiago,
cosa que li va permetre d'entrar en contacte amb el món obrer
i viure de primera mà els seus problemes i inquietuds,
com ara la gran desigualtat econòmica que vivia el país.
Era conegut com el capital lleier
i en un dels seus escrits podem veure com era la seva actitud envers els altres,
on deia que jo ja no sóc simplement un capellà,
aquell home que els escolta i els aconsella.
Sóc l'home que lluita al costat d'ells.
Si ells tenen un sindicat, jo també.
Si ells estan en un comitè de treball, jo també.
Si ells mantenen reunions després de la jornada laboral, jo també.
Si ells són explotats, jo també.
Si ells cobren un sou baix, jo encara el cobro més baix.
Durant la seva estada a Xile,
Salvador Allende va ser elegit president de la República
i va sorgir el moviment de cristians pel socialisme,
amb el qual es va sentir molt identificat.
Un compromís social que li va portar
alguna picada de cresta de la generquia eclesiàstica,
encara que a ell no els hi feia massa cas.
Llavors el van enviar a Catalunya de vacances
perquè reflexionés.
Però ell estava molt compromès amb els obrers
i era una persona molt normal i estimada per tothom.
Quan va tornar a Xile,
va estar exercint el seu ministeri sacerdotal
a la parròquia de Sant Ignacio i Sant Bernardo,
vivint en una comunitat de sacerdots catalans.
i va continuar treballant a l'Hospital de Sant Joan de Déu.
Llavors va ser quan Xile va patir el cop d'estat cívic militar
i va arribar al poder el general Pinochet.
Des de l'hospital va poder veure el bombardeig al Palau de la Moneda
i els dies 12 i 13 de setembre els funcionaris de l'hospital
es van organitzar per atendre els ferits que arribaven a causa de la repressió.
Els seus companys li deien que anés amb compte
perquè per la seva condició de dirigent sindical dels treballadors de l'hospital
el podrien detenir en qualsevol moment.
Tothom li aconsellava que busqués refugi a l'ambaixada espanyola.
Doncs el règim el considerava una persona molt perillosa.
Però ell va decidir quedar-se al seu lloc de treball amb els seus companys
i va seguir fent la seva labor pastoral a la parròquia.
Aquells dies va escriure en el seu diari la frase
«Hay momentos en la vida que hay que jugarse el todo por el todo
y si me necesitan, allá estoy».
I també va redactar el seu propi testament
on va explicar la por que sentia.
Doncs estava segur que el matarien.
El dia 19 de setembre, quan va arribar a l'hospital,
el van detenir i interrogar
i el van torturar abans d'afusellar-lo al pont de Bulnes.
I després van llençar el seu cos al riu Mapocho.
Va morir demanant als seus assassins que no li tapessin els ulls
per poder donar-los el seu perdó.
Un perdó que també van obtenir dels seus pares
que nou mesos després de la seva mort
van enviar una carta als seus butxins,
encara que no tenien els seus noms ni cognoms.
El dia 17 de setembre,
van trobar el seu cos a les dependències del Servei Mèdic Legal.
El dia 17 de setembre, van trobar el seu cos a les dependències del Servei Mèdic Legal,
junt amb el seu certificat de defunció,
on confirmava que havia mort a causa de múltiples ferides de bala i lesions a la cara.
L'endemà el van enterrar al cementiri parroquial de Sant Bernardo.
No va ser fins l'any 990
que el pare Miquel Jordà,
que havia sigut dels sacerdots catalans de la seva comunitat,
van prendre una recerca personal
per trobar els autors materials i intel·lectuals responsables del seu afugelament.
I van aconseguir trobar l'exsoldat Nelson Banyados,
que li va explicar la seva participació en els fets.
Més tard, nou anys després,
en Nelson, tormentat pels remordiments, es va suïcidar.
En Nelson Banyados va explicar
que ell complia ordres del coronel Mario Carabes
i va relatar amb tota la sang freda
l'afusellament d'en Joan amb aquestes paraules.
Salimos del bar Rosarana en Jeep.
Mi compañero conducía i jo iba detrás con Juan.
Juan iba exposado i molt pensatiu.
No me dijo ni una palabra durant el trajecte,
ni me dió ningún trabajo cuidarlo.
Iba calladito només.
Ell sabía que lo íbamos a matar
perquè en Barros Arena se lo habíamos comunitado.
Al llegar al puente Bulnes,
mi capitán frenó.
Y yo, como lo hacía con cada uno de los que fusilaba,
me bajé.
Saqué a Juan del furgón
y fui a vindarle los ojos.
Pero Juan me dijo,
por favor, no me pongas la venda.
Mátame de frente,
porque quiero verte para darte el perdón.
Fue muy rápido.
Recuerdo que levantó su mirada al cielo,
hizo un gesto con las manos,
las puso sobre su corazón
y movió los labios como si estuviese rezando.
Y dijo,
Padre, perdónales.
Yo le disparé la ráfaga
y cayó al tiro.
Quería dispararle con la pistola,
pero lo hizo con la mitralleta
para que fuera más rápido.
El impacto fue tan fuerte
que volteó su cuerpo
y prácticamente cayó solo al río Mapocho.
Yo solo tuve que darle un empujoncito nomás.
Otros, a veces, caían al piso del puente
y había que levantarlos y echarlos al río.
Eran las diez de la noche.
D'este fusilamiento
no me voy a olvidar nunca jamás.
Això no ho he traduït al català
per no perdre la força expressiva del relat.
Per recordar el Parelgina
es va construir un memorial
al costat del pont de Bulnes,
on el van executar,
que es va inaugurar el 24 de març de 1995.
És un senzill monument
amb una creu adossada
a l'antíra de Barana del Pont
on hi ha els impactes de bala,
on també hi ha escrita la frase
Mátame de frente
porque quiero verte para dar-te el perdón.
El consultor i mèdic de Sant Bernardo
porta el nom de Padre Juan Alsina
i aquí a Catalunya també se'l recorda.
el dia 28 de febrer de 1993,
el dia que hauria complert 50 anys,
amb el grat de mar,
on va estar fent de vicari,
van inaugurar un monument
en honor seu.
Joan Alsina va ser una persona incòmode
per l'església
perquè era un capellà obrer
i també ho va ser
per alguns partits d'esquerra
que no comprenien que un rector
pogués fer costat als obrers.
Ara parlaré una miqueta
de la parròquia
de la Sagrada Família
de Gaza.
Ja fa quasi dos mesos,
potser ara ja en fa més
quan rediu,
que ha tornat a esclatar
la violència a la franja de Gaza.
No vull entrar en polèmica
ni dir qui en té la culpa
o qui no,
perquè no m'agrada
parlar de política
i de segons quines postures
que per principis personals
jo eliminaria del mapa.
Puc tornar a començar
això de Gaza
perquè he fet una expressió.
Avui parlarem
de la parròquia
de la Sagrada Família
de Gaza.
Ja fa quasi dos mesos
o potser una mica més ara
que ha tornat a esclatar
la violència a la franja de Gaza.
No vull entrar en polèmica
ni dir qui en té la culpa o no,
perquè no m'agrada
parlar de política.
I de segons quines postures
per principis personals
no m'agrada parlar.
Per això mateix
aquí transcriuré
paraula per paraula
dos relats
de dues persones
que estan vivint
a la franja de Gaza
perquè vosaltres mateixos
pugueu tenir
les vostres opinions.
El primer
és una entrevista
que vam fer
ja fa uns dies
i per tant
potser les dates numèriques
no són reals,
però el contingut sí.
L'entrevista
que vam fer
a Gabriel Romanelli
que és el rector
de l'Església
de la Sagrada Família
de Gaza,
l'únic
parròquia catòlica
d'aquesta població
on viuen
un miler de cristians.
Tots ells
estan patint
l'augment de la violència
causada
per les incursions
de l'exèrcit
d'Israel
i els atemptats
terroristes
de Hamas.
Aquesta entrevista
va ser feta
només
quatre dies
després
dels primers
bombardejos constants,
quan només
es comptabilitzaven
700 morts.
Actualment,
els morts
són més
d'11.000.
Durant aquesta
dramàtica situació,
la parròquia
ha obert
les portes
i porta a terme
una gran tasca
humanitària.
El pare
Graviar
ens explica
que viuen
amb molta
preocupació
aquesta situació,
perquè a la franja
de Gaza
estan sota
constants
bombardejos
i hi ha
centenars
de morts
i ferits.
La comunitat
cristiana
de Gaza
és molt
petita
i una gran
part
d'aquests
ferits
els hem acollit
a l'Església,
a l'escola
parruquial
i al centre
Tomàs
d'Aquino.
La situació
és demà
dramàtica
i no hi ha
signes
que torni
a la normalitat.
Per sort,
l'estructura
del temple
és sòlida
i està bé
i com que
la seva missió
és una missió
humanitària
i espiritual,
els realites
han dit
que respectaran
els llocs
de culte.
Per això
la gent
ve a refugiar-se.
Doncs actualment
a Gaza
hi ha pocs
llocs segurs
i el preu
que està sofrint
la població
civil
és altíssim.
hem obert
les portes
i tenim
150
parruquians
dormint
a l'església.
Encara
que havíem
previst
aquest tipus
de situacions,
no pensàvem
que seria
tan greu
i no
estàvem
preparats
per una
situació
de tanta
envergadura.
Així que
també
acollim
a persones
que no són
cristianes
al centre
Tomàs
de Quino
i a l'escola
parruquial
on poden
dormir
i menjar
compartint
tot el que tenim.
Gaza
pertany
a l'autoritat
palestina
i forma
part
de Terra
Santa
perquè
hi va passar
Jesucrist
amb la Verge
Maria
i Josep
quan van fugir
de Batlem
cap a Egipte
i a la tornada
també
hi van passar.
Sempre hi ha
negut cristians
a Gaza
ha estat un intret
molt fecunt
en màrtirs
religiosos
i famílies
cristianes.
En total
hi viuen
més de dos milions
de persones
i molts
dels quals
són refugiats
provenents
d'altres zones
de Terra
Santa.
Malauradament
amb la construcció
per part d'Israel
del mur
al voltant
de Gaza
molts joves
que hi viuen
mai han experimentat
la llibertat
mai han sortit
d'allí.
Hi ha una falta
de pau
d'electricitat
i d'aigua
potable
i en la majoria
dels barris
la porvesa
és extrema.
Que ve el Romanelli
acaba l'entrevista
dient que té la sensació
que és un conflicte
que va per llarg
que ell no és
un analista
polític
però que és
atros
el que s'ha comès
amb els civils
privats
de llibertat.
Davant
una represàlia
així
demanem
que s'aturi
immediatament.
cal trobar
una solució
pel poble palestí
perquè tothom
pugui viure
en pau
a Terra Santa
esperant
que es deixi
de matar
gent
i de destruir
cases
perquè el dany
sigui menor.
El segon relat
és una gravació
que em va passar
a mossèn Xavier
d'uns comentaris
esfereïdors
i molt tristos
que fa la germana
Maria Pilar
religiosa
del Verb Encarnat
missionera
a la Franja
de Gaza
i que ens diu
aquí transquic
literalment
ahir a la tarda
vam assistir
al funeral
de 18 cristians
que van morir
a conseqüència
d'un bombardeig
israelià
que va fer
que una casa
cedís
i que es desplomés
sobre ells.
Va ser molt trist
i dolorós
veure els fills
despedir-se
dels seus pares
i encara més dolorós
veure els pares
que es despedien
dels fills
alguns de tots
els seus fills
una imatge
que serà difícil
d'esborrar.
Alguns d'aquests nens
venien a fer activitats
a la nostra parròquia
eren famílies
molt conegudes
i molt properes
a nosaltres.
Aquí
a la parròquia
de la Sagrada Família
rebem
i atenem
els ferits lleus
i també hem rebut
molts familiars
que hi havia
a l'església
ortodoxa
que es van venir
a refugiar aquí
perquè la seva església
va ser destruïda.
Devem ser
unes 700 persones
entre les que hi ha
les germanetes
de la madre
Teresa de Calcuta
amb 50 nens
discapacitats
alguns
amb discapacitats
greus
les germanes
del Roser
el pare
Josep
i Mar
i nosaltres
les germanes
del Verb
Encarnat
persones grans
malalts
nens
atenem
a tothom
a tothom
actualment
no tenim
llum
ni aigua
potable
fem servir
l'aigua del pou
que no sabem
quant de temps
ens durarà
i l'aigua mineral
la vam tenir
de comprar
tres vegades
més cara
que el seu preu
normal
per poder
beure'l
intentem
amb molta caritat
que tothom
rebi
el que necessiti
de la millor manera
possible
aquí
a la parròquia
celebrem
dues misses
al dia
i constantment
estem
resant
el rosari
i demanant
la mare de Déu
per aquesta pau
tan desitjada
els demanem
que resin
amb nosaltres
perquè Déu
en la seva
misericòrdia
ens concedeixi
la pau
ja que només
podem esperar
un miracle
us envio
salutacions
a tots
i ara jo
també voldria
afegir unes
paraules
del cardenal
Pizabala
patriarca llatí
de Jerusalem
que faran
potser
més entenedora
la situació
que viuen
els cristians
a Terra Santa
els cristians
són una minoria
a Terra Santa
tant a Cisjordània
com a la Franja
de Gaza
com a Israel
on constitueixen
menys de l'1%
de la població
una minoria
que és víctima
col·lateral
del foc creuat
i dels
enfrontaments
entre israelians
i palestins
és una situació
que s'ha repetit
de més de set dècades
i que si s'agreuja
pot comportar
una gran disminució
dels cristians
a la Terra
de Jesús
i que malgrat
aquesta situació
els cristians
a Terra Santa
fan un gran servei
a molts nivells
cultural
espiritual
social
assistencial
i ecumenic
són custodis
de la presència
de Jesús
a la seva terra
ara
reprenent una mica
el format clàssic
d'aquest programa
avui
a l'apartat
d'història
de Sant Just
m'agradaria
de parlar-vos
del nostre
cementiri
des de temps
immemorials
el cementiri
parroquial
de Sant Just
estava davant
de l'església
en el lloc
que avui coneixem
com
placeta
de l'església
i seguint
les informacions
del nostre llibre
de Carpçalera
notes històriques
de la parròquia
del poble
de Sant Just
d'Esvern
de mossèn
Antonino
veiem que la parròquia
ja tenia
cementiri propi
l'any 1046
la segona
informació
que tenim
d'aquest cementiri
parroquial
és de l'any
1508
que ens diu
que estava
tancat
amb parets
i reixes
de ferro
perquè no hi poguessin
entrar les bèsties
però més tard
sabem
que sí
que circulava
sense cap impunitat
cavalcadures
i persones
per anar
a la rectoria
l'any
1737
l'Ajuntament
que no va
massa d'acord
amb el rector
mossèn Tomàs
Rojas
fa un plet
contra la parròquia
aprofitant
la visita pastoral
del bisbe
i li demanen
que es tanqui
el camí que passa
pel cementiri
per anar
a la casa
del rector
doncs consideren
que és indescent
que les cavalcadures
per entrar i sortir
de la rectoria
passin
pel mig del cementiri
llavors
el bisbe
Felip Aguado
obliga
a tancar
aquest camí
i obliga
a l'Ajuntament
a arreglar
el camí
que passa
per darrere
de la rectoria
fent un portal
pel que rector
pugui sortir
i entrar
a l'Ajuntament
el bisbe
també ordena
que s'emparedi
la porta
de la façana
principal
de la rectoria
que llavors
donava el cementiri
i que ara dona
la placeta
de l'església
això motiva
que s'afegís
un nou cos
a la rectoria
antiga
amb un portal
al carreró
del darrere
anys més tard
l'any
1773
el bisbe
Climent
permet
engrandir
aquest cementiri
donant la possibilitat
als feligresos
que s'ho podien
permetre
es fessin
pagant ells
esclar
sepultures
privades
i que també
es fessin
dues grans
sepultures
per a les persones
que no tenien
diners
ni sepultura
pròpia
donant
40 anys
d'indulgència
a les persones
que treballessin
o donessin
els moines
per a
descentar
el cementiri
amb l'arribada
de Napoleó
o sigui
i parlem
de 1812
es fa una llei
que per normes
higièniques
no es poden
atarrar cadàvers
dins de les ciutats
és una llei
que costa molt
de sectar
per exemple
a la ciutat
de Barcelona
quan finalment
es decideix
de fer el cementiri
del poble nou
la gent
no hi vol
portar els seus difunts
perquè troben
que els deixen
massa lluny
de casa
Sant Just
no és una ciutat
però també té
aquesta problemàtica
doncs tenim
una nota
de l'any 1851
també en el llibre
de mossèn Antonino
que diu
que els morts
no s'enterren
amb el bogut
de coro
i la zona
s'està tornant
molt insalubre
així mateix
diu
i es demana
que s'ampli el cementiri
o millor
que se li doni
una altra ubicació
l'any 1854
hi ha una epidèmia
de còlera
i a Sant Just
moren 15 persones
llavors es planteja
d'una manera
més seriosa
de trobar
un terreny
apropiat
pel cementiri
però l'any 1865
encara no s'havia trobat
i com que hi ha
molt poc espai
es pensa
de fer nínjols
a les parets
de l'església
idea
que es té
que desestimar
perquè podrien
malmetre
les capelles
i els altars
l'any 1852
hi ha una reunió
entre l'Ajuntament
i els majors
contribuents
del poble
on acorden
de traslladar
l'antic cementiri
i construir
nom de nou
l'any 1867
tal com consta
en un acte
d'una reunió
feta el dia
3 de Vil
les diligències
que s'han fet
entre l'Ajuntament
per trobar uns terrenys
no han donat
cap resultat
per una part
a causa
de les reticències
dels amos
dels terrenys
i per l'altre
de la Junta de Sanitat
l'Ajuntament
presenta dos projectes
amb els pertinents planos
al governador civil
sense obtenir
cap resultat
a l'Arxiu Històric
Municipal
es conserva
un magnífic projecte
d'un cementiri nou
fet
el mes de setembre
de 1861
per l'arquitecte
de Barcelona
Joan Mestres
Soler
l'estat del cementiri
és deplorable
doncs és del tot
impossible
d'enterrar un cadàver
sense treure'n
un altre
que a vegades
encara està incorrupte
i els enterraments
són uns espectacles
deplorables
tristos
i llestimosos
a part del prejudici
que això ocasiona
a la celebritat pública
el traslat del cementiri
no es pot retardar més
finalment
els veïns
i l'Ajuntament
acorden de construir
un nou cementiri
en un lloc
anomenat
Camp de les Ànimes
o Camp del Rector
perquè havia sigut
propietat
de la confraria
de les Ànimes
de la parròquia
i que va deixar
de ser-ho
a causa
de les desamortitzacions
i segons els documents
de 1861
era propietat
de l'Estat
i el governador
va manar
la seva cessió
al municipi
per poder-lo
destinar
a cementiri
aquest cementiri
es va edificar
sufregat
per l'Ajuntament
que hi va destinar
el 80%
dels ingressos
obtinguts
de les rendes
de l'hostal
del Garrofer
aquest cementiri
es va beneir
i estrenar
l'any
1871
i va ser així
com Sant Just
d'Esvern
va passar
de tenir
un cementiri
perruquial
a tenir-ne
un
de municipal
l'antic
cementiri
perruquial
no fou
traslladat
com calia
o sigui
amb els cadàvers
que hi quedaven
i de tant en tant
sortien
rent de terra
restes
d'aquells cadàvers
per tal motiu
l'any 1926
es va decidir
d'enrejolar
el cementiri
vell
i el seu
perímetre
va permetre
de construir
la placeta
de l'església
el cementiri
actual
que quan jo era petita
semblava que estigués
llunyíssim
era un lloc
molt tètric
brut
trist
aïllat
ple de la pols
de la cimentera
Sanson
on pràcticament
no hi creixia
cap flor
i cap planta
ara
està perfectament
integrat
al poble
al carrer
Narcís Montoriol
davant de l'escola
Montseny
consta
de 2.217
sepultures
entre
tombes
panteons
i nínjols
els nínjols
hi trobem
segons les zones
llegint els noms
i els cosnoms
de les famílies
tota la història
de Sant Just
les tombes
de nova creació
són totes
iguales
de pedra grisa
polimentada
que tenen espai
per 3 tauts
i que han trencat
segons la meva
humil opinió
l'harmonia
que tenia
el nostre cementiri
doncs han volgut
aprofitar tant
l'espai
que l'avinguda central
no té
pràcticament
zona
enjardinada
els panteons
del nostre cementiri
són pocs
i no massa
artístics
el millor
és el de la família
Coquillat
l'hora
que va fer
per la seva família
l'arquitecte municipal
Marcelià
Coquillat
la capella
al fons
del passeig central
és també
de nova creació
i no té
cap gràcia
a dins
hi té uns
columbaris
de paret
per una urna
de cendres
també tenim
un altre espai
de columbaris
més grans
per 3 urnes
i un espai
perinatal
per recordar
els nens
no nascuts
el nostre cementiri
no té cap
arbre singular
molts cementiris
tenen un teix
però el nostre no
només té
una vinguda
de xiprés
i algun
baladre
també al costat
del cementiri
tenim un tanatori
amb 3 àmplies
sales de vetlla
un oratori
moltí confessional
on la família
pot decidir
quin tipus
de comiat
prefereix
el cementiri
és propietat
municipal
però està gestionat
per una empresa
especialitzada
que hi té
la concessió
pel que fa
a la parròquia
l'any 2022
es van celebrar
83
exèquies
encara que també
es poden celebrar
el mateix cementiri
i també
se'n celebren
a la llar
de Nostra Senyora
de Lourdes
normalment
és el tanatori
que s'ocupa
d'avisar el mossèn
però si la família
el coneix
l'avisa directament
encara que la vetlla
es faci al tanatori
si es vol
es pot demanar
de fer la celebració
a l'església parroquial
el mossèn
diu que baixa
al tanatori
a celebrar exèquies
un cop cada setmana
més o menys
segons l'Ajuntament
l'any 2022
hi van haver
Sant Just
260
de funcions
també la parròquia
organitza cada any
el primer de novembre
la festa de tots sants
a la tarda
el cementiri
una pregària
per tots els difunts
que allà hi reposen
i el dia 2
en la comemoració
dels finals difunts
es fa a l'església
una missa de record
posant especial èmfasi
en totes les persones
que ens han deixat
l'últim any
ara
ja no tornaré
a tenir programa
fins al gener
queda una mica estrany
però amb molt de temps
d'antelació
us desitjo a tots
i a totes
un bon any
2024
i ja ho sabeu
si ens voleu tornar a escoltar
tornarem a estar en antena
el dissabte
a dos quarts de 12 del migdia
mori
ara escoltes
ràdio d'Esfern
sintonitzes
ràdio d'Esfern
la ràdio de
Sant Just
3
la ràdio d'Es unattar
la ràdio