I estaven bé i eren dissetes, perquè era difícil treure's del cap o fer volar. Per fi a baix vam situar-nos a una distància prudencial de les senyores que es conseja.
I van baixar els altres amb la Vanessa. Ai, la Vanessa, com li deuen anar. Menjàvem pipes amb arrogància. Se'm fotien des del banc. Vincs que avorrim d'aquell espectacle. Va venir el Xavi i queda.
Deixeu-me un tir, feu-vos enrere, deixeu-me un tir, colla de matats, que això és canet, que això el que vol és un bon joc. I ser just tan bo és insistir, com saber-se retirar i no ser
El boomerang s'encallava entre les branques.
Sintonitzes la ràdio de Sant Just, 98.1, 98.1, 98.1, 98.1, 98.1.
A veus de la parròquia, avui l'espai, 50 anys del Concili, Vaticà II.
Avui, Ràdio d'Esvern i veus a la parròquia, a l'espai 50 anys del Concili Vaticà II, volem tractar de la nova visió de l'Església que va impulsar i que va proclamar el Concili, que és l'Església considerada com a poble de Déu, més a partir del Concili que abans. Per això hem convidat i agraïm la seva presència aquí a les zones de Ràdio d'Esvern, a M. José María Domingo,
rector de la proròquia de Sant Peri i Sant Pau del Prat de Llobregat i vicari episcopal de Postalat Saglar de la diòcesi de Sant Feliu de Llobregat. Bona tarda, Ege Maria. Hola, bona tarda. Et sembla que podem totejar-nos? I tal, que sí, sí. Per la franquesa que hi ha, moltes gràcies per assistir i comencem.
Per l'edat que tenim els dos, podríem considerar que el concili ens va agafar en un cert moment clau de la nostra vida. Concretament, tu t'heu vist estar al seminari o estaves ordenat? No, no encara. Jo soc del 55. Per tant, el concili que comença el 63, doncs el 62, m'agafa molt jovenet. Sí.
7-8 anys. Però, clar, després sí que l'obra del concili, podríem dir el ressò del concili molt immediat, sí que el va lliure a l'entrar al seminari que ens entran 17 anys, l'any 71-72, i, esclar, els professors, l'ensenyament que rebíem, la formació i les informacions era amb el concili molt fresc, molt fresc o molt
que s'havia clausurat i estàvem en plena aplicació. Per tant, sí que en tinc un ressò viu, no tant del mateix concili que tinc només les imatges, que no sap si són imatges que vas veure en aquell moment o que després has estat veient en tants reportatges. Però sí, sí, tinc aquesta...
en aquesta bona referència. Els mestres eren de l'onada, diguéssim, que va viure a Consellí molt de prop. I tant, i tant, per dir, bueno, podria dir molts noms, però ja que parlem per Sant Just d'Esvern, només diu un nom, perquè recentment era traspassat, en Joaquim Gomis, va ser professor meu aquell curs 71-72, curs introductori del seminari de Barcelona, i ell, doncs, com després fins fa ben poc,
abans de la seva mort encara escrivia i recordava en molts articles les seves memòries del concili, doncs ella ens en parlava, clar, com una cosa que feia ben pocs anys a la seva...
Joaquim Gomes ha estat un col·laborador de ràdio d'Esvern i d'aquest veus de la parròquia i ha estat una mica l'inspirador espiritual de tot aquest cicle que estem fent durant aquest curs 2003-2014 Bé, si anem a parlar de l'església del concili quin és el document principal i quins altres documents tracten de la visió de l'església? Directament el document que
que parla més principalment de l'Església, és la Constitució, justament això sobre l'Església, que s'anomenen, com bé sabem, amb les paraules inicials en llatina, l'anomen Gemsium, que no és l'Església la llum del món, sinó que és Jesucrist, que és la llum del món i el seu reflex és en l'Església.
Però el document directe és aquest, encara que tot el conjunt de documents del Concili es pot dir que parlen de l'Església, perquè parlen o de la seva identitat, o de la seva missió, o de la seva relació amb altres religions, etc. El principal és aquest que he dit, però després hi ha aquell altre document tan famós, conegut amb el nom de Claudio et Spes,
La Constitució sobre l'Església del món actual en la seva missió, en la seva relació de cara al món.
d'estructurar el Consell i quan es va anar posant en marxa, perquè és un estabeniment que tampoc naixia amb tota una intenció per part de Joan XXIII, però després va prendre d'alguna forma vida pròpia i va anar com desplegant-se i agafant, donant-se a si mateix una certa organització, un cert ordre temàtic.
De seguida, per posar una mica de sistema en el conjunt de temes tant variats que es vingut a tractar, es va pensar en una fórmula que el papa, després papa Pau VI, papa Montín i altres mitjans importants van saber sistematitzar, que deien això. Dues preguntes fonamentals que tractarem en el concili. Un...
església endins, església què dius de tu mateixa, qui ets, quina és la teva missió, i després una altra, església enfora, què dius cap al món, quina és la relació, l'aportació que vols fer, església, la que reps també del món, per tant, església endins, església enfora, i aquests dos documents principals, el Momen Gentium i Gaudium et Espres, però també nosaltres ja sabem que hi ha les altres dues constitucions
Les constitucions són els documents més importants, els més destacats, i en són quatre, aquests dos que és Mentà, el de la litúrgia, i després el que parla de la revelació i de la paraula de Déu, d'ell verbo, aquests quatre. Però després, ja dic, els altres documents que no tenen aquest rang tan important, també quan parlen de la llibertat religiosa o de la formació dels
Dos, tres dines o quan es fan...
parlant del Ministeri dels Mismes, coses d'aquestes variades, doncs... L'Església és ben present en la major part dels documents conciliars. Tenim entès que aquest misteri de l'Església, en el concili, i el seu desenvolupament, la seva mostra a l'exterior, no es tracta d'una manera vertical o clàssica, és a dir, si fos d'aquesta manera una mica més tradicional, aquests...
documents conciliars parlarien del papa, de la jerarquia, etc., sinó que es tracten o es presenten a través d'un concepte molt més de conjunt, que seria el poble de Déu, al qual tots en formem part, la jerarquia, per descomptat, però també la totalitat dels cristians. Com s'ha d'entendre això, aquesta visió de l'Església com a poble de Déu?
Exacte. Aquesta va ser una de les grans revolucions, podríem dir, del tractament que va fer el Consell sobre l'Església. I és que l'esquema inicial d'aquest document sobre l'Església es partia d'aquella mentalitat tradicional, més vertical, com dius tu, més piramidal, que al capdamunt hi havia...
la jerarquia, l'autoritat en l'Església, papa, bisbes i després el poble fidel que anava més cap a la base d'aquesta piràmide. Però justament, fruit de tota la reflexió que hi ha durant el segle XX la teologia havia fet, de moltes aportacions de l'escriptura, de la tradició de l'Església, van confluir en que en aquell moment del concili va haver-hi aquesta gran innovació
però per a tal manera recuperar una mentalitat antiga tradicional en el millor sentit de la paraula que era de la concepció inicial d'Església i és a dir, no, abans de parlar d'una Església estructurada amb ministeris o amb diferents identitats parlem globalment del poble de Déu un poble de batejats, un poble de fidels cristians
que és el nucli constitutiu de l'Església. I després, a l'interior d'aquest poble, ja ens organitzem amb diferents serveis, amb diferents ministeris, hi ha la comuna condició de ser batejats i després ja es tracta del ministeri dels bisbes o dels seus col·laboradors dels preveres o de la vida religiosa, etc. Però el fonamental és aquesta condició de ser
Fills de Déu, cristians batejats, per tant, agermenats pel baptisme i la confirmació, i això és com l'estructura bàsica. I això, per altra banda, és molt antic, perquè una referència que moltes vegades es fa, una frase famosa de Sant Agustí, quan parla del seu ministeri, diu, amb vosaltres sóc cristià, per a vosaltres sóc bisbe.
El primer és el més important, més un títol d'honor, més la meva salvació, ser cristià amb vosaltres. El altre, més un càrrec, més una obligació, és un servei i més un repte. Hauré de donar comptes d'aquest servei. El primer és regal gratuït que he rebut de Déu amb vosaltres. Aquesta visió d'una església de germans
agermenats pel baptisme i després l'altre s'estructura amb uns serveis que són importants i que és una diferència no només de grau sinó que hi ha una diferència d'identitat però sempre en la línia del servei El paper de la jerarquia o diguem-ne dels ministeris ordenats coneixem més pel clar però el paper diguéssim dels cristians
laics, podríem dir, en el seu conjunt es pot considerar també un poble sacerdotal. Sí, però per aquest sacerdòci, i tant, és que ho som tots. Però quan es parla de sacerdòci, sembla que es parli o s'associa espontàniament amb una mena de funció separada, de funció diferenciada.
però vol dir que el sacerdot és el que ofereix en primer lloc la seva vida, la seva existència. Aquest és el sacerdoci comú de tots els fidels batejats. Per això la missió dels cristians és viure la vida de comunió amb Déu i de cara als germans, o sigui, realitzar a terme aquell manament principal de l'amor, d'estimar Déu amb tot el cor i estimar els altres. Aquest és el primer i gran sacerdoci
que és el que Jesús també ha vingut a dur a terme, ho expressa així a la Carta dels Hebreus i a altres moments de l'escriptura, quan diu, no és que vingui a oferir, com el sessor de sentit, oblacions, sacrificis, ofrenes d'animals o de béns de la terra, així,
sinó que vinc a oferir-me, diu Jesús, jo mateix, m'heu format un cos i aquí en teniu, vinc a fer la vostra voluntat. Això ja tenia un ressò dels profetes de l'Antic Testament, però que en el Nou Testament això queda expressat. És aquest nou sacerdoci de Jesús que és donar la seva vida per tot el poble, pel rescat de tot el poble. I aquesta ofrena de la vida és el sacerdoci comú
que cada cristià i cristiana ha de fer amb la seva existència familiar, professional, enmig del món. Aquest és el gran sacerdoci de tots els batejats i de... Això és el fonamental. A veure, però aquí vam tenir recentment en Daniel Palau, també un mossèn, que li va parlar concretament de l'economisme, aquesta visió de relació amb les altres confessions cristianes.
Però quina és la crida que fa el concili a les confessions no cristianes fins i tot als no creients? Suposo que en Daniel ja és el que m'ha parlat també. Té diverses direccions les crides del concili perquè el concili tant parla...
d'una manera molt entranyable amb els germans cristians que no estan dintre de la comunió catòlica però que formen aquestes esglésies cristianes antigues, l'Orient o separades al llarg de la història, el cas de l'església reformada o protestant, evangèlica, els anglicans...
però amb els quals tots som cristians. Després també s'adreça als que creuen compartir la fe en un únic Déu, les grans religions monoteïstes, el judaïsme també amb una visió renovada de superar vells antagonismes i en canvi redescobrir-los com els germans grans en la fe o els
germans separats, en comptes del persfit jueu, no? Sí, això ja has descomptat que aquest antijudaísme, antisemitisme, però bé, que això es barregen coses religioses, polítiques, el poble que havia matat Déu, per això són coses que el concili supera totalment.
i els considera, tracta més com a germans separats amb els germans cristians de les nostres confessions, i amb aquest, i amb el cas del judaïsme i de l'Islam després, doncs, units per l'adoració comuna a l'únic Déu gran, que, allò que diu Sant Joan en el pròleg, no?
Déu que ningú no ha vist mai, aquest Déu, però que després afegés Jesucrist al fill, ens l'ha fet conèixer. Els cristians creiem en aquest, per això els diem cristians, perquè creiem en aquest Déu invisible que invoca el món jueu, Javé, el Senyor, o Elà, el misericordiós, aquest Déu transcendent, únic,
que ens germana en la recerca i en l'adoració, i els cristians creiem que és un Déu que s'ha manifestat, s'ha fet carn, s'ha fet home, en la gent de Maria, en Jesucrís, és aquest missatger, no només missatger, sinó el fill de Déu,
veritablement Déu i Home, que es dona a conèixer. Però, per tant, hi ha com una relació de germans en la recerca, en aquest cas. També el concili, em preguntaves, s'adreça als no creients. A part que parla al concili d'aquí hi ha diverses formes de pertinença a l'Església, com una gradualitat, però és molt interessant perquè acaba eixamplant la mirada i diu, oh, és que
tot home que segueix rectament la seva consciència té un punt de contacte amb la salvació de Déu. Hi ha una mirada sobre l'home que té una única vocació, un únic destí. Tota la humanitat està cridada a aquesta trobada amb Déu i, per tant, hi ha un lloc molt explícit del concili, el número 22, que és una
referència molt important, diu, pels camins que només Déu coneix, tot home misteriosament pot associar-se o restar associat, unit, al misteri pasqual de Crist. Perquè és una única vocació, la de tota la humanitat, i una única també mediació la que Crist ha fet. Llavors aquest incidi és molt important. Pels camins que només Déu coneix, o sigui, no és pels camins de la...
de l'estructura de l'Església, dels sacraments, d'aquesta comunió visible que podem formar els cristians catòlics d'una diòcesi d'una altra.
Però hi ha uns camins que superen aquests viaranys humans sacramentals o així. Són els camins que Déu només coneix, de la consciència de cada persona, de la seva obertura davant del misteri, de la transcendència, de la resposta que hi dona, fins i tot encara que sigui una resposta a lo millor...
temàticament negativa, diu jo no, però hi ha un punt d'obertura a la seva consciència que l'uneix al Cris ressuscitat. Pels camins que Déu coneix. Per tant, hi ha salvació fora de l'Església. Sí, aquell axioma de fora...
Clar, si s'entén quan es parla d'Església també cal distingir, el concili també ens ensenya una visió més sacramental de l'Església, no només una visió, podríem dir-ne, sociològica. L'expressió fora de l'Església no hi ha salvació està superada pel concili. Però, en un sentit espiritual, l'Església aixample els seus límits
i es pot dir que està cridada a formar una comunió universal amb tota la humanitat. Per tant, d'alguna forma, qui s'associa al Crist s'associa també amb aquesta església espiritual, no l'església sociològica marcada per uns límits de territori, de pertinença, de disciplina eclesiàstica, de vinculació estructural. Segons el concili, les joies i les esperances, les fristeses i les angoixes dels homes d'avui
pobres sobretot, són també les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes de les deixes pels del Crist. I no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors, en els cors de les cristians. Com s'han d'interpretar aquestes paraules? Passar d'una església bastant reclosa amb el seu interior a una església molt més transparent i molt més permeable amb els problemes de l'home de buitza?
És clar, aquestes paraules són programàtiques, és com que indiquen la direcció de la fletxa, del camí de l'Església, responen a l'inici d'aquest gran document de la Constitució sobre l'Església en el món d'avui. És justament un...
Preguntes com s'ha d'interpretar. Doncs és un dels fruits més genuïns del concili Vaticà II, perquè així com els altres documents en principi estaven previstos, quan Joan XXIII va convocar el concili ja des del primer anunci l'any 59 i els anys de preparació,
En la fase de preparació, les comissions de consultes i sistemes molt variats, com fos, es va arribar a una colla d'esquemes prèvies, de documents base que serien tractats. Però, justament a l'iniciar-se el concili en si mateix, entenent per concili els moments de reunió plenària dels dismes i així, van veure que
de tota la llista de documents i de coses a tractar, de liturgia, el que fos, faltava adreçar-se, dir una paraula en el món d'avui, donar un missatge de cordialitat, de diàleg, d'esperança, de tractar també les qüestions delicades del món d'avui, la guerra, la discriminació social, la injustícia, els senyals emergents també de l'emancipació dels pobres,
l'alliberament dels pobles, el nou lloc de la dona en el món, etc. I llavors, en aquest inici ja de les primeres sessions de reunió, de concili, van dir, hem de fer un document que sigui un missatge cap al món. I això va ser l'embrió, l'inici d'aquest document de la Galió i després, que es va anar elaborant al llarg dels quatre anys de sessions conciliars i va acabar formant aquesta constitucional important
que amb aquestes paraules inicials ja diu molt, que no hi ha res humà, que no caldria ser un ressò en el cor de l'Església, de sentiments tant positius com negatius, tant les angoixes com les esperances, els patiments com els gotxos. És una declaració d'estimació,
pel món i de diàleg. Pau VI, quan va voler resumir el final del concili en un dels seus discursos, perquè són molt importants els discursos dels papes, Joan XXIII i Pau VI, que van acompanyar el concili, i en concret Pau VI en té un que diu, quan passin molts anys, d'aquí 50 anys, ara hi som, o d'aquí 100 anys, quan el món es pregunti què feia l'Església en aquell moment? Què vol dir això d'un concili? Quina tasca feia? Diu, sabeu quina és la resposta...
La resposta serà, l'Església estimava. L'Església estava establint un diàleg d'estimació, d'acordialitat amb el món. L'Església estimava. I aquesta voluntat d'apreci, de valoració, de diàleg, que vas també per comportar confrontació i crítica, perquè no està explòs davant de situacions humanes, però a tot això és el que en el conjunt del Consell i concretament aquestes paraules que ha citat volen indicar.
De papa a papa, hem parlat últimament d'en Pau VI, ara voldria parlar breument sobre el papa Francesc. En quin sentit o en quina orientació podríem interpretar les seves paraules renovadores, la seva actitud i en què ajuda a l'Església
Crec que a partir del concili ha tingut també els imatges de condiments de més participació, de més obertura, altres, una mica més de tancament. Com veus el moment actual a partir de l'actitud del papa Francesc? El bisbe de Roma, em sembla que li agrada més. Sí, li agrada això dir-se, soc el bisbe de Roma. Doncs Francesc, bisbe de Roma, clar, està representant
encara no portem-hi un any, no?, de la seva elecció, perquè ara estem a finals de gener, d'aquí un mes farà un any de la renúncia, oi?, de la Vencesa i tot el... En aquests mesos, doncs, està suscitant com una gran esperança, una gran simpatia, molta sorpresa també, perquè no estava escrit
els pronòstics no eren aquests, també és dels factors, així com algú troba que Francesc representa com un ressò de Joan XXIII, allò que va significar Joan XXIII també de novetat, de sorpresa inesperada, perquè Joan XXIII van escollir un home allà gran, vell, que semblava que havia de ser, deien,
un papa de transició, i en canvi van posar en marxa aquest gran dinamisme del concili, doncs, també ara fa un any, els pronòstics sobre l'església deia, escoltem, això està a la decadència, hi ha aquests escàndols, hi ha aquestes divisions, això no té remei, o com a mínim es veia molt problemàtic, i resulta que una ventada de l'esprit, que hi creiem, en aquesta acció de l'esprit sant, clar, ha trobat més de les persones i de les
mediacions històriques, però... I aquest home, el papa francès, doncs impulsa amb els seus gestos, amb les seves paraules, amb les seves decisions també, que es diran veient, algunes ja les he après i aniran venint, doncs impulsa un canvi de clima, de ser una institució qüestionadíssima, no vol dir que no segueixi sent-ho, però està ara, en canvi, expressant
un horitzó de renovació en la línia de la simplicitat, de la pobresa, de la proximitat de les persones, aquestes paraules seves claus que fa servir tant la misericòrdia, parlar, posar per damunt de tot el missatge d'un Déu amorós, bondadors, que vol el bé i la felicitat dels homes, el sentit aquest de pobresa, com desitja una Església pobra entre els pobres, la seva també claredat,
davant de drames socials com tot el tema de la immigració van a l'empedusa per tocar les consciències de la societat benestant sobre aquest drames dels continents encès o desvalguts representa tot unes direccions i més que vindran de reforma personal també
de centrament més en l'Evangeli. Hi ha moltes direccions que tot just ha començat a marcar i que, espero, aniran consolidant-se. I clar, tampoc no es tracta que sigui un papa espectacle, com cap no ho ha de ser-ho. Un podria ser espectacle...
Jo crec que cada papa d'aquests anys, amb les seves llums i ombres, han fet una gran aportació a l'Esbésia, però ara no, això s'hauria de tractar més extensament. Però ara, amb el papa Francesc, un perill potser que hi ha és de quedar-se mirant-lo, de dir, oi, goita que és original, goita que és simpàtic, però el que cal és que també hi hagi una implicació personal, és a dir, i nosaltres què? Cada
cada moviment, cada cristià ha de dir a mi aquestes crides de l'esprit com m'afecten i com m'impliquen perquè seria superficial veure-ho només com alguna cosa que fa ell allà a Roma aviam com arregla això, aviam com posa rotllo els cardenals o no sé què això seria molt trivial i en canvi crec que la seva crida va més a fons
Molt bé, Josep Maria, t'ho agraïm molt aquesta presència a Ràdio d'Esvern. No sé si t'han deixat alguna cosa interessant del concili o en aquest aspecte de l'Església el més important ha estat tractat. Segur que és impossible amb una brevíssima conversa que seria pretensiós dir que queden moltíssimes coses. Vull dir-ne una, potser, molt breument. I és que hem parlat molt de l'Església i és veritat, i així hem començat, el concili va tractar de la reforma de l'Església, però...
El concili va tractar, sobretot, de l'anunci del missatge de l'Evangeli i de la presència de Déu en el nostre món. Alguns dels grans autors que han analitzat el concili diuen que no ens equivoquem. És un concili eclesial, eclesiològic, però és un concili teològic. És un concili que parla de Déu i que vol fer present
l'amor de Déu i el missatge cap als homes d'avui. Aquest també és un punt molt important. Que no ens quedéssim amb els aspectes funcionals de reforma, que són importants, però el nucli-nucli és què ens està dient i volent oferir avui Déu.
al món d'avui. I això el Consell ho va voler tratar. Molt bé. Moltes gràcies, consells de Maria, per aquesta votació i aquesta presència a les zones i quedarem emplaçats en reus de la parròquia, en un altre espai de 50 anys de Consell i de tot el segon, la repetició del dissabte que ve i també dintre de quatre setmanes. Gràcies i adeu-siau. Gràcies a tu i a vosaltres i salutacions a Sánchez d'Esberra.
Al Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Soc una urbanita, ho reconec. Sí, jo també soc molt urbanita. Acompanyat d'una bona amanida i tens un plat baratíssim i facilíssim de fer. També és un dels llibres més robats de les biblioteques públiques dels Estats Units.
Som molt feliços. És una història d'amor molt maca. Indudablement la presència d'aficionats d'un club i de l'altre era impressionant. I clar, què vols fer-hi, no? És el temps, no s'hi pots fer res, no ho podem canviar. Just a la fusta. Vivim Sant Just en directe. Cada matí, de 10 a 1.
Seixanta i més.
El magazín fet per gent gran, per a tothom que ens vulgueu escoltar. Actualitat, cinema, art, teatre, poesia, divulgació de temes interessants, entrevistes, tot allò que paga la pena de ser comentat tots els dimecres a les 8 del vespre i, en segona audició, els dissabtes a les 11 en punt del matí. Recordeu, 60 i més.
Cara B, un programa per a arteòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat.
L'àdio d'Esfern, la ràdio de Sant Lluís, 98.2. Música
Seixanta i més...
Avui tots sabem, és obvi, que el gener és el primer mes de l'any i té 31 dies. Però no sempre ha estat així. Originariamente era el mes que anava en onzena posició i de dies només en tenia 29.
En gener no existia el primitiu calendari romà i va ser afegit junt al febrer en temps del rei Numa Pompili, al segle VIII abans de Crist. El seu nom ve del llatí i a Onuarius, relatiu al déu Janus, el protector de les portes i entrades.
I per això el mes de gener és l'entrada de l'any nou. El símbol del gener són les pedres de la grana i les plantes de flors vermelles. I també les panses que, com diu la dita, panses, nous i figues, són sempre bones amigues. Molt bones.
El calendari pel qual ens regim a Occident va ser establert pel papa Gregori XIII l'any 1582, a instàncies d'un equip d'astrònoms dirigits per Giraldi i en el que va tenir un paper molt destacat l'estudiós jesuit alemany Christopher Clavius, brillant científic d'aquella època. Gràcies, doncs, aquests senyors, podem afirmar que avui és el dia 29 de gener,
29è dia de l'any del calendari gregorià i que ens queden 336 dies per finalitzar l'any. Ah, quants dies? I passen 3 minuts de les 8 del vespre. Molt bé. Benvinguts, oients desvernians.
Ens trobem a la sintonia de ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada, on ja sabeu que podeu dir-hi la vostra trucant aquí, al programa 60 i més. Tan senzill com marcar el 93 372...
36, 61, des d'ara mateix i fins a les 9 del vespre. Amb moltes ganes, com sempre, de compartir aquesta hora amb vosaltres, en companyia de la formidable veu de Joan Algarra. Formidable! Que és assagerat! No, no, no, que sona molt bé, molt clara i molt ben timbrada. I el saber fer d'en Marc Pere Arnau i qui us parla, Pere Oliver, sempre a punt de navegar per les zones.
I no oblidem els creatius pioners d'aquest programa, Lluís Domènech, Càndida Nevado i Antoni Jordà, que sempre que poden ens envien suggeriments i consells per millorar el que calgui. I ara és el moment de felicitar a tots i a totes els qui celebreu el vostre sant aniversari, avui festivitat de Sant Pere Nolas, fundador de l'Orde de la Mercè.
Demà dijous, Santa Martina. Divendres, Sant Joan Bosco. I dissabte, que sortim en segona audició, Santa Carola. I recordem que aquest cap de setmana és la Fira de la Candelera a Molins de Rei. Molt bé. Després, a l'Espai de Cultura... Parlarem moltíssim. Largo i tendido. Perquè a més hi hem anat molts anys i és un goig de veure. Oh, no, no, i a casa hem comprat arbres i plantes i flors. O sigui que...