Veus de la parròquia Programa d'informació i formació humana i cristiana de la parròquia dels Sants Just i Pastor de Sant Lluís d'Esver
Benvinguts uidors de Ràdio Desvern. Veus de la parròquia estrena avui un nou espai, 50 anys del Concili Vaticà segon.
Amb aquest magnífic cantat Pau Joves de TZ, donem pas a aquest espai nou que ve a conmemorar modestament, però també en tota seriositat, aquests 50 anys del començament del Concil Batica II. Va començar el 1962, pràcticament el 1963, per tant 50 anys el 2013. Per tractar de la importància del Concil a la història de l'Església,
no solament en aquell moment, sinó la trajectòria i posterior aplicació del Concili, fins i tot la visió de futur que aquest Concili ha marcat per l'Església, però sobretot per molts els cristians que el van viure, que van seguir, etc. És per això que volem dedicar 9 sessions de veus a la parròquia d'aquesta temporada 2013-2014.
Per això tenim els concertulis habituals del nostre equip. Ben trobada, Ima Pariques. Gràcies. I Lluís Maria Domènech. Ben trobats. Molt bé. Gràcies, Lluís Segura, conductor d'aquest programa, i seguirem ja el primer convidat d'aquesta sèrie d'emissions. Joaquín Gómez. Joaquín Gómez és un col·laborador ja tradicional
amb aquest espai, però el tornar a co dirigir, diguem-ho així, la visió en el Concili durant aquest curs, ell es presentarà d'una manera més particular. Em fa il·lusió parlar del Concili, primer perquè, com has dit Lluís, és bàsicament important, molt important,
per l'església acaba de dir ara el papa Francesc que el concili és irreversible el que va significar i també perquè com a anècdota personal va resultar que jo era vicari d'aquí Sant Just ja feia anys escrivia també articles diverses revistes especialment al Ciervo llavors algú
Sempre que n'hi ha hagut, em van denunciar al seu ofici i em van enviar.
una notificació bisbe de les hores, el bisbe Gregorio Modrego, vam falar perquè haguéssim fet la denúncia, i una de les coses que deien en aquesta notificació és que em fessin estudiar teologia, encara que jo ja m'havia estudiat. Llavors vaig aprofitar això, perquè una mica ja feia molts anys que estava de Vicari aquí, per anar a Roma a fer el doctorat en teologia.
i vaig anar exactament al començament del Concilí i pràcticament durant dos anys vaig estar allà i resulta que de la TESIS no em vaig fer res però el que vaig fer és seguir el Concilí d'alguna manera puc dir que em vaig especialitzar en aquest tema
i ara mateix s'acaba de publicar un llibret reproduint les cròniques que jo vaig fer durant aquell temps sobre el Concil. Molt bé, doncs moltes gràcies per aquesta explicació. No solament donem fe, sinó que podríem ampliar-la. Joquín Gómez va ser també un monitor de molts dels nois que corrien. Perquè el poble, en aquell temps, vam anar a colònies amb ells on soc un cas vivent, que diria la cançó. Endavant, Inmaculada.
Bé, doncs senyor Gomis, jo crec que ens interessaria conèixer una mica que ens expliqués en quin context social, polític i eclesial doncs es va programar i es va endegar al Concil i Vaticà. El fet decisiu és que se li va acudir a Joan XXIII.
contra tot pronòstic i tota espera. L'elecció de Joan XXIII, l'any 58, tenia 76 anys, una mica després del pontificat de vius d'os extens autoritari, era com una elecció d'un papa que no es valorava gaire, en deien un papa de transició.
Però al poc temps, és molt característic de la seva manera de ser, va pensar que l'església està estancada, cal una renovació. Jo sol no la puc fer, convocaré un concili. I d'una manera absolutament inesperada, en una reunió amb uns quants bisbe cardenals que eren a Roma, va dir això.
convocareu Concil perquè viguin tots els bisbes i es revisi la actuació de la iglesia. Això els produeix en una situació social, però d'elles també. O sigui, tota situació social és important.
que són grans, jo recordem, però molts me'l coneixeran. Era el temps que se'n deia de guerra freda, l'oposició total entre sobretot Rússia i els Estats Units, la lluita anticomunista, el fervor anticomunista que contagiava també l'Església,
una situació que a més a més Espanya encara es quadra a temps de franquisme i per tant és una situació de tancament total. En aquest conjunt de fets el Consell es presentava com una possibilitat de canvi encara que molts no creien que fos així.
Només una pregunta que em té bastant inquiet, i és que... ja ho sé que és molt difícil fer aquesta pregunta, però com se li va acudir al Joan XXIII, al Papa Joan XXIII, ara dintre de poc el faran sant, aquesta idea de muntar un concili? Perquè no és senzill. No és gens, i per això
Jo vaig sentir... I menys amb els moments que estaven passant? A la residència on era, la residència de capellans, però que el col·legi espanyol estava ple i vaig anar a parar un col·legi xec, que en aquell temps no n'hi havia ni en capellans xecs allà. Hi havia un monsenyó de la Cúria, molt piedós i...
Però vaig sentir que deia... ha estat un quart d'hora de bogeria del papa. Era absolutament inesperat. Ara, la pregunta té una explicació, en el fons. Joan XXIII era una persona molt aficionada a la història. Més que teòleg, era un historiador.
i ell sabia que en la història d'Oicoesia els grans moments es vien resol o es vien en pes fer un pas endavant a través dels concilis. I per això va pensar això, que vinguin totes les vies. Però esclar, feia molt temps que no se'n feien de concili. Era una cosa inesperada. I cal reconèixer que la majoria de la gent de la curia romana pensaven que això.
que no se'n sortirien, que seria un desastre. Com a anècdota que vaig viure és que a inauguració, allà a la Basílica de Sant Pere, estaven en tot preparat per rebre els visitants, però pensaven al suacuria que vindrien molts menys els que hi van anar. I el moment d'inaugurar el Consell, aquell dia 11 d'octubre o dematí, a la gran missa llarguíssima i pesada,
vam haver de fer improvisadament unes tribunes, les bandes, perquè vam anar-hi molts més dels bisbes previstos. La idea de Joan XXIII va suscitar un interès en tots els bisbes.
El Consell estava mal preparat, això és evident. Però, llavors, aquestes ganes de participar-hi, de buscar nous camins, va fer que, a mesura que es anava desenvolupant, són quatre anys que les sessions es feien cada trimestre, l'últim trimestre del any, va anar representant una revisió de tota la situació de l'escola. Per què dius que estava mal preparat
Però que va començar bé. Una és una de les característiques de Joan XXIII. Ell és un home que respectava molt la llibertat per tenir una gran confiança en Déu. I va pensar, jo no cal que m'hi fiqui, que ho vagin fent i ja ens en sortirem. I llavors, de fet, els documents que havien preparat, com a anècdota personal, la residència on vivia,
hi havia diversos capellans que eren secretaris de vives, alguns sobretot d'Amèrica Llatina, hi havia els passadissos d'uns grans papereres i trobaves allà quantitat i quantitat de papers dels documents que havien preparat i que als 15 dies van dir això no serveix, s'ha de fer de nou. O sigui que va ser el fet de reunir-se i de trobar-se allà que va anar empanyant la cosa.
I un altre aspecte és que, esclar, encara que la situació comuna de l'església llavors fos de bastant estancament, bastant tancada, hi havia certament moviment, tant de teòlegs com de comunitats, com de moviments, per exemple la Joc, etcètera, en què havien anat treballant
per buscar una imatge nova renovada de la Baicueja. Jo tindria en aquest moment dues preguntes a fer-li. Una, doncs si tots els bisbes anaven...
amb entusiasme o hi havia bisbes i cardenals que anaven una mica reticents a veure amb què acaba tot això se'ns desmuntarà i perdó de la paraula el tinglado que tenim muntat és a dir, i van anar amb ganes i amb ingenuïtat diguéssim o va haver-hi gent o va haver-hi bisbes i representants de l'església que anaven una mica d'ungles o és una qüestió potser una mica
No, no, va ser la sorpresa inicial que els que l'havien preparat, sobretot de la curia romana, el sector més conservador, pensava que passaria ràpidament els documents que havien preparat, que eren una mica repetits al mateix. És curiós que en el discurs inaugural, que, com em vas explicar, confessava amb llifa,
Després una missa molt llarga, i que a més jovement, i ara tothom té d'efecte, es tenia d'efecte que s'allargava molt. A més, una mica ja estàvem a mitja de dormits. Però, i més batallaven, es veia per la televisió, va dir tres coses bàsiques, que per repetir el mateix no calia fer un concili.
que tenia de ser un pas endavant d'anar de renovar l'ecoésia sobretot no per condenar res sinó per donar vigor a les comunitats cristianes i després també un pas endavant vers l'acostament amb els altres cristians d'altres confessions i per això
Hi havia aquests dos sectors i aviat la gent pensava, els periodistes sobretot, pensaven que aquesta minoria, aquesta part que deies que pensaven que no serviria de res i que seria una repetició del mateix, semblava que era la majoria i va resultar.
La minoria. En canvi, els bisbes que venien de fora van resultar la majoria. Tinc aquí els números d'una votació del final d'aquesta primera sessió que va ser decisiva, en la qual 1.368 voten a favor de la renovació
i 822 voten a favor de la continuïtat de conservació de la colla. I a mesura que passava el Concil, la part renovadora va anar guanyant i la part més conservadora va anar arrendint-se a la situació. O sigui que dels conservadors,
Alguns es van convertir. La segona pregunta era, quines són les línies mestres d'aquest concili? Quins van ser els temes cap d'als més importants que es van treballar? Durant tot el curs es van
Bàsicament és donar importància a l'Eglésia com a poble de Déu, no tant que tot bé donat per autoritat, sinó que en realitat vivent de les comunitats i els cristians han de tenir un reliu més important.
Com que això que deia, els documents preparats van ser rebutjats, van escollir per començar el de la litúrgia, que era el més ben preparat. I una mica ja és significatiu, el de la litúrgia va representar
un canvi en la manera de celebrar una molt més importància a la participació dels cristians, un acostament al que havia estat també, la manera de celebrar d'altres comunitats cristianes, etc.
Hi havia una pregunta que et volia fer. La transició de Joan XXIII en el que el va seguir era Pau VI.
Com va assentar l'esclés i en aquell moment? Perquè el concili no estava acabat, encara. Només hi he fet una sessió, només havia començat. Exacte. Per això, i a més a més, el concili, la primera sessió és des de l'octubre o desembre, el papa ja sabia que estava... Del 52, 62. Estava, tenia càncer. 62? Sí, va començar l'octubre del 62,
i Joan XXIII va morir el juny del 63. El papa Joan XXIII va morir el juny del 63, potser. Després d'escriure l'encíclica Passem interres, que és una que
va obtenir un ressò mundial. I, de fet, s'ha dit que en el moment de la mort de Joan XXIII va ser un moment culminant de fervor i de veneració i de prestigi. Llavors, quan el fet de la mort de Joan XXIII, aquest sector més conservador, més oposat, tenia l'esperança
que s'eleguís un papa que retardés el Concil i que tornés una mica tot com estava abans. D'una manera ràpida es va elegir a Pau VI, perquè era una persona més ben preparada dels que es consideraven possibles, i el mateix dia de la seva elecció va dir que el Concil continuaria.
De fet, el d'anar era molt diferent, va respectar la llibertat dels visos, però va intervenir més en la realització, en la manera de portar-se una part positiva.
és que una mica el Consell fiscals es van reunir com si fossin uns parlamentaris en un país, imaginem, subdesarrollat.
que no tenien ni idea de com funcionava allò, de gairebé 2.000 persones venien a reunar i tractar els temes. El començament era s'allargava, no s'acabava mai. En canvi, el PSGE va saber donar-hi més un sistema de funcionament més eficaç.
Ara, la preocupació de Pau VI era que no semblés que la majoria renovadora i la minoria conservadora, els renovadors dominaven sobre els conservadors. I per això, en algunes situacions, en alguns casos, va intervindre per moderar les propostes que semblava excessivament renovadores.
No tothom, potser per la mateixa marxa del Concili, va acceptar les conclusions i aquest aire de posada al dia i aquesta renovació, encara que fos aprovat pel Concili. Va haver-hi sectors, aquí potser Caldrís Mentà, el del bisbe Marcel de Febre i d'altres potser, no tan evidents, perquè també existeixen.
que van presentar un afrontament, una resistència als canvis i que després al llarg d'aquests 50 anys de res s'ha demostrat que tenen la seva força. Es pot dir que el Concilí encara resta una part de la seva aplicació, quin és, anirem descarregant el llarg de l'any, però quin és el moment actual
d'aplicació dels documents conciliars en la vida de l'Església? És clar, hi ha un grup que aquí, diríem, en el nostre país, poc existeix, poc té poca força d'oposició frontal al concili.
Curiosament es dona més a França i a alguns altres països. Hi ha la resistència, diríem, passiva. Abans dèiem que hi va haver bisbes, si em conec, o consells que es van convertir plenament, o consells altres, a canvi, altres bisbes, o sectors d'ecoésia, van tenir una mica de la posició de passivitat.
Bé, han decidit això, ja ho anirem fent, no ens hi oposem, però una aplicació, direm, tenen un... Like. I, llavors, això és el que ha perdurat, no?
Sobretot aquí a Catalunya el Concil es va rebre amb un gran entusiasme, amb un gran desig d'aplicar-ho. Ara si al mig del temps es va passant una situació menys fervor i menys entusiasme és que de fet es pot dir que hi ha aspectes del Concil
bàsics en la línia renovadora que han quedat no tallats, però poc aplicats, poc desenvolupats. I quin és el futur? Perquè tothom que parla al Concili sol acabar el seu discurs o la seva interlocuació dient que el camí continua obert. És cert això?
Bé, avui el papa francès corretificava, però en quin sentit queda el futur obert a l'aire del Concilí? Jo recordo que... aviat d'haver-se acabat el Concilí, alguns historiadors, per exemple, el Manjo de Montserrat, el Pai Lari Raguell, que és un gran especialista en l'acostió, i que a més a més està vinculat també als Àngels del Bern,
doncs deien que els concilis en la història tarden a aplicar-se. D'alguna manera és excessiu el que significa de canvi i de renovació perquè es concreti en unes reformes de poc temps. Per exemple, algun aspecte de la renovació hitòrica
allò de passar del llatí a la llengua habitual, que al cap allà s'abreix la cara a la gent, que hi hagués més participació en els cants, etc. Això són coses concretes que són fàcils de fer. Ara, un aspecte més profund de renovació, de més acostament al que és la paraula de Déu, l'evangeli, d'una organització de la Iglesia més democràtica,
de valorar més la funció de la dona dintre de l'icoésia, etc. Això és allò que fa el Papa actual. Diu que és més important el canvi d'actitud que no les reformes concretes. Aquest canvi d'actitud és el que queda obert i el que molts esperem que segueixi endavant.
Podem fer ara una roda ràpida si algú encara té una pregunta. Hi haurien moltes de preguntes però també és una mica el que deia que se n'hi han desenvolupant al llarg de l'any. Potser ens quedaria que ens pogués explicar una mica més com va viure vostè l'està allà on puguem participar o almenys
està pendent del que passava, de quina manera vostè com a persona i com a capellà en aquell moment li va influir, li va impactar o... Ja ho he dit, vaig divertir molt. Perquè sempre recordo que hi havia reunions a vives i de teòlegs
Curiosament, hi podies entrar fàcilment, només portant un peu de carreretès una mica, i trobaves, per exemple, en aquell temps, quan es va fer el concili, tant els bisbes africans com els bisbes d'Amèrica Llatina, ningú els hi donava importància. I veies que compareixien aquelles reunions,
i tenien una paraula de dir, i eren persones absolutament senzilles, i donaven una altra imatge de l'icoesia que teníem.
La pregunta que tot el rató m'està zumbant a les orelles. Això realment té una continuïtat? És a dir, tindrà una continuïtat? Serem capaços de tirar-ho endavant? Vols dir el Vaticà segon o el Vaticà tercer? El Vaticà segon, perquè s'ha d'acabar.
Jo penso que, per exemple, que representa actualment el papa francès, i confesso que en soc partidari, per dir-ho. Sí, sí, sí. Es basa en el concili. Si és incomprensible, és sense el concili. I són idees, són passos que tenen... Són llavors que jo penso que aniran creixent i es aniran expandint.
No trobem en el que diu una persona que això no tindria una excesiva importància, sinó en què és una cosa que per l'arqueria està acceptada i s'ha de conduir endavant. I farà falta un altre concili per posar d'acord els bisbes o la influència del papa s'anirà...
Això hi ha les dues opinions. Ara ja penso que la majoria pensa que encara abans d'un altre concili hi ha encara un camí per recórrer conduïda pel papa. Doncs molt bé, moltes gràcies Joaquín Gómez. Ha estat un plaer tenir-te aquí de nou. Segurament, si ens fallés algun dels convidats... No, no, no. Que no fallaran, oi? No fallaran. Potser... No, hi ha una bona llista de gent que en saben. Un bon plantei.
Veus a la parròquia amb aquests 50 anys del Concil i matèria segon. Es repetirà aquest mateix dissabte a dos quarts 11 del matí. Moltes gràcies a tothom.