Péus de la parròquia, programa d'informació i història.
Després de les vacances de Setmana Santa, tornem a la vida quotidiana i torno a estar aquí amb vosaltres per donar-vos algunes informacions que penso jo que us poden interessar
i també per tornar a explicar coses de la nostra parròquia que tal vegada desconeixeu o teniu amagades al fons dels vostres records.
Avui retornarem al format clàssic, començant per les notícies.
Primer us parlaré de la icona de l'anunciació d'homs que ha peregrinat per la nostra diòcesi.
Kona és una paraula que ve de la paraula grega eikon, que significa imatge.
Ara, aquesta paraula es fa servir molt a nivell informàtic, però quan no existien els ordinadors, ni els telèfons mòbils, ni tot això,
una icona era una pintura religiosa, tradicional de les esglésies cristianes orientals, dedicada a la devoció i el culte dels fidels.
Ara us explicaré una mica el que són i el que signifiquen les icones.
Encara que siguin pintures, pels cristians orientals, les icones no són obres d'art, sinó que són objectes de devoció,
que a més a més es suposa que transmeten poders sobrenaturals.
Són imatges sagrades amb les que han viscut tota la vida.
Els pintors de les icones no es consideren artistes.
Acostumen a ser monjos que han de fer uns rituals, com ara confessar-se i purificar-se, abans de començar a pintar,
perquè els arribi la inspiració i l'ajuda divina.
El primer pintor d'icones va ser Sant Lluc, que va pintar a la Mare de Déu amb el nen Jesús als braços.
La temàtica, la forma i els colors de les icones són sempre els mateixos,
i representen generalment Maria, Jesús, sants de la tradició de les esglésies orientals,
com per exemple Sant Jordi o Sant Miquel, que es representen moltíssim, i els àngels.
I no són una creació artística.
Són unes pintures que no surten de la fantasia de l'artista.
L'artista no té llibertat creadora i, per això, les icones són quasi idèntiques.
Les pintures estan fetes sobre fusta d'abet o d'atiler.
I tant el dibuix com la tècnica han evolucionat molt poc.
Les figures sempre miren a l'espectador.
Es representen sempre amb els mateixos gestos,
la mateixa mirada i la mateixa indumentària.
El fons és sempre de color daurat i no representa cap paisatge.
La llum es pinta de tal manera que és com si sortís de la imatge sagrada.
i cada color té el seu significat.
Per exemple, el vermell representa la sang, l'amor, el sacrifici i l'altruisme.
El verd, la regeneració espiritual.
El marró, la humilitat i la proversa.
I al segle XVII es van començar a recobrir amb planxes d'or o plata.
Aquesta icona de l'enunciació es venerava a l'església greco-ortodoxa d'Homs, a Síria.
I és un testimoni silenciós del dolor i el patiment dels cristians en molts llocs del món.
I alhora, un testimoni de fe.
Va ser profanada pels terroristes de l'estat islàmic quan van envair la ciutat
i té tres forats causats per les bales i encara té una de les bales incrustada a la pintura.
No s'ha restaurat per recordar els milers de cristians que estan sent perseguits.
És una icona que parla de l'església necessitada
i per donar veu a aquesta església s'ha organitzat aquest pelegrinatge
que ja ha visitat molts llocs d'Espanya.
Aquí, a la nostra diòcesi, ha estat a les parròquies d'Abrera, Martorell,
Sant Vicenç dels Horts, Castell de Fels i a la Catedral de Sant Feliu de Llobregat.
Si voleu veure icones i sentir-vos com si estiguessiu a dins d'una església ortodoxa
o cristiana oriental, podeu anar al Museu de Montserrat,
on des de l'any 2005 s'exposa una col·lecció única a Catalunya
formada per 160 icones bizantines i eslaves
que daten dels segles XVIII, XIX i XX
i que provenen quasi totes de la col·lecció particular d'en Josep Joan Bruguera.
És una col·lecció espectacular
que agrupa les icones en dues sales
que reprodueixen l'atmosfera càlida i de llum daurada
de les esglésies bizantines.
En aquestes dues sales es troben quatre àmbits.
El primer dedicat al Pantocràtor, la figura de Déu.
El segon dedicat a la divina litúrgia amb imatges de la crucifixió.
El tercer dedicat a la Mare de Déu.
i al quart els àngels i els sants.
Hi ha icones gregues, turques, romaneses, sèrbies i fins i tot alguna de Síria,
però la majoria són russes
i es van comprar amb mercadillos quan es va desfer la Unió Soviètica.
moltes estaven penjades a les cases particulars
on eren venerades, tocades i basades pels seus propietaris.
La més antiga és un Pantocràtor rus del 1520,
però la majoria són del segle XVIII i XIX.
També n'hi ha de contemporànies.
I és precisament les més modernes
les que es consideren més valuoses
perquè són més fidels a els originals,
més autèntiques.
I les més antigues tenen influències italianitzants.
Tenen més interès antropològic que artístic,
ja que són reproduccions de les icones dels grans artistes
fetes abans de la caiguda de Constantinople.
Aquestes icones antigues estan a catedrals i museus,
sobretot a Rússia.
Les peces de Montserrat les van fer monjos anònims
que intentaven copiar de la manera més fidel possible
les icones originals.
Però és una grata sorpresa
aquesta atmosfera que us transportarà
a les iglègies de l'Orient Cristià.
Us aconsello que, si aneu a Montserrat,
després de venerar la Moreneta,
entreu a aquesta secció del museu.
Ben segur que no us empenedireu.
Ara parlarem de la trobada arxiprestal.
Encara que aquesta notícia va sortir al full dominical
del dia del diumenge de Rams,
la vull explicar aquí
per a aquelles persones que habitualment no llegeixen aquest full
que cada diumenge edita la parròquia.
Va ser el dissabte dia d'Ors de Mar
quan va tenir lloc aquesta trobada arxiprestal
al Parc de la Torre Blanca.
Cada any, les parròquies de l'Arxiprestat,
Sant Faliu de Llobregat, Sant Joan d'Espí,
Castell d'Isbal, Esplugues, Molins de Rei,
El Papiol i Sant Just d'Esvern,
feien una sortida conjunta
a un lloc d'interès cultural
on es feia una visita a un monestir,
a una catedral
i es celebrava una missa amb tots els mossens.
Després es feia un dinar de germanor
i així la gent podia confraternitzar una mica.
Recordo particularment la sortida a Tarragona
amb una magnífica explicació que ens van fer de la catedral,
aquella catedral que jo he explicat moltes vegades,
però aquell dia vaig aprendre moltes coses.
Durant la pandèmia,
aquestes trobades, com tantes i tantes coses,
es van haver d'interrompre.
Però aquest any, al Parc de la Torre Blanca
s'ha fet aquesta trobada una mica especial.
Ha sigut una trobada caminada,
seguint el lema del Sínode, caminar junts,
i de Sant Just hi han participat unes 30 persones.
Cada parròquia podia arribar
de la manera que considerés oportú al Parc.
Nosaltres hi vam anar amb tramvia.
De fet, el Parc el tenim a tres parades.
Allà hem esmorzat,
cadascú el que portava de casa,
i també coses que cada parròquia ha portat per compartir.
Els de Molins de Rei, per exemple, han portat coca.
I nosaltres hem portat begudes.
I hem estat compartint uns moments.
Després hem anat a la gruta de la Mare de Déu de Lourdes,
que hi ha en aquest parc,
i hem fet una pregària d'introducció al Sínode.
Aquella pregària, que ja coneixeu,
de Sant Isidord de Sevilla.
I després, caminant tots junts,
hem anat fins a la catedral de Sant Feliu,
passant no per la carretera,
sinó per carrers interiors del poble,
per donar més la idea que era un peregrinatge.
A l'Església ens han donat un número cada un.
I així hem fet uns grupets.
O sigui, tots els que tenien el número 1,
tots els que tenien el número 2,
érem 5 o 6 persones de diferents parròquies
per poder anar explicant
com es va treballant a cada parròquia
i es treuen les conclusions.
Tothom quedava molt admirat
que la nostra parròquia, que és molt petita,
haguéssim fet 5 comissions.
Després s'ha fet l'Eucaristia,
presidida pel nostre bisbe Agustí Cortés,
que tenia a un costat l'arxiprest,
mossèn Xavier Armengol,
rector de Santa Magdalena d'Esplugues,
i a l'altre, Miguel Àngel Jiménez,
diaca permanent,
que potser coneixeu perquè,
d'adolescent, havia viscut a Sant Just.
Llavors, també van concelebrar,
diferents rectors de les parròquies,
mossèn Xavier de la nostra també hi era,
i una coral de Santa Magdalena d'Esplugues
va animar els cants.
Aquest ha sigut el primer pas del Sínode
fet al nostre arxiprestat,
una jornada molt profitosa de convivència
i de camí en comú.
Ara, el tercer tema és
sobre els pescadors del Senegal.
El meu avi patern era mariner de professió.
Estava embarcat la major part de l'any
i havia visitat quasi tots els ports del món.
Quan va néixer el meu pare,
ell estava a Nova York,
i quan va tornar a Sant Just,
el meu pare ja tenia un any.
Després va fer un altre viatge
i va decidir de deixar la seva feina
per quedar-se a terra,
ja que no volia que el seu fill
creixés sense pare.
Però el mar i els vaixells
era lo seu,
i cada diumenge baixava el moll
amb el meu pare,
que era un nen petit,
i allà parlava amb els altres mariners,
alguns coneguts seus,
i veia els vaixells.
Aquesta vena marinera,
la de què haver estat jo,
doncs m'agrada veure el mar,
sentir la seva remor
i visitar les exposicions
del Museu Marítim,
aquest magnífic Museu Marítim
que tenim a les Dresanes Reials,
que va fer construir
el rei Pere III
al segle XIII,
quan els vaixells catalans
dominaven tot el Mediterrani.
El mes passat
van explicar l'exposició
Jo de petita
anava sempre al moll,
títol que em va recordar el meu pare,
que de petit
anava cada diumenge al moll.
Aquesta exposició
ens la va explicar
l'armadora
d'un dels vaixells de pesca
de la Barceloneta.
L'armador
és la persona
que s'encarrega
que al vaixell
no hi falti res,
no vol dir que vagi a pescar,
sinó que s'ha d'encarregar
de la intendència,
dels papers,
dels permisos
per anar a pescar,
dels impostos,
dels estris
que necessiten els pescadors,
etc.
i en uns panells
ens anava explicant
que abans
les dones
només s'ocupaven
de reparar
les xarxes
o de portar
el peix a vendre.
Ara,
de xarxaires,
ja no en queda cap
a la Barceloneta,
però sí que hi ha
moltes peixateres.
I a més a més,
ara qualsevol dona
pot sortir
a la mar,
pot ser pescadora,
cuinera,
capitana,
nostre amo...
I així veiem
en uns panells
com ha anat evolucionant
la vida dels pescadors
a bord
i de les dones
en particular.
En un dels panells
veiem uns nois negres
i les lletres
que diuen
Barça
o Mort.
I ella ens explica
que en aquest panell
no hi ha cap dona,
però que l'havien volgut posar
per explicar
la vida
d'aquests nois.
Aquests nois
són de Camerún,
Serra Leona,
Guinea,
països del golf
de Guinea,
a l'Àfrica,
que viuen
de la pesca,
però a poc a poc
ja han anat
els grans vaixells
del primer món,
Xina,
de Rússia,
de Corea
i també espanyols,
que pesquen
en aigues territorials,
sí,
però que són tan properes
a les seves aigues
que els hem deixat
sense peix.
O sigui,
que nosaltres,
els del primer món,
els hi hem robat
la feina.
No tenen cap altre mitjà
de vida,
allà no hi ha indústria,
ni hi ha una gran agricultura.
Llavors,
pobres,
emprenen l'aventura
de venir a Barcelona
a buscar una vida digna.
Per això el títol és
Barcelona o mort.
Ells saben
que el viatge és difícil,
molt difícil,
que han de passar
per moltes dificultats
i que potser moriran
i no arribaran mai
a Barcelona.
I bé,
quan arriben aquí,
què es troben?
Es troben en una societat
que els refusa
i que no els ajuda.
Són nois
que tenen un ofici,
són pescadors professionals.
pescadors
que fan falta
a molts dels vaixells
de pesca,
tant a la Barceloneta
com a altres poblacions
de la costa.
I malgrat que tindrien
una feina remunerada
i que farien
molt ben feta,
perquè és la seva,
no els poden contractar,
perquè no els donen
ni permís de residència
ni permís de treball.
Ella en coneix a alguns
i li agradaria molt
de contractar-los.
Doncs,
alguns vaixells
es tindran que quedar a terra
perquè no hi ha relleu
generacional,
però no ho pot fer.
No se la pot jugar
de contractar
un pescador il·legal.
Alguns
ja fa més de sis anys
que malviuen aquí,
davant dels nostres nassos
i no en fem ni cas.
Ara ens hem tornat
tots molt solidaris.
Tots volem ajudar
els ucraïnesos.
Pobrets,
estan passant una guerra.
Sí,
això és veritat.
Els hi hem bombardejat
les cases.
Els tenim que acollir.
I, de fet,
els hi donem
moltes facilitats.
Escolaritzem
els seus nens,
busquem traductors
que els puguin ajudar,
recollim robes,
diners,
medicines
i els hi donem
el carnet
de la seguretat.
de la seguretat social,
papers de refugiats
i papers
de poder-se estar aquí.
Fins i tot
n'hi ha alguns
que ja han tingut
la possibilitat
de fer-se autònoms
per continuar
desempolupant
la professió
que tenien a Ucrània.
Tot això
està molt bé.
Sí,
però és que
els nois de Camerún
a qui hem deixat
sense feina
no els hi donem res.
Ells no han passat
per cap guerra,
no són refugiats polítics,
però nosaltres,
els del primer món,
els hi hem robat
la feina
i els hem deixat
sense futur
i ens quedem tan tranquils
perquè, esclar,
els grans vaixells
no pesquen
a les seves aigues.
No cometem cap infracció
a nivell internacional,
però ens hem convertit
en uns lladres
de feina
i per culpa nostra
aquests nois
s'arrisquen
a venir a Barcelona
i després aquí
només toven dificultats
quan podien treballar
en el sector
que ells coneixen
i on fa falta
molta mà d'obra.
fa molta pena
que tots
no siguem iguals.
Ara,
us asseguro
que quan veig
un noi negre
arrossegant
un carredor de supermercat
recollint ferralla,
me'l miraré
d'una altra manera.
Avui a l'apartat d'Història
parlarem
del nostre campanar
i les nostres campanes.
Quan vaig preguntar
a la Glòria Ripoll
i a l'Alexandre Fontoba
si recordaven
com era l'altar
de l'Església
abans de la Guerra Civil,
ells no se n'en recordaven massa,
però sí que se n'en recordaven
molt bé
de com van baixar
les campanes
del campanar
per endur-se-les
suposo que molins de rei
i per fondre-les
per fer materials de guerra.
Doncs per això avui
m'agradaria
parlar de les campanes.
No sabem
quan van començar
les campanes,
però sabem que se les coneix
des de fa mil·lenis.
No sabem el seu origen,
però s'han conservat
campanes a Xina
que daten
d'uns mil anys
abans de Crist.
Són els gongs
i els símbols
que es van anar
transmetent
a totes les cultures
de l'Orient Mitjà
i d'Egipte
i també hi ha referències
a Grècia
de l'any 850
abans de Crist.
Deurien arribar
a Europa
amb l'imperi bizantí
quan Sant Paulí
bisbe de Nola,
que és qui va portar
a Barcelona
el culte de Sant Just
i Sant Pastor,
les va introduir
a la regió italiana
de la Campania
i d'allà
es van anar
escampant
per tot Europa.
Veiem que la campana
és probablement
l'instrument
més estès
arreu del món.
Totes les cultures
han fet servir
les campanes
per anunciar
festes religioses,
actes cívics,
grans esdevenients,
catàstofes
i fins i tot
delimitar territoris
que es podien
delimitar
fins allà
on se sentia
el toc d'una campana.
a Catalunya
tenim campanes
lligades
a la religió
però també
tenim altres
que tenen
finalitats civils.
Hi ha moltes
esglésies
que històricament
havien tingut
dos campanars,
un d'ús civil
i un altre
d'ús religiós
i en cas que n'hi hagi
un i prou
sovint té dues zones
ben diferenciades.
A l'església
es fan servir
campanes
per anunciar
el començament
dels oficis religiosos,
les processons,
la vigília
d'una gran diada,
les defuncions,
els batejos,
els inicis
de les processons.
Les campanes
segons els usos
civils
serveixen per anunciar
els atacs
a la població,
els incendis,
les catàstrofes,
l'entrada d'un rei.
Com a exemple
podem veure
que a la catedral
de Barcelona
hi ha un campanar
litúrgic
que pertany
a l'església
i que està format
per onze campanes.
La Mercè,
la Tomasa,
la Dolors,
la Gregòria,
la Narcisa,
la Passiana,
l'Angèlica,
la Severa,
l'Oleguera
i la Montserrat.
Totes afinades
amb una nota musical
diferent
i un campanar civil
que pertany
amb l'Ajuntament
amb la campana
Eulàlia
que és la que toca
les hores.
La campana
Montserrat
s'hi va posar
l'any 1998
per commemorar
el 700 aniversari
de la conlocació
de la primera pedra
de la catedral
i aquest nom
es va escollir
per votació popular.
Els nens
de la catequesi
de Sant Just
d'aquell any
hi van participar
perquè jo els hi vaig
portar a les botlletes
on es podia escollir
el nom de la campana.
Quan el van omplir
jo el vaig tornar
a portar
a la catedral.
Les campanes
quan no hi havia
rellotges
marcaven
el ritme
de vida
de la població.
Els campaners
vivien al costat
del campanar
per poder tocar
a totes hores.
Si alguna vegada
pugeu al terrat
de la catedral
de Barcelona
encara podeu veure
les casetes
dels lavabos
dels campaners.
L'ofici de campaner
era un ofici
que s'heretava
i anava passant
de pares a fills.
un dels últims
campaners
de Sant Just
va ser en Josep Valls
avi
de la consola
morós.
Ofici
que va continuar
en salvat
el seu gendre
que també feia
d'enterra morts.
Hi ha molts tipus
de toc de campanes
però en les darreres dècades
amb la mecanització
de les campanes
els tocs
s'han anat reduint
i queden
de fet
el toc de missa
el de festa
el de difunts
i totes les hores
que toca el campanar civil.
A Sant Just
també tenim
el toc
de l'Ave Maria.
Les campanes
de Sant Just
es van electrificar
l'any 1992
en època
de mossèn Antón Roca.
Si recordeu
el dia
que us vaig explicar
com era
l'altar de la parròquia
també us vaig dir
que l'església
que el va acollir
es va construir
en aquell període
d'abonança econòmica
que van fer
aquesta església
tan gran i tan maca
que va ser beneïda
pel rector de Papiol
l'any 1571.
Aquesta
és l'església
que encara tenim ara
és la que tenim
avui en dia
encara que llavors
tenia un color rogent
amb aquest corresponent
campanar.
Llegint
el calaix de sasta
de Manuel Amati
de Cortada
a Baró de Maldà
trobem
pel que fa
al nostre campanar
que ens diu
que és quadrat
coronat de marlets
en quatre finestrals
a punta d'enmetlla
i quatre campanes
dues de grosses
i dues de petites
una
en cada finestral
i a sobre
el campanar
en guarniment
de fusta i ferro
hi ha les campanes
del rellotge
que toquen
els quarts
i les hores
dit rellotge
va ser posat
el mes de setembre
de 1785
també ens diu
que les parets
del campanar
i de l'església
són rogenques
però
traient el color
aquesta descripció
del campanar
ens fa veure
que no ha canviat
pràcticament res
des de llavors
i que és el mateix
que tenim
avui en dia
el nostre campanar
és el més baixet
de l'arxiprestat
fa 22 metres
i mig
el més alt
és el de Molins del Rei
que en fa 47
el d'Esplugues
en fa 28
el de Sant Joan d'Espí
24
i el de Sant Feliu
40 metres
20 centímetres
de totes maneres
per nosaltres
és el més bonic
de tots
això és el que ens explica
el baró de Maldà
sobre el campanar
però pel que fa
a les campanes
sabem que la nostra església
l'any 1406
tenia una campana
que la va fer el mestre
de fer senys
senys vol dir campana
Pere d'Olivera
de Barcelona
i que va costar
20 florins d'Aragó
l'any 1508
el nostre campana
tenia 4 campanes
que es conservaren
fins al segle XVIII
dues
les més grosses
eren
les millor de tota la comarca
pel seu so
i aquestes més grosses
es van conservar
fins a la revolució
de 1936
les altres
no sabem
on van anar a parar
sabem que
les campanes
que tenim actualment
estan a punt de fer
82 anys
doncs es van beneir
quan es va consagrar
a l'església
el bisbe de Tobuna
Monsenyor
Federic Costa
el dia 3 de maig
de 1940
no sabem
el que deurien costar
però suposem
que van estar pagades
per les donacions
dels matrimonis
Gaspar Modolell
i Gertrudis Lluc
Francisco Sanz
i Paquita Bada
que van donar
cadascun
500 pessetes
i per
Jaume Melchor
i Teresa Vergés
i Josep
Dalmau
i d'Ollors
Vallart
que en van donar
250
l'Ajuntament
va arrodonir
les despeses
fent una donació
també
de 500 pessetes
les campanes
porten els noms
gravats
de Gertrudis
Teresia
Francisca
i Victòria
per homenatjar
les seves donadores
però elles es diuen
Justa
Pastora
Josepa
i Raimunda
les campanes
sempre porten
nom de dona
és obvi que es diguin
Justa i Pastora
són els noms
dels nostres patrons
Raimunda
perquè la mare
de mossèn Antoninus
deia Ramona
i Josepa
suposo perquè
Sant Josep
és el patró
de l'Església Universal
cada campana
porta en llatí
una inscripció
que són les clàssiques
inscripcions
que porten
moltes campanes
cada campana
porta una inscripció
en llatí
que són les clàssiques
inscripcions
que porten
moltes campanes
vençut
el poder
de les tenebres
llou
a Déu
restablert
el cul
de públic
crido
el poble
que fan al·lusió
a les destruccions
que van sofrir
els anys que no van poder
sonar
a causa
de la guerra civil
recobrada
la meva veu
anuncio
els nou nats
i ploro
pels que moren
i restaurats
els pietosos
costums
del poble
allunyo
les tempestats
les campanes
de sobre el campanar
amb el suport
metàl·lic
són les campanes
civils
que toquen
les hores
el nostre campanar
es mereix
que retoquin
el mural
que hi ha
a la plaça
d'Antoni Malaret
al carrer
de la Creu
i que posin
en l'escai
l'any dels edificis
del nostre poble
el campanar
no en va
és el més emblemàtic
i antic
de tots
jo no sé
per què
se'l van descuidar
i les nostres campanes
es mereixen
una conferència
com la que vam fer
a la plaça
de Santa Madalena
d'Esplugues
l'any passat
on van venir
els campaners
de Sant Feliu
i d'Esparreguera
i juntament
amb el net
de l'últim
campaner del poble
van explicar
els tocs de campanes
i la seva funció
religiosa i social
així com
algunes anècdotes
particulars
de les campanes
d'Esplugues
si hi ha algú
del centre d'estudi
Sant Justens
que m'està escoltant
tinc contacte
amb aquests campaners
per si s'animen
a organitzar
aquesta conferència
i si ens voleu
tornar a escoltar
estarem molt
en antena
el proper dissabte
a dos quarts d'onze
del matí
mentrestant
aneu escoltant
les campanes
A l'escoltes
Ràdio Desvent
Sintonitzes
Ràdio Desvent
La Ràdio de Sant Just
98.1
Ràdio Desvent
98.1
Ràdio Desvent
Ràdio Desvent
Ara escoltes
Ràdio Desvent
Sintonitzes
Ràdio Desvent