ni dates de caducitat.
No, no, no.
Veus? De la parròquia. Edició de la parròquia dels sants Just i Pastó a la sintonia de ràdio d'Esver en el 98.1 de la freqüència modulada.
Us oferim temes de caire religiós, humà i social dintre d'aquest programa que és amb vosaltres els dimecres a dos quarts de vuit del vespre i en segona audició els dissabtes a dos quarts d'onze del matí.
Avui podeu escoltar Finestra de Justícia i Pau.
Bé, molt bona tarda. Quima, molt bona tarda, Jesús. Hola, bona tarda. Com va l'any nou? Bé. Fantàstic. Jo he tingut una veria al cotxe. Això acostumen a fer-ho. Aquests senyors, el moment menys pensat, patapaf. Allà que t'hi quedes. M'ha passat això. Vaja, per Déu. L'has portat a arreglar suposo. I tant, i tant. No t'ha deixat parar enmig d'una carretera? No, això no.
No, el meu fill, la moto, se li va quedar al mig de la diagonal. I ell, però res, zup, paradeta. I em fa l'efecte que li ha de fer un grapat de coses. Què hi farem? Bé, a banda de tot això, personalment, esteu molt guapos com sempre i molt disposats a parlar d'aquests temes que són punyents. Bé, doncs comencem. Qui vulgui.
Bueno, nosaltres avui farem una introducció al tema relacionada amb el missatge del papa francès amb motiu del Dia Mundial de la Pau. I llavors la farem en diferents aspectes perquè relaciona actualment el treball humà amb la dignitat i amb l'esclavitud del treball, que genera el treball. Això a nivell global, a nivell mundial. El missatge no solament és per
per Europa i per tots els continents. Qui diu? Les societats basades en l'agricultura i la remaderia basaren llarg desenvolupament en l'esclavitud com a força bàsica de treball i a l'eix fonamental del sistema. Els esclaus eren els que treballaven i feien les feines dures, fet que permetia
que els homes dones lliures, ciutadans, es dediquessin a les feines de governar, legislar, estudiar, practicar els llocs de tot tipus i guerrejar, entre d'altres activitats.
Si ara analitzem una mica el missatge del pare francès, no varia molt. És a dir, hem canviat la paraula esclaus, perquè ja no en diem esclaus, però no deixem de tenir una esclavitud. L'esclavitud la podem trobar des dels nens que treballen i no haurien de treballar.
Ens trobem amb tràfics de gent que no deixes de ser un esclau, o bé vens els seus òrgans o bé els utilitzes a les persones per temes sexuals, al qual no deixem de ser esclaus i de fer actituds d'esclavitud. El que passa és que li hem canviat el nom, potser perquè sona millor o perquè no ens agrada. Teòricament, l'esclavitud va ser abolida fa uns anys per llei.
Mare, pràcticament em fa l'efecte que... Sí, jo crec que en el moment que tu, podríem estar parlant d'esclavitud, en el moment que tu no deixes que una persona pugui estudiar, no pugui tenir un treball digne, tot això són maneres que aquella persona es converteixi en un esclau, perquè no té mitjans per ser, com tu has dit fa un momentet, una persona lliure.
que pugui fer qualsevol cosa. Allò que li plogui. Hi ha molta gent que està supeditada. Només pot fer allò perquè no té més. O les persones immigrants. Els immigrants venen perquè fugen d'una pobresa extrema, però quan arriben a segons quins llocs es troben... Potser no és la mateixa pobresa, però estan tractats igual o pitjor. Perquè ho veiem, no? Sí, avui sentia una emissora que parlava precisament
de les persones sobretot de la part de Sud-amèrica que venen aquí. Allà el concepte de la societat és molt diferent. Allà si s'enfonsa un vaixell, el primer que se salva és l'avi i després la resta de la família.
Aquí no, les mujeres y los niños primero. Després no se salva ningú, però és igual. Tenen un respecte a la gent gran que aquí el nostre món, que sembla que és el més civilitzat, està perdent-se.
Absolutament, s'està perdent, perquè la gent gran cada cop està més sola. I aquesta solitud també és molt trist, és molt trista. Clar, a veure, cada vegada dediquem menys temps als altres.
Estem creant una societat, jo crec, bastant euista, que és primer jo i després jo. Llavors, clar, si no dediques un temps a l'avi, o fins que no tinguis avis, a la gent gran del poble o de la teva escala... I tant! I a veure, jo crec que és el fonamental, que hi hagi tu, com a persona potser més jove, parles amb l'avi, que l'avi donés experiències i intercanvies... Ai, tu si no et manco d'escoltar amb un avi! Clar, veus punts de vista diferents, però que en el fons tampoc són tan diferents.
Si ho analitzes, tampoc. El que passa és que ells, en una situació X, en un moment X, i tu, en una situació d'ara, que jo crec que és més complicada possiblement, si ho mires, perquè en aquells moments ells tenien una il·lusió. Ells ho evitaven perquè no havien tingut res i volien arribar. Ara què ha passat? Que hem creat una generació on no els ha costat res tenir-ho. Perquè ens ho hem donat tots. I ara toca. Potser la meva generació no, perquè potser estem encabinats però la que ve al darrere meu,
Aquesta sí que ha de començar de zero. I no està acostumat. Nosaltres va ser culpa nostra perquè no passin.
El que nosaltres vam passar. La meva generació és molt més antiga que la teva. I, clar, joguines, gairebé, o una pepona de pesseta, o bé te la feies tu, li cosies la careta, li dibuixaves... O sigui, jo ho havia fet. Una nina bonica me la van regalar els jefes de la meva mare.
perquè tenien una fàbrica de ninos i quan els anava a veure em regalaven joguines. Però si no, després quan va néixer la meva germana, pobretes, com estàvem a l'alta, ja ni això, perquè tot era per la criatura. Doncs és una altra manera de veure la societat, perquè ells no ho passin... Tu dones. Clar, no, ells que no ho passin, que estudiïn. I esclar, ara també ells es troben amb els seus fills
que ja han tingut ocasions però els nanos no ho saben aprofitar. Parlarem una miqueta de com ha arribat en el moment actual. L'esclavitud va ser avolguida a Europa oficialment al segle XIX. L'esclavitud que coneixem per agafar els negres d'Àfrica i portar-los al centre-amèrica.
però va ser Espanya la que va trigar la nació europea més temps a fer-ho, va ser l'última. Llavors hi va haver al final del segle XIX la revolució industrial que consistia bàsicament en l'abandonament de l'agricultura i passar a la indústria i les ciutats.
Treballs de 16 hores, salaris baixos i treball dels nens, també de 8 i 10 hores, a partir dels 8 anys. Fins i tot hi ha dibuixos de nens baixant a les mines angleses. No cal que corris gaire. El meu pare tenia una espatlla desviada de portar cabassos de material a les mines de plom de Cartagena.
Llavors, en aquest període hi va haver una lluita molt forta dels obrers per començar a defensar els seus drets, que es van crear els sindicats. I ara, al segle XXI, l'evolució ens ha portat a una cosa que se'n diu globalització.
En la globalització, el treball passa a ser tractat com una mercaderia. És a dir, les persones, la força de les persones i els coneixements no són personals, obrers i treballadors que tenen un nom, sinó que simplement com una mercaderia.
A tur del 21,2% actualment, el 50% joves, llei d'oferta i demanda aplicada al treball, conseqüències sols baixes. És a dir, el preu del salari dels treballadors el fixa a la llei de l'oferta i la demanda,
que és la mateixa llei econòmica que fixa els preus per totes les mercaderies del mercat. Amb algunes excepcions, que hi ha els monopolis, els estats que ajuden, el banc mundial i el fons monetari que tenen la seva força per sobre de la llei de l'oferta de banda. També s'aplica actualment l'economia especulativa a nivell global i no l'economia productiva.
És a dir, tot el que gasta l'estat i els estats europeus, sense excepció, a invertir per economia, per crear hores de treball productives que facin vents que siguin útils, doncs això no ho fan majoritàriament. El que fan és invertir els seus diners en economia especulativa, en la qual trasbassen totalment les regles del mercat. La conseqüència és que el capital està al servei de l'especulació
Hi ha una pèrdua molt gran de l'ètica per part dels bancs i els especuladors. Preferents, deute i dèficit traspassat dels bancs a la població i les conseqüències retallades en sanitat, ensenyament, serveis socials, pensions, baixada de les rentes al treball amb benefici de les rentes al capital.
Com podeu veure, hem tornat enrere perquè abans l'esclau podia ser venut, comprat, cedit o adquirit com una mercaderia. I què fem ara amb el que se'n diu treball? És una mercaderia a la qual jo la puc vendre a més o més baix preu, segons el que em convingui i segons el que estigui disposat a pagar, en aquest cas l'empresari. Com fixeu, hem canviat l'època
Els termes de com es diu la cosa, la base és la mateixa. Potser hem d'evolucionar. Tots, a mesura de lo possible, hauríem de pensar sempre que som persones. No perdre la condició de persona que estem perdent. Una de les coses que deia era això.
No perdem el que és el ser humà, que és el que estem perdent a tots els nivells. Quan va anar a Europa també ho va dir. I tant que ho va dir. Va fumar una bona llisada. I era això, que es perdia la condició d'humà. El lima d'aquest any d'esclavitud i més germanó deriva del mateix, que hem de pensar que la persona ha de ser lliure i que no pots pretendre que sigui una mercaderia o un intercanvi d'alguna cosa.
És a dir, hem de ser conscients que tenim sentiments i que les coses les hem de fer pensant una mica amb què estàs parlant amb persones, no amb objectes com un ordinador que enxufo i desenxufo o que agafo i el canvio. No som un objecte, no, a la persona. Jo crec que a vegades ens oblida sobretot que...
La humanitat es perd envers els mercats de treball. No ets un ésser humà, ets un número. I s'acaba la història. I a més a més, ja fa anys per això.
A l'empresa del meu marit va venir un senyor d'aquests que organitza les empreses, però ja fa anys, quan la crisi del 70X. I va dir jo que això ho tenen molt mal organitzat. Diu perquè vostè pensi que amb aquesta feina que vostè està fent, amb tres persones, amb un home i mig, ho podria fer. Diu així que agafa un i el parteja un per la meitat. Què has de fer?
Si aquesta màquina necessita tres obrers, què agafo? No, no, així no li sortiran els contes. Deixem-ho córrer perquè no és manera de treballar. Què s'ha de fer? I amb una feina que era dura.
S'ha de fer amb tres. S'ha de fer amb tres. Amb aquesta manera de pensar, vostè no farà ni un duro. És igual, deixa'm córrer. Com a mínim, les persones amb una mica de decència. Ja que és una feina forta, i és una feina que necessita un esforç, un home i mig, què faig amb un home i mig? Sí, sí, no, no.
Això és esclavatge, per això els de marketing, que tenen un despatx, que tenen uns papers i que calculen uns números. I l'ésser humà, que no t'ha necessitat el millor d'anar al lavabo. O de fumar-se en aquell temps, es podia fumar. De fumar-se una cigarreta.
Tu mires fins i tot quan vas al metge, a una clínica o a un hospital. Abans a l'hospital tu anaves i eres el pacient Pepito. Actualment el pacient té un número d'història. I tant. El meu és enormíssim.
Deixem la condició de dir-li pacient i li passem a dir, ah, sí, el número d'història tal, home, no, aquest pacient té un nom i un cognom i és una persona que ve aquí, està malalta, i home, una miqueta de caliu li hem de donar. Però fins i tot els sistemes informàtics, en aquest cas d'hospitals, han canviat aquest concepte, perquè ja no tens...
El pacient, si tu mires d'altres fons, no deixa de ser com una mercaderia. El número, com si compres un article, que seria en aquest cas el nombre d'història, i la descripció d'un article, en aquest cas, és el nom i cognom del pacient. I després li ve tot lo altre. El concepte és molt lleig dir-ho així, però dona aquesta sensació. Hem fet el mateix per un objecte que per una persona. Sí, i tant. Li hem posat un número. Exacte.
Afegint una miqueta la història, al segle XX, l'any 1929 hi va haver un esclar de crisis molt forta, també va ser a nivell global. Aquesta crisi es va resoldre perquè hi havia un president americà.
que va pensar en la solució i va aplicar el que en diu la doctrina Keynes. Keynes és un economista anglès que va dir que en aquest tipus de crisi el que havia de fer inversions no eren els privats, que estaven fora de joc totalment, sinó l'estat.
I l'Estat què va fer? Va invertir quantitat de diners en obres estatals, inversions estatals i creació de llocs de treball per als aturats. Va tombar la crisi a base d'invertir per fer obres i activitats públiques portades per l'Estat. I els bancs van aportar els diners. D'alguna manera els van obligar a portar els diners. I així va ser la manera que ens va salvar la crisi.
Cal dir també que després del 29 al 30, 36 o 36 va venir la guerra mundial també, que això va ser una altra catàstrofe. Va ser una catàstrofe per un costat però per l'altre en segons quins llocs de la societat va ser una solució. Les persones han de ser tractades veritablement en germanò, com diu el papa Francesc.
És a dir, amb dignitat. I no com a mercaderies, i no com a esclaus. La llei d'oferta del mandat no es pot aplicar a les persones. Han d'haver unes restriccions. S'han de limitar aquestes restriccions.
És a dir, la restricció és quina són, que hi hagi sols justos i suficients per portar una vida digna. Per exemple, d'una manera clara, els agricultors de cafè de Colòmbia i de Sudamèrica, i també de l'Àfrica, els compren, els multinacionals, a través de l'organització mundial del comerç, a preus més baixos que el que els costa de fer el cafè, cultivar-lo, recollir-lo, bonar-lo i la madobra.
La compra d'aquesta mercaderia es fa a través d'unes empreses multinacionals que els imparen uns preus inferiors al que costa treballar. Això els passa també als nostres pecesos. Això passa amb el sucre, el cacau, el cotó, el arròs i els minerals de l'Àfrica.
Hi haurà una restricció molt clara, quan el capital vol obtenir beneficis, cosa molt lògica. Molt bé, perquè tingui la restricció de quan s'ha de pagar el preu del cafè inferior al cost, això no es pot fer. S'ha de parlar d'un preu que sigui just.
I això amb totes les coses, és a dir, el capital que últimament està recollint el 65% de la renta mundial que es quedi fa 10 anys es quedava amb el 50, ara amb el 65. Ai, et dic, i no, passarà el temps i voldrà més. Això ho hem dit sempre. I el treball va perdent posicions, va perdent posicions. Doncs això ja no pot ser, això s'ha de canviar. Per què? Perquè si no fem economia productiva,
No tindrem productes per menjar ni per fabricar. De què servirà el capital si no pot vendre cotxes? I de què servirà augmentar el preu de venda del menjar si no es pot pagar? És que arribarà un moment, si seguim així, i no es conrea i no se soluciona aquest tema, que serà terrible perquè hi haurà bufetades per aconseguir
a l'aliment més mínim. No, és que això, evidentment, està arribant a un punt en què s'ha de solucionar i no triar el terremèic que recular i posar-se en un nivell més adequat. Però el que tu deies, per exemple, de com obtenim les coses,
El pare també deia que una part de responsabilitat és nostra, el que li diu la responsabilitat social del consumidor. És a dir, cada persona hem de ser conscients que comprem
i com ho comprem. És a dir, a part de ser una compra, també és un acte moral i un acte econòmic. Però hem de saber què comprem i com ho comprem. Perquè clar, en funció, les causes que tu has dit que tenim, si jo dic que em nego a comprar aquest producte, doncs perquè ve de fora i a més ve fet per nanos amb unes condicions nefastes. Però aquest producte no el compro fins que jo no tinc la garantia. Exacte.
que això està fet d'una manera lògica. Justa. Justa. És a dir, amb una llei que recolza aquella persona que ha fet aquell objecte on ha treballat més de 8 hores, que se li paga més o menys un salari digne... Però llavors el capital tindria uns guanys baixíssims. No, no, no et pensis. Aquí hi ha una curiosa coincidència que és important mesurar.
Els beneficis del capital poden ser a curt termini, o siguin especulatius, o a llarg termini, que encara són més grans que el que diria a curt termini, però que sempre es podria obtenir. Aquests són els beneficis reals. Sí, però com el capital actual, que tu i jo i la Quim a vegades també estem d'acord, és que inverteixen avui i demà ja volen un benefici, i quan més millor, llavors el capital salvatge no ho és.
No, però evidentment aquesta és la qüestió que ha de canviar. Aquesta qüestió és la que ha de canviar. Jo crec que hi ha una corrupció que és estic disposat a enriquir-me de qualsevol manera i com sigui.
en termes, dius, quin déu hi ha? Quin déu ens està portant? És que tenim el déu del diner, que és el pitjor. Estem moguts tots pels diners. Ho podem veure en el nostre dia a dia en moltes accions. L'única cosa que mouen les persones, i que realment fa fer coses absurdes moltes vegades, és per culpa del diner. Per què hi ha corrupció? Perquè entre mitja diners. No hi hauria res de tot això. Tot això passa perquè hi ha uns diners i que, com més en tinc,
Més en vull i més poder llavors tinc. I és l'ambició, és a dir, estem dominats pel que se'n diu diners. Digue-li Déu dels diners, digue-li dimoni del diners, el que sigui, però estem moguts per això.
Això porta a fer accions que no són de tothom. Tenint en compte una cosa, les guerres mundials han vingut pel comerç. Diu que no, que era a vegades per religió. Ha sigut perquè jo tinc tant, si me lio amb aquell, tindré quant. Aquesta ha sigut la història.
Sí, realment ha sigut un producte d'això. De fet, hi ha dues coses que tots entenem. Una, que els governs han de ser un raig i han de governar bé. Han d'encertar amb la política d'inversions, inversions públiques, respectar l'economia privada dintre dels límits.
I a més a més, els que són corruptes no han d'anar a la presó així... Que tornin els diners. No, no, no, que tornin els diners. Perquè això és el que han de fer. Jo no guanyo res que ell se'n faci 8 anys a la presó i després surti i gasti els quartos que ens ha robat. Que tornin els diners que han pres. I després també, d'alguna manera, els nostres governants avui dia, en un món globalitzat, a part d'estar formats cada un en la seva àrea,
És a dir, un ministre d'Indústria no pot ser que sigui un senyor que es dedica a registrar la propietat perquè no sap res absolutament de l'industria. Per molts consellers que tingui no sap mai i aquell conseller la consella bé. I després una altra cosa és que han de saber llengües.
En un món globalitzat, un ministre, un ajudant tècnic d'un ministeri, ha de saber llengües. I no parlo només de les llengües de les nacions del país, que n'hi ha quatre. Si no parlo de les llengües europees majoritàries. Ho han de saber, si no, no poden ser ministres, per favor. Clar, perquè si estan pendents d'un traductor, el traductor li pot donar una idea equivocada del que s'ha dit?
La nostra companya Quima té un parell de notícies, encara que siguin corteses, crec que poden ser d'interès dels uients.
Bé, comencem per una que no és tan bona i decidim la bona després. L'altre dia, concretament al principis de desembre, abans de les vacances, estàvem parlant dels pressupostos del 2015, i es va llançar la notícia que la consellera Rigau fulminava el finançament de les llars d'infants municipals.
L'any passat hi havia uns 45 milions per a les escoles braçols i aquest any del 2015 de moment ens ha desaparegut. Si no hi ha un canvi, aquests 45 milions no sabem on han anat, però les escoles braçols no tenen aquestes ajudes. El que estàvem dient, és a dir, intentem per un moment no ser claus a ajudar, però anem traient ajudes.
Què hem de fer? Sempre et dirà que també tenen menys diners. Sí, però a vegades podem retallar altres coses. Hi ha prioritats. Hi ha prioritats en moltes coses. Per exemple, llegia que volen fer aquest museu militar.
Els diners que costarà aquest museu, doneu-los a temes socials, que és el que necessitem ara mateix. El museu militar no és la prioritat. La prioritat és que els nens, els avis, tinguin la Llei de Dependència. Perquè la Llei de la Dependència està deixada de la Madeleu. I dius, ara sortiran no sé quants milions, segurament, per fer un museu. Ara. I un museu que ara per ara no aporta, hi ha prioritats. De la mateixa manera que tu a casa fas prioritats a l'hora de fer coses amb el sou, doncs aquí ha de funcionar igual.
I per una altra banda, el nostre ajuntament de Sant Just, com que retallen per un cantó, els problemes socials els seguim tenint, no desapareixen. I llavors, l'Ajuntament de Sant Just donarà una ajuda econòmica mensual a les famílies sense ingressos. S'ha fet una dotació d'una quantitat de diners
Uns 80.000 euros per al 2015, que estan destinats a aquestes ajudes, de moment. Hi ha una partida de 80.000 euros perquè quan tu demanes una ajuda, triguen uns quants.
temps a tu a rebre-la. Llavors, clar, què fas durant tot aquest temps si aquella persona no rep cap tipus d'ajuda perquè la tu s'ha acabat? D'alguna manera ha de subsistir, no? Llavors, el que farà l'Ajuntament és donar aquesta ajuda mentre no en rebi cap més. I una vegada la rebi, doncs es veurà si és suficient o no, perquè és l'altra, i si han de seguir donant o apuyant a aquelles persones que no necessiten. No, és una molt bona notícia.
Per un cantó ens treuen, però el nostre ajuntament per un altre... Realment, les coses de tipus social, el nostre ajuntament sempre les ha tingut molt en compte. S'ha de reconèixer. Jo reconec que allò que vas parlar amb la gent et diu que s'hauria d'arreglar la plaça tal o la plaça qual. Jo entenc que és veritat, però el que hem dit, hem de fer prioritats. La prioritat és que si tenim famílies que no arriben a final de mes o no reben res,
És una ajuda per a aquestes famílies. La plaça, si no la tenim tan bona, ja mirarem de no entrebancar-nos, si és el cas. Però hem d'intentar veure on és el punt flag.
I llavors teníem una altra notícia que, bé, potser la podem fer... Bé, era una lectura del diari del periòdic d'aquest dissabte. La podem fer més extensa el proper dia. Això, només, és que ens queden dos minuts. La deixem aquí per si algú la vol buscar. El Josep Maria Espinàs deia que es parlava dels menjadors socials que han tingut un augment brutal. I la nostra encantadora senyora a l'hospital deia
que no són pobres els que van allà, sinó que és que no saben cuinar. Però sembla mentida que una política parli d'aquesta manera. Si llegeixes l'article, hi ha vegades, el que deia el Jesús fa un moment, que els nostres ministres haurien de tenir una certa educació, una certa cultura... I una certa humanitat. A la qual ja vas llegint l'article...
Sí, perquè esclar que em diguis que s'ha augmentat els menjadors perquè la gent no vol cuinar o perquè no sap cuinar, senyora, dóna't una volta baixa del teu núvol, camina per la ciutat i veuràs que això no és així. Un altre dia les tendrem més. Buscarem més cosetes, però ja us dic, aneu-lo a cercant, però la propera mes, quan ens tornem a veure, parlarem del tema de l'hospital. Molt bé, bé, doncs hem arribat als moments finals perquè ja passa de 59.
I us donem les gràcies a tots dos, a tu Quima i a tu Jesus, també al Carles que ens ha posat les sintonies i us esperem amb aquests temes que són tan punyents dintre de quatre dimecres. O sigui que fins aleshores a tots molt bona nit o molt bon dia si ens escolteu el dissabte. Moltes gràcies. Bona nit a tothom o bon dia. Adéu.
Encara bé, un programa per arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat.