La Música Moderna
Els dimecres a les 10 de la nit, Fabricants de Cançons.
Un programa de converses amb artesans de la paraula cantada.
Amb persones que a prop nostre fabriquen aquests artefactes poèticomusicals que ens fan viatjar.
O bé amb persones que n'analitzen la seva alquímia.
Fabricants de Cançons, una hora conversant sense presses com si estiguessin prenent una copa sobre cançons.
Aquí, a Ràdio d'Esbert, a un 98.1 de la freqüència modulada.
Un programa conduït i realitzat per qui us parla.
M'aneu gausats.
Ara escoltes Ràdio d'Esbert, sintonitzes Ràdio d'Esbert, la ràdio de Sant Just.
98.1
Ràdio d'Esbert
98.1
Veus de la parròquia.
Programa d'informació i formació humana i cristiana de la parròquia dels Sants Just i Pastor de Sant Just d'Esbert.
A veus de la parròquia, el nostre bisbat.
En el nostre bisbat donem a conèixer aquelles realitzacions parroquials, archiparastals, de la diòcesi,
que ens permeten tenir cura de la nostra espiritualitat.
Concretament, avui, a veus de la parròquia, parlarem de la pietat dels Sants Justencs.
I concretament, de la imatge del Sagrat Cor, dipositada per la família Modulell, a la plaça mateixa del Sagrat Cor, que està sota la rambla de Sant Just.
Casualment, aquesta imatge fa 100 anys que va ser establida, que va ser posada, col·locada.
I la parròquia ha fet uns actes de culte per lluar la figura i el sentiment del Sagrat Cor.
Concretament, amb el pare Enric Pugirós, vam tenir una xerrada bastant completa, bastant extensa, el diumenge passat.
Us en posem un extracte.
També l'invitació de la comissió que heu preparat aquest aniversari, poder venir a dirigir-vos aquestes paraules.
El papa era jesuïta, encara el papa Francesc era viu.
Ara que tenim el papa lleó, que els jesuïtes ja hem passat una mica de moda,
doncs també és per mi un plaer afegit també poder venir.
La devoció al Sagrat Cor, com també queda reflectida en l'encíclica,
és un element que ha anat traspassant tota la història del cristianisme, com aniré desgranant.
En aquesta petita xerrada, consistiran tres parts.
La primera faré un breu recorregut del text de l'encíclica.
Farem com tres voltes.
La primera serà el recorregut del contingut, molt breu, dels cinc capítols.
La segona, intentaré extreure la lectura actualitzada, posant-la en el context de l'obra del papa Francesc,
de tots els textos que ha anat donant el papa Francesc durant el seu pontificat.
I la tercera volta que farem serà fer ja una lectura més en clau eclesial.
Tot el que engega el papa Francesc, que en tots aquests anys ha pontificat,
ha estat una dinàmica d'Església sinodal,
de posar i de promoure comunitats on hi hagués una forta corresponsabilitat
i, podríem dir, per entendre'ns, horitzontalitat,
doncs quins elements d'aquesta encíclica ens poden també il·luminar
per tal de veure que estem parlant del moment culminant de tot el pensament del papa Francesc
que va anar desenvolupant des de l'any 13.
Començant pel final, com si digués quina és la idea fonamental que us voldria comunicar
i des de la que jo parteixo,
seria que té molt sentit que el papa remati,
permeteu-me l'expressió, remati,
tots els textos i tota la reflexió que va anar fent en el seu pontificat,
aquesta dinàmica sinodal de l'Església,
que la rematim a aquesta encíclica sobre el Sagrat Corp,
sobre Déu és amor, sobre aquest amor.
És l'amor que rebem primàriament de Déu,
el que ens permet viure a l'Església
des d'aquesta corresponsabilitat en aquest amor.
Som corresponsables perquè hem rebut una cosa gratuïtament
i no una cosa qualsevol, sinó un amor profundament transformador.
Aquesta és la dinàmica que estem convidats, convidades com a Església.
Però comencem, per tant, fent un desgranant el contingut d'aquesta encíclica.
El primer capítol parla de la importància del cor
com a tota l'antropologia cristiana.
Costa poc d'entendre que si el cor no rutlla, tenim poc a fer.
Oi? Estem d'acord, no?
Però el papa francès parla que el cor, com a òrgan,
simbolitza també un concepte molt important,
que és entendre el cor com a principi unificador de la realitat.
Us portaré la vista en aquests ratx de llum
que es projecten des del cor.
També va bé que hagueu restaurat aquesta imatge així,
doncs puc apel·lar a la imatge que l'anen mirant.
Els ratx projecten cap enfora,
però també centren la mirada cap al que és nuclear de la persona.
El que és nuclear de la persona és el cor.
Les tradicions espirituals eslaments cristianes
apunten en el cor com a el nucli existencial de la persona.
De fet, tenim diversos testimonis de l'escripturat
que parlen en aquest sentit,
que il·lustren aquesta idea,
que és molt simple,
però a vegades les coses més simples són les més essencials.
Com el pare m'estimà,
jo també l'he estimat,
el fill pròdic que retorna
i que manifesta la gran misericòrdia
d'aquest pare tot amorós,
tot poderós,
tot poderós en l'amor.
Tan estimar Déu al món
que enviar el seu fill.
Són tres exemples,
com molts d'altres que podria exposar.
En aquest primer capítol,
de l'encíclica que parla d'aquest cor
com a principi i integrador de la realitat.
I aquest amor,
en segon lloc,
segon capítol,
té una font,
té un origen,
que és Déu mateix,
en l'acte d'estimar la realitat.
En el capítol primer del Gènesi,
quan hi ha aquest relat mitològic de la creació,
es parla d'aquest Déu de vellir que tot era bo,
que és un Déu que crea
i que es recrea
en allò que ha creat.
És a dir,
que contempla l'obra que ha creat
i diu
està molt bé.
Aquesta mirada
doncs és una imatge
de la font
de l'amor viscut
en el sí de Déu.
Sé que a vegades
algunes expressions
poden ser molt teològiques,
em permeteu,
per la brevetat,
no puc tampoc
fer molts circumloguis,
però sí que em permeteu
expressar
la identitat
de Déu,
que l'expressem en la Trinitat,
per això fem el senyal de la greu
quan comencem una celebració,
veient que Déu mateix
en la seva essència
és una comunitat d'amor
entre el pare,
el fill
i l'esperit.
Aquesta expressió,
aquest és l'origen
de tot l'amor
viscut com a alça
i inici
de la creació
que tendeix cap a l'omega,
cap al final
de la creació
que és cap a on
tota l'existència
tendeix.
aquest és un Déu
que tenint l'amor
com a principi
porta la iniciativa
de la nostra vida.
Una experiència profunda
que transcendeix
el que és
un sentiment.
Això és una
matització
molt important.
Tanta insistència
en aquest segat cor de Jesús
i en aquest Déu
que és amor,
podríem pensar
que parla
d'aquest Déu
que és
com sensiblement
amorós
i no, no,
és
no solament
l'integra
els sentiments,
és com és capaç
de ser radical
un amor
que dona
la vida
per a aquells
que estima.
Aquesta perplexitat
de la fe cristiana
de mirar la creu
com a instrument
de donació
d'amor
però també
instrument de patiment
però que no té
la darrera paraula.
Aquest nucli
de la nostra fe cristiana
de pensar
de pensar que
la creu
no és
l'última
paraula
sinó que és
aquest Déu
que el pare
que ressuscita
el fill
a la creu
i això
és l'expressió
màxima
d'aquest amor.
No hi ha
un amor més gran
que el que dona
la vida
per als seus amics
quan ho llegim
a l'Evangeli
de Joan.
Aquest és l'origen
d'aquest amor
que es reflecteix
en aquest cor
de Jesús
que resplendeix
cap al món
i es reparteix
per a tothom.
En tercer lloc,
el tercer capítol,
el nucli
de la nostra fe
es centra
en l'experiència
de la unitat
que hi ha
entre el Jesús,
aquell home
que passa
fent el bé,
el Jesús històric
i aquell
Jesucrist
que es retorna
i estem en el temps
pasqual
que es fa present
a la comunitat
cristiana
com a ressuscitat,
com aquell
que està ressuscitat
per el pare.
L'amor
té una realització
històrica.
L'amor
es toca.
L'amor
es concreta.
L'amor
es situa
en unes circumstàncies
històriques.
L'amor
no s'expressa
més
en la mesura
que ens permet
allunyar-nos
d'allò que vivim ara.
La distribució,
si em permeteu
l'expressió
del temps,
no és
quan més
vivim a Déu
és quan més
ens allunyem
de la nostra
història,
sinó que
quan més
vivim a Déu
és que
vivim la nostra
història,
ara i aquí,
com una oportunitat
de Déu,
esperant,
tenint fe,
que Déu
ens espera,
com dèiem també
abans del que
vistia,
ens espera
i ens acull
en l'altra vida
o la vida
altra
a la que estem
totes i tots
cridats.
no és un amor
espiritualitzant
i no és un amor
que sigui
fer molts
curets,
no?
Perquè
hi ha hagut
una expressió
també fins i tot
a vegades
plàstica
d'aquest amor
que expressa
del Sagrat Corp
com a vegades
una mica massa
extrem
o estèticament
que a alguns
ens pot haver
tirat una mica
enrere.
Però el que expressa
aquest amor
del Sagrat Corp
és la radicalitat
de fins on
pot arribar
a ser
un gran
d'amor de Déu.
Ho diu el Sàdio.
No hi ha
més enllà
de l'amplia
de la terra
o la longitud
va més enllà.
Déu és més enllà
de tot.
En el capítol 4
fa un extens
repàs
de la història
de l'Església
en què els diferents
autors
han anat
desenvolupant
aproximacions
de com en tenien
ells
la devoció
al Sagrat Corp.
I aquests
diferents autors
tenen també
una fita,
permeteu-me
escombrar cap a casa,
és veritat
que la companyia
de Jesús
ha estat
un dels col·lectius
que ha agafat
molt l'encàrrec
i també
pel Sant Pare
de promoure
la devoció
a aquest Sagrat Corp.
D'on ve?
La primera imatge
que hem d'entendre
ve
de
quan la llança
a la creu
de Jesús
i el santorió
li dóna
el cop de llança
i surt
sang
i aigua.
Plàsticament,
aquella primera
primera imatge
d'aquella
sang
que
sacia
la set
de la mateixa
manera
que el cos
de Crist,
el pa,
sacia
la fam.
Això us la veurem
a l'Eucaristia
i l'expressió plàstica
passa d'aquest
costat
ferit
de Crist
que treu
sang
i aigua
que
sacia
la set
de l'existència
de les persones
que el segueixen.
Després,
aquesta imatge
es va transformant
en aquest cor
que batega
per a tothom
i que expressa
aquest amor
de Déu
adreçat
a tothom
sense excepció.
Però és
una ferida,
és un cor ferit
i és un cor ferit
voluntàriament
que expressa
aquest Déu
que s'encarna
es fa can,
que es fa
doncs
voluble
i ret
el tracte
és víctima
d'aquest
d'aquest egoisme
que la humanitat
pot arribar
a tenir.
Per això,
l'experiència
d'aquesta devoció
en l'últim capítol
de l'encíclica
no és tan solament
una adoració
un altre cop
que ens fa
allunyar
de l'existència
de la història
sinó que és
noció.
Contemplem
aquell que estimem
i seguim
aquell que contemplem.
i el seguir
és una missió
una encàrrega
que tot cristià
tota cristiana
rep
per proclamar
aquest amor
de Déu
és present
actual
i té ple sentit.
Abans,
mossèn Xavier
a la homilia
feia referència
a aquesta missió
que tenim
totes i tots
durant la setmana
quants cops
haguem pogut
parlar del Crist?
Quan
en tota ocasió
podem donar
testimoni?
Aquesta
posar paraula
a l'amor
de Déu
no és simplement
dir molts cops
senyor
t'estimo
senyor
t'estimo
sinó
expressar-ho
doncs
amb fets
senyor
i parlava
l'amor s'ha de posar
abans
en les obres
que en les paraules.
La devoció
d'aquest cos
d'aquest cor
sagrat
del senyor
ens apunta
cap a una invitació
que no podem obligar mai.
El cristià
la cristiana
està invitada
en la relació
personal
amb el senyor.
Després hi torno.
Perquè si no
no tindria sentit
fer una adoració
no estem adorant
una estàtua
estem expressant
la nostra fe
d'allò que aboca
aquesta imatge
que és la capacitat
d'estimar
del senyor.
Per tant
posant en un context
en segon
la segona part
d'aquesta xerrada
en les escrits
del papa foncès
podrem trobar
com quatre paraules
que ens poden ajudar
a entendre
que tot aquest contingut
ha estat present
en altres moments
tan abans
d'aquesta encíclica
com també
durant
els darrers temps
del seu pontificat.
La primera paraula
que m'agradaria
recordar-vos
ve de l'Evangelii Gaudium
que va ser
recordeu
una presentació apostòlica
en la primera
el 2013
que parla
de primerejar.
El papa foncès
li encantava
inventar-se paraules.
Llavors
aquesta primerejar
que feia referència
a aquesta capacitat
que té Déu
de portar
la iniciativa
de tot.
Déu
pren
la iniciativa
i ens invita
a nosaltres
a respondre
fent-nos conscients
de la iniciativa
que Déu té.
No et creïs
ni per un moment
que tu
estàs fent
sortir el sol.
Li diu
Déu
a jo.
Quan després
d'haver patit molt
aquest gran tractat
sobre el misteri
del mal
doncs Déu
li diu
no pensis
ni per un moment
que tu
faràs sortir
el sol.
No pensem
que és fruit
l'amor
de les nostres
capacitats
de perfecció
ètica
sinó que és
fruit
d'una transformació
que solament
Déu
pot obrar
en la nostra vida.
Déu
sempre
dur
la iniciativa
i per tant
és una iniciativa
d'educar
la mirada.
On mirem?
Mirant
contemplant a Jesús
en els textos
aquesta pregunta
té plena sentit
perquè on mirava Jesús?
Jesús no mirava
quan estava
amb la gent
cap a dalt
mirava els marges
del camí
mirava la gent
necessitada
i és més
entrava en relació
amb l'altre
des de la necessitat
que l'altre tenia
aquest
és el veritable
sentit de l'amor.
d'entrar
a estimar
no des del que
jo necessito
sinó des del que
l'altra persona
necessita.
No saciant
una necessitat
d'autosatisfacció
de dir
mireu-me
que bonic soc
i com estimo
sinó
ser capaç
de mirar l'altre
i entendre
quin gest
quina paraula
seré capaç
de dir
perquè a l'altra
persona
la pugi
li doni dignitat
no em deixi
a mi saciat
perquè he fet
la bona obra
del dia.
Aquest primer
ajà
és una paraula
un concepte
profundament
revolucionari.
El segon
he dit abans
però és
una expressió
un verb
que és profundament
transversal
del cristianisme
que és el verb
encarna
fer carn
aquest verb
fa referència
a aquest Déu
que es fa
carn
que es fa
història
utilitzant
aquestes paraules
és la nostra fe
té sentit
en la mesura
que es fa
història
i història
és un camí
el cristianisme
s'ha expressat
també
com un
pelegrinatge
Jesús
camí
veritat
i vida
aquest
pelegrinatge
de la vida
tenim cançons
també que parlen
d'aquest final
de la vida
el famós
vell
pelegrí
és a dir
hi ha
expressions
el pelegrinatge
té
un
parla
de què
és
la
la realitat
tal com la veiem
és camí
de Déu
és oportunitat
de Déu
perquè
aquest
aquesta
aquests mesos
dies i anys
aquest temps físic
que mesurem
en el cronòmetre
en el cronòmetre
en el cronòmetre
que dirien en grec
és
porta
per viure
el temps de Déu
cairós
el temps de la
dents
en el que Déu
es fa present
això
en l'escriptura
parla
s'havia complert
el moment
la paraula
grega
cairós
el moment
de Déu
nosaltres
solament podem
entendre
el temps de Déu
des del temps
cronògic
i el temps cronògic
és viure en sentit
el dia de cada dia
i demà
ho sento
és dilluns
tornarem un altre cop
a les nostres
realitats quotidianes
doncs aquesta
és
el nostre
camí
el nostre camí
també l'Evangeli Gaudi
ho parla
que la missió
s'encarna
en els límits humans
l'experiència
de Déu
no és una experiència
que ens fa oblidar
que som limitats
sinó
que Déu
fa possible
la seva presència
assumint
els límits humans
perquè l'existència
és limitada
i no és dolent
que sigui limitada
que té un context
no sé vosaltres
jo no sé volar
i per tant
i tampoc necessito volar
per ser feliç
Fins aquí
la xerrada
la intervenció
del pare
Enric Puiggrós
sobre
la devoció
al Sagrat Cor
de Jesús
us deixem ara
amb la música
de la Glòria
de Vivaldi
que també
ens expressa
quina és
la realitat
de les persones
que estimo el Senyor
de la Glòria
de l'Hiticimus
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Des extrèmistes à deux balles qui voient la vie tout en noir
Qui m'expédient dans quatre parts
J'en ai marre de la grande sœur qui gémit tout et qui pleure
Marre de la pluie, des courgettes qui vont voler sous la couenne
J'en ai marre de ces cyniques et dans les frais les coches chiques
J'en ai marre d'en avoir marre aussi
J'en ai marre de ceux qui pleurent, qui me roule qu'à deux à l'heure
Qui se larme en tête, qui se fixe sur l'idée d'une idée pousse
J'en ai marre de ceux qui râlent, des extrèmistes à deux balles
Qui voient la vie tout en noir, qui m'expédient dans quatre parts
J'en ai marre de la grande sœur qui gémit tout et qui pleure
Marre de la pluie, des courgettes qui vont voler sous la couenne
J'en ai marre de ces cyniques et dans les frais les coches
J'en ai marre d'en avoir marre
Carave, un programa per a arqueòlegs de la música moderna
Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys
Música sense etiquetes ni dates de caducitat
Música
Música
Música