Veus de la parròquia
Programa de formació i informació humana i cristiana de la Parroquia dels Sants Just i Pastor de Sant Just d'Esberra. Si portes la pau, que sigui ben ferma. Si portes la llum, que sigui l'eterna. Si ets d'aterrissa, que no estigui resseca.
Si vols ser aigua viva, inunda la terra. Amics judidors de Ràdio Esvern, estem a veus de la parròquia, concretament a l'espai L'Hora dels Laics. Aquest espai, que al llarg d'aquest curs 2012-2013 vol presentar diverses col·laboracions dels laics amb la seva església, concretament amb l'església catòlica. En el programa...
De fa quatre setmanes, quan tocava aquest mateix equip, vam parlar del cant del poble i vam fer una trajectòria del que era l'escola cantora amb la major part de les parròquies fins al que ha esdevingut el cant popular, el cant dels fidels, encara que en molts centres, com ara el nostre, la parròquia de Sant Josep Pastor, d'aquí Sant Josep Bern, hi ha un petit cor. Avui volem parlar d'un altre tipus de participació, de responsabilitat
dels laics, concretament amb la gent de la seva parròquia o la gent de la seva comunitat. Estem parlant de l'atenció als malalts. Això, darrerament, ha vingut transformar-se, ha vingut, dient-se ja, pastoral de la salut. Però aquest nom pastoral, aquesta educació, aquesta conducció de les ovelles, ens sembla un terme massa culte,
nosaltres seguirem dient l'atenció als malalts. Consisteix en que persones amb un carisma determinat i preparades s'avenen a fer visites a impossibilitats de sortir de casa. Gent que té la seva fe, fins i tot la seva pràctica religiosa, però que per raó de la seva edat o de la seva malaltia no es poden desplaçar al centre de culte per participar
de les Eucaristies o de les celebracions, fins i tot estan impossibilitats de reunir-se en comunitat com a fidels. Per això s'acosta l'Església a casa seva. Això fa a través d'uns agents, això sí, pastorals, que tenen aquesta atenció. En principi, Imma, ben trobada, Imma Periques, ens tornem a veure després d'unes setmanes aquí,
Com et sembla? Et sembla que és un terreny adequat aquest? És un terreny a explorar i a explotar? O és un servei una mica sobrer? No, no, penso que de sobrer no té res. Que es pot... la gent...
La gent malalta, la gent impossibilitada, que no pot sortir de casa, doncs des d'una companyia, merament companyia, d'estar allà i d'escoltar en aquella persona amb els seus problemes, els seus mals, les seves pors, fins a poder inclús portar-hi la comunió. A mi em sembla que és un...
Un servei magnífic. Jo el desconec, la veritat, i algunes vegades he pensat que seria una forma de voluntariat molt... que a mi m'agradaria, d'anar a visitar persones que no poden sortir de casa, sobretot les persones que estan soles. Jo penso que les persones que estan soles i que es poden moure...
poc de casa, encara que no estiguin massa malaltes, però que són grans i que estan impossibilitades, doncs la presència d'algú que vagi inclús a jugar una estona, o a mirar-se la tele junts, o que li donis la mà, o que li facis un petó, o que li portis un bombó, jo què sé. Em sembla que a mi això
encara que no arribi a una profunditat de pastoral, com deies tu, em sembla que ja és un acte cristià d'una gran categoria. Aquí cadascú parla per la seva vivència. Jo he de dir el record que en tinc de l'acompanyament que la parròquia va fer en la malaltia de la meva mare, que va acabar amb el descès,
Doncs va ser un gran confort. Penso per ella, espiritualment, però també per la família, que vèiem com ella participava d'aquesta petita eucaristia que se li portava cada diumenge, els dies convinguts, de les lectures i també de l'aprovament de la comunitat a través de la gent pastoral. Tenim també amb nosaltres la Càndida Nevado. Hola, Càndida, ben trobada. Hola, molt bona nit. La Càndida és membre d'aquest equip
diguem-ne, d'agents pastorals, d'animadors d'aquesta atenció als malalts de la nostra parròquia de Sant Just d'Esvern. Càndida, en què consisteix concretament la vostra feina? Doncs mira, la nostra feina consisteix simplement, tal com deia la companya,
doncs primer en fer un acte voluntari de compartir una estona amb aquella persona que vol que la vagis a visitar i li parlis de les coses o l'escoltis, el que ella te vol expressar llavors el millor que és escoltar el que et volen dir i ajudar-la amb el que demanen sempre que sigui una cosa que tu estiguis ja preparada per fer-ho
I simplement per parlar amb ella i comentar-li alguna coseta, si et pregunta, doncs, què passa pel poble? Doncs, mira, avui he vist a Fulana i estava bé. I l'altre... El que no li pots anar és explicar que hi ha malalts. Algú ho veus a aquesta senyora i estava molt malalta. No, perquè aquella pobra sí, està malaltona i no pot sortir per falta que li vagis a dir... Desgràcies. ...que tu tens una malaltia o que el teu parent o qualsevol, no?
I això a nosaltres, almenys personalment i amb el grup que estem, ens complau perquè veus que hi ha persones que simplement que les escoltis ja són contents. I per una altra part, també cristianament, saps que doncs, allò que diu Jesús, que aquesta mà no sàpiga el que fa aquesta, però en canvi tu sí que li dons aquella estoneta de companyia
d'estar amb ella llegint-li una revista, o de dir-li, mira, et porto dos pastissos, fem un cafè tonet. Mil coses d'aquestes tan petites. I ja arribarà el moment d'altres qüestions més cristianes. Hi ha un mecanisme d'enrolament, diguem-ne així, de coneixença de les persones malaltes. Us arriba directament, arriba el despatx parroquial, el mossèn, a través...
directament de la persona malalta que troba, que us avisa, a través de la família o com va això? Sí, quasi sempre ve a través de la petició, i ha de ser així, al mossèn. Persones que som cristians, que compartim l'Església molts dies de cada dia i molts diumenges, doncs, evidentment, si et trobes malament, lo normal és que li diguis mossèn, no em trobo gaire bé, o que li diguis amb un dels teus fills.
fes-li arribar al mossèn que no em trobo bé i que voldria que vingués una estoneta a parlar amb mi. Llavors el mossèn hi va i parlen i si ella vol combregar de quant en quant una mica, per exemple, un cop al mes o cada 15 dies o per Pasqua o pels Nadals, doncs ella mateixa ho demana al mossèn i o va al mossèn o el mossèn ens diu, mira, jo no puc perquè Déu-n'hi-do, les persones que atenen el mossèn, Déu-n'hi-do, eh?
més de 18 persones, que justament hem tingut una petita reunió i hem estat compaginant aquestes coses, i Déu-n'hi-do les persones que volen que vagi el bucent. Però hi ha d'altres persones que ens coneixen, que som del poble, que som persones senzilles, però amb una miqueta d'aquella educació de dir...
el que vaig a veure a aquella senyora, no vaig a fer una altra cosa més, simplement a fer-li companyia, a escoltar-la i a oferir-li, si vol, que li porti el nostre senyor a casa seva, si ella no pot vindre a l'església. Doncs, escolta, amb això, la veritat és que
ho fan directament al mossèn. I personalment, les que compartim aquest pastoral de malalts, doncs, clar, jo si veig una persona i la veig petxutxa, li dic, escolta, veig que no vens a l'església ara ja, que no t'hi pots arribar-hi? Vols que et vinc a buscar i t'acompanyo? Clar, perquè veus que van venir molts diumenges i no venen. Llavors li dic, tu el dia que vulguis anar, tu m'ho dius. I em dius, mira, el diumenge que ve potser si em trobo bé vinc. Jo et truco i si et trobes bé, doncs jo t'agafes del meu bracet i anem.
Vosaltres també administreu la comunió o simplement no ho fa el senyor rector això? No, quan anem a visitar un malalt, un malalt que ja ha anat al mossèn i han parlat una estoneta, ja ha fet el seu acte de consciència, doncs han acabat posteriorment i anem nosaltres i li administrem la segreda comunió. S'incorbonen en aquests moments a la nostra tertúlia un col·laborador habitual, precisament de la parròquia, en Lluís Maria Domènech. Bona tarda, Lluís Maria. Bona tarda i bona hora.
Tenim aquí la taula rodona amb l'Imma Periques, la Càndida Nevado i jo mateix, Lluís Segura. Ho sé, ho sé, perquè us estava escoltant. Ah, eres tu? Sí. Bé, doncs, saps alguna, coneixes alguna persona d'aquí al teu entorn, de la població, o fins i tot potser de la teva família, que hagi gaudit d'aquesta tensió domiciliària de cara a aquest aprovament espiritual?
Tens alguna opinió a expressar respecte a això? Bé, deixeu-me que digui una cosa. Molt a la vora meu viu els senyors... Carai! Els senyors bo fill, el Marcelí i la seva dona, i la vivia la germana del Marcelí. Va morir la germana del Marcelí, tots ho recordeu,
l'atenció que van tenir era l'atenció religiosa que van tenir d'una persona que anava a veure la Magdalena amb molta freqüència era extraordinària i jo mateix a casa recordo la mort de la meva dona que vaig trucar de seguida que veia que se n'anava vaig trucar a la parròquia
I va venir el que llavors era el bisbe auxiliar, el mossany Joan Vives. Joan Enric. Bueno, va venir i va ser la que la va estragunciar. Per tant, és un... Jesús diu, tot el que feu per aquests petitons ho fareu per mi.
referint-se, quan parla de petitons, a la gent que en aquests moments, per exemple, tenim una cosa molt palesa, que és la crisi enorme que hi ha en el món. Però nosaltres, com que som d'aquesta manera, de viva la Virgen i tira que teva,
doncs encara ho patim més. Mai havia vingut tanta gent a la porta de casa com ara. Sí que els enviem a la parròquia i els enviem a la parruqueria i els enviem a la farmàcia i els enviem a no sé on, però la cosa que puguis fer tu per ells és impagable, perquè veus aquells ulls d'agraïment
que diu si m'ha solucionat un problema perquè tenia un problema, verdaderament. Ara ens referirem concretament a totes aquestes possibilitats que hem dit de companyia, atenció, suport, etcètera. Ens referirem
els serveis, diem espirituals, més pròpiament, que tracta el nostre espai. Quanta gent hi ha actualment treballant a la parroquia Sant Just i Pastor amb aquests aferts? Ho dic perquè tinc la sensació, potser equivocada, que en la paulatina, encara calenta, però vaja, això ja ve de dies i sembla que continuarà, descristianització de la societat, no dic que sigui negatiu això, però a
d'escristinació de la societat, la gent que vol una atenció espiritual i religiosa s'ha d'espavilar una mica pel seu compte. És a dir, no hi compta tant, potser, la família, l'entorn, els veïns, que potser ho passen una mica més per alt. Sí, això ens passa amb la majoria de persones assídues a la nostra parròquia,
tant a missa d'una com a missa d'onze, perquè tant anem amb una com amb l'altra, a la que millor ens va, no? I veiem persones que han vingut sempre, sempre, diumenge rere diumenge, agradables, molt, molt, i escolta, quan s'han fet més grans no poden sortir, llavors no t'obren tant les portes,
potser és degut a això que diem, que els fills entre què treballen, entre que potser no s'han fet tan creients de Jesús, no han sàpigut captar el que la seva mama els ensenyava. Ens trobem una miqueta en què aquelles persones que les vèiem assiduament, ara no les podem veure perquè els fills no ens demanen, perquè les anem a fer una estoneta de companyia, per xerrar amb elles, per escoltar-les...
però és que mira que he tingut un bisnet, que he tingut la neta a tal lloc a l'estranger, que ara tots els joves estan fora. Doncs aquesta coseta que també els agrada explicar, perquè jo ja començo a ser gran i li explico a la meva neta coses de quan jo era petita, doncs això també fa il·lusió explicar-ho a una altra persona, no als seus fills. I ens costa, ens costa aquest tipus.
Per tant, quatre persones hi esteu treballant actualment? Hi estem treballant actualment, tres persones i el mossèn. Que deveu portar un conjunt, has dit, d'unes... Ens reunim i la majoria de les persones, ho hem de dir molt clar, volen sempre el mossèn. Els sembla que el mossèn, per ser mossèn, potser els porta millor Nostru Senyor. I jo crec que no, que és una mica de pensaments antics.
perquè els que fem aquesta voluntat cristiana i que la fem d'acord, doncs nosaltres anem a portar el Senyor. I el portem com allò que porta una joia. No el portem com si portéssim un pastís. I el tornem a la parròquia igualment. Si ens queda... Hem d'anar a veure dos i només hem pogut veure un, doncs ens queda justament i el portem a la parròquia, a la seva custòdia. És a dir, que això potser la gent no ho entén prou, perquè som persones de peu, senzilles i...
De la parròquia cristiana, però simplement... És una col·laboració ministerial. Sí. S'ha tret, per tant, una vintena de malalts en aquest moment? Sí, sí, sí, sí. Segons comentàvem avui amb el mossèn. Jo el que volia preguntar és si aquestes persones que feu aquest servei teniu algun tipus de formació.
Perquè això no ho pot fer qualsevol persona. No, clar. Però d'una banda necessita, jo crec, un caràcter una mica obert i alegre, perquè si resulta que en aquella persona que està malalta li va una, que és una persona una mica tristona, no li fem cap favor. Però a part d'això, no sé, tenir unes nocions, tant des del punt de vista religiós, de com pots acostar-te a aquesta persona sense...
Agafant el ritme que aquesta persona pugui tenir, no? Més que res, aquest grup sempre surt de persones molt assídues, molt cristianes, en el sentit que hem fet tots els nostres actes cristians i, a part, hem fet catequesis. Hem tingut uns anys grans, esplèndis. Jo, amb 17 anys, ja feia catequesis. Ensenyava als nets el pare nostre, simplement, perquè no podies, a més...
ho feies plogues encara, no vivies a Sant Just, i després he continuat fent catequesis, 20 anys que he estat fent catequesis. Després també hem estat en Càritas. Tenim dos vegades a l'any un pastor de l'Església, que és el que porta tota la pastoral de la salut a la nostra comarca, que és justament dissabte,
i anem a la casa de Sant Feliu, a la casa nostra, del pare, per escoltar les seves propostes, les seves experiències, perquè ells treballen en residències, hospitals, i, clar, et donen plats perquè tu puguis anar agafant i escoltant i saber donar allò que ells necessiten. Sobretot la humilitat cristiana és la sencera. Ha demanat la paraula a la Imma i després la donarem a Lluís Maria.
Jo ja entenc poc de tot això, però més que res pregunto com si fos una oient en aquest cas. I jo m'imagino que el que tu estàs parlant, Càndida, és de les persones que teniu a les seves cases particulars. Per exemple, ara que tenim un hospital tan apropet i nosaltres... I residències. Sí, sí, sí.
Sí, hi ha dels monges fonamentalment. Hi ha algunes residències particulars. Sí, el Milenari i això. Quan aquestes persones ja no estan a casa, sinó que estan en altres centres comunitaris, hospitalaris o el que sigui,
Hi ha pensada alguna atenció en aquestes persones també? Sí, hi anem. Perquè justament, com us deia abans, les persones que necessiten Nostre Senyor, perquè ho han tingut sempre i han sigut assidus i pensen sempre en que ell està amb nosaltres, doncs elles mateixes t'ho demanen.
I tu vas a la residència que estiguin. A l'Hospital Brogi han fet un voluntariat, un grup de voluntariat, avui ens ho comentava el mossèn, que diu que està bastant nombrós, bastant maco. I penso, bueno, doncs qualsevol dia, el dia que hi hagi la reunió, m'hi acostaré a veure què fan, com ho fan i sempre...
tens més nocions de les teves particulars. Sempre tenim... I comparteixes experiències. Maria, jo et volia demanar si en la temàtica anterior, que quan un capellà s'acostava en una casa, era ja els moments finals d'algú o d'algun resident allà, vol dir que s'associava una mica la presència del rector, del vicari,
amb l'extramonció i, per tant, amb el descès, si això encara pot influir, és a dir, si quan algú diu que necessita veure el rector o veure un sacerdot, la gent es pensa que s'està acabant o fins i tot li priven d'acabar de formalitzar aquesta relació, aquest sistema de visites, precisament perquè el mateix malalt, el mateix impedit, no s'espanti, no pensi
que té la mort a la cantonada, no? Com ho veus, això? Jo ho veig de la segona manera, i fa molts anys que ho veig d'aquesta manera. Vaja, des que va morir el meu pare, tenia 18 anys, vull dir que fa molts. Jo ho veig de la segona manera. Resumint-ho, dos aspectes fonamentals, l'antic i el modern.
L'antic, aferrat a les històries antigues, que, per l'amor de Déu, que no se n'enteri el malalt, que no se n'enteri que se'n va. Per tant, que el mossèn vingui a l'últim moment, si és que té de venir, perquè ho amaguem, ho amaguem, que no se n'enteri. I això que cau pel seu propi pes, perquè no és gens cristià,
hi ha la part moderna que és la que fa que la persona impedida que està a casa seva i que no pot sortir per la pròpia malaltia doncs aquestes persones rep el mossèn per una banda i els altres companys seus característics de la parròquia doncs també els reben a casa seva
per comentar, per parlar, per tenir un rato de distracció, com faríem a la plaça de l'Esclésia o com faríem normalment. Si, mentrestant, el mossèn va a donar-li l'extremolció, doncs estupendo. És una cosa de més a més, però que va dintre d'un bloc de coses
que totes són estupendes i que tenen l'esperit de Jesucrist que deia que ens donem els altres, que estimem els altres, que donem els altres el que voldrien per nosaltres.
Molt bé, gràcies, Maria. Segurament serà l'última intervenció teva perquè aquí hi ha molta gent que ha demanat la paraula. A més dir que l'extramunció hauríem de dir a partir d'ara, ja fa temps, eh? L'unció dels malalts. L'unció dels malalts. I que... És més dolça. S'ha habituat també a administrar-se en gent
En plena vàlua. Exacte. Cada dos anys aquí a la parròquia? A la parròquia es fan. Sobre el temps de Pasqua? Un conjunt, sobre la Pasqua, es fan un conjunt de persones que s'apunten a rebre la unció dels malalts i, escolta, doncs, bé, estan vius i ben vius i ben macos i preciosos. Vull dir que això era abans. És el que volem, trencar aquesta cosa tan antiga que tenim.
de no dir-li al malalt, estàs molt malalt, vols que vingui el mossèn a veure't, perquè no sabem què pot passar. I quan ens n'anem, que li puguem oferir al senyor tot el que de bo que tenim i que ens perdoni si hi ha alguna cosa de dolent que hem fet. És tan senzill com això, no és... Vaja, jo així ho practico. Sí, jo el que a mi em sembla és que a vegades amaguem en els malalts, sobretot els malalts joves que han de morir,
que veiem que s'acosta la mort, per un càncer sobretot, els amaguem la proximitat de la mort i jo crec que aquestes persones saben que tenen la mort a prop i estan molt soles perquè ells també sembla que fan el paper d'enganyar els altres perquè els altres no pateixin i aquí es fa una roda que a mi em sembla que és molt trista perquè aquestes persones potser voldrien parlar
de l'angoixa que els produeix, de la por, o no, o simplement pogués compartir aquesta experiència de l'acostament de la mort. Almenys a mi em sembla que m'agradaria saber que m'estic morint. Simplement si coneixes algun jove que estigui en situacions així, o que sigui molt jove, molt jove, qualsevol persona, l'hem d'anar, perquè si no creiem que aquesta persona és cristiana i diem demanem a qui hi hagi a dalt, qui sigui,
Qui sigui, sigui el sol, les estrelles, per no nombrar-li molt, molt, nostre senyor. Però, en canvi, ja li dius que alguna cosa hi ha dalt. Doncs demanem allò que, si hem fet alguna cosa dolenta, que ens la perdoni. I quan marxem, marxem tan feliços. És la meva manera, és la meva postura de fer aquest grup de voluntariat. Càndida, et deixarem els dos últims minuts per fer una crida.
Hem parlat que hi ha tres persones a la parròquia del Sant Just i Pastor que es dediquen a pastoral o atenció al malalt, que atenen tothom, que s'hi adreça, però jo penso que si fossin més gent, una mica més compacta, com érem abans, doncs es podria atendre més gent o repartir millor la tasca. Quina crida faries, quina proclama faries a la gent que potser estarien interessats o que se'ls pot desvetllar
aquest interès per participar d'aquestes visites i d'aquesta pastoral a les cases dels malalts jo diria que tota persona que té un interior cristianament que tenim un nostre senyor que ens guia que li demanem que a vegades li demanem i li diem no em fas cas que tinc un malalt i no m'ho cures és que això és molt impossible si penses n'hi ha d'altres que ho necessiten més
Qualsevol persona que tingui el seu cor obert a donar de si, d'ella mateixa, en bé dels altres,
seria ben acollida a la nostra parròquia i a la nostra companyia. Ja la prepararem. Ja la prepararan els sacerdots preparats, el mossèn, ja tindrà algunes xarres amb ella. S'ha d'adreçar a la nostra parròquia, s'ha d'adreçar al nostre mossèn. Doncs he sentit per ràdio que feu aquesta activitat, aquesta voluntariat amb els malalts i m'agradaria compartir-ho. No sé si estaré preparada.
Vos ho sabreu, Ili, parlant amb el mossèn, segur. Doncs molt bé, fins aquí l'espai L'Hora dels Laics, de Veus de la Parròquia, acompanyem a la Càndida Nevado, moltes gràcies. Gràcies a vosaltres. A la Ima Periques i al Luis Maria Romena que ens ha acompanyat des de la línia telefònica. Veus de la Parròquia estarà amb vosaltres aquest dissabte a dos quarts d'onze i el dimecres que ve a dos quarts de vuit. Gràcies a tothom.