.
Veus de la parròquia.
Esteu a la sintonia de Ràdio d'Esvern en el 98.1 de la freqüència modulada.
Avui, dia 12 de juny, tots just venim de celebrar la Pentecoste
i l'Església ens convida a viure plenament la festa de la Santíssima Trinitat.
Ho intentarem comunicar amb tota claredat i senzillesa.
Avui, sense la veu de Joan Algarra, que la tenim una miqueta malalta
i li desitgem que es posi bé el més aviat possible.
Aquí, doncs, amb vosaltres, en Carles Rius i Pere Oliver,
iniciem el programa amb la lectura de l'Evangeli del proper diumenge, dia 16,
corresponent a la setmana onzena de durant l'any.
També, nostra cordial salutació a tots els oïents de qualsevol lloc del món
que poden escoltar-nos gràcies a la actual tecnologia.
La Palabra de Dios nos une en fraternal abrazo
com tota persona que siga la Palabra del Senyor en les Sagrades Escritures
i aspire a seguir su ejemplo.
Ens apropem a la vivència d'un cel nou i una terra nova
en aquest temps que s'anuncia que Déu evitarà amb tothom qui l'estimi
i aixugarà totes les llàgrimes provocades pel sofriment,
quan el dolor i la mort hauran passat.
«Yo soy el camino, la verdad y la vida», Jesús afirmó.
Lectura de l'Evangeli segons Sant Joan
Jesús digué als apòstols
«Encara tinc moltes coses per dir-vos,
però ara ho serien una càrrega massa pesada.
Quan vingui l'esperit de la veritat,
us conduirà cap a la veritat sencera.
Ell no parlarà pel seu compte,
comunicarà tot el que senti dir
i us anunciarà l'esdevenidor.
Ell em glorificarà perquè allò que us anunciarà
ho haurà rebut de mi.
Tot el que és del Pare és meu.
Per això he dit
allò que us anunciarà ho rep de mi».
Comentem què ens diu la lectura
d'aquest Evangeli del proper diumenge.
I és que tot i haver començat el temps de durant l'any,
no podem oblidar-nos tan ràpidament del que hem viscut,
del que ha passat, del que fonamenta la nostra vida
com a cristians i cristianes.
Del sentit que té per nosaltres la Pentecosta,
la vinguda de l'Esperit Sant,
que és el que dona fortalesa a la nostra existència.
El Pare ens ha estimat tant que ens ha donat el seu Fill.
I el Fill, amb el seu gran amor,
ens ha donat la vida de la gràcia,
ha mort i ressuscitat per nosaltres.
I la vinguda de l'Esperit ens fa capaços d'intuir el misteri,
de poder convertir la nostra vida
en un acte permanent de gratitud.
L'Evangeli d'avui ens recorda que el temps de durant l'any,
després de la vinguda de l'Esperit Sant,
és un temps d'escolta profunda,
d'una escolta des del cor
que ens ha de permetre de descobrir la veritat,
d'adonar-nos dels signes del temps,
d'allò que Déu espera de nosaltres en aquest moment.
Notícies d'Església
Parlem avui d'un llibre
que una vegada i una altra s'ha dita de nou,
perquè el seu contingut és ple de saviesa
i el seu autor
pren un gran nombre d'exemples
del nostre viure quotidià
i els posa a la llum de les Escriptures,
la paraula que a través de l'Antic i el Nou Testament
ens serveix de llum i de guia.
Ens referim a Paraules per al silenci,
un recull d'articles de mossèn Josep Maria Limbau
publicats al full dominical
i que ens conviden sempre a la reflexió o a la pregària.
Ens ha semblat avui molt adient
destacar els seus pensaments sobre l'adversitat,
aquesta figura fosca
que a totes i a tots en algun moment ens visita.
Ningú escapa de les seves fatigues,
el rei i el pastor,
qui mana i qui ho veieix,
el de dalt i el de baix,
però hi ha qui pateix en excés
davant les adversitats de tota mena
que la vida proporciona a tots
i a cadascun dels mortals.
Els punts que us comentem tot seguit
pretenen ser una reflexió
perquè les dificultats no se'ns clavin a la pell
ni ens facin tant de mal.
Acceptar les contrarietats i les adversitats
tal com es presenten.
Cal prendre's els fets i les coses tal com són
i no pas com voldríem que fossin,
tot i que cal lluitar perquè no arribin a ser com són en realitat.
Cal afrontar els fets amb esperit assossegat
i ànim distès.
Posar la confiança en Déu
i oferir-li el sofriment que oprimeix i fa mal.
És de savis trobar la manera de prendre's les adversitats
per allà on fan menys mal,
per on cremen menys.
És per això que els fabricants de tuells
que van al foc es posen nances i mànecs.
La ignorància espiritual,
la manca de vida interior,
és l'arrel de tots els patiments.
Cal pregar.
L'oració dona sempre a sosseg,
serenitat i pau.
És important saber somriure davant la contrarietat,
cantar davant l'adversitat
i donar sempre gràcies a Déu.
Els educadors solen dir que sense contrarietats
no és possible una bona forja
de voluntats decidides i fermes
per poder afrontar amb èxit i sense traumes
les dificultats que se'ns presenten sovint.
que no és possible caminar sempre per damunt
de catifes de flors sense espines,
que no és bo aconseguir sense esforç de cap mena
qualificacions, títols, diners o càrrecs.
La persona es descobreix quan es mesura amb obstacle
i a tot ens ajudarà viure amb optimisme i alegria.
Ens recorda mossèn Alimbau
que saber viure amb optimisme i alegria
allò que ens ha tocat a cadascú de viure
no és pas gens fàcil.
Requereix saber acceptar la voluntat de Déu
i suposa una espiritualitat provada.
Saber viure amb optimisme i alegria
és no acceptar ni derrotes
ni fracassos a priori, abans d'hora.
És transpirar pau, serenitat i confiança.
No deixar-se vèncer ni arreconar
ni empresonar per les circumstàncies,
per la dissort o pel sofriment.
Saber viure amb optimisme i alegria
requereix saber donar sentit a la vida,
al dolor, a la mort,
buscar la transcendència en tot
i tenir present que a la fi de tot
sempre, sempre, hi ha Déu.
Per aquests i molts altres savis consells
us recomanem
Paraules per al silenci.
Fe i actualitat
El mes passat vam parlar en aquest programa
de la pel·lícula de François Ozon
Gràcies a Déu,
que tant d'interès va despertar
entre cristians de totes les confessions
i també entre no creients
sorpresos pel relat que ens explicava.
I dèiem que el cinema
no és pas alier als temes d'Església,
quan s'apropa a fets que ens fan compartir la fe
amb realitats que les patim a l'entorn on vivim.
Aquest mes, una altra pel·lícula,
acabada d'estrenar,
ens ha interessat força i la recomanem vivament.
Es tracta de
El creiente, de Cedric Khan,
una obra intensa sobre un jove toxicomen
que intenta alliberar-se de la seva dependència
en el sí d'una comunitat religiosa.
L'ardo camí de salvació i possible redenció
d'una ànima submergida en la seva pròpia nit
de drogues i de ferides psicològiques profundes i invisibles
és el que va decidir explorar meticulosament
el realitzador francès Cedric Khan en aquest film.
Un jove bretó de 22 anys
és acollit, com hem dit, en una comunitat cristiana
que la formen un parell de dotzenes de nois com ell,
tots toxicòmens en algun moment de les seves vides.
Els regeix una disciplina molt estricta
en la qual els treballs manuals
s'alternen amb les pregàries i els cants litúrgics.
La depurada posada en escena
i la fabulosa autenticitat del que veiem
amb emocionants seqüències de cant,
oració i testimoni
ens porten a la recerca de la transcendència
a través de la fe
i les seves reflexions
sobre la mutabilitat de l'ànima humana
i com les decisions que prenem
poden tant enfonsar-nos com elevar-nos.
La importància de la fraternitat
ja és sempre present
i deixa clar
que la taula de salvació del seu protagonista
és sobretot en els intensos vincles
que estableix amb els seus companys de penúries.
La pel·lícula no ens convida a mirar cap a dalt,
sinó més aviat cap al nostre propi interior,
on trobarem més preguntes que respostes
i ens insinua
que el millor de tots els déus
és el coneixement
i el pitjor de tots els diables,
la ignorància.
Aquesta obra
és encara en cartell
al Cine Baix de Sant Feliu
i als cinemes Bolitxe, Girona
i Gran Serrià de Barcelona
doblada en castellà
i en versió original francesa
al Cine Yelmo
del Centre Comercial Nova Icària.
I canviant ara de tema,
ens preguntem què té d'actualitat
el personatge d'Antoni de Pàdua,
prevera franciscà i doctor de l'Església,
la festa del qual celebrem demà mateix,
dia 13 de juny.
Com tants personatges que han adquirit prestigi
al llarg de la història de l'Església,
el seu nom segueix vigent al llarg dels segles
i moltes persones els honoren portant el seu nom.
Antoni de Pàdua,
nascut a Lisboa l'any 1190
i mort a Pàdua el 1231,
va ser un popular predicador
i teòleg franciscà
conegut en el món de parla portuguesa
amb el nom d'Antoni de Lisboa.
Fou canonge regular de Sant Agustí
al convent de Sant Vicenç
a Extramurs de Lisboa,
d'on passar el de la Santa Creu de Coimbra,
molt conegut com a centre d'estudis
de les Sagrades Escriptures.
L'any 1220,
amb motiu de passar de relíquies
dels primers franciscans màrtis del Marroc,
es feu franciscà
i es canvia el nom de Ferran per Antoni
i va anar com a missioner al nord de l'Àfrica.
Quan en retornava,
una tempesta el portà a Sicília
i d'allà va passar al convent de Montepaolo
on començà la seva fama com a predicador.
Durant els anys 1223 al 26,
ensenyà a Bologna i també a Montpellier,
Tolosa i altres indrets de França,
d'aquests ensenyaments,
nascé l'Escola Teològica Franciscana.
Els seus sermons dominicals
i moltes cartes i articles pastorals
es conserven encara avui en dia
i els seus missatges de fidelitat als evangelis
i, sobretot,
la seva vida plena de bons exemples
el van portar a la santa edat.
canonitzat pel papa Gregori XI l'any 1232
i considerat doctor de l'Església catòlica,
la seva popularitat va anar en augment
i la devoció envers la figura de Sant Antoni
va créixer sobretot als voltants de l'any 1619,
quan diverses persones atribueixen al sant
tota mena de prodigis i miracles.
avui segueix sent venerat arreu del món,
sobretot a la ciutat de Pàdua,
que es troba a la regió del Veneto,
al nord d'Itàlia.
Ciutat, per cert, molt pintoresca,
amb el seu jardí botànic
i la universitat més antiga d'Europa,
on va comptar amb professors
com Galileu o William Harvey.
Aprofitem, doncs, la data
per felicitar tots els Antonis, Antonios,
Antonies o Antonietes
que demà celebren el seu sant o aniversari.
Bé, no cal dir que el passat diumenge, 19 de juny,
vam celebrar amb molt de goig la Pasqua Granada
i ens ho recorda amb aquestes paraules
el full dominical, número 23,
el senyor rector Joaquim Rius.
Pentecosta, Pasqua Granada,
dels fruits de l'Esperit.
Han estat set setmanes
des que reunits
celebraren la ressurrecció de Jesús.
Ja sabeu que el número 7
en la Sagrada Escriptura
vol dir plenitud.
Si recordeu,
a l'Evangeli ens diu Jesús
cal perdonar
70 vegades 7,
és a dir,
sempre.
Tenint en compte
aquesta referència evangèlica,
nosaltres hem celebrat
la cinquantena
de Pasqua a Florida
a Pasqua Granada.
Han estat set setmanes.
Aquesta cinquantena
es corona
amb la festa de l'Esperit,
Pentecosta.
Com a plenitud,
en el camí de la nostra redenció,
que ha dut a terme
a Jesús
amb la seva mort
i ressurrecció,
ha arribat per tothom
l'expressió més profunda
de la redenció
i és que
ens ha estat donat
a tota la humanitat
el do de l'Esperit Sant,
que és la plenitud
de Déu en nosaltres
mentre anem fent camí
vers la plenitud
amb Ell,
el Pare de tots,
per sempre.
Quan Jesús
havia de marxar
d'entre nosaltres
ja ens va dir
Us convé que me'n vagi,
així vindrà a vosaltres
l'Esperit Sant.
La presència de Déu vivent
enmig del nostre món
és pel seu Sant Esperit.
L'Esperit és la veritat
i la veritat
us farà lliures.
Déu, el Pare,
com a creador,
hi va ser en l'inici
de tot el que ha estat creat.
Per fer verídica,
la redempció del nostre pecat
es va fer present
i humà com nosaltres,
en la persona de Jesús.
Essent humà
va viure unit al Pare
per fer el que calia
per redimir la humanitat.
Això, comportar morir crucificat,
essent innocent
per poder perdonar
des de la creu
a la humanitat
que el crucificava.
Així,
el Pare va poder veure
la seva voluntat salvadora
ressuscitant-lo
i vencent la mort
amb la vida nova
que Jesús ens mostrava
en la seva persona.
Com a ser humà,
morir.
Com a fill de Déu,
endut al cel,
viu per sempre.
Mentre ens toca a nosaltres
estar en aquest món,
tot caminant
vers la nostra mort,
esperem
la nostra personal
ressurrecció,
guiats pel do
de l'Esperit Sant
que Jesucrist
ens ha enviat
com a guia
i força espiritual
per la lluita diària
i joia permanent
del nostre esperit.
Celebrem
la Pasqua de Pentecost
amb la joia més profunda
de tenir en nosaltres
des del nostre baptisme
el mateix esperit sant
que ens guia
pel camí
de l'Evangeli.
Nosaltres
podem fer-li cas
o prescindir d'ell,
deixant-nos guiar
pels propis instints,
manies
o opcions
que decidim
dur a terme
sense cap mirament
dels valors
que Jesús espera
de la nostra manera
d'actuar.
Que celebrem
en aquesta Pasqua
de Pentecost
amb goig
i amb més ganes
de deixar-nos guiar
per l'Esperit Sant
segur que també
farem el bé
i ens sentirem
feliços
al nostre
pla de vida
de cada dia.
Signat
mossèn
Joaquim Rius.
Comentarios
Comentario
al Evangelio
del día de Pascua
de Pentecostés
Ven, Espíritu
Creador
e infunden
nosotros
la fuerza
y el aliento
de Jesús.
Sin tu impulso
y tu gracia
no acertamos
a creer en Él.
No nos atreveremos
a seguir sus pasos.
La Iglesia
no se renovará.
Nuestra esperanza
se apagará.
Ven
y contagianos
el aliento
vital
de Jesús.
Ven,
Espíritu Santo
y recuérdanos
las palabras buenas
que decía Jesús.
Sin tu luz
y tu testimonio
sobre Él
iremos olvidando
el rostro bueno
de Dios.
El Evangelio
se convertirá
en letra muerta.
La Iglesia
no podrá anunciar
ninguna noticia
buena.
Ven
y enséñanos
a escuchar
solo
a Jesús.
Ven,
Espíritu
de la verdad
y haznos caminar
en la verdad
de Jesús.
Sin tu luz
y tu guía
nunca
nos liberaremos
de nuestros errores
y mentiras.
Nada nuevo
y verdadero
nacerá entre nosotros.
Seremos como ciegos
que pretenden
guiar a otros ciegos.
Ven
y conviértenos
en discípulos
y testigos
de Jesús.
Ven,
Espíritu
del Padre
y enséñanos
a gritar a Dios
Abba
como lo hacía Jesús.
Sin tu calor
y tu alegría
viviremos como huérfanos
que han perdido
a su Padre.
Invocaremos a Dios
con los labios
pero no con el corazón.
Nuestras plegarias
serán palabras vacías.
Ven y enséñanos
a orar
con las palabras
y el corazón
de Jesús.
Ven,
Espíritu bueno
y conviértenos
al proyecto
del reino de Dios
inaugurado por Jesús.
Sin tu fuerza renovadora
nadie convertirá
nuestro corazón cansado.
No tendremos audacia
para construir
un mundo más humano
según los deseos
de Dios.
En tu iglesia
los últimos
nunca serán
los primeros
y nosotros
seguiremos adormecidos
en nuestra religión
burguesa.
Ven y haznos
colaboradores
del proyecto
de Jesús.
Ven,
Espíritu de amor
y enséñanos
a amarnos
unos a otros
con el amor
con que Jesús
amaba.
Sin tu presencia
viva entre nosotros
la comunión
de la Iglesia
se resquebrejará.
La jerarquía
y el pueblo
se irán distanciando
siempre más.
Crecerán
las divisiones,
se apagará el diálogo
y aumentará
la intolerancia.
Ven y aviva
en nuestro corazón
y nuestras manos
el amor fraterno
que nos hace
parecernos a Jesús.
Ven, Espíritu liberador,
y recuérdanos
que para ser libres
nos liberó Cristo
y no para dejarnos
oprimir de nuevo
por la esclavitud.
Sin tu fuerza
y tu verdad
nuestro seguimiento
gozoso
se convertirá
en moral
de esclavos.
No conoceremos
el amor
que da vida
sino nuestros egoísmos
que la matan.
Se apagará
en nosotros
la libertad
que nace
y que nos hace
crecer
como hijos
e hijas de Dios
y seremos
una y otra vez
víctimas
de miedos,
cobardías
y fanatismos.
Por lo tanto,
ven, Espíritu Santo,
y contagianos
la libertad
de Jesús.
Firmado,
José Antonio Pagola,
presbítero.
El doctor en teología
Francesc Torralba
ens recordaven
els apunts
per l'anàlisi
del full dominical
del passat diumenge
un mar
d'emocions,
l'admiració
el motor
del saber.
Aristòtil
ens recorda
que els homes
van començar
a filosofar
per causa
de l'admiració.
M'admira
allò estrany,
allò inusual,
allò que trenca
la cadència
dels dies
i de rutina
de les hores,
però també
em sorprèn
l'etern retorn
del mateix,
el cicle
de la vida,
l'anella
que dóna
volta
sobre si
mateixa.
M'admira
que hi hagi rutina
i que tot torni
una i una altra vegada,
la ginesta
a la primavera,
la neu a l'hivern
i els tons
ocres
de la tardor.
René Descartes
considera que l'admiració
és una de les grans
passions de l'ànima,
la defineix
com una sobtada
sorpresa
de l'ànima
que experimenta
davant d'allò
que no sap concebre.
És una punxada,
el prolegomen
d'una part espiritual.
Admirar-se
és viure,
qui no s'admira
de res
no s'interroga
per res,
viu com si ja
hagués viscut,
viu sense viure,
no viu.
Admirar-se
és prendre consciència
de la pròpia fragilitat,
però a la vegada
deixar-se envedalir
per la bellesa
que ho amara tot.
L'admiració
és una preciosa
pregària laica.
Signat
Francesc Torralba.
Acabem recordant sempre
uns quants tulls
del papa francès
que diu
si ets jove d'edat
però et sents dèbil,
cansat o desil·lusionat,
demana a Jesús
que et renovi.
Amb ell
no manca l'esperança.
Mitjançant l'oració
aprenem a renunciar
a la idolatria
i a l'autosuficiència
del nostre jo
i a declarar-nos
necessitats del Senyor
i de la seva misericòrdia.
Quan preguem,
pensem que ho fem
amb Jesús.
Jesús és la nostra força.
Jesús és la nostra seguretat
que en aquest moment
intercedeix per nosaltres.
Que el Senyor
ens doni sempre esperança
en el futur
i la força
partirà endavant.
hem arribat
al final
del nostre programa.
Ens podeu tornar a escoltar
el proper dissabte
dos quart d'onze del matí
i el dimecres vinent
tornarem a ser amb vosaltres
a dos quart de vuit del vespre.
Fins aquí
el programa
Veus de la Parròquia
avui dissenyat
per en Carles Rius
i Pere Oliver.
Molt bona nit
si ens escolteu en divendres
i molt bon dia
si ho feu en dissabte.
Fins a la propera audició.
Adéu-siau.
Fins a la propera audició.
Fins a la propera audició.
Fins a la propera audició.
Fins demà!
Fins demà!