Veus de la parròquia
Programa d'informació i història
Bona tarda.
Ja ha passat la Setmana Santa i les festes de Pasqua,
encara que les festes tradicionals no s'acaben,
ja que tot seguit celebrarem les primeres comunions,
la Pasqua de Pentecostés i la Festa de Corpus.
Però, si més no, hem tornat a la nostra vida quotidiana.
I tal com us vaig dir en acabar el programa del mes passat,
mentre us parlava de la romeria a Sant Medí,
avui us parlaré d'un altre indret de la Serra de Collserola,
on el dilluns de Pasqua s'hi acostaven una bona colla
de sants justencs i sants justenques.
Us parlaré de Santa Creu d'Olorda,
on el dilluns de Pasqua s'hi celebrava un aplec molt concorregut,
un aplec que era molt esperat i celebrat
pels nostres avis i besavis,
quan tot passava d'una altra manera
i no es podia anar gaire lluny
i ningú es podia imaginar
les vacances de Setmana Santa
tal com les entenem ara.
Suposo que més del 90% de les persones que m'esteu escoltant
heu anat més d'una vegada a Santa Creu
i fins i tot hi heu pujat caminant des de Sant Just.
És un lloc que forma part del nostre paisatge i de la nostra història.
I encara que potser no en tinguem massa idea del que va ser Santa Creu d'Olorda,
veureu que fins l'any 1916
Santa Creu d'Olorda era un poble.
Sí, un poble,
que tenia llavors 248 habitants
que vivien escampats
per les masies dels voltants
de la serra de Collserola.
Aquest poble no tenia carrers ni barris,
però sí que tenia camins
i la seva parròquia,
que és el que avui coneixem com Santa Creu d'Olorda.
Per això,
no tenim mai de fer l'error de dir
que Santa Creu d'Olorda és una ermita.
No, no és una ermita.
Santa Creu d'Olorda és una parròquia,
la parròquia d'un poble
que va desaparèixer l'any 1916.
El vestigio més antic que tenim
del pas dels homes per la zona d'Olorda
és la llegenda de la cova d'hort,
dita també cova dels encantats,
situada al vessant sud del Puig d'Olorda,
on diu que Aníbal hi va explotar una mina d'hort.
Després hi van passar els hívers i els romans,
i al Museu de Molins de Rei
hi ha objectes trobats de la zona d'aquelles èpoques.
L'església parroquial es va iniciar en època medieval,
concretament al segle IX,
quan Olorda era habitada pels propietaris
d'unes torres de caràcter feudal,
i suposem que tenia espiritualment
la feligresia formada pels senyors de les torres,
els seus servidors i els serps de la greva.
I, a poc a poc, aquesta feligresia
es va anar transformant en una feligresia
disseminada de gent que vivia a les masies properes
i que es dedicava al cultiu de la terra
i a l'explotació del bosc.
El conjunt parroquial estava format per l'església,
la casa rectoral i el cementiri,
situat al davant de la porta principal de l'entrada,
tot envoltat amb una tanca,
tal com veiem ara.
També està documentat un castell,
avui desaparegut completament,
construït al segle XIV
sobre una antiga torre per Pere el Ceremoniós.
Pere el Ceremoniós va construir moltes torres castell,
que després cedia a senyors de la seva confiança.
En aquest castell hi havia una sala com la del Tinell.
De fet, era com un Tinell en petit.
El 1335, Pere el Ceremoniós el cedeix a Pere des Valls.
Però tenim una documentació del 1430
que diu que el castell ja està en molt mal estat.
Anant una mica més al detall,
sembla que l'absis de l'església és d'origen preromànic,
de principis del segle IX.
La nau i el creuer són del segle X
i el campanar d'espedanya del segle XIV.
Va ser reformada l'any 1619
quan es va col·locar la porta renaixentista.
Els murs de tot el conjunt són de pedra escaïdada.
Consta d'una sola nau i capelles laterals,
un absis de forma trapezoidal
i un transepte perpendicular.
Aquest transepte és el que la fa força singular.
Doncs és més alt que la nau i l'altar.
Hi ha molts pocs exemples a Catalunya
d'esglésies amb aquestes característiques.
El cementiri, malgrat que Santa Creu
va ser integrat al municipi de la ciutat de Barcelona,
va estar en funcionament
fins que els revolucionaris ho van destruir tot l'any 1936.
L'església i la casa rectoral van quedar en molt mal estat
i el cementiri va desaparèixer.
Més tard, els membres del centre excursionista de Serrià,
els Flaus, van començar la seva reconstrucció,
però només van restaurar l'església.
Hi ha una pintura molt bonica d'aquest cementiri
del pintor molinenc Miquel Carbonell
que dona una idea de com era la parròquia de Santa Creu
abans de la Guerra Civil.
El 1916, quan el poble de Santa Creu de l'Ordre va desaparèixer,
el seu terme municipal se'l van repartir
entre els pobles de Serrià, Molins de Rei i Sant Feliu de Llobregat.
Després, quan Serrià, el 1921, es va integrar a Barcelona,
el tros que li havia tocat el terme de Serrià
va passar a Barcelona.
El rector de Santa Creu depenia del bisbat de Barcelona
i l'últim rector va ser el rector de Sant Vicenç de Serrià,
mossèn Ignasi Armengou.
L'església només s'obria en festes puntuals.
Jo recordo les misses del Gall,
organitzades a final dels anys 60 o principis dels 70,
per la parròquia de Sant Feliu de Llobregat,
on hi penia part d'una manera molt activa
el germà de mossèn Ramon Grané.
Més tard, l'arcabisbe de Barcelona,
Monsenyor Omella i el bisbe Agustí de Sant Feliu,
van firmar un conveni
on la diòcesi de Sant Feliu s'ocuparia de posar-hi un sacerdot
que es faria càrrec de l'administració porroquial
de la gestió del temple i del culte
i la diòcesi de Barcelona s'ocuparia de les despeses
ordinàries i extraordinàries.
Actualment és el rector de Molins de Rei
que ha rebut aquest encàrrec,
perquè, malgrat que Santa Creu de Llobregat no té culte habitual
ni fraligresia estable,
manté la seva condició de parròquia
amb la seva personalitat jurídica,
el seu territori i els llibres sacramentals.
Actualment,
obre les seves portes cada dissabte
de 10 a 1 del migdia,
gràcies a uns voluntaris de Molins de Rei
que se n'ocupen i cuiden el seu jardí.
Quan es van repartir els territoris
del terme municipal en els tres pobles,
la zona de l'església va quedar dins del terme de Sarrià,
després terme de Barcelona.
Però com que quedava molt allunyada de la ciutat com tal,
la gent de Sant Feliu, Molins de Rei
i fins i tot nosaltres, els de Sant Just,
vam decidir d'acollir i fer nostra aquesta parròquia.
Així doncs,
quan la joventut catòlica de Molins de Rei,
l'any 1916,
va decidir fer una plexa d'anístic,
va escollir el lloc de Santa Creu de Llobregat.
doncs, malgrat que es trobava en un indret una mica isolat,
era molt bonic.
El primer apleg es va celebrar el dilluns de Pasco a Florida
de l'any 1920
i durant molts anys va tenir continuïtat
i una gran convocatòria
per la gent dels pobles de la Rodalia que hi acollia.
A part de Molins de Rei, Sant Feliu i Sant Just,
també hi venia gent de més lluny,
de Rubí, de Cervelló, d'Esplugues,
de Coll Blanc, de l'Hospitalet,
de Sants, de Gràcia i de Sarria.
Es pujava per diversos camins
i es podia dir que tots els camins,
els dilluns de Pasqua,
en lloc de portar a Roma,
portaven a Santa Creu.
La pleg, evidentment,
tenia una vessant espiritual,
però també tenia una vessant lúdica.
Hi pujaven nois i noies,
homes i dones, amb nens i nenes.
Era una festa familiar.
Jo recordo haver-hi pujat amb els meus pares i avis.
Era la festa de primavera
i tothom hi anava mudat
amb vestits de colors clars
i sobretot blancs.
I els homes duien tots llavors camisa blanca
i esperdenyes de festa,
també blanques.
Santa Creu, aquell lloc isolat,
es convertia en una gran festa,
tant pel rector
com per les masies de Can Serra,
Can Portell,
Can Calopa,
Can Ferriol
i més tard també
per tota la gent que vivia
a les casetes de la Pedrera Sanson.
Com tots els aplecs,
l'acte central
era la celebració de la Santa Missa,
una missa solemne,
cantada amb la participació
de l'Orfeo Pàtria de Molins de Rei
i potser fins i tot alguna vegada
de l'Orfeo Enric Morera,
amb els goig de Santa Creu
i l'himne de la Creu
compost pel mestre Miquel Blanc.
I després,
una ballada de sardanes al matí
i una altra a la tarda.
Aquestes ballades de sardanes
van inspirar a dos compositors,
Julià Canals,
de Molins de Rei,
que va compondre la sardana
Aires de Santa Creu
i en Jaume Ventura,
que va escriure una altra sardana
titulada
La pleg de Santa Creu.
A l'hora de dinar,
a Santa Creu llavors,
no hi havia cap bar
ni cap restaurant
i el menjar es portava de casa.
Moltes vegades era menjar preparat,
tipus ensaladilla,
truita de patates
i carna rebossada,
però també hi havia
que es feia unes costelles
i carn a la brasa
i fins i tot alguna paella.
Aquesta trobada festiva
es va celebrar fins l'any 1976,
o sigui,
durant més de 50 anys.
L'evolució del temps,
la possibilitat de poder anar més lluny
per disposar d'altres mitjans econòmics
i de transport,
van fer perdre l'esperit
i el tipisme d'aquest apleg
i va propiciar
que alguns poc arrelats al territori
comencessin a desvirtuar l'ambient
i l'esperit de la trobada
i l'any 1977
ja no es va organitzar,
però va quedar
en la memòria
de tots els que hi havien anat.
Es va celebrar el centenari
del primer apleg a Santa Creu
i des de Molins de Rei
hi va haver la iniciativa
començo, començo, començo.
L'any 2010
es va celebrar el centenari
del primer apleg a Santa Creu
i des de Molins de Rei
hi va haver la iniciativa
de recuperar aquesta festa,
organitzant-ho
no el dilluns de Pasqua,
sinó el dissabte més pròxim,
el 14 de setembre,
festa de l'exaltació
de la Santa Creu.
I a poc a poc
la pleg en aquesta segona etapa
va anar agafant empenta
i l'any 2017
es va comptar
amb la participació
d'entitats de Sarrià,
de Molins de Rei
i de Sant Feliu,
amb la participació
de gegants,
esbars d'en Saires,
grups de percussió
i de batucada,
cant coral
i naturalment
audició de sardanes
amb coble.
La pleg,
ara celebrat
el mes de setembre,
quan ja no fa falta
pujar-hi a peu
o amb carro
perquè tothom
té cotxe privat
i tampoc fa falta
portar el menjar
de casa
d'on hi ha bars
i restaurants,
té el mateix format
de sempre.
Molts hi pugen a peu,
sortint en grup
des de la plaça
de la Creu
de Molins de Rei
i utilitzen
les zones de pícnic
per fer la carn
a la brasa.
El mossèn
de Molins de Rei,
encarregat
de la parròquia,
celebra la missa
i pugen els gegants
de Molins,
Bernat i Candelera
i ballen els herbals
de Serrià i de Molins
i com no podia ser
d'altra manera
hi ha ballada
de sardanes
amb coble.
Encara que hi hagi restaurants,
quasi tothom
prefereix fer el dinar
a l'aire lliure,
com abans.
Des d'aquí
animo
a la regidoria
de Cultura
i a la parròquia
de Sant Just d'Esvern
a recuperar
aquesta festa
a Santa Creu,
lloc molt estimat
per molts
santjustencs,
perquè tots
el que la vam viure
d'alguna manera
en tenim
un bon record
i penso
que la plec de Santa Creu
forma part
del nostre patrimoni cultural.
Si teniu la possibilitat
d'acostar-vos a Figueres,
podreu veure
al Teatre Museu de l'I
una exposició única,
potser l'exposició temporal
més important
de totes les que ha organitzat
el Teatre Museu
en la seva dilatada existència.
Ha vingut a Figueres
el Crist de Sant Joan
de la Creu,
conegut també
com el Crist
de Port Lligat,
una de les obres
més icòniques
del pintor
empordanent.
Aquesta obra,
Gaudí,
la va pintar
el seu estudi
de Port Lligat
entre juny
i novembre
de l'any 1951,
tot i que el seu procés
es va començar
molt abans
després d'haver estat
durant vuit mesos
als Estats Units.
Aquest quadre,
després d'haver-se
exposat a Barcelona
i a Madrid,
va anar a la Galeria
Lefebvre de Londres
i després de diverses
negociacions,
el Museu
Kelvin Grove
de Glasgow
la va comprar
per vuit mil doscentes
lliures esterlines
de l'època.
Dalí va pintar
aquesta obra
en un moment
de transformació,
on incorpora
la representació
religiosa
a la seva obra.
D'una part,
veu la tradició
i per l'altra
trenca
amb aquesta tradició.
És una obra
que enllaça
dos períodos creatius
de Dalí
en un moment
en què volia
convertir-se
en un clàssic
per un cantó
i en un salvador
de la pintura moderna
en un altre.
Treballa la tècnica,
la textura
i la llum
i podríem dir
que sense ser-ho
és una obra
hiperrealista.
L'any 1950,
Salvador Dalí
va a Àvila
i visita
el Monestir
de l'Encantació
fundat per Santa Teresa
de Jesús
i allà
el pare Bruno
Froesat
li ensenya
un petit dibuix
d'un Crist crucificat
realitzat
per Sant Joan
de la Creu.
El dibuix
representa
un Crist
vist des de dalt
i serà
a partir
d'aquella imatge
i dels somnis
posteriors
que Dalí pintarà
una de les seves
obres mestres
anomenat
Crist de Sant Joan
de la Creu.
Estèticament,
aquesta representació
de Crist
és una de les més
maques
que s'han fet
és un Crist
en què Dalí trenca
amb la iconografia
que s'havia fet
fins llavors
de Jesucrist
i ens el mostra
des d'una perspectiva
diferent.
Aquest Crist
no sabem
si està viu
o mort.
El seu cap
el veiem des de dalt
i no sabem
si està així
perquè és mort
o perquè està
contemplant
la vista
que té
els seus peus.
És un Crist
que no té sang.
Està representat
com surant,
amb les mans
i els peus
sense cap
ferida visible,
amb un anell
al dit anul·lar
de la seva mà esquerra
i lligat a la creu
amb unes corretges.
No porta
corona d'espines
i els seus cabells
són curts,
un detall
que pot semblar
menor
però que el fa especial
ja que hi ha
ben pocs Crist
amb el cabell curt.
Aquests cabells
estan tan ben fets,
semblen tan reals
que et dóna
la sensació
que els pots
pentinar
amb els dits.
La creu
està posada
d'una manera
inclinada
i està recolzada
en el no-res.
Al fons
hi ha la silueta
de les muntanyes
de l'abadia
de Port Lligat
i a sota la creu
la platja
amb dues barques
i un pescador.
Diuen que la barca
que hi ha penjada
al pati de butaques
del museu
sota la cúpula
transparent
és del mateix model
de la que va pintar
aquí
de l'I
en aquest quadre.
En els primers temps
del cristianisme
no es representava
Jesús a la creu.
El càstig
de la mort en creu
era tan humillant
era una humillació
tan gran
que no es podia
representar
així
a Jesucrist.
Es comença
a representar
Jesús en la creu
després
de la oficialitat
del cristianisme
de Constantí
a través
d'una cleu
gloriosa
o en forma
de majestat
com l'escultura
que tenim al menac
anomenada
Majestat Batlló
on apareix
Jesús a la creu
sense cap mena
de patiment
i vestit
com un emperador
bizantí.
La representació
de Crist a la creu
ha evolucionat molt
i no serà
fins al segle
XIII-XIV
quan es comença
a mostrar
el dolor
i el patiment
de Jesús
que serà molt exagerat
en l'època
del barroc.
Cada període
per diverses raons
es representa
Jesús a la creu
de maneres
diferents
però apareix
Dalí
i trenca
tots els esquemes.
Dalí
en aquella época
estava en un moment
de la seva vida
que es coneix
com el període
místic i espiritual
per això
visita
Àvila
per viure
l'atmosfera
que van viure
Santa Teresa
i Sant Joan
de la creu
és un període
que va
bé després
és un període
que ve després
del llançament
de la bomba atòmica
una cosa
que amb ell
li va impactar molt.
No podem oblidar
tampoc
que Salvador Dalí
coneix
l'obra de Velázquez
i que Velázquez
té un Crist
exposat
al Museu del Prado
que és una pintura
tenebrista
amb un fons
absolutament negre
com el de Dalí
però el cos
de Jesús
és blanc
és la llum
i és clar
Dalí
el coneix
i també
ho vol fer també.
Per Dalí
el seu Crist
no és patiment
és bellesa.
Ell busca
un model real
un model
no massa musculat
però no
excessivament prim
un cos
bonic.
La bellesa
diu
és el camí
que porta a Déu
i Dalí mateix
explica
que vol expressar
en aquest Crist
la bellesa
metafísica
del Crist
Déu.
Aquest
no és l'únic Crist
que va pintar Dalí.
L'any 1954
després d'una estança
a Nova York
en va pintar
un altre
el Crist
hipercubus
on també representa
a Crist
sense cap senyal
de patiment
cap clau
cap ferida
sense corona
d'espines
i amb els cabells
curts
amb una creu
que no és una creu
sinó una sèrie
de cups
on davant
està el cos
de Jesús
com l'habitant
aguantant-se
en el no res
en quatre cubets
petits
que representen
els claus.
al peu
d'aquesta creu
hi trobem
la figura
de Gala
representada
com si fos
la Mare de Déu
amb unes vestidures
fetes
d'uns plecs
en roba
perfectes.
Al fons
el paisatge
d'aquest Crist
també és portlligat.
Aquest Crist
es troba actualment
al Metropolitan
de Nova York
però al Museu de Lí
hi ha un estudi
geomètric
que va fer
per representar
els cups
seguint
el tractat
d'arquitectura
de Juan de Herrera
l'arquitecte
que va fer
l'escorial.
El Crist
de Port Lligat
estarà exposat
junt amb el quadre
propietat del museu
La Cistella del Pa
que Dalí
va pintar
el 1945
i que podria
representar
l'Eucaristia
fins al dia
30 d'abril
i és una ocasió
única
ja que
no tornarà
potser a venir
mai més
per veure'l.
Jo
ja m'he comprat
l'entrada
per anar-hi.
Anar a Nova York
ja queda una mica
més lluny.
Avui sí que us porto
unes notícies
de dues sortides
que s'han organitzat
des de la parròquia
i que tindran lloc
els propers dies.
La primera
és
la típica
trobada
arxiprestal
que s'organitza
cada any
en què participen
totes les parròquies
de l'arxiprestat.
Aquest any
aquesta trobada
tindrà lloc
el proper dissabte
13 d'abril
a la parròquia
del Papiol.
El lema
d'aquesta trobada
és
Som cridats
a ser poble
de Déu.
El punt de trobada
serà a les 9.30,
o sigui,
a dos quarts de 10,
a la rectoria
de la parròquia
de Papiol
i després
d'un breu esmorzar
es farà una visita
a la parròquia
dedicada
a Santa Eulàlia
i als seus entorns.
Després
es passaran a escoltar
a dues persones
que ens parlaran
del paper
que poden tenir
els preveres
i els laics
en una comunitat
parruquial
i a l'Església
en general.
Els parlaments
aniran a càrrec
de Teresa Valero
que forma part
d'ÀUTEM,
l'Institut
del Lideratge Pastoral
apadrinat
per la Facultat
de Teologia
Vicenç Ferrer.
ÀUTEM
és una paraula
d'origen llatí
que significa
aixeca't
i que la Teresa
ens diria
que també vol dir
mou-te,
no et quedis aturat
davant la gran
secularització
de la nostra societat.
Ella
és coordinadora
d'ÀUTEM,
un projecte
que engloba
a diversos programes,
el del Lideratge
Sacerdotal,
el del Lideratge
dels Laics
que formen
l'equip del sacerdot.
ÀUTEM
ajuda els mossents
a crear
i consolidar
una església renovada,
proporcionant
al mossent
les eines necessàries
per transformar
la seva parròquia.
I en aquesta trobada
ens parlarà
concretament
de què és el que esperen
els Laics
dels sacerdots.
La segona part
estarà a càrrec
del mossent
Emili Marlès,
actual rector
de la parròquia
del monestir
de Sant Cugat
del Vallès.
mossent Emili
és llicenciat
en Ciències Físiques
per la Universitat
de Barcelona
i a més a més
va estudiar
la Facultat
de Teologia
de Catalunya,
sent actualment
vicerrector
de la mateixa facultat
i també
vicerrector
del Seminari
de Terrassa.
Ell parlarà
sobre el que és
el que esperen
els sacerdots
dels laics.
Després de les dues
dissertacions
hi haurà una estona
de col·loqui
amb petits grups,
cosa que aprofundirà
el coneixement
mútu dels feligresos
de les diverses
parròquies
i es finalitzarà
amb una Eucaristia
concelebrada
per tots els mossents
assistents.
Mentre es durin
aquestes activitats,
s'han organitzat
activitats
per la canalla,
a fi
que els adults
puguin aprofundir
en les seves temàtiques
amb més tranquil·litat.
Sobre les dues,
tindrà lloc
el dinar de Germanó.
No sé si encara
us podeu apuntar,
però si us interessa,
si més no,
podreu llegir
tota una sèrie
d'explicacions
de mossèn Emili
que estan publicades
a la revista
Nou Sant Cugat,
algunes
amb títols
tan suggeridors
i interessants
com
La Sociedat de la Neve,
Rufthor,
El jazz de la vida,
Agafa'm la mà,
què tinc a dir
en un enterrament?
Jo,
que no hi aniré,
sí que em penso
a llegir
alguns d'aquests articles.
I la segona sortida
és la que han organitzat
el dia primer de maig,
recuperant
una antiga tradició
d'abans de la pandèmia,
el cos
de portants
del Sant Crist.
Aquest any
han escollit
una visita
a la cova
de Sant Ignasi
de Manresa.
El santuari
de la cova
de Sant Ignasi
de Manresa
és un conjunt
d'edificis construïts
sobre la cova
al costat
del riu Cardaner
on,
segons la tradició,
es recollia
Ignasi
per pregar
i on va escriure
els famosos
exercicis espirituals.
És un conjunt monumental
format per l'Església,
l'espai d'acolliment,
la vancova
i la cubeta,
una gran estructura
barroca
com totes les construccions
ignesianes.
L'any 2022,
en ocasió
del 500 aniversari
del pas
de Sant Ignasi
per Manresa,
l'Església
va remodelar
totes les parets
i ho va recobrir
amb uns mosaics
increïbles
fets per l'artista
jesuïta
Marco Ivan Rumping,
on s'exposen
diferents moments
de la Bíblia
i de l'Evangeli.
Digne de veure, eh?
Es sortirà
amb autocar
del parador
a les 9 del matí
i es té prevista
la tornada
a les 7 de la tarda.
Primer de tot
es farà una visita
guiada al santuari
i al museu.
Després
se celebrarà
una missa
a la mateixa església.
El dinar
de Germanó
tindrà lloc
a la mateixa
casa d'espiritualitat
dels jesuïtes
en el mateix complex
i després de dinar
s'anirà
a fer un recorregut
passeig
pel passeig
de la Sèquia
de Manresa.
Aquesta sortida
és oberta
a tothom
i si hi voleu anar
teniu temps
d'anar-vos
a apuntar
a l'acabada
missa
d'onze
dels diumenges.
El cost
de la mateixa
és de 30 euros.
Jo us ho recomano.
Doncs penso
que Manresa
és un lloc
que està aquí
a tocar de casa
però
potser sigui
una mica desconegut
i només
pels mosaics
d'aquest
mosaixista
jesuïta
val la pena
de visitar.
I ja ho veieu.
Us he posat
una mica de deures.
Ja ho sabeu.
Sempre us envio
a visitar coses.
és una deformació
professional.
I ara
si no us voleu cansar
i em voleu tornar a escoltar
sintonitzeu
Ràdio Desvern
dissabte
a dos quarts de dotze
del migdia.
Ara escoltes
Ràdio Desvern
sintonitzes
Ràdio Desvern
la Ràdio de Sant Just
98.1
Ràdio Desvern
98.1
Ràdio Desvern
98.1
Bé, doncs jo no separo la brossa.
Em fa mandra.
Tu sí?
Esclar.
Marcel,
cada cosa em toca, eh?
Esclar.
Reciclar
Reciclar
és massa evident
per no fer-ho.
Envasos de cartró i paper,
el contenidor blau
o el covell del porta-porta.
Generalitat de Catalunya
sempre endavant.
Ara escoltes
Ràdio Desvern
sintonitzes
Ràdio Desvern
la Ràdio de Sant Just
98.1
Ràdio Desvern
98.1
Ràdio Desvern
98.1
Cara B,
un programa
per a arqueòlegs
de la música moderna.
Cada setmana
ens endinsarem
fins als racons
més amants.