VEUS DE LA PARRÒQUIA
Avui no podem comptar amb la nostra col·laboradora habitual,
la Imma Periques està fora del país, però sí, tenim una altra invitada.
Molt de gust, presentem la Mònica.
Mònica, quin és el nom sencer?
Mònica Parra Ràfols.
Molt bé. Lloc de residència, sisplau?
Barcelona.
Quin treball guanyes la vida?
Treballo a l'Ajuntament de Sant Just.
Any de naixença, sisplau?
El 72.
Per què deus estar aquí avui?
Per presentar el llibre, per parlar del llibre, no?
El llibre, que és el reflex de tot un recorregut que és important a la teva vida.
El primer moment en què et vas plantejar conèixer i ajudar els migrants, quant va ser això?
Va ser, per casualitat, el 2015, perquè jo estava de vacances a Polònia i va esplazar tota aquesta crisi de governs europeus, ho diríem així.
I vaig anar a Hongria i em vaig adonar de tot el que estava passant.
Jo estava fent fotos i vaig arribar a Barcelona, vaig explicar al meu col·lectiu de fotògraf, fotovimento, el que estava succeint.
I vam continuar fent fotos.
El que passa que en un moment donat, a mi les fotos, no tenia les mans per les fotos.
Jo veia que anàvem passant coses i vaig dir, jo no sé si tu aquí fer alguna cosa que no sigui fer fotos, perquè hi ha molta gent fet fotos.
I vaig començar a ser voluntari a diferents espais.
Has recorregut bona part d'Europa ajudant gent migrant, fonamentalment crec que són gent que vol entrar als països de la Comunitat Europea.
Sabries dir-nos els llocs que has estat?
Sí, aviam si me'n recordo.
He estat a Grècia, he estat a Hongria, he estat a Croàcia, he estat a Sèrbia, he estat a França, he estat a Espanya, a Canàries.
Ceuta, Melilla, i dintre d'aquests països, a diferents illes i a diferents ciutats.
Deies que d'una reportera, d'una fotògrafa, se'n va sortir una voluntària.
Una voluntària que també vol comunicar quina és la seva experiència.
I això ho fas, fonamentalment, penso, a través del llibre Migrar i resistir.
Quan va sortir la idea d'aquest llibre i per què?
La idea d'aquest llibre no va sortir si vaig escriure el llibre.
El que passa és que jo anava prenent notes de moltes coses que veia i moltes situacions de vulneracions de drets
i anava apuntant-ho tot en una llibreta.
Llavors, en aquests viatges d'anades i tornades, jo vaig anar-me informant també de moltes coses de la meva família,
perquè la meva família havia estat migrant i també havia estat refugiada al camp d'Argelé, a França.
I també perquè el meu amic amer, amb una d'aquestes viatges a Grècia que jo anava anotant, em va dir
què fas? I jo dic, mira, vaig anotant sempre el que veig.
I em va dir, estaria molt bé que escrivissis tot això perquè nosaltres no ho podem fer perquè estem molt cansats per fer això.
I això va ser una cosa que a mi em va conscienciar molt tots aquests factors i vaig dir, això s'ha d'explicar.
Aquesta Europa negra ha de quedar reflectida en algun lloc.
La gent ha de saber que això, aquesta part de la història, ha existit.
En aquest llibre es descriu el teu pas i el pas dels teus col·laboradors, ajudants i amics, etcètera,
per aquests països en frontera, en frontera per entrar a la Unió Europea.
En concret, qui et sol acompanyar en aquests repostatges i cooperacions a tants llocs d'Europa?
Bueno, la meva gran família, que és Fotomovimento, que són els meus companys de fotografia,
amb els que hem viscut moltíssimes coses, no només allà, sinó aquí.
Aquests podria dir que són els meus principals companys del viatge,
però també és un viatge molt íntim en molts moments, perquè jo vaig sola,
no es pot dir sola, perquè mai estàs sol, perquè les persones refugiades, immigrades,
sempre t'acullen, per tant mai et sent sol.
I també he conegut molts voluntaris i voluntàries activistes pel camí,
o sigui que sempre he trobat moltíssima gent, llavors hem fet molta pinya sempre tots.
Són situacions molt dures en les que necessites recolzament,
sobretot als vespres, quan arribes a l'apartament o als hotels i tens cap ahir tot el que has vist,
doncs sempre trobes gent amb la qual pots compartir tot el que estàs veient i patint,
perquè pateixes molt.
Són viatges, efectivament, de patiment, de veure realitats dures, com bé dius.
Ara, si haguéssim de triar-ne una per la seva negativitat,
és a dir, el que més t'ha colpit d'algun lloc,
algun lloc que recordis especialment, potser per la seva cruesa.
Bueno, en realitat, tot el que vas veient a cada viatge,
penses que no et pot colpir res més del que ja has vist, no?
I te n'adones que no, que són situacions diferents i que totes et van colpint.
A mi potser el que em va quedar molt, molt gravat va ser la frontera serbo-croata,
a Sèrbia, sí, perquè és d'una duresa climàtica,
ja de molta calor a l'estiu, molt de fred a l'hivern,
i d'una violència policial molt extrema, no?
Perquè ells fan el que diuen el The Game,
que és aquest intent de joc que intenten fer cada vegada per passar la frontera,
i la gent arriba colpejada, sense mòbil, descalça,
les mouen i les deixen a 3 hores o 4 de la frontera.
I la policia allà encara és molt militar,
encara s'arrossega molt el tema de la guerra que va haver-hi, no?
Sèrbia, Bòsnia, hi ha molta...
encara entre ells hi ha molt mal rotllo i...
En Coriàcia també, mal rotllo.
Sí, sí, sí.
Has arribat a fer amistat amb la gent ajudada, amb la gent migrant?
Sí, sí, són la meva família, la meva segona família,
que jo mai a la vida hauria pensat que trobaria una segona família tan àmplia, no?
Jo he procurat, he procurat, evidentment amb tothom perquè no puc,
continuar parlant amb les persones,
els pares i les mares m'envien fotos dels nens i les nenes,
es van fent grans, molts eren petitons, ara ja són adolescents...
Han aconseguit entrar a Països de Unió?
Sí, perquè jo vaig estar...
El temps que vaig estar més va ser el 2017 i el 2016
i llavors encara hi havia les reubicacions a Europa.
Llavors moltes d'aquestes famílies han entrat
i estan a França, a Alemanya, a molts llocs, a Espanya.
El que passa és que hi ha molta gent que s'ha quedat pel camí.
Jo, per exemple, vaig fer un amic que es deia Abram, que era l'Eritrea,
i que jo mai més he sapigut en estar.
Això és una cosa que a mi em persegueix molt,
perquè l'Abram estava a Ventimiglia, a Itàlia,
va arribar a París perquè em va escriure i em va dir que havia arribat a París,
però el va anar a ingressar perquè li va venir molta ansietat,
molts problemes psicològics.
que ell havia estat en un centre d'atenció a Líbia,
l'havien torturat, l'havien violat, havia estat esclau
i el van haver d'ingressar per temes mentals.
I mai més he sabut d'ell, mira, que l'hem buscat,
amb amics que vam coincidir,
i mai hem sabut si l'hem deportat,
si el continuem buscant, però portem molts anys
i l'Abram no ha prescut mai.
És difícil mantenir aquesta constància en la búsqueda
quan segurament hi ha hagut, no sé, dificultats serioses a la seva vida.
Sí, nosaltres pensem que el vam deportar,
perquè a mi em va enviar un dels últims missatges,
deia que estava a l'hospital psiquiàtric, a París,
però que el volien deportar,
i aquí vam perdre la pista.
Llavors, suposem, hem mirat les xarxes,
no hi ha activitat, no hi ha activitat a Facebook,
no hi ha activitat a Instagram,
llavors, o li ha passat alguna cosa
o l'han deportat.
Quina és la situació actual a les fronteres europees?
En quina zona de la nostra Europa
hi ha una situació més candent
i de més pressió?
Bé, queda clar que Grècia i Itàlia
continuen sent uns llocs d'entrada ja perpètus,
que sempre està passant gent,
potser ara el lloc més bèstia és Canàries,
perquè està entrant moltíssima gent
i moltíssima gent que entra morta ja.
Bueno, fa una setmana, dues,
surt aquesta embarcació, no?,
que portava gent a dins morta
i això és una constant cada dia,
o gent que arriba molt malalta
i amb l'estat molt greu, no?
I llavors tenim aquesta viola russa a Polònia,
que és com l'última entrada,
que és terrible,
que fa un fred brutal fa molts mesos,
que la gent s'està morint congelada
i la resposta d'Europa ha estat
començar a construir una tanca, no?
I sortien totes les màquines i a Polònia
alçant una altra tanca a Europa,
com si no en tinguéssim suficiència.
Llavors, en aquesta situació,
el voluntariat, com ara el teu i el vostre,
vaja, és efectiu?
Es nota una feina millor?
És efectiu perquè som molt conscients
que estem posant tiretes,
no és efectiu perquè això...
Vull dir, és efectiu en el sentit
que estàs acompanyant emocionalment a persones,
els estàs ajudant a que tinguin menjar,
a que es vesteixin,
que són necessitats bàsiques,
és molt assistencialista
i, per tant, podria dir que són tiretes
perquè això hauria de passar
per una solució política,
d'obrir fronteres,
posar vies legals i segures
i acollir a totes aquestes persones
que necessiten començar la seva vida.
Seria la resposta a la situació?
És a dir, encara podem fer coses?
Els països, els governs sobretot, els voluntaris?
Podem continuar posant tiretes, no hi ha més.
No hi ha més.
I fer pressió activa, denunciar...
Bueno, mira, una cosa que s'ha aconsegut fa poc, no?
Tots aquests menors
que eren exclusos del sistema
i ara a Espanya podran treballar
i han de quedar-se aquí, no?
Es van aconseguint poques coses,
però hi ha molta feina.
L'organització Open Arms
està formada per tècnics
que juguen la vida rescatant persones
de la Mediterrània,
que és precisament el nom de la pel·lícula,
de fer la pel·lícula.
Hi ha pel·lícules sobre la immigració?
Moltes, moltíssimes, cada vegada més.
Ara fa poc vaig veure a Edu,
que és molt bonica,
tot i que hi ha coses que no són,
no reflexen la realitat,
però n'hi ha moltíssimes.
Jo, l'última d'Open Arms,
no l'he vista a Mediterrània,
també és veritat que a mi em costa
veure aquestes coses
perquè em recorden moltíssimes coses,
però vaig veure a Toquima
i, bueno,
és com ells salven a moltíssima gent,
que és el seu dia a dia,
estar allà salvant gent
de que no mori.
I arriscant la seva pròpia vida,
i per què...
Sí, sí,
arriscant la seva vida.
Susten el mar...
I a més que, bueno,
ja hem vist imatges
quan, per exemple,
estan en la frontera amb Líbia,
els libis disparen, no?
I ells estan allà.
I no només això,
sinó que se'ls acusa
cada dos per tres,
han de passar pels tribunals,
els hi paren les vaixells,
etcètera, etcètera, etcètera.
És una criminalització total
cap a aquest voluntariat.
Tornem al llibre,
al teu llibre,
Migrar, resistir.
Per què creus
que aquest llibre enganxa?
Penso que enganxa
perquè estem acostumats
a veure
a totes aquestes persones
com números, no?
20.000 persones mortes,
3 persones han passat la tanca,
i aquestes persones
tenen uns noms,
unes vides,
i llavors en aquest llibre
s'explica
el que qualsevol de nosaltres
les seves emocions,
els seus somnis,
el que volen en un futur,
i ens veiem una mica reflectits
nosaltres mateixos
com a persones, no?
Un tu a tu és,
jo podria ser aquesta persona
que un dia per l'altre
és a marxar del seu país
i em podria passar a mi.
Llavors jo penso
que això és el que fa que
hosti,
que l'actor digui
uau,
és que això no és una cosa
que em quedi lluny,
és que em pot passar un dia a mi.
Aquest hipotètic lector,
on ha de trobar,
on s'ha de dirigir
per comprar,
migrar i resistir.
Migrar i resistir
és a l'editorial Descontrol,
i està, per exemple,
a l'AIE,
està a la Ciutat Invisible,
a Barcelona,
està a Cal Llibreter,
està,
si entreu a la web
de Descontrol,
l'editorial Descontrol,
veureu tots els llocs,
està a Llibreia Girona,
Tarragona,
o en els estats
diferents llocs de Catalunya.
Va bé la promoció?
Sí,
va molt bé,
i va molt bé en català,
està anant molt bé en castellà,
i ara comencem
amb l'anglès,
que una,
coses meravelloses
que passen,
no?,
que una noia
va venir a una presentació,
tenia una empresa
de traductors,
i m'han traduït el llibre
gratuïtament,
els traductors,
perquè se sàpiguen
aquestes històries.
El llibre acaba
en una situació,
diguéssim,
de càlcul econòmic,
gens habitual
en les altres publicacions.
Explica, sisplau,
com s'ha calculat
el preu del llibre.
Bé,
això és molt atípic
en les grans editorials,
però passa molt
amb les petites,
amb les cooperatives
o editorials molt petites.
Al final del llibre,
ells posen,
per exemple,
treball d'impressió,
5 en 80,
treball d'edició,
2 en 10,
el que s'endú la llibreria,
5 en 40,
i el que s'endú l'autora
o l'autor,
que són 1 en 90.
És una manera
de demostrar
el preu
que costa
cada cosa
que hi ha en un llibre
i el que costa,
perquè molta gent
els llibres a vegades
es posen en un preu
que estan disparats.
I penso que és una manera
molt honesta
de mostrar
com funciona
un editorial.
Això és transparència pura.
Transparència pura i dura.
L'Ajuntament de Sant Lluís
és soci
del Fons Català
de Cooperació
i el Desenvolvament
i a través d'aquest fons
ajudarà
en un dels projectes
a les persones refugiades
atrapades
a l'illa de Lesbos.
veus conèixer el projecte
perquè l'has informat
potser?
Jo ja el coneixia abans.
Aquest projecte
és del d'Albo
que és a Brout
que és un grup
d'advocats
que estan a Lesbos
fa molts anys,
des del 2016
em sembla,
que ells el que fan
és garantir
que es compleixen
totes les coses
quan hi ha entrevistes,
quan es demanen asils,
quan es demana protecció
i llavors
que hi hagi un traductor
amb l'idioma
que s'ha de fer
una entrevista,
que si hi ha una deportació,
sàpiguen que hi ha una deportació
i on va aquesta persona deportada.
És una manera
de legalment
poder ajudar
totes aquestes persones
que estan superperdudes,
que no saben ni l'idioma,
moltes vegades
els deneguen els papers
i no saben ni per què,
doncs és un ajut legal
perquè aquestes persones
puguin continuar
el seu camí,
si més no defensar-se.
L'elecció dels tres projectes
que a través del fons
l'Ajuntament costeja
ha sigut feta
a través d'un procés participatiu.
N'esteu contents
de la resposta de la gent
o se n'esperava més?
Jo penso que estem molt contents.
De fet,
pensàvem que seria menys gent
la que contestaria.
N'hauria de ser molta més
perquè penso que
tots els ciutadans i ciutadanes
haurien de preocupar-se més
per aquests projectes
de cooperació,
participar-hi,
informar-se,
però és un bon concepte.
de començament,
tot és començar.
El Bulletí Municipal
informa que
han participat
en aquest procés
50 persones
que han emès
un total de 126 vots,
que són els que valen,
perquè cadascú podia votar
fins a tres projectes.
Fora d'antena,
preparant el programa
amb la Mònica Parra,
hi havia un aspecte
que també volíem incloure,
alguns més.
El de la militarització,
és a dir,
tu has passat
per moltes fronteres
i has vist
el tracte
que la policia
o l'exèrcit
tracta
les persones
que venen
de l'est
o que venen
de l'Àfrica.
Com és això?
Això és el pitjor
solució que tenim ara
perquè és que Europa
destina els diners
a un grup
que es diu
Frontex,
que són com els militars,
els policies
que hi ha a fronteres,
i es va firmar
un conveni,
Europa va firmar
un conveni
amb què aquestes persones
tenien la potestat
o el dret
de deportar
persones
si s'havien de deportar-les,
fer devolucions
en calent,
disparar en el cas
que creguessin convenient,
que havien de disparar
perquè corria perill
no sé què,
quin perill podien córrer,
davant de persones
sense armes,
però aquest és un problema
que tenim
que és que estem destinant
diners i diners i diners
amb militarització,
amb càmeres censores,
amb murs,
els sem murs,
paguem a Frontex,
tripliquem els pressupostos
i els diners
que s'haurien de destinar
per dignificar
la vida d'aquestes persones
no existeixen,
i jo crec que és el mal
que tenim a Europa.
En la frontera espanyola
amb Ceuta
actua el Frontex
o actuen directament
els cossos?
Guàrdia Civil.
Guàrdia Civil,
directament.
L'has visitat
també a la frontera de Ceuta?
Sí,
el que passa
que jo
no he vist mai
ni una arribada,
ni...
no ho he vist.
Ni el salt,
ni el salt.
No, no ho he vist,
no ho he vist.
Però et consta que...
Sí, sí,
els meus companys
de Fondo Vimento
van estar-hi més temps,
van estar-hi una setmana,
dues,
una setmana i mitja.
I sí,
i a més,
tu vas a fer fotos
i estàs constantment
i estàs constantment
perseguit
per la policia marroquina
i per l'espanyola,
no?
Què estàs fent aquí?
Quines fotos fas?
Un control molt bèstia.
Has retrobat
la fotografia
o de moment
que t'aparcada?
No,
està per...
Bé,
jo sempre vaig fent fotos
amb el mòbil
per falta de temps,
eh?
Perquè no tinc temps
d'editar,
de pujar les fotos,
d'escarregar les editar.
Vaig continuant
fent fotos amb el mòbil
però estic molt centrada
en això,
en conscienciar,
a tot arreu
on em demanen.
Jo vaig
a escoles,
centres cívics,
centres d'adults,
biblioteques,
llibreries,
aquest cap de setmana
estic a la llibreria
de llavors,
hospitalet.
I per tot Catalunya,
per tot Espanya,
em centro en això,
a la consciència
que necessitem
per,
si més no,
per entendre
les causes estructurals,
per entendre
per què està passant això.
No criminalitzar,
sinó per què està passant això,
no?
En el que gran part
de culpabilitat
és la nostra,
no?
Espolis,
a tota Àfrica,
bombardejos a Síria,
anem a Afganistan,
anem a Irak,
ho deixem tot
vangar por ombro
i clar,
nosaltres marxem
i llavors arriben les persones
i criminalitzem amb elles,
no?
tenim molta part de culpa
nosaltres.
Una resposta
que va ser
bastant
nombrosa
dels ciutadans
de Sant Jús
va ser la col·laboració
quan
veu anar a Calé.
Sí.
Allà ja
va fer aquella recollida
va ser dura a Calé
també.
de roba
tan nombrosa,
tan important,
però com va anar allò?
Deies ara
que havia estat
una cosa dura.
Us vau acompanyar?
Anàveu tu i a Joan Poll?
I vam anar al Joan Mora
d'Acció Solidària
i jo al Joan Poll
de Justícia i Pau
i va ser molt bonic
perquè els tres ja ens coneixíem
però va ser
a nivell de companyia
va ser molt bonic
però jo crec que els tres
vam quedar com molt tocats
perquè Calé
que ara ja està allà desallotjat
però ara torna a haver-hi gent
de fet els meus companys
ja...
Cada dos per tres
desallotgen i tornen.
Ara torna a haver-hi molta gent
els meus companys
ja potser m'ho i entomar-se
la setmana que ve
perquè és que allà està
el canal de la mànega
i la gent vol clau Anglaterra
llavors sempre hi ha gent
i tot que la policia va
és que la migració
no deixarà de venir
ni deixarà de
d'intentar creuar
és que
hem d'intentar
normalitzar aquesta situació
dignificar les vides
i
i deixar de
treure'ls als llocs
fer-los les vides impossibles
perquè ells continuaran venir
perquè han de venir
no tenen altra opció
La Unió Europea
és molt
hàbil
en descarregar-se
responsabilitats a sobre
què hi ha
d'aquest
acord
amb Turquia
que la Unió Europea
paga
el govern turc
perquè faci
precisament de frontera
o
faci simplement
un retorn
als països d'origen
Bueno, no només Turquia
Turquia es van pagar
6.000 milions d'euros
i Turquia
el senyor Erdogan
quan vol
més diners
amenaça
amb què obre portes
tancar portes
passar persones
deixen els refugiades
a creuar el mar
però és que no només tenim
acords amb Turquia
tenim acords amb Líbia
els centres de detenció
que hi ha a Líbia
que són el pitjor
que hi ha ara mateix
al món
ara
de dinamitats
de persones migrades
estan subvencionats
per la Unió Europea
estan pagats
perquè la gent
no vingui
i Espanya té
des de fa molt de temps
tractes amb Marroc
tractes amb Senegal
ara estan arribant
molts nois senegalesos
perquè
el problema de la pesca
a Espanya
està fent servir
la pesca
dels senegalesos
els senegalesos
queden sense feina
llavors
continuem
expuliant
i continuem
pagant a països
tercers
i totes aquestes persones
continuen venint
amb més dificultats
o menys
però continuen venint
I en Grècia
com està l'assumpte?
Grècia
ara té un problema
molt gran també
perquè
va entrar un govern
fa em sembla
que un parell d'anys
que és de dreta
és de dreta
bastant dreta
llavors ell
van treure
les ajudes
als camps
van treure els diners
que s'assignaven
a les famílies
que eren 90 euros
cada setmana
van treure'ls
han tret els menjars
als camps
per tant
la gent
està
molta gent
visquent del menjar
que estan repartint
les organitzacions
han dificultat
moltes
persones
continuar el camí
per tant
han fet deportacions
i
la idea
de la Grècia
és que tots els camps
siguin tancats
que ja ho han aconseguit
després de la pandèmia
i que voluntaris
i activistes
no puguin veure
molt bé
el que passa
hi ha noms
que s'han fet
populars
i Domeni
i Domeni
i Domeni
lesbos
etcètera
la premsa
per això
quan deixa d'estar
una cosa
molt evident
molt nova
etcètera
deixa d'informar
i oblidem
aquests noms
quan els ho havíem de portar
gravats
nosaltres mateixos
i pressionar
com feu vosaltres
perquè
precisament
no fossin
actualitat
quina responsabilitat
creus que els mitjans
de comunicació
tenen
en la situació
de la cooperació
internacional
i de l'ajut
bueno
en la crisi
de governs
europeus
són
unes culpables
també
perquè estan
blanquejant
primer
el feixisme
i el racisme
no és normal
que l'extremadreta
es passegi
pels platós
de televisió
com si estiguessin
parlant
amb un grup
que no incités
a l'odi
primer això
després
que no relaten
veritats
perquè són
mitjans
subvencionats
per governs
per tant
expliquen
el que els governs
volen que s'expliqui
crec que falta
un periodisme
valent
que ja n'hi ha
hi ha periodisme
alternatiu
valent
com el salto diario
com
diario.es
com molta gent
que continua
fent feina
però els mas media
estan totalment
agafats
de la mà
dels governs
llavors
són
part del problema
igual que
les grans
organitzacions
com a
CNUR
són part del problema
perquè
no estan
constantment
denunciant
ho volim de fer
ens queden
tres minuts
Mònica
què ens hem deixat
de parlar?
moltes coses
suposo
però diguem-ne
una o dues
que vulguis
expressar
tu
aprofitant
que estem
com a antena
de la ràdio
d'Esvern
jo
voldria
recordar
que tenim
un conflicte
aquí al costat
que és amb Rússia
i que això
esperem que no passi
absolutament res
però que pensem
que tots són vulnerables
i que les guerres
comencen
un dia per l'altre
i la gent anava a marxar
i això està passant
ara aquí al costat
i llavors
també voldria
aprofitar
per demanar
una vegada més
als governs
que la llei
d'estrangeria
precisament
l'espanyola
s'ha de modificar
la gent
no pot estar
al carrer
sense ajudes
no pot estar
sense papers
no pot estar
de manera il·legal
i patint
gent que ve
de patiment
el que hem de fer
el que hem de fer
és dignificar-los
la vida
i ajudar-los
i acompanyar-los
no em cansaré
mai de repetir
això
i que sisplau
que la gent
miri les causes
estructurals
de tot això
que no sigui
tan egocèntrica
i pensi
d'on ve el coltan
del seu mòbil
d'on
cauen les bombes
a Síria
qui bombardeix
etcètera
etcètera
mirem les causes
estructurals
i entendrem
moltes coses
en el teu ambient
de Sant Jus
o en lloc de treball
etcètera
et sents recolzada?
et sents
això?
amb suport
dels altres companys?
és difícil
sentir-se recolzat
si no has viscut
les mateixes coses
jo en els llocs
que em sento
com un pollet
recolzada
és
amb les persones
que han viscut
el mateix
perquè quan veus
i quan vius
i quan olores
i quan sents
i quan toques
és quan
quan te n'adones
de la magnitud
del problema
llavors
bueno
no sé
d'aquella manera
és complicat
és complicat
viure en un món
que no
no coneixes
i que no has vist
el llibre ha ajudat
que molta gent
em digués
ostres Mònica
ara entenc perfectament
aquella cara de tristesa
que portaves
o allò que ens deies sempre
el llibre serveix
també per això
per entendre
molt bé
gràcies Mònica
ha estat amb nosaltres
Mònica Parra
i Ràfols
amb nosaltres
col·laboradora
en tants projectes
d'ajut
als immigrants
i autora del llibre
Migrar i resistir
esperem que arribi
a moltes llars
Sant Justenques
gràcies Mònica
gràcies a vosaltres
veus a la parròquia
s'acomiada
ens tornarem a sentir
a escoltar
el dissabte
a dos quarts d'onze
del matí
adeu-siau
gràcies a vosaltres
gràcies a vosaltres
gràcies a vosaltres
Fins demà!
Fins demà!