La Catedral de Barcelona
La Catedral de Santa Llúcia és una capella que està adossada a la dreta de la catedral, davant de la Casa de l'Ardiaca,
on potser heu entrat alguna vegada des del mateix carrer o des del claustre, per deixar un lletió i demanar protecció per la vista.
El mateix dia que anàveu a comprar una figureta pel vostre pessebre a la Fira de Santa Llúcia,
una de les fires més boniques i amb més tradició de la ciutat, que es celebra des de l'any 1786.
Llúcia havia nascut a Siracusa, Sicília, a l'època romana.
Es va convertir al cristianisme i, durant la persecució de Dioclesià, va ser martiritzada, sofrint una sèrie de tortures.
La més coneguda de totes és que li van arrencar els ulls i va morir màrtir el dia 13 de desembre de l'any 304.
Seguint la tradició, van portar el seu cos a Constantinople i més tard a Venècia,
on hi ha l'església de Santa Llúcia al costat del primer pont que es troba després de l'estació del tren.
A Barcelona tenim una reliquia d'aquesta màrtir, que és venerada encara avui en dia, el dia 13 de desembre, a la seva capella.
Malgrat que ara ja no té d'anar-hi la guàrdia urbana a controlar la fila de gent, sobretot de dones, que s'allargava per tot el carrer del bisbe.
Santa Llúcia és la patrona de les modistes.
Ara no n'hi ha gaire de modistes, però abans totes les noies aprenien a cosir i el dia de Santa Llúcia no cosien i anaven a Barcelona a venerar la seva patrona.
Era un dia de festa per totes elles, que en època de postguerra no tenien masses ocasions per anar a la ciutat.
La capella de Santa Llúcia es va començar a construir l'any 1257 per iniciativa del bisbe Arnau de Gurb i es va acabar l'any 1268, 30 anys abans que es començés a construir la catedral actual.
Era la capella del Palau Episcopal. Estava separada de la catedral, que llavors era de dimensions més reduïdes,
encara que alguns diuen que el segle XIV s'havia convertit en una capella funerària,
ja que els canonges no la necessitaven perquè no feien vida comunitària.
És d'estil romànic tardà i està rematada per un campanar d'Espadanya.
Primer estava dedicada a les santes verges, però ja al segle XVI va passar a ser la capella de Santa Llúcia.
És una capella petita, de volta de canó, amb dos elements notables.
A l'esquerra, el sepulcre del bisbe Arnau de Gurb del segle XIII, que va estar molt temps tapiat i es va descobrir i restaurar l'any 1891.
I a la dreta, el sepulcre de canonga Francesc de Santa Coloma, que té un bonic calvari tallat amb pedra sobre un fons de vidre babós a la manera dels relleus dels germans de la Ròbia.
L'altar és modern i està protegit per una gran reixa de ferro.
Té al mig la imatge de Santa Llúcia, que està representada com és habitual, amb un platet a la mà on hi ha els seus ulls.
I unes pintures que volen recordar les pintures murals romàniques, on hi ha representades Santa Cecília, Santa Eulàlia, Santa Maria Goretti i Santa Madrona.
La presència de Santa Maria Goretti fa pensar que són pintures molt recents.
La seva façana té una porta semicircular amb arquivoltes, on hi ha representades plantes medicinals, que es feien servir per curar les malalties dels ulls.
Es poden identificar molt bé i qui les va esculpir coneixia força la flora mediterrània.
Bé, doncs aquesta capella estava molt malmesa i es va decidir fer una restauració per prevenir el deteriorament de les pedres externes que s'havia accentuat des de l'any 2007,
a causa sobretot de la pluja àcida i del pas del temps.
L'any 2009 es van iniciar les restauracions amb la recuperació de la recollida d'aigues de la coberta, restaurant les gàrgoles.
La restauració ha estat realitzada per l'empresa ECRA, especialista en restauració arqueològica,
i l'han dut a terme les restauradores Anya Ordóñez i Marina Calo,
que han pogut recuperar també la peça que hi ha al timpà de la porta de la capella,
una pintura a l'oli sobre tela que està enganxada al mur de pedra,
obra del pintor Joan Llimona, de principis del segle XX,
que es trobava sobre una capa de vernís antegrit i no deixava veure res.
Ara, per finalitzar la restauració integral de l'edifici,
només falta restaurar les campanes, que daten de mitjans del segle XIX
i que són obra del fonador Isidre Pallés, i tornar-les a penjar a l'espedanya.
Jo, que hi passo sovint, he pogut constatar que la capella torna a lluir les seves millors gales
i que la pintura d'en Joan Llimona, que ara es veu clarament, és molt, però que molt bonica.
Representa una Santa Llúcia vestida de blanc, com una noia romana,
amb unes esotzenes també blanques.
Esperem que els grafiters, ara, no hi facin de les seves.
Ara us parlaré d'una tradició que jo encara havia vist fer a Sant Just,
a mitjans dels anys 60, del segle passat, esclar.
El dia dimarts de Pasqua.
Era el salpas.
El salpas és un signe de benedicció i protecció de les cases,
principalment rurals i de pagès,
que es fa durant el temps de Pasqua, amb sal mullada en baigua.
La sal és un signe de purificació, de conservació i d'hospitalitat.
El pa i la sal s'ofereix als hostes en signe d'acollida.
Recordem, aquí a Sant Just, que quan arriben els reis al balcó de l'Ajuntament,
l'alcalde els ofereix, a part d'aquella clau màgica
que obre totes les portes de les cases de Sant Just,
el pa i la sal.
Aquest signe d'hospitalitat prové d'un antic ritual romà
i té el seu origen en la benedicció de les llars jueves
en ocasió de les festes de la Pasqua.
El salpas anava acompanyat de tot un costumari amb el seu ritual.
Els pagesos rebien el capellà i els seus acompanyants
i els hi oferien productes de la masia,
ous, embotits, verdures, fruita, fruita seca i algun gotet de vi.
El celebrant beneïa la sal posada en un plat amb una candela al mig
i un cop barrejada la sal amb l'aigua beneïda de les fonts baptismals,
l'espergia per sobre les portes, les quadres, els camps i el bestiar.
I es creia que així estaven protegits contra malures i malalties.
Els escolanets repartien fulles de palma que havien estat beneïdes el diumenge de Rams
i amb aquestes fulles es feien unes creus que també es posaven a les portes i a les finestres
com a signe de protecció i que encara avui podem veure en alguna masia.
La tradició del salpàs no sé si encara es fa en alguna zona rural,
però jo sí que la recordo aquí a Sant Just en època de mossèn Martorell,
que el dimarts de Pasqua, llavors era l'últim dia de vacances i no anàvem a l'escola,
es feia mossèn Martorell revestit amb un roquet blanc i dos escolanets portant una galleda,
bé, era un recipient metàl·lic tipus galleda, el romagós em ha dit que es deia salpacer,
plena de sal barrejada amb aigua, i amb una cullera de fusta agafava una cullerada
i la posava al dintell de la porta, on es quedava enganxada forces dies.
Cara que algunes vegades, alguns nois una mica regrandets, perquè es posava força amunt,
anava i la grataven perquè caigués. No sé si se li donaven diners al rector o alguna cosa
perquè posés la cullerada de sal, però jo crec que no ho posava a totes les cases.
Jo la recordo molt bé a la porta de casa meva, situada més amunt d'on teníem el timbre.
Podia ser que ho posessin a les cases que ho demanaven,
encara que no crec que la meva mare ho hagués anat a demanar mai.
Potser sí que estàvem apuntats en una llista antiga de l'època de mossèn Antonino
i que ho hagués demanat la meva àvia paterna.
També anaven a totes les cases de pagès i els escolanets es queixaven
que tenien de caminar molt.
No sé quan es va deixar de fer, però jo no havia vist mai a mossèn Ramon Graner
passar al Salpàs.
I també crec que quan es va deixar de fer a les cases del poble,
encara es va fer durant alguns anys només a les Masies.
Estem parlant de tradicions que ja s'han perdut.
Ara seria impossible de posar sal a totes les portes de les cases de Sant Just,
però als anys 60 Sant Just encara era un poble rural.
La tercera cosa que us volia parlar, segurament ho heu sentit per la televisió,
és la celebració del 75è aniversari de l'antronització de la Mare de Déu de Montserrat.
El 27 d'abril de 1947, la imatge de la Mare de Déu de Montserrat
fou col·locada en un nou tron a la Basílica, enmig d'un gran entusiasme popular.
Va ser una diada que va anar més enllà del seu sentit religiós i espiritual,
ja que va ser un acte de reconciliació nacional,
de retrobament a Montserrat de persones que havien estat enfrontades per la Guerra Civil.
La imatge de la Moraneta, acompanyada de milers de catalans,
més de 70.000, que omplien les places del monestir després de la missa,
va ser col·locada en un tron de plata ofert per subscripció popular.
La idea de fer un nou tron per la imatge de la Moraneta
la va ternir el pare Adalbert Franquesa,
que se'n va anar a trobar el pare abat Aureli Maria Esquerré
i li va dir que calia trobar una manera per poder protegir la imatge de la Mare de Déu
que havia tornat al seu santuari després de la Guerra Civil
i que ja no duia els vestits antics que la protegien.
La gent, per devoció, la tocava i la podia fer malbé.
Franquesa va recordar que al segle XVI els ducs de Cardona
li havien fet un tron de plata a la Mare de Déu,
que havia desaparegut durant la Guerra del Francès
i que es tindria de trobar la manera de fer-ne una altra.
A la Batescarré la idea li va semblar impossible,
amb tanta gent patint fam en plena postguerra,
però la idea va anar tirant endavant.
L'abadia va editar 3 milions d'estampes de la Mare de Déu
per demanar donatius
i la petició del monestir es va escampar per tot Catalunya.
L'any 1944 ja s'havien recollit 100 quilos de plata i 3 quilos d'or.
La gent, a més de diners,
oferia, per exemple, els coberts de plata
que es regalaven als nens i nenes per la primera comunió.
Els monjos van veure la necessitat
de crear un grup de responsables
que es fessin càrrec dels donatius
i que organitzessin un gran acte
per llibre el regal a la Mare de Déu.
Així va néixer la comissió Abat Oliva,
on es van apuntar nombrosos joves,
molt coneguts ara,
com Maurici Serraíma,
Josep Maria Inó de la Sarte,
Josep Benet,
que havia sigut antic escolar de Montserrat,
Joan Reventós,
Anton Canyelles,
Alexandre Cirici,
Ibanyes Escofet,
Jordi Bonet i Armengol,
molt amic meu,
que deu ser l'únic d'aquella comissió
que encara és viu
i que va ser durant molts anys
rector i arxiprés de la Sagrada Família.
Es van posar en contacte
amb diversos grups
per donar a conèixer la iniciativa a tot arreu.
grups d'excursionistes,
d'escursionistes,
d'escaladors,
d'ensaires,
entitats socials,
culturals i artístiques,
involucrant a parròquies,
congregacions,
ordres religioses,
moviments catòlics,
etcètera, etcètera, etcètera.
Un cop enllestits els treballs,
es va decidir de fer la festa
el diumenge 27 d'abril de 1947.
Va ser un dia de gran alegria
a Montserrat.
S'hi van aplegar
més de 70.000 persones
de totes les comarques de Catalunya
que, en arribar,
anunciaven amb emoció
la seva procedència.
Les autoritats franquistes
no es van poder oposar
a aquest multitudinari acte religiós.
La missa es va fer en llatí,
en un ambient de pregària i devoció,
i es va llegir un text en català,
la visita espiritual
a la Mare de Déu de Montserrat
del bisbe Torres i Bages.
Va ser el primer acte públic
on es va parlar,
tot i que braument, en català.
Després de la missa,
la Santa Imatge en processó,
fou dipositat al seu tron,
des d'on ha acollit,
al llarg d'aquests 75 anys,
la pregària,
les angoixes i les il·lusions
de milions de peregrins
que hi han passat a venerar-la.
Tots nosaltres,
i hem passat més d'una vegada
per davant d'aquest tron,
però de ben segur que no ens hem fixat mai
de com és.
Potser sí que en pujar aquelles escales
hem observat els mosaïs
que es representen
a la dreta a les Santes Verges
i a l'esquerra a les Santes Marres.
I aquell esculanet de fusta
que porta una guardiola per les balmoines.
Però no gaire cosa més.
Doncs ara us explicaré com és.
És un tron de plata,
dissenyat per l'arquitecte Francesc Folguera,
seguint uns dibuixos del pintor Josep Ubiols
i esculpit per l'escultor Roca
ajudat per uns orfebres,
que recorda el retaule perdut del segle XVI
que havien ofert els ducs de Cardona.
Hi ha uns relleus de plata
que resumeixen la vida de Maria.
A l'esquerra,
la nativitat de la Mare de Déu,
festa antiga a Montserrat
que es celebrava el 8 de setembre,
dia de les Mare de Déus trobades.
I a la dreta,
la visitació de Maria a Isabel.
A sota hi ha una frase en llatí
sobre un fons vermell que diu
Tu ets l'honor del nostre poble,
que ens recorda que la Mare de Déu de Montserrat
va ser anomenada patrona de Catalunya
l'any 1881 pel papa Lleó XIII,
a instances del bisbe Urquinaona,
gran devot de la Mare de Déu.
A dalt hi ha la corona, el llira i el sceptre,
que van oferir a la Mare de Déu
també el poble de Catalunya
per subscripció popular.
A sota hi ha un Sant Jordi,
que com ja sabeu,
és també patró de Catalunya,
que té en un cantó l'escut de Catalunya
i a l'altre l'escut de Montserrat.
I més avall hi ha Sant Miquel,
que és el protector de la muntanya,
i que té a la dreta Sant Iscla
i a l'esquerra Santa Victòria,
que són els copatrons del monestir.
A banda i banda hi ha els escuts
de tots els bisbats de Catalunya
amb Sant Pere i Sant Pau.
Al sòcal, fet de pedra de la muntanya,
hi ha una arqueta que no es veu,
on hi ha 54 pedres
que els escaladors van anar a buscar
als 54 cims de la muntanya
i els van donar a la Mare de Déu
com a símbol de totes les muntanyes
de l'univers.
Les parets estan recobertes
de mosaics venecians
dissenyats pel pintor Josep Ubiols
i portats a terme per Santiago Padrós.
A un cantó hi ha representada
l'escena de Jesús a la Creu
quan li diu a Joan
que Maria és la seva mare,
o sigui, la Mare de tots.
I a l'altre cantó, Pentecostés,
Maria amb els apòstols,
o sigui, amb tots nosaltres.
També en un cantó hi ha representats
els monjos, entre els quals destaca
Bernat de Boil,
que va anar a Colón, Amèrica,
quan va fer el seu segon viatge,
i va expandir allà
el culte a la Mare de Déu de Montserrat.
I a l'altre cantó, els peregrins,
on podem veure Jaume I,
Carles V,
el bisbe Torres i Bages,
Verdaguer,
Antoni Gaudí,
Dorotea de Xopitea...
A més del nou tron,
els debots de la Moreneta
van oferir llànties votives
que són les que estan penjades
al voltant de la Basílica,
ofertes per viles, ciutats,
comarques, gremis,
escoles, associacions,
que són un signe agraït
de la devoció a la Mare de Déu
i que amb la seva llum
fan presents les persones
i les entitats que les van oferenar.
Jo en tinc moltes de localitzades.
Hi ha la dels catalans de Xile,
de Colòmbia,
de les Filipines,
de l'Alguer,
de les colles sardanistes,
del Barça,
de Ràdio Barcelona,
de la cooperativa del taxi.
També entre les de les comarques
hi ha la del Baix Llobregat.
Però el que no he sapigut veure
és on hi ha la llàntia del rei Moro
que va portar Joan d'Àustria
a la Batalla de la Pan.
Encara que em suposo
que és una llegenda
que un altre dia
us tindré d'explicar.
Ara, a l'apartat d'Història,
parlaré de les escoles Núria.
El mes passat
vaig llegir el full perruquial
que s'havia mort la Pepita Mèndez
i em va venir al cap
tots aquells records
de quan ella ens ensenyava matemàtiques
i més tard llatí
a les escoles Núria.
I he parlat que podia parlar una mica
d'aquestes escoles.
Encara que la meva idea
de les escoles Núria
sigui una mica distorsionada,
voldria fer aquí
una petita pinzellada
d'aquestes escoles perruquials
que van acollir
tants nens i nenes de Sant Just.
Jo vaig anar a les escoles Núria,
suposo, uns 10 anys,
des que en tenia 4
fins que vaig acabar
el batxillerat elemental
quan en tenia 14.
A Sant Just, llavors,
només hi havia dues opcions
per anar a l'escola,
el Núria i els nacionals,
o les escoles perruquials
i les escoles del poble,
o sigui,
per anomenar-ho amb totes les lletres,
les escoles perruquials Núria
i les escoles nacionals
del carrer Montserrat.
A les escoles perruquials Núria
hi anàvem,
més o menys,
tota la gent que érem de Sant Just
i als nacionals
hi anaven els nens i nenes
que eren fills d'emigrants
i no hi havia pràcticament
cap relació
entre uns nens
i els altres.
Quan jo hi anava
no tenia cap idea
que les escoles perruquials
fossin tan antigues
i que molts dels pares
dels nens i nenes
que hi anaven
també havien sigut alumnes
de la mateixa escola.
Nosaltres,
les nenes,
portàvem una bata
de ratlletes blanques i blau
fosc
amb un llaç de color verd
al coll.
No sé per quin motiu
el verd
era el color
de les escoles Núria.
i les nenes
que anaven als nacionals
portaven la bata blanca.
Els nens
de totes dues escoles
portaven
les mateixes bates
de ratlles blanques i blaues.
Les escoles Núria
es van fer
per voluntat personal
de mossèn Antonino.
Això és una cosa
que no m'invento, eh?
Doncs es conserva
un escrit personal
de mossèn Antonino
dirigit als futurs
rectors
sucessors seus
que diu textualment
Mireu com la nina
dels vostres ulls
les escoles Núria.
no són, no,
cap obra superflua
perquè sí,
fruit d'un caprici personal.
Han estat
preparades
i pensades
des de molt de temps
i encara que no prou
m'hauria agradat
fer més preparació.
I jo crec
que va escollir
el nom
de la mare de Déu
de Núria
perquè ell
era de Ripoll.
Es van beneir
el dia 4 de novembre
de 1933
i es van inaugurar
l'endemà.
Aquestes escoles
havien estat
una de les coses
més estimades
per mossèn Antonino
de les que
se sentia
molt orgullós.
Doncs a l'arxiu
parruquial
també hi ha
un fulletó
escrit en castellà
dirigit a totes
les esglésies
que donava
consells
i animava
els diferents
rectors
de qualsevol
poble d'Espanya
perquè dediquessin
temps i espai
per poder tenir
escoles pròpies
on hi posava
fins i tot
els plànols
de les escoles
Núria
perquè servissin
de model
per a altres
construccions
escolars.
Encara que aquí
sembla que tot
vagi a ser molt fàcil
no ho va ser tant.
A mossèn Antonino
li rondava pel cap
aquesta idea
de fer unes escoles
parruquials
ja des de principis
dels anys 30.
Unes escoles
que tinguessin
un ensenyament
modern
però on
s'ensenyessin
també els valors
religiosos
a partir d'un humanisme
cristià
per contrarrestar
una mica
amb les escoles
de l'Ateneu
que oferien
un ensenyament
molt avançat
però que eren
laiques.
Va estar buscant
per Sant Just
un terreny adient
per construir
les escoles
que no fos
massa lluny
de l'Església.
L'empresa
constructora
Fills de Magí
Campreciós
tenia un magatzem
al carrer
Bona Vista
no massa lluny
de l'actual
emplaçament
de les escoles
però a ell
li va semblar
massa petit.
També va valorar
el petit camp
de bàsquet
que tenia
la parròquia
al carrer
dels Dolors
i fins i tot
va pensar
en l'edifici
de Cal Andreoli
antiga residència
del cònsul
italià
al carrer
de la Font
darrere
el parador
però era
un edifici
pensat
per ser
una vivenda
i encara
que era
força gran
hauria costat
massa diners
remodelar-lo
i a més a més
estava llunyíssim
de la parròquia.
Finalment
es pogueren
adquirir
uns terrenys
on es van construir
el número 100
del carrer Bonavista
que segons consta
en els llibres
de la parròquia
va costar
100.000
pessetes.
Les escoles
no es van poder
escripturar
en nom
de l'Església
doncs
en aquells anys
l'Església
no podia
tenir
propietats
i no va ser
fins l'any
1934
després
de la construcció
del primer pis
que es va
trobar
la solució
d'escripturar-les
per un valor
de 200.000
pessetes
a nom
d'un patronat
escolar
del que n'era
president
un representant
del bisbe.
A l'arxiu
parroquial
encara hi figura
aquest document
amb un anex
que diu
que el patronat
va comprar
tot l'edifici
l'any 1952.
Aquesta idea
de fundar
un patronat
va ser una bona
iniciativa
de mossèn Antonino
doncs
d'aquesta manera
ell considerava
que si en un futur
un altre rector
no estigués
interessat
en tenir
unes escoles
no seria
l'Església
sinó el patronat
qui decidiria
la seva continuïtat.
El primer
que es va construir
van ser dues aules
de pàrvols
a la planta baixa
bé de fet
era l'única planta
que existia llavors
però de seguida
es va plantejar
seriosament
la necessitat
d'unes aules
per nens i nenes
més grans
i es van començar
la construcció
d'un primer pis
amb aules separades
per nois i noies
que ja van funcionar
al curs
1934-1935.
La matrícula
fou iniciada
amb nens i nenes
de tots els estaments
socials del poble
doncs
el més important
era omplir les aules
i si alguna família
no podia pagar
se'ls rebaixava
la quota
i fins i tot
se'ls donava
una beca.
Durant la guerra civil
totes les escoles locals
es van unificar
en unes escoles laiques
i les classes
van passar
a ser mixtes
i els alumnes
es van poder
classificar
per edats.
L'any 1939
van tornar
a la seva
legítima propietària
l'església.
Llavors
també
es van establir
classes nocturnes
diàries
per nois i noies
que a causa
de la guerra
no havien pogut
tenir un ensenyament
de qualitat
i que ara
en tenir ja 14 anys
tenien que ajudar
les seves famílies
anant a treballar.
Van pensar
que amb aquestes classes
podrien suplir
les seves deficiències
i ampliar
els seus coneixements.
Les escoles
van continuar creixent
i fó al curs
1958-1959
quan mossèn Antonín
ja no hi era
que es va inaugurar
una segona planta
de l'edifici
que permeté
disposar
de més espai
per rebre
la creixent demanda
de places
i poder
atendre
correctament
l'increment
de matrícula.
Després
en el curs
1962-1963
es va construir
a sobre
l'edifici
de l'altre
cantó
del pati
un pis
com prefabricat
sense cap separació
que es va fer servir
de part volari.
Va ser llavors
quan es van començar
a portar bates
de quadrets
de color rosa
les nenes
i de color blau
els nens.
Les escoles
sempre han anat
passant penúries
econòmiques
i en diferents ocasions
l'inspector
de la delegació
provincial
de l'ensenyança
s'havia ofert
per resoldre-ho
fent-se càrrec
de les escoles,
del seu patrimoni
i dels seus deutes
però el patronat
mai no ho va voler.
Finalment
a causa
de la disminució
d'alumnes
per la baixa natalitat
i també
per la millora
de la qualitat
de les escoles
públiques
les escoles
deixaren
de ser
parruquials
i deguts
a les moltes
dificultats
econòmiques
que tenien
se'n va fer càrrec
una associació
de pares
que les conduïren
durant força temps
per molt bon camí.
Però donades
les circumstàncies
d'haver d'adaptar
el centre
a les noves lleis
d'educació
va passar
com en altres
escoles petites
que no podien oferir
tot el que la llei
demanava
i van tenir
que tancar
definitivament
el 26 de juliol
de l'any
1996.
No he volgut parlar
aquí
dels mestres
i les mestres
que van
ensenyar
amb més o menys
encert
a tots aquells
nens i nenes
de Sant Just.
Però els que m'esteu
escoltant
si vau anar
a les escoles
núries
ja sabeu
qui són
i els podeu
recordar.
Amb el tancament
de les escoles
perruquials
Núria
però
va desaparèixer
una part
de la història
de Sant Just.
i si ens voleu
tornar a escoltar
ja sabeu
que tornarem
a estar en antena
el dissabte
a dos quarts d'onze
del migdia.
Fins llavors.
Fins llavors.
a la ràdio
de Sant Just.
98.1
Ràdio Tosfer
98.1
Ràdio Tosfer
98.1
És que ni que tinguéssim
els diners per fer.
a la ràdio
a la ràdio
de Sant Just.
a la ràdio