I dream of gardens in the desert sand. I wake in vain and eh, eh, eh. I dream of lovers as time runs through my head. I dream of rain and eh, eh, eh. I lift my gaze to empty skies above. I close my eyes to rare perfume and the sweet intoxication.
I was in the desert sleep. I wake up in LA, LA. I dream of living this time with you by my side. See, there's a lost in LA, LA. A shining face, a secret love. It's just a lie, LA, LA. A sweet break, you'll never judge me no more.
Remember me, I'll be the horse in the snow, this desert island square through, as the sweets intoxication of the foes.
Connecta't al català. Vine al consorci per a la normalització lingüística i apren català o millora'l. Des del nivell inicial fins al nivell D. A classe o des de casa.
Tens més de 140 punts de servei arreu de Catalunya. Saber català té molts avantatges, tant en el món professional com en les relacions socials. Informa't en el web cpnl.cat. A Sant Just Servei Local de Català. Ens trobareu a les escoles. Carrer Montserrat número 2.
Veus de la parròquia.
Veus de la parròquia és l'audició que porta a les vostres llars tota la informació de la parròquia del sac just i pastor. I també d'altres temes com són la societat, la religió i l'humanisme d'arreu on es produeix la notícia.
Recordeu que veus de la parròquia s'amet ja des d'avui i tots els dimecres a dos quarts de vuit del vespre. I en segona audició els dissabtes a dos quarts d'onze del matí. Sempre a la sintonia de ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada.
Amics ullents, molt benvinguts a l'audició Veus de la parròquia en la seva 21ena temporada. Ui, ja tant fa. Com passa el temps, com passa el temps. E tant. Doncs estem molt agraïts de comptar amb la vostra companyia durant aquests minuts que Ràdio Desvern dedica a la divulgació de temes de la nostra parròquia i d'altres com són assumptes socials, religiosos o de caire humà. Sempre dintre de l'audició Veus de la parròquia.
La lectura de l'Evangeli dona entrada a l'audició d'avui. Diu Sant Mateu. En aquell temps, Jesús digués als deixebles aquesta paràgola. Amb el regne del cel passa com amb el propietari que, sortint de bon matí, ha llogat treballadors per a la seva vinya. Va fer tractes per un jornal i els envia a la seva tasca.
Sortia altra vegada, a mig matí, a trobar d'altres a la plaça sense feina i els diguer. Aneu també vosaltres a la meva vinya. Us pagaré el que sigui just. I ells hi van anar, pels vols de mig dia i a mitja tarda. Tornà a sortir i va fer el mateix. Una hora abans, de pondre's al sol, encara en trobar d'altres i els diguer. Què feu aquí tot el dia desbegats? Ells li contesten.
És que ningú no ens ha llogat. Ell els diu. Aneu també vosaltres a la meva vinya. Al capvespre l'amo de la vinya diguer a l'encarregat. Crida als treballadors i paga'ls el jornal. Comença pels que han vingut més tard i acaba pels primers. Vingueren, per tant, els qui feia una hora que treballaven i cobraren el jornal sense.
Quan tocaran els primers es pensaren que cobrarien més. Però van cobrar el mateix jornal. En veure això, rondinaven i deien al propietari. Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres que hem hagut de suportar el pes de tota la jornada i la calor. Ell va respondre a un d'aquests. Company, quin mal t'he fet? No havíem fet tractes per un jornal. Doncs pren el que et toca i vés-te'n.
Aquest darrer jo li vull donar igual que a tu, que no puc fer el que jo vull a casa meva. Tens enveja perquè soc generós? Així els darrers passaran a primers i els primers a darrers.
Notícies d'Església. Iniciem aquest espai de Notícies d'Església amb la ressenya que feia el nostre senyor Rector Mosent, Joaquín Ríos, en el full informatiu del passat diumenge sota el títol 10 anys d'Església diusasana.
El passat dia 12 es complia el 10è aniversari de la creació de la nostra església diocesana de Sant Feliu de Llobregat i el nostre bisbe Agustí ens va convocar a tots els que poguéssim de la comunitat diocesana a participar d'una celebració eucarística d'acció de gràcies a la catedral. Davant d'aquest aniversari,
he fet les pensades següents i de les que us faig partícips. És cert que la sessió de l'Església barcelonina i formació de les diòsesis de Sant Fabiu i de Terrassa es va fer d'una manera precipitada, reservada i dubtosament transparent en la seva intenció d'origen.
La realitat és que ara ja som església particular i tenim el nostre bisbe propi com a pastor responsable dels cristians catòlics que residim en el territori establet com a marc d'acció de tota la pastoral que s'hi organitzi en la vida de les diferents comunitats parroquials, centres d'aculta i d'altres.
El fet de cindir-nos de Barcelona ha fet perdre, penso, la riquesa de molts grups organitzats, de projectes, institucions organitzadores, companys preveres animadors d'accions pastorals, etc. Però tot això no ens ha fet perdre la veritable i única comunió en la fe
amb tots ells, que permet, si es vol, continuar perquè som la mateixa església universal, encara que concretada territorialment diferent.
Amb això últim vull dir que els qui més han notat la divisió hem estat els preveres que estem al servei de les comunitats parroquials perquè depenem d'un bisbe diferent i com a col·laboradors seus que som seguim les seves indicacions i els projectes pasturals que amb ell anem configurant però amb més limitació de companys del que Barcelona suposava.
Amb tot hem aconseguit més proximitat personal amb el bisbe i per tant més coneixement mutu i anar seguint ben a prop el camí concret que anem fent com a església. Les comunitats també ens coneixen més i és més fàcil trobar-nos, compartir punts de vista i tirar endavant projectes. En més coneixement i proximitat personal entre tots els que els puguem dur a terme.
El bisbe, igualment, és més proper a les comunitats i li permet conèixer més la realitat de la diòssi. Com a església, tenim molts valors positius pel fet de ser més petita territorialment i en menys densitat d'habitants.
Per tot plegat, ens cal donar gràcies a Déu i aprofitar la nova situació que disposem, i a la vegada aprofundir el sentit de comunitat, que és germana per una acció pastoral oberta a tothom i no reduïda a accions litúrgiques, a pura administració de documents.
centre de cultes sense vida o grups tancats, i sí de persones que treballen perquè l'Evangeli arribi al coneixement de més gent amb el testimoniatge més cristià per part de tots els que som de l'Església de Jesucrist a Sant Feliu de Llobregat, signat mossèn Joaquim Rius.
Assemblea General del Col·legi Diaconal serà el proper 19 de setembre a les 19.15 hores a la Casa de l'Església. El Col·legi Diaconal aplega tots els diaques de la diòcesi de Sant Feliu de Llobregat constituint un òrgan de diàleg, consulta i col·laboració amb el disbadiu Cessà que el precedeix sobre matèries tan específiques del Diaconat com de caire pastoral.
20 anys de l'associació de familiars de malalts d'Alzheimer del Baix Llobregat. El motiu d'aquest aniversari, el bisbe Agustí presidirà una Eucaristia d'acció de gràcies el proper dissabte, 20 de setembre, a les 12 del migdia, a la catedral de Sant Llorenç.
El proper 6 d'octubre començarà una nova edició del curs Ciència i Fe en diàleg, organitzat per la Facultat de Teologia de Catalunya amb el patrocini del Pontifici Consell per a la Cultura. El curs vol ajudar els cristians a donar raó de la seva fe davant les preguntes que poden sorgir des de la ciència, cas galileu, evolució i creació,
Val la pena treure el nas per la pàgina web. La pàgina web és ciènciaifebcn.com Molt bé, doncs ja ho sabeu. Heu escoltat Notícies d'Església.
Fe i actualitat.
Dintre de l'espai fe i actualitat, us oferim uns fragments de la crònica de Carmen del Riego, que va publicar el diari La Vanguardia el passat diumenge, referent-se a la invitació que fa el govern del sant pare perquè visiti l'estat espanyol amb el motiu del cinquè centenari del naixement de Santa Teresa de Jesús. La invitació que fa el govern del sant pare. És que he dit malament una preposició. El govern de l'estat,
El govern de l'Estat, el sant pare. És que ha dit malament una proposició i s'entenia a l'inrevés. Amb una invitació pel papa francès sota el braç. Així va viatjar a Roma la vicepresidenta del govern, Soraya Saez de Santa Maria, encarregada de les relacions amb el Vaticà.
Una invitació perquè el suma pontífics visiti Espanya el 2015, a motiu de les celebracions del cinquè centenari del naixement de Santa Teresa. Amb aquesta invitació, el govern espanyol reitera i oficialitza la invitació que ja li van fer Felip i Letícia durant la seva visita al Vaticà i tot just després de ser proclamats reis.
El viatge del Papa a Espanya l'any que ve va ser una de les qüestions que la vicepresidenta del govern espanyol va tractar amb el secretari d'Estat de la Santa Seu, Pietro Parolin, nou en el seu càrrec i amb qui s'haurà de mantenir les relacions oficials. La vicepresidenta ja va conèixer el seu antecessor, el cardenal,
amb qui es va entrevistar durant la visita de la vicepresidenta del Vaticà amb motiu de la proclamació de Juan de Ávila.
Seguim amb temes de les pàgines de religió del diari La Vanguardia. En elles es refereixen al sant pare com al papa Periferi, escriu Eusèbio Val, corresponsal a Ciutat del Vaticà.
Ja el dia en què va ser elegit i va aparèixer davant els fidels a la plaça de Sant Pere, va fer broma dient que venia de la fi del món. Després, en les seves humilies, entrevistes i textos, francès va començar a parlar en freqüència de les perifèries existencials,
de la necessitat que l'Església surti a buscar la gent que trepitgi les fronteres més problemàtiques de la societat on l'anunci de l'evangeli és més necessari. L'especial atenció de Jorge Mario Bergoglio
El papa agentí i el primer jesuita per les perifèries es va plasmar aviat en les seves prioritats de desplaçaments a Itàlia i a l'estranger. No van ser les grans diòcesis com Milà o algun santuari marià les primeres destinacions del nou puntífex.
El juliol del 2013, Francesc va sorprendre els seus col·laboradors quan va decidir trasladar-se a la diminuta illa de l'Empedusa, el territori italià més meridional proper a la costa africana. El papa no podia resistir les imatges diàries de naufragis i d'immigrants que arribaven amb vells pesquers a punt de ser desvellestats.
Volia fer un gest davant Itàlia i davant Europa sobre el drama humà del Mediterrani. Va vetar la presència d'autoritats nacionals i va alertar sobre la globalització de la indiferència. Mesos després va estar a punt de tornar a l'Empedusa quan es van ofegar més de 360 persones en un sol vaixell. Al final, hi va enviar l'almoiner pontifici, l'arquebisbe polonès Konrad Krajewski,
que va prestar ajuda espiritual als bussejadors que van fer la ingrata tasca de recuperar els cadàvers al fons del mar. Francesc va fer el viatge al Brasil perquè hi havia una cita programada i inel·ludible, la Jornada Mundial de la Joventut.
va gaudir de tornar a Llatinoamèrica, al seu continent, de trobar els joves i de visitar les faveles de Rio de Janeiro, un paradigma de la perifèria. Però el seu primer viatge exterior lliurement decidit va ser a Terra Santa,
Jordània, Palestina i Israel el març d'aquest any en un esforç per fomentar una atmosfera de pau tràgicament trencada poc després pel conflicte de Gaza i per denunciar la dramàtica situació dels cristians a l'orient mitjà. El papa va tornar a sorprendre quan va triar la següent destinació, Corea.
un vol de 12 hores en ple agost per passar 5 dies sencers en un país asiàtic amb només 5.400.000 catòlics. Però el papa tenia les seves raons, per tenir a cuidar els catòlics de la perifèrie asiàtica, d'un continent dinàmic on la fe en Jesucrist creix en proporció molt superior a altres zones del món.
Corea, a més, és un exemple únic d'entrada del cristianisme no amb missioners, sinó gràcies al propi descobriment d'èlits laiques locals que per la seva opció religiosa van ser perseguides amb gran crueltat fins a finals del segle XIX.
A Francesc el va commoure aquesta història dels màrtirs coreans i va voler retre'ls homenatge. La seva presència al país permetia, així mateix, apel·lar a la pau i a la unitat en la fracturada península relíquia de la Guerra Freda.
Alguns diuen que el papa té un estil de començar-ho tot des de la perifèria, va ironitzar el mateix francès davant els periodistes durant el vol de tornar de Roma des de Segur.
Ho va fer quan explicava els seus pròxims viatges. El primer de la llista, el diumenge 21 de setembre, serà ni més ni menys que Albània. Bergoglio va recordar que aquest antic bestió estalinista va ser l'únic estat comunista que es declarava expressament ateu a la seva Constitució i que va destruir gairebé 2.000 esglésies de totes les confessions.
Per què visita Albània, que és una mica més petit que Catalunya i que té poc més de mig milió de catòlics? Exactament el 16% de la població. Quina raó pastoral o estratègica el porta a passar una llarga jornada tirana, capital d'un país pobre on hi ha 124 parròquies, 8 bisbes i 146 saldots? Potser és perquè la mare Teresa de Calcuta era albanesa.
La decisió de Bergoglio d'anar a Albània, d'explorar aquesta perifèria europea als Balcans es deu a la seva difícil història recent i a les ganes de premiar la formació d'un govern d'unitat nacional entre musulmans, ortodoxos i catòlics. La presència del Papa.
Aquest dia és un dia tots els pobles poden treballar junts, va explicar a la conferència de premsa en tornar de Corea. La destinació fixa al calendari serà properament a Filadèlfia el setembre del 2015 per a la trobada de les famílies.
Segurament Francesc quinclaurà Nova York i Washington. Li insisteixen molt perquè vagi a Mèxic i també a Espanya, però dubta. El gener del 2015 sí que viatjarà a Sri Lanka i a les Filipines, Àsia una altra vegada, i el seu gran desig és visitar l'Àfrica. Fa la sensació que se sent atret pels reptes més complexos, que vol semblar l'Avangeli als confins propers i llunyans i submergir-se sempre
en les perifèries.
En aquesta tasca evangelitzadora, cap a la perifèria, s'observa el terrenyà d'aquest sant pare, reflectit en el document L'Alegria de l'Evangeli, exhortació apostòlica publicada el 24 de novembre del passat 2013. D'aquest document hem de destacar unes frases senzilles que mostren el seu esperit acollidor en vers tots els éssers humans. Diu així.
Qui vulgui viure amb dignitat i plenitud no té altre camí que reconeixer l'altre i cercar el seu. Per l'església l'opció dels pobres és una categoria teològica, abans que cultural, sociològica, política o filosòfica. Vull una església pobra per als pobres. Ells tenen molt per ensenyar-nos. I continua.
És vital que l'Església surti a anunciar l'Evangèlia a tothom, a tot arreu, en totes les ocasions, sense demores, sense fàstic i sense por. Les obres de l'amor al purisme són la manifestació externa més perfecta de la gràcia interior de l'esperit.
Déu no s'amaga aquells que el cercen amb el cor sincer, encara que ho facin a les palpentes, de forma imprecisa i difusa. L'amenaça més gran és el gris pragmatisme de la vida quotidiana. La fe es va desgastant i degenerant en masquinesa. Es desenvolupa la psicologia de la tomba, que a poc a poc converteix els cristians en mòmies de museu.
No ens deixem robar l'alegria d'enunciar l'evangeli. Que Déu ens alliberi d'una església mundana sota vestidures espirituals o pastorals. Aquesta mundanitat asfixiant es guareix assevorint l'aire pur de l'esperit sant. No ens deixem robar l'evangeli.
Com a tema final d'avui,
Us oferim gloses que escriu Enric Puig Joffre Jesuita. Aquesta primera sota el títol La pregària que acompanya. Recordem que el podeu trobar al full dominical dels tres bisbats. Tant el de Terrassa com el de Sant Feliu i el de Barcelona. La glosa està amb els tres fulls. Sí, perquè té el de Barcelona i el d'aquí i és a tots dos. Es titula La pregària que acompanya.
Una senyora anava a visitar el seu marit i ingressat a urgències. Per arribar a la dependència on era internat passava per un passadís en què alguns malalts ocupaven uns llits. Feia aquest recorregut tres cops al dia. En una de les ocasions observar una senyora que plorava en un dels llits. Era una persona polida, endreçada, d'uns 80 anys. S'interessava pel seu estat. Què li passa? Necessita alguna cosa?
Li respongui, estic espantada i em sento sola. Conversaren una estona i des d'aquell dia, després de visitar el seu marit, quan passava per davant la malalta, li feia algun comentari. Que tal, com està?
Ha anat bé la tarda? Avui té bon aspecte. I en la darrera visita del dia li desitjava bona nit. Uns dies més tard del llit estant, la senyora malalta li comunica amb un to alegre que acaba en plor. Demà marxo i torno a casa.
L'altra senyora, que aquell dia anava acompanyada d'una neta seva, s'apropà i li feu un petó alhora que li preguntava, es creien vostè? Davant la resposta afirmativa li proposar, ara que ja no ens veurem, podem seguir unides per la pregària. Jo rezaré, cada nit, una Ave Maria per vostè, faci mateixa el vostè per mi. L'endemà, al vespre, ja no hi era en el llit del passadís.
La senyora que visitava el seu marit res a l'Ave Maria cada nit. La neta que seguia la conversa es preguntava el per què de la proposta de pregàdia de la seva àvia. Recordar, però, les ocasions en què li havia parlat d'estimar el proisme, de la compassió, de l'amor, del bon samarità, de reconèixer Jesús en els altres.
L'àvia estava preocupada, i molt, pel seu espós i pel procés de la seva malaltia. Restar oberta, però, a la petició de la desconeguda que es creuà en el seu camí i demanar ajuda. Desconeguda en qui va saber descobrir una germana al rostre del crissofren. No s'ho va pensar dues vegades. No va ser endevades. Tampoc per la neta.
No li ha fet cap comentari a l'àvia, però el gest ha estat motiu de reflexió per la noia i una lliçó de solidaritat, d'allò que els cristians anomenem també caritat, amor als altres. Ell ens conforta en totes les nostres adversitats perquè nosaltres mateixos, gràcies al consol que rebem de Déu, sapiguem confortar els qui passen alguna pena.
signat Enric Puig Joffre de la Compania de Jesús. I del mateix autor, Enric Puig Joffre, jesuïta, podem escoltar, acollir els germans.
Missa vespertina d'un dia laborable en una església de la gran ciutat. Un grup de persones de diverses edats d'orígens sud-americà se situa al primer banc. Previament han demanat si es pot oferir la missa en sofragi d'un familiar germà d'algú d'ells, traspassat al seu país setmanes enrere. No van poder assistir a les exèquies i voldrien oferir la missa pel seu repòs prop de Déu pare.
porten la fotografia del difunt en un senzill marc, segons els seus costums, i segueixen la celebració amb devoció. Quan acaba, mentre els altres fidels van sortir de l'església, el celebrant els convida a apropar-se, i el peu del presbiteri els demana detalls sobre la seva població d'origen, la seva arribada a la ciutat, a què es dediquen, la relació amb el difunt, també les circumstàncies de la seva mort.
si estableix una bona comunicació. Se senten acollits, considerats i manifesten la seva satisfacció. El sacerdot, per acabar, els convida a ressar junts un pare nostre pel germà traspassat. És un moment emotiu de pregària familiar.
un gest de bona acollida accresial. Els cristians hem de ser conscients de la problemàtica de la immigració, conscients i disposats a ser testimonis d'acolliment amb aquells que tenim a prop, el veí de l'escala, el company de treball d'estudis, el dependent, el taxista,
o el cambrer que maten l'amic o l'amiga dels fills, també l'indigent que endavant el moina. És ben cert que les persones tenen tot el dret a buscar millors condicions de vida fora del seu país d'origen, per bé que exercir-lo comporta sovint allunyar-se de llocs i persones estimades.
És ben cert també que l'acolliment, el fet d'haver-los acceptat com a ciutadà vinculat al lloc que acull, ajuda a portar i superar el trencament que comporta la migració. Feu-vos solidaris de les necessitats del poble sant. Practiqueu amb delè l'hospitalitat.
Com a ciutadans, tots tenim molt clar que abandonar una persona accidentada seria un acte no només immoral, sinó també delictiu. Com a cristians, potser la nostra actuació davant els necessitats també hauria de seguir uns estàndards més exigents. No oblideu de practicar la hospitalitat. Gràcies a ella, alguns, sense saber-ho, van acollir àngels. Signat també per Enric Puig i Jofre.
Hem arribat als moments finals de Veus de la parròquia. Amb les veus de Joana Algarra i Pere Oliver. Ha controlat el so i les músiques. En Carles Hernández i Rius. Us esperem en aquesta sintonia ràdio d'Esvern el proper dimecres a dos quarts de vuit del vespre. I recordeu que el proper dissabte tornem a repetir aquesta audició a dos quarts d'onze del matí. Fins aleshores, a tothom. Adeu-siau. Adeu-siau.
Al Just a la Fusta parlem de tot el que passa a Sant Just.
Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca ningú li pot dir res. Busco sempre aquella notícia una mica positiva. Tant d'èxit de públic està omplint gairebé cada dia.
Si volem veure un d'aquests drus més de casa, hi ha moltes oportunitats, molts festivals. Tu t'equivoques en un penal en un Barça-Madrid, pots quedar crucificat a perrida. Tot se soluciona, amb el temps tot se soluciona. Just a la fusta, vivim-se en just en directe. Cada matí, de 10 a 1. Caram, un programa per arqueòlegs de la música moderna.
Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat.
De dilluns a divendres de 4 a 5 de la tarda, relaxa't amb estils com el chill out, el smooth jazz, el funk, el soul o la música electrònica més suau. 100% música relaxant. Cada dia de dilluns a divendres i de 4 a 5 de la tarda. Smooth Jazz Club. Hi esperem.
Ara escoltes ràdio d'Esperm, sintonitzes ràdio d'Esperm, la ràdio de Sant Just.
60 i més. El Carles riu perquè jo dic i més. A veure que vol dir això de més. Vosaltres noteu la meva veu que jo tingui 60 i més? Doncs ja està. Tenim 60 i més, ja està.
perquè tens el goig de conservar la veu molt ben conservada i no fas imprudències que fan, o fem altres avis, de nedar molt en piscines plenes de cloro, de nedar al mar contaminat o els que fumen tota mena de coses. No, no, jo no he fumat. Per no dir mentides, he fumat a tota la meva llarguíssima vida tres cigarretes.
Jo puc assegurar que el que em fa molt bé la veu és el cloro de les piscines. Darrerament, en una piscina que es van passar amb el cloro, no sé quanta gent ha hagut d'existir. I tant, és horrorós.
Bé, estimats veïns, ja tornem a ser aquí. Hem fet vacances i hem gaudit de l'estiu i de les bones estones compartides amb família i també amb els amics i coneguts. A veure si aquesta temporada us animeu a venir aquí a la ràdio i ens expliqueu alguna anècdota que heu viscut.
Si heu fet algun viatge interessant, ens ho podeu fer saber. I també podem fer tertúlia de les coses viscudes aquests mesos que més ens han impactat. Perquè els que hem estat, o hem tingut la sort de passar uns dies a fora d'aquest país, ja que veure, escoltar les notícies, com parlaven de nivell polític, tot el de vessall de notícies sobre la família Ferrusola, els seus dèbils en visenda... Però ara això està molt de moda.
Em sembla a vegades que aquestes comentaris i aquest amarillisme, que dic jo, tapen a vegades altres informacions. Però també provoca el personal i provoca debats. A més es ven en diaris.
Semana darrera a setmana han plogut cascades de notícies amb reportatges fotogràfics de l'ex honorable, fent-se llonguis, actuacions tributàries, diligències penals, ex amants enfadades i tota una escudella barrejada de suposats fraus fiscals presumptes blanqueig de diners i tot ben lligat al col·labrot de la Camarga i el xiu-xiu despietat dels capos del PP.
Suposats, que això ho ha dit un noticiari, no ho diem nosaltres. Jo pensava que m'estava ficant amb un berenjinal. Todo es presunto y supuesto. Perquè nosaltres veiem les notícies de la tele, les caricatures de la premsa...
i, a més, el que tenim una certa tendència... A criticar. I que som ninotaires. Això tu. El deber de los monigoteros, dels ninotaires, és treure'l una mica de punta a les coses que passen. I, esclar, posats a dir-li la nostra, després de llegir tants articles sobre els traps bruts del pujolisme, hi ha gent que sempre ens fem preguntes.
L'honorable senyor Mas va ser la madreta d'en Pujol, diuen molts, el seu preferit i elegit parell. Com és que no en sabia res sent l'home de màxima confiança? El senyor Mas va entrar a la Generalitat com a conseller d'obres públiques i més endavant va ser conseller d'economia. O era de molt bona fe o els altres ho van amagar molt bé. O l'estúcia dels Pujols ha estat superlativa o el president
És algú molt despistat. Ah, jo també ho penses tu o ho has llegit algun lloc? No, jo a vegades ho penso també perquè es veu una persona amb molt bona cara, vull dir que no ho sé. Excés de bona fe? No ho sé també. O sap més del que explica.
o passat l'onça de setembre ja només cal parlar de la ve baixa i deixar que nous fets ens facin oblidar les aixecades de camisa d'alguns dels nostres dirigents. I el marro, el marro que hem vist aquests darrers dies, els que hem estat a Madrid?
Com se n'enfoten alguns, no? Sí, sí, però escolta'm... Sí, sí, però... Sí, sí, que realment sí. En aquest moment, en aquest cas, tenen certa raó. Tenen cert motiu, no? Raó. Perquè, escolta'm, encara la justícia no ha dit la seva.
Hi ha una paraula que és molt bonica, en estado embrionario.