Bona nit
Bona tarda, amics oïdors de Ràdio d'Esbert.
En tots vostès, veus de la parròquia.
Com els que de més, els dimecres, un cop al mes,
amb la Montserrat Giró. Bona tarda, Montserrat Giró.
Hola, bona tarda.
Us presentem al programa Paraula Viscuda.
Paraula Viscuda, com vostès recorden bé,
tenim una persona, en aquest cas molt, molt amiga,
que és molt amable i ha vingut a col·laborar amb nosaltres.
I el que ha portat, certament, és molt bonic i ja ho veuran vostès.
Ella, que ara la Montse, ens explica una mica qui és, la Pilar.
Bona tarda, Pilar.
Hola, què tal?
De moment tots bé.
La Pilar Lombarte Alvesa és una persona que nosaltres ens l'estimem moltíssim.
Si veiéssiu, té una expressió...
I això que no s'enjustenca, eh?
No.
Té una expressió molt nítida, molt clara, molt bonica.
Ella és barcelonina, amb barrels aragonesa, com a ella li agrada que això es contempli, també.
I tant.
Ha sigut una persona que ha tingut una gran formació, tant a nivell cultural i personal,
però també a nivell acadèmic.
Ella és farmacèutica.
I alguna cosa més.
Hi ha alguna cosa més, sí?
I avui, doncs, tenim el plaer que estigui amb nosaltres i ens donarà a conèixer això que li ha agradat,
però d'alguna manera és aquesta profunditat, perquè jo penso que la Pilar és una persona profunda,
no només de coneixements, sinó també de sentiments.
Pilar ens ha portat a vegades, quan ella ja sap com va el nostre programa d'una paraula viscuda.
I aleshores, com li va dir, a veure, Pilar, tu què ens podries aportar?
Ella sempre llegeix les cartes del cardenal de Barcelona, l'arquepisba Josep Pomella,
Joan Josep Pomella, perquè no solament les considera interessants i molt instructives,
sinó que de totes elles es poden treure uns exemples grans,
que per això segurament el senyor, d'aquesta manera tan planera que té d'explicar les coses,
és quan arriba al poble.
I es fa gràcia perquè, sense saber-ho, doncs, al parlar la Montse diu
Ah, segurament et tracta de la carta als reis.
És una carta que, esclar, segurament es va publicar amb la fetja de passada,
però val la pena i ara nosaltres l'anirem desprinant.
Pilar, ara ens diràs el per què vas triar això.
Bé, hola, a mi el que, al llegir la carta, m'he de dir quasi totes les que escriu,
aquesta em va sorprendre per dues coses.
Primera, perquè era una carta dirigida als reis.
Als reis mags?
Als reis mags.
Sí, no als reis d'Espanya.
Anava a fer un comentari que me'l cal.
Però era dirigida als reis mags d'Orient i amb aquesta carta el cardenal l'escrivia com un nen,
perquè, clar, li demanava coses.
Llavors aquestes coses jo les vaig ordenar.
Quan el vaig llegir ja vaig fer com un petit resum per poder-ho recordar.
Perquè, si us sembla, dic l'ordre que em va fer gràcia d'aquesta carta.
O voleu llegir-la primer?
No, anirem llegint per reforç de la carta o d'acord amb el que tu vulguis dir.
Bé, a la carta aquesta...
Si fas un resum de les coses, primer fem-la...
I després podem llegir-la.
I després ja ho comentem.
Les coses que el cardenal demanava a la carta als reis,
em va fer gràcia que, per exemple, eren.
Unes coses, doncs, molt clares.
Demanava paper i llapis, demanava gomes de borrar,
després demanava un rellotge, un telescopi,
demanava escombres i demanava joguines pels lents.
I al final també carbó.
I jo quan vaig veure el que ell demanava,
clar, em va fer reflexionar moltíssim.
Perquè, per exemple, si ho llegeu, voleu...
Sí, ara ho llegirem, ara ho llegirem.
Que, clar, a part de demanar això que, per exemple, el paper i llapis,
diu, posa, per apuntar tot el que tenim.
A mi això em va sorprendre molt.
O sigui, ell fa aquesta selecció de coses que demana
i després fa una altra selecció de coses que vol que els reis s'emportin.
Aquesta segona part a mi m'agrada moltíssim,
perquè, clar, normalment, quan pensem en els reis,
pensem sempre en el que ens portaran.
però no el que ens assobra i això també s'ho podrien emportar.
I això a mi em va semblar fantàstic.
Llavors, clar, jo...
Ell no diu coses que es puguin emportar.
Però llavors jo quasi em vaig posar unes quantes més.
Si les diu la carta...
I després les posarem.
...es que us puc dir-vos les coses que em va semblar que es podrien emportar.
Ara llegirem els dos primers parres.
No ho sé, si tu vols afegir alguna cosa amb això o llegeixo.
O sigui, aquesta classificació que has fet és interessant perquè ja ens pista molt.
Però, en fi, fixa't bé en el seu espirit científic,
que fa ja una classificació, saps?
Com si fosinem a fer l'anàlisi i ara apuntem aquí els elements.
Fixa't bé, comença la carta...
No, no, us volia dir una cosa.
El cardenal Joan Josep Homella, que és de Barcelona, és aragonès també.
Veus?
Clar, són un poc omanyicons, però alguna cosa tindran, no?
Vale, mireu, comença la carta així.
Benvolguts reis d'Orient.
Queden molt poques hores per a la vostra arribada,
però no he volgut perdre l'oportunitat d'escriure-us la meva carta
amb la il·lusió pel nou any.
En primer lloc, m'agradaria que quan aneu a visitar el nen Jesús,
li feu arribar la nostra promesa ferma d'aquest any
intentarem ser millors persones, procurarem fer el bé
i buscarem l'interès dels altres per damunt del propi.
També us demano que arribi la pau i la fraternitat a tots els racons del món
tan necessàries en aquests temps que corren.
Que s'acabin els sodis, les venjances, les divisions i els enfrontaments.
Pensant en les persones que es lamenten del que no poden tenir,
m'agradaria demanar-vos que el feu arribar paper i llàpids.
Aquí és la primera cosa que tu has dit, no?
Perquè puguin apuntar tot allò que posseixen
i se n'adonin que com són d'enfortunats.
I algunes gomes d'esborrar
perquè facin desaparèixer rancons i experiències negatives
que només fan que perjudicar el camí de la vida.
Aquí contestem el teu primer apartat, no?
Sí, sí.
Dius alguna cosa, Montse?
Sí.
Bé, jo també, o sigui, al llegir-la,
també havia de fer, potser, una altra...
Interpretació?
No, no, no, interpretació, sinó aquelles coses que, diguéssim,
que són com més a nivell personal
i aquelles coses que són més col·lectives, no?
Sí.
I havia fet aquest...
Perquè ell, doncs, se situa com un nen,
per això fa la carta,
i llavors, o sigui, hi ha coses que difícilment,
si no hi ha aquest pensament interior,
la persona no hi pensa,
la persona no es pot canviar
i les col·lectives, possiblement, poden ser
també de fer canvi a la pròpia persona,
però que afavoreixen més aquesta col·lectivitat
que som la societat.
Jo, fixa't, el que tu dius és interessantíssim
perquè jo també he coincidit amb tu, amb això.
Però jo, quan vaig llegir la carta,
quan ell, ja et dic, em va sorprendre
que digués les coses que es tenen d'emportar,
no? Això, el que es té d'emportar.
Això és veritable.
Emportar l'odi, l'averícia, tot això.
Però llavors, a part de tot això,
si vols llegir-ho tu, Lina,
i llavors acabes d'ampliar-ho,
jo vaig pensar...
Em vaig imaginar, no?
Que jo tinc caixetes,
on guardes a les joguines,
perquè, clar, a casa es guarden amb caixes,
els ninos, els peluys,
tot això, peluys, tot això.
I llavors jo pensava, realment,
jo voldria que s'emportessin,
per exemple, les meves veritats,
els meus judicis,
els meus criteris,
tot això voldria que s'ho emportessin,
perquè jo era conscient
que jo ho tinc en una caixeta,
i aquesta caixeta quasi sempre està destapada,
jo no la tinc mai tapada.
De manera que, com que està destapada,
sempre, això, surten,
les meves, no les veritats,
les meves veritats,
no els judicis,
sinó els meus judicis.
I allò, aquest tipus de joguines,
que no es vegin al cap,
és com una joguina,
perquè la fem servir el moment que ens dóna la gana.
Doncs això pensava que també
m'agradaria afegir-ho,
amb aquesta carta del rei del cardenal.
Aquestes coses que es puguin emportar.
Ah, això mateix.
Sí.
Eh?
Vull dir,
tindrà sempre una caixa oberta
amb aquestes coses
que el rei també se les emportés.
Anem per un altre punt,
si us sembla,
que tu també l'has dit.
Diu,
també m'agradaria
que em regalessi un rellotge
o que regalessi un rellotge
a totes les persones
amb tendència a queixar-se
contínuament.
Aquesta, jo crec que aquí es tindria que remarcar.
Perquè siguin conscients
de la importància dels temps
i perquè el dediquin
al que realment importa,
estimar el proisme
i deixar-se estimar per Déu.
És més juïs donar
que rebre.
Sí, sí, sí.
Comentari.
Digues.
Bueno, això que dieu,
mira,
dius que és més juïs donar
que rebre.
Però realment,
jo crec que
deixem passar moltes oportunitats
de donar,
però moltíssimes.
Per exemple,
un dels punts que ell diu,
carbó,
per escalfar les persones
que passen fred,
ja no som conscients
de la societat que vivim.
Perquè, per exemple,
jo veig gent al carrer
que veig que passa fred
i evidentment,
ni se m'ocorreix
baixar algú
perquè s'abriguin.
Un exemple
que jo vaig veure
al meu barri
va ser un senyor
que està sempre
en un banc de davant,
que tothom ja el coneixem,
i recordo que una persona
de la meva escala
li va baixar una manteta.
Allò em va impressionar moltíssim.
Però aquest pas de fer-ho jo,
ara ja parlo personalitzant,
que no és el normal,
però sí que ho faig
quasi per remarcar més
aquest aspecte.
que a vegades pensem,
sí, bueno, molt bé,
però a l'hora de fer-ho
hi ha alguna cosa que et frena,
almenys quan vivim
a les grans ciutats.
I això és el que jo trobo
que falta.
Sí, en aquests departats
em sorprèn,
i no em sorprèn
perquè penso que com a responsable
també de Càritas de Barcelona
es coneix molt bé
les necessitats
perquè et posa exactament
la xifra de persones
que tenen la pobresa energètica.
20.000.
I llavors això realment
fa pensar perquè si es veu,
sabem la quantitat,
però...
No som solidaris.
Sí, som solidaris
d'una certa manera.
Em permeteu?
Sí.
Perquè jo aquí
tinc l'altre punt de vista
de la cosa del rellotge.
Ah, sí.
No, no per la cosa
del rellotge en si,
sinó per aquesta cosa
de queixar-se.
Sí, sí, sí.
Quantes i quantes vegades
ens queixem?
Perquè això no està bé,
perquè a mi m'agrada aquí,
perquè jo tinc allò altre,
per què, per què, per què, per què.
Jo crec que hauríem d'aprendre tots,
i aquesta és molt senzill,
i a vegades costa molt,
de no queixar-se.
O sigui, que independentment d'això,
perquè aquí diu el rellotge,
perquè se n'adonguin,
que s'estan queixant contínuament.
Bé, que de quan en quan
ens queixem una mica,
ara ja no parlo
de ser solidaris o no solidaris,
jo diria que seria un millorament
una mica més personal.
De dir, bueno, senyor,
doncs estem en aquesta situació,
no ens queixem.
Deixa'm portar-ho bé,
i, bueno, sigui el que Déu vulgui,
de moment com tu m'havies,
doncs, fes que pugui gestionar-ho,
i que ho pugui portar bé,
sense queixar-me.
Potser ho podríem portar bé
si penséssim per un moment,
com ell diu aquí,
deixar-nos estimar per Déu.
O sigui, és un aspecte
que no el tenim en compte.
Clar.
Pensem, Déu està allà dalt
o allà on vulgueu posar-ho,
però Déu està allà dalt,
m'estima.
Ah, però és una frase.
Perquè jo, per exemple,
sé que la meva mare
m'estimava molt.
No necessitava...
Que ningú m'ho digués.
Per què us rebies?
En canvi, quantes vegades
a Déu el posem tan lluny,
tan lluny que no...
Però primer, ell ens el posa a prop,
perquè diu que és estimar el proísme.
Sí, i deixar-se estimar per Déu.
Exacte.
A l'altre dia,
no l'altre dia,
aquest diumenge passat,
no sé si te'n recordes,
tu, Montse,
amb les pregàries,
jo no sé si d'allà a Barcelona
el teniu igual,
hi havia una que era...
que no estava escrit res,
perquè a vegades deixen
per si vols posar alguna cosa.
No sé si t'has d'adonar
que jo vaig dir
preguem perquè els que estan sols,
que sàpiguen
que sempre tenen a Déu al costat.
Te'n recordes?
Aquesta per què vaig pensar?
Perquè els que estan...
Hi és d'això,
pensar que jo estic sol,
jo, jo...
Aquesta soletat que és terrible,
doncs si penséssim
tenir mal amic,
que és,
si tu vols,
una cosa esotèrica,
perquè de fet,
esclar,
el no ser palpable
sembla que no hi sigui,
però hi és.
És com...
I això ho puc dir,
perquè me l'estimo molt amb la Pilar,
ella sap que està allà,
jo estic aquí,
però que ens tenim,
el mateix que amb la Montse.
Sabem qui som en el moment.
i això és important
entre les persones,
no?
Sí, sí.
Anem a llegir un altre punt.
Diu,
si poguéssim,
a les altres persones
també els aniria bé
tenir un telescopi,
perquè,
per fi,
es convencin
que la llum que irradia
l'estrella de València
és el mateix Jesús
que ens guia
amb la nostra vida.
Això ja és més teològic,
diria jo.
O de l'Ener,
no?
O de la Fexa.
És una llum,
no?
Aquí voleu afegir
alguna coseta més?
Bé,
jo s'estim basant...
Per sort,
nosaltres estem parlant,
podem parlar d'això aquí.
Sí.
A mi el que em preocupa
és que,
a veure,
fixa't bé,
diu un telescopi.
Sí.
O sigui,
que està tan lluny,
tan lluny,
a la societat d'ara,
sí.
El Cardenal ho diu molt bé.
Ja no és per veure l'estrella.
Aquesta estrella
està molt lluny,
molt lluny.
A mi el que em preocupa
és això,
que aquesta llum
està molt lluny,
quan realment
tindríem tots
que tindre el telescopi a casa,
vull dir,
tindre-la a la vora,
no?
O no cal telescopi,
tu.
Bueno,
però no el tenim.
Amb unes ulleres
de mirada prou,
ja tindria prou,
no?
No,
el mateix,
Jesús,
en parlem poc
i el tenim lluny.
Sí.
I això és el que em fa
més cosa,
em sugereix.
Passem a l'altre,
que també està bé.
Diu,
tenim en compte
la delicada situació
del planeta,
si pot ser,
us demano
100.000,
500 milions
d'escombres
amb els recollidors
corresponents,
perquè tots
contribuïm
a la neteja
de la Terra,
ja que tots
som responsables
de cuidar-la.
Déu la va crear
perquè fos la casa
de tots
i cal que en tinguem cura.
Aquesta és,
aquesta cosa que està
el Papa Francesc
insistint,
insistint,
insistint
en tots aquests punts
psicològics
i donant molt relleu
a la cosa
que té verdaderament
importància.
i aquí fa una menció
d'aquesta cosa.
Sí,
perquè parlem
de la casa
de tots
que en tinguem cura,
no?
Perquè és la Terra,
la casa de tots,
que són paraules
del Papa Francesc.
i després anem
a un altre punt,
si us sembla.
Digues.
Pisso que va fent,
o sigui,
els dos,
el que hem llegit
abans
del rellotge,
com el que hem llegit
del telescopi,
o sigui,
primer,
o sigui,
fa aquesta introducció
del rellotge
amb aquesta,
el pròxim,
i després,
l'altre,
ja va una mica
més enllà.
diria que el segon
ja va més enllà,
no?
Sí, sí.
O sigui,
que dintre d'aquesta,
el que podríem dir
ingenu
d'una carta,
els reis,
o sigui,
ell va fent
els seus passos
d'introducció.
Sí,
molt profundament.
Aquests passos
d'introducció,
no només
a les coses
com podries ser això,
l'escombra o d'allò,
sinó aquesta,
l'introducció
cap a la persona
perquè es vagi
plantejant
tota aquesta riquesa,
diguéssim,
humana.
I ara ve un pàrrec
que la Pilar
abans ja ha mencionat
també,
diu,
els nens,
porteu-los joguines
i tot allò
que és essencial
per tenir una vida digna.
Els adults,
com que la majoria
tenen més
del que necessiten,
he pensat
que en lloc
de portar-nos regals,
els que podríeu fer
és emportar-vos
tot allò
que provoca
el sofriment humà,
la manca de caritat,
l'odi,
l'averícia,
la incomprensió
i la superbia.
Sí, sí,
per això,
això a mi el que m'ha agradat molt
és el que es tindrien
que emportar,
que això no,
això quan vénen els reis,
que aniria bé això,
que els nens ja s'introduïssin
en cosetes d'aquestes,
no?
Aniria fantàstic,
vull dir,
que els papes
porten joguets,
porten joguets
i també s'emportaran
algú que tu,
perquè porten carbó,
però aquest carbó
ell el tradueix
en coses
d'emportar-se.
Això seria molt bon,
aquesta idea,
pels nens.
No, no,
anirien coneixent
algú que no és bo.
Que seria molt xulo
que nosaltres,
si som verdaderament
conscients
del nostre sentit cristià,
ens hem de donar,
ja hem de ser
suficientment humils
per donar-se
compte,
per estar ben convençuts
de les coses
que tenim de mancances,
que les podríem millorar.
I aleshores dir,
ara,
faria una llisteta
de tot això
que a mi m'assobra,
és a dir,
que no em va bé
que em perjudi.
No sé si cal fer llisteta, eh?
Bueno,
si és un o dos,
però a lo millor
necessitem deu, eh?
Jo per això he dit
allò de la caixeta,
he dit caixeta
per no dir caixa.
Però bueno...
Primer,
ell parla
de l'odi,
de les venjances,
de les divisions,
d'aquelles coses
que són,
diguéssim,
més personals,
més personals,
i en aquest altre apartat
que ell parla
hi ha d'aquelles coses
que fan mal als altres,
la mancança de caritat,
l'averícia,
la incomprensió,
la superbia,
o sigui,
ja...
No,
va introduir,
va introduir
mica,
mica,
mica,
mica,
sí.
I és el que després
encara...
I ella postilla
dient que provoca
el sofriment humà.
Exacte.
Llavors,
o sigui,
fa pensar
en la persona
que tens al costat,
en la societat
on tu vius.
i dona també
un avís
pels no creients
i diu,
i als no creients
m'agradaria
que els oferíssim
l'oportunitat
d'apropar-se a Déu
per conèixer
la seva bondat
i grandesa.
Així mateix,
us demano
que ens ajudeu
a veure
amb claretat
que el millor regal
que existeix
ja el tenim,
que és la vida,
i ser fills
del mateix Déu
que ens va regalar
la vida
del seu únic fill
per redimir-nos.
Que és preciosa.
Molt maco.
i acaba
finalment,
us demano
carbó.
Agraïment.
Agraïment.
I finalment
us demano
carbó.
Molt carbó.
Perquè les persones
més desafavorides
puguin escalfar-se
quan el fred
s'intensifica.
Són els anomenats
pobres energètics.
Només a Barcelona
n'hi ha prop
de 20.000.
Encara que
si no es fa res
seria millor
que ens portéssiu
altres sistemes.
Ecologia pura,
d'escalfament
més actual
i sostenibles
per no perjudicar
el planeta.
Majestat,
us agraeixo
de tot cor
la vostra tasca
i desitjo
que tingueu
un bon any.
Cordialment,
Josep Joan,
homella, homella.
Aquesta carta
és molt propera,
molt entenedora.
Bé,
jo li vaig veure
moltes virtuts
amb aquesta carta.
Ara tens
que rematar
a tu
de fer també
alguna cosa
per veure
dir el què.
Bé,
a veure,
totes les coses,
em sembla,
a mi,
que quan llegim
alguna cosa
que ens agrada,
que ens entra a dintre,
suposo que el senyor
també ens ho posa
davant.
A la vida
no hi ha casualitats.
Hi ha coses
que serveixen
per a algú
sempre.
Potser,
al llegir
aquesta carta,
cada un
pot agafar
o podem agafar
un punt
amb el qual
ens sentim
més identificats
o pensem
que ens manca més.
Llavors,
jo per això
deia
que per mi
aquesta caixeta
buida,
plena,
que està plena
d'això,
dels meus judicis,
que això,
a veure,
això ens estorba,
és un vestit
que a vegades
ens posem
que ens estorba.
Això,
els judicis,
les veritats,
el jo crec,
jo penso,
a mi em sembla.
Tot això,
aquest llenguatge
el tindríem
que desterrar
una persona
que pensa
això,
que se sap
fira de Déu,
que tal,
perquè el senyor
no deia mai
jo crec,
jo penso,
i tot això,
quan llegeixen
els evangelis,
ell blanc,
blanc,
negre,
negre,
i l'opinable
no ho feia servir.
No existia
l'opinable,
sinó que
que sol existia
el que és bo
i el que no és bo.
Llavors,
clar,
ens hem acostumat
tant a l'opinable
que amb aquest opinable,
ja es veu,
a les notícies,
a tot arreu,
podem fer mal
de moltes maneres.
i això és el que jo
podria resumir
d'aquesta carta
del cardenal
que m'ha portat
a tindre
aquesta pròpia caixeta,
a veure,
se la porten els reis
o jo no l'ho amputant
o la tia,
o la buido
o alguna cosa,
no?
La tines al contenidor.
Tinc claríssim,
tinc claríssim,
aquesta caixeta
està plena de coses
que són pitjor
que el carbó.
M'ha servit molt,
m'ha servit,
amb aquesta carta.
Però també no creus
que amb la societat
que es viu
també d'aquells pensaments
o aquelles coses
com un creu
no s'han de posar
de vegades
sobre la taula?
Sí,
si es posen,
però si no
ens l'admira ningú
i ens l'admira.
Però la Pilar
acaba de dir
una cosa important
i és que,
clar,
jo opino,
jo dic,
a mi em sembla
i això,
a mesura que va passant
el temps,
un té que pensar
o és blanc
o és negre
o és de color
ni a una gama gran.
Vull dir,
tu mateixa.
Molt difícil, això.
És molt,
molt,
jo crec que és
més pedagògic,
que és més pedagògic
si,
en comptes de donar
la nostra opinió,
que moltes vegades
no ens la demana,
sinó que nosaltres
ja estem tan superbs
que la diem,
no?
Jo me'n recordo
que tinc un amic,
molt amic,
que diu,
a mi quan me diuen,
vols que et digui
el que penso?
Aquest senyor diu,
no, no, no,
no cal que digui res,
que és igual, no?
Perquè no cal.
Doncs,
sapiguéssim escoltar
més que,
més que dir,
que ens costa, eh?
Jo demanaria també
que ens ensenyés
a escoltar molt.
I això s'ha acabat, Pilar.
Moltes gràcies
per haver vingut,
moltes gràcies
per la carta
als Reis d'Orient
i que estigui aquí,
que ha fet un esforç,
la Pilar, eh?
Per venir,
que ve de Barcelona,
no, no,
amb un autobús
que a vegades...
És un perill,
perquè a l'autobús
li ha anat molt malament.
Com vostès ja saben,
nosaltres hem de llegir
l'Evangeli
que tindrà,
que es proclamarà
el diumenge
o el dissabte
si van a l'Eucaristia.
Aquest correspon,
que això ja s'està acabant
i aviat entrarem
en la quaresma,
però correspon encara
en el temps ordinari
i és l'Evangeli
setè
del ciclo A.
Ciclo,
com es diu en català?
Ciclo.
Ciclo.
Perquè si dic...
Cercle és una altra cosa.
Cercle és una altra cosa,
no?
Molt bé.
Bueno,
aquest Evangeli,
senyors,
fixeu-vos,
que amb la Montse
ja havíem dit moltes vegades
que a vegades
tot lliga.
I aquest Evangeli
precisament lliga bastant,
eh?,
amb el que acabem de llegir.
Diu,
lectura de l'Evangeli
segons Sant Mateu.
En aquell temps,
Jesús digui als seus deixebles.
Ja sabeu
que el que deien
els antics,
els antics,
van dir,
ull per ull,
dent per dent.
Jo us dic,
no s'hi atormenteu,
ai,
no,
perdó,
no s'hi torneu
contra el que us fa mal.
Si algú et pega
a la galta dreta,
para-li també l'altre.
Això,
això ho fem?
Caca de la vaca,
perdó, eh?
Clar,
tu...
té que ser de la vaca.
Sí,
perquè...
No, no,
és ecològica.
És ecològica.
Que els cindis
la fan servir
per al sostre,
eh?
Vale.
Diu,
si algú et vol
posar un plet
per quedar-se
al teu vestit,
dona-li també
el mantell.
Si algú t'obliga
a portar una càrrega
un quart d'hora
de camí,
porta-li mitja hora.
dona a tothom
el que et demani.
No et desentenguis
del que
et vol van llevar.
Vull dir que
el que he dit
d'aquell del banc
que tu veus
davant de casa teva.
Diu,
ja sabeu
que van dir
estima els altres,
però no els enemics.
Doncs jo us dic.
Què ens diu Montse?
Estima els altres,
però no els enemics.
doncs jo us dic.
Estimeu els enemics,
perquè
per aquells
que us persegueixen.
Així sereu
fills del vostre
pare del cel.
Ell
fa sortir el sol
sobre els bons
i els dolents
i fa ploure
sobre justos
i injustos,
perquè si estimeu
només els
qui us estimen,
quina recompensa
mereixeu?
Els publicants
no fan
també el mateix?
I si només
saludeu els germans,
què feu
d'extraordinari?
Els pagans
no fan el mateix?
Sigueu bons
del tot,
com ho és
el vostre
pare celestial.
aquí s'acaba
l'Evangeli,
no?
Senyors,
s'acaba l'Evangeli,
s'acaba també
la nostra emissió,
moltes gràcies,
Pilar,
tu recomanes
que llegeixin
les cartes
del
arquebisbe,
i els escrits
que sempre
seran instructius.
I a vostès
els
diem
bona tarda
i
si ens volen
escoltar,
dissabte
dos quarts
d'onze.
Fins la propera.
Bona tarda.
Bona tarda,
amics,
vidós i vidores.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.