This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.
Bona tarda amics uidors de ràdio d'Esver. En tots vostès veus de la parròquia.
Un cop cada 3 o 4 setmanes a Veus de la parròquia tenim el programa Paraula viscuda. I si vostè recorda Paraula viscuda la presentem la Montserrat Giró. Bona tarda Montserrat. Bona tarda. I una persona amiga que ve per dir el que ha llegit
i que verdaderament li ha agradat molt, el fa reflexionar. I avui tenim la sort de tenir entre nosaltres el nostre rector. Bona tarda, mossèn Joquim. Bona tarda i bona hora a tothom. Mossèn Joquim, la Montse, et dirà alguna coseta d'ell, però jo fa l'efecte que no cal presentar-lo perquè tots vosaltres se'l coneixen. A més de ser el rector, el que porta la nau, és un amic. Montse?
Jo, com diu l'Elina, penso que la presentació ja amb el seu nom ja ens està dient qui és Joaquim Rius i Adell i ja fa uns anys que està aquí a Sant Just. Ell ja coneix tota la situació de Sant Just, les persones que...
que hi col·laboren, les que es troba pel carrer cada dia quan surt a caminar. Per tant, jo diria que no cal més presentació perquè tenim l'oportunitat que estigui amb nosaltres i aquesta és la presentació més important. Com vostès saben, Mosenjo Quim, o la persona que ens vingui, ens parla d'algunes coses que ha llegit i que les ha viscut i les ha viscut i a més
Les ha saborit, diria jo, perquè el que ha triat és molt maco. Amb les misses normalment es llegeixen una segona lectura que correspon a les epístoles a les cartes de Sant Pau. El mossèn Joquim ens ha agafat uns versecs de la carta dels romans.
La carta als romans, vostès també ja ho saben, Pau li va dictar a Terci i podríem pensar i considerar que és el seu testament espiritual. I aleshores és molt bonic, i ara el mossèn és el que tindrà que parlar, jo acallaré, doncs que la carta, penso en mossèn, vostè em dirà si no, té fragments, totes les cartes tenen uns fragments i dintre d'aquests n'hi ha uns versets.
I aquests versets que mossèn llegirem, i que són els que ell ha triat, són versets que no els trobem amb les misses dominicals de tot l'any, en cap dels sigles. Només que de los ciclos. Ara estem en el ciclo C del temps litúrgic. I són molt bonics. És el fragment 12
i dintre del XII, ell ha triat el XII i el XV. És així, mossèn? Sí, sí, perquè els capítols estan dividits en versets i llavors són el capítol XII, versets XII i també XV. Per una miqueta no coincidim amb el dia d'avui. XII del XII del XII. Aquí és XII, XII, XV. Jo, si vostè em permet, llegiré el primer i vostè el desarrollarà, però jo penso que el mossèn, que té molt bon critèri,
Estem passant uns moments difícils i jo per mi que he triat aquests perquè són completament adients al temps que estem passant. El verset 12 ens diu que l'esperança us s'ompli d'alegria. Sigueu pacients amb la tribulació. Constants en l'oració. Ara Mugen és el seu torn.
Suposo que sí que són versets adequats. Precisament aquests versets els vaig trobar en el llibre que havia llegit feia temps, que era de l'Armand Puig i del Francesc Torralba, que era el que parlava de la felicitat.
I, casualment, com a punt d'aquest llibre que l'altre dia va venir a parar a les meves mans, em vaig trobar amb aquesta nota, amb aquesta carta, amb aquest fragment de la carta de Sant Pau que estava a dins d'aquest llibre. I em va sorprendre coincidir amb trobar aquesta cita, precisament, no? Que sempre són d'aquelles en les que, o em se n'adona, que si l'esperança
ha de ser quelcom que avui hem d'infondre en la nostra societat perquè no hem de permetre que les circumstàncies ens aixafin. Nosaltres som més que les circumstàncies perquè si les provoquem també en podem sorgir i també les podem canviar si ens dóna la gana encara que a vegades sembla que hi hagi gent que té ganes de posar pals a les rodes, no? Però que l'esperança mai hauria d'estar
apartada de nosaltres. Aquest sentit d'esperança que precisament omple d'alegria, que això no vol dir amagar els problemes, que això no vol dir que hàgim de dissimular les situacions difícils, perquè precisament el verset següent diu sigueu pacients en la tribulació i constants en l'auració, és a dir que és el que dona motiu
aquesta esperança que ha d'omplir d'alegria. I això crec que ho hem de necessitar i ho necessitem cada vegada més. Per això és bo. I vaig dir enhorabona que hagi trobat aquesta cita, perquè a vegades no és per la lletra només, perquè la lletra mata. Però com diu també la mateixa Sagrada Escriptura, l'esperit és el que vivifica. I per tant és buscant-li el sentit d'aquesta frase el que dóna sentit. I crec que esperança que ompli d'alegria
Avui és necessari 100 pacients enmig de la tribulació i constants en la pregària que vol dir tenir Déu present. La pregària, mossèn, la considera que jo diria que no, però és només un demanar Déu el que ens convé a nosaltres o és aquesta conversa que podem tenir amb el Senyor? A Déu no li hem de recordar res.
Déu ja ho sap tot. Per tant, jo no haig d'anar a Déu a dir-li, escolta, que ho estic passant malament. Si ho veuen els veïns, com no vols que ho vegi Déu? Vull dir que no és qüestió d'anar-li recordant. El que sí que és bo és que el fet de recordar-li vol dir que confies en Ell. Vol dir que el tens present. I això és el que enforteix. I això és el que fa pacient i el que fa lluitador. Quan saps que Ell està a prop teu, malgrat que a vegades la circumstància sembla
que tothom t'hagi deixat i et trobi sol davant del sofriment o davant de la incertesa o davant del problema que sigui. La soledat és la que mata l'esperança, a vegades, perquè et trobes que no saps què fer. I en canvi, si saps que Déu hi és, jo crec que és la gran força per continuar lluitant.
Sovint és una expressió que trobem en moltes converses, no?, el de l'esperança, sigui quin sigui la persona que estem parlant, no?, diuen, a vegades davant d'un malalt, diuen, mentre hi ha vida hi ha esperança, o altres circumstàncies, doncs hi ha aquesta expressió de desig d'esperança, no?
Llavors aquí penso que és aquest punt més enllà, però que sí que està present amb totes les persones i en les converses quan hi ha una estimació que porta la conversa en relació a les persones que s'estan tractant. Ser pacient,
Penso que és una d'aquelles coses que de vegades també hem d'aprendre aquesta expressió de ser pacient, perquè en aquest temps d'ara també s'ha acostumat molt a l'emmediatesa. I després jo pensava que d'alguna manera ens porta també a l'acció
L'acció que en aquest cas és la pregària, però ens porta a l'acció que és el pregar, no? Perquè te n'adones que és quan aquesta esperança s'enforteix. Les dues coses, no? Mira, el fet de ser pacient a vegades sembla que vol dir ser covard. Sembla que vol dir ser apocat. No té res a veure amb els complexes d'inferioritat, etcètera, tot això. Això és una altra qüestió psicològica, no?
Però jo diria que el fet de ser pacient vol dir que és el que està molt atent a les circumstàncies, i per tant està atent per respondre amb millor encert allò pel qual està lluitant. Per tant, el fet de ser pacient no vol dir apocat, no vol dir covard, sinó que vol dir, precisament, màximament valent, per ser més fidel.
Llavors, si això saps que no està sol, sinó que hi ha aquest Déu que dona força, aquest Déu que interiorment et revitalitza, que ell no fa res. Vull dir, jo no he cregut mai en un Déu que soluciona problemes. Jo crec que Déu no està per solucionar problemes. Els hem d'intentar solucionar nosaltres, tenint en compte que som un etern problema.
en aquesta vida, que fins que no arribem a l'altre, aquí tot seran problemes. Però és aquell que fa costat els que lluiten, i això sí que hi estic convençut. Vull dir que tota persona, que en sigui conscient de Déu o no Déu, això és una altra història ara, eh? Però vull dir, si jo parlo ara com a cristià i per tant faig referència a Déu, però sigui el que sigui, però que saps que no està sol, sinó que hi ha un que et dona força i et dona vitalitat,
Això no fa que siguis covard ni apucat, sinó el contrari, molt lluitador. Estic d'acord. Et dius alguna cosa més? No. Jo voldria dir abans de continuar, perquè el segon verset que el mossèn ha triat és molt bonic i ens ajuda moltíssim també, de dir que Pau va ser un gran propagador de la fe. Això tampoc ho fem massa nosaltres.
Ell va escriure i va anar a visitar els sefessis, els col·lisenses, els filipins... Jo diria que si hi hagués avui dia, potser seria un gran comunicador, però anant directament al gran, no comunicador banal, sinó explicant exactament el perquè ell tenia aquesta missió i ho sabia explicar molt bé.
Es va convertir i Déu li va dir que ja ho sabeu tot i li diu això. Li diu i per què em persegueixes? I aleshores cau rendit als peus però cau rendit d'una manera convençuda i vital. I aleshores jo no sé si això ens falta una miqueta a tots. Jo suposo que en definitiva moltes vegades jo crec que estem una mica pocats en el sentit que ens pensem que la fes una cosa particular, tancada, interior i la gent a vegades t'ho diu.
És la persona que lluita, que surt, que manifesta.
un d'aquells que se t'enganxen a l'orella com una arrecada, no? No és això. No és el fet d'anar tot el dia proclamant el que tu creus i dient-ho d'una manera que traspua la pell. No, si de vegades és viure amb autenticitat la vida, amb tota fidelitat, amb tota honradesa, amb tota la lluita, amb tot l'interès, etc. Allà es manifesta la veritat. Sempre he dit que les coses es demostren amb la manera de fer.
Com recordo un noi que aquell deia que tothom va saber que era cristià senzillament pel com tractava els altres.
I ell es va quedar parat, va dir, diu, i com ho ha sapigut? Diu, perquè la manera que has tractat els teus companys això no és normal, deia. Perquè el normal és engegar-los a fer punyetes. I en canvi tu els has tractat bé i els has dit que això s'havia de fer així i així. I li van dir, però tu ets d'alguna cosa de missa? I ell va dir, diu, sí, vaig a la parròquia, diu, ja ho deia jo que no era normal això.
normal quan hauria de ser normal això. No pot fer de ser cristià, si no pot fer de ser una persona. Caram, que Déu no ens demana que siguem estrany, sinó que les cartes dels més antics pares de l'església diuen els cristians, no són gent que viuen de diferent manera, no són gent que viuen a part, no són gent que estan amagats, són gent que proclamen, que diuen, que fan, però com tothom, i van a divertir-se com tothom, i juguen com tothom. Diu, però ho fan d'una manera que ha de traspoar aquesta esperança, com deia, per estar en el context de la frase,
i amb alegria i ser pacients, tot això s'ha de demostrar i això es nota quan es porta dintre. És com les primeres comunitats que sabien que s'estimaven entre els altres.
Si donàvem el to a la frase és això, la pregària ens porta a ser pacients i a la vegada a viure amb alegria l'esperança. Jo entenc que la pregària no és dir a Déu res, com deia jo, és dir-li a Déu, però és dir que hi hagi pau en el món, treballa per la pau tu.
No preguis que Déu dongui la pau. Tu fes-la possible. No pot ser que preguem a Déu la pau si a casa teva estàs fent la guerra amb el teu matrimoni, amb els teus fills, amb la teva família. Com vols pregar a Déu la pau? Si per cas, prega-li perquè a casa teva hi hagi pau i perquè tu la facis possible. Jo no he cregut mai a la pregària que diu que Déu ens concedeixi força per fer que això sigui una altra cosa i sigui millor.
Això sí, ara, perquè hi hagi pau en el món. Mira, mentre nosaltres fem el ruc de la manera que fem, la guerra continuarà sent-hi. I llavors diu, Déu està sort? No. Déu et diu, ja, tu, fes-ho tu. Comença per casa teva, que a casa teva ja estàs fent guerra cada dia, i amb els veïns, i amb els amics, els companys de treball...
Perquè vols la pau, si resulta que tu no la fas. Això dic que l'auració ens fa pencar, ens fa pencar més, eh. Perquè ser aquest pregar, aquest reflexionar, no? Anem al segon verset. I aquest és molt bonic, també. Molt, molt, jo crec que és molt bonic, també. Diu, alegreu-vos amb els que estan alegres.
I ploreu amb els qui ploren. És d'una solidaritat, no? Sí, és que són les conseqüències de l'oració, com dèiem, i de ser pacients en la tribulació. És a dir, la tribulació quan veus algú que està alegre, comparteix amb ell l'alegria.
Normalment acostumem a plorar amb els que ploren, però estar alegres amb els que ho estan ens costa una mica perquè a vegades ens fa ràbia. Ens fa ràbia que hi hagi que estiguin alegres i nosaltres ho estem passant malament. És clar, saber posar-te en la pell de l'altre i vetllar perquè estigui alegre, vetllar i estar alegre perquè els altres triomfen i se'n surten i tenen èxit, això costa una mica, vol dir haver-se avançat molt a si mateix. Per tant, el fet d'estar alegre amb els que ho estan
Plorar amb els que ploren és una manera gràfica de dir estigues atent al teu voltant i comparteix la vida dels altres, que és la millor manera de demostrar que tens esperança i que tens alegria al teu cor. Perquè si no, de què? Que els hi vols comunicar.
Per tant, és un aspecte d'aquests que és el que jo diria si avui dia, durant les circumstàncies que tenim, que és de tant patiment i que és de tanta tribulació, que és de santes situacions adverses, jo soc partidari de dir, escolta, posem una mica d'alegria. És una frase que me l'heu sentit a dir moltes vegades, que m'ho deia un rector quan jo estava al seminari estudiant, el rector de la meva, però que un dia va dir, Joaquim,
si arribes a capellà només dues coses, gràcia de Déu i bon humor. I és que em sembla que si no hi ha això, si no ho posem bon humor, que no és per riure, per riure, però sí que immediatament que veus que les persones somriuen, elles es descarreguen de molta toxina, per dir-ho així, ara ho dic d'una manera fàcil i barato això, eh, molta toxina, i llavors fas que la gent
és el que moltes vegades ens trobem quan parlem amb algú, almenys jo m'hi trobo, que venen i t'esperen tot un problema. Quan aquella persona entra la veus amb la cara llarga i se'n surt d'allà amb la cara somrient i penses, bueno, en aquest moment estic compartint amb ella, amb aquesta persona, la joia i l'alegria profunda. I això és el que val.
Està alegre amb aquella persona perquè si només ho estàs en el moment de la tristesa, tots dos us ensorreu. Per tant, val la pena. I això que ha dit jo també ho comparteixo moltíssim i és que per a nosaltres ens sentim com una mica no superiors, però sí com una mica més consoladors quan podem consolar els altres. I en canvi, quan els altres estan alegres i alegrants amb els altres, és el que vostè acaba de dir.
doncs sembla que ja no cal, perquè com ja està alegre, perquè l'hi he de dir jo. I en el fons també penso que és allò que deia, que potser té... No enveja, però sí com vulguem dir. Mira, veus? I jo què? És una mica d'egoisme, oi que sí? De una manera sutil, però vull dir, alegrar-se amb l'altre, de les alegries de l'altre, costa bastant, costa molt més que sentir compassió.
però d'alguna manera, lligada amb el verset anterior, si l'altre és més viscut, aquesta alegràrcia amb l'altre és més fàcil. Estàs amb una disposició d'ànims molt bona. Si tu, per exemple, el que dèiem al primer, sigues pacient amb les tribulacions o siguis constant en l'auració,
El cos, l'ànim et predisposa a acceptar i a disfrutar del que els altres tenen. Una de les coses que et sap més greu de la situació que s'està vivint ara és quan veus que les persones s'hi pateixen perquè els has vist viure amb alegria. Amb alegria em refereixo a una alegria sana.
I llavors és quan més et sap greu quan estan passant aquestes tripulacions que s'estan passant ara. Perquè és aquest doldre d'aquest sentiment, jo diria, més profund, que allò que s'està passant, hi ha una part que és d'injustícia. Que després aquest de compartir les tristeses i les alegries, etcètera,
No vol dir anar a l'altre a tocar-li l'espai, a dir hola, va, no va, això no és res, endavant. Jo sempre recordo un malalt que el vaig anar a visitar i quan vaig marxar me'n vaig dir que vagi bé. O diu vostè com que se'n va passejar por ahir, esclar que sí, però jo que em quedo aquí al llit què? Des d'aquell dia no he dit mai a cap malalt que vagi bé. Li he dit mira noi, passo com puguis.
però sàpigues que sempre que pugui estar aquí amb tu hi estaré al teu costat. I això és el que passa avui dia en les tribulacions d'avui dia. Avui dia no són per anar dient, bé, no, doncs oblida això. Què oblides si després obri la seva porta i no té menjar per donar als fills? Què li volem dir a aquell home? Què li aportem dient-li això? Si no de dir, mira, estaré al teu costat, va, en aquest moment, doncs si vols t'ajudo a solucionar això. És a dir, això és compartir alegria, si convé plorar.
Que no és dir-ho des d'una actitud de superioritat, de dir jo com que estic bé, et vinc a portar l'alegria a tu que estàs trist. Mira noi, no cal que vinguis, que si estic trist és perquè hi ha un problema. Ajuda'm a solucionar el problema i em tornarà l'alegria. Això una mica fora del context religiós, també ens ho trobeu quan una persona té una depressió.
Quan una persona té una depressió no li pots anar a dir que no t'amoïnis, que vés a veure el cine o vés a distreure. No. Quan té una depressió vols plorar, aquí tens la meva esquena perquè puguis fer-ho. Perquè és així. Suposo que és el que deia vostè. A cada circumstància actuar d'una manera sana, en el sentit, i més nosaltres, que tenim l'esperança, que també seria això,
de complir, no de complir, sinó d'estar convençuts del que ens va dir, estimeu segons els altres. En els fragments de les cartes, en els capítols aquests, la que diu que a vegades es posa en un títol per definir del que en aquell capítol es diu. I aquí en el XII deia
La ofrena Déu és d'una vida renovada. Això és el que posava el capítol XII. Sí, sí, una ofrena Déu. En definitiva és el que hem de fer, és renovar-nos.
constantment i convertir-nos constantment en paraules que potser no formen part del vocabulari quotidià. Però bé, em sembla que s'entenen al sentit del... Canviem, canviem. Això no és cap propaganda política, del canvi. No estem en aquest terme, sinó en el sentit de dir... Si interiorment ens refem, segur que exteriorment també ajudarem a que les coses d'avui funcionin d'una altra manera.
Abans de demanar-li a Montsen que doni un avis, un missatge d'optimisme, hem de plegar, perquè ara ja el Marc ens diu que ja tenim només que cinc minuts que ens queden de programa o set, potser, com a màxim. I aquí el nostre programa, nosaltres sempre llegim l'Evangèlic, que el diumenge sentirem
anar a la iglècia si és que anem o és la litúrgia del diumenge perquè si anem un altre dia també sentirem uns altres. Normalment el llegim o la monso jo però ja que està tenim a vostè que ens permet que bussem de la seva mobilitat i que vostè se'l llegeixi.
Jo només voldria dir per acabar que llegint aquests versets m'ha fet pensar en les benaurances. M'ha fet pensar en les benaurances perquè és una manera d'aplicar-les. El que es pot fer és, si tenim aquesta gran confiança en Déu, és estar tristos.
perquè es pot tenir trist i molta pena, però hem de tenir com una pau interior, li sembla? Perquè tenim el gran amic que ens pot ajudar. Tenim l'Evangeli aquest que precisament ens ajuda, d'alguna manera a Joan Baptista li deien. És de l'Evangeli de Sant Lluc. Diuen que en aquell temps la gent preguntava a Joan, així doncs què hem de fer? Ell els responia, qui tingui dos vestits que en doni a qui no en té, i qui tingui menjar que el comparteixi amb els altres.
Entre ells hi anaven a fer-se batejar, i hi havia també uns cobradors d'impostos que li deien, i nosaltres, mestre, què hem de fer? Ell els contestà, no exigiu més del que està establert. Igualment uns guardes li preguntaven, què hem de fer també nosaltres? Ell els deia, no forceu ningú amenaçant a maltractar-lo o de denunciar-lo, acontenteu-vos de la vostra soldada.
La gent que vivia en expectació sospitava si Joan no era potser el Macies. Ell responguerien a tothom. Jo us batejo només amb aigua, però ve el qui és més poderós que jo. Tan poderós que ja no soc digne ni de deslligar-li el calçat. Ell us batejarà amb l'esperit sant i amb foc. Ja té la pala a les mans per ventar la seva era. El blat l'entrarà al seu graner, però la palla la cremarà en un foc que no s'apaga.
Amb aquestes i moltes altres exhortacions, Joan anunciava al poble la bona nova. Adonem-nos. Cadascú que faci el que li toca fer, hi va fer. I segur que serà alegre, segur que viurà sense apocar-se i serà pacient, però sabrà comunicar als altres alguna cosa que és nova. La bona nova. I no cal ser creient, per això no m'ho sé.
Jo pensava que aquesta tarjeta que has trobat, de vegades hi ha coses que dius perquè em deixen les mans, no? Sí, és allò que et va caure les mans i ja està. És com l'esperit, no? La vegada a la Montse hem comentat que normalment amb la persona que ve i que ens dona un text per llegir que li ha agradat molt, després l'Avangeli té una relació molt gran.
Clar que l'Evangelis sempre té connexió amb tot, perquè això és veritat, però en aquests moments de crisi no facis això, no abusis de l'altre. Si ho fas i ho has de fer, no el maltractis. Què és en aquests moments que està passant? És com una...
L'avangèl·li és vida. Si vol donar un missatge perquè ens queda un minut. Mira només dir que sigui un bon dia, una bona jornada i després sobretot que aquestes veus de la parròquia arribin al cor de la gent, que és el que volem perquè la lletra mata, l'orella mata però l'esperit vivifica. Moltes gràcies, mossèn.
Ha estat un plaer tenir-ho aquí i ara el Marc, primer el desitgem a tots vostès una bona setmana i si volen tornar a escoltar aquest programa el dissabte a dos quarts de 11 es tornarà a repetir en diferit, lògicament. Moltes gràcies i fins la propera. Adéu-siau a tothom. Gràcies, mossèn.
No! No!
No, no, no, no, no, no.
SOSPIRADORS