60 i més.
El magazine fet per gent gran per a tothom que ens vulgueu escoltar. Actualitat, cinema, art, teatre, poesia, divulgació de temes interessants, entrevistes, tot allò que paga la pena de ser comentat tots els dimecres a les vuit del vespre. I en segona audició els dissabtes a les ons en punt del matí. Recordeu, 60 i més.
Cara B, un programa per arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat.
Bona tarda!
Debat electoral de Ràdio Desvern. Amb Josep Barpinyà pel Partit dels Socialistes de Catalunya, Laia Flotats de Convergència i Unió, Lluís Montfort de Movem Sant Just, Enric Salvadores pel Partit Popular, Sergi Seguí d'Esquerra Republicana de Catalunya, Pablo Barranco de Via Democràtica i Guillermo Francesc de Ciutadans. Dimecres, 20 de maig a dos quarts de deu del vespre, emissió simultània Paré TV, Canal 36 i Ràdio Desvern, 98.1 FM i Internet.
Gràcies per haver vingut.
A veus de la parròquia. Programa d'informació i informació humana i cristiana de la parròquia dels Sants, just i pastor de Sant Just d'Esvern. A veus de la parròquia, avui, els reptes que afronta el papa Francesc.
Gracias a la vida que me ha dado tanto, me dio dos luceros que cuando los abro perfecto distingo lo negro del blanco.
Ben trobats amics oïdors darrere l'Esvern, al llarg d'aquest curs, el 14-15, veus a la parròquia, en el seu equip D, està tractant dels reptes que afronta el papa Francesc en aquest començament de modificat que ja marca tota una trajectòria. Hem parlat de múltiples aspectes de la seva manera de ser i manera de fer.
Avui ens toca parlar d'un aspecte que val, fonamental des del punt de vista, diguem-ne, pastoral, des del punt de vista d'encomanar a l'Església una missió, que és l'opció pels pobres. Intentarem escatir, desgranar, si realment aquesta opció, aquesta tendència, aquesta tendresa vers la pobresa, vers els pobres,
és realment vàlida, tant des del punt de vista del papat com des del punt de vista de l'església. Ens acompanya la Ima Pariques, ben trobada, Ima. Hola, Lluís. Doncs entre la Ima i el Lluís jo mateix intentarem anar desgranant aquest aspecte tan important.
Per això, se'ns ha ocorregut que seria bo agafar l'alegria de l'Evangel i aquesta exhortació apostòlica que el mateix bisbe de Roma va publicar el 24 de novembre de l'any 2013, l'any que va pujar al Pontificat. Té una sèrie d'esments i de cites molt clares sobre els pobres.
Anem a llegir unes quantes. En el número 7 d'aquest document diu, puc dir que els gocs més vells i extraordinaris que he vist en la meva vida són els de les persones molt pobres que tenen poc a què agafar-se.
Tu creus, Ima, que els pobres són, pel papa i per a l'església, goig vells? És a dir, quina és la bellesa, quina és la cosa extraordinària que pot haver-hi amb un pobre o amb un marginat de la societat?
fundamentalment el que el papa ens està dient és que és el seu target que es diu ara, o sigui el seu objectiu o el seu interès primordial, sobretot tenint en compte la situació en què ens trobem des del punt de vista mundial, la quantitat de pobres que hi ha arreu del món.
Ell una mica, en aquest punt que tu has anomenat, comença per dir que el que nosaltres busquem a la nostra societat és fonamentalment el plaer. I ens queda l'alegria de banda.
i aleshores és quan diu que ell ha vist en els pobres, en els que no tenen res a perdre, més alegria que no pas en els que hem tingut la sort que estem molt ben provistos de tot. És aquest l'aspecte, perquè jo crec que veure els pobres i sobretot els pobres del nostre entorn per descomptat, però després totes aquestes
Històries que veiem de tota aquesta gent que els enganyen, que els roben, que els fan anar a travessar el mar per ensorrar-los pràcticament, volgudament, no?
I clar, ara he perdut una mica el fil, però vull dir que això no ens dona cap goig. Això amb el cel. En un altre moment diu que ara estem tan acostumats a totes aquestes coses que ja ni ens afecten ni les veiem, però jo crec que hem de mantenir la sensibilitat respecte a tot el que està passant.
Però aquesta gent jo no hi veig el goig, el que veig és una preocupació importantíssima per part de tota persona responsable, ja no diguem els que ens diem cristians.
d'alegria que tenen. Aquest esperit de superar les dificultats, d'anar endavant, de no quedar-se ensorrats, això sí que és una... Molta gent ho té, d'això. Hi ha molta gent que ho té. I a partir d'aquests sofriments tan generals que has inventat,
Afavorit també per la globalització, perquè el que passa en un punt del planeta afecta ràpidament, sobretot si és en qüestió econòmica, a l'altra banda. Llavors hem vist que hi ha molta solidaritat també que s'ha pogut desenvolupar a partir de la pobresa dels altres.
En el punt 52, el poble francès diu, la humanitat viu un gir històric. Són de lluvar els avenços que contribueixen al benestar. Però no podem oblidar que la majoria dels homes i dones viu precàriament el dia a dia. La por i la desesperació s'apoderen del cor de nombreuses persones, inclús en els anomenats països rics.
Aquí afegeixo una cosa important i és que una mica el perdre aquesta esperança de futur, de millorament, que jo crec que és una cosa que la tenim molt innata. Tots pretenem
solir unes fites, aconseguir uns objectius familiars, professionals, de benestar econòmic, etc. Clar, aquí està parlant que
que el que està passant amb aquestes persones que veuen que no tenen futur és que malalteixen. És a dir, el que és cert és que s'està produint un augment tremendo de les malalties mentals. I hi ha molta més malaltia mental o hi ha molta malaltia mental
en les capes socials més baixes. Aquests joves que no tindran feina és que ja ni volen estudiar perquè diuen perquè m'he d'esforçar. I tot això va fent una bola de neu que al final aquestes persones necessitaran una existència social continuada, permanent. És a dir que, a més, això encareix
Encareix el sistema públic, perquè totes aquestes persones acaben amb unes necessitats tremendes. Aquí, a part de dir això, que algunes patologies van en augment,
Està dient que l'alegria de viure sovint s'apaga. La falta de respecte i la violència creixen. La desigualtat és cada vegada més patent. Les conseqüències de tot això són conseqüències que ens afecten a tots.
Diu en Pablo Francesc que avui hem de dir no a una economia de l'exclusió i la iniquitat. Aquesta economia mata. No pot ser que no sigui notícia que mor de fred un àvia en situació de carrer i que, si ho sigui, la caiguda de dos punts de la borsa.
El cor de l'home s'ha tornat dur, ens importa més el nostre benestar, l'economia global, que no pas el germà que està al carrer, que està potser dissociat, que està en malaltit per aquestes circumstàncies que esmentaves abans.
Tens raó quan has dit tu abans que per altra banda la solidaritat, que el sant pare en parla més endavant, però la solidaritat també és una cosa que s'ha extès, que ha augmentat, que hi ha molta gent que davant de les desgràcies està intentant ajudar en la mesura de les seves possibilitats. I que en aquest moment hi ha sistemes, també,
per poder-ho fer, per poder-ho efectuar, no? S'han mobilitzat tant les famílies com les organitzacions privades, no governantals, que s'han bolcat amb ajud, amb les necessitats.
Bueno, també és cert que les famílies en elles mateixes que tenen membres que estan patint en situacions d'aquestes, potser no les més extremes de tot, però n'hi ha alguns que realment són gent molt a prop nostra que han perdut el pis perquè no han pogut pagar, que no entren sous ni per part del pare ni per part de la mare i que els avis se n'estan fent càrrec i això
és molt freqüent dins dels nostres ambients. Això ja dins de la pobresa més propera a nosaltres. Després hi ha els cercles concèntrics i totes les altres problemes que hi ha. Aquí, amb el que tu llegies, ell continua
que el fet que es faci més cas que hagi baixat dos punts la borsa, que no pas que hagi mort de fred un ancià al carrer, això és exclusió. I al final d'aquest paragraf diu
En aquest moment ja no hi ha uns que estan a sobre i uns altres que estan a sota i que estan... que són explotats. Tant de bo poguessin ser explotats. Són rebutjats. Són apartats del sistema. No li arriba. No arriba fins aquí. És a dir que hi ha un esglaó més avall. Hem baixat. La d'exclusió.
I encara insisteix en Bergoglio, la cultura del benestar ens anestesia i perdem la calma si el mercat ofereix que el com que encara no hem comprat, mentre totes les vides troncades per manca de possibilitats ens semblen un espectacle que ni ens altera.
Se'ns ha dit també, per altres bandes, altres veus ressonen també al nostre voltant, que hem de consumir. Se'ns ha posat entre cap i coll que la sortida d'aquestes dificultats i l'única possibilitat que l'economia funcioni és que consumim d'una manera quasi frenètica.
El pare, el sant pare, amb això no hi està d'acord, és a dir, pensa que això ens anestesia, ens limita la nostra vida i ens posa un únic objectiu, que és la novetat del mercat, del comprar, del posair, i és clar, meredament el tirar.
És així això? Evidentment que és així, tot i que tots hem perdut capacitat adquisitiva i capacitat econòmica i en aquest moment les coses ens resoliem una mica més. Però així i tot, clar, s'hauria de conèixer o jo hauria de saber més d'economia per saber si hi ha altres fórmules perquè el benestar arribi a tothom i tinguem el que és necessari
i no més o poc més, no? En un repartiment de la riquesa. Exacte. Que aquesta mateixa riquesa que s'ha concentrat en uns quants que consumeixen molt, fos repartida.
Sistemes encara deuen estar, potser, per inventar, no ho sé. Doncs més gent, en tota la població, encara que el guany per t'equivar fos menys o el palè per t'equivar fos menys, això seria un sistema. Com fer-ho és més difícil. Clar, però si resulta que volem donar feina necessitem
fabricar, fer. Si fas, has de vendre, perquè si no, no pots pagar sous, no pots mantenir l'empresa. Com es trenca tot això? Jo no en tinc ni idea. Suposo que hi ha gent que pot tenir prou seny. Hi ha postures ben radicals que diuen que fins i tot els que tenen feina actualment
haurien de reduir el seu horari, per exemple, passar de no treballar vuit hores a treballar-ne cinc, i aquest estrès, compartir, és a dir, una altra persona pogués estar al teu lloc de treball per treballar aquest...
mentre també hi hagués una possibilitat que els sous es mantinguessin, és a dir, la persona que renuncia a treballar pogués tenir una vida digna també a nivell de gratificació.
Això, tu i jo no ho arreglarem, tu i jo. El papa una mica més, potser. I encara. Què et sembla? Anem endavant. El punt 189, en Jorge Mario Bergoglio, el redacte així.
La possessió privada dels béns es justifica per tenir cura d'ells i incrementar-los de manera que serveixin millor al bé comú. La solidaritat s'ha de viure com decisió de retornar al pobre a qui el correspon. És a dir, si tots hem sortit d'un mateix pare,
En certa manera, tots hauríem de tenir les mateixes possibilitats de desenvolupar-los. Si uns no la tenen, és que estem en deute amb aquests. I la solidaritat és retornar, amb aquests que estan en inferedat de condicions, les seves pròpies possibilitats d'anar endavant.
Jo ara aquí penso també que penso en la paràmula dels talents. N'hi ha un que rep 10, un altre que rep 5, un altre que rep 1 i tots es responsabilitzen més o menys dels talents que han rebut i retornen a l'amo quan torna els beneficis que han aconseguit amb aquells talents. Menys.
el que n'ha rebut menys. Jo penso aquí. Una vegada jo vaig anar a veure el Jordi Cots, que es preocupava o era una persona que tenia una responsabilitat respecte dels nens. Sí. Ajunta al cíndic de Reuges. En relació amb els nens. I aleshores doncs, vam estar parlant de la pobresa dels nens i em va dir, és una...
És un cercle viciós que no hi ha manera de tancar-lo. Perquè si resulta que els pares no es desperten al dematí perquè no han d'anar al treball, el nano tampoc s'aixecarà per anar a l'escola. I això és un primer missatge. Un segon missatge. No en tireu amb diners els pares.
els pares treuen diners d'anar a la ciutat social del barri, que els doni els diners que necessiten per pagar les coses més necessàries. Aquesta criatura, aquest noi, aquest nen, el que veu és un sistema de vida que no li estan ensenyant a espavilar-se. Això, jo crec,
que aquí hauríem de ser molt més atents a les necessitats educatives dels nens, de les famílies. És a dir, l'educació i la sanitat són importantíssimes. S'ha de trencar aquests cercles viciosos a base de formació.
Com s'ha de fer en casos com els que t'explico, que són el tipus de pobres que tenim més dins del nostre món, no? Com s'ha de fer? No ho sé, com s'ha de fer. Però el que és evident és que són dos puntals que haurien de ser completament mimats per la nostra societat. L'educació i la sanitat.
Jo dic, educació i sanitat, evidentment, per arribar a aquestes dues coses, també potser necessitem tots els serveis socials que es preocupin d'aquestes persones i arribin a aquests serveis.
I ara que estem en campanya electoral, hi ha una discussió viva entre els partits sobre aquest model d'assistència. Sobre si és evident que aquest tipus de família que tu has dibuixat, Inma, ha de ser assistit, ha de ser recolzat i ha de tenir aliment per sobreviure
roba per vestir-se, etc. I poder accedir als gastos mínims, com poden ser els estris escolars d'aquest nen, etc. La continuació de la reflexió és això s'ha de donar
lliure i generosament, o ha d'haver-hi una compensació per part d'aquell rep que retorni a la societat en forma de treball o en forma de col·laboració en respecte als altres, això que està rebent.
Sobre això, els mateixos partits polítics no es posen d'acord. Hi ha una punta en aquest sentit. Penso que és un apartat ric de debatre i interessant que coneguem. Jo sé que hi ha ONGs o organitzacions, per exemple, que reparteixen menjar i que aleshores demanen a les persones que reben menjar
que portin amb un carretó el menjar a una persona gran que no es pot desplaçar, per exemple. És una feina social. Exacte. Tu pots comptar amb que jo et donaré menjar, però ajuda'ns a anar a la feina que nosaltres estem fent.
Clar, això és una petita cosa, però per qui es comença, no? És una espècie de... com de banc del temps, de banc del temps, potser una mica... jo t'ofereixo els meus coneixements i faig massatge, per exemple, i tu, que no sigui a mi, ofereixes alguna cosa que saps, eh, classes d'un idioma o el que sigui. Certament ha d'haver-hi algun tipus de... De retorn. De compte prestació, exactament.
És correcte. Per acabar aquestes cites del papa francès, del bisbe de Roma actual, anem al número 198. Diu així. Per l'església, l'opció pels pobres és una categoria teològica, abans que cultural, sociològica, política o filosòfica.
I ara aquí ve una cosa que hauríem de remarcar en lletres d'or. Vull una església pobra per als pobres. Ells tenen molt per ensenyar-los. El papa remarca el seu desig d'una església pobra, és a dir, fora d'aquestes despeses suntuàries a qual estigui habituat l'església,
i que tingui els pobres com el seu principal objecte. És a dir, que no solament l'església es procuri de la predicació de la paraula de Déu, sinó del benestar físic i material de les criatures aquestes, que som els creats per aquí.
Sí, saps com acaba aquest punt que dius 198? Ja veuràs, ja veuràs com acaba. Som cridats a descobrir crist en ells, en els pobres, a prestar-los la nostra veu en les seves causes. Això és molt important. Partits polítics, no? Deies...
però també a ser els seus amics, a escoltar-los, a interpretar-los i a recollir la misteriosa saviesa que Déu vol comunicar-nos a través d'ells.
És a dir que ells tenen quelcom important a tornar, a donar-nos. A través d'ell ens arriba també aquest missatge de Cris, no? D'atenció als altres, etc. Ho hem de creure o ho hem de buscar? La paròquia de Sant Just va organitzar el febrer del l'any passat una jornada
les escoles, les escoles d'aquí al poble, sobre aquestes ja actituds del papa francès. Ja que estem acabant, es queda un programa, aquest cicle dedicat als reptes del papa Bergoglio, jo voldria recordar uns aspectes que els assistents d'aquella trobada, en nombre bastant considerable, entre 50 i 60 persones, van
es que t'hi van descobrir. Preguntàvem quines eren les necessitats de la societat i en quin moment es trobava la gent en aquell any 2014.
Entre altres idees que van sorgir, la gent es feia ressò de la manca de feina i de la pobresa, com als programes principals de la societat d'aquell moment, que ens sembla que no ha canviat gaire. També es feia esment de l'individualisme, l'egoisme, la competència. El consum és reservat. Això ho hem dit en el programa d'avui.
I la falta de comunicació. Jo voldria fer una mica de punt i a part amb això. Fins a quin punt la falta de comunicació, encara que estiguem en un món en què amb aquests avanços tècnics ens pot fer també girar els ulls a la pobresa que hi ha a l'entorn.
Tots aquests sistemes de comunicació que tenim en aquest moment
parteixen de la falta de la comunicació visual amb l'altre, de tocar-se, d'estar presents. És una cosa, és una altra cosa diferent, però jo crec que la comunicació entesa a fondo doncs ha de ser una cosa molt més
molt més de proximitat, de les persones de proximitat física, a mi em sembla, no? És que escriure quatre cosetes que llegeixes cada bestiesa al Facebook que déu-n'hi-do, no?
en canvi doncs poder fer una relació de pregunta-resposta, de comentari-contracomentari. No sé si és per aquí el tema de la comunicació, però a mi em dona la impressió que hi falta això, un contacte més proper.
Un acte que poden les organitzacions no governamentals, càrites per augmentar una de l'església, doncs portar una ferna magnífica, ajudar-nos a fer. L'últim tema, que n'hi ha altres que anem avui, és que l'atenció a gent gran mereix un augment en la habitació nostra i també de les famílies.
Bé, gràcies amics oïdors de Ràdio d'Es Bern. Ha estat el programa Veus a la parròquia. Es repeteix els dissabtes a dues quarts d'una del matí i al dimecres hi tornarem a ser. Moltes gràcies i adeu-siau. Adeu, adeu.
Doncs a aquesta hora dibuixarem. Ara bé, un programa per arqueòlegs de la música moderna.