Música
Els dimecres a les 10 de la nit, Fabricants de Cançons.
Un programa de converses amb artesans de la paraula cantada.
Amb persones que a prop nostre fabriquen aquests artefactes poèticomusicals que ens fan viatjar.
O bé amb persones que n'analitzen la seva alquímia.
Fabricants de Cançons, una hora conversant sense presses com si estiguessin prenent una copa sobre cançons.
Aquí, a Ràdio Desver, a un 98.1 de la freqüència modulada.
Un programa conduït i realitzat per qui us parla.
Meneu gauzats.
Música
Avui, dia 12 de febrer, és la festa de Santa Eulàlia, patrona de Barcelona.
No us explicaré ara la història d'aquesta noia valenta que va néixer, segons la tradició, a Sarrià, en època dels romans.
I que va plantar cara al pretó de Barsino perquè perseguia els cristians.
Perquè de ben segur que ja la sabeu.
Però potser hi ha coses de la història d'aquesta màrtir que se'ns escapen una mica.
Santa Eulàlia és la patrona de la ciutat de Barcelona.
Encara que molta gent es pensa que la patrona de Barcelona és la mare de Déu de la Mercè.
Doncs no.
Eulàlia va ser canonitzada l'any 633 i molt aviat la seva fama va traspassar fronteres
i va començar a ser molt estimada pels ciutadans de Barcelona.
En l'època paleocristiana era molt important tenir les relíquies d'un màrtir.
I aquí no teníem les relíquies, no.
La teníem tota.
I va ser aclamada com a patrona de Barcelona.
Però li va sortir una competidora, la Mare de Déu de la Mercè.
Una advocació mariana molt lligada també a la ciutat com tal.
Doncs Sant Raimon de Penyafort i Sant Pere Nolasc van fundar a Barcelona l'Ordre dels Mercedaris.
L'any 1683 la ciutat de Barcelona va patir una terrible paga de llagostes
que van arressar tots els cultius.
I els barcelonins, recordant que la Mare de Déu de la Mercè havia alliberat més de 300.000 captius a l'època de les creuades,
li van prometre que si els alliberava de la plaga la farien patrona de la ciutat.
I la Mare de Déu va fer marxar les llagostes.
Felip V, el 1714, aboleix la festa de Santa Eulàlia,
ja que havia sigut la santa a qui es van encomanar els austriacistes durant la guerra de successió.
I recordava al poble les llibertats perdudes.
I va potenciar molt el culte a la Mare de Déu de la Mercè.
Però no es pot canviar un patró d'una ciutat si aquest patró ha nascut en aquesta ciutat.
I aquí Santa Eulàlia tenia totes les de guanyar, perquè ella era natural de Barcelona.
I van anar a Roma a demanar el canvi.
I l'any 1868 el papa va resoldre la polèmica.
A partir d'aleshores, Santa Eulàlia seria patrona de la ciutat de Barcelona
i la Mare de Déu de la Mercè la patrona de la diòcesis.
I tots contents.
Però no.
La festa de la Mare de Déu de la Mercè és el 24 de setembre,
just en acabar l'estiu, amb uns dies llargs i plens de sol.
I la de Santa Eulàlia, el 12 de febrer, al mig del rigorós hivern.
I aquí és on Santa Eulàlia té les de perdre, esclar.
Les celebracions d'estiu no es poden comparar amb les de l'hivern.
I per això, durant les festes de la Mercè, que poden durar fins tot 15 dies,
sempre hi ha un dia que plou, encara que sigui poca estona,
i faci una pluja fineta.
És Santa Eulàlia que plora, perquè els barcelonins no se'n recorden d'ella.
Encara que em sembla que ara plora una mica menys.
Perquè durant l'època d'en Pasqual Margall, alcalde de Grata Memòria,
va aconseguir tornar a celebrar la festa major d'hivern.
Ara es torna a col·locar el panou de Santa Eulàlia al balcó de l'Ajuntament
i es fan moltes celebracions.
Una de les tradicions del dia de Santa Eulàlia
és que l'alcalde i els membres del Consi Històri de Barcelona
visitin les monges clarisses del monestir de Pedralbes.
Les monges els reben encantades,
els canten els goig de Santa Eulàlia
i tots plegats mengen el famós mató de Pedralbes
elaborat per elles mateixes.
El monestir de Pedralbes, que nosaltres tenim a costat de casa,
va ser fundat l'any 1326 pel rei Jaume II els Just
i la seva tercera esposa, la reina Elisenda de Moncada,
per albergar una comunitat de monges clarisses
on professaven les filles de la noblesa.
Elisenda, que era molt més jove que el rei,
sabia que no tindria cap privilegi
ni cap paper quan el rei morís
i per això va tenir la gran pensada de fundar aquest monestir
on s'hi va fer construir un palau
amb unes estances nobles
per poder continuar fent de reina
sense molestar el palau real.
El monestir de Pedralbes
es trobava en un lloc allunyat de tot i de tothom
i la reina va aconseguir pel bé de les monges
i d'ella mateixa una sèrie de privilegis
i l'any 1357 va demanar i obtenir
la protecció directa del Consell de Cent
que es comprometia a defensar el monestir en cas de perill
i a entregar dotacions econòmiques
per la seva millora i manteniment.
La prova més evident d'aquesta protecció
va ser durant la Guerra del Francès
quan el 1640 les monges van haver de marxar
i deixar el monestir i les van realotjar
a casa del Marquès de l'Ella
on hi van anar escoltades per soldats armats.
En els llibres del monestir
trobim documentada aquesta visita institucional
ja al segle XVII,
tradició que es va conservar fins al 1714
i ara amb els ajuntaments democràtics,
aquí tornem a veure la mà de Pasqual Maragall,
es va recuperar adaptada als temps actuals.
Aquest dia les monges aprofiten
per demanar al Consistori ajudes
per la manutenció del monestir,
que és un bé cultural d'interès nacional
i sempre hi ha alguna regidora
que els demana com es fa al mató de Pedralbes.
Hi ha una vella tradició que diu
que per tenir assegurat un bon temps
el dia d'alguna celebració especial
es tenien de portar una dotzena d'ous a les Clarisses,
que llavors resaven
perquè el dia d'aquesta celebració no plogués.
Pasqual Maragall els va portar la dotzena d'ous
perquè fes un bon dia
el dia de la inauguració dels Jocs Olímpics.
Aquests ous,
i sempre seguint la tradició popular,
és amb els que les Clarisses
han estat elaborant des de l'edat mitjana
el tradicional mató,
seguint una fórmula
que només elles coneixen.
El mató de Pedralbes
no té res a veure amb el mató de Montserrat, eh?
Doncs el de Montserrat es fa amb llet coellada
i el de Pedralbes és una mena de crema
feta amb llet, ous, canyella i limona.
Però potser aquest any
serà l'últim any
que l'alcalde de Barcelona
visita les Clarisses al monestir.
Doncs l'Orde de Santa Clara
prepara el trasllat
de les últimes tres monges que hi queden
perquè l'últim maig de l'any passat
va morir la seva abadesa,
Montserrat Casas,
que tenia 90 anys
i que havia ingressat al monestir l'any 1956.
Ara hi queden tres monges
i només una té menys de 70 anys.
Elles mateixes
han demanat el seu trasllat
al monestir de Viló-Bidonyar, a Girona.
Fa una mica de pena
que deixin el senò vi buit
després de quasi 700 anys
de vida religiosa ininterrompuda.
Les monges Clarisses,
horda religiosa fundada al segle XIII
per Santa Clara de Cis,
van arribar a Catalunya
l'any 1234,
quan es va fundar el convent de Santa Clara
a Barcelona.
Una mica més tard,
l'any 1319,
es va fundar un segon convent a Girona
que va estar obert fins al 1974
quan també la comunitat
es va traslladar a Viló-Bidonyar.
L'arcabisbe de Barcelona
no descarta
que en un futur
es pugui reprendre
la vida monàstica a Pedralvis
i confirma que s'està treballant
per trobar una solució
que garanteixi canònicament
la persistència de la vida
contemplativa en aquesta comunitat
tan arrelada a Barcelona.
Si finalment marxen,
es posarà fi a una llarga història
de relació del monestir
amb la ciutat,
que ara és propietària
de l'edifici,
dedicat majoritàriament a museu
i gestionat pel mateix Ajuntament.
El seu adeu,
obligat per la disminució
de la comunitat,
tal com ha passat
en altres ordres religioses,
tancarà una història
de molts segles
on l'Ajuntament
i les Clarisses
han tingut
una relació especial
degut a la gran estima
dels barcelonins
amb aquesta comunitat.
L'arcabisbe d'Urgell,
Joan Enric Vivés,
ha tornat de Jerusalem
aquest final de gener
on havia anat
en representació
de la Conferència Episcopal Espanyola
a la trobada
de la Coordinadora
dels Bisbes a Terra Santa,
la Holy Land Corporation,
on hi han assistit
bisbes
de les Conferències Episcopals
d'Estats Units,
Anglaterra,
Gales,
França,
Alemanya,
Irlanda,
Escòcia,
països nòrdics
i Lituània.
Aquestes trobades
es fan a proposta
de la Santa Seu
i l'objectiu
és donar atenció pastoral
a les comunitats catòliques
de Terra Santa.
Els bisbes
volen compartir
esperança
amb tots els homes
de bona voluntat
i per això
han anat a Terra Santa
a dir a les comunitats cristianes
que no estan soles
i que no les han oblidat.
Els bisbes,
en tornar d'aquest viatge
que volen que serveixi,
que a les parròquies
s'emparli
i que a les publicacions
dels respectius bispats
també,
encara que aquestes coses,
com que no són notícies extremistes,
no troben massa lloc
a les publicacions
i costa molt
que apareixin.
Ell,
que fa molts anys
que va a Terra Santa,
sap que no és el mateix
explicar-ho
que viure-ho,
però intenta
que els mitjans
de comunicació
als quals té accés
donin veu
a aquesta realitat
silenciada.
I jo,
humilment,
seguint les seves instruccions,
des d'aquest programa
vull mirar
de fer-vos arribar
al seu missatge,
fent un resum
explicació
d'un article seu
publicat a La Vanguardia
i d'una entrevista
de Ràdio Estel
que es va gravar
just quan anava
cap a Televip
a agafar l'avió
per tornar a Barcelona.
I ens explica
que és una realitat
que a Terra Santa
els cristians
són minoria
i a Gaza
encara més minoria.
A Gaza
hi ha uns 600 cristians,
uns 100
són de ritus
catòlic llatí
i uns 600
ortodoxes grecs
que treballen
en la mateixa direcció
i s'entenen
molt bé,
malgrat que a Gaza
està tot molt destruït.
El patriarca
de Jerusalem
diu
que de cara a Gaza
el més important
és que es pugui
reconstruir
i que els ciutadans
hi puguin tornar
i que espera
que la comunitat
internacional
pugui ajudar
en aquesta reconstrucció.
Però primer
es necessita
que hi hagi pau
per poder desescombrar.
És molt important
refer l'educació,
la sanitat
i les comunitats cristianes
hi tenen
un paper molt important.
A Gaza
el gran problema
és la sospicàcia
de tot el que passa
a Siscordània.
Siscordània
és el que seria
bíblicament
Samària,
Judea i Galilea
on hi ha moltes
comunitats cristianes
a Ramala,
a Batlem,
a Jerusalem.
Hi ha pobles
que són tots cristians.
N'hi ha molts
a Haifa també.
Hi ha comunitats cristianes
d'expressió hebrea
que parlen hebreu,
alguns jueus
convertits
al cristianisme,
però la gran majoria
són d'expressió àrab
que viuen
dins d'Israel,
són ciutadans
d'Israel
i tot això
crea molts problemes.
Hi ha una zona
que havia sigut
territori de Jordània
i que a causa
de la guerra
dels sis dies
va passar
a ser d'Israel.
És el que s'anomena
territoris ocupats.
Tot això
és una mica complicat
de veure.
Hi ha uns llocs
que són de l'estat
Israel
i uns altres llocs
que Israel
va ocupar.
Aquests llocs,
d'aquests llocs
que Israel va ocupar,
els israelites
tindrien de marxar,
però ells no volen marxar.
I per això
han fet els assentaments,
que són com unes colònies
que ocupen
de forma il·legal
els jueus
que han vingut de fora,
sobretot d'Argentina
i de Rússia.
I és molt difícil
de comunicar-se
amb els habitants
palestins
que hi són allà
des de sempre.
Israel,
quan es va cansar
de Hamas,
després de l'atemptat
del 7 d'octubre
del 2023,
que va fer
tants hostatges,
va envair
la franja de Gaza
perquè diuen
que és el territori
de la seva custòdia
i que ha de marxar,
no és de l'estat palestí.
La solució teòrica
ideal
seria fer dos estats
amb fronteres clares
i en respecte
als uns
envers els altres.
Però això
és molt difícil.
Aquí,
les escoles cristianes
accepten nens musulmans
i cristians.
No hi van mai
els nens jueus,
també els acceptarien,
però no hi van mai.
I entre els cristians
i els musulmans
hi ha com una espècie
d'amor.
Aquestes destruccions
que fan els jueus
de les ciutats
i de les carreteres,
ara i en altres
guerres anteriors,
el que fa
és provocar odis,
enfrontaments
i que es tinguin por
els uns als altres.
Terra Santa
és la terra
on hi ha els llocs sagrats
dels cristians,
dels musulmans
i dels jueus.
I com es combina
tot això?
La gent d'Israel
és molt de cultura occidental
i quan estàs
als llocs
on viuen
els israelites
és com si estiguessis
a Europa.
Els altres
són de cultura
àrab
i tenen
un altre ritme
de vida
i una altra manera
de fer les coses.
Les cases
són diferents,
fan el menjar
diferent,
viuen molt al carrer
i si no es coneixen
els uns i els altres
no es pot conviure
en pau.
Els bisbes
han vingut
a visitar
aquestes comunitats
per portar-los
el missatge
de que no estan sols.
l'Església no vol
abandonar els cristians
de Terra Santa
perquè encara que no
se'n faci ressò
els cristians
de Terra Santa
estan a casa seva.
És la terra de Jesús
i tenen tot el dret
d'estar-hi
però viure allà
és quasi una vida
d'heroi.
Es demana molt
en aquests cristians
que cada vegada
ho tenen més difícil
sobretot
per la falta de treball.
A causa de la guerra
Israel va prohibir
que la gent de Siscordània
que treballava a Israel
pogués passar la frontera
i per tant
moltes famílies
es van quedar de cop
sense feina.
Per altra banda
amb aquesta inseguretat
no hi ha ni peregrins
ni turistes
i fa molta tristesa
anar a la zona vella
de Jerusalem
passar per la via dolorosa
i veure que totes
les botigues de records
estan tancades.
A Monsenyor Joan Enric
el va impressionar
moltíssim
de veure l'església
del Sanse Pulcre
buida
sense ningú.
Aquest tancament
de les botigues
dels hotels
de les hostetgeries
que regentren
les ordres religioses
ja va passar
amb la intifada
del 2002
i també per la pandèmia.
Per això
es tindria de perdre
la por
i retornar
a peregrinar
a Terra Santa.
Una bona idea
seria fer
agermenaments
de parròquies
i d'escoles
que poguessin ajudar
a parròquies
i escoles
de les comunitats
cristianes
d'Israel.
Doncs això
ajudaria
que en aquestes
comunitats
poguessin mantenir-se
i que no
se n'anessin.
Moltes vegades
només pensem
en els jueus
i en els musulmans,
sobretot
en els jueus
radicalitzats,
però també hi ha jueus
que encara que no són
una gran majoria
treballen per la pau
i pels drets humans
i que estan en contra
de la guerra
i de la destrucció
que provoca
l'exèrcit israelià,
com també hi ha
molts musulmans
que volen la pau.
No tots els musulmans
són terroristes.
Els bisbes
han volgut donar veu
els que no tenen veu
i per això
fan aquestes visites.
I ara,
com a cosa anecdòtica,
ens explica
que van a sopar
a una casa humil
del barri armeni
de la Jerusalem
cristiana.
No pot donar detalls
i s'ha de ser
molt provent
amb el que es diu.
Era la casa
d'un dià
que ortodox,
una família
pobra,
molt pobra,
i el van obsequiar
d'una manera exquisida
i amb la seva humilitat
li van regalar
unes creuetes
de fusta
que fan els artesans
de Batlem.
L'impacte de la guerra
i dels assentaments
il·leals
a Cisjordània
és massa desconegut
a casa nostra.
Les comunitats
de cristians
experimenten
grans dificultats
com la dura
restricció
de moviments,
sobretot els talls
sobtats de carreteres
que allarguen
els viatges,
l'impediment
de fer la vida
quotidiana normal.
També manca
d'electricitat
i d'aiga,
la impossibilitat
de construcció
de noves cases
i el nivell
de desocupació
i el problema
que tenen,
sempre per poder
treballar
a la zona d'Israel.
Diplomàtics
de la Unió Europea
i d'alguns països,
entre ells Espanya,
Junta a Mirlàndia,
Noruega,
Eslovènia
i Polònia,
han reconegut
l'estat palestí.
Això ha causat
problemes
també a Espanya,
però és que l'estat palestí
per no tenir
no té ni fronteres.
Fa anys,
quan Monsenyor
Joan Enric
vivia a la nostra parròquia,
ens va fer una conferència
sobre aquesta temàtica.
He anat a buscar
els meus apunts
d'aquesta conferència
i m'he donat
el sant gust
de llegir-los.
No va ser una conferència,
no,
va ser una lliçó
magistral d'història.
Quina pena
que ara ja no fem
aquestes conferències.
Ja sé que són
altres temps,
però a vegades
jo enyoro
aquests altres temps.
Bé,
ara continuem
amb altres temàtiques.
d'en Dani Palau-Balero.
Ara us parlaré una miqueta d'en Dani Palau Valero,
que va estar fent la seva formació de seminarista aquí, a la nostra parròquia,
i que ara ha estat nomenat pel cardenal Joan Josep Omella,
degà de la Facultat de Teologia de Catalunya pel Trienni 2024-2027.
En Dani Palau, que és professor estable ordinari d'aquesta facultat,
ja exercia de degà en funcions des del 10 de maig,
cosa que ja vaig informar aquí en el seu moment.
En Dani Palau és llicenciat en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona
i de Teologia per la Facultat de Teologia de Catalunya
i també de Filosofia per la Universitat Ramon Llull.
Va finalitzar el seu doctorat a la Universitat Pontificia Gregoriana de Roma
amb un estudi sobre el Concili Vaticà.
Va realitzar estudis musicals al Conservatori del Liceu.
Actualment dirigeix la Càtrida de Teologia Pastoral Arquabisbe Ponigol
i la revista Quaderns de Pastoral.
És també professor d'Ecumenisme i Esglesiologia
i membre conseller de la Pastoral Litúrgica.
A més a més, és rector de les parròquies de Santa Maria
i de Sant Antoni de Corbera de Llobregat.
En Dani va néixer l'any 1972,
o sigui que ara té 52 anys i jo no sé com s'ho fa
i com ho ha fet per arribar tan lluny
i com té temps de fer tantes coses.
Per mi encara és aquell seminarista que corria per la nostra parròquia,
que cantava amb aquella superveu que portava els nens de colònies
i els preparava per la confirmació.
Des d'aquí, Dani, per molts anys.
I ara daré una notícia així una miqueta de natura.
Aquest any 2025, ja ho sabeu perquè s'ha dit moltes vegades,
celebrem el mil·lenari de la presència dels benedictins
al Santuari de la Mar de Déu de Montserrat.
I al llarg d'aquests mesos anirem veient com es van desenvolupant
les diferents iniciatives, religioses o no,
sorgides de diferents àmbits de la nostra cultura.
Montserrat, podríem dir que té tres grans significats.
Un significat religiós, un significat geogràfic
i un significat d'identitat cultural.
Centrant-se en el significat geogràfic,
és un massís muntanyós
que per la seva categoria de parc natural
és molt freqüentat pels excursionistes de tot tipus,
senderistes, caminants, escaladors, runners.
L'any 2024 va rebre un total d'un milió 64.117 visites.
Aquest número s'ha trobat calculant i sumant
totes les persones que han estat registrades en eurocomptadors
col·locats en diferents punts de l'espai natural,
les persones que han pujat al funicular de Sant Joan
i les que han pujat al funicular de la Santa Cova.
Per celebrar el mil·lenari,
el patronat de la muntanya de Montserrat
i la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya
han ideat un traçat denominat el sender del mil·lenari.
Aquest sender es pot començar a Collbató o al mateix monestir.
És un itinerari fàcil, apte per qualsevol persona mínimament entrenada
i que passa per llocs emblemàtics o a prop de llocs emblemàtics
com l'Ermita de Sant Benet, Santa Cecília, el Refugi d'Agulles
i les coves del Salnitre i el Cavall Bernat.
Aquest sender porta el nom de PRC 1025
i connecta amb altres rutes i senders de gran i petit recorregut
que travessen i passen per la muntanya.
Aquesta és la primera proposta que fa la volta al massís de Montserrat
d'una manera relativament fàcil.
Les persones ben preparades i amb bona forma física
el podran fer en una jornada
i les que vulguin ritmes més tranquils, en dues,
per noctant en un dels allotjaments del monestir
o en el Refugi d'Agulles,
sempre gaudint de la flora i la fauna de la muntanya
i de les immillorables vistes.
L'últim diumenge de gener
tots els bisbes van escriure en els diferents fulls dominicals
de les seves diòcesis
que ja que tenim un telèfon mòbil que utilitzem per comunicar-nos,
entretenir-nos, informar-nos,
el podríem fer servir per incrementar els nostres coneixements
i les nostres reflexions sobre la vida religiosa.
Hi ha moltíssimes aplicacions en el mòbil
que faciliten la lectura i l'estudi de la paraula de Déu.
Es poden descarregar lectures,
passatges de la Bíblia...
Jo el telèfon mòbil el faig servir molt per coses de feina.
No estic en massa el grup de WhatsApp.
Tampoc perdo el temps enviant missatges de bon dia i de bona nit.
Però sí que he trobat una aplicació que m'agrada molt.
És llegir per l'ordinador
una aplicació que es diu Christian Art.
Art cristià.
És una iniciativa del pare Patrick Vanderhoort
que va ser durant molts anys director
de la famosa casa de subhastes Sotvall de Londres
i que té més de 40.000 seguidors.
Aquesta pàgina és una meditació de l'Evangeli a través de l'art.
Cada dia publica la lectura de l'Evangeli amb el comentari pertinent
i el relaciona amb una obra d'art que també publica
i que fa referència a la lectura del dia o de la festivitat que se celebra.
Com que té uns grans coneixements d'art,
l'explicació de l'obra d'art, que normalment és una pintura,
és molt didàctica,
començant per una petita biografia de l'autor,
època quan va viure, estil de l'obra, descripció...
i això cada dia de l'any.
És molt interessant si us agrada l'art
perquè toca tots els estils i tots els temes.
És molt fàcil, només cal que poseu al Google
Christian Art i surt de seguida.
Ho podeu llegir en castellà o en anglès.
I si voleu, us hi podeu inscriure, és gratuït.
Jo, egoistament, ho llegeixo en anglès
perquè, com que conec la temàtica,
a part d'aprendre moltes coses d'art,
faig una pràctica d'anglès molt fàcil.
Us aconsello que us hi apunteu.
Val molt la pena.
I ara, si ens voleu tornar a escoltar,
estarem aquí el dissabte a dos quarts de dotze del migdia.
A l'escolta, estarem aquí el dissabte a dos quarts de dotze del migdia.
A l'escolta, estarem aquí el dissabte a dos quarts de dotze del migdia.
A l'escolta, estarem aquí el dissabte a dos quarts de dotze del migdia.
A l'escolta, estarem aquí el dissabte a dos quarts de dotze del migdia.
A l'escolta, estarem aquí el dissabte a dos quarts de dotze del migdia.
A l'escolta, estarem aquí el dissabte a dos quarts de dotze del migdia.

A l'escolta, estarem aquí el dissabte a dos quarts de dotze del migdia.
A l'escolta, estarem aquí el dissabte a dos quarts de dotze del migdia.
A l'escolta, estarem aquí el dissabte a dos quarts de dotze del migdia.
A l'escolta, estarem aquí el dissabte a dos quarts de dotze del migdia.
A l'escolta, estarem aquí el dissabte a dos quarts de dotze del migdia.
A l'escolta, estarem aquí el dissabte a dos quarts de dotze del migdia.
And every morning, let me hear you whisper softly in my ear.
In my eyes, I see no one else but you.
There's no other love like I love.
And yes, oh yes, I'll always want you near me.
I've waited for you for so long.
Lady, your love's the only love I need.
And beside me is where I want you to be.
Cause my love, there's something I want you to know.
You're the love of my life.
You're my lady.
A l'escolta, estarem aquí el dissabte a dos quarts.
Adios del Cern 98.1