60 i més.
El magazine fet per gent gran per a tothom que ens vulgueu escoltar. Actualitat, cinema, art, teatre, poesia, divulgació de temes interessants, entrevistes, tot allò que paga la pena de ser comentat tots els dimecres a les 8 del vespre. I en segona audició els dissabtes a les 11 en punt del matí. Recordeu, 60 i més.
Bona tarda, amics oïdors de Ràdio d'Esver. En tots vostès, veus de la parròquia.
Com un dimecres cada mes, al nostre espai, que és Paraula Biscuda, els oferim amb la Montse Giró. Bona tarda, Montse Giró. Hola, bona tarda. I un, en aquest cas, invitat, amic, company, que és el doctor... Amic. Amic, molt bé. Molt bé, m'agrada molt això d'amic. El doctor Enric Benito. La Montse ens dirà una miqueta qui és,
I l'Enric ens ha proposat, si ha estat molt amable, perquè primer no volia venir però després una mica insistint, si hi fens una miqueta pesada si ell ha vingut... Penso que no tinc moltes coses a dir. Sí, que té moltíssimes coses a dir. I aleshores ell ens ha llegit una màxima que l'ha trobat d'un autor que després ja comentarem i després ja comentarem tot això. Ara la Montse ens dirà una mica qui és el doctor Enric Frito. Digues.
Enrique Benito Martínez és metge, penso que és el més destacable del que per a nosaltres és més important perquè ha dedicat 40 anys a una professió que ha estat ginecòleg.
Cinecòlogo. Cinecòlogo. Però ha estat 40 anys treballant tant a l'Hospital de Bellvitge com al Duran i Reinals, i ha estat a la Unitat de Mames. També ha estat professor associat a la Universitat de Bellvitge. Per tant, diríem que la seva professió i la seva dedicació, com us podeu imaginar,
és d'una quantitat d'estudi i d'hores que fa que sigui el seu punt més fort i més important per nosaltres i per la societat en què estem vivint, com la seva professió i la seva dedicació a la medicina.
i sobretot al que és la sanitat pública. Penso que això és el més rellevant perquè ha sigut la seva dedicació plena com a professional i com a persona. Això que ens acaba de dir ara la Montse és el que ho disculpa haver-se dedicat tant a la seva professió de no haver participat ni haver pogut participar en la vida del poble.
perquè al preguntar-li l'Enric, Enric, tu has estat aquí en el poble col·laborant o fent algunes coses o participant? Diu no, perquè és clar, sempre estava entregada a la seva feina. Sí, venia a dormir. Venia a dormir. En el fet de tenir entre la universitat, la cosa pública i el treball, realment,
Era molt absorbent i només tenia les nits. Les nits per dormir. Sortia molt d'hora de casa i venia molt tard. Però no has deixat de viure aquest poble que és molt maco. No. I ets un amant del poble d'aquí, no? Molt.
I ara que estàs retirat, potser te trobes una mica desplaçat perquè potser necessitaries una mica haver estat en contacte amb les coses del poble. La Lina Santa Bàrbara, jo estic aquí per la Lina, perquè soc amic d'elles, no insisteixo pels meus valors, però la Lina és de les persones que sempre té la porta de casa oberta quan la necessites i sí que realment m'ha afectat bastant la jubilació amb el sentit que
que m'he trobat una mica desplaçat fora del teu ambient. De cop i volta, ja ho sabeu, quan et dediques a la cosa pública, vaig rebre dues cartes en una setmana de la Conselleria de Sanitat i la teleeducació, que deixaven els meus llocs de treball. Em penso que no deia ni gràcies. M'has deia parlar del present, el comuniquem, que vostè el dia deixa,
El dematí quan m'aixeco dic i ara què faig? I la tarda se m'ha fet difícil. I ara estàs sortint d'aquesta espècie de nebulosa que encara no l'ha acabat d'entendre. No he sortit encara, però sí que he sigut una mica bé.
Jo penso que això ens pot ajudar a fer una mica un canvi de xip quan diem que les persones treballen de funcionaris i llavors de vegades hi ha com una mala premsa. I fixeu-vos que és completament al revés. El fet de dedicar
tot el seu temps a la professió, perquè parlem de 40 anys, el càncer, en quin punt estava i en quin punt està. Això vol dir que hi ha moltes hores de dedicació i que no és directament haver-se dedicat al poble, però sí que és haver-se dedicat al poble.
perquè amb els seus coneixements i la seva entrega, perquè s'ha de dir així, ha ajudat a moltes persones. I deixen un bagatge en un hospital públic, que si no hagués sigut aquesta entrega, difícilment la sanitat pública estaria en el punt que està. Jo crec que me n'agrada molt el que dius,
trobes a faltar la feina quan la feina que estàs fent t'agrada. La feina que estàs fent... Jo sempre he dit a veure si estàs descarregant el moll al port, doncs ho entenc perfectament, que aquest senyor té moltes ganes de jubilar-se. Però jo donar classes, inclús moltes vegades l'italàl·lina, jo penso que encara podria continuar. Idant, idant. Per què no? No, no soc un criu, però penso que tinc experiència, o inclús anar a la...
A l'hospital explicar la meva experiència, els casos que he viscut, però no realment et tallen. No està contemplat. No està contemplat. I ja està. Pots anar de visita i prou. Anem ara concentrant-se una mica amb la cosa. Vosaltres ja sabeu?
Vosaltres ja sabeu que el nostre programa és paraula viscuda. La paraula viscuda és perquè s'ha trobat alguna cosa que ens ha fet pensar. I a l'Enric li ha fet pensar una oració que va trobar una frase, una màxima, està molt ben trobada, d'un autor
que jo era la primera vegada que el sentia. Jo no el coneixia, tampoc. El senyor es diu David Miura i és un autor guardonat i un escriptor del material que diu, perquè té molt sentit de l'humor, per una mica la biografia que diu... És un conferenciant. Sí, és un conferenciant, diu, però ha inflingit a millors de lectors innocents i desprevinguts, com vulguem dir.
Tothom aquí espera molt i no. Però el senyor és pare de família, es dedica, és molt, podríem dir, com un consejero matrimonial i també té la seva cultura i també parla de les coses cristianes.
Aleshores, ell també havia sigut membre del Congrés dels Estats Units. Per tant, el senyor aquest és conegut, potser no per nosaltres, potser aquí no ho tenim tant... Els Estats Units és molt conegut. Sí, però els Estats Units sí. Té la tira de llibres. I una també, ell és pare, diu que també és pare i que té dos nanos, i que per tant també ha fet de ninotaire, o sigui, ha fet com còmics i tal i qual. Però tornem a aquesta màxima, que és d'aquí d'on parlarem.
La Màxima quan l'Enric me la va comentar jo vaig considerar que era una cosa preciosa, però sobretot d'una claretat extraordinària per després parlar del que ella ens parlarà. I diu, un matrimoni excepcional no es da quan s'acasa una parella perfecta, es da quan una parella imperfecta aprèn a disfrutar de les seves diferències.
Jo crec que aquí engloba una quantitat tan enorme del que és la naturalesa humana, i sobretot del que és la parella, que l'Enric diu, mira, diu, jo aquí he vist l'amor, el desamor, però sobretot, o sigui, anem a parlar d'això, de l'amor, del desamor i de l'amistat. I ara, professor, és seu turno. Ara vindrà el Madele i li farà la campaneta, però de moment, ara vostè... A mi m'agradaria
en uns moments d'un gran materialisme que avui dia, de vanitat, de què és més important el que que el qui, és a dir, el càrrec que ocupes que la persona. Doncs m'agradaria parlar una mica dels secrets del cor, és a dir, de sentiments, de l'amor, de l'amor i l'amistat. Molt bé. El que passa que et dic
No s'hi estengui vostè amb la lliçó, que no, més que res. No faré una classe. Fem una classe curta i enteradora que sempre ho pots fer molt bé. Si comencem ràpidament, unes pincellades. Què és l'amistat? Jo l'amistat, comencem així, penso que la definició seria que és un afecte, un carinyo, el molt que vulgueu, desinteressat.
Punto, molt bé. I, a diferència de l'amor, ara parlarem una mica perquè l'amor sempre hi ha interès, d'una manera o d'una altra. Tu esperes que t'estimin. És a dir, dones, però amb una mà dones i l'altra... Seria una manera d'entendre-ho. Seria una manera d'entendre-ho. I si vols comptabilitzar la teva valua personal, jo sempre ho he pensat, has de comptar els amics que tens.
O sigui, ara estem parlant de l'amistat? Amistat, sí. Jo us explicaré breument que quan jo treballava, el telèfon quan arribava a casa no parava de sonar, a la nit no parava de sonar, no parava de sonar, trucava quantitat de gent, i ara no truca pràcticament ningú, realment no eren amics, eren companys, eren gent que em necessitava, que necessitava la meva experiència, i ara realment els amics, entre ells esteu vosaltres, les compto amb els dits de la mà.
Per mi l'amistat és molt important, és fonamental. La mare Teresa de Calcuta deia que era la virtut més important per a ella.
totes quan li pregunten quina és la virtut més important i era l'Albanesa quan estava a l'Índia, deia que l'amistat. L'amistat en aquest sentit que l'has definit amb un principi és fonamental. Que no esperes res. No esperes res a canvi. Si ens dona temps llegirem una reflexió sobre l'amistat. No podeu llegir. Però ara continuem.
Podeu llegir el que vulgueu. En canvi, l'amor és molt diferent. L'amor és més difícil de definir. És un sentiment, és una passió, que teòricament el que busquem és la felicitat. Quan estic enamorat, el que busques és la felicitat. Perdó, però l'amor no és el mateix... O sigui, tenir un amor gran no és el mateix que estar enamorat, m'imagino.
T'ho sabràs més? No. L'amor gran sí que comença per l'enamorament, però l'enamorament és purament químic. Hi ha les hormones, la dopamina, l'ocitocina, la serotonina, catecolamina cerebrals, que està demostrat que no dura més de tres, quatre anys. No dura més. Després, l'enamorament... Es converteix en amor. Una cosa més sòlida, on entra amistat, entre compromís, entre moltes més coses.
Però el que és la pujada d'aquesta hormona oxidi, la dopamina, que és un precursor d'adrenalina, és benzina d'aviació, que quan un està enamorat està flotant. Per això és l'enamorament, això no és l'amor. Jo penso que això no és l'amor. L'amor són moltes més coses, però sí que comença... Però sí que es parlaríem de l'amor de parella. Sí, estic parlant de l'amor de parella, sí.
I el desamor? Jo crec que el desamor és més complicat encara que l'amor. No té una definició ni unes raons clares pel desamor. Per què es produeix el desamor? Jo penso que, fonamentalment, per manca d'emocions positives, per la rutina, per una vida en comú poc comunicativa,
o que has triat la persona equivocada. Però no és perquè aparegui una altra persona. No apareix una altra persona quan la cosa ja va malament. Aquesta és una opinió meva personal. Quan la cosa va malament és quan apareix una altra persona. Si tu estimes de veritat amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima, amb una persona, no apareix.
Ho sé pareix, però no t'afecta. No, en absolut. Perquè l'enamorament i l'estimació està posat en un altre. Està per sobre. Pots trobar les virtuts d'aquesta persona que és simpàtica, que és atractiva, que escolta, que és el que vulguis, però realment tu continues estimant a l'altre.
A la teva parella. El desamor cada persona ho sent d'una manera diferent i moltes vegades insisteix perquè es produeix. Jo he dit algunes de les idees que tinc per què es produeix, però no sempre. Es podria trucar a molta gent a parlar. A mi no m'ha passat això. Sí, és possible, hi ha moltes causes.
De l'amor has parlat poquet, que també tenies unes altres coses, i com a les hores no t'han deixat de parlar de les coses, de les reaccions cerebrales.
Què podries dir? A part de que l'amor, tu dius que està buscant, com si diguéssim, és una mica interessat, perquè estàs esperant de l'altre. Que és una obligació contractada una mica, que és un conveni, que és un conveni. Parlo de l'amor de parella. Estem parlant sempre sobre la parella, ja que aquella oració primera, aquella màxima que hem dit, parlàvem d'aquest matrimoni excepcional, no? Sí.
I és clar, jo aquí el que veig també és això que diu el matrimoni excepcional s'eda quan no s'eda quan se casa la parella perfecta, sinó que a la imperfecta ells aprenen a disfrutar de les seves diferències, el qual vol dir una cosa que a tu t'agrada perquè alguna vegada ho has comentat a mi, la complicitat de la parella.
Sí. Si em preguntes o em pregunteu quines són les virtuts més importants de la parella, podem parlar de la confiança, de la sinceritat, de la paciència, de la fidelitat. La fidelitat, penseu que és important? Sí que és important, i més a la societat que estem. Però no és el més important, perquè moltes vegades la fidelitat és una mica obligada.
Hi ha gent que és fidel perquè no s'atreveix a ser infidel, no sé si m'explico. Per mi, el més important... Li portaria mal de caps, ser infidel. Exacte. No va broma. Per mi, el més important és la complicitat. Per mi, el més important és la complicitat. És a dir, estimar-se no és mirar l'un en l'altre, sinó que els dos mirin a la mateixa direcció, a la mateixa adreça. Per mi, això és la complicitat, que una mirada...
Jo ara a Montse o a Tulina, amb una simple mirada, ja sé, però o veig la cara que fas o t'ho agrames i això no l'ha sagrada o no estan d'acord amb mi. La complicitat és molt, molt important. Insisteixo més que la fidelitat.
i potser a la societat actual la fidelitat és molt important, perquè jo soc fidel, potser perquè no t'atrevessis a... O perquè no he trobat ningú, o perquè jo mateix, perquè pensa les conseqüències que li pot portar, o potser no en fets, però si en pensaments li és fidel completament.
Bueno, és infidelitat. Això que acabes de dir és molt important. És exactament... Tu pots ser infidel de pensament. O hi ha més? És més greu, mira el que t'he dit. Pots estar pensant en enganyar la parella o estaria bé amb aquella persona. Això és horror. Estàs sent infidel. Estàs sent infidel. El que sí que amb els anys, diguéssim...
Sí que hem anat veient que hi ha una transformació de les formes d'entendre la parella com a companys de vida. Veus per als joves d'ara que hi ha una diferència
d'entendre la vida com a companys des d'un respecte al que és l'un i al que és l'altre. Un poema del Martí Pol que deia que dels dos miralls en farien un.
O sigui que ja no està en aquesta d'allò de fer una sola persona, sinó de fer que les dues persones continuïn creixent juntes. Penso que actualment està més en aquesta imatge de créixer junts i de tenir projectes junts,
que no passa aquesta fidelitat que es podria entendre en temps passat, però que no era fidelitat, perquè era de submissió. Penso que en aquest sentit l'amor s'enriqueix molt més, encara que hi hagi més trencadisses,
però és un amor més ric i més de projecte comú. Totalment d'acord. No d'un, no? És que l'important és un projecte en comú. És mirar la mateixa direcció. Tots dos. O encara que la mateixa direcció no sigui ben bé la mateixa, que un respecti el projecte de l'altre. El que acaba de dir ara la Montse és una de les coses que jo quan tenia la canalla que ensenyava, no els meus, sinó els de les 100, que a vegades em preguntaven
Deia que una de les coses més importants amb la parella, és que cadascú té el seu espai, que no invadeixis l'espai de l'altre. El projecte en comú que diu, que sou dos, que no t'he de ser un de sol, que ara perquè ja te tengo, ja eres mía o eres mío, i aleshores volguer dominar l'altre. Aleshores quan hi ha aquest respecte... Però la dominació no ajuda el matrimoni. No, és que això moltes vegades és el que s'ha cregut o es creia,
que això ja nosaltres que tenim una certa edat, tu encara ets més jove, bueno, sóc igual i jo sóc més gran, que es feia no? La dona doncs tenia que ser ell el marit, doncs ja s'havien casat i ja està, que també hi havia dones dominants, però el que manava era l'home i aquí es feia el que deia.
Era l'home, que deia, no, no, això sí, i la dona, bueno, bueno, el que tu diguis, i això no és que t'has casat i ja tens la tele a casa, la dona no és la tele ni és la vaga. Jo recordo alguna vegada a casa, quan era molt jove, històries dels meus pares, que al meu pare Seli caia una forquilla o una cullereta, i deia, Isabel, la meva mare, s'ha caigut, no? S'ha caigut,
el ganivet. La meva mare s'aixecava, anava a la cuina i portava el ganivet. La meva mare era una esclava en aquest sentit. El meu pare era una persona superdominant i era el rol
Sí, la meva mare també estava conforme, s'aixecava, no deia res. Jo pensava, però ella sí que pensava que era... Petit? No era petit, perquè no s'aixecava ell. I va a buscar, perquè se li ha caigut també. Però no, no, com que la mare no deia res, doncs bueno...
Aquesta dimensió de la mort, de la vida en parella, hi ha molt a deixar tant, del que és amor i del que no és amor. Jo crec que sí amb una parella, entre els dos. Hem dit abans la complicitat, però els dos arriben a ser amics.
Aleshores, la parella funciona. Has de ser amic també de la teva parella. Si ets amic, ets amic. A part d'estar enamorat, tenir un compromís i una vida en comú i les obligacions contribudes, perquè has volgut realment haver-hi amistat. Del llibre del senyor, bueno, dels llibres, perquè té molts, aquí n'hi ha una mica de cosa que ens diu de coaching de la parella, pot ser útil? Sí.
És com si diguéssim per poder governar bé la parella. Tens interès en crear un projecte comú amb la teva parella sense deixar de ser una persona completa. És a dir que si l'altre t'anul·la ja no serveix. No pots anul·lar.
o vols fer que la suma de tots dos ho tingui com a resultat més que dos? És diferent també la dominació de la resolució, perquè pot ser una persona resoluta, has de dir que arreglis, que resolguis problemes, però no cal ser una persona... Anul·lar l'altre. Exacte, no cal anul·lar l'altra persona, això és molt important. La Montse tu ho pots resoldre més que el teu marit, però no l'has d'anul·lar. Això és una virtut que tu tens la resolució, però la resolució no és sinònim de dominació.
Ens queden 7 minuts. Estic encantat que em pensava que se'n faria tard. Ara que veníem xerrant els 3 junts pel carrer, és que és el mateix. És una cosa així. Jo no sé si perquè nosaltres normalment el que fem és sempre llegir a l'Evangèlica el diumenge que ve. Aquest diumenge es llegirà a la litúrgia que correspon.
I aleshores aquí el que correspondria és la Santíssima Trinitat. I com estem en el ciclo B, tenim l'Evangeli. És molt curtet, però jo crec que d'aquest Evangeli diu que en aquell temps els Sons Deixebles se n'anaren cap a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure'l es prostrenaren. Alguns, però, dubtaven. I Jesús s'acosta i el s'hi digui.
Déu m'ha donat plena autonomia al cel i a la terra. Aneu a convertir a tots els pobles. Bategeu-los en el nom del pare, del fill o de l'esperit sant i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he emanat. Jo estaré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món. Normalment a vegades amb la Montse volem trobar una aproximació de l'evangèlica llegim amb les coses que han comentat.
Aquí, és tot molt teològic, molt metafòric, no ho sé, però aquí hi ha una cosa que és veritat.
Agafeu a Meusa uns als altres. Jo soc amic i soc el vostre amic. Abans el dit això de l'amor, que moltes vegades l'amor, com si diguéssim, esperes, tenim una petita compensació, pot ser així, però pot donar una mica de desvirtua menta.
de què es deia que estimar era també una donació plena sense concidíssimes. Per mi l'amistat és molt important perquè no esperes res. Jo no sé si val la pena, Montse, que llegim allò d'aquella reflexió.
Jo volia situar-me amb el que estàvem comentant abans de l'estimació.
Aquest procés de vida en comú es dona a mesura que la parella, cadascú des de les seves qualitats personals, des del seu treball personal, que es pot ser molt diferent un de l'altre o fins i tot ser igual,
a mesura que hi ha una maduresa com a persona. O sigui, segons el que diu aquest autor, ha de ser a partir d'aquesta maduresa des del que es van treballant els talents, les debilitats, els interessos, les coses
donar-se a conèixer les coses que s'odien d'una i de l'altra, perquè no sempre tot... És que la convivència? Exacte. Que seria diferent allò que diuen és que has de cedir, no? No.
Aquesta és la diferència. Per allò s'ha d'anar cedint. Això ens demostra que és diferent. Els valors que es van comprometent, les preferències que té un i l'altre... Tot això és un treball continuat. Llavors sí que lligaria...
Sí que lligaria amb aquest comentari de l'Evangèlis d'avui que diu, o sigui, això és un comentari que està escrit, per tant, no és res que sigui de la nostra opinió, que diu, Jesús recorda que li ha estat donada tota l'autoritat perquè vol que la predicació dels decebles sigui dotada d'aquesta mateixa autoritat.
que no s'ha d'entendre com una imposició o poder dominant, sinó com a la capacitat de convenciment provenint de la coherència entre el que es diu i el que es fa. El comentari de l'Evangèlid aquest lliga amb el que m'estaven comentant.
és aquest anar modelant però sense la imposició i que de vegades pot donar una vida en comú llarga i de vegades no perquè, si no es trobi, hi hagi una separació, no en el sentit de separació com a parella, sinó en un sentit ja tant físic com espiritual, en tot sentit.
Diu, en aquesta reflexió que us volia fer, que no hi ha temps, però només diria, diu, qui és realment un bon amic? Aquell que les tristeses, les alegries, els censurs de la vida sempre tens al costat. I això no vol dir físicament, sinó que malgrat estar lluny, estar amb tu. Un amic mai et jutja, encara que t'aconselli, un amic que et comprend, sap com és, i t'accepta amb tota la teva més o menys valent.
És més llarg i tot, però no podem, que aleshores ja s'acaba, i el Carlos, que és un bon amic nostre, es diu senyors, això s'ha acabat. Aquest és l'últim programa, no de les veus de la parròquia, que encara n'hi ha un més, però per a nosaltres sí. Nosaltres tornarem a començar al curs que ve, com sempre hem fet.
Desitgem que tinguin un bon estiu, li donem les gràcies al doctor Enrique Benidó que ens dirà l'última paraula que aconsellarà ell als uients i els idem adeu fins a la propera. Aquest programa el podran escoltar el dissabte a dos quarts d'onze, aquest dissabte d'aquesta setmana. Doctor, té algun aconsell pels uients?
No voldria acabar amb una màxima, que és en castellà.