Odio a los banqueros que siempre me dicen chico bella, gana más que tú. Odio a tus padres y odio a los míos. Odio a tu hermano.
Emocional y aliento a la lucha de la clase social Te quiero con toda el alma para ti todo mi amor Pero las estadísticas no juegan a nuestro favor
La verdad.
Maldita seas. Maldita seas. Maldita seas. Maldita seas.
Bona nit.
El magazín fet per gent gran, per a tothom que ens vulgueu escoltar. Actualitat, cinema, art, teatre, poesia, divulgació de temes interessants, entrevistes, tot allò que paga la pena de ser comentat tots els dimecres a les 8 del vespre i, en segona audició, els dissabtes a les 11 en punt del matí. Recordeu, 60 i més.
La Mireia va tenir un accident de moto als 25 anys, anava d'acompanyant i es va quedar paraplèjica. No costa res fer un gest de posar-se un cinturó, no costa gens cordar-se un casc i tampoc costa res tornar caminant a casa, cosa que jo ja no puc fer. La meva vida dels 25 anys es va quedar allà, a l'asfalt, i allà es va quedar. No té res a veure amb...
En la que tinc ara. Sí, podem evitar-ho. Servei Català de Trànsit. Generalitat de Catalunya.
Veus de la parròquia Programa de formació i informació humana i cristiana de la Parròquia dels Sants Just i Pastor de Sant Just d'Esberna
A veus de la parròquia... 50 anys del concili Vaticà II. ...
Ben trobats, amics oïdors de Ràdio d'Esvern, veus de la parròquia encet avui el seu espai 50 anys del Consell Vaticà II, lligant aquesta sessió amb les anteriors que hem tingut al llarg d'aquest curs sobre aquesta temàtica, aquest esdeveniment mundial, sobretot viscut a nivell de l'Església Catòlica, dels 50 anys, la celebració dels 50 anys d'aquell efemèrides del Consell Vaticà II.
Hem tractat del context social en què es va produir el concili, la reforma litúrgica, també vam parlar un dimecres sobre l'ecumenisme i el diàleg entre les confessions no cristianes,
La nova visió del poble de Déu, el diàleg d'Església del món, etc. Avui volem tractar de com es va viure el concili des de la concreció, des de les parròquies de l'entorn, sinó les parròquies del que seria el bisbat actualment de Sant Feliu, llavors el bisbat gran de Barcelona.
Per això hem convidat i ha tingut l'amabilitat d'acceptar aquesta invitació el senyor rector de la parròquia de Sant Just, el senyor rector Joaquim Rius. Ben trobat.
Igualment per a tothom. Molt bé, moltes gràcies. Ens acompanya també la contretúlia habitual d'Imma Periques. Bueno, no tan habitual últimament, però bueno, bona tarda a tothom. Però no has perdut la part. No, no, no perdo el fil ni les ganes d'anar seguint. A les vies de so, en Carles Hernández i us parles també, com a veus de la parròquia, Lluís Seguret.
anem a veure de... el concili he viscut a les parròquies Joaquim, ens permetem totes ja parlar del contacte habitual que hem fet sempre com es va viure en el seminari de Barcelona als anys del concili? allò va ser tot un espectacle dic un espectacle perquè era una sorpresa constant a més a més, aleshores eren els primers temps en què hi començava a haver la televisió
I al seminari es van instal·lar uns aparells de televisió a la sala d'actes, a una sala d'estar, es van instal·lar dues o tres televisions allà, i va facilitar que poguessin veure cerimònies, sessions del concili, etcètera.
Per tant, això també eren motius de trobada dels companys i al voltant dels aparells aquells i que ens ajudaven a anar entenent i entrant dintre de la dinàmica del concili. Això per una banda. I per l'altra, també en el seminari es participava de la edició que es feia d'uns fulls cada dia de les sessions diàries que des de Roma ens enviaven al seminari i llavors allò s'editava
I eren uns fulls de les sessions plenàries de cada dia. Això va facilitar que anéssim entrant dintre la dinàmica del concili, moltes coses de les quals no en teníem massa, però que llavors de moment eren motiu de discussió entre nosaltres.
I després també el fet que pares conciliars que estaven d'assessors del bisbe de Barcelona i que eren professors del seminari, doncs aquells venien i el retorn de Roma era motiu entre sessió i sessió que ells informessin del que passava i especialment d'aquelles notes que eren més dinàmiques, més de novetat, més de vida nova que el concili volia portar a terme.
en el moment en què vas començar a tenir alguna destinació com a vicari, com a rector, ja havia acabat el concili? Sí, sí, sí, ja havia acabat. Servidor em vaig ordenar sacerdot l'any 71 i el concili va acabar el 65, 66, etc. I llavors jo em va trobar, diríem, que soc sacerdot del concili, que vaig educar-me fins i tot els últims anys
ja vaig començar a tastar en el seminari conceptes de teologia nous, de liturgia, de Sagrada Escriptura, el canvi que hi va haver amb tota la dinàmica de l'ensenyament bíblic, tot això ja ho vam tastar els últims anys del seminari, el qual va motivar que sortíssim...
amb un aire diferent, que no pas els companys anteriors, que moltes vegades ni els professors del seminari estaven tan preparats perquè tampoc no havien tingut massa oportunitat d'una teologia nova.
Aleshores, mossèn, quan va començar la seva vida a les parròquies, quins són els aspectes de la renovació conciliar que van arribar més aviat en els fidels? Diem el canvi de la litúrgia, el respecte per les altres confessions cristianes, la concepció del poble de Déu,
Esclar, penseu que això són uns conceptes que nosaltres ja els elaborem a partir de l'experiència després de 50 anys.
però aleshores en aquell moment per descomptat que la novetada va ser la litúrgia, perquè era el que es feia més, el que la gent participava més, la gent això de concepte de poble de Déu i no diguem l'ecumenisme, que encara ni avui em sembla, no sé si l'hem paït, però sí que la litúrgia com que era el que es veia més, el que es plasmava més, i junt amb això el fet de fer de sacerdot
d'una manera nova enmig del poble, doncs tot això és el que la gent respirava. I respirava amb ganes. Però tingueu present que, esclar, el concili era una mica sempre depèn del pastor que hi hagi a la parròquia. Els pastors que no van encaixar el concili, perquè també n'hi van haver molts que no el van encaixar,
perquè veien que allò ens faria perdre la fe. I inclús a vegades, quan feien reunions nosaltres i ens parlàvem entre nosaltres d'aquestes qüestions, no en volien ells, no hi participaven, etcètera. Hi havia una certa fredor. Per part dels que ja havíem anat entrant des del seminari a la dinàmica del concili, no ens va costar gaire fer ganes de fer coses per presentar l'Església d'una manera diferent al poble,
la manera de celebrar, tot això ens va portar tot una empenta gran i la gent, és clar, jo em sembla que el que va fallar és que nosaltres, els més joves, tampoc no teníem pedagogia de gent, no teníem experiència de fer de capellà i llavors això ens costava una mica, però és que a nosaltres ja hi havia coses que les havíem assimilat tranquil·lament i en canvi, és clar, als sacerdots que estaven a les parròquies no els hi havia arribat molta informació.
I segons els pastors que no s'havien espavilat una mica, doncs es van trobar que les coses es feien relativament lentes, no? I que costava, i que sobretot costava donar l'esperit i la motivació del perquè era allò.
que no s'introduissin canvis per introduir canvis, sinó que s'expliquessin, i això és el que costava. Segons els pastors, a vegades tampoc no aprofundien, no eren pedagogs, diríem, ni mestres del poble. Però mira, vam iniciar així el camí.
Jo recordo la parroquia Sant Just, que precisament era el rector, que va fer unes xerrades dirigides en aquest moment fonamentalment als joves, en què, seguint una mica els decrets i les constitucions del concili, explicava...
en certa manera, què volia dir cada fet conciliar, és a dir, quins canvis hi haurien, i ens donava una certa interpretació. Va haver-hi en les parròquies a les quals ha estat algun tipus d'iniciativa que l'aplicació, diguem-ne, fos compartida o arribés als fidels? Sí, jo...
Haig de dir que almenys la meva experiència aquella inicial, com que jo era un capellà recent, vull dir que faltava aquesta experiència de ser pedagog del poble, doncs nosaltres no ho sabíem fer massa això.
Per això dic que a les parròquies on hi havia algun pastor, que era el rector pròpiament responsable de les comunitats, que s'havia espavilat, que tenia una dinàmica molt enganjada amb el concili, aquest ho va fer i ho va treballar moltíssim i hi va haver molts llocs que es feien moltes xerrades.
Els altres anaven fent una mica remolc, però és clar, nosaltres no sabíem tampoc com ho havíem de fer i encara passava que en aquella època els rectors eren rectors, saps? Que això també va canviar de mentalitat i llavors resulta que et trobaves amb algun rector...
que et deia això ja ho concretarem i anàvem passant temps i deies però això ho hem de dir i ens deia que fa molts anys que ens estem pelant els colzes aquí fent feina i ara veniu vosaltres del seminari i ens veniu aquí a ensenyar no sé què és a dir et trobaves amb dificultats també dintre de la mateixa església
que era l'època de canys amb guitarra... Sí, del Conveillà, són els anys del Conveillà, i llavors això portava que especialment entre els joves això connectava molt, connectava la dinàmica del concili amb els joves, als grans els hi costava més.
No obstant, hi havia rectors grans que eren autèntics testimonis, jo diria, de submissió, en el sentit que acceptaven i assumien allò, tot i que els feien patir. Com a anècdotes, jo me'n recordo que...
que, esclar, de vegades el fet de nosaltres, el fet de la benedicció dels burros, etcètera, tot això, que tot això ja s'havia superat, que no calia fer-ho. I ells deien, no, no, fem-ho, que això encara val. Després me n'he adonat que tenien raó. Però, de moment, esclar, deien, què caram, hem d'anar a venir burros, ara, nosaltres. Es volia anar més al fons, no? Sí, més al fons de les qüestions, no? I llavors aquesta inquietud portava...
que a vegades hi haguessin tibentors entre nosaltres, després un canvi polític que hi va haver-hi també, als anys 75, etc.
et trobaves que costava una mica que costava una mica però jo veig que vostè està explicant una mica les dificultats entre els capellans més grans i els més joves o els d'una visió i els d'una altra però aleshores els fidels a les parròquies que vostè ha estat des d'aquell moment com ho van anar vivint com ho van anar captant estaven interessats il·lusionats això va ser
Aviam, jo reconec que els primers anys s'hi van enganxar molt el jovent. El jovent s'hi va enganxar-hi molt. Que érem nosaltres, Lluís. Sí. Érem nosaltres. Això jo no ho jutjo, eh? No, no, no ho dic per edat. Per edat érem nosaltres. No ho concreto. Vull dir que per no dir edat.
Llavors també el fet que després s'hi van anar sumant grups d'equips de matrimonis, llavors sí que els primers temps no va costar una mica, però després hi va haver tot un treball, a més a més a través dels editorials que van editar de seguida els documents conciliars.
a través de conferenciants. Els mateixos professors del seminari que eren teòlegs entraven en una dinàmica d'una teologia diferent i anaven a fer conferències per a les parròquies precisament per donar sentit a tot això. Per donar el sentit de tot aquest món que començava i que era aquest aire nou que hi havia dins de l'Església
que recordem ara el fet de proclamar Sant Joan XXIII, doncs el fet que aquell home va obrir de veritat una finestra al món i l'Església la va obrir de veritat. I va haver molts grups de gent que llavors s'hi van anar afegint mica en mica. Però això va ser més lentament.
Tu creus que en general el Consell Vaticà II s'ha explicat bé a la gent, a la societat, etcètera, o hi ha hagut una certa manca de pedagogia, una certa por d'anar més al fons?
Jo crec que del concili n'hi ha moltes coses que no n'hem sapigut res. Bé, no que no n'hem sapigut res, que no s'ha avançat. Hi ha coses que no, hi ha coses que s'ha fet difícil, i coses que, per altra banda, doncs, esclar, després de 50 anys...
Els historiadors diuen que amb 50 anys ja han passat una generació, que ja s'ha de canviar i que, per tant, no podem anar amb els motlles de fa 50 anys enrere, que allò sí que es començava però que ara ja no cal, que cal donar una visió nova. I en aquest sentit jo diria que és el que ha costat una mica, potser, els últims temps del papat de l'Església.
que sembla que diu que l'Església es va desmarxar una mica i que calia tornar-la a recentrar. Bé, doncs recentrem-la en el Concil i no recentrem-la en coses passades. I això em sembla que per mi ens ha fet una mica de mal, també, eh? Que és el fet que no es va arribar a valorar totes les coses en la seva justa mesura,
Com també es va desmarxar per part de molts de dir, bé, doncs ara tirarem pel dret i no cal tenir en compte tot el passat. Ha sigut una mica complexa tot això, eh? I llavors te n'adones que les generacions posteriors, la gent que avui ve, que ara sorgeix a l'Església, que s'incorpora a l'Església, sigui pel ministeri o sigui com a fidel,
Com que no va viure tot aquell procés conciliar, doncs no saben de què va, vull dir que els hi proposes, els hi dius, el món en què volíem i que tot plegat, i et diuen que això ja ha passat, que ara és una altra època i ara les coses s'han de fer d'una altra manera. Però aquest fer d'una altra manera vol dir tornar enrere, en alguns aspectes, i llavors això és el que em sembla que no ens fa cap bé.
Sembla que no ens fa cap bé, que és que tirar enrere és anar abans del concili, que allò sí que és el que era la veritat. I això em sembla que no és veritat, tampoc. Això no val, això no val. Ens estan fent una falsa ajuda, no? Però sí que dic que parlant del concili va ser una època, almenys per part meva, i és l'experiència meva la que puc manifestar,
va ser entusiasmador molts anys. Molts anys el concili d'aquests 50, 25 ben bé, si no més, ha estat entusiasmador. S'esmentava, es recorria, la novetat del concili. I després, d'alguna manera, te n'adonaves que era una actualització o una encarnació de la fe enmig del poble, i vull dir una dinàmica diferent.
que l'altre era de tancar l'eglésia i reunir-nos a l'església. No, no, no. Sí, el Sant Pare va dir sí, sí, sí. Bueno, i ara tenim el Sant Pare, el Papa Francesc, que vol reemprendre aquest esperit d'obertura del Vaticà. Vostè com ho veu i quines esperances s'ofereix això? Mira, tota aquesta sensació que he manifestat que vaig...
i que vaig poder experimentar amb els fidels en els llocs en els quals jo estava i que compartíem la vida de l'Església, doncs va ser uns anys de respirar molt bé, molt tranquil·lament.
Però després ha anat passant el temps i m'ha agafat com una mena de fibrosi pulmonar. Vull dir que et trobes com ofegat, eh? Et trobes com ofegat perquè sembla que no funcionava, que no tirava endavant, això. I llavors, quan ha vingut el bisbe de Roma, Francesc, i ens ha dit tot el que ha dit en quatre dies...
Se m'ha curat la fibrosi pulmonar. Vull dir, puc respirar, però és que fins i tot puc dir així, no? Em sento amb aquella joia de dir allò que tantes i tantes vegades hem dit i que semblava que no ho encertàvem, ara ha vingut aquest i les diu com jo les deia fa uns anys, no sé com dir-ho. Ara, aviam, pretén que s'entengui això que estic dient, eh? Sí, que sí, que s'entén, sí que s'entén. Que...
que puc respirar, que puc dir, que no tinc por, que es pot parlar, doncs, obertament i tranquil·lament, i que, doncs, si alguna vegada hi ha hagut algú que diu, o bueno, però això que diu vostè, jo els dic, ho diu el Papa Francesc.
Pum, s'ha acabat el problema. Saps? Va molt bé això, també. Però ara, potser, els que... Potser els costa més... Pregunto, eh? No ho sé. Potser són la gent... Els capellans joves. Perquè potser els capellans joves han estat educats...
amb la mentalitat regressiva que s'ha tingut últimament. En canvi, són els capellans més grans els que torneu a sentir-vos amb la il·lusió i els ànims que potser us havien anat apagant els últims anys, no? Sí.
Però dels joves n'hi ha una colla d'aquests, n'hi ha una colla nombrosa, però depèn també, veus, del pastor que va davant, dels responsables dels seminaris, tot això també depèn bastant, i per tant jo haig de dir que n'hi ha una colla de joves, de capellans joves, que porten una dinàmica impressionant.
I, en canvi, n'hi ha tota una altra colla, que depèn... Jo, esclar, estic parlant més per la nostra diòcesi, que, gràcies a Déu, tenim una colla de jovent que tenen una dinàmica, però, esclar, també en tenim una colla que estan més enrederits, i amb això més tancats, i que costa més. Però, esclar, jo m'agrada perquè el papa francès diu que hem de sortir de l'Església,
Estem en sortida, nosaltres, cap al món. En canvi, aquests els volen tornar a entrar dintre, no sé com dir-ho. Fan un treball al revés. I llavors jo els dic, no, si hem d'anar fora, no els hem de portar a l'església. I el bisbe de Roma no para de dir, els pastors heu de fer olor d'ovella.
I resulta que aquests em donen la sensació que diuen la gent ha de fer olor d'incens, de cera o d'incens, de tornar a l'església. No, som nosaltres, però no nosaltres, sinó tot el món, tot el, diríem, el poble fidel, el sentit d'església, poble de Déu, és el que de veritat ha de sortir de l'església.
Tots som hereus de la nostra pròpia experiència. Per aclarir els radioscoltes una mica el teu procés com a capellà, podries relacionar les parròquies a les quals has exercit com a tal? Sí. Les parròquies he estat. Ah, les que he estat, ah, sí. Jo em vaig ordenar de prevera el mateix dia que feia 27 anys, a Esparreguera.
Va ser el primer lloc, que va ser divertit perquè van venir el rector i el vicari d'Esparreguera al seminari com allò que van a veure els cavalls quan han de comprar un cavall que li miren les dents, eh? No és que em miressin les dents, però sí que van venir i es van quedar a dinar al seminari. Triaven, triaven o no? I llavors d'alguna manera venien allà i deien aquell de llant sembla que ens n'anaria bé.
I, esclar, Aligros, segur que aquell es veia, feia efecte, no? I, doncs, va ser ell, el rector i el vicari que van venir van parlar amb els superiors i a mi em van destinar, quan vaig acabar els estudis, em van ordenar de diaca i van enviar a Esparreguera.
Llavors allà a Esparreguera vaig estar-hi cinc anys, em sembla, entre l'any del diaconat i quatre de presbiterat. Sortint d'allà em van enviar a Granollers. A Granollers, a la pròquia de Santa Esteve, a la central, però sobretot depenent... Jo sempre havia demanat participar, ja ho feia a Esparreguera, m'interessava pels barris, més aviat que pel centre, deia al centre que se n'encarregui el rector. Nosaltres, els més joves, anem pels barris.
I llavors allà em van enviar un barri que hi havia allà, que llavors era Carrero Blanco, saps? Després es va canviar el nom, però per mi era d'aquells, era dels de l'època. I llavors jo em van enviar allà amb aquest extrem de Granollers i directament em van fer ajudar a un rector sec que hi havia a la parròquia de Sant Julià de Palou, que està al costat de Granollers, i llavors allà hi vaig estar assistint-lo amb ell, perquè ell era totalment sec i s'havia fet gran ja, i llavors jo estava allà de rector, em van enviar de rector allà.
després de Granollers em van enviar a Martorell. A Martorell hi vaig passar-hi 8 anys. Em van responsabilitzar d'acabar de fer una església de dalt al barri, el barri aquell que també era del Carrero Blanco, aquell home com que el van pelar, ai, perdó, com que el van invitar, llavors resulta que hi havia...
Volava molt. Anava d'una banda a l'altra, anava de Carrero Blanco en Carrero Blanco, jo. I llavors allà hi vaig estar i aquests vuit anys vam fer una església allà al barri, va ser una experiència fabulosa de l'ambient de barri. Allò va ser maco. Vull dir, tothom col·laborant i fent i coses... Vull dir, era tot un ambient agradable perquè sí, cosa que el poble era més dur, no?
Després em van enviar a Rubí. A Rubí vaig estar a la parròquia central. Jo m'agradava més estar als barris, però em van enviar a la parròquia central. I vaig estar-hi 18 anys allà. Després d'aquí em van enviar a Vallirana. A Vallirana hi he estat 3 anys i ara em porto 7 aquí, a Sant Just d'Esbert.
Crec que l'Immaculada demana insistiment per fer aquesta última pregunta. A mi el que passa és que em sembla que ens falta temps, però jo tindria una pregunta que poden ser dos, o dos que pot ser una, i és quins aspectes del Vaticà II serien més...
més interessants pel dia d'avui, potser aspectes que no s'han treballat, potser altres que sí que es van treballar en un moment determinat i que s'han anat esveint, i si és necessari o veu que seria interessant pensar en un Vaticà tercer.
Jo suposo que tal, aviam començo per l'última, que és la més fàcil. Jo suposo que veient el món com corre i com les coses van, l'església de per si ja és lenta. Vull dir que si esperem massa, tornarem a quedar fora de joc altra vegada.
jo crec que hauríem de necessitar un altre concili donada la rapidesa en què el món corre i després si volem de veritat estar enmig de la gent d'una manera eficaç amb l'anunci de l'Evangèlia i de Jesucrist però això cal fer-ho esclar
com totes les coses, és un muntatge tan gran que costa molt si es vol fer en aquest sentit més democràtic, que no es faci tan magisterial, per dir-ho d'alguna manera. Això per una banda. I per l'altra, d'algunes coses que potser més estan o caldria potenciar més del concili avui, jo crec que s'ha d'establir cada vegada més el sentit pedagògic de l'Església.
Un llenguatge senzill però educador. Que arribi a la gent. Que la gent es facin seus els escrits que publiquen els pares de l'Església, per dir-ho d'alguna manera.
però sobretot per ajudar-los a entendre que aquest camí s'ha de fer no de portes endintre, sinó de portes enfora. L'educació o la formació cristiana d'uns cristians que actuin en el món, no gent de litúrgies i celebracions i ritus només.
sinó que tot això ha de ser una riquesa d'acció. Per tant, d'acció. I en aquest sentit jo diria que del concili hi havia aquest esperit de sentit de poble de Déu. I per tant, com a poble de Déu, cal estar més a prop del poble de Déu perquè el poble de Déu opini, digui i l'Església marqui el camí entre tota la comunitat. No pot ser que només els pastors siguin els que porten el ramat.
O sigui que hem de ser nosaltres que empenyem un Vaticà tercer. Crec que sí. Molt bé, agraïm-nos a en Joaquim Rius i a ell la seva participació en aquest espai dels 50 anys del Consell Vaticà II, dins de veus de la parròquia, i li preguntem si ens hem deixat alguna cosa de preguntar-te al revés, si vols afegir-ho directament. No, no, no, ja n'he dit prou de coses, ja està bé, ja està bé. Molt bé.
Amics oïdors, aquest espai es repeteix el dissabte a dos quarts d'onze del matí, com té d'habitud Ràdio d'Esvern de fer en tots els programes de beso de la paròquia. Moltes gràcies a tothom i adeu-siau. Adéu, bona tarda. Adéu, adéu a tothom i gràcies. Gràcies.
Són les buitres.
Notícies en xarxa.
El Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li pot dir. Busco sempre aquella notícia una mica positiva. Tant d'èxit de públic que està omplint gairebé cada dia.
Si volem veure algun d'aquests grups més de casa, hi ha moltes oportunitats, molt festivals. Tu t'equivoques en un penal en un Barça-Madrid, pots quedar crucificat a per vida. Tot se solucionarà, amb el temps tot se soluciona. Just a la fusta, vivim Sant Just en directe. Cada matí, de 10 a 1. Ara bé, un programa per a arqueòlegs de la música moderna.
Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat.
A l'àdio de Sant Just.
Fins demà!
60 i més. Acabem l'abril i encetem el maig. Avui, darrer dia de més esplèndid. Hem gaudit de Sant Jordi i la Moreneta festejant com cal els patrons de Catalunya i totes les festes i festasses viscudes a Sant Just.
Litúrgicament, encara avui, ara, a la parròquia, celebrem el Sant Jordi a Sant Just. Ah, sí? Sí, sí, sí, sí. O sigui, bueno, ja diu que tots els sants tenen cap buitada. En aquest cas és perquè es veu que tant el dia de la Moreneta com el de Sant Jordi litúrgicament no tocava. Tocaven les lectures de Pasqua i avui toquen les del Sant Jordi. Ah, clar, clar. No, ja, diumenge, jo vam dir que la celebració de la Moreneta era el dia següent.
Magnífic.
Les veus de l'experiència, oferint memòries com les d'en Pere Brull, història i vida de la gent d'un poble que n'ha vist de tots colors. El general Prín, cavalcant per les pàgines d'una apassionant biografia escrita per Arnau Cónsul.
Tot això i més hem viscut aquests darrers dies en què la gent de la ràdio hem celebrat també que portem ja uns quants anys fent-vos companyia. Quants anys, Carles? Quants anys, quants anys? 30! Jo personalment... No, jo personalment 21.
Molt bé, molt bé. Felicitats. Ja en vam parlar diumenge, encara que sembli la cosa una mica endogàmica, però mira, ens fem propaganda nosaltres mateixos. Això mateix. I també està bé. Tu vas fer el sal, per això no hi eres. Oh, ja no sabia res. Oh, clar, és que no ets a la xarxa, si ets a la xarxa... No, no, sóc a la xarxa, no tinc ordinador. Què vols que et digui, jo? Si sóc així d'antiga...
No ets antiga, ets clàssica. No, sóc antiga. Vam preguntar per tu en directe fins i tot i ens van dir un oceller que venies caminant xinutxano i que arribaries una miqueta més tard si estàvem convençuts que veníem. No, no, no, és que no ho sabia. Saps què passa? Que a l'església l'Alina, que fa de monitora, doncs estava fora i aleshores, esclar, vaig anar a ajudar una mica. Bueno, bueno, vas fer una altra feina, no passa res. Això mateix. I tant que sí.
Benvinguts, oients d'Esvernians. Ens trobem a la sintonia de Ràdio d'Esvern en el 98.1 de la freqüència modulada, fent el programa 60 i més, dedicat com sempre a la gent.