Ràdio Tostel, durant el 8.1.
Ràdio Despern, la ràdio de Sant Just, durant el 8.1.
Ràdio Despern, la ràdio de Sant Just.
Ràdio Despern, la ràdio de Sant Just.
No serà ben bé una paraula viscuda, sinó serà un fet viscut, diria jo, una experiència viscuda.
Bona tarda, Joan Maria.
Molt bona tarda a tothom.
El nostre invitat aquesta tarda és una veu que vostès coneixen, perquè també forma part quan fem aquell programa de 60 i més i menys, i una persona que d'una manera molt, molt amable ens ha dit que sí,
perquè nosaltres li havíem dit si ell havia llegit alguna cosa que li cridava l'atenció.
Diu jo, més que llegir, m'agrada viure, i m'agrada experimentar, i m'agrada sentir.
Sí, i aleshores ell avui ens parlarà d'uns sentiments, d'unes vivències que ha tingut i que li han agradat molt.
És així, Joan Maria?
Sí, sí, sí.
Estem parlant del camí de Sant Jaume, sí.
Molt bé, ell parlarà del camí de Sant Jaume. I ara la Montse ens presenta, ens presenta qui és el Joan Maria.
Bé, per la veu, doncs l'heu conegut, en Joan Maria García i Puigdevall.
Això, com el president, però jo cap avall i ell va cap amunt.
Ell és nascut a Figueres, a l'Alt Empordà, o sigui, ell ens diu que és la millor terra del món.
Sí, segur.
Això ho diu també els valencians, eh?, la millor terra del món, eh?
Només s'ha de pensar que la burguesia barcelonina i catalana, durant el segle passat,
tots tenien casa per passar l'estiu a l'Alt Empordà. Alguna cosa deu voler dir, això?
La claror té una... Eh, que té una claror espacial a l'Alt Empordà?
I la verdor, el mar...
I sobretot el vent que clareix les ideies.
I s'emporta el mosquit i la contaminació, encara que llavors no n'hi havia de contaminació.
I escolta, escolta, eh?, que n'hi ha la part negativa aquesta,
que la tramuntana els deixa una mica tocats de l'ala, no?, segons com diu la cançó.
Sí. Bueno, doncs tota aquesta gent, tots aquells burgesos,
anaven allà a passar-se un mes a descansar.
I a descansar la gent que no havien treballat mai i en sabit, aquests anaven a descansar.
Per això, per això. Tocats a l'ala, res.
I ara fa 23 anys que viu a Sant Just, a les bases de Sant Pere.
Ell ens ha explicat abans que és un lloc que va escollir amb la seva dona.
El poble vaig escollir, sí.
Va, a Sant Just, per fer-hi, doncs, Estada.
I des que està jubilat, que està a l'Associació de la Gent Gran.
i per la seva feina és una persona que ha recorregut tot l'estat espanyol,
coneix el territori però coneix molt la gent.
I això, doncs, és aquest do de parlar que té, perquè li ha portat la seva feina.
ens deia que, quan marxava a treballar amb la seva família,
els hi deia que s'anava d'excursió.
Sí, cada dia.
Era una dedicació amb molta alegria al seu treball, no?
Dels privilegiats que disfrutava amb la feina.
Que també és el que veu quan un té que anar bé.
i ja ho veureu que aquest recorregut al món
forma part de la que avui ens vol explicar.
I, com els havíem dit fa un moment, doncs, no llegirem res.
Ell, quan li vam dir, va dir, mireu,
jo parlaré de la meva experiència, que penso que és més d'una vegada,
que havies fet el camí de Sant Jaume,
el Camino de Santiago, aquest camí que ara,
no sé si s'ha posat de moda, encara que fa segles,
que ja estan anant la gent amb aquest paradrinatge.
Bé, com no llegirem res,
ara el Joan Maria ens explicarà
el per què creus que això val la pena dir-nos.
Què creus que ens pots dir,
de les teves experiències viscudes?
Sí.
Bé, la motivació, cada una serà la seva, no?
Si bé, com una vegada has fet un mínim de quilòmetres,
en aquest cas, des de Sàrria fins a Santiago de Compostela,
si portes la credencial,
la credencial és una...
Com un certificat, un paper, no?
Sí, com un paper que el pots anar a treure a la parròquia,
a la parròquia que sigui.
A la primera que vas.
A la primera que vas.
Tu que dius, començo, perdó, eh?
Sí.
Dius, començo...
Vaig a començar el camí de Santiago,
o de Sant Jaume,
i aleshores, doncs, per aquí és l'inici.
Sí, te donen una cartolina,
i amb aquesta cartolina donen dret
a anar a tota la red de l'albergs que hi ha
a través del camí de Santiago.
Sense la cartolina tindries dificultats, eh?
O la necessites, perquè ells ho controlen, eh?
És com un visat.
Sí, com un passaport.
Vas a l'alberg, presentes allò,
i porten un registre.
I després te'l segellen.
I te'l segellen, sí.
D'allò que passes, ets en el segellen.
I després, si has fet els últims 120 quilòmetres,
com explico, de Sàrria fins a Santiago de Compostela,
com arribes allà,
presentes el...
Bueno, hi ha un...
al costat del bisbat,
la mateixa catedral de Santiago,
presentes, miren que hi hagi tots els segells,
i llavors te donen un paper que és la Compostelana.
Està amb això, en llatí,
t'hi posen el teu nom,
i aleshores, els que hi creuen,
te diuen que amb allò guanyes indulgències plenàries.
Jo, francament,
no vaig pas anar-hi per les indices plenàries,
perquè us haig de ser molt d'allò,
doncs tinc dubtes,
no hi crec massa.
Però, però, escolta,
i si resulta que fos veritat?
Com que no val res,
doncs mira, agafem-ho.
En tinc 3 o 4 de Compostela,
l'estic guardant.
O sigui, que més indulgències...
Si diuen que amb això és dins la clau del cel de Sant Pere,
doncs ja la tinc assegurada, mira.
I sempre ha sortit al mateix lloc del recorregut,
sempre ha sigut...
Aviam, no, no, no, no.
La primera vegada vaig anar precisament
per tenir aquest paper a la Compostelana,
perquè l'havia llegit,
que, bueno, per tenir el record,
i haver-ho fet i poder-ho explicar, no?
Les altres vegades,
el que he fet és al revés.
Llavors, anava més enrere de Sàrria,
120 quilòmetres,
i aleshores el que feia,
des d'allà on havia triat fins a Sàrria.
Eren 7 o 8 dies cada any.
I així sucessivament.
O sigui, feia el recorregut a l'enversa.
Perquè realment,
una persona de més de 60 anys
fer els 700 quilòmetres a peu
no es poden fer.
Encara que sigui una persona
que hagi fet d'aport,
com és el meu cas.
No el pots fer.
Al cap,
et penses que ho pots fer,
però no.
Perquè resulta que al caminar
et surten botllofes a les plantes del peu
si has de parar.
Això, si no tens una torcedura
o altres coses,
no et trobes bé.
La prova és que,
normalment,
a tots els alberts com pares,
hi ha gent
que inclús arriben a plorar
perquè no poden continuar.
No poden continuar.
És així.
Això, perdó,
tu vas proposar
com un repte personal?
No.
O per alguna cosa determinada?
No, no,
perquè m'agrada llegir moltes coses
i vaig veure
que era una cosa,
bueno,
una mica extraordinària
i aquestes coses
em va cridar l'atenció.
Dit això,
diré que, clar,
com que lleves molt aviat,
quan despunta l'alba,
a les 6 al matí
o a les 5 i mitja,
el temps de rentar-te,
d'esmorzar
i ja posar-te a caminar.
Diré que,
menys una,
totes les vegades hi ha anat sol,
sortint,
agafant el tren
d'aquí a Barcelona,
tot sol amb el tren,
i començar llavors
a caminar tot sol.
Esclar,
hi ha paratges
de vegades
de boscos profundos
que quasi no veus
a llum del sol,
a previa,
caminar per allà
que de vegades
no saps
quasi ni on vas,
arriba un moment
que estàs pensant
i dius,
bueno,
qui faig aquí?
I les paraules
sempre aquelles,
qui sóc,
allà on vaig,
i tal.
Per tant,
aquesta profunditat
de religiositat,
perdona,
no en surt la paraula,
de religiositat,
més espiritualitat,
aquesta és la paraula,
d'espiritualitat,
jo crec que
on la sent,
allà,
en un moment o altre.
i després també
de vegades
dintre dels albergs
n'hi ha d'altres classes,
n'hi ha que són municipals,
n'hi ha que són privades,
al principi
que hi anava
donaves la voluntat,
però es veu
que molts que hi anaven
de voluntat
en tenien molt poca,
resulta que dormien,
els hi donaven el sabor,
l'aigua
i també la cuina
i tot,
i després no deixaven res.
Va arribar un moment
que van dir,
bueno,
doncs,
hi ha un mínim,
està fixat actualment
7 o 8 euros
el mínim
que has de donar
a l'entrada,
el qual em sembla
totalment adequat,
no?
Bé,
doncs,
dintre de la reta
aquesta de l'albergues,
com he dit,
n'hi ha de totes classes,
també n'hi ha,
també,
molts convents,
i les mateixes monges
són les que es cuiden
de netejar cada dia,
d'arreglar-ho.
Recomana't donar-hi
perquè són els més nets
de tots
i també,
estar dintre un vent
també és una mica
raro,
trobes una mica
aquelles construccions
de 3 o 400 anys
enrere,
està allà,
frapa
i a més a més
les monges
en algun cas
resulta que
t'expliquen
el que viuen
i el que fan
i
tenen una xerrada
amb els
pelegrins
i algunes
et retallen,
per exemple,
com una espècie
de Sant Cris,
fet a mà i pintat.
I dius,
si no,
demanen permís
per posar-te les mans
al cap
ressar una mica
i et donen
aquell regalo,
bueno,
si un
és creient o no,
aquell rato
és
algo extraordinario.
Creu,
aquell rato creu.
És el que deies,
et fan entrar en tu mateix.
Exacte, sí.
Això, bueno,
ja dic que
s'hi basa
amb algun
albert
que són
dels monjes.
Com he dit,
n'hi ha tot
dels altres.
I el que sí
també
serveix
perquè
a més del 50%
de la gent
que va als albercs
són estrangers.
I si tens la sort
de poder parlar
francès o anglès
com el meu cas,
encara que sigui
una mica
pedestre,
doncs
pots comunicar-te
i,
bueno,
és un tema
cultural
de primera classe.
Sí,
el fet de,
pots anar sol
però en canvi
tens l'oportunitat
de relacionar-te
molt.
sí,
sí,
sí,
sí,
però gent
de tot el món,
o sigui,
del Japó,
de la Xina,
d'Austràlia,
de tots els països imaginables.
Sí,
els americans
també els agrada.
Sí,
sí,
sí.
I amb aquesta relació
ells expressen
la seva experiència,
el que representa
l'experiència?
Em passa una cosa,
com que realment
la gent
com arriba a l'alberg
està molt cansada,
normalment,
almenys jo,
les primeres hores
que feia,
després de dutxat
i d'haver menjat
el menú
de l'alberg
que fa
a qualsevol restaurant,
una de les que feia
és anar a fer la misiada
perquè no podia més.
Després,
a la tarda,
el que feia,
com que m'agradava,
bueno,
jo crec que s'ha de menjar poc,
doncs anava a comprar
fruita,
fruita natural
i fruits secs
i alguna cosa de beure,
era el meu sopar,
anava variat.
I veure llavors
els poblets
i,
si podia ser,
m'agradava molt
parlar amb la gent
dels pobles
que només feies
que escoltar
gent
ja una mica gran
que moltes vegades
estaven assentats
a la plaça del poble
t'hi acostaves
i si veien
que te'ls escoltaves
t'explicaven
la seva història.
Això és magnífic
i el que em sap greu
és no haver-me portat
una llibreta
i haver apuntat
les explicacions
perquè ara,
esclar,
explicàvem molta cosa
que ara és impossible
recordar.
Ara només recordo
les més frepants,
les coses més normaletes
que em hagués agradat
apuntar,
doncs,
desgraciadament,
ja no me'n recordo.
Perquè el caminar
es fa pel matí,
bàsicament?
Sí,
perquè heu assegurat
que a partir de la mig dia
fa molta calor.
Estic parlant,
jo que el feia
el mes de maig.
el mes de maig
el dematí
fa fred.
caminant per per...
El dematí es fa fred.
Patia fred.
I que a partir
de mig dia
fa molta calor,
normalment.
Perquè és la masseta,
és Castilla.
És Castilla.
És clar,
és que,
va de Roncesvalles
fins a Santiago de Compostela.
Aleshores,
vas creuant per totes...
O sigui que passes una quanta
regions espanyoles del nord.
Sí, sí, sí.
I algunes regions
que encara avui dia,
no vull fer
el pobo ningú,
però encara hi ha
llops
i hi ha ossos.
Tingueu en compte
que aquí al Pirineu
també han deixat
ossos.
Jo amb aquells
bossos tot solet,
creieu-me que...
I sense cap arma.
Sé que n'hi ha molt pocs
i que tampoc ataquen.
Clar.
Això ho havíem comentat també,
que a vegades
els teus no taquen.
Sí, sí.
Però escolta,
una cosa has dit
que havies anat
amb dos trajectes,
bueno,
dos camins,
dos trajectes diferents.
Un és aquest.
Ah,
sent el mateix
el que feia
que ho feies a l'inversa.
No, no,
aviam,
si són...
A partir de Sarrià...
Són 150 quilòmetres.
Sí.
Doncs cada any
feia 120-150 quilòmetres.
Si t'havies dit
la primera vegada
de Sarrià
fins a Santiago de Compostela.
i després de Sarrià
cap enrere,
com si diguéssim.
Sí.
Sí que sorties,
ara aquí a sobre
tenim un mapa
i Sarrià...
Sí,
si hagués sabut
que haguessin
que havien de parlar
d'això,
tinc
la Compostelana,
tinc els tíquets
i allà hi ha
tot el segell.
Sí,
allà el que feia.
Sí,
és passat Vilafranca
d'Alberto.
Sí,
sí.
Una mica
bastant més amunt
es troba
doncs
en Sarrià,
no?
O sigui que ja
és bastant
al final.
Al 11,
no?
Sí,
sí,
són els 120 quilòmetres
finals.
Sí,
sí.
I aleshores
en l'altre
també,
igualment,
encara que anegis
cap enrere,
també te'ls segellaven.
perquè tu estàs fent
com si diguéssim
la ruta.
Sí,
sí,
igual,
sí.
Físicament,
ja estem veient,
geogràficament estem veient
que la ruta
és una ruta normal,
que la gent,
en comptes de fer-la en cotxe,
que també la fan,
a vegades també la fan
amb bicicleta,
no per aquí,
per aquest camí,
sinó per una altra,
a vegades diuen
fem això,
baixen i fan
10 quilòmetres caminant
i s'ha acabat.
I l'altre ho fan
de hotel en hotel
i tira perquè me toquen.
Però ara jo pregunto,
tu vas seguint
aquesta ruta
que més o menys
està marcada,
que és la que ho diríem
oficial
o una de les oficials,
la més coneguda
i la que podies seguir
aquesta ruta.
Una cosa és
la ruta en si
i una altra cosa és
el teu,
que és,
jo t'ho pregunto,
tu contesta
el que vulguis
perquè això és molt personal,
què vas treure
del començament
en aquests viatges
que vas fer,
què vas treure
per tu,
anímicament,
espiritualment,
amb la teva terenar,
o la teva psicologia
o el que tu vulguis dir,
al començament
i al final.
Vas treure
alguna conclusió positiva?
Sí,
aviam,
si no hagués sigut positiva,
com que és molt cansat,
el segon any
no hi hagués anat.
Ja.
hi vaig anar-hi
perquè alguna cosa
t'enganxa
i això mateix
ho he explicat
a gent que també ho han fet
i ho he fet,
no pots fer-ho una vegada,
ja has de tornar-hi,
no saps el per què.
És com si hi hagués
un magnetisme
que a Tretarià
te treu.
Sí, sí.
I que t'hi trobes,
t'hi trobes com...
Sí, t'hi trobes bé.
I t'hi trobes com diuen,
que en aquest viatge
diuen que en realitat
és un trobar-se
el dió interior,
el dió que tenim tots.
Sí, segurament, segurament.
Aleshores,
tu ho has experimentat,
això?
Sí, sí, sí.
Això ho dic
per recomanar als seguents.
Hi ha una frase
que és de l'Evangeli,
jo soc el camí,
la lluvia i la vida.
La verdad i la vida, sí.
La verdad i la vida.
Quien creia en mi
no morirà.
Sí.
Això la sé.
Sí.
Doncs aquesta cosa
d'aquest camí així,
sí, sí, sí,
se sent,
sobretot en el cas meu
quan anava sol.
Sí.
Quan estàs sol
aquí el silenci...
Sí, perquè si vas amb altres,
que també ho he fet,
doncs resulta que vas
enraunant d'altres coses
i poder passar...
I fer una excursió.
I fas una excursió.
Però no fas el camí.
Clar, quan vas sol, sí.
Aleshores, quan vas sol,
sí.
I normalment,
els grups estrangers
solen anar caminant
i no enraunant.
No.
Quan sents molta cridòria,
són espanyols.
Sí.
Aquesta és la gran diferència.
O sigui que jo,
només de veure a 500 metres,
sentia el soroll
i dic,
aquests són compatriotes.
Sí.
Màgim.
Ara, el que també,
perquè hi passa quantitat,
no sé el nombre ja,
però penso que són entre
300 o 400.000 persones l'any.
O sigui, estem parlant
d'una quantitat ja
important de gent.
Impossiderable, sí.
I és només del camí aquest
del francès,
que és el més transitat.
Sí.
Doncs també és sobte
i això vol dir
que el nivell de gent cultural
que hi va
és que no tira les coses a terra.
Normalment és molt net.
És net.
Segurament també els pobles
deuen netejar,
però no, no, no.
No, no, no.
Jo crec que la gent que hi va
ja és una gent...
que ja és
si va amb un esprit diferent
i amb un respecte diferent.
Com també la gent
de 30 anys enrere
que anava d'excursió,
la gent que anava a la muntanya.
També és gent diferent.
Diferent de la que va
normalment a les platges
que es pensen
que allò és un femer
i tenen dret a llençar
les ampolles,
els vasos
i deixen...
Les llarretes.
De tot.
Una de les coses
orientatives
és que fan servir
la petxina, no?
Per fer...
Sí.
La petxina
la trobes
a les entrades
del poble
i aporten
la direcció.
Això és a través
d'aquests
750 quilòmetres
que hi ha
quantitat
d'esglésies
antigues
i monuments
et fan passar
per allà.
T'hi porten.
I, lògicament,
a cada poble,
si vols anar-hi,
hi vas
i si no,
et tires de llarg,
et porten
fins a la parròquia.
Fins allà.
A molts poblets
el senyor Rató
t'espera
i ja
te pregunta
d'on vens,
com vas,
depèn del taranà
perquè, esclar,
com he dit,
hi havia molt
d'estrangers,
de turistes.
Sí que me'n recordo,
és una anècdota
que aprofito
que em va fer
una mica de gràcia.
Vaig entrar
en un d'aquests
poblets,
no em recordo
del nom,
era Galícia
i el mossèn
em va donar
una estampeta,
em va ensenyar
la petita
a l'església
i vaig sentir
i hi havia
un colom
a dintre
que volotejava
per allà
i em va dir,
oiga,
no podria,
sabe usted
com hacer
para que salga
el pájaro,
saps,
el colom.
I vaig pensar,
ai,
mare de la meva,
aquí ja estic
embolicat.
I em se va
ocurrir una cosa.
Molt bé,
tens una pregunta
perquè ja
el Carles
és molt maco
que ens està dient
que això ja s'està acabant.
És veritat,
saps que hi ha
tantes catedrals,
esglésies
d'estil romànic,
d'estil gòtic,
d'estil després
plateresc,
o sigui que hi ha
una ruta,
jo penso que
si hi ha algú
que també
ho vol seguir
com a ruta
artística,
d'art,
pot seguir,
per exemple,
vas a Estorga
i veus allà
la catedral
i a més
te diuen
que és feta
per un català
i igual que
la casa
on vivia el bisbe,
bueno,
això sí,
la recomanació
és que abans
de sortir
et documentis
i que portis
també
una relació
dels monuments
que hi ha
per poder-los anar a veure,
també allà
els pots trobar,
també en els albergs,
però millor
de comentar-se una mica
i sobretot
jo quan sortia
tenir una relació
de tots els albergs
perquè clar,
no saps mai
si faràs
10 quilòmetres,
15 o 20
o fins i tot
vaig arribar
a anar fent-ne 30,
que 30
és una bestiesa
i ho vaig bé fer
perquè vaig trobar
l'alberg
i les fontes
que no n'hi havia,
el poble
que jo havia dit
ja com a final
que ja em portava
25,
ja no puc més,
em vaig trobar
que no hi havia
el lloc
per anar a dormir.
El curiós d'això
és que
és una cosa
que comença
ja a l'edat mitjana
i es troba
que hi havia
que hi havia gent
que anava a Roma
i anava a Jerusalem
i aquests
els deien romers
i en canvi
els que anaven
al camí de Sant Jaume
els deien peregrins.
Jo penso que
potser agafant
aquesta d'allò
de Sant Jaume
que també va ser
el primer peregrin
però aquesta diferència
entre romers
i peregrins.
però en realitat
a part de la cosa
aquesta de caminant
és també
la cosa
de sobretot
el trobar-se.
Jo crec que és...
Tu recomanaries
que la gent anés?
Que fes aquesta experiència
la gent d'anar-hi?
Oh i tant
ja ho he fet
per ràdio
de Sant Jus
més d'una vegada
sí i tant.
Sí.
I tant.
Encara que es tingui
bueno
mentre físicament
es tingui
en condicions
de caminar
el límit
se'l posa un mateix
perquè allà
d'incultiu
si que has de caminar
10 quilòmetres
n'has de caminar 2
doncs es pot fer
dintre de possibilitats
bueno faré
3
bueno 3
5 quilòmetres
i ja està
el pugui fer.
I després també
una de les coses
que jo veig
que has fet aquí
molt remarcada
és
potser anar en silenci
i anar tu sol
quasi quasi millor
que anar millor.
Per això jo crec
que molt poques persones
ho fan eh
sí?
Sí
jo el que conec
tots hi han anat acompanyat
jo no conec ningú
que hi hagi anat sol
acompanyat algú
que estigui callat
a més amb la motxilla
a l'esquena eh
sí
perquè ara resulta
que hi ha molt de grups
que cada poblet d'aquests
que hi ha a l'alberg
bé hi ha 3 o 4 senyors
taxistes o no taxistes
amb el cotxe
i que t'ofereixen
i que t'ofereixen a portar-te
les maletes
allà on t'ho diguis
amb pagans
clar
i bueno llavors
vas caminant
sense
sense
sense cap càrrega
sense cap càrrega
sense cap càrrega
sí
d'alguna manera
cada un
doncs ho escoll
la forma de fer el camí
diguéssim no
de ser més
de tipus cursió
o ser
doncs més espiritual
sí
sí
però
per acabar
què els diries
als oients
els oients
que
que planegin
aquestes
pròximes
vacances
de fer
un trosset
del camí de Santiago
i
i per què
el per què
ja ho veuran ells
que ho diguin ells
això mateix
que s'hi trobin
sí
que s'hi trobin
i després
que ho pinguin
i si no volen anar tan lluny
que vagin
al port de la selva
al monestir
de Sant Pere de Roda
que allà a l'edat mitjaner
i sortien
ja venien de França
esperaven allà
i anaven de Santiago
o sigui que
aquí a Catalunya
hi havia rutes
del camí
el que passa
aquí s'ha perdut
i en canvi
a la zona gallega
ho han promocionat més
però aquí
de fet
es pot fer
del camí
es pot fer
des de Sant Pere de Roda
com feien abans
i finalitzar
per exemple
a Montserrat
està marcat
o sigui que
si entreu a internet
avui dia
quin és el camí
de Sant Jaume
a català
és marcat
fer el camí
per trobar-se
sí
sí
sí
ui
i ara sí que ja
et donem les gràcies
Joan Maria
no no cap
ha estat
una lliçó
de caminante
eh
i a la qual
per exemple
suposo que vostès
en vista del seu entusiasme
potser ho intentaran
com deia el Machado
sí
caminante
no hay camino
se hace el camí
al andar
bé senyors
ara hem de llegir
com vostès saben
l'Evangeli
que tindrà
que vostès podran escoltar
bé aquest dissabte
o bé el proper diumenge
i que correspon
al diumenge tercer
de la
de després de Pasqua
aquest serà el segon
després que vam celebrar
la Pasqua
de la Setmana Santa
del diumenge
de la Pasqua
mira diu
a la lectura
de l'Evangeli
segons Sant Joan
en aquell temps
Jesús encara
s'aparegué
als deixebles
vora el llac
de Tiberiades
l'aparició
feu així
es trobaven plegats
Simó Pera
Tomàs
el Bassó
Natael
de Canà de Galilea
els fills de Cebedeu
i dos deixebles
més
Simó Pera
els hi digué
me'n vaig a pescar
els altres
li responen
nosaltres també hi venim
sortiren tots
i pujaren a la barca
per aquella nit
no pescaren res
quan ja clarejava
Jesús
s'aturava vora l'aigua
però els deixebles
no el reconegueren
ell els digué
nois
no teniu res per menjar
li contestaren
no
els digué
tireu la xarxa
a la dreta
de la barca
i pescarem
ho feren així
i ja no la podien treure
de tant de peix
que hi havia
llavors
aquell deixeble
que Jesús
estimava
diu a Pere
és el Senyor
així que Simó Pera
sentia aquelles paraules
es posava la roba
que s'havia tret
i es llençava l'aigua
els altres deixebles
que eren només
a uns 90 metres de terra
vingueren amb la barca
estirant la xarxa
plena de peix
quan baixaran a terra
veien un foc
i un peix
i pa
coencen sobre les brasses
coencen sobre les brasses
Jesús els hi diu
porteu peixos
dels que acabeu de pescar
Simó Pera
puja a la barca
i estira
cap a terra
la xarxa
hi havia
153
peixeritants de peix
la xarxa
no s'esquinça
Jesús els hi digué
veniu a esmorzar
cap dels deixebles
no gossava
preguntar-li
qui era
ja ho sabien
què era el Senyor
Jesús
s'acostà
prengui el pa
i els hi donà
igualment
va fer amb el peix
era la tercera vegada
que Jesús
s'apareixia
els deixebles
després de ressuscitar
d'entre els mors
n'hi ha una altra part
que és més llarg
però possiblement
no el sentiran
o sí
aquest de nosaltres
ja no tenim més temps
aquí
doncs
tal com diu
l'Evangeli
potser
tindríem que tirar
les xarxes
i dir
senyors
podeu venir
que podreu menjar
i com diu
el Joan Maria
doncs
si aneu pel camí
de Santiago
el camí
de Sant Jaume
en català
que és el mateix
us trobareu
vosaltres mateixos
ens hi trobarem
jo no l'he fet
i m'agradaria
haver-lo fet
no sé si
tindré temps
ja
i és molt interessant
perquè
potser també
tenim aquest contacte
com ell molt bé
diu
encara que no sigui
excessivament creient
és agnòstic
en aquesta cosa
de dir
por si acaso
si lo saile
saile
i senyors
ja no ens queda més
fins la propera
i si volen escoltar
aquest programa
el dissabte
a dos quarts
d'onze
moltes gràcies
amics oïdors
i oïdores
gràcies
Montse
gràcies
Joan Maria