El programa d'informació i formació humana i cristiana
de la Parròquia dels Sants Just i Pastor de Sant Just d'Esbert.
Avui, a veus de la parròquia, l'espai Mort i Vida.
Ben trobats, amics oïdors de Ràdio d'Esbert,
veus de la parròquia presenta, com s'ha anunciat, Mort i Vida.
És un cicle que dura aquest 2019-220
sobre la proximitat de la mort, l'acceptació de la mort
i el traspàs vers una altra vida.
Per tant, la mort es porta també a la vida.
Agraïm la presència de mossèn Joaquim Rius,
habitual també a missona municipal d'aquesta població,
que ha volgut i s'ha ofert per donar-nos una mica de llum
sobre una versió d'aquest espai Mort i Vida,
que és la presència o l'actitud que tenen els cristians
davant de la mort, especialment.
Ben trobat, mossèn Miquel.
Miquel, no em canvies el nom, perquè si no, malament ja.
Val, val, bé, bé.
És com que va de la mort.
Sí, sí, sí, sí.
Val, val, d'acord, ben trobat.
Per uns cristians, què representa la mort per un cristià,
per un creient el Crist?
És diferent de les altres?
Jo sempre he dit que,
i almenys és el que em plantejo sempre,
cada vegada que em trobo amb la realitat de la mort
d'algun feligrés o d'alguna família armeu,
doncs em trobo davant d'un fet
que és per tots igual.
És el fet de l'acabament de la vida en aquest món
i, per tant, el fet, des del punt de vista cristià,
de cara a l'eternitat.
No és de cara a l'absurd,
no és de cara al no-res,
no és de cara a...
no hi ha res més a dir,
sinó que estem, jo diria,
vinculats a Jesucrist
i creiem en ell
i creiem el que ell ha dit,
com jo he vist vosaltres viureu.
I en aquest sentit,
doncs jo ressuscitat,
vosaltres també ressuscitareu.
I amb aquesta fe i aquesta esperança,
doncs jo visc,
i per tant crec que tot cristià
també ha d'anar per aquí, eh?
Quan diu Jesucrist
jo sóc el camí, la veritat i la vida,
es refereix a aquesta superació
del trànsit de morir o a què?
Pot ser que sí que es refereixi a això exactament,
però perquè a vegades,
segons està situat en el context evangèlic,
també cal situar-ho en un moment o en un altre.
Però jo diria que per mi és
el fet que dona la definició més exacta
del que és el ser humà.
Perquè ell,
si diu
es troba en mi el camí,
vol dir que el ser humà
té una manera de caminar
que Jesús proposa,
una manera de fer.
I llavors,
la veritat en el sentit d'allò
pel qual es lluita
i pel qual es viu
i pel qual es treballa
amb aquell sentit de veritat
que et fa a tu lliure
i et fa feliç.
I després,
el fet de vida
és en el sentit d'eternitat.
Per tant,
jo el que,
quan agafo aquestes frases
i les medito,
les penso,
doncs sempre dic de veritat
la meva vida té sentit
perquè va per un camí determinat
de manera de fer.
La meva vida té una veritat
que em fa lliure
per decidir
i per fer
i actuar
amb els altres
i sobretot,
la vida
em fa pensar
que no vaig
cap a la mort
sinó que vaig
cap a l'eternitat.
El què?
No sé el que és.
Un m'ho deia,
diu,
però què és allò?
Dic,
miri,
si tinc l'oportunitat
de dir-li
quan hi sigui
ja ens quedarem entesos.
Dic,
però,
de moment jo
ho espero.
No ho sé.
Tradicionalment,
l'Eglésia
ha sigut defensora,
crec,
d'esperar la mort,
diguéssim,
atendre
el màxim possible,
medicament també,
la gent que està
a punt de traspassar.
No sé si ja hi ha
algun tipus de
de variació
en el sentit
que hi ha organismes,
sobretot polítics,
que estan discutint
l'eutanàsia,
bé,
l'eutanàsia passiva,
que seria
deixar morir
la persona en pau
i,
fins i tot,
l'eutanàsia activa,
que seria
provocar la mort
d'aquest
pacient,
d'aquesta persona.
L'actitud
de l'Església
en front d'aquests conceptes
ha variat respecte
uns anys abans
o encara
té actituds de refús.
No,
jo penso que
més que refús
és coherència.
Jo penso,
i aquí sí que ara
jo no,
són aspectes d'aquests
als quals a vegades
no t'hi dediques,
però que
quan hi penses
te n'adones
de què?
Si nosaltres
només tenim
la condició humana aquí,
si el que som
només és per aquí,
si deixem a part
la fe,
Déu,
etcètera,
entenc lògicament
que el ser humà
vulgui administrar
a la seva manera
la seva vida.
I llavors,
esclar,
ja entenc
que les societats,
els governs,
etcètera,
doncs que estableixin
lleis
també de definició
del ser humà.
Perquè, esclar,
si no hi ha res més,
doncs, bueno,
deixem-lo acabar bé
o deixem-lo,
posem-lo,
deixem-lo estar tranquil
i que s'acabi
o deixem-lo,
que digui
vull acabar avui,
doncs acabem-lo avui.
Jo ho entenc,
això,
que la societat
pot ser
i pot esdevenir.
Ara,
en el moment
en què enfoques
la cosa
des del punt de vista
cristià,
que vol dir
que hi ha
un Déu
que ens crida
perquè és Déu de vida
i Déu és Déu
i Déu de vius
i no de morts,
doncs això,
jo penso que,
mira,
des del punt de vista
d'Església
continuarà dient
que es respecti
la vida.
Per què?
Doncs perquè tots
sabem
que hi ha hagut
grans sants
en la història
de l'Església
que des de la seva mort,
perdó,
des de la seva malaltia,
des de la seva situació
difícil,
doncs,
ha estat oferint
a Déu
i per la salvació
del món
la seva existència.
Vull dir,
no s'ha amargat
de dir
ai,
que jo tinc ganes
d'acabar
i vull acabar bé
i per tant,
doncs,
no,
perquè el ser humà
a vegades
jo penso
que moltes vegades
la persona
pot decidir això
quan tampoc
està envoltat
d'amor,
de gent que l'estima,
de gent que col·labora
amb ell,
de gent que l'ajuda.
Bueno,
gent
com teníem
fa un mes aquí
que
atén
els moribunds,
per exemple,
aplicant
cures pregatives,
això sí que
penso que no té
cap contradicció.
No,
jo em sembla
que no és dit,
deixar que la persona
mori
sense patir
ja en l'últim moment,
en els últims moments,
jo ho respecto,
això,
ho respecto.
El que no
respecto
és
amb tanta serietat,
és dir,
bueno,
doncs,
aquest,
li fem l'eutanasi
i s'ha acabat.
Home,
dius,
bueno,
si,
hi ha un passatge
de l'Evangeli
que diu
no sabeu
quan vindrà
el Nubi,
les dones
que l'esperaven,
algunes preparades
i altres no preparades,
diu,
no ho sabem,
si no estaríem
tots a punt,
tampoc sabem
quan estarem
en aquest món,
quan hi haurà
el traspàs.
Els cristians
solen dir,
o solen dir,
que la mort
es troba
en mans de Déu,
que és el que,
diguéssim,
té el temps
de la vida de cadascú.
És això,
la interpretació
d'aquesta frase
la mort
en mans de Déu?
Està realment
en les seves mans?
Jo potser
és un criteri personal,
però jo penso que
això de carregar-li
a Déu
totes les coses,
també em sembla
que és una mica
infantil,
és una mica infantil.
Ho dic pel següent,
perquè,
dius,
bueno,
per exemple,
vas pel carrer
i què cau?
Cau un test
de dalt,
un terrat
i pataplam
i et cau a sobre
i et mata.
Ah,
no és que Déu
ha volgut això.
Aviam,
Déu no està
per testos
i no testos
i accidents
de cotxes.
Això passa
en aquest món,
al ritme
d'aquest món.
Vull dir,
esclar,
sap greu,
però hi ha una família
que va amb cotxe
i s'estavella.
Ai,
Déu els ha castigat,
Déu no sé què,
no podia fer
que això no existís,
que això no passés.
Com aquells que diuen
on estava Déu
quan a Auschwitz,
no?
Quan hi vino
a l'Auschwitz.
Bé,
doncs,
val,
val,
val,
val.
Per què?
Perquè això és culpa nostra
i això ho hem organitzat nosaltres
i això ho fem nosaltres.
Vull dir,
dir-li que Déu
ens alliberi d'això
seria alliberar-nos
com del nostre país,
doncs,
tot el que està passant
és culpa de Déu.
Que coi,
això és culpa nostra,
no és de Déu.
I ara el que Déu vol,
bé,
actuem amb justícia,
amb veritat
i llavors ja serem conseqüents.
Potser aquí entraria
el concepte
de la prohibidència,
no sé què és
la successió de fets
tolerats,
acceptats per Déu,
no intervinguts,
com has dit,
no?
Però
que té,
doncs,
una...
Bé,
que pot atendre
les persones
que van cap a ell,
també,
no?
Ah, no,
jo...
El fet de la protecció
de Déu...
En nosaltres,
des del nostre baptisme,
sabem que tenim
el do de l'Esperit Sant.
I ell està en nosaltres.
Déu està en nosaltres.
I és ell el que ens acompanya.
I és ell el que ja de sempre
ens orienta.
De vegades hi ha coses
que sí que succeeixen
i dius,
com és que ha passat això?
No ho sé.
Però bueno,
ha passat.
I en aquest sentit,
jo,
de la mateixa manera
que
la mort
de molts,
doncs,
els quals he assistit
al llarg de la meva vida
com a sacerdot,
doncs,
hi ha molta gent
que m'ha edificat
en el moment
de la seva mort.
I no precisament,
doncs,
resignar-se,
no, no, no,
sinó dient
dono gràcies a Déu
que vegi venir
la meva mort
perquè és l'acabament
i per dir adéu
a tots els que m'envolten
ni m'estimen.
Vull dir,
t'ho diuen d'una manera
amb molta pau
i amb moltes ganes
perquè saben
que després
ja ve la felicitat plena.
Esclar,
això,
dir això,
bé, no,
va,
acabem-ho d'una vegada
ja això,
pam,
s'ha acabat.
Home,
deixa,
deixa,
que aquest sentit providencial
aquella persona,
doncs,
potser serà més feliç
morint així
que no pas tu liquidant-la
perquè s'acabar la feina.
Acabes de dir
que l'Església té atenció
cap als malalts,
persones grans i moribunds
i està costat d'ells
quan és el moment del traspàs,
no?
En els sacraments de l'Església
n'hi ha un especialment dedicat
a les persones grans i moribunds.
Abans em deia l'extremunció,
ara és l'unció dels malalts.
En què ha canviat, doncs?
L'aplicació d'aquest...
Seus dir que en aquest sentit
allò que abans preguntaves
de l'Església, què fa, etcètera,
doncs una cosa és dir
no, no solament és per les persones
que estan acabant,
sinó que és per les persones
que fan camí
i que estan en situacions delicades
i difícils per la malaltia,
per l'edat, etcètera,
que també és una mena de malaltia, això.
O que han de ser submeses a una operació...
Sí, o que han d'intervenir-se.
Sí, sí, sí, sí.
En aquest sentit,
jo tot allò que posa en perill la vida,
doncs és una manera de dir
també el Senyor està a prop meu
i m'està ajudant en aquest moment
i, per tant, confio en ell.
Esclar, quan, per exemple,
Santa Teresa de l'Infant Jesús,
doncs es moria
i aquella moça, doncs dic moça
perquè era una noia joveneta,
tenia 21 anys, eh?
I es va morir,
doncs esclar, dius,
bueno, però amb aquella joventut
plena de vida,
doncs jo ofereixo la meva vida
perquè sóc l'amor de Déu en el món
i per tots aquells
que se'ls ha de portar la missió,
doncs jo ofereixo la meva vida.
Doncs deixem que la persona
que creu això,
doncs ho visqui.
Perquè hem de dir, bueno,
aquesta és el que ens dóna massa feina,
vinga, va,
acabem-la,
una pastilleta i s'ha acabat el bròquil, no?
I dius, home, no,
deixem les persones que visquin.
Jo, del costat de persones
que s'estan morint,
he rebut grans lliçons, eh?
No fa pas gaire.
D'aquí al poble,
doncs em va donar
tota una lliçó.
Per tant, és bonic,
és bonic a vegades també
contemplar la mort
i recordo la meva mare,
només un detall,
perquè ara farà anys
que es va morir,
doncs que abans de morir
va dir,
crida el teu germà Lluís
i la cunyada, etcètera,
i els nets
perquè em vull acomiadar de tots.
Dic, mare,
demà no podran venir
perquè tenen col·legi,
perquè no sé què,
no sé què hi havia.
Dic, no podran venir.
Diu, va, bueno,
diu, però,
és que demà passat ja no hi seré.
I l'endemà passat l'enterràvem,
ai, vull dir, es va morir,
i l'enterràvem al cap de dos dies.
Però aquella dona,
me'n recordo, doncs,
que la mare em va,
va deixar tota una mort
tranquil·la,
vull dir,
i ella,
doncs,
deia que
que es volia morir ja
perquè ja
ja estava
pràcticament, doncs,
limitada molt,
i llavors,
amb aquestes paraules,
esclar,
quedes com perplexa,
dius,
amb aquesta l'haig de liquidar.
Repeteixo,
amb això de l'eutanàsia
i tot això que ens estem plantejant,
dius,
home, doncs,
si aquesta viu amb una fe
i una inquietud,
que me'n recordo
que agafava una imatge
del Sant Cris
que tenia allà
sobre la tauleta de nit
i se la posava
dins el llit.
Quan feia això,
el senyal que resava,
jo estava allà,
però la deixava que fes.
I després, doncs,
el treia,
quan ja havia acabat,
i el tornava a deixar allà
sobre la tauleta de nit.
És a dir,
són fets
que t'eduquen
de gent pacífica
i que s'ha anat anant.
També és veritat
que l'ajudaven
amb medicació
perquè no patís.
I això sí que crec
que es pot fer
i s'ha de fer.
Deixar que no la persona
es mori
perquè n'hi ha vist d'altres
morint-se horrors
cridant al metge
i al metge
aquí s'enjust.
No es va presentar
al metge
i aquella persona
va morir rabiant
amb uns crits
que feia.
Jo estava allà
i no sabia què fer
ni què dir
perquè, esclar,
jo no sóc pèrit
amb la matèria.
I em sap greu també
que passi això.
Però bueno,
mira,
va passar
i aquell pobre
s'ha manat d'aquest món
cridant
i esbatossant
i movent-se
i nervis
i la família
dient
és que ja han telefonat
tres vegades
i no ens responen.
I se li volia
no provocar
sinó calmar
aquell sofriment
perquè morís en pa.
És diferent.
Encara hi ha
freqüents peticions
de serveis
amb els moribons.
Em refereixo
a l'aplicació
del sagrament
o a la confessió
o a la comunió.
Us criden sovint?
Sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí.
N'hi ha que sí.
Sobretot
si la família
si la família
tota ella
d'alguna manera
ha estat envoltat
per un ambient religiós.
És veritat
que n'hi ha d'altres
que han sigut molt
la cosa personal
i molts avis
se'n van d'aquest món
sense cap sagrament.
Per què?
Perquè, doncs,
els fills
o qui sigui
que està amb ells
no li doni importància
i no...
Vaja, no hi veu el què.
I es pensen
que el fet
que anem nosaltres allà
ja el matarem.
Només per ser el fet
que es vegin
ja el matarem.
Hi ha opinions d'aquestes
i penso que és millor,
doncs,
respectar-ho.
Respectar-ho.
Has hagut d'administrar
algun viàtic?
Què és el viàtic?
El viàtic és...
Sí, sí,
l'he fet.
La comunió
en últim moment
és dir,
aquella comunió
la qual vol dir
que és el pa
d'aquella vida
que jo espero
i que anhelo
i que jo
com durant la meva vida
l'he rebut
en sacrament
en cada celebració
de la missa
en què he assistit,
doncs,
ara ho rebo
com el pa
que alimentarà
la meva vida
per l'eternitat.
És aquest sentit
de viàtic.
Les cerimònies,
un cop s'ha produït
la mort,
són dues possibles,
el respons
i el funeral?
Com va això?
Sí,
el respons
és només
una pregària
amb la paraula
de Déu,
invocacions,
comentaris
i després,
doncs,
l'oració final
amb l'expressió
de l'aigua,
símbol
de vida,
precisament.
I això
es fa, doncs,
sense la celebració
de l'eucaristia.
Hi ha persones,
hi ha famílies
que només demanen això
i llavors això
ho fem allà baix
al tanatori mateix,
es fa al tanatori mateix.
Si demanen
a la parròquia
també ho fem
a la parròquia.
Nosaltres voldríem
que tot això
es fes a la parròquia.
Allà baix
no queda
ben ambientat,
vull dir,
queda una mica...
Sobretot,
sobretot,
si hi ha gent,
la gent present
són gent d'església
i fins i tot
si el difunt
era, doncs,
assídu, no?
Com a fidel.
Jo he dit
que això del tanatori
posat en una zona industrial
sembla allò.
L'altra banda
fan ginebra,
fan cotxes,
etcètera,
i allà fan morts,
ens dediquem als morts.
Quasi tot arreu
estar en un lloc
que sigui fàcil
d'aparcar...
Això sí,
però vull dir
que et dóna
aquesta impressió
i el que et sap greu
és que a vegades
hi ha gent
que han vingut molt
a l'església
i quan arriba
aquest moment
els fills diuen
nosaltres
no hi creiem,
per tant,
no hi anem
i ho deixem córrer.
Ah, bueno,
no, no,
feu el que vulgueu.
Jo no tinc per què
imposar res, no?
N'hi ha que passen
a la parròquia
llavors o es fa els espons
o bé llavors
es fa funeral
pròpiament dit
aquell dia
o es fa un altre dia.
De vegades
també hi ha famílies
que no va bé
o per circumstàncies
de moment, etcètera,
no els va fer-ho aquell dia,
venen un altre dia
i llavors
dediquem la missa
a ells
o al record del difunt
en d'altres misses
que ja fem
a la parròquia
habitualment.
El funeral
sol coincidir
en divendres
o no té per què?
No, no té per què.
No té per què.
No, no,
de vegades
es fan divendres
perquè la gent
també
per motius laborals
a vegades
els va millor
el divendres
perquè l'endemà
ja no és
dia de treball
i aquell dia
quan surten
ja poden venir
a l'església.
Això també.
Molta de la gent
que acompanya
amics o familiars
a l'hora de la mort
tant si
celebra
l'enterrament
a partir
del tenatori
o a la parròquia
ha comentat
la seva
comprensa
el seu
acord
amb la prèdica
que tu mateix
un cent
fas
en aquests moments.
Tens algun estil
determinat?
En què es basa?
Tens alguna idea central
que es vagi repetint
cada vegada
que intervens
com a celebrant?
Jo en primer lloc
el que mantinc
i això sempre
això sí que tinc
aquest esquema
i de tot arreu
ho he fet sempre així
amb els anys
que fa que soc
capellà
i amb els anys
que fa que soc
capellà
doncs
encara m'hi he acostumat
més
perquè veig
que és veritat
en primer lloc
respectar
a tothom
que està allà dins
o sigui
no fer quedar
amb evidència
els que no creuen
i els que tenen
una altra opinió
de la vida
oi de la mort
per tant
jo
respectar-los
tranquil·lament
això en primer lloc
i després
per altra banda
més que fer referència
a la mort
fa referència
a la vida
a com la vivim
com l'expressem
com la diem
com la donem
per què?
perquè em sembla
que hem de valorar
la vida
jo dic que allò
és una manifestació
silenciosa
de la vida
no de la mort
la mort
ja és evident
tots els que estem allà
ho tenim clar
en canvi
allò de la vida
alguns ja es turen
al cementiri
ja s'aturen allà
i allà s'acaba tot
en canvi
doncs
jo crec
que això continua
i per tant
la persona que ens mor
ens està dient
penseu en la vida
i la vida
vol dir respectar-la
la d'aquí
i quan arribes al final
gaudeixes plenament
en aquest sentit
en aquest sentit
jo predico
i sempre dic el mateix
us parlo des de la meva fe cristiana
i respecto a tots els que no penseu igual que jo
però hi ha una cosa que ens ha d'unir
tant els que creieu com els que no creiem
etcètera
tots aquests
hem de trobar-nos en una cosa
estimar la vida
protegir-la
i fer-la possible
i ajudar que aquest món
cada vegada sigui millor
i això sí que tenim el deure
tant si creiem com si no
pel sol fet de ser humans
ens devem respecte
com diu el papa Francesc
aquesta és la casa de tots
doncs tots els que hi som
l'hem de respectar
també ajuda els assistents
una bona selecció
de la paraula de Déu
de les lectures
ja recordo aquella
en què es diu que
caminant cap a un lloc
on no hi haurà més plor
ni més llàgrimes
ni més dolor
ens pots dir alguna cosa
respecte
aquest text?
sí
hi ha textos d'aquests
hi ha textos d'aquests
que impressionen a vegades
i per més vegades
que els llegeixis
cada vegada per mi
són una
una abatzegada
diríem
de dir
tu creus això?
jo sóc el camí
la veritat i la vida
com deies abans
que això ho diu
pocs dies abans
de morir Jesús
i després també
en altres moments
de les cartes dels apòstols
que parlen
del triomf
dels que moren en la fe
i el triomf
de tots aquells
que han patit
en aquest món
i que la vida eterna
Déu compensarà
aquesta manera
d'haver fet
la pau
el bé
l'amor
la justícia
i per tant
doncs
jo estic content
que a vegades
per això insisteixo
amb els textos
que són
crit a la vida
i crit a la vida
de veritat
que aquí la podem viure
si volem
si volem
si volem
i segur que Déu
ens ajuda
quan de veritat
estem fent
aquesta cosa
però
ens respecta
que a vegades
siguem bèsties
i també
fem les coses
malament
però mira
aquests dies
aquests dies
que ens trobem
ara
finals d'octubre
començaments
de novembre
són dies
en què
la gent
especialment
recorda
els seus familiars
els seus amics
difunts
i molts
van
als cementiris
netegen
aquell espai
ofereixen flors
que haurien de ser
flors naturals
no flors
els xinos
duren més
no no
per efectes
ecològics
la parròquia
fa
una pregària
comunitària
el dia
de tots sants
que és el divendres
d'aquesta setmana
a dos quarts de cinc
a dos quarts de cinc
com està organitzada
aquesta
aquesta pregària
està organitzada
en el sentit
que també
té interès
val a dir
que la funerària
ens organitza
tot l'acte
no
el que diem
i el que fem
però sí
que ens facilita
que es faci aquest acte
allà a la plaça
de dins
del cementiri
el qual
jo agraeixo
i reconec
perquè jo
no m'hi havia trobat mai
enlloc
que reconeguessin
una pregària
d'aquestes
i van anunciar
per cartes
amb ells
sí
i llavors
en aquest sentit
doncs
crec que
ens ajuda allà
a tenir un sentit
de germanor
de poble
també
el tenim a Sant
just al carrer
val d'acord
tenim a la festa major
d'acord
però també
el tenim
per la mort
i tota aquella gent
que hi ha allà
dius
tots hem patit
el fet de la mort
d'algú dels nostres
i per tant
tots estem agermenats
i llavors
la pregària d'allà
doncs
d'alguna manera
pretén això
el que fem
allà
doncs haurem d'anar-hi
dues vegades
dues vegades
perdó
al cementiri
el mateix dia
perquè
aquest divendres
dia 1
al matí
a les 12
canta la choral
Harmonia
allà al cementiri
i a la tarda
a tots els quarts de 5
la pregària
que hem esmentat
algunes qüestions
hem deixat
que vulguis afegir
sobre
la mort del cristià
res
que la mort del cristià
és la mort
d'aquest món
com a ser humà
i per tant
no és
res especial
és especial
en la mesura
en què un creu
que llavors
la vida
també té un sentit
diferent
que no pas
aquell que no té fe
la qual respecto
jo no tinc res a dir-hi
no tinc res a dir-hi
però jo dono gràcies
de creure
de creure
en la vida
eterna
perquè sé
que val la pena
viure-ho tot
l'altre aquí
al màxim de bé
hi haurà un dia
que voldrem
portar aquí
també
algun representant
de la funerària
li farem la pregunta
si és car morir-se
això
jo ja
ja no hi entro
jo aquí
no però
no hi entro
perquè no
no hi estic
al cas
la contribució
de la família
és voluntària
a la parròquia
o hi ha un sistema
un altre sistema
no no
ells
amb el sistema
que hi ha allà
ens fa arribar
a la parròquia
el donatiu
que diuen donatiu
ells
perquè és de la manera
els que ho canalitzen
si jo no
la funerària
sí sí
la funerària
doncs
demana
60 euros
em sembla
per defunció
i llavors això
són diners
que envia
a la parròquia
molt bé
amics oïdors
aquest ha estat
el programa d'avui
de l'espai mort i vida
dintre de veus
de la parròquia
es repetirà
com sempre
a dos quarts d'onze
del matí
del dissabte que ve
i veus
a la parròquia
amb un nou equip
tornarà a estar
amb vosaltres
el següent dimecres
a dos quarts de vuit
de la tarda
agraïm
mossèn Joaquim
gràcies
gràcies a vosaltres
per facilitar-me
parlar
i el Carles
que ens ha fet
de tècnic
durament
pendent
de les guies
de so
gràcies
i fins de la bromera
Carave
un programa
per a arqueòlegs
de la música moderna
cada setmana
ens endinsarem
fins al...