Seixanta i més.
El magazín fet per gent gran, per a tothom que ens vulgueu escoltar. Actualitat, cinema, art, teatre, poesia, divulgació de temes interessants, entrevistes, tot allò que paga la pena de ser comentat tots els dimecres a les 8 del vespre i, en segona audició, els dissabtes a les 11 en punt del matí. Recordeu, 60 i més.
El just a la fusta parlem de tot el que passa a Sant Just. És una cosa molt dura, la pujada de l'Iva. Està marxant pel costat de feina i veus que són gent més o menys preparada. L'única solució jo veig que ha de ser alguna cosa revulsiva com el que va passar a Islàndia.
Cal posar optimisme on no n'hi ha. El Juden està al costat d'ells perquè hem de trobar alguna solució. Sigui que sigui que estigui davant. El principal són els interessos de Sant Just. Sempre s'ha de costar algú que té alguna pregunta o que té alguna resposta. Perquè n'hi ha d'esperança, no?, si es fa bé. Just a la fusta. Vivim Sant Just en directe. Cada matí, de 10 a 1.
Bona tarda, amics suïdors de Ràdio d'Esbert. Amb tots vostès, veus de la parròquia.
Els saludem amb molt carinyo al començament de curs. A l'apartat que ens toca a nosaltres de les veus de la parròquia, paraula viscuda, sempre intentem començar amb el nostre pastor. I avui el tenim aquí, que és un coig que pugui estar amb nosaltres, mossèn Joaquim. Bona tarda. Bona tarda i bona hora a tothom. Bona tarda, molt bona tarda a tots i totes.
I com vostès ja recorden, paraula viscuda, doncs sempre demanem a la persona que ve aquí, està amb nosaltres, que si n'hi ha algun text, algun escrit que li hagi, doncs, copsat, que li hagi fet pensar.
I aleshores el mossèn ens ha portat un tros escrit sobre el goig de l'Evangeli, que és del bisbe de Roma, el papa Francesc. I ara el llegirem, o si el vol llegir vostè, i aleshores després el comentarem. Bé, el text aquest diu, tots tenen el dret de rebre l'Evangeli. Els cristians tenen el deure d'anunciar-lo sense excloure ningú.
No com qui imposa una obligació, sinó com qui comparteix una alegria, assenyala un horitzó meravellós, ofereix un banquet desitjable. L'Església no creix per proselitisme, sinó per atracció. Aquest és el text que el mossèn ens ha triat i crec que encara que sigui curt té molta substància.
És un text perquè ens pot fer pensar moltíssim. Jo diria que és la nostra missió de tots els que ens creiem cristians i anem amb aquella esperança de fer les coses més o menys ben fetes. De fet, per nosaltres, esclar, el compromís al que Jesús posa als seus seguidors
no és un deure. Comença ell per no imposar-nos res. Quant menys nosaltres haurem d'imposar res ni obligar a ningú. Per tant, tots els processos que hem fet d'obligacions, d'imposicions,
sigui a nivell parroquial, sigui a nivell més ampli, etc., doncs això no ha sigut per evangelitzar ni per donar a conèixer Jesucrist, per tant. Ni ha sigut cap testimoni de fe. Ha sigut senzillament una mania, una dèria...
un estil, una cultura que es va anar implantant durant forts anys. Per tant, és necessari que, com ens diu el bisbe de Roma Francesc, que entenguem que l'Evangeli és un dret per a tothom. Un dret, però no un deure. El deure és dels cristians.
I aquí moltes vegades és on esquivem el bulto. Permetem que ho digueu així. Però s'entén, eh? Que ara que ho digui així... Denunciar l'Evangeli és un deure. I és clar, tot això obre una perspectiva nova per a l'Església. En el sentit que a vegades hi ha una opinió d'Església que es reuneix, es tanca i s'observa i es contempla a si mateixa,
grups de gent tancats, exclusius dels altres, etc. I això no és vàlid. És un deure denunciar-ho a tothom sense excloure ningú i, per tant, fer-ho amb les ganes d'oferir als altres això que és l'Evangeli de Jesucrist.
En aquest pàrraf n'hi ha una cosa que a mi és el que m'acrida, tot m'acrida, però quan diu no com qui imposa una obligació, és a dir, és aquí on anem a parar, és mostrar l'Evangeli de tal manera que sigui atraient.
que a vegades, ara diuen el màrqueting, això, per presentar alguna cosa. Doncs jo crec que durant una temporada, sempre, vull dir, i aquí potser és la sensació del poder, que no ens he pogut pensar que tens una eina tan bonica com és l'Evangeli, que pot anar pels altres, i que en canvi no transmets l'alegria que et dona, perquè sembla que un tingui que imposar-se, no?
Això depèn també de com cadascú viu la seva fe. Perquè, esclar, si la viu un fixat també en el compliment dels deures, obligacions i preceptes que ens ofereix Jesucrist i l'Església, etcètera, esclar, llavors tampoc no entén, potser que hi ha una alegria dintre d'ell que la pot compartir,
ni que és cap horitzó meravellós, com diu el text, ni que ofereix un banquet desitjable, sinó que es posa a dir-ho amb una mena de recança, de pes, de feixuc... I resulta que, esclar, això llavors, quina atracció té. Amb la seva homilia del diumenge passat, que sempre l'escoltem, els que estem amb la celebració de l'Eucaristia, vostè ho va dir ben clar...
no és tant les paraules, sinó els fets. I aleshores, no perquè, diríem, ficant aquest text, no és el que diu l'Evangeli en si, no solament com s'interpreta, sinó, a més a més, viure'l, viure'l de veritat. I aquí és quan, potser diu per això, no creix per proselitisme, sinó per atracció. Quan un diu, mira que bonic és això, i ho diu convençut,
A l'altre s'ho mira i potser s'ho mira bé. I en canvi, si diu, escolta, tens que fer això, perquè si no ho fas, doncs, no sé, aniràs a l'infern, com s'acostumava a dir. És aquella cosa d'obligació, de fer una cosa per quedar bé, o perquè la por, o per... I en canvi és diferent, és transmetre això. Mireu, jo sempre he pensat... Perdó. Sempre he pensat que
Els cristians no sé què ens hem imaginat, que esclar, com que ho hem reduït tot bastant el fet religiós i el muntatge religiós, esclar, ens fa a vegades fins i tot vergonya d'apropar-nos als altres
I ho faria a la gent que participin de, que vagin a, que es trobin amb altres grups, perquè ells també tenen aquest esquema religiós. I llavors diuen, ara aquí m'enredaran anar a missa, anar a fer coses, a fer professors, potser m'enganxaran perquè...
el cos de portants és molt escàs i llavors així agafaran clientela. És a dir, hi ha una mirada així de prosaica moltes vegades de la fe, però en el sentit de pràctica religiosa. Esclar, els cristians, si tenim només aquesta mirada, és molt difícil que això atregui a ningú. És que ha de ser Jesucrist i el seu Evangeli,
L'altre, ja ho veurem com es concreta en cadascú, si participa en el cos de portants o està en un grup d'activitat social que fa l'Església a través de càritas. Ja ho concretarà cadascú, però cal que sigui ella, aquesta persona, ho tingui com una alegria, això de la fe. No com un pes feixuc, com deia...
I com que el com, que és un horitzó meravellós, perquè sempre els que m'heu escoltat els sermons, doncs ja ho sabeu, que a vegades ho he dit, que no es tracta que diguis que hi ha creus, sinó que vas creient, perquè la fe és una resposta a la vida i cada vegada canvia.
Bé, jo penso que aquesta, per allò que heu llegit, però també el que has anat explicant, penso que cal una renovació. És una... Partim d'una història, partim d'una història lligada al país i que l'Església també anava lligada a l'Estat. I això és un... Això si ens situem aquí, no?,
I llavors això és d'alguna manera com una cosa que portem a sobre. És una motxilla que hi ha coses que hem d'anar traient i cal una renovació personal. O sigui, una renovació personal i una renovació també de la pròpia església. Perquè, o sigui, quan diu anunciar, o sigui, anunciar, la primera paraula és anunciar. Per tant, si és l'anunci...
Aquesta paraula requereix moltes diferents coses dintre de la mateixa església, no? Perquè, bueno, o sigui, mirant una mica el que el papa Francesc ha escrit, doncs, les portes obertes, el cor obert, o sigui...
anar a estar amb les persones però no des d'una manera com podem pensar que és anar a fer-los convèncer. Sembla que les coses no van per aquí però penses que primer hi ha coses que les hem de renovar individualment per poder fer aquest sentit més col·lectiu.
Aquí diu, perdó, Montse, els cristians tenen el deure d'anunciar-los sense excloure ningú. I això és molt important. Perquè moltes vegades pensem, si no és de la colla, més bo que ho deixem. I no, i a vegades tampoc no cal anar fent-la un tipus de catequesi que vulguis convertir a l'altre.
L'altre es convertirà, depèn de com tu l'infoquis. No l'infoquis quan et vegi a l'exemple, que era el príncep. Aquí vostè també, en aquell del full que tenim, el full informatiu, amb aquestes reflexions que ens fan, hi ha una cosa que és molt bonica. I diu, la catequesis, ben entesa, no és la preparació per un sacrament. És per créixer com a persona cristiana i respondre la vida amb l'esperit de l'Evangeli de Jesús.
I després diu, treballem tots i totes per fer més viva la nostra comunitat.
Moltes vegades no cal tenir moltes extraordinàries idees, sinó senzilla gana de compartir amb els altres allò que l'Evangeli ens diu i que amb la comunitat ja és vivent, però cal fer-ne participants als altres que no ho saben a vegades. I aquesta és la catequesis, aquesta que hem de fer, però no d'una manera tipus Inquisició o quan anava a...
Teniu que fer-ho, sinó treballar d'aquesta manera. I després jo penso una cosa, que totes aquestes coses que escoltem ara del bisbe de Roma, Francesc, tot això que escoltem d'ell, és que el com que, perdó jo, des que em vaig ordenar de sacerdot, que ha estat present, i ho he tingut present en la meva vida,
i te n'adones que no treballem prou perquè això arribi a la gent. Perquè, aviam, no es tracta d'acusar a ningú, perquè tots són fruit d'una història i d'un moment, i cadascú sap on va i on para...
Però sí, jo diria que quan ens aboquem d'aquesta manera, és que hem d'anar, és que hem de fer, és que vol dir que nosaltres encara no estem convertits en això. Quan ho hem de dir tant, és perquè... Jo no cal que em diguin que vagi com si compartís una alegria, perquè si aquesta alegria la tinc dintre meu, ja em sortirà, ja ho faré, i oferiré als altres, doncs, un horitzó meravellós, que allò m'entusiasma, i per això ho dic...
Però esclar, quan hem de dir que ha de ser una gran alegria, que ha de ser un horitzó meravellós, i diu, jo com vol que sigui una alegria això, que no ho veu com estic, etc. És perquè no hem paït cadascun de nosaltres aquesta condició. Que aquí és on jo vaig... El Papa actual està insistint en aquesta conversió personal. Si no ho fa cadascú de la comunitat...
Ja podem anar cridant, eh? Ja podem anar cridant que no farem res. Però, esclar, aquesta conversió personal s'han de donar mitjans també perquè la gent tingui l'ocasió de fer-ho, no? Un dels mitjans, per mi, importants seria aquest acolliment als altres.
Sí, acollir-los. Acollir-los en el sentit ja no amb aquest aire caritatiu que nosaltres, com podem més, podem... No, no, no. Acollir-los vol dir empatissar amb ells de tal manera que assumim les seves angoixes i estem al seu costat, que sàpiguen que estem al seu costat. Mira, jo avui ho deia a les catequistes. Catequistes, no us fixeu només en els nens, fixeu-vos en les famílies que venen, que acompanyen aquests infants. Sí, sí.
Estigueu atents a ells també, als pares, perquè és una manera de dir, escolta'm, això també és per tu, no és pel teu fill només, sinó per tu també, i donar la passió que la gent es pugui obrir a aquesta possibilitat, no?
Ah, miri, aquí també ho diu vostè, eh? Diu, cal que les persones se sentin acollides, no més pels sacerdots, sinó per les persones de la comunitat, i establir relació normal, sense jutjar o condenar d'altres maneres de fer la vida que potser va motivada perquè aquelles persones es mantinguessin allunyades de la parròquia i fins i tot de Jesús. O sigui, l'apropament d'aquesta...
Quan nosaltres al principi fèiem aquest programa que fa molts anys, sempre l'acabàvem amb una petita reflexió i a veure si li sembla. Diu, els cristians hauríem de ser missatgers de la bona nova, missioners de la paraula, profetes de la bondat de Déu. El missioner per idiosicràcia és aquell que se'n va a terres llunyanes per transmetre el missatge de Crist, per fer arribar als altres allò que sap, allò que sent, allò que viu.
Però potser per ser missioner no s'ha d'anar lluny necessàriament. Dins de casa, a la feina, a l'escola, amb els veïns, podem fer la nostra tasca, viure d'acord amb els ensenyaments de Cris i practicar els seus manaments. Sí, sí.
Vull dir que, de fet, és un pla de vida. Un pla de vida en el qual ens sentim identificats. És el que dius. Si no assumim aquesta realitat... Però això costarà, perquè la gent no ha tingut l'oportunitat que potser molts de nosaltres hem tingut de fer un pas, que és el de sortir d'aquesta religiositat tan enganxosa i agafar la joia i la llibertat de l'evangèlic.
Clar, perquè quan dius oportunitat, perquè penso que les persones que hem estat en moviments, o no sé, ara ja estic pensant l'escoltisme, o hem estat la Jovac, o fins i tot abans, no?
també a la parròquia que hem fet el que en diem revisió de vida l'Evangeli ha sigut incorporat no només escoltat sinó incorporat i a la persona i llavors això et dona una perspectiva més comunitària et dona una perspectiva més comunitària
I llavors, si el papa francès que diu que no és funció del papa oferir un anàlisi detallat i complet sobre la realitat contemporània, però encaracho a totes les comunitats una sempre vigilant capacitat d'estudiar els signes del temps.
Llavors, podríem anar llegint moltes coses, però això sí que requereix un situar-se en el temps que d'allò i incorporar aquest evangeli a la vida. I llavors això no és una cosa que s'improvitza. O sigui, passar d'aquest escoltar...
a passar a viure-ho d'una manera, o sigui, això fa que no s'hagin de fer grans demostracions ni d'alegria, ni de tristesa, sinó que això, o sigui, pensava abans això d'aquesta renovació.
i llavors que no només ens convida com a persones sinó que ens convida això com a comunitat a fer-ho i com a església convida com a església perquè si i quan ell parla i et diu frases o coses que dius és que és això que et sents reflectit amb el que està dient llavors això és joiós perquè dius estem en sintonia estem en sintonia
Aquella reunió que vam fer a les escoles, que el mossèn va exposar uns punts també del Papa. El Papa és com una renovació de moltes coses perquè ha obert les portes. Ha fet el aireig, vull dir que d'aquestes coses que estaven encarcarades i que sembla que no. Jo crec que també ha de ser un home...
un home, ara parlo en el sentit humà, que sí que ha assumit la seva funció, no de papa, sinó de pastor, i d'haver ell assumit l'Evangeli. Jo encara em dol veure com hi ha molts sectors de l'Església
que tenen això, l'afany de fer com fer clientela, de fer anar la gent a l'Església, de venir a fer unes resades que no sé què són, etcètera. És a dir, tota una situació d'aquestes que dius, senyor, però no és això, vull dir, em sembla que el que hem de fer. Perquè això requereix també un temps, no? Bueno, però passa que aquestes resades i tot això, jo sempre he dit a vegades en reunions de companys capellans, de dir, escolteu,
El que passa és que com que això és més fàcil perquè ja ho tenim organitzat, si els fas venir missat, és la missa estructurada. En canvi, si has de fer una trobada en què hi hagi d'haver una oració i una pregària participada, espontània, com alguna vegada hem fet també a la parròquia, etcètera, tot això requereix més treball, requereix més dedicació. Jo dic...
Com que allò no fa soroll, allò no és cap proselitisme, no crida l'atenció. En canvi, una eclesiada plena de gent i què? Rezem el rosari. Bé, no tinc res contra el rosari. Però dius, vols dir que és això? Al contrari, hem d'ajudar la gent a una altra cosa, no? A un altre ambient en el que sigui una vivència més profonda de Jesucrist i de la proximitat seva.
Un dels maraments, no, però una de les coses que va dir és que si esteu dos i parleu o m'invoqueu, jo estaré allà amb vosaltres. Vull dir que això aquí no és perquè a l'Eglésia hi ha dos, que a vegades n'hi ha i n'hi ha una mica més. Però també n'hi ha una altra cosa que m'agradaria que ara vostè ho aclarís, que dintre de tot, a vegades aquestes persones diuen que no sóc jo que desitjo a Déu, que és molt important, sinó que Déu em faci la crida a mi.
que també a vegades la gent no s'ha sent prou cridada ara, això ja seria més si no teològic, més filosòfic o el que sigui, no? però vull dir que aquesta senyor, m'has cridat paro l'orella, no? això també costa una mica, però això ja és més profund jo em sembla que Déu ens crida i Déu ens crida a través de moltes coses som potser nosaltres els que passem d'allà sorts, sorts sí, perquè és que a vegades no et penses
que Déu et pugui cridar a través de coses que semblen tontes. Perdoneu l'expressió, eh? No, no. O coses que a vegades no són sorolloses o no són extraordinàries. I en canvi a vegades l'hi veuen amb unes manifestacions de multituds allà al voltant del Sant Pare a Roma, etcètera, i tot plegat, i dius...
Bueno, d'acord, jo no dic que tot això no s'hagi de fer, jo no ho dic, però a vegades alerta perquè tot allò és com d'encenalls, a vegades, des del punt de vista exterior. Des del punt de vista interior no jutjo ningú perquè només cadascú s'ho sap, eh? Cadascú s'ho sap. Però no hem de partir d'això, que el Sant Pare ell ja també, tot i que s'hi troba i ho ha de fer perquè li toca, està més aviat neguitós, no li agrada.
no li agrada. Quan li presenten aquells personatges allà i els ha de rebre i tot plegat, ell ho diu, em poso nerviós quan haig de fer tota aquella parafernàlia de recepció de tota aquella gent, etcètera. Perquè és una altra cosa, l'Església. L'Església no és això. L'Església som tota la gent, som tots els pobres desparits, som tota la gent que va fent dia a dia la seva feina
amb la joia mínima interior, que és el que hem d'intentar que la gent se senti feliç a casa seva, amb el seu drama, amb tot el que viu, perquè Jesucrist ve per redimir-nos a cadascun, per salvar-nos a cadascun, no per salvar una multitud anònima.
A cadascun de nosaltres. I a vegades penso, si logrem cadascun de la comunitat fer aquest esforç per ajudar-li a transmetre aquesta joia i per ajudar-lo a suggerir-li el fet que algú es trobi... Perdoneu, però ja haurem fet una bona feina.
Que no hi haurà gaire gent. Bueno, no ho sé, jo què sé. A més, Déu, no han de venir tots. Hem d'oferir que tots responguin, i cadascú que respongui que ho vol, a la seva manera. I, en definitiva, hem de mirar la gent que miri a Déu, no que miri la institució, no que miri a veure quants som més. Això ja vindrà com a conseqüència, si és que ens estimem de veritat, i som col·laboradors, i ens entreguem als altres. Ja ho farà el Senyor, això. No ho hem de fer nosaltres.
hem de posar els mitjans podríem començar per ser cada un de nosaltres instrument de pau el mossèn té tard perquè ha de marxar que està molt ocupat i abans d'anar-se li demanem per favor que ens llegeixi l'Evangeli si et sembla Montse que és el que vostès podran sentir amb la litúrgia que correspon a aquest diumenge que és el 26 del segle A i que correspon a l'Evangeli segons Sant Mateu
Molt bé. En aquell temps, Jesús digué als grans sacerdots i als notables del poble. Què us en sembla? Un home que tenia dos fills va dir al primer, «Fill meu, vés a treballar la vinya avui». Ell respongué, «No hi vull anar». Però després se'n penedir i hi anar. El pare digué això mateix al segon i aquest li respongué, «Hi vaig de seguida, pare». Però no hi anar. Quin d'aquests dos va fer el que el pare volia?»
Li responen, el primer. Jesús els diu, us dic amb tota veritat que els publicans i les dones de mala vida us passen al davant cap al regne de Déu, perquè ha vingut Joan amb la missió d'ensenyar-vos un bon camí, però vosaltres no l'heu cregut, mentre que els publicans i les dones de mala vida sí que l'han cregut. I vosaltres, ni després de veure això, encara no us empenediu ni voleu creure'l.
Fins aquí és el passeig. És això. Per això el vice francès diu que han de ser inclusius. No exclusius. Quan s'ha sigut exclusiu totalment.
hem de ser inclusius i això et fa alegria perquè és el que tu veus que anem per un altre camí i que possiblement és anar posant llavor o anar fent passes i que la gent les veu aquestes passes la gent les veu tot i que sigui tan senzill i tot i que sigui tan modest
Però és que em sembla que és el millor. Espontàniament tens allò de dir, ostres, si aquí estiguessin plens i fossin mils, no? Es podria arribar a apagar el llum, mossèn. Això també. Però ara no entrem en el capítol econòmic. Ara me'n vaig amb una reunió d'economia. Ja res serem per vostè. Aquesta alegria és la que les coses... Jo crec que les coses són senzilles. Si el reina de Déu és més senzill que res,
Avui dia és que jo he de tenir la convicció aquesta. I a més en un mensage que li ensenya amb els senzills, que els savis no poden entendre perquè els savis ja de seguida fan la cabòria.
no, el reina del cel és dels senzills però és cadascú des de la seva senzillesa cadascú des de la seva senzillesa per això Jesús també dirà n'hi ha que no venen amb nosaltres però són dels nostres també perquè hi ha molta gent que fa i posa en pràctica el reina de Déu i no ho sap no n'és conscient doncs li estem molt agraïdes hem començat el curs amb moltes ganes
amb aquest esperit d'esperança i que Déu ens ajudi perquè les coses ja dintre de la societat tampoc no són el bé que a nosaltres ens agradaria que foren i aleshores doncs a tots els oients moltes gràcies per escoltar-nos i esperem que aquest programa si continua com l'any passat si el Carlos confirma que sí doncs se sentirà si Déu vol el dissabte a dos quarts tornaran a sentir-ho
I aleshores, si avui volguessin... Si alguna vegada volen trucar, nosaltres estem també disposats i se senten les trucades, si algú vol opinar. Però, esclar, el dissabte no, que és diferit, eh? No contestaria ningú. mossèn, moltes gràcies, perquè sabem que està molt enfeinat, molt ocupat. Bueno, mira, enfeinat com tothom. Sí, bueno, i ha estat molt... Ha sigut un plaer per nosaltres tenir-lo aquí i aclarir això.
Jo estic molt contenta perquè veig que vostè està disfrutant molt amb aquest nou, sempre segurament sí, però amb els aires i amb les directrius del Papa Francesc. Sí, sí, per descomptat, per descomptat que sí. Sí, aleshores és una mica la puresa del que hauria de ser la religió posada en pràctica, no?
Sí senyora. Moltes gràcies i fins la propera. Moltes gràcies a tots els santjustencs i santjustenques per estar amb nosaltres i també pel mossèn perquè hem començat el curs amb ell però és que a la vegada celebrem que d'aquí pocs dies farà anys que està a Sant Just. Quants anys mossèn? Farà nou anys. El 7 d'octubre farà nou anys que està a Sant Just. Fent molt bé la missió de pastor.
Molt. Del que puc. No, si no, ja li direm, eh, també, perquè... Penso que tenim l'avantatge... Un minut, Montse. Tenim l'avantatge que això, que és una persona que tot el que el pare francès està dient, doncs ell ho viu i ens ho fa viure. Gràcies i fins la propera. Gràcies, Rosent.
Volem fer un país nou. Necessitem 100.000 voluntaris. Perquè ara és l'hora d'escomptar la gent. Fent el porta a porta més festiu i participatiu de la història. Ja soc voluntària. Si et fas voluntari, t'acompanyo. Festa voluntari per un país nou.
A l'escoltes ràdio d'Esbel, sintonitzes ràdio d'Esbel, la ràdio de Sant Just, 98.1, ràdio d'Esbel, 98.1, ràdio d'Esbel, 98.1, ràdio d'Esbel, 98.1.