Bona nit
Bona tarda, amics suïdors de Ràdio d'Esbert.
En tots vostès, veus de la parròquia.
Com cada dimecres, un cop al mes, tenim el programa nostre,
que avui és Paraula Viscuda.
Paraula Viscuda, com vostès saben, ho fem amb la Montserrat Giró.
Bona tarda, Montserrat.
Hola, bona tarda.
I amb una persona amiga, en aquest cas una veu coneguda per tots vostès,
que ha estat tan amable que ha volgut col·laborar amb nosaltres.
Bona tarda, Núria.
Hola, bona tarda, Lina. Bona tarda, Montse, a les dues.
Bona tarda.
No els hi dic qui és, perquè jo crec que amb la veu ja la tenen que conèixer de sobres,
però ara la Montse ens parlarà una miqueta de la Núria, molt poquet, eh?
No entrem dintre de les peculiaridades de la persona.
Quina vergonya.
Bé, doncs us haig de dir que la Núria García a l'Ibau és, diríem, nascuda a Sant Just,
perquè ja sabeu que tots els infants poden ser o la majoria nascuts a Barcelona,
però després, evidentment, són ja Sant Justenc, i en aquest cas ella és Sant Justenca.
Va, des de petita, va anar a l'Escola Tau, una escola activa, en catalana, també a Garbí,
i després de Garbí va passar a l'Universitat Autònoma, on va estudiar la llicenciatura de Periodisme.
Al grau, al grau.
Al grau.
Sí, perquè en aquell moment ja les llicenciatures ja es van acabar i ja tot era grau.
Ja tot eren graus.
Sí, es va unificar en Europa.
Perdó, quan vosaltres acabeu també teniu que es va presentar com una espècie de TSI o alguna cosa d'aquestes
perquè us donin el títol oficial?
Bueno, dins de la carrera l'últim any sempre hi ha un treball, un treball de fi de grau,
i és obligatori a tots els graus, és obligatori fer-lo.
Sí, sí.
Sí, sí.
Molt bé.
Bé, i va fer les pràctiques a TV3.
Doncs sí.
Veieu quin camp se li va obrir en quant a la informació, a tots els coneixements,
a el que era la companyia de tantes persones.
Després de fer les pràctiques de TV3, doncs, bueno, ja sabeu que ella forma part de les veus d'aquí la ràdio.
Ella ha estat fins ara fa poc col·laborant, formant part de la taula de redacció de la Vall de Verdes.
Amb articles molt macos, jo dono fe.
Sí.
Molt estudiats i molt aprofundits.
Després també, com jove i persona molt activa que és, forma part del cor coratge.
També des de petita, a l'Escola Música de l'Ateneu,
les veus del cor coratge són unes veus precioses, modernes, podríem dir, plenes d'entusiasme.
També va estar a la Marta Roig amb dansa, per tant, i està a Just Teatre i als Pastorets.
És una persona activa, afable, que té una mirada especial,
i que vosaltres li sentiu la veu, de quina manera fa aquesta informació
i tots els contactes que té a les entrevistes.
Per tant, la Núria és una persona molt estimada per nosaltres.
Oi, per favor, Moche.
I ara parem de dir coses de la Núria i parem perquè va ser tan amable
quan li vam dir, escolta, digue'ns alguna cosa,
algun sentiment que t'ha provocat algun llibre que tu has llegit.
I ella ens va triar un llibre que precisament a l'autora,
ella mateixa, li va fer una entrevista molt maca.
Sí.
I l'autora és Anna Ximeno.
I el llibre es diu Vides Lentes.
Aquest llibre és un llibre que, narrat, és molt...
És, diríem, és punyent perquè tracta de cinc casos, no?
Que aquesta senyora, la Ximeno, doncs, dintre de la seva professió,
amb aquestes anomalies, podríem dir, mentals, que ella tracta,
doncs són de diferents categories o de diferents...
Perquè ja sabem que la salut mental, doncs, és molt variada.
I els casos també són variats.
I ella va presentant tots aquests casos.
Aleshores, i aquest...
Bé, no solament això, sinó que, a més a més, en aquest llibre,
parla del cas en si, i amb les seves anomalies,
torno a repetir aquesta paraula,
doncs, també parla d'una altra cosa que és
quan en els hospitals o en els centres el personal sanitari es reuneix per parlar d'aquell cas.
I aquí, alguna vegada, les coses, aquesta senyora, ho fa amb molta gràcia,
perquè presenta, quan està, podríem dir, jo, com he treballat a l'hospital,
doncs, moltes vegades es reuneixes per parlar d'aquell cas.
I una cosa és aquell cas, amb les seves anomalies,
i una altra cosa és la persona en si.
I aleshores, ella, aquí, l'autora, l'Anna Ximeno,
veu aquesta comparança entre els pacients,
podríem dir-los així, que són pacients, en realitat,
i els metges.
I aquesta dualitat, que a vegades és molt bona,
i a vegades no tant,
al pacient, a vegades, li fa mal.
Li fa mal o no li fa mal.
És a dir, depèn del personal.
Hi havia un article a La Vanguardia,
d'un tal Henry Marsh,
que aquest era un neurocirojano jubilat,
molt maco, el reportatge és molt maco,
i ell parla també com a pacient,
que a vegades el pacient se sent una mica humiliat,
perquè no el tracten com a persona,
sinó com a pacient.
Una cosa és la malaltia i una altra cosa és la persona.
I això l'Anna Ximeno ho compara.
Però ara, a la que parlarà d'aquest llibre,
jo ja no dic res més,
només que dic,
i tu, Núria, per què ens has triat aquest llibre?
I ella em va dir una paraula que a mi m'encanta,
és una paraula que crec que té un gran contingut,
que és, parlarem de la compassió.
I ara, Núria, bonica,
tens que fer tu el per què has triat aquest llibre
i el per què ens pots desenvolupar
el teu sentiment envers el llibre.
Doncs mira, realment sí,
jo et vaig dir,
m'havia despertat compassió,
però també altres sentiments, no?
I, per exemple, en certs moments,
a mesura que anava llegint el llibre,
d'això que comentes, Lina, per exemple,
el tema de la ràbia, no?
Hi havia situacions que em generaven ràbia.
Ràbia de quan l'escriptora, no?
És un llibre de...
Bé, és ficció el que passa...
És ficció, encara que ha passat en uns fets reals.
Clar, basat, com si diguéssim, en uns fets reals,
perquè ella és escriptora, però és psicòloga,
per tant, de totes les notes...
Oh, serà preu-tea.
Sí, sí, sí, de totes les notes
que ell ha anat guardant, com si diguéssim,
dels seus casos reals,
després també ha acabat escrivint
aquest llibre amb cinc històries diferents,
cinc personatges diferents,
amb cinc problemes...
Diferents.
...de salut mental diferents.
I sí que posa de relleu una mica,
bueno, la protagonista, no?
Que és una mena d'acompanyant terapèutica,
que és una figura que jo crec que...
no està massa vista, és a dir,
quan pensem en salut mental,
tothom pensa molts cops en...
o bé, bé a la ment, no?,
la figura del psiquiatre o de la psiquiatra,
del psicòleg, però realment a vegades
el que falta és una mica de proximitat
i amb aquesta figura d'acompanyant terapèutica,
crec que se li dona una mica més d'humanitat
a tot plegat, a la salut mental,
als problemes que hi ha...
I en el llibre, perdó,
i en el llibre, ella, que és això,
el que narra és aquesta acompanyant terapèutica,
moltes vegades se sent tan implicada,
perquè no és que simpatia,
no és que, com si diguéssim,
aquella empatia que...
No, no, és més que l'empatia.
I potser és aquesta compassió
de la que tu vols parlar.
Sí, una mica sí.
Ben bé, no sé com definir-ho exactament,
però sí, la compassió és un d'aquests sentiments
que t'he comentat al principi que em venia
quan anava llegint les històries
i que em sortia, no sé,
a empatitzar-me amb els diferents personatges.
Casos, sí.
Sí, amb els diferents casos.
No sé, realment és un llibre,
jo crec que val molt la pena,
a més que, bueno, desperta diferents situacions.
Sí, situacions, sentiments.
El primer, un dels casos,
jo me'ls he llegit
i, bueno, no me'n recordo de tots,
però el primer que seria...
Enric, no?
No, David.
El primer és David,
que és una jove
que no vol mai sortir de casa,
que és una d'aquestes peculiaritats.
Sí, té moltes dificultats el noi.
I que inclús, com a molt,
però accepta al final,
accepta la companyia d'ella
i cada vegada es va desenvolupant més.
I en uns altres casos no ho logra
i ella se sent completament frustrada,
l'acompanyant.
L'acompanyant, aquesta persona, no?
D'aquests serveis de salut mental,
doncs, bueno,
hi ha casos, sí que es crits
més punyents, no?
Sí.
També jo crec que l'autora
vol fer una mica de crítica,
també,
amb el nivell de, bueno,
de com es tracten a vegades els pacients
o de com està estructurada
tot el sistema
de tenir cura de la salut mental.
Bueno, perquè moltes vegades
el metge,
que aleshores aquí entra també
i implica el psiquiatre,
doncs a vegades ho resoldren tot
amb un medicament.
Amb la medicació, sí.
I amb aquella medicació,
moltes vegades surt
en diferents casos.
Diu, ah, però hi apren això?
Bueno,
doncs apren això, no.
I en canvi,
el millor,
aquella paraula de confort
per part de l'acompanyant,
aquella sensació.
N'hi ha un moment,
sí, ara,
Montse,
un moment,
d'itre del llibre,
n'hi ha un dels personatges
que diu,
ella,
l'acompanyant,
per ella mateixa,
quan fa la reflexió,
diu,
en realitat,
el que els falta és amor.
o sigui,
que estiguin amb ella.
Què volies dir,
Montse?
No,
volia dir que l'Anna
ho expressa
en quant a la medicació,
en aquest sentit,
que la medicació
no és tot.
O sigui,
sí que és la base
del tractament
quan hi ha un trastorn mental,
que pot ser
de diferents,
de diferents maneres
aquest trastorn.
Però,
i ella,
per això,
té aquest punt de vista
d'acompanyament,
no només punt de vista,
sinó la seva manera
de treballar
com a psicòlogues,
aquesta,
acompanyar,
fins a arribar
a aquest procés,
tal com hem vist
amb el,
com la deia la Linara
del David,
aquest procés
de no voler sortir de casa
fins a sortir
i tirar endavant
en altres àmbits,
també.
O sigui que,
diríem que l'Anna,
no sé si tornaria,
o si ens passa
d'aquesta individualitat
que és el cas
que a mi personalment
aquest nom de cas
mai m'ha sigut agradable,
perquè,
si parlem,
o sigui,
de pacient,
el pacient
és el que pateix
la malaltia
i l'acompanyament
és aquest acompanyar
a la persona
que està patint,
doncs l'Anna
agafa aquest acompanyament
que porta
a trobar
aquestes solucions,
perquè té un sentit
més comunitari,
val?
Sí,
el model comunitari.
passa la individualitat
i va a lo comunitari.
realment,
sí, sí,
és veritat,
aquest model comunitari
sí que és el que,
bueno,
una mica el que defensa ella,
no?,
que hi hagi implicades
diferents comunitats,
com si diguéssim
diferents parts,
no només,
per exemple,
la visita
amb el psiquiatre,
no?,
que pot receptar
medicació,
unes pastilles,
etcètera,
però en aquesta persona
se l'ha d'involucrar
en contextos socials,
ha de fer activitats,
ha de fer,
bueno,
pall de lluit.
una altra vegada
d'anar a la comunitat,
doncs moltes vegades,
i va ben dirigit
i ben acompanyat,
que aquí és on està
la labor de l'acompanyant.
Clar.
Que també diu
que és una figura
que normalment
no es menciona,
que això ho has dit tu abans.
Sí.
I en canvi,
que es veu que també existeix,
potser no hi ha tants
com seria necessari,
però que també existeix.
I això queda molt,
molt, molt reflectit
en cada un dels casos,
i també queda reflectit
el que pateix
l'acompanyant
per no lograr
el que voldria,
el que voldria...
Aconseguir, no?
Amb les seves visites
o amb les seves sortides.
S'entén per compassió
no solament empatia.
La gent,
la paraula compassió,
a vegades pensa
ah, mira,
s'ha competit
i tal i qual o no.
Competir-se és
acceptar,
assimilar
el sentiment de l'altre
per ajudar-lo.
això és una mica...
I n'hi ha una psicologia,
la compassió diu,
és...
Té que ser dinàmica.
Què vol dir?
El que hem dit abans, no?
Que no solament
tens que dir
ai que guapo,
ai que bé,
pobret com estàs,
sinó estimular
o estimular.
Clar.
que l'altre es vegi
i que se li dóna valor.
Exacte.
Sí.
Perquè diu que ningú
vol ser mirat
per sobre de l'espatlla.
Clar.
Perquè normalment...
Sí,
perquè no perquè es tingui
algunes,
com hem dit abans,
i torno a repetir-ho,
unes peculiaridades
diferents
o perquè té aquestes coses
que no sabem
si al cervell,
doncs,
també n'hi ha
una manca
d'alguna cosa
que és el que fa
que la gent
se senti així.
Bé.
El seu cap
funciona molt bé
i aleshores
se n'adona
a compte de tot
i aleshores
això moltes vegades
és molt frustrant,
que és el que deia
aquest metge.
Diu,
jo em sento
humiliat
com a pacient
moltes vegades
per al comportament
de les persones
que m'estan atenent.
Clar,
a vegades
això
de la mirada
per sobre de...
De l'espatlla.
De l'espatlla
o pel simple
fet de sentir-te
com un cas
o un número.
Un cas.
Aquí està la cosa, sí.
Sí, sí, sí.
Una mica,
jo crec que la figura
aquesta de l'acompanyant
realment és més...
Et fa sentir més
de tu a tu, no?
Sí, i tant.
Converses més íntimes,
comparteixes més coses
també
amb una persona,
et dona
entendre
que t'està escoltant,
que t'està entenent.
No sé,
es crea un vincle
que és més de tu a tu,
més entre iguals,
jo crec.
que es va creant
amb el temps de...
Amb el tracte,
amb la humanitat.
També és interessant
veure quan
aquesta realment,
quan aquesta persona,
aquesta acompanyant
crea aquest vincle
amb la persona,
després realment
quan hi ha
les sessions clíniques,
sempre és una persona
que intenta defensar
el pacient,
sempre l'intenta...
Està de cara al pacient,
més que no pas de cara
al cas clínic
de la taula de metges.
Clar,
posem aquest què fem?
L'enviem aquí,
l'enviem allà,
li donem tal medicació
i l'altre és...
Home...
Inclús,
que en cada cas
es veu
les preguntes
que es fan
dintre d'aquesta reunió
d'aquestes sessions.
Comptativa.
Sí.
I aleshores dius,
bueno, escolta,
què té a veure
amb la persona?
Sí.
És que aquestes sessions
clíniques
haurien de traspassar
des de...
A què?
A part que hi hagi
els metges,
doncs hi hagi
els psicòlegs,
els educadors socials...
Aquesta xarxa comunitària.
Exacte,
aquest acte comunitari,
perquè la persona,
o sigui,
quan té el trastorn,
quan se li desperta
el trastorn,
ella té totes unes facultats
molt grans.
Llavors,
què es tracta?
De conservar,
conservar i potenciar
totes les facultats
que tingui.
I això es pot fer
si hi ha aquest treball comunitari.
Clar.
Comunitari en el sentit
dels professionals,
però també comunitari
en el sentit
amb la societat
en què s'està vivint.
Viure al poble,
doncs és una part important.
Clar.
I lograr,
i lograr, perdó,
que el pacient
no se senti aïllat,
que forma part
d'aquesta comunitat
que dieu.
Exactament.
Que se l'entén,
que no és un ser estrany,
que no és un ser raro,
que no...
No.
I, bueno,
però és que, esclar,
això demanem molt a tots, eh?
Sí.
O no demanem,
demanem molt.
Per això també calen recursos econòmics,
cal una bona planificació,
cal temps per destinar a cada pacient,
que no només siguin números,
i d'aquí d'això també reivindiquem
amb la bona estructura
que hi ha d'haver del sector sanitari
en un país, no?
Bueno, ara ja estem veient
les mobilitzacions que hi ha
del col·lectiu,
més personal, no?
Per no dedicar dos minuts
a cada pacient.
com no han de tractar
d'un número un pacient
si li donen...
Un pacient d'aquestes característiques...
Si li donen dos minuts,
no?
Per atendre'l.
Amb aquest acompanyament,
doncs,
aquí a Sant Just
tenim una persona
a l'Ajuntament
que es dedica
especialment
al salut mental,
que és una educadora social,
la Núria Boquera.
Per tant,
és un pas
molt important
que des de ja fa
més de 12 anys
que està fent
l'Ajuntament
i amb aquestes
característiques
concretes
d'acompanyar
no només
el pacient,
sinó també
a les famílies,
és aquesta persona
que enllaça
amb totes les altres necessitats
que té
la persona
que té al davant.
Ara que has comentat
el tema de la família,
també al llarg del llibre,
amb un sentiment
que se m'ha despertat,
en els diferents casos
es veu
quin paper
té la família
en cada cas.
Hi ha molta diferència,
per exemple,
com és la mare
del David,
una mare
una mica
sobreprotectora,
que protegeix molt
el seu fill,
que realment
si el fill
no vol sortir
doncs,
que no surti,
el protegeix molt
i en canvi
en altres personatges
en altres casos
la família
és absent.
Es desentén
completament.
Es desentén
completament
i una sensació
com de desemparo,
de rebuig,
de rebuig,
de dir,
ostres,
valorem també
el que tenim.
Però això
no veieu
que és
una característica
del ser humà?
Sí.
O sigui,
que parlem-ne.
Esclar,
nosaltres estem buscant
una cosa utòpica,
i jo crec
que anem bé
i anem bé
encaminats
en aquest aspecte
perquè cada vegada
se li dóna
més importància
a totes aquestes
malalties
o totes aquestes...
Cada vegada
s'està parlant més.
O sigui,
avui dia
podríem dir
que està de boga
tots els processos,
la ràdio,
la televisió,
tot,
això s'ha posat
ara molt més
en relleu
i arribarà.
Però,
com en tot arreu,
el que seria
molt desitjable
és que tots aquests
acompanyants
psicòlegs,
psiquiatres,
perquè a vegades
algun psicòleg
no ha anat gens bé
tampoc,
per al pacient.
Pot ser.
Perquè no l'enfoque
de la seva,
o t'ho dic jo,
per l'ovella
que soc,
com el diablo,
que s'ha de més
per Diego
que per diablo.
Doncs,
dius,
ei,
no li està fent cap bé
amb aquesta persona.
En canvi,
amb un sentit comú
i amb una gran compassió,
i aquí parlem
d'aquella paraula
que tu buscaves
i que com s'ha decidit,
és quan podem ajudar
molt
i ajudant-se,
no ajudar.
Perquè a vegades
qui és el pacient?
El que té aquestes coses
o el que està davant?
Ojo!
tots estem una mica,
vull dir que...
Sí, sí.
Que ningú tiri la primera piedra,
no?
No, no,
cal relativitzar.
A vegades és més acusat
o no és tan acusat.
A vegades és tan evident
o no és tan evident.
Però l'important és
trobar aquest caliu
entre uns i els altres.
Aquesta visió àmplia
de lo que és,
torno a repetir,
i m'agrada molt,
la compassió.
La Montse té un text
aquí
que podries llegir
una mica allò
que tenies en el llibre.
Sí.
Que és molt bonic.
Si tu...
Bé, tu vols dir
alguna coseta
sobre la compassió,
Núria?
Doncs no,
simplement que
a vegades
quan diem compassió,
de bones a primeres
potser és un valor
una mica...
Bé, no m'has entès.
No m'has entès
ni que causi
potser bones connotacions,
però que jo crec
que en una certa mesura
i ben enfocada
sempre pot servir d'ajuda.
Va.
Sí, és veritat.
A vegades pot ser
en un sentit...
Ai, pobreta, no?
Ai, sí.
Aquesta, aquesta...
Això no és...
Això no seria la compassió, no?
Si ho posem
només en aquesta paraula
però podíem dir-ne
d'altres també, no?
Diu...
En l'acte de compassió
tot ésser
és percebut
com un igual.
Com a igual.
és un sentiment
que es tradueix
en una acció concreta
i plàstica.
Plàstica
que vol dir
que transforma.
I el que és compassiu
transforma
el que és compassiu
i el que se sent estimat.
O sigui,
hi ha d'haver
aquesta dualitat.
Aquesta dualitat.
Per tant,
o sigui,
què diríem
quina és la base
de la compassió?
l'estimació.
I l'estimació
sense
cap mena
de reserva
ni de
com és la persona
ni de quina malaltia té
perquè
posem
en el trastorn mental
però ens podríem
posar
en altres malalties
també.
I tant.
I tant.
Per tant,
no hem de diferenciar.
La persona pot
emmalaltir
tant del cap
com del
nivell digestiu
com del cor,
etcètera.
Per tant,
no hem de diferenciar.
aquesta època
ja l'hem de desterrar.
La persona
és única
i val
per si mateixa.
Clar.
Jo, mira,
també,
i abans de
tancar,
llegiré també
un fragment
d'un,
com una mena de descripció
que he trobat
de la compassió
que crec que ho defineix
bastant bé.
D'acord.
Diu,
la compassió literalment
significa
sofrir junts.
Això.
En la recerca
sobre el tema
es defineix
com el sentiment
que sorgeix
quan percebem
el sofriment
d'un altre
i ens sentim
motivats
o motivades
a alleujar
aquest sofriment.
La compassió
no és el mateix
que l'empatia
o l'altruisme,
encara que
estan relacionats.
L'empatia
refereix
de manera més general
a la nostra capacitat
de prendre
perspectiva
i sentir
les emocions
d'una altra persona
i la compassió
és quan
aquests sentiments
i pensaments
inclouen
el desig
d'ajudar.
Clar.
Clar.
No, no, no.
Superdefinit.
Sí, sí.
Sí.
No, no,
molt bé.
O sigui,
per això
tu s'ha agafat
la paraula aquesta.
Exactament.
N'hi ha un passatge
que surt molt
dintre nosaltres
que ja sabem
que som
de veus
de la parròquia
que diu
el senyor
és compassivo
y misericordioso.
La misericòrdia
també podria ser
bona compassió.
Clar.
Però el que és interessant
en aquest cas concret
és diferenciar
la compassió
d'allò que deia
la Montse
de
ai, pobret,
bueno,
vingui,
tingui
5 euros
perquè és com...
No,
no,
la compassió és
vostè sofreix
i jo estic aquí
per ajudar-lo.
Clar.
De fet,
el títol del llibre
que ja ens diu
Vides lentes,
o sigui,
és aquestes vides
que són
més lentes
però que
també
ens poden anar
molt bé
a nosaltres
que sempre
anem tan atrafegats
per dir-ho d'una altra manera
perquè ens poden ajudar
a aprendre d'ells
també.
Sí.
Una manera sossegada,
tu.
Sense tenir
que prendre medicaments,
no?
I si cal també.
Però esclar,
jo
que soc optimista
100%,
torno a dir el mateix.
Dintre de totes
les nostres professions,
sigui la que sigui,
tens d'implicar-te
i abocar-te
d'una manera
honesta.
I no tothom
està capacitat
per això.
Vull dir que a vegades
dintre de totes
les professions
no trobem
aquella persona
que verdaderament
ha entès
el per què està
i el per què ho fa.
Clar.
No va broma, eh?
Efectivament.
Perquè mira,
ho fa,
va punt,
punt,
fora.
No,
no, no.
A veure,
qui és aquesta
que és la persona
que tens davant?
Sobretot estem parlant
de sanitat
en tots els aspectes.
Bé,
em penso que ja hem acabat,
no?
Hem acabat, sí.
Queda molt poquet, eh?
Queden quatre minuts.
Molt bé,
bonica.
Doncs com ja saben
els oients,
nosaltres normalment
fem l'Evangeli
que correspon
a l'Eucaristia
que es farà
el dimensió que ve.
I sempre el llegim.
I aquest
és molt maco
i després,
si encara ens queda un minut,
es pot comentar.
Començo, Montse?
Sí, sí.
Sí?
Diu,
lectura de l'Evangeli
segons Sant Mateu.
En aquell temps,
Jesús digué
als seus deixebles,
vosaltres sou
la sal de la terra.
Comencem per aquí, eh?
Si la sal
ha perdut el gust,
amb què
la tornàvem a salar?
No serà bona,
per res.
La llançaran al carrer
i la gent
la trepitjarà.
Bé,
ara aniria bé
si neva, no?
Espereu-se
que aquí
les fulles
s'queden enganxades.
Vosaltres sou
la llum
del món.
Un poble
dalt d'una muntanya
no es pot amagar.
Tampoc,
quan algú
encén una llum,
no el posa
sota una mesura,
sinó en un lloc
alt
i fa llum
a tot
els que hi són
a la casa.
igualment
ha de resplendir
la vostra llum
davant de la gent.
Llavors,
em veureu
el bé
que heu obrat
i glorificaran
el vostre pare
en el cel.
O sigui,
que
què tenim que ser?
Sal
i llum.
I aleshores,
doncs,
sal
jo suposo que és
la gent,
és molt
xulo
tenir sentit
de l'humor
per donar
un somriure.
A vegades
un somriure
és un acte compassiu
amb la persona
que tens davant.
Sí.
I
que l'estàs entenent.
I obrir una porta
a obrir un llum
és un acte
de llum,
no?
També,
també.
I pot viure,
també.
Núria,
ha estat un plaer.
Igualment.
Moltes gràcies.
A vosaltres.
Ara saps tornar a repetir
el dissabte,
tu saps millor
que allò a quina hora,
a dos quarts de dotze.
Sí.
A dos quarts de dotze.
I ha estat un plaer.
Tornem a donar
les gràcies.
Gràcies a vosaltres
per comptar amb mi.
i continua amb la teva labor.
Fantàstica.
I posant la llum
i la sal
dintre de la ràdio
de Sant Just.
Vinga, va.
Quedem així.
Gràcies per tot.
A vosaltres.
Moltes gràcies, Núria.
Adéu.
Bon dia,
amics de Ràdio d'Esvern
i amigues.
I fins a la propera.
Adéu.
Música
Fins demà!
Bé ho és per salvar una vida.
Davant l'ictus, trucar ràpid al 112 és fonamental.
Si no tens un canvi brusque a una persona, com ara pèrdua de força a una banda del cos,
canvis en la parla o en l'angès de la cara, truca ràpid al 112.
No t'ho pensis.
Davant l'ictus, truca ràpid al 112.
Generalitat de Catalunya.
Carave, un programa per a arqueòlegs de la música moderna.
Cada setmana ens endinsarem fins al...