VEUS DE LA PARRÒQUIA
Programa de formació i informació humana i cristiana
de la Parròquia dels Sants Just i Pastor de Sant Just d'Esbert.
Ben trobats, amics joïdors de Ràdio d'Esbert.
Veus de la Parròquia, avui presenta el seu equip D.
Hola, Emma Cuala Periques.
Hola, Lluís Segura.
Hola, Jordi.
Molt bona tarda.
Hola, senyor Carles, a les dies de so.
Aquest any l'equip D tractarà el seu espai de mort i vida.
És a dir, volem fer una aproximació al concepte de la mort
i intentar experimentar, conèixer, com la viuen persones de creences diverses.
Per això comencem amb aquesta ambientació musical.
Comptatis, manedictis, dames atribus adictis, manedictis, dames atribus adictis.
Hem començat amb el confotatis maledictis,
però el musical més petit, amb les solistes Carme Sànchez i Clara Segura.
Pura casualitat, eh? No és una influència familiar.
Molt bé. Donem de nou la benvinguda amb en Jordi Abad.
Benvingut, Jordi.
Moltes gràcies.
Ell és treballador social i especialista en cures pal·liatives.
Però tens alguna cosa més en el currículum? El pots ampliar?
Bueno, en aquests moments vaig començar fa 10 anys amb aquest periple de cures pal·liatives,
atenent persones que estaven a final de vida com a treballador familiar, a un colliga,
i ara actualment estic com a coordinador de voluntariat a domicilis i cures pal·liatives
de l'Associació Espanyola de Cundro el Càncer.
Per tant, portem ja una trajectòria de 13 anys en el qual ara sempre he estat vinculat a la vida i a la mort,
perquè només dir la mort sembla que algú s'espanti,
però el meu concepte és que quan parlem de la mort estem parlant de la vida.
És cert, el nostre mateix programa es titula Mort i Vida.
Ah, exacte.
Podria ser simètric, vida i mort.
Però la mort, que sempre ens ha fet una mica de respecte,
deu tenir un concepte, darrere d'unes paraules hi ha un concepte.
La Imaculada es llegirà un concepte de la mort d'aquí?
Jo llegiré un escrit de l'Elisabet Kubler-Ros,
que és una persona molt coneguda en aquest tema de la mort i la vida,
i la vida després de la mort i tot això,
que sembla ser que no és una persona sola,
sinó que ha fet una certa escola en aquest sentit.
que, a més, al començament no se la valorava gaire,
es pensava que era una il·luminada,
i ara ja es veu que el seu treball és un treball científic.
Us ho llegeixo.
La mort no és altra cosa que l'abandonament del cos físic,
de la mateixa manera que la papallona deixa el seu capoll de seda.
La mort és el pas a un nou estat de consciència,
en el qual un continua experimentant,
veient, sentint, comprenent, rient,
i en el qual es té la possibilitat de continuar creixent.
L'única cosa que perdem en aquesta transformació
és el nostre cos físic,
perquè ja no el necessitem.
És com si s'aproximés la primavera
i guardéssim el nostre abric d'hivern,
sabent que ja està massa usat,
i que, sigui com sigui,
ja no ens el tornarem a posar.
La mort no és altra cosa,
diu l'Elisabet Kluberros.
D'acord.
Podem entendre la mort,
com ens ha dit l'Elisabet,
la continuació en un altre estadi
de la mateixa vida.
Exacte.
Però el cert és que ens fa respecte.
Per què aquesta mica de distanciament,
aquest patir,
aquest no saber com afrontar aquest moment?
Bé, hi ha una tendència lamentable,
amb el meu punt de vista,
a la societat occidental,
que la mort s'oculta,
s'amaga.
Parlar de la mort no és agradable,
perquè, evidentment,
comporta una pèrdua.
En aquesta pèrdua hi ha un dol,
hi ha un patiment.
Amb la història de cada...
de les persones,
doncs, bueno,
depèn de com aconsegueix aquesta mort,
doncs es pot viure d'una manera a una altra.
Llavors,
el que la societat occidental,
el que fa és amagar-la.
i vivim que tenim que ser...
Són persones finites,
no?
Diguéssim...
No, infinites, perdó.
I som finits,
diguéssim,
tenim una caducitat,
però ens venen,
doncs,
tot allò que tenim que ser joves,
tenim que ser lluitadors,
tenim que viure la vida,
tenim que...
Tot, tot, tot,
i la bellesa,
i no passen els anys,
i tot això va arranconant,
arranconant la mort,
i més des de fa quasi 70, 50, 70 anys,
abans es vivia la mort a casa,
es vivia la mort,
i ho vivia tothom,
tothom tenia el seu paper en aquell moment
quan aquella persona se n'anava,
ara no,
ara s'oculta,
ara ens anem als hospitals,
als centres sociosanitaris,
amb un gran equip de cures pal·liatives,
que tenim molts,
però molts no moren amb aquestes cures,
i es mor a l'hospital,
anem al tanatori,
tanatoris que semblen ara més com una caixa de...
tota maca i tota d'això...
Hotels.
Hotels, no?
Però freds, freds.
Sí, freds,
molt macos, eh?
La veritat és que realment s'agraeix que siguin macos,
però és com si banalitzéssim la mort,
ja està,
l'amaguem,
enterrem,
i han passat pàgina, no?
I la societat no crec que estigui preparada,
no l'estem preparant per viure i per parlar de la mort.
Doncs la pregunta és obligada.
Cal preparar-se per morir?
Jo penso que sí,
jo penso que hem de ser conscients
que un dia o un altre deixarem d'on estem.
On anem, ja aquí podem entrar en moltes teories,
però per almenys, quan estem vivint,
hem de ser conscients que tenim un final.
i si ens preparem per aquest final,
tot serà molt més fàcil per tu com a persona
i per totes les persones que deixes el teu voltant.
Perquè la mort,
al final deia un autor,
deia la mort és el pas més solitari
que té una persona que afrontar.
I realment els que queden al seu voltant
són els que pateixen aquesta pèrdua, no?
I per tant jo penso que podem preparar,
podem ser conscients d'aquesta mort,
preparar com volem morir.
Sí, hi ha molta gent que prepara
la cerimònia.
Exacte, exacte.
Uniat o funeral, etc.
Això es facilita molt els que es queden,
que per almenys aquella persona
ha tingut el detall de dir-vos-hi com vull morir,
quina música vull que en pugueu,
perquè s'ha fet enfrontar-se
a una realitat que vindrà.
Llavors, baix,
al meu punt de vista,
tot allò que puguem deixar fet
i dit i parlat,
com a persones
ens estarem molt més alliberades
i podrem viure la vida
molt més intensament,
perquè si jo deixo tot preparat,
no preparat tot,
però dir, escolta,
quan jo mori,
o l'acte de morir
és un acte d'amor
que ha de ser-se cap als demés.
I si jo aquest amor
l'estic fent cada dia,
tenim present que algun dia
igual els meus fills no els veuré,
o els meus pares no els veuré,
perquè agafo la moto
i faig una bajanada,
o que Déu no vulgui, no?
Però què?
Puguis fer alguna cosa?
Doncs per almenys
haver viscut la vida
i haver deixat
en el meu caminar
bons sentiments.
I així m'hi diu,
si escolteu,
jo si arribo a gran
i puc despedir-me els meus fills,
diu,
si els meus,
aquí us quedeu,
però jo me'n vaig feliç
perquè he fet una bona feina.
No sé si n'has acabat de parlar,
però una de les coses
que realment,
o un sentiment que tenim
davant de la mort
és la por.
Torno a agafar l'Elisabet
a Kubler-Ross
i llegeixo.
una manera
de no tornar
a tenir por
és saber
que la mort
no existeix
i que tot allò
que ens passa
en aquesta vida
serveix
per una finalitat positiva.
Desempellegueu-vos
de la vostra
negativitat.
Comenceu
a prendre
la vida
com un repte,
com un lloc
d'examen
per a posar a prova
les vostres capacitats
internes
i la vostra força.
És una mica
el que tu deies,
i ho rep-lo
amb aquest escrit.
És un escrit
que parla
d'una transcendència,
no?
Sí.
Sí,
jo ho entenc així,
vull dir que
no acaba tot
amb la mort,
sinó que hi ha
una transcendència,
una continuació
d'una forma
que no sabem,
però
que
experimentarem
el dia
segurament,
segurament,
segurament.
Amb culles
pal·liatives
abordeu
el cas
de les persones
que tenen
una enfermedad
o una situació
pràcticament
decisiva.
Però
tan important
és
tractar bé
aquestes persones
com
tractar bé,
per dir-ho així,
o acompanyar
els familiars,
no?
Perquè hi ha gent
que porta bé
la pèrdua,
però hi ha gent
que la porta
molt malament.
Evidentment,
i a vegades
el gran protagonista
és el malalt
o la persona
que morirà,
però aquest protagonisme
és tant o més
per la família,
per la gent
que es queda
al seu voltant.
Un dels lemes
que tenen
les cures pal·liatives
és que abans
es deien
quan ja no hi havia
cap tractament,
hi ha una paraula
que estem
en aquest àmbit
i no hi ha res més
que fer
i no,
perdoneu,
hi ha molt
que fer.
molt.
I si em penseu
que cada minut
que visquis
ha de ser
un moment
de gratitud,
un moment
en què potser
hi ha dolor,
nosaltres per sort
la medicina occidental
el dolor físic
està molt ben controlat,
però hi ha
el dolor emocional
i aquest dolor
es té que tractar,
es té que parlar
amb la gent,
es té que acompanyar
en aquest moment
i aquest moment
no sabem
quan arribarem,
però quan arribem,
però mentrestant
hi ha un temps
que hem d'omplir
de recordar,
de tancar,
de perdonar-se,
de perdonar,
de despedir-se
de la gent,
no?
Digues,
digues,
perdona'm.
Bé,
jo volia dir una cosa
i és que
això que estàs dient
està molt bé,
però resulta que això
ja comença
a passar
aquest sentiment
de solitud,
aquesta necessitat
de ser acompanyat
amb les persones grans,
és a dir,
les persones velles
que les tenim
a vegades
una mica raconades
perquè costa
de comunicar-s'hi
segons com,
perquè no són
el que agradables
que havien sigut
quan hi ha joves,
aquestes persones
també necessiten
aquest acompanyament
en aquests anys
o aquests mesos,
o aquests dies
previs a la mort
perquè no està previst
que es morin encara
com està prevista
una persona
amb una malaltia terminal,
però
és que a mi
em fa molta...
Sí, sí,
angoixa,
no?
Angoixa la...
Sí, clar,
perquè penso,
és el que em passarà
a mi d'aquí poc
i dius
allò de...
Què s'ha de fer,
què?
De jove es pot morir
però de vell
no s'hi passa,
no?
És a dir,
les persones grans
esclar,
ho tenen més a prop.
Però les persones grans
estan morint dia a dia,
eh?
Estan deixant...
Els altres també, eh?
Tots...
No, tots, tots,
però els grans
potser són més conscients...
Ja n'hi ha conscients.
No hi ha la il·lusió
que encara tenim nosaltres
de dir,
doncs jo puc fer això,
jo puc fer allò altre.
Les persones que tenim
en una residència
no tenen un horitzó.
L'únic horitzó
que tenen
és la mort.
I també ho haurien...
Jo penso que ho haurien
de tenir molt en compte.
Sí.
Tens experiència amb això?
De residències,
hospitals...
Jo no l'àmbit
en que mor
que és en domicilis
i en hospitals també.
Tinc que dir
que no arribem...
Les cures pal·liatives
no arriben
a totes les persones
que estan en aquest moment
de vulnerabilitat
i que saben
que moriran.
Les cures pal·liatives
sí que van ser
en un moment
donant...
Aquí a Catalunya
van ser l'exponent
per la malaltia
del càncer
i evidentment
es va estructurar
un camp
de professionals
preparadíssim.
Des de fa 30 anys
el govern de Catalunya
va apostar
per aquest tipus
de seguiment
de les cures pal·liatives
i s'està estenent
a altres malalties.
Però sí que és veritat
que hi ha dades
que la meitat
de la població espanyola
no tindrà
les cures pal·liatives
per poder morir
amb dignament.
No en condicions
sinó dignament
que és el que penso
que haurien de ser tots.
Ara,
càncer
cures pal·liatives
mort
una cosa
porta a l'altra
és a dir
quan entrem
en el terreny
de les cures pal·liatives
es pot pensar ja
que la mort
és un roc?
No.
Hi ha una tendència
això fa 30 anys
anècdotes
de metges
que deien
jo entrava
després del
del sacerdot
no sé si ho dic bé
en català
del sacerdot
i clar deia
el meu paper
eren significats
i ha entrat
el sacerdot
vol dir que ja
el meu paper
com a metge
no.
ara la tendència
és que en el moment
que es detecta
que una malaltia
encara que tingui
processos de
no curació
però d'anar-la parant
però veiem
que hi ha una
irreversibilitat
que serà crònica
que ens portarà
al final de la vida
s'estan adelantant
la metodologia
de les cures pal·liatives
perquè es té
que començar
a parlar
amb la persona
perquè comenci
a acceptar
que aquell tractament
possiblement
no sigui curatiu
que puguem parar
la malaltia
però arribarà
un moment
en què la malaltia
no són
els metges
no són déus
i no poden
no curen tot
al final
la vida
ens porta
a la mort
llavors sí que és veritat
que fàcilment
es pot pensar
cures pal·liatives
igual a mort
i nosaltres diem
cures pal·liatives
donem vida
als moments
que encara queden
de vida
ja arribarà la mort
ja arribarà
però no volem
és una associació fàcil
perquè si no
podem entendre
que cures pal·liatives
facilitem la mort
de les persones
i això és totalment
no és
és que no existeix
això
amb l'aliment
de les cures pal·liatives
jo quan rebo
una trucada
de la persona
i dic
m'han dit que ja
no tinc cap
tractament curatiu
dic
bé, què podem fer?
doncs mira
te podem posar això
te podem posar això
escolta
i els nens
i els germans
i la família
i com tens això
i com tens l'altre
i s'ha demostrat
que amb un bon equip
de cures pal·liatives
s'allarga la vida
amb més
que amb el tractament normal
hi ha estudis
que comencen a demostrar
aquesta evidència
però a part de l'evidència
és dir
escolteu
ara no podem fer res més
per la malaltia
però ara és quan
tenim que acollir
per acompanyar-te
fins a l'últim
segon
de la teva vida
i per això
entren tots els professionals
sobretot
grans metges
grans psicòlegs
grans treballadors socials
grans
hasta tot
l'equip sanitari
i tinc a dir
que els voluntaris
en general
que es dediquen
al final de vida
són persones
que estan al costat
de les persones
acompanyant-les
fins a l'últim moment
i que important
que és sentir-te
escoltat
i acompanyat
acariciat
acariciat
que et puguin donar la mà
o que puguin entrar
per l'habitació
i dir
bueno
els nostres voluntaris
estan molt acostumats
demà no saber si
o demà
la setmana que ve
no sé si estarà
el senyor Manel
al seu domicili
però avui sóc
i avui li dono
el millor de mi
ja sóc amb tots els equips
escolten
miren
què podem fer per tu
què podem fer
què fem
què deixem de fer
i preparant
i acollint
i abraçant aquella persona
perquè
quan ja
se'n tinguin que anar
se'n vagi en pau
totalment
i amb tot l'amor possible
parlàvem fa poc
de vells i velles
i parlàvem de fa 30 anys
i 40 anys
abans el dol
el dol era
el senyal extern
que la família
havia perdut
una persona
llavors
tenir present
aquesta persona
era la força
ja ho tenies
perquè
la teva indumentària
perquè els teus costums
t'hi portaven
actualment
el dol
és un altre concepte
és un concepte
diguem-ne
de superar
aquell trànsit
el dolor
el dolor existeix
i el dol
té que existir
llavors
no podem pogar
ni temps el dol
cada persona
viurà el dol
com
com tingui que veure
però ja s'ha reconegut
que el dol existeix
i que es passen
per tota una sèrie de fases
d'acord
abans
es visualitzava molt
i això també ajudava
la persona
a poder-lo superar
però
si podem
si podem
fer que la nostra
despedida
sigui el més
digne
i amorosa
possible
les persones
que es queden
tenen que passar
pel dolor
de la pèrdua
però
et recuperaran
molt més fàcilment
que persones
que han pogut
tindre
una pèrdua
no sé
en un accident
que no t'has pogut
despedir
un accident
d'un fill
d'un conegut
que no t'has pogut
despedir
que has deixat
temes pendents
tot això s'arrestarà
amb aquest dol
i llavors se'n parla
del dol patològic
dol que no permeten
avançar la persona
bé
ara ja
no ve massa
a cuento
que diuen
però
quan has parlat
que quan ve un capellà
aleshores
ja els metges
diuen
això està
dat i beneït
jo discrepo
en principi
la santa unció
l'extrema unció
com se digui
el seu
per el que jo
he après
la seva finalitat
és curativa
aleshores
s'hauria d'explicar
també als malalts
que quan arriba
el capellà
que no tremolin
preguntar
si vol que vinguin
a capellà
primer
exacte
però
o potser
els capellans
ho tenen
d'explicar
millor
que és una
companyia més
és un acompanyament
i bueno
jo per exemple
anar a fortalesa
d'un benestar emocional
i amb les seves crènes
vull dir
no és allò
com el cor
que arriba
jo només t'ho deia
amb el sentit
en aquell exemple
que fa 30 anys
la gent es moria
i el metge
quan arribava
ja no podia fer res més
ara no
ara ja és tot un equip
en el qual
sé que hi ha centres
que incorporen
el capellà
perquè
poden incorporar-lo dintre
perquè una persona
amb creences
pugui tindre
conflictes
i no vol dir
que quan va
el capellà
no no
és perquè l'està ajudant
també emocionalment
com poder afrontar
aquest final de vida
i els serveis
reojosos
entre ells
l'unció dels malalts
que tu deies
ja es fan
no allò
l'últim dia
quan ja no hi ha res a fer
sinó per exemple
la pàrrec de Sant Jús
convoca cada dos anys
a les persones
grans
a partir de una certa edat
o que hagin patit
alguna
alguna
enfermedat
o que tinguin
una intervenció pròxima
etcètera
i
es fa
la celebració
per tothom
sense
esclar
haver esperat
els anys
si hi ha
una persona
individualment
que necessita
aquest servei
naturalment
quan la necessita
s'ho crida
bé
em sembla
que una de les coses
més novedoses
que ens pot explicar
en Jordi Abad
és això del
dizcafé
què és això?
ho direm
en català
que queda millor
perquè jo a l'anglès
tampoc ho porto
massa bé
la meva parella
sempre em rectifica
és dizcafé
però és el cafè
de la mort
bé
això ja és
a títol personal
vaig veure que
jo crec que tenim
la necessitat
de parlar
i no hi ha espais
per poder parlar
sempre que parlem
de la mort
és perquè tenim
algú pròxim
que està a punt
de morir
o hi ha mort
llavors les circumstàncies
emocionals són unes
bueno
vaig veure
que vaig dir
vam aprovar
arriscant-se
i
què requereix
el cafè
de la mort
tindre un lloc
adequat
que puguem estar
10 o 12 persones
poder parlar
tranquil·lament
un domicili
per ser igual
un domicili
també
es fan en domicili
el que passa
que el cafè
i la pasta
està demostrat
que obren
les ganes
de conversa
si tu estàs
amb una taula
i amb un cafetonet
i una pasteta
a Anglaterra
o als altres països
conviden
nosaltres
encara no
aquí cadascú
té que pagar
la seva consumació
però indepenent
d'això
és un espai
que puguem
estar tranquils
i gent
que no coneixem
de res
venen
i parlem
de la mort
però no parlem
de la mort
en plan
no sé
gòtic
o gore
no no no
no parlem
de tot allò
que ens fa por
tot allò
que hem viscut
com veiem
la mort
entre ells
es coneixen o no
no no no
normalment
jo sempre tinc
dues o tres persones
que ja conec
però
em trobo amb gent
que no coneix
de res
els convoco
per les meves xarxes
per xarxes
de facebook
xarxes socials
twitter
a títol personal
i bueno
si aconsegueixo
que fins ara
he aconsegut
sempre
de 10 a 12 persones
ens reunim
o si dic on anem
i jo el que faig
és de moderador
perquè el que no
és un cafè de la mort
ni a tot el món
perquè
està
ja s'han fet
més de 7.000
trobades com aquestes
a nivell mundial
no és un
no és un grup
de dol
ni és un grup
terapèutic
sinó
són persones
que
tenim l'interès
o d'escoltar
persones
que
us agradi
volem parlar
de la mort
de totes les vertents
podem parlar
de l'eutanàsia
podem parlar
del suïcidi
podem parlar
del car
que són
els enterraments
de les pòlisses
que hi havien
del patiment
que comporta
de la por
que comporta
o de gent
que creu
en Déu
creu
gent que creu
en la reincarnació
creu
gent en Buda
bueno
allà entrem tothom
i l'únic que és
el respecte
per l'opinió
de l'altre
deixar parlar
i el respecte
per sentir
i escoltar
l'altra persona
el respecte
i la curiositat
també
també
és la curiositat
ve molta gent
sobretot
quan es presento
jo faig assentar
i faig una mica
de broma
per distançar
una mica
no
no s'espanteu
jo sempre
tinc la característica
de portar
una calavera
de llum
i la poso
en mig de la taula
per trencar
una mica
el gel
i també
l'humor
és molt bo
per anar introduint
però llavors
es parlen de temes
i he vist gent
que es li ha agraït
sobretot
perquè he après
de tot el que m'han dit
i això per mi és fantàstic
veure la visió
de com han volgut
com ho han portat
i una experiència
d'anar
com ara
una tertúlia
que parlem tranquil·lament
i quan s'acaba
al cap de l'hora i mitja
us li agraeixo
la seva assistència
i
fins la pròxima
si volen tindre
volen vindre
com hauria de fer
una persona
a Sant Jús
que ens estàs comptant ara
per exemple
i volgués
incorporar-se
a una sessió
d'aquest
que fem
jo
tinc un meu
Twitter personal
que és
abatlalanza
que és
arroba
abatlalanza
i si no
també per correu electrònic
que és
jabatlalanza
arroba
gmail.com
ara ho estic fent
a Barcelona
però si
jo només necessito
que algú em digui
escolta
tinc un local
que crec que podem
fer-ho bé
ah pues mira
anem
està en condició
i si aconsegueixes
10 persones que vinguin
jo amablement vingui
i la gràcia
és que no cal
que sigui jo
sinó una altra persona
que ho vulgui fer
només poso
com a condició
que crec que és molt important
jo no direcciono mai
la conversa
cap a on vull anar
ni en cap moment
dic
quina és la meva
professió laboral
si quan he acabat
veig que puc ajudar
algú amb la meva
experiència laboral
o li tinc que fer
escolta
jo crec que
ajuda psicològica
i tal
llavors jo ja
quan s'acabi
la xerrada
m'acolliré
aquella persona
l'agafaré
l'acompanyaré
i li diré
però en el moment
que jo estic
fent el dic cafè
sóc en Jordi
una persona
que li agrada
parlar
de la vida
i de la mort
la meva pregunta
era
en quina formació
s'hauria de tenir
per vindre
a aquesta xerrada
no no
per venir no
per portar-les
per portar-les
o per fer
el que
tu estàs fent
Jordi
tindre interès
tindre una mica
de formació
en el sentit
que haguis sentit coses
i que
tinguis interès
per aquest tema
i que sàpigues
respectar les persones
amb les seves opinions
res més
tenim molta tendència
hi ha molta gent
que és molt professional
que tal
que barreja
o no barreja
però
jo sóc
en Jordi
i m'agrada parlar
de la mort
i de la vida
escolta
i tu què penses
de la mort
i què penses
del bon morir
jo sempre entro
amb aquesta pregunta
per trencar el gel
que és per tu un bon morir
i a partir d'aquí
i l'únic que faig
és que si hi ha
enfrontament
que no he tingut cap
jo sóc el moderador
i jo marco una mica
la línia
d'aquí
aquí s'ha acabat
i aquí fins aquí arribem
però no m'he trobat mai
sinó
jo són gent molt educada
gent amb ganes de parlar
curiositat
molta curiositat
i a partir d'aquí
he fet
ja dos o tres amics
gràcies
a aquestes xerrades
i que espero que
puguin replicar
juntament
amb ells
amb més gent
i puguem parlar
com si
avui que ha fet
el bar
s'ha guanyat
o ha perdut
demà ens trobem
i parlem
de la vida
i la mort
i endavant
veus la parròquia
s'ofereix
per si hi ha
aquestes persones
que poden estar interessades
o poden
voler ampliar
la seva curiositat
respecte a aquests
cafès de la mort
puguin trucar
a Ràdio d'Esvern
que ens passaran
diguéssim
cap tipus de problema
diguéssim
el compte de correu
o el sistema
per poder-nos en contacte
exacte
jo encantat de la vida
que quanta més gent
tingui interès
els dono la meva experiència
i ajudar-los
a poder fer
aquestes xerrades
que són molt molt gratificants
això és una experiència
del món occidental
m'explicaves fora d'antena
que havia nascut
Suïssa
sembla
en general
el món occidental
té un sistema
d'acollir la mort
que ja coneixem
perquè tots hem passat
de pèrdues
però
a altres llocs del món
hi ha
llocs
en què
la mort
representa
una cosa més diferent
del que representa aquí
home
hi ha el país de referència
que jo
precisament aquest estiu
he estat
i és a Mèxic
a Mèxic
tenen
un concepte
de la vida
de la mort
increïble
diguéssim
totalment diferent
a nosaltres
sí que és veritat
que nosaltres
quan arriba el dia 1 de novembre
anem
als
camposantos
cementiris
cementiris
i fem ofrenes
i tal
però allà ho viuen
de total
d'una manera diferent
amb un record
molt sentit
de les persones
amb capelles
amb fotos
amb record
els hi porten menjar
els hi porten
viuen de diferent manera
allà es viu la vida
i la mort
de diferent manera
jo recomano
com a petita
és la pel·lícula
Coco
de Pixar
que reflecteix
perfectament
com viuen la mort
és una pel·lícula
de dibuixos animats
però molt encantadora
perquè et fa veure
com la mort
no té que ser
tanta tragèdia
com nosaltres
en el món occidental
l'estem vivint
bé
Veus de la parròquia
dedicarà
una jornada
d'aquest programa
una altra
dimecres i dissabte
a parlar
de
les publicacions
més i escrites
més i audiovisuals
entre elles aquesta
que parlen de la mort
serà monogràfic
com també serà monogràfic
el dret a morir
dignament
el tastament vital
possible
autoràcia passiva
o activa
etc
tenim tota una sèrie
de temes
que anirem desenvolupant
al llarg
d'aquest curs
2019
2020
agraïm a en Jordi
Abad
la seva presència aquí
moltíssimes gràcies
la immaculada
en Jordi
jo mateix
Lluís
m'acomiado
fins el dissabte
que repetirà aquest programa
a dos quart d'onze
al matí
gràcies
Música
Bona nit
Bona nit