Bona tarda, amics, suïdors de Ràdio d'Esbert.
Amb tots vostès, veus de la parròquia.
Una altra vegada, amb dimecres, la Montserrat Giró.
Bona tarda, Montserrat.
Hola, bona tarda a tots i totes.
Aquí es parla la lina amb el programa Paraula Viscuda.
Com vostès ja ho saben de sempre, amb la Paraula Viscuda tenim alguna persona tan amable
que sempre ens acompanya i ens parla de la seva Paraula Viscuda.
Que aquí sí que és una Paraula Viscuda de veritat.
Ella és la Consol Amorós.
Bona tarda, Consol.
Bona tarda, Alina.
Ara, la Montserrat Giró, qui és la Consol, encara que jo crec que tots vostès la coneixen.
Bé, doncs, és veritat, la coneixeu perquè ella és nascuda a Sant Just
i la podeu trobar tant als llocs de compra com a la parròquia
i als diferents llocs que ella habitualment assisteix.
Jo diria que la Consol, el seu itinerari de vida, és ple de vivències i emocions.
Que ella ho plasma en la poesia, ho plasma en les fotografies,
perquè fa unes fotografies meravelloses.
I també en la pintura.
Aquests són els tres...
Besants.
Besants artístiques que jo li conec.
No sé si en té alguna altra,
però realment diríem que l'art l'expressa d'una manera en la vida diària.
És així, Consol?
Sí, et falta dir que jo estic vinculada a la parròquia de fa 50 anys que faig catequesi.
És jovenet, eh?
Això per mi és molt important i m'ha ajudat molt.
M'ha ajudat molt tots els mossens que hem tingut,
perquè hem tingut moltes trobades, hem tingut moltes xerrades,
i amb els nens també m'han ensenyat molt a través d'ells.
Vull dir, això a mi m'ha ajudat molt.
Per això deia que el teu itinerari és ple de vivències,
i aquestes són les parts de vivències que tu has viscut.
Sí, però gràcies més que res a la catequesi.
Jo diria, si em permets, Montse, demana digues que acaba.
És que sempre que s'està en contacte amb les persones grans,
en comunitat, sempre aprenem.
Sempre aprenem.
Això penso que és el més important.
O sigui, potser no tant el que donem, sinó el que rebem.
Jo diria, quan nosaltres vam proposar-li la Consol,
i estem parlant de paraula viscuda,
i vostès ja saben que amb la paraula viscuda
ens guiem bastant una mica per la cosa d'escritura
i per la cosa de llegir.
Com la Consol ha escrit molts poemes,
ella ja des de molt de temps s'escriu poemes,
s'escriu pensaments, fa reflexions.
I en tots ells, en tots ells, que jo me'ls he llegit,
que són molt bonics,
doncs el que es veu sempre és aquest amor incondicional
que li té a la família, que li té als amics,
però sobretot aquesta confiança que li té al Senyor,
i es manté fidel al Senyor.
I ella, al comentar-ho, va dir, tot això ho he rebut de la meva mare.
És veritat o no, Consol?
Sí.
Diu, aquesta transcendència de la meva fe,
de les meves creences i de la meva confiança,
me la va inculcar la meva mare.
I això queda molt ben reflectit en els seus escrits.
Per tant, no és que siguin uns escrits a la babalà,
pot ser més o menys literàriament no tan perfecte
com podria ser algun dels poetes reconeguts
que a vegades no valen gaire,
però aquests sí, perquè són vius,
perquè són intensos, perquè són interns.
Després llegirem algun d'ells,
li hem dit que dels que té,
que triï als que més se'ls agrada.
Però no solament llegirem alguns dels seus,
que aleshores ho veuran,
sinó que també li vam dir,
escolta, tu tens alguna cosa dintre de la liturgia
que a tu t'agrada molt?
I aleshores ens va dir un salm
que a les tres ens s'agrada molt.
Jo crec que la Montserrat està d'acord.
D'acord, d'acord.
Que és el senyor és el meu pastor.
Després ja el comentarem,
però primer llegirem, o ell ens llegirà,
algun poema que li agrada molt.
Així és que, consol, ara et toca a tu.
D'acord, gràcies.
Per te vols començar.
Gràcies, Lina.
D'acord.
Mira, un que vaig titular és pregària.
Tota la meva vida és una pregària al senyor.
El tinc present cada dia en tot l'esdevenidor.
En el despertar del matí,
li dono gràcies pel grandor.
I tot mirant el jardí,
la meva mirada, urant, fa ressò.
Quan prenc el primer aliment de cada dia,
també penso amb agraïment
i recordo els que no entenen potser.
Amb el meu anar i venir saludant a la gent pel carrer,
comparant d'allà cap aquí,
veient-los com a germans des del moment primer.
També a casa, compartint les tasques a fer,
comentant cosa que passa
i respectant de cadascú el seu a fer.
Perdó, li demano de tot mancament
i el dia de festa, amb el semblant content,
m'apropo a rebre'l com a aliment
i prego joiosa comunitàriament.
Així, arribant a la nit,
esperant el descans del cos i de la ment,
li dono gràcies
per haver gaudit d'aquell dia
fins a la nit present.
Jo crec que és prou il·lustratiu
com per donar-se compte
de la seva confiança
en aquest Déu que ella proclama.
Però ara també ens llegirà
el que es deia abans.
és molt, molt, molt fidel
i molt amant dels seus fills,
aquell carinyo que té.
I té un petit poema dedicat,
té dos fills, la Consol,
que això no s'ha comentat,
ja que ja són grans.
Nosaltres ja estem en una edat
que els fills són grans
i quasi som avis, no?
I els nets també.
Té un net que, per cert, és molt maco,
que li agrada molt veure camions.
És veritat o no?
No era aquell que...
Camions?
No, no era allò que passava
que tu el portaves de la maneta
i deia, mira, ara passat,
éreu amb un cotxe, no?
Bueno, era més petit.
Era molt petit, eh?
Ja, ja, ja.
No dic això...
Ara li agrada el futbol, ara.
Ah, no?
Bueno, no serà que té alguna cosa del pare,
que el pare també jugava a futbol, no?
No, el pare no.
No?
No?
El pare del net.
Ah, no, perquè aquest és de la filla.
Aquest és de la filla.
Bueno, del tiet, el tiet.
És igual, és de la família.
És de la família.
Bueno, avui en dia amb molts nanos
els agrada el futbol.
Sí, bueno, home...
Quants anys té, com són?
Onze.
Onze.
Sí, però...
Aquest és el petit dels quatre que tinc.
La gran en té, són nenes, 25,
l'altre 20 i l'altre 16.
Ah, ja...
Sí.
I el petit, onze.
Aquests són els nets.
I de fills tinc el Daniel i la Natàlia.
Només dos.
Sí, doncs el Daniel, ella li dedica un petit poema.
El Daniel i la Natàlia.
Els dos.
Tresor de la mare.
On sou?
Què feu?
Jo no ho sé pas, però quin dubte cap que com un arbre es relata la terra, vosaltres dintre meu esteu.
Gràcies.
Si estan dintre teu, ningú que te'ls pugui treure, eh?
I això és molt important, eh?
No, la veritat és que els poemes, és que ara no en surt la paraula.
Doncs et tomplen de joia, et tomplen de joia, sí.
Perquè són autèntics.
Perquè et surten de dintre el que sents en aquell moment.
Sí, sí.
I n'hi ha un en el qual tot són lluances, i aquest el llegiré jo, perquè m'agrada molt, i sóc així jo.
Mira tu, toma.
Que es diu l'amor.
Diu l'amor és vida.
La vida ve de Déu.
Ell és l'amor.
Ell és la vida.
En l'amor reflectida es podria dir que l'amor.
És generositat.
És un somriure.
És una mirada dolça.
És gratuït.
Sense retribució.
És oblid d'una mateix.
i és infondre ànims.
És portar pau.
És portar serenor.
És esperar amb l'altre.
És ajudar en el creient.
És donació.
És joia.
És alegria.
És saber donar i demanar perdó.
com la pluja mar a la terra,
com el sol esclata les flors,
així nostra joia sigui plena
i ompli a vessar d'amor els nostres cors.
Què us sembla?
Acabes això i ja te'n vas
levitant-ho, senyors.
Perquè et porta a una altra esfera.
És molt bonic,
consol i continua.
I no ho va fer
en època que era més jove,
sinó que continua fent-ho
i continues escrivint, no?
Sí.
I continua sembrant una mica
tota aquesta alegria interna que portes.
L'estima Déu.
Que és molt, eh?
Sí, sí.
Que això costa, eh?
Jo penso que la gent
que no...
No...
Dius, pot ser creient?
No pot ser creient.
Però la gent que creu,
que creu,
o que té aquesta esperança
d'alguna cosa
que no pots demostrar,
perquè com podem demostrar-ho?
És la fe.
És la fe.
És la fe.
Però és la fe que tenim.
Però en el poema
és una demostració
del que és l'amor.
Clar.
I és una expressió d'ella
el que ha escrit.
Sí, sí, sí.
És una manera de demostrar-ho.
Sí, sí.
Doncs molt bé.
Tinc molta fe
amb Déu.
Sí.
I crec.
I a més crec
amb l'altra vida.
Sí.
Que hi ha persones
que tenen fe
i dubten
de l'altra vida
després de la mort.
Jo no ho dubto gens.
Perquè,
en realitat,
no sabem,
no tenim aquells
que diuen
i per què no ha vingut
i ens explica com ha passat?
Perquè això no ho surten
als evangelis,
ja no hi ha amb la Bíblia, eh?
Diu,
seria interessant que surti...
Mira,
en l'Evangeli que nosaltres
hem de llegir,
que no sé si ens donarà temps,
d'aquest...
De la litúrgia,
de la litúrgia d'aquest...
D'aquest diumenge.
D'aquest diumenge.
És precisament
el de Llàxer.
Sí,
la ressurrecció de Llàxer.
i què diu?
Per què?
I aquí,
en aquest,
queda també reflectit
i demostrat
que per Déu
no hi ha res impossible.
Però jo el que
m'he vingut a referir
és que quan un
té aquesta confiança,
viu en pau.
La seva vida
tindràs els neguits,
però tindràs una serenor
que no hi ha ningú
que te la pugui treure.
I això costa, eh?
De trobar.
Amb aquell somriure,
o amb aquella donació,
o amb aquella broma,
i que val la pena.
Jo crec que sí, eh?
Jo no sé qui deia,
deia,
diu sí,
diu perquè era molt amable.
Doncs bueno,
ser amable també és un do.
I tant,
i tant,
i tant.
Costa,
costa,
però bueno,
vas per la vida
i vas fent,
si no fas grans coses,
no ets un gran missioner,
no ets una,
no arribes a ser
alguna Teresa de Calcuta,
però són petites cosetes
que ajuden
sense fer res més,
només amb el teu comportament.
Clar que sí.
Ajudes a pensar
amb els altres,
sí.
A tu mateix.
pensar amb els altres,
exacte,
i fer el bé
sempre que puguis,
en tot moment,
i que sigui
la cosa més senzilla
d'anar a comprar.
D'acord.
amb la persona
que despatxa,
diguéssim,
diguéssim,
que ser amable
i donar les gràcies.
Donar-la ara.
Estic a una cosa molt interessant.
Saber donar gràcies.
Donar les gràcies.
que sí que costa molt,
que a vegades a les persones.
I saludar les persones,
que a vegades n'hi ha,
que els costa també,
saludar i donar les gràcies.
I és una cosa tan senzilla
i tan simple.
Un somriure,
passes pel carrer
i somrius
a alguna persona
que ni la coneixes,
però gràcies
a aquell somriure
et saluda.
El poble,
el poble...
Jo com que a un vi
que em passa,
que és el passeig Sagrera,
que esclar,
no hi ha trànsit.
I quan surto de casa
acostumo a sortir
i, clar,
miro la persona que ve.
I normalment,
com que passen molt poques persones,
jo procuro mirar-me'ls.
I si em miren,
perquè n'hi ha que no,
que baixen al cap
i no miren
ni miren cap aquí
o cap allà,
però el que em mira
i jo li somric,
llavors noto
que aquella persona
també em somriu
i em diu bon dia
o bona tarda
o el que sigui.
I això penso
que és molt important.
És molt important.
Penso que és una cosa
que s'ha perdut
perquè en els pobles,
petits,
tothom...
Tothom es coneixia.
No, no.
I encara que no et coneixin,
tothom es saludava.
Continuen saludant
a tothom
que es troba en el carrer.
I això també dius...
Això del caliu,
això del caliu de poble.
Clar, clar.
Sí, sí.
I et fa sentir bé.
Bé.
Et fa sentir bé.
Sense intervenir,
amb les altres persones
ni poder intervenir res
amb la seva cosa.
Ara m'has fet una...
Ja sabeu que a mi m'agraden
coses de bromes
i m'ha fet gràcia
perquè diu
potser van mirant
no et miren
i miren.
Jo,
tenim que ser condescendents
perquè jo ara que estic
una mica torpona
al caminar
sempre vaig mirant a terra.
Bé.
I aleshores,
però és per no caure.
O sigui,
que si no saludo
no és perquè no vull.
Ja, ja, ja, ja.
Això és una altra cosa.
Bé.
Doncs en un principi
has estat molt maco.
No vols llegir alguna altra?
Que no l'he llegit.
No, no.
Que no l'has llegit.
Bé, doncs melangia és bonica.
Vols melangia?
Sí, a mi m'agrada.
Que aquesta és pels meus fills,
diguéssim.
Parla més dels fills.
Sí,
quan no hi eren al costat.
Això mateix.
Sí.
Aquest l'anomeno,
el titulo melangia.
Diu
Quan els veig abandonats
al repòs de cada jorn,
sento dins meu
sensacions estranyes,
joia per tenir-los,
sants i grans,
i melangia
del temps que els portava
a les entranyes.
M'enveeix una immensa tendresa
en el record
sento l'enyorança
de tantes nits passades en blanc,
emells a braços
i en el demà
ple d'esperança.
Penso
en les nits
que s'adormien
en els meus braços
per braçol
i ara els veig morir
nit rere nit
a la infantesa
entre llençol.
On són
aquells tan petits?
Penso a vegades
quan me'ls miro
pensar que ja
no els puc dur
els braços.
Els enyoro
mentre
tal com són
els admiro.
En la matèria
i en l'esperit
viuen
en transformació
constant
i com el terrisser
amb l'argila
així jo
voldria
anar-los modelant.
Jo crec
que ja els vas modelar.
A vegades
les
les mares
de la nostra
generació
jo sóc més gran
que vosaltres
doncs pensem
potser no han fet
tan bé
que els nostres fills
o els nostres nets
no segueixin
aquesta pràctica
religiosa
ja no dic
d'allò
però en el fons
em transmet
que siguin bones
persones
i jo penso
que Déu
tampoc
i jo sempre estic
amb aquella cosa
que vaig veure una vegada
que em va agradar molt
que diu
no ets tu
que crides a Déu
si no és Déu
que et crida a tu
i els fills
en un moment determinat
poden sentir
aquesta crida
de Déu
de participar
però
no és tan important
per mi
participar
sinó com
tenir un esprit
ells creuen
tenir un esprit
creient
i que quedi reflectit
amb el seu comportament
davant de la societat
i això és molt important
sí
perquè
són capaços
de
posar-se
a la pell
de l'altre
i això
penso que
és molt important
sí que
no hi ha
aquest seguiment
però
sí que són capaços
de posar-se
a la pell
de l'altre
i de treballar
per l'altre
perquè les coses
canvin
per la
transformar
per transformar
la societat
i això
és important
perquè és part
de l'Evangeli
perquè l'Evangeli
té tota aquesta
part social
i això és
i a més
tenen fe
creuen
si creuen
en Déu
perquè n'hi ha que diuen
no jo no crec
en Déu
m'entens
però almenys
els meus
el que passa
és que esclar
les jerarquies
i ara
tenim que ser crítics
amb les coses
a vegades
no és el que ells
esperen
o han enfocat
la cosa
que no els són plers
suficient
jo crec que sí
dintre de tot
veuen
que el principal
tenen festa
i van a un altre lloc
com dèiem
el futbol
prefereixen anar a jugar
al futbol
que anar a missa
però bé
el millor
jugant al futbol
està fent una missa
una missa
vull dir
una finalitat
d'ajudar els altres
i aleshores
això sí que és important
doncs
tenim que deixar
els teus poemes
que són molt bonics
i comencem
a dir
també
per què vas triar
el salm
el senyor
és el meu pastor
no em manca res
perquè
com deia abans
doncs
sempre el tinc present
i ni quan passo
per barracs
tan abrosos
no tinc por de res
estàs lligerment
emocionada eh
si jo també
quan llegeixo moltes coses
si vols que ho llegeixi
jo una mica
d'acord
espera un moment
ja volia
o sigui
aquesta paraula
és única i especial
de la Bíblia Hebrea
bon pastor
ens ensenya
que un bon pastor
no era
només
un superior
responsable
sinó una figura
paterna
atenta
que mirava
el seu ramat
amb un profund
sentit d'amor
el profeta
Isaías
ens diu
que el pastor
que els braços
al costat del seu pit
portava els vents
l'enllaç
entre el pastor
i els seus animals
tenen totes les qualitats
d'una veritable família
o sigui
jo penso que
és important
aquesta introducció
és important
perquè de vegades
sentim que el ramat
doncs que
podem ser com a ramats
no
hi ha una diferència
molt important
nosaltres pensem
que el bon pastor
és aquesta persona
que ens acull
que ens porta els braços
i que ens mena
o sigui
per diferents camins
hi trobem resposta
el primer
el primer
estrofa
del poema
que és això
que ja està llegit
que és
el senyor
és el meu pastor
no em manca res
em fa descansar
em prens deliciosos
i em mena
el repòs
sobre vora l'aigua
i allí
em retorna
em guia
pels camins segurs
per l'amor
del seu nom
aquesta queda bé
i després
quan ve ara
la segona estrofa
diu
ni quan passo
per barrancs
de negrossos
no tinc por de res
perquè us tinc vora meu
la vostra vara de pastor
m'ha serena
i em conforta
aquesta és
aquesta confiança
que tu també
t'esmets
amb els teus poemes
sí
i quan estàs malalt
o per exemple
quan d'això
que a vegades
penses
ostres
per què
per què
tinc d'estar malalt
o per què
tinc això
o allò
penses
si Jesús
va passar
tot el que va passar
i el van matar
que què esperes
que passi amb nosaltres
no podem ser més que ell
doncs també
hem de passar coses
tristes
i coses de malalties
i coses
però tens la fe
amb ell
que ell t'ajuda
almenys
superar-ho
d'alguna manera
i suportar-ho
per dir-ho així
jo això
us ho puc dir
de veritat
que
quan et van diagnosticar
una cosa dolenta
estava sola
i vaig dir
bueno senyor
jo no sé si podré
però ajuda'm
perquè aquí
no passi res
no perquè em passés
a mi
sinó perquè no
transmetés
el temor
amb els meus
que això
segons com és bo
segons com
a vegades
se'm diuen
no no
tu tens que dir
que tots participin
bueno
però aquella cosa
de mare
no
no vols fer-ho
continuem
amb el tercer
la tercera estrofa
davant meu
pareu taula
vos mateix
i els enemics
s'ho veuen
m'heu ungit
el cap
amb perfums
ompliu
avançar
la meva copa
i aquí
està xulo
que el que dèiem abans
tu porta't bé
actua
i els altres
ho veuen
no cal
no no
no cal
fer grans
grans
esforços
ni grans
coses
sinó
comporta't
d'una manera
tan coherent
que els altres
diuen
ah
doncs
per aquí
la cosa
va bé
no
què et sembla
per això et deia
que la meva mare
l'exemple
és el que
fa que tu
continuïs
i volent ser
com ella
bueno
que a vegades
a vegades
no sabem
si podem
jo
la meva mare
tenia un caràcter
molt maco
i algunes vegades
penso
tindries
que tenia aquesta força
que tenia la Maria
que era la meva mare
no
jo penso
que aquest tros
que heu acabat de llegir
també
és un tros
d'agraïment
perquè
o sigui
és
desomplert
a basar
la meva copa
o sigui
tot el que va expressant
aquesta estrofa
és d'agraïment
des del meu
no
veieu així
i després
l'última
que acaba
que potser
és una mica més
perquè d'alguna manera
o sigui
és com una
resposta
amb la
segona
no
o sigui
a mesura
que va
acabar
la persona
que l'ha
escrit
o sigui
primer
és
aquesta
me'n permets
un moment
primer
és aquest
quan passo
per barrancs
tenebrosos
i llavors
o sigui
a mesura
que
perquè és el que tenen
els salms
a mesura
que
també el vas
pronunciant
doncs hi ha
aquesta
aquesta
tercera
que diu
davant
meu
pareu taula
vos mateix
els amics
ho veuen
heu ungit
amb perfums
heu omplert
la meva copa
per tant
és aquesta
allò
de dir
hi ha els barrancs
tenebrosos
però
hi ha
però m'ajuda
amb aquesta confiança
i amb aquesta estimació
que rebo del bon pastor
que em sento segura
i queda la tercera
dintre del llibret
aquest dels salms
que tenim
que diu
o si
la vostra bondat
i el vostre amor
m'acompanyen
tota la vida
i viuré
anys i més anys
a la casa del senyor
vol dir
si estic aquí
en aquesta casa
perquè tinc
que tenir por
us explico
una anècdota
que no sé
si l'he explicat
alguna vegada
que us farà gràcia
anàvem a un congrés
a Sevilla
i tenia al costat
un capellà
vestit de negre
de dalt a baix
l'avió no arrencava
i estava malà per sortir de l'aeroport
i el senyor anava tremolant
tant que el seient del meu costat
estava tatatatatatatatatatatatatata
i jo pensava, aquest senyor em posava nerviós
i a mi no, l'avió no m'espanta
i li diu, padre, si Dios està conmigo
a quien te mire?
Només dir-li això, el senyor es va calmar
hija, tu com ho sabes eso?
Digo, eso y otra cosa, padre
porque era sevillano
bueno, total, ho dic
perquè quan se té confiança sí que tens por
pensa, ai, ai, ai, pero un moment
determinat, dius, senyor,
aquí és problema teu, ajuda-me-ho
perquè jo sola no puc.
Si ens considerem
lo suficientment humils,
que aquí és on està la confessió,
tu que fas d'aquesta, a vegades el que té que dir
la confessió, sí, a part
de la gràcia que puguis rebre,
és aquesta sentir-se
més, sentir-se
més dèbil,
sentir-se més
desemparat, segons com, i es busca
la confessió, no perquè
te perdonin, que potser no són gaires coses,
però sí, és aquesta una mica
d'humilació que es pot tenir.
Aquest salm
normalment es llegeix amb les exèquies,
quasi sempre,
perquè és consolador. Jo aquest
tres últim, que dius
tu, no?
I, bueno, la bondat
i la vostra bondat i el vostre amor m'acompanyen
tota la vida, i això ho tinc molt
clar, i viure anys i més
anys a la casa del senyor, és el que
jo, és el resum de tot, de dir
de què
tinc de tenir por, i crec en això,
perquè crec en això, que viuré
anys i més anys, tota, per tota
l'eternitat. Jo, mira,
quan es mor algú, incurs de la família
no fa gaire, ara se'n va morir
un cunyat.
Sí?
El marit de la Sole,
el marit de la Sole, no?
Sí, el marit de la Sole.
I el Pere, el meu home,
clar, diu, no li tocava,
érem jove que jo,
dic, no va per aquí la cosa,
ja ho saps, que no va per aquí. Mira,
va morir un germà seu, l'home de la Rosa,
amb 30 anys. Sí, i tant.
Ara farà aquesta setmana
55 anys.
Què em vaig curar jo?
Molt.
Farà 55 anys, ja m'he dit,
tenia 30 anys. Sí.
Dic, no va la cosa per aquí.
Dic, però has de pensar una cosa,
això ho tinc molt clar, que els d'allà
estiguin on estiguin, estan més bé que aquí.
Sí.
I això és el que em tranquil·litza més tant.
Meus pares, els meus avis, tots,
m'ho van ensenyar.
Sí.
Que no tinguis por de res,
en aquest aspecte.
Sí.
Em sap greu a mi,
si m'hagués de morir pels que deixo,
per la feina que puguin tenir,
que m'enyoraran, o el que sigui.
Sí.
Però,
per res més.
No.
Bueno, jo a vegades dic,
si ara et diguessin,
demà et mores,
perquè és clar,
jo estic entre la vida i la mort,
que no va prou,
nenes, que no, no,
la cosa no està gens.
Ara penso que no hi ha...
No hi ha, no, no, no.
Un pot estar molt malalt i pot viure.
I un pot estar molt bé.
I un pot estar molt bé.
I un pot estar molt bé.
I un pot estar molt bé.
I un pot estar molt bé.
I un pot estar molt bé.
Sí, sí, sí, sí.
Però a vegades dic,
i què faries?
Jo dic que no és que sigui molt endreçada,
però dic,
bueno, recolliria la cuina
perquè no quedessin plats per davant.
No va broma.
Com el que em dic?
Bueno, si et mores, et mores.
No sé com dir-te.
que te'n vas en una altra dimensió
i potser doncs vas...
Ja et dic,
amb això no pateixo.
Si em pateixo o patiria
seria perquè,
mira,
a vegades el faig no enfadar,
però li dic,
prefereixo quedar-me viuda
que tu que et quedis viuda.
Diu, maco.
No, però és clar.
Dic, sí,
però ja sé perquè ho dic.
Perquè tu patiries més
si et quedaves viuda
que no jo viuda.
Jo me'n sortiria més bé
que tu si quedessis viuda.
Ho dic amb aquest aspecte.
i l'última cosa
que ens queda per fer
en aquesta audició
és llegir
el que sempre fem,
que ara el Carlos
ha desaparegut,
però vull dir,
jo crec que...
És llegir
l'Evangeli
que correspon
a aquest diumenge
si vostès van
a la celebració
del diumenge,
que és
el quint diumenge
de Quaresma.
i a la pròxima setmana
vindrà el diumenge
de Rams,
que serà diferent,
que aleshores
és molt més llarga
i tot.
Ara, aquest d'Evangeli
no el llegirem tot
perquè és molt llarg.
És l'Evangeli
que parla del llatge.
Del llatge
i de les seves germanes,
la Marta i Maria.
Una
que
només que està
per
les feines de la casa
i l'altra
està per adorar el Senyor.
Però sobretot
és aquesta prova
que se li fa a Jesús
de dir
caramba,
si aquest,
com el diumenge passat,
era,
va curar un cec,
ara
també podria,
si hagués estat aquí,
podria haver dit
llatges,
aixeca't.
I com tothom,
tothom,
ja no està.
Acabo.
Bé,
no podem llegir-lo
perquè no ens queda temps.
També,
mira,
primer que tothom
li donem les gràcies
a la Consol,
no?
O no li donem cap gràcia?
Totes,
totes,
perquè gràcies a vosaltres
per poder compartir
la seva intimitat.
sobre el temps.
Sí, esclar,
és una cosa molt d'ella.
La seva excreència,
la seva fe.
I això és molt important,
aquest testimoni que ens ha donat de vida.
I us diem adeu.
Senyors,
fins la propera,
si ens volen tornar a escoltar,
ho poden fer l'issabte,
a dos quarts de dotze.
No,
Carlos?
És que no m'ho prenc mai,
eh?
Soc tontona.
Ah,
vale,
gràcies,
eh?
Senyors,
fins la propera
i moltes gràcies a Consol
per estar amb nosaltres.
I gràcies a la Montse
i a vostès.
Gràcies.
I a tots els uïdors i uïdores.
Gràcies.
Gràcies.