Veus de la parròquia
Programa d'informació i història
Bona tarda a tots.
Avui és el dia 15 de maig,
dia en què l'Església celebra la festa d'un sant
que era pagès i pare de família.
Es tracta d'Isidre de Merlo i Quintana.
Isidre va néixer l'any 1080
en el si d'una família pobra
i, segons la tradició,
va ser un camperol de les Rodalies de Madrid
que va treballar tota la vida com a jornaler.
Es va casar amb Maria de la Cabeza,
canonitzada el 1697,
i van tenir un fill.
No va fundar cap orta religiosa,
ni va ser un màrtir, ni un teòleg,
ni un sacerdot.
Es va santificar dins la senzillesa
de la vida familiar i de la seva feina.
va morir el 15 de maig de 1130.
És un dels patrons de Madrid
i també és protector dels pagesos.
Sant Isidre, anomenat Llaurador,
va excel·lir per la seva pietat i misericòrdia
i li van ser reconeguts diversos miracles
que van tenir un fort impacte en l'imaginari popular.
Potser el més conegut és aquell
que a uns àngels li llavoraven les terres
mentre ell pregrava,
perquè no fos acusat davant del seu amo
de molt pietós, però de poc treballador.
O l'altre, que va ser quan va fer brullar
aigua d'una roca viva
per fer veure a un assadegat.
Els seus debots es reuneixen cada any
el dia de la seva festa
en un lloc de Madrid anomenat
Pradera de Sant Isidro,
a la riba esquerra del riu Manzanares,
per resar sobre les terres
que ell havia llaurat,
on hi ha la seva ermita
i la seva font.
Fou canonitzat l'any 1682
pel papa Gregori XV.
La seva devoció s'estengué ràpidament
per Castella i també per Catalunya,
sobretot a partir del segle XVII.
La primera capella que se li va dedicar
a Catalunya va ser a Tossa de Mar,
l'any 1624.
A l'Hospitalet de Llobregat
hi ha una parròquia dedicada a aquest sant.
La devoció de Sant Isidre
va queixer tant
que fins va poder desplaçar progressivament
la veneració que els pagesos catalans
professaven a Sant Galdric
i als sants Abdó i Senen.
El seu culte es va estendre tant
durant el segle XVIII
que va esdevenir patró indiscutible dels pagesos.
Una mostra de la seva popularitat
és l'abundància d'imatges i altars
que li foren dedicats
a les esglésies rurals
i no tan rurals de Catalunya.
La nostra parròquia
tenia una imatge dedicada a Sant Isidre,
a l'altar on avui hi tenim només a Sant Sebastià,
quan hi havia tres imatges a cada capella.
Era una imatge senzilla,
on es representava el sant
amb unes garbes d'espigues
i una pala d'acabar.
A Sant Joan d'Espí
i a Sant Vicenç dels Horts,
pobles eminentment rurals,
on segurament hi havia molts més pagesos que a Sant Just,
les imatges que tenen encara avui dia
són molt més riques i boniques que la nostra.
Però nosaltres,
segons un inventari de les relíquies
que tenim a la nostra parròquia,
que hi ha descrit en el llibre
Notes històriques de mossèn Antonino,
tenim una relíquia de la carn treta
del cos incorrupte de Sant Isidre pagès.
Ho he copiat textualment.
Seguint les seves anotacions,
a la parròquia,
el dia de Sant Isidre,
es feia missa cantada
en prèdica
i es venerava aquesta relíquia.
Podem anomenar també
la gran quantitat de processons,
representacions escenogràfiques,
danses
i altres costums populars
sorgits per honorar aquest sant humil,
a què farien bé de demanar-li
el do d'una miqueta més de pluja.
El dia 12 de febrer,
hagués complert 100 anys
d'home Oriol Maria Diví i Coll.
I qui és el pare Oriol Maria Diví i Coll?
Era un monjo de Montserrat
que va néixer molt a prop de casa nostra
i que va tenir una relació especial
amb Sant Just d'Esvern.
En Pere Diví
va néixer a Esplugues del Llobregat,
quasi tocant a Sant Just,
al carrer del Nord,
cantonada amb la carretera real
el 12 de febrer de l'any 1924.
Era el segon fill d'una família de fusters,
tenia molt bona veu
i li van fer estudiar música
perquè pogués entrar a l'escolònia de Montserrat.
Però la seva timidesa
li va fer una mala passada
i no va poder ser.
Li agradava molt dibuixar
i fins i tot va anar a estudiar
a una acadèmia de dibuix de Barcelona.
Va estudiar al seminari de Barcelona
i va ser ordenat prevere
en aquella cerimònia d'ordenació multitudinària
celebrada en ocasió del Congrés Eucarístic Internacional
de 1952 a l'Estadi Olímpic de Montjuïc,
que llavors encara no era olímpic
ni s'ho podia imaginar mai.
Va exercir el seu ministeri presbiterial
a Parets del Vallès,
a Sant Just d'Esvern
i a les parròquies de Sant Passià
i Sant Ramon de Penyafort
de la ciutat de Barcelona.
Però la seva dèria
era ser monjo de Montserrat.
L'any 1956 va entrar al monestir
i va fer la professió com a monjo
l'any 1957.
Dins de la comunitat benedictina de Montserrat,
amb un gran esperit de disponibilitat
i de servei,
va ser professor i subprefecte de l'escolonia,
secretari segon de l'abat
Gabriel Maria Brassó,
hostetger,
col·laborador de la sacristia
i del despatx de la basílica.
L'any 1969
va ser enviat
juntament amb altres monjos
a l'Institut Ecumènic de Tantur,
a Terra Santa,
una fundació
que havia promogut
el papa Pau VI
on volia
una presència monàstica
que fos lloc de pregària
i diàleg
amb altres esgrècies cristianes
a la terra de Jesús.
Allà va ser el responsable
de la secció de revistes
de la biblioteca
i a la vegada
celebrava missa
i acompanyava espiritualment
a les benedictines
del monestir d'Emmanuel
a Batlem,
de rito oriental vicentí.
Feia de sacerdot suplent
i celebrava la missa
en francès.
Va retornar a Montserrat
l'any 1979
i va tenir cura
de la col·lecció
de gravats
de la biblioteca.
També va ser professor
de llatí dels monjos
en etapa de formació.
Home de pregària
sincera
i profunda,
va acompanyar
pastoralment,
amb delicadesa
i respecte,
moltes persones
que agraïen
la seva paraula
i els seus consells.
El seu mestrat
espiritual
va ser molt fecunt
tant en laics
com en preveres
i en monjos,
els quals
el pare Oriol Maria
acompanyava
amb sol·licitud
fraterna
i estimació.
Va tenir
una activitat
important
de traducció
de llibres
d'espiritualitat.
La seva traducció
més important
són els escrits
del monjo
ortodox
Sant Silvà
de Monts Atos.
El pare Oriol Maria,
a més d'un bon monjo,
va ser també
un excel·lent gravador.
Els seus nombrosos
exlibris,
reconeguts
i valorats
internacionalment,
mostren
el treball
silenciós
i fecunt
d'aquesta persona
que amb senzillesa
i alegria
era un mirall
de la bondat
i de la tendresa
de Déu.
Amb motiu
del centenari
del seu naixement,
en Pere Maragall Mira,
germà del conegut
alcalde de Barcelona,
Pasqual Maragall,
ha escrit un llibre
titulat,
simplement,
El pare Oriol Diví,
monjo de Montserrat,
1924-2013.
Un llibre
editat,
naturalment,
per les publicacions
de la Vinvedia
de Montserrat,
que jo us recomano
vivament de llegir.
Un llibre
que podríem dividir
en dues parts.
La primera
és una part
biogràfica,
quasi autobiogràfica,
perquè en Maragall,
que va tenir accés
als seus diaris,
va copiar literalment
molts dels seus escrits,
on ens explica
la seva vida
d'infant
i adolescent
esplugues,
les seves impressions
de la seva primera visita
a Montserrat
quan era un nen,
de la seva estada a Roma
i dels tres viatges
a l'estranger
en una època
en què molt poca gent
podia viatjar,
de l'estada a Tantur
i de les seves coses.
I a la segona part,
aquí ja està explicat
d'una manera
ja no tan autobiogràfica,
veiem la seva trajectòria
internacional
com a traductor,
poeta,
dibuixant,
gravador,
exlivistre,
les seves xilografies,
els dibuixos
pels goig,
les nadales
i tots els premis
i honors
que ell
no hagués mai escrit
de la seva persona.
De la seva etapa
sent just,
aquest llibre
no en diu pràcticament res,
encara que mossèn Antonino
tenia guardades
una sèrie de fitxes
escrites
amb la seva
inconfusible
i pulcra lletra.
Una pena
que no en digui res.
Però en aquest llibre
hi ha una fotografia
amb uns nens i nenes
de primera comunió
que si us hi fixeu bé
veureu
a quines escales
estan fotografiats
aquests nens i nenes
amb el seu vicari.
Segur
que les reconeixereu.
I ara passem una mica
a la història
una mica més antiga.
Us explicaré
el testament sacramental,
un antic privilegi
de la Basílica
dels Sants Just i Pastor
de Barcelona.
Ben segur
que molts de vosaltres
coneixeu l'existència
de la Basílica
del Sant Just i Pastor
al cor de la Barcelona
vella en prebarri gòtic,
a tocar de l'Ajuntament.
Quasi com nosaltres,
que també tenim
la nostra humil església,
a tocar de l'Ajuntament.
és una bonica església
que potser sigui
la més petita
de les grans esglésies
gòtiques de la ciutat,
construïda
al segle XIV,
al mateix indret
on hi havia hagut
una constracció romànica
i més antigament
un temple
visigòtic
del segle IV
que feia competència
a la Basílica
Paleocristiana
que hi ha
al subsol
de la catedral.
Gràcies al papa Pius XII
aquesta església
va ser denominada
Basílica
i va ser
la sisena església
de Barcelona
en rebre aquest títol.
En temps del rector
Joaquim Rius,
quan es van fer
unes noves excavacions
i van aparèixer
noves restes medievals,
havíem proposat
d'anar-hi un dia
a fer una visita,
però no la vam fer mai.
Potser ho tindríem
de tornar a proposar
perquè val molt la pena
i és, com us ho diria,
una mica la casa mare
de la nostra església.
Aquesta Basílica,
entre moltes altres coses,
ha tingut al llarg dels segles
una notable importància històrica
i una de les coses
més rellevants
que va conservar
fins fa poc molt temps
va ser
el privilegi
del testament sacramental.
Declarada
Bé Cultural d'Interès Nacional
l'any 2012,
la Basílica
de Sant Just i Sant Pastor
es pot considerar
un dels temples
històrics
de Barcelona,
no només
per la seva antiguitat,
sinó perquè
va ser un dels pocs temples
que no van ser cremats
durant la Guerra Civil,
motiu pel qual
el seu interior
és notablement diferent
de bona part
dels temples
barcelonins
que no van tenir
la mateixa sort.
El dia 18 de juliol,
quan els revolucionaris
van anar a cremar
l'església,
el sacristà
havia fet feina,
havia tret els bancs
i les cadires
a fora
i allà a la placeta
les havia cremat.
Per això,
quan van arribar
els revolucionaris,
ell els va dir
que ja havia passat
un altre grup
i que ho havien cremat tot
i ells s'ho van creure
i se'n van anar
a cremar
altres esglésies.
Ell, curosament,
havia tancat
les portes
de l'església.
Era el dia 18 de juliol,
festa de Sant Federic
i l'altar d'aquest sant
estava ple de flors.
L'església
no es va tornar a obrir
durant els tres anys
de guerra
i quan la van tornar
a obrir
a l'altar de Sant Federic
en què hi havia
totes aquelles flors
seques, però.
En aquesta església
s'hi han rodat
diverses pel·lícules.
Potser la més famosa
hagi sigut
el Perfum.
però la seva nau central
entra cada any
a la nostra casa
el dia de Nadal
a través de la televisió.
Doncs hi ha sempre
algun periodista
que hi acudeix
per cobrir
el dinar
de la comunitat
de Sant Egidi
que hi té la seva seu
i que ofereix
un dinar de Nadal
a totes aquelles persones
necessitades
no solament de menjar
sinó també
de companyia.
Encara que dalt
de tot del Valdequí
de l'altar major
hi ha les escultures
de Sant Just i Sant Pastor,
avui ens fixarem
en l'altar de Sant Fèlix
situat en una capella lateral
al costat de l'Evangeli.
La capella de Sant Fèlix
conserva un excel·lent
retaule gòtic
del segle XVI
dedicat a la Santa Creu
i pintat per Pere Núñez
entre 1528 i 1530.
Aquest altar
tenia tres privilegis.
El testament sacramental,
la batalla jurada
i el jurament dels jueus.
La batalla jurada
feia referència
a l'obligació
que tenien els cavallers
abans de qualsevol
enfrontament
i que establia
que calia jurar
davant d'aquest altar
que no s'utilitzaria
bruixeria
per guanyar el desafiament.
L'altre jurament,
el jurament dels jueus,
establia que en un plet
entre un cristià i un jueu
el jueu havia de jurar
que diria sempre
i solemnament la veritat.
Es veu que el cristià
ja s'ho suposava
que diria sempre la veritat.
I l'altre privilegi
és el del testament sacramental
que potser sigui el més conegut
i que ha arribat
quasi bé fins als nostres dies.
Aquest privilegi
permetia que un barceloní
que es trobava lluny
de la ciutat de Barcelona
i estava en perill de mort
podia fer públiques
les seves últimes voluntats
davant de dos testimonis.
Aquest testament
es feia sense notari
però es dotava
de valor legal
si aquests dos testimonis
quan arribaven
a la ciutat de Barcelona
i abans que passés
mitjany de la mort del testador
anaven a jurar
davant de l'altar
de la capella de Sant Feliu
les darreres voluntats
del finat.
Segons sembla
el rei Pere II
l'any 1283
va renovar
els barcelonins
aquests privilegi
de poder fer
testaments sacramentals
només en aquesta capella
de la basílica
de Sant Just i Sant Pastor
un privilegi
que sembla que venia
dels temps de Carlemany.
Imaginem-nos doncs
tota la quantitat
de barcelonins
que fins al 1991
quan es va abolir
aquest dret
haguessin pogut
fer valer
les seves últimes
voluntats
estan lluny de casa.
Aquesta llei
semblava tan obsoleta
i fora de context
però es va fer servir
per última vegada
l'any 1989.
Dos anys més tard
el 30 de desembre
del 1991
es va abolir
i es va posar fi
a una tradició jurídica
de centenars d'anys.
La llei del testament
sacramental
era una llei singular
del procés
successori medieval
i encara que se'n feia
molt poc
encara que se'n feia
molt poc ús
en l'actualitat
era un privilegi
que els barcelonins
havien gaudit
durant segles
mentre es conquerien
la Mediterrània
o anaven a la guerra.
Un privilegi
del que en podien fer ús
quan estaven lluny de casa
sense notari
i a punt de morir.
I ara una cosa
una mica més recent.
El passat dissabte 6 d'abril
una bona colla
de persones de Sant Just
ens vam organitzar
per poder anar
a Sant Vicenç dels Horts
i acompanyar
a mossèn Antoni Roca
en la celebració
dels 50 anys
de la seva ordenació sacerdotal.
Va ser una cerimònia
molt bonica
encara que no tan bonica
com la que li vam preparar
nosaltres aquí a Sant Just
quan va fer 25 anys
de sacerdots
quan tots érem
molt més joves.
amb l'església plena
de gom a gom
allà a Sant Vicenç
hi havia tanta gent
i mira que aquella església
en deu fer tres
com la nostra
que fins i tot
van habilitar
la capella del Santíssim
amb unes pantalles
gegants
per poder donar
la possibilitat
a més gent
de seguir la cerimònia.
Va ser una eucaristia
llarga
molt llarga
però no es va fer
gens pesada.
A part dels seus familiars
hi havia amics
de totes les parròquies
per on havia passat
com nosaltres
i van venir sacerdots
de les parròquies
de l'Arcipestat
sacerdots amics d'ell
que havien tingut
una relació especial
els seminaristes
que havia tingut
d'ajudants
i com no podia ser
d'altra manera
va venir
un senyor
Joan Enric Vivés
amic del seminari
comprant d'estudis
que com sempre
va posar la nota simpàtica
d'aquella manera
com només ell
ho sap fer.
Al sortir
els llegants
de Sant Vicenç
van venir
a fer-li una balladeta
i després
a la pista
d'un polisportiu
es va organitzar
un sopar
que va acabar
amb una passada
de diapositives
que resumien
tota la seva vida.
Mossèn Anton
va néixer
a Corbera
de Llobregat
el 26 de novembre
de l'any
1947
on els seus pares
tenien una botiga
i un estanc
era el mitjà
de tres germans
i a punt de fer
13 anys
va entrar al seminari
menor de la Conreria
el van ordenar
sacerdot
a l'església
de Sant Baldiri
de Sant Boi
de Llobregat
el 7 d'abril
de 1974
diumenge
de Rams
en el full dominical
de Sant Vicenç
Mossèn Anton
ha anat escrivint
cada setmana
la història
de la seva vida
sacerdotal
que ell ha anomenat
pels camins del món
he seguit una crida
d'una manera
molt bonica
i planera
com si anés parlant
el lector
ell diu que no
però li ha sortit
molt bé
evidentment
ara jo
no us faré
un resum
de totes les seves vivències
i de les anècdotes
que explica
de les diferents parròquies
per on ha passat
però sí que em centraré
una mica
en l'escrit
que ha fet
de la seva estada
entre nosaltres
Mossèn Anton
va arribar a Sant Just
el dia 3 de febrer
de l'any 1991
i s'hi va estar
fins l'any 2000
7
explica
que Sant Just
per sort
no havia sofert
la immigració
desbordant
dels pobles
de l'entorn de Barcelona
i que era
un poble tranquil
tan tranquil
que el primer diumenge
que hi va ser
a la tarda
va anar a fer
un passeig
fins a l'Ateneu
i no va trobar
ningú
pel camí
semblava
un poble desert
després va anar
descobrint
que hi havia
molta activitat
i que es feien
moltes coses
les festes
de tardor
la festa major
Sant Just
està al carrer
i que recorda
d'una manera especial
la cavalcada
de Reis
on un any
li va tocar
de fer
de Rei Ros
durant aquesta estada
entre nosaltres
la parròquia
va organitzar
unes excursions
llargues
i es va anar
a Roma
a Terra Santa
a Grècia
a Lourdes
a Santiago
i fins i tot
vam participar
l'any jubilar
de Sant Just
i Sant Pastor
al Calà de Henares
on ens va rebre
el bisbe d'Alcalà
i vam signar
el llibre d'or
dels pelegrins jubilars
des de l'any 1997
fins al 2001
va conviure aquí
a la nostra parròquia
el llavors bisbe auxiliar
de Barcelona
Montsenyor
Joan Enric Vives
i l'església
de Sant Just
va ser una mica
com la catedral virtual
del Baix Llobregat
i la nostra rectoria
el Palau Episcopal
uns quants anys abans
que Sant Feliu
es convertís
en diòcesis
durant la seva estat
entre nosaltres
la parròquia
que havia quedat
com una mica morta
es va anar
omplint de gent
i es van fer moltes coses
es va recuperar
una mica
la tradició
de fer una catifa
de flors pel corpus
les rastolines de Nadal
les caramelles
del noi de Corbera
i després
de l'abella Pasqual
les rastolines de Nadal
les caramelles
del noi de Corbera
després de l'abella Pasqual
un grupet
d'uns 10 nens i nenes
li feien descolants
i sobretot
la reconstrucció
i recuperació
de l'orga parruquial
gràcies a les aportacions
voluntàries
d'entitats
empreses
i particulars
que un dia
van omplir
tot el teatre
del Liceu
en un concert
anomenat
la festa del cant
per l'orga d'un poble
i totes les corals
de Sant Just
hi van participar
per recaptar fons
per la construcció
de l'orga
la seva inauguració
va tenir lloc
el dia 19 de novembre
de l'any 2005
presidida
per Monsenyor
Enric Vivés
i amb la presència
del president
de la Generalitat
Josep Montilla
que llavors
era veí de Sant Just
sempre va ser un rector
proper
que li agradava
parlar amb la gent
i que al sortir de missa
s'estava allà fora
una bona estona
fent col·loqui
amb tothom
que va donar una volta
a la vida
de la nostra parròquia
un rector
un rector que sempre
recordarem
amb molta estima
i que moltes vegades
trobem a faltar
des d'aquí
Monsen
per molts anys
i
si ens voleu tornar a escoltar
ja ho sabeu
estarem en antena
el dissabte
a dos quarts de 12
del migdia
fins llavors
L'àdio d'Esvern
la ràdio de Sant Just
98.1
L'àdio d'Esvern
Camin' from the city
Walkin' to the door
I turn around
When I heard the sound
Of footsteps on the floor
Love just like addiction
Now I'm a hook on you
I need some time
To get it right
Your love gonna see me through
Can't stop now
Don't you know
I am never gonna let you go
Don't go
Don't go
Yeah
Baby make your mind up
Give me what you got
Fix me with your loving
Shut the door
Shut the door
And turn the lock
Hey God
Get the doctor
Doctor came too late
Another night
I feel alright
My love for you
You can't wait
Can't stop now
Don't you know
I am never gonna let you go
Don't go
Can't stop now
Don't you know
I am never gonna let you go
Don't go
Don't go
Don't go
Don't go
The end
The end
I am
Don't go
The end
Oh yeah
decre audible
Are you able to prepare me for吗
I am never gonna let you go
I am brains
I am never gonna let you go
Norman
I am never gonna let you go
I am never gonna let you go
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!