Herpes duplex, Hepatitas, Joker, Belegrino, Ecoli, Legionella, Joker.
Veus de la parròquia
programa d'informació i formació humana i cristiana de la parròquia dels Sants Just i Pastor de Sant Just d'Esverbo. A veus de la parròquia els reptes que afronta el Papa Francesc. A veus de la parròquia
Gracias a la vida que me ha dado tanto me dio dos luceros que cuando los abro perfecto distingo lo negro del blanco y en el alto cielo su fondo es
Amics oïdors de Raio d'Esvern, des de fa set programes estem discernint el blanc i el negre, això que ens deia la Mercedes Sosa, de les actituds, les paraules, el capteniment del papa Francesc.
Fa dos anys que el papa Francesc està en el soli de Roma i ja es pot veure, de fet es va notar des del primer dia pràcticament, quina és la línia que ha de portar en el seu pontificat. Concretament avui volem parlar de l'Església que té al seu cap, com el papa Francesc s'imagina l'Església, que és la societat de seguidors de Crist, en aquest segle XXI.
El programa d'avui l'han titulat, doncs, que Déu ens alliberi d'una església mundana, perquè amb aquestes paraules mateixes l'ha definit el bisbe de Roma. Ens acompanyen l'Inma Periques, ben trobada, Inma, hola. Hola, Lluís. I la Consola Morós. Bon dia. Són dues assídues a la ràdio i, sobretot, a la parroquia Sant Justes Bel.
Quina és la primera frase que volem posar sobre les zones d'aquesta emissora? Això que ha dit en francès Bergoglio. Que Déu ens alliberi d'una església mundana, sota vestidures espirituals. Aquesta mundanitat asfixiant es guareix assaborint l'aire pur de l'Esprit Sant.
No ens deixem ruar l'Evangeli. Bé, aquí hi ha diversos conceptes. Primer de tot, què deu entendre el Papa per Església Mundana? Què et sembla, Consol?
Home, la paraula mundana ve del món, diria, no? Llavors suposo que el papa potser veu que l'Església fins aleshores ha estat molt, per les coses, com molt superflues, no? O sigui, els diners, el plaer, la felicitat falsa, i ell, tot això és enganyós.
Llavors ell, per això es diu això, no? L'església mundana. Per mi que es refereix a això. Saps d'acord, Imma, que hi ha mundanitat a l'església actual? Sí, sí, jo crec que és una cosa que s'arrossega segurament des del Renaixement. Per exemple, les vestidures, que aquestes vestidures tenen
Dóna l'aspecte de diners, que és el que deia la consol, però a més de poder, no? I separen a la gent. Avui dia tots els mandataris i la gent més poderosa de la Terra van amb americana i corbata com tothom, no per exemple amb aquestes vestidures.
Després, el tema dels palaus, encara ara s'estan construint palaus pels bisbes o pels que han deixat de ser bisbes. És vergonyós, és vergonyós. Aleshores dius, bueno, aquesta gent han volgut escalar, han volgut escalar com a persones, no com a cristians a dins de l'Església.
per distingir-se i això, per tenir diners i poder. Suposo que hi ha altres aspectes que a mi ara potser se m'escapen, però... Segur que no és tota l'Església, segur que hi ha bona part... No, no, no. Les que tenim més directament a prop, a prop, a prop, no, però a Occident, a Europa, és així. A Sud-amèrica, doncs,
jo diria que hi ha molta gent molt més propera del poble pobre, tot i que hi ha també cada personatge, que Déu-n'hi-do, però diria...
que hi ha això, no? Un altre concepte que surt en aquesta primera fase del Papa és, anem directament, no ens deixem robar l'Evangeli. Potser l'Evangeli de Jesucrist s'ha posat en compte del servei dels pobres i el servei de l'alliberament personal, s'ha posat una mica com això, com un instrument de poder, com un instrument de riquesa. Com ho veieu, això?
Bé, perquè és clar, amb els anys, amb 2.000 anys, l'Església ha anat evolucionant d'una manera que jo diria que potser ha tingut clar èpoques millors o pitjors. Una d'aquestes, almenys jo tinc l'esperança que sigui de les millors.
però són lents aquests canvis perquè tota la gent que està allà entre què són tots els bisbes i els cardenals són gent ja molt gran no hi ha qui els faci canviar jo penso que això ha d'anar evolucionant amb gent jove que pugi ara penso jo i bueno, gràcies a que el Sant Pare
Penso que sí que té aquesta visió que vol una església que torni a l'arrel, que torni a l'Evangeli, i per això ell és com molt obert. Vull dir, això agrada, la gent agrada. En relació a l'Evangeli, aquesta doctrina...
novedosa de Jesucrist, d'estimar els teus enemics, d'ajudar els que més ho necessiten, de contemplar Déu com un ser ple de misericòrdia i no ple de regles i de directrius, el papa Bergoglio diu...
Cada vegada que intentem tornar a la font i recuperar la frescor de l'Evangeli, broten nous camins, mètodes creatius, d'altres formes d'expressió, signes més eloquents, paraules carregades de renovat significat pel món actual. En quin sentit ens sembla que l'Evangeli és fresc? Quina és aquesta novetat, aquesta tendresa que aporta l'Evangeli?
Jo crec que l'Evangeli l'havíem deixat una mica de banda i ens havíem carregat de tantes normes normatives escrits i encícliques i no sé quantes coses més, suposo que totes molt valuoses, però que d'alguna manera ens han amagat l'Evangeli...
No, l'Evangeli petitet. I, a més, en l'Església Catòlica, a diferència de la protestant, l'Evangeli ens havia de venir traduït i interpretat pels capellans. Nosaltres no...
ni la Bíblia, ni l'Evangeli, no era cosa de... No es fomentava la lectura. No, no, i jo crec que només borrar-ho tot i començar de nou amb l'Evangeli tan petitet, tan simple, tan senzill que ho pot entendre tothom, doncs ja refresquem molt. I aquí volia afegir una cosa, i és que el dic que sembla que l'Evangeli és fresc. Mira si és fresc,
que el Sant Pare ara aboga per la cura que han de tenir del medi ambient. És a dir, que poden sortir coses molt adequades al moment actual. El defensa del medi ambient i al revés, el negatiu, el pecat que cometen els que no el preserven i l'ataquen. Consol, és això? Sí, sí, jo també estic molt d'acord. L'Evangeli...
A veure, jo ja començo a ser gran, doncs no l'he descobert com aquell que diu fins fa pocs anys, perquè abans només el sentíem quan ens ho llegien a missa. Els meus temps en llatí el sentíem. Bueno, imagina't, i perquè encara teníem els missals que ens traduïen, però ja d'uns anys cap aquí, doncs bueno, ja del concili segon cap aquí, clar, també va canviar l'església, va canviar bastant.
Nosaltres hem vist aquest canvi que ja és bastant afavoridor, però l'Evangeli, per descomptat, si el llegeixes, fas amb persones que l'entenguin, que te l'interpretin, perquè també amb això cadascú també l'interpreta una mica a la seva manera, perquè encara n'hi ha persones que veuen l'Evangeli com literalment,
Tampoc és així. Llavors també quedes una mica sobtat quan hi ha persones que encara veuen o creuen el que posa allà exactament.
Això també costa i costarà que l'Evangeli s'interpreti com s'ha d'interpretar. Els protestants ho fan d'una manera i cada religió diu, és que això, eh? I penso que costa, ens ho han d'ensenyar, ens ho han d'ensenyar a interpretar l'Evangeli per viure-ho, per testimoniar-ho, perquè esclar, és que és així, l'Evangeli és per això.
per viure'l, no per saber-lo, com aquell que té una història. El conjunt de seguidors de Cris formen l'Església, per ell mateix iniciada i creada. Al respecte, el papa Francesc diu, tota la renovació de l'Església consisteix essencialment en l'augment de la fidelitat a la seva vocació.
Sense vida nova i autèntic esperit evangèlic, qualsevol estructura nova es corromp en poc temps. El Papa, doncs, ens parla de la vocació.
de la missió de l'Església. Com entenem això? Què és la vocació de l'Església? A què està cridada l'Església? Evangelitzar. Això penso que és el primer, no? I després, bueno, fer comunitats, que és el principal que feien, o sigui, el primer que feien els apòstols. Què feien? Quin és el manament que va donar Jesús?
Aneu pertot arreu i feu comunitats, clar, i evangelitzeu. I compartiu. Sí, i doneu testimoni. Clar, ells van ser els primers. Allò semblava potser que era més fàcil. Avui en dia hi ha tantíssima gent i tanta varietat de tot que és difícil. Sí, segurament també jugàvem més la vida abans, eh? Per les pròpies carences. En certs mons, per exemple, un món romà, ser cristià en les primeres dècades era un perill per la pròpia integritat física.
Com ho interprets tu? Jo li afegiria, i ella ja ho ha dit, però insistiria en que església vol dir comunitat, vol dir reunió. I crec que l'església el que ha de fer és acompanyar en el camí, en els creients, amb tots els seus moments forts i amb els seus moments de debilitat,
Jo crec que ha de ser maternal, ha de ser compassiva, ha d'entendre, ha de donar un escalf. Jo penso que aquest potser, per mi...
I després donar aquesta visió que a través de l'Evangeli tots plegats podem ser més feliços per atrevessar aquesta vida.
Em sembla que aquesta hauria de ser... Veig, em semblen a mi, segur que hi ha més coses que no... I també una església que no sigui excloient, no? Una església que sigui atractiva o oberta a les noves necessitats i a les noves característiques del món. El mateix full dominical d'aquesta setmana,
de les diòcesis de Barcelona, almenys o de Sant Feliu i Llobregat, portava unes altres paraules del papa Francesc, que diu no tanqueu aquesta porta, és a dir, no tanqueu la porta de l'Església. L'Església està en majúscula, vol dir que és l'Església societat, no el temple.
Si l'església es tanca en els mateixos que s'hi troben molt bé i que fan uns rites determinats és la decadència i aquesta decadència porta a la corrupció que deien en les frases anteriors Bé, anem endavant Diu el papa de Roma
Jesucrist també pot trencar els esquemes avorrits en els quals pertenem cloure'l i ens sorprèn amb la seva constant creativitat divina. Aquí hem dit repetidament que a l'Evangeli de frescor ara ens parlen de sorpreses, de trencar esquemes avorrits. Tenim algun exemple concret d'aquesta sorpresa que ens ofereix Crist?
Podem mostrar alguna cosa, dir-la aquí, posar-la... Jo crec que l'Evangeli és una sorpresa darrere de l'altra. I ja va ser una sorpresa en el moment en què es van produir els fets i la vida de Jesús. Doncs és una sorpresa que Jesús estigués més pendent dels pobres que dels rics.
És una sorpresa que Jesús, va ser una sorpresa malmirada, que Jesús, per exemple, es deixés perfumar i rentar els peus per una dona de mala vida. Va ser una sorpresa que, en comptes de...
de pujar a dalt d'un cavall i fer una gran presentació pública, anés amb un borret a entrar a Jerusalem. Jo penso que anava de sorpresa en sorpresa. Vull dir que aquella gent anava de sorpresa en sorpresa amb aquesta persona.
Sí, jo continuament penso que... Què ens diu a nosaltres tot això? Doncs l'Església penso que hauria de ser més oberta al sexe, per exemple, amb el sexe femení. Donar-li més poder, entre cometes, que no n'ha de tenir de poder, però més presència, o més paper, o més responsabilitat. Perquè es tanca molt de cara a la dona.
I Jesús, fixa't tu, precisament va ser el primer que va trencar amb la dona adulta ara mateix, sabem l'Evangeli d'ella, no?, que tots van anar marxant perquè quan va dir el primer que...
que li vulgui tirar la pedra i que la tiri, i vam veure que ells eren pecadors pitjors que ella potser, no?, quan s'ha marxat el més velló. O sigui, que a partir dels evangelis de la vida de Jesús ja la dona va tenir la presència d'aquell, com tu dius, Maria Magdalena, doncs també era una dona pecadora,
Suposo que els homes, però encara avui en dia van molt a poc a poc. Va molt a poc a poc, l'Església. Per això la gent espera que el món civil ha canviat en molts aspectes i l'Església no tants, penso.
Bé, aquest Evangeli, aquesta riquesa, aquesta sorpresa, aquesta novetat, és la que, si el llegim, si el pensem, si el vivim, ens arribarà de part de Cris. Ara bé, diu el Francesc, l'amenaça més gran és el gris pragmatisme de la vida quotidiana. La fe es va desgastant i degenerant amb masquinesa.
Es desenvolupa la psicologia de la tomba, que a poc a poc converteix els cristians en mòmies de museu.
No ens deixem robar l'alegria d'anunciar l'Evangeli. És a dir, ens parla que, no sé si a través del tancament o del pragmatisme, anem cap a una tomba, anem cap a un lloc tancat. I podem convertir-nos en mòmies de museu. Són paraules prou dures. Sembla que Jesucrist quan expulsava els mercaders del temple.
Bueno, deu haver de tot, no? Hi ha de tot. Hi ha gent que no són per descomptat, però ell en general ho deu veure així. Té una mica de mania, d'obsessió, correcta, lícita. Les manies són poques, clares i conegudes, s'han d'acceptar. En què els cristians som tristos i ho vol bandejar absolutament.
el papa actual es parla de l'alegria d'anunciar l'evangeli tot i que és una tasca dura però també es parla que no tinguem aquesta cara de pomes agres o avinegrada sinó que anem pel món amb un cert esperit alegre esteu d'acord amb això?
Bé, perquè jo penso que, o sigui, l'Església ja des de fa molts anys la gent la veu a vegades com una càrrega, no? Abans ja saps el pecat, ara això també ha canviat una mica, o la gent s'ho ha anat canviant pel seu gust, però vull dir, tot era pecat, no podies fer res, no sé què, no sé quant, vull dir, això era per estar trist, perquè...
i des de l'alliberament de la salvació d'Amèrica diguéssim o sigui el casal d'àliga tots aquests bisbes més propers a nosaltres, aquests són els que han fet l'alliberament de tot això i diuen no, home no, això no pot ser així ha de ser diferent no podem estar igual llavors penso que aquesta alegria és la que ens falta és la que ens falta
Jo insisteixo en el que estàs dient tu. El Leonard Boff, per exemple, quan parla del cel, diu, a veure, aquí hem de lluitar perquè el cel sigui a la terra després.
Millor, no? Però per començar hem de mirar que tots tinguem la màxima felicitat aquí. Ella es referia sobretot als pobres que van molt afeixugats en poder tirar endavant, no?
Una mica estan predicant això. I si a sobre diuen que tot allò és pecat, posem, encara els afaixugues més. Ens falta una mica la lliberació que veus que l'Evangeli no és una llosa, sinó que t'alliberes, precisament. Has de buscar la veritat i la llibertat. Jesús ho diu, no? El meu jou és suau, la meva càrrega és lleugera. És veritat.
i es carrega els fariseus per això perquè carreguen de normes i de problemes sempre dic a catequesi a vegades els pares em pregunten què els ensenyes jo només tinc una finalitat una finalitat que entenguin els nens
que Jesús el que vol és que ens estimem tots i ens respectem. Si fem això, com diu Sant Pau, podràs fer el que vulguis. Perquè, efectivament, si tu t'estimes i et respectes, ni mataràs, ni robaràs, ni diràs coses malament, ni m'entens...
Llavors vull dir, és clar, nosaltres no en tenim tants demanaments com els fariseus o com els avui dia encara els jueus, però per coses que a vegades dius, home, això tampoc no diem que és pecat. Hi ha coses malfetes, però no són pecats. Hem de mirar de... Deixeu-me dir encara una altra cita del bisbe de Roma.
on sembla que tot ha mort, pertot arreu tornen a aparèixer brots d'una força sense atur. Veritat que moltes vegades sembla que Déu no existís, veiem injustícies, maldats, indiferències i crueltats que no cedeixen. Però també és cert que enmig de la foscor comença a brotar quelcom nou, torna a aparèixer la vida. Cada dia reneix la bellesa que ressuscita, transformada, a través de les tempestes de la història.
Mira, potser sí que el Papa és més optimista, però jo veig tanta desgràcia en el món, tanta, tanta, que realment costa de veure canvis. Per això estem tristos. Per exemple, l'accident aèri. Per això estem tristos. I totes les persecucions ara en el món àrab, la gent que ha de marxar de casa és...
Potser és que ara ho sabem més de prop pels medis de comunicació i tot això, i abans passava igual, però hi ha tantes penalitats. Enmig d'això hi ha bruts vers, hi ha esperança, hi ha presència de Déu,
és a dir, no és per evitar accidents no és per evitar la pena de la gent que ha perdut algun cert però és a dir, Déu està al costat Déu et conforta ell també ho ha passat
Sí, a vegades potser voldríem un Déu que ens ho solucionés tot. I això, a mesura que tu vas llegint els evangelis, vas veient que ell mateix et diu que no, que no, perquè ell, com tu ho has dit, va ser el primer, ell i Maria, la seva mare, que van passar per la creu. I en aquest món, jo sempre ho dic, a veure, totes les transgràcies que passen,
la majoria és per culpa de l'home, de la persona que no respecta la naturalesa, de la persona que no respecta l'altre, la persona que, a veure, per ideals que tenen, doncs passa i fan el que fan, no per culpa de Déu. Això jo ho tinc clar. Llavors, ens ha fet lliures, i aquesta llibertat, a vegades, a l'home, doncs no... Ens ha fet lliures no per triar entre el bé i el mal, sinó...
Per fer-ho bé, tot podem fer-ho mal. Sí, això mateix. Bé, en algun moment d'aquesta conversa ha sorgit les primeres comunitats cristianes, les que tenien més a prop, des de referències directes a altres que els explicaven, l'acció de Jesucrist i com elles mateixes es reunien per trobar Jesucrist, per celebrar Eucaristia, etcètera.
Les lectures d'aquests dies de Pasqua en l'Església Catòlica es refereixen a les primeres comunitats al primers temps. Jo demanaria a una de vosaltres que volgués llegir la primera lectura del diumenge passat a l'Església de Sant Just, per exemple. És dels actes dels apòstols. Diu, la multitud dels creients...
Tenia un sol cor i una sol ànima, i cap d'ells no considerava com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots. Amb gran poder, els apòstols donaven testimoni de la resurrecció de Jesús, el Senyor, i la gràcia bondosa de Déu actuava en ells.
Ningú d'entre ells no vivia en la indigència, perquè tots els que eren propietaris de terres o de cases les venien. Portaven el producte de la venda i els dipositaven als peus dels apòstols. Després era distribuït segons les necessitats de cadascú.
Imma, una mica utòpic això actualment? No, jo ho estava pensant i pensava que precisament nosaltres tenim un poble petit i això potser hauríem de mirar de fomentar-ho perquè és més fàcil aquí que en altres llocs però clar, formem part d'una comunitat una comunitat mundial que és una cosa
molt molt gran i a vegades li estan passant unes gràcies horribles no ben bé aquí a casa nostra sinó més lluny i dius jo què puc fer-hi i en aquest sentit jo penso que penso i jo ho faig
que jo reso per aquestes persones, inclús per coses que ja han passat. Per exemple, jo ara estic estudiant molt tot el tema dels jueus i tot això, de la Shoah, i a vegades penso, el meu pensament i el meu afecte per aquestes persones...
segur que alguna petita llumeta els hi podia donar, encara que no tinguin res a veure amb el temps que va succeir. És a dir que jo crec que la pregària ens uneix més enllà de fronteres del temps i de l'espai, vaja. Bé, ens hem deixat alguna cosa per comentar sobre aquest tema de Déu ens alliberi d'una església mundana. Voleu afegir alguna cosa més abans d'acabar el programa?
Jo crec que sempre clavem les culpes dels bisbes i tota aquesta gent, però nosaltres també hauríem de mirar de fer l'església menys mundana. Per exemple, tu deies, a vegades els sacraments com és el bateig, les primeres comunions, les bodes, són coses que són festes més mundanes que religioses, però potser hem de pensar que
que és una forma que així i tot s'acostin a l'Església per fer una celebració. És a dir, que hem d'ajuntar l'alegria d'una festa familiar amb la part més litúrgica i això, que una cosa...
no ofegui l'altre, però que les dues tinguin sentit, perquè realment les festes familiars són festes i les hem de potenciar tant com puguem. Jo, a vegades, l'Església encara demana massa a la gent que s'han de preparar, per exemple, pel casament, quan ja són adults, i s'han de batejar. Jo aquest punt l'he tocat fa uns dies i me sap greu.
una parella que es vol casar i, per exemple, que hagi de passar un curset de dos anys, ho veig excessiu, molt excessiu. Caldria mirar aquest cas concret, no tenim temps ara. Amics oïdors, us agraïm haver estat restat a la sintonia de Ràdio Esvern per veure-vos la parròquia, com agraïm a l'Imma, a la Consol, a Carles que està a les vies de so. Ens acomiadem fins dissabte a dos quarts d'onze del matí. Adeu-siau. Adeu-siau, adeus.
La ràdio d'Esvern, la ràdio de Sant Just, 98.2.
60 i més.