Fins demà!
Veus de la parròquia, programa d'informació i història.
Els darrers mesos s'ha estat parlant molt sobre les immatriculacions que ha fet l'Església Catòlica al Registre de la Propietat
i voldria fer la meva humil aportació intentant explicar-vos com ha anat tot això per tal que pugueu fer una opinió pròpia sobre aquest tema.
Primer de tot, vull agrair tota la informació i els YouTubes que m'ha passat mossèn Xavier,
on he tret molta informació.
I també he tret informació de la lectura dels documents de la Conferència Episcopal Espanyola,
de la Conferència Episcopal Terraconense, del doctor Matabosc i de l'Arcabisbe d'Urgell de tan grata memòria per tots nosaltres.
Què significa immatriculació?
Aquesta paraula tan estranya que no havíem sentit mai.
Doncs, una immatriculació és inscriure per primera vegada al Registre de la Propietat una finca,
la qual cosa demostra que aquesta finca és teva i et dona una seguretat jurídica per poder-la vendre, llogar, hipotecar, deixar-la en herència.
I per poder inscriure aquesta finca és necessari que ningú l'hagi registrat abans.
Fins l'any 1861 no hi havia registre de la propietat i tampoc hi havia escriptures de propietat,
però l'Església no pot inscriure aquestes propietats al registre, no li està permès.
Està com prohibit, però ningú en fa massa cas,
perquè tothom t'hi ha assumit que els temples, les catedrals, els cementiris perruquials són de l'Església des de sempre.
Però, a partir de l'any 1998, les coses canvien durant el segon govern de Josep Maria Aznar
i es considera llavors inconstitucional aquesta prohibició
i es dona permís perquè l'Església catòlica i altres institucions civils
puguin inscriure al Registre de la Propietat els seus béns.
Per inscriure una finca al Registre de la Propietat,
cal demostrar amb un document que ets el propietari d'aquesta finca.
Però l'Església no tenia cap document de propietat.
No hi ha cap document que, per exemple, digui que la Catedral de Barcelona fos de l'Església catòlica.
Però l'Església va poder inscriure aquests béns al seu nom
presentant un certificat i alegant que aquests llocs de culte són de la seva propietat, des de sempre.
I això es va poder anar fent fins l'any 2015,
quan el sistema d'immatriculació per certificat va quedar sense efecte
i a partir de llavors ja es va servir el sistema convencional que segueix tothom amb un document.
Els bisbats no anaven alegrament al Registre de la Propietat a registrar.
Es basaven en uns llibres on s'havien inscrit tot de coses que li pertanyien
després de la desamortització de Mendizábal de l'any 1835.
Mendizábal va ser un ministre de l'època reformista
que va fer una llei per la qual totes les ordres religioses van perdre tots els seus béns.
Hi va haver un gran trasbals de propietats
i ja no se sabia de qui era cada cosa.
Llavors l'Església va fer uns llibres on va inscriure tot allò que era seu.
Era com un registre i l'any 1861 aquest registre ja estava fet.
Llavors es considerava que tots els béns inscrits en aquests llibres
estan reconeguts per l'Estat com béns propietat de l'Església.
Que quedi clar, eh?
Dic béns propietat de l'Església, no d'un rector o d'una parròquia o d'un bisbà.
Ells només són els administradors d'uns béns que estan a disposició dels fidels.
A més a més, els bisbats estaven assessorats per tècnics del cadastre i registradors de la propietat.
Fins aquí tot clar, eh?
Tenien aquest assessorament i l'Església va poder demostrar-ho
inscrivint en el registre de la propietat tots els béns que tenia des del temps ancestral.
L'any 2017, el Govern va enviar al Congrés dels Diputats un llistat de tots els béns immatriculats
per part de l'Església catòlica durant el període de 1989 a 2015.
En aquest llistat hi ha 34.976 béns i la Conferència Episcopal els ha puntejat per veure si hi havia algun error.
Cara Diòcesis ha estudiat un per un aquests béns i ha verificat tots els processos d'immatriculació.
I el resultat ha sigut que 32.401 inscripcions són correctes,
però s'han trobat 2.575 errors o incidències de diferents classes en les inscripcions al registre de la propietat.
El tipus més freqüent d'incidència són béns que estan inscrits a nom de l'Església,
però que són propietat de comunitats de religioses o d'altres confessions,
tipus evangèliques o jueves, per exemple.
béns que tenen inscripcions duplicades,
béns que ens van inscriure al registre abans de 1998,
béns que consten el llistat presentat pel govern,
però que no consten el llistat dels bisbats,
béns que ja no són de l'Església perquè han sigut expropiats, derroïts, regalats a un ajuntament,
i béns que no es van immatricular pel procediment de la certificació,
sinó pel procediment normal, presentant un document de compra-venta, d'herència,
o de donació.
L'Església sap, perquè no li consta, que aquests béns no són seus i que són d'altres propietaris,
i, evidentment, no els vol, i li agradaria que això fos rectificat,
encara que això no és tan fàcil.
Ara, si posem a coses concretes, podem dir que a la diòcesi de Sant Feliu de Llobregat
s'han trobat 28 incidències.
Són béns que són propietats d'altres, o que no s'han pogut identificar correctament i no se saben on estan,
o béns que s'han adquirit o han estat registrats abans de 1998.
Escoltant les paraules del doctor Matabosc, a la diòcesi de Barcelona s'han immatriculat 50 immobles,
només.
Edificis tan emblemàtics com la catedral, l'Església de Sant Miquel del Port de la Barceloneta,
la de Sant Joan de Gràcia, la de Santa Eulàlia de Pilapiscina,
que no estaven apuntats al registre a nom de ningú.
Van ser molt curosos per no immatricular i posar a nom seu cap bé que no figurés al cadastre.
I no van inscriure cap plaça, cap terreny sense edificar, cap carrer o antic cementiri,
que han sigut els casos que han organitzat més problemica en altres diòcesis.
Han immatriculat 54 immobles, només, quan la ciutat de Barcelona té més de 1.000 llocs de culte.
54 sobre 1.000 és una cosa molt petita.
Per acabar, m'agradaria dir-vos les respostes que va donar monseñor Joan Enric Vivés,
amic personal i conegut de molts nosaltres,
quan li van dir que la seva diòcesi d'Urgell era la que havia immatriculat més béns.
I ell va dir que era perquè la diòcesi d'Urgell és una diòcesi molt gran,
amb molta zona rural, on hi ha moltes capelles, temples, ermites, cementiris perruquials
i fins i tot terrenys i boscos, i que és injust que es vulguin maximalitzar les coses.
I ara, això és un comentari meu, ja sabeu que els periodistes a vegades tenen una pluma molt esmolada.
Ara continuo amb l'explicació de monseñor Joan Enric,
perquè l'Església Catòlica, diu, ha treballat molt pel patrimoni,
pels edificis, que ha mantingut i ha restaurat durant molts i molts segles,
i ha posat els seus treballs, les seves obres d'art,
i que són llocs per un ús particular i pel públic en general,
que creu que a la seva diòcesi hi ha molta bona relació amb els ajuntaments,
i que si hi ha hagut algun privat que ha tingut algun problema,
s'estudiarà i es posarà d'acord amb nosaltres.
I a mi tot això em consta, a mi com a persona em consta,
aquest interès de monseñor Joan Enric,
només cal recordar l'interès del bisbeth d'Urgell
perquè el Sant Pare donés els títols de basílica
als santuaris de Meritxell, de Núria i del Sant Crist de Balaguer.
La segona part de l'apartat d'informacions tractarà sobre el sínode.
Sí, avui anem per les paraules difícils.
Primer, immatriculació, ara, sínode.
Sínode és una paraula d'origen grec
i està formada per la partícula sin, que vol dir junts,
i pel nom odos, que vol dir camí.
O sigui que es podia traduir d'una manera fàcil per caminar junts.
El sínode és una mena d'institució que es va crear
a l'acabar el Concili Vaticà II per desig dels propis bisbes
per tal de mantenir viva l'experiència viscuda
durant els anys del concili.
De fet, és un dels organismes que ajuda el papa
en la seva tasca de magisteri i govern.
És com un mini-concili d'uns 200-300 bisbes
que es reuneixen amb el papa
en una espècie de fòrum de trobada i reflexió.
És una reunió consultiva, que no té cap capacitat de decisió,
però que resulta fonamental per entendre millor
tots els temes que es plantegen.
Al final del sínode es redacta un document
que, a prèvia votació, dona al papa una sèrie de propostes
i així tots els bisbes del món participen en el govern de l'Església.
Els participants del sínode són elegits
per les conferències episcopals de cada país,
encara que n'hi ha alguns que són elegits directament pel papa.
No tots són bisbes,
doncs també hi ha membres d'altres confessions cristianes,
laics, experts en diferents temes i oients.
Aquest sínode, que s'està preparant ara,
és diferent perquè el papa vol que s'escolti els fidels
des de tots els nivells,
de totes les parròquies, de totes les diòcesis,
abans de prendre qualsevol decisió important.
Parlarem una mica de la història dels sínodes,
perquè de reunions de bisbes n'hi ha hagut moltes al llarg de la història.
Ja Sant Isidor de Sevilla, que va viure fa més de 1.400 anys,
fa una pregària perquè es digui al començar una reunió de bisbes,
pregària que es continua resant avui en dia
en l'opertura d'un nou sínode.
El sínode, com ja hem dit una miqueta,
va ser creat pel papa Pau VI després del Concili Vaticà II l'any 1965,
per fer reunions periòdiques d'alguns bisbes
en representació de tot el món catòlic.
Se n'han celebrat 29, aquest serà el número 30,
i el papa Francesc ja n'ha convocat 5.
Als primers sínodes hi havia molt poc debat, només hi havia discursos.
Benet XVI va introduir un petit debat a la reunió final,
i el papa Francesc va anar augmentant el temps dels debats fins ara,
que vol partir de zero perquè hi hagi un debat des del primer moment.
Hi ha diferents tipus de sínodes,
ordinaris, extraordinaris i especials.
Els sínodes ordinaris tracten de temes d'interès per tota l'Església,
temes com podrien ser fe, educació, feina dels bisbes, evangelització,
i se'n fa un cada tres anys.
Extraordinaris, sínodes extraordinaris que tracten d'assumptes urgents.
I sínodes especials.
Són els que només participen bisbes d'alguna zona geogràfica
per estudiar temes que només afecten aquella zona,
que pot ser un país, una regió, un continent...
Aquest sínode número 30 serà una mica diferent,
doncs el papa ha dissenyat una fórmula molt novedosa.
No hi haurà solament una assemblea a Roma,
sinó que serà un camí que durarà dos anys.
Per això es diu Sínode 2021-2023.
La gran novetat d'aquest Sínode, a més a més de la participació del papa i dels bisbes,
és que s'involucra a tot el conjunt dels batejats.
El papa vol que hi participi tota l'Església universal
i que caminin junts laics, pastors i el bisbe de Roma,
que ja sabeu que és el papa.
Durant el 2021-2022 s'està fent la fase de preparació
on participen milions de persones.
I tot el que en surti d'aquesta fase ho portaran a Roma,
a la reunió final, on hi participaran entre 200-300 bisbes
escollits per les conferències episcopals.
Suposem que la conferència episcopal espanyola n'hi podrà enviar quatre.
Aquest Sínode s'estructura en tres fases.
Fase diòcesana, entre octubre de 2021 i abril de 2022,
ara sembla que s'allegarà fins al 15 d'agost del 22,
on cada diòcesi, a partir de les respostes d'un qüestionari
que han treballat a les diferents parròquies,
treuen unes conclusions que el bisbe portarà a la conferència episcopal.
I cada conferència episcopal recopilarà totes les aportacions
i redactarà un document que enviarà a Roma abans del mes de setembre.
A la diòcesi de Sant Feliu de Llobregat,
la comissió diòcesana del Sínode està formada per tres sacerdots,
mossèn Josep Maria Domènech, mossèn Joan Penafiel
i mossèn Daniel Palau, ben conegut de tots nosaltres.
I tres laics, Glòria Vendrell, Francisco Inarejos
i Miquel Àngel Parejo de la parròquia de Santa Magdalena d'Esplugues,
que el diumenge dia 6 va venir a Sant Just a fer-nos una explicació detallada.
En aquesta fase diòcesana, les esglésies particulars, diem-ne parròquies,
i altres entitats eclesials, aquí és Sant Just, Nostra Dona i Justícia i Pau,
reflexionen i opinen sobre el document que al final s'enviarà a la Conferència Episcopal
i després a Roma.
Després hi ha la fase continental, que anirà de setembre a març,
o sigui, setembre 2022 fins març de 2023,
i l'objectiu és que les esglésies, a nivell continental o regional,
dialoguin sobre les aportacions que han fet les esglésies particulars
de les diferents conferències episcopals.
Se celebraran set assemblees, pràcticament una per continent,
seran les d'Àfrica, Oceania, Àsia, Orient Mitjà, Europa,
Amèrica Llatina i Amèrica del Nord,
i redactaran un document que tindran que enviar a Roma abans del març del 2023.
En aquestes assemblees hi participaran bisbes i també altres persones.
I després la tercera fase, que serà la de l'Església Universal,
que se celebrarà a Roma a l'octubre del 2023,
on es posaran en comú tots els documents aportats per les assemblees.
A les defents parroctes s'han fet grups de treball
per tal de poder contestar unes qüestions que s'han proposat.
El Papa ha proposat aquestes qüestions.
Una és, vivim a la nostra parròquia el fet de caminar junts?
Quines realitats o fets ens ajuden a sentir que caminem junts?
Quines realitats o fets ens destorben per caminar junts?
Un altre groc bloc de preguntes és, més a nivell personal,
quines passes puc fer jo per créixer en comunió amb els qui caminen junts, amb mi?
I una altra pregunta és a nivell de parròquia.
Hi hauria una iniciativa o proposta a la nostra parròquia
que ens pogués ajudar a créixer en aquesta manera de caminar junts?
Cada parròquia, aquestes reunions les fa a la seva manera,
en diferents grups, horaris, situacions, perquè són realitats molt diferents.
No és el mateix una parròquia aquí a Espanya que a la Xina o al Líban.
Però el més important és enviar les conclusions i els resultats al Consell Pastoral,
que s'ocuparà de portar-los als bisbes,
els bisbes els portaran a la conferència episcopal
i després arribarà a Roma a la fase final del 2023.
Així hi haurà una representació des de la base,
que és, en definitiva, el que li interessa al papa francès.
Avui, a la secció d'Història, us parlaré del magnífic retaule renaixentista
que va presidir durant més de 300 anys la nostra església
i que va ser destruït per l'incendi revolucionari de l'any 1936.
El temple, tal com el coneixem ara,
el va fer pintar per primera vegada d'aquest color clar
mossèn Ramon Graner als anys 60.
Abans estava pintat d'uns colors ocres i daurats,
i a l'altar major hi havia, a cada pany de paret,
el símbol d'un evangelista.
I a dalt de tot hi havia una cenefa amb unes lletres
on a la part central s'hi podia llegir
Justum et pastorem coronavit.
Potser molts de vosaltres recordareu
que hi havia penjat un bonic baldequí de color verdós
amb uns marlets daurats, dues llànties a cada costat
i unes cenefes amb puntets daurats, vermells i negres.
Aquest baldequí es va posar en època de mossèn Antonino l'any 1947.
Però mossèn a l'Airac el va fer despenjar i va ser una pena
perquè donava molta elegància a l'altar.
Un dia, ja fa anys, en va dir en Romagosa que encara corria per les golfes de la rectoria.
No sé si encara hi és.
Però el que sí que ningú recorda, perquè ja no en queda ningú que l'hagi vist,
és el magnífic retaule renaixentista
que va presidir durant més de 300 anys l'altar major del nostre temple.
Un retaule que, segons mossèn Antonino,
era el millor i més valuós ornament artístic del temple parruquial.
La construcció i decoració d'aquest retaule va passar moltes vicissituds.
Es va comprar el 25 d'octubre de 17579
i fins l'any 1606, o sigui, 27 anys després,
no va quedar enllestit del tot.
Encara que per una obra d'aquesta categoria,
quan les coses anaven d'una altra manera, el temps no comptava.
I com és que Sant Just es va poder permetre de comprar un retaule tan valuós?
Doncs perquè a final del segle XVI hi va haver un període de gran bonança econòmica,
es van derrocar l'Església i entre 1570 i 1572
es construeix una església nova, que és aquesta que tenim ara.
Era una església molt més gran i espaiosa del que necessitava la feligresia de Sant Just de l'època.
I, esclar, una església tan maca es mereixia un bon retaule.
Aquest retaule estava destinat a l'església de Palamós
i havia estat esculpit per Joan Forner, un escultor reconegut.
Havia fet també el retaule de Mataró i el retaule de Vilanova de Covelles.
El retaule, com us he dit, estava a Palamós i es va portar aquí,
suposo, per via marítima fins a Barcelona i després a Sant Just.
I es va haver d'adaptar a les mides del seu nou emplaçament,
adaptació que va fer l'escultor Pere Roig.
Joan Forner va fer, utilitzant la fusta d'un xiprer de la rectoria,
les imatges de Sant Just i Sant Pastor.
Era un retaule molt ben treballat, però no estava pintat.
I es va contractar al pintor d'Auraró, Pere Camps, per pintar-lo.
Llavors els pintors no tenien residència fixa
i es desplaçaven amb la seva família al lloc on tenien que treballar.
Pere Camps va citar el contracte que acabaria la feina en dos anys
i que a la parròquia li proporcionaria casa franca
i el material pictòric que necessités per treballar.
Li van fer una descripció de les escenes i els sants
que volien que pintés, es van desmuntar les taules
i es van portar algunes a casa seva perquè anés pintant.
Però van passar vuit anys i pràcticament no havia fet res.
Hi van haver discussions i al final,
quan només faltaven quatre taules per pintar,
el senyor bisbe li va dir que si al cap de dos mesos no l'acabava,
no és que donarien la feina a un altre pintor, no,
sinó és que a ell les comunicarien.
Es deuria espantar i llavors ho va fer molt de pressa
perquè al retaule s'apreciava molt la diferència de qualitat
de les primeres pintures i de les últimes.
Era d'estil renaixement, de fusta pintada i dorada, com ja us he dit,
i les taules anaven de dalt a baix del presbiteri
i de cantó a cantó d'apsis, o sigui, tapava tota la paret.
A la franja de dalt hi havia una escena de la crucifixió,
com ja era costum en època gòtica, i dos evangelistes a cada costat.
I a la franja de baix de tot, o sigui, sobre el sòcul,
hi havia dues portes que representaven una Sant Pere i l'altra Sant Pau.
Eren d'un valor notabilíssim.
Entre el sòcul i la franja de dalt hi havia tres pisos o regles
de dues taules per costat,
perquè al mig hi havia una fornícola amb les imatges de Sant Just i Sant Pastor.
Aquesta fornícola és el lloc d'honor de l'altar.
És on s'hi col·loquen els sants titulars de la parròquia.
Per nosaltres, Sant Just i Sant Pastor.
I ara anomenaré les franges.
Ja us he dit, l'altar tenia cinc línies de pisos.
El pis de baix de tot, les portes, amb Sant Pere i Sant Pau.
El pis de dalt de tot, la crucifixió i els quatre evangelistes.
El pis número dos, començant per baix,
unes escenes que representaven la passió de Jesús,
i eren també molt notables.
El tercer rengle, escenes del martiri de Sant Just i Sant Pastor,
que ja eren d'un mèrit bastant escàs.
I les del pis número quatre, les últimes que s'havien fet,
era impossible de precisar el que ens representaven
i no tenien cap valor.
Aquesta diferència de qualitat pot ser per dues coses.
Primer, que el pintor Pere Camps coneixia molt bé el seu ofici.
Quan va començar, tenia moltes ganes de demostrar la seva vàlua.
Però després va anar perdent interès i donant excuses
que si la casa que li dava no li agradava,
que si no tenia prou diners per comprar pintura.
I al final, el ser amenaçat pel bisbe amb l'excomunió,
va acabar ràpidament pintant d'una manera grullera.
I l'altra possibilitat és que van fer una restauració molt desafortunada l'any 1884
i podria ser que s'haguessin malmès aquestes pintures.
Perquè us pugueu imaginar el valor que tenia aquest retaule,
el rector Alonso de Castilla, un dia us parlaré d'aquest rector,
l'any 1802 va aconseguir que l'altar fos declarat altar privilegiat,
o sigui, ara en diríem bé d'interès cultural.
L'any 1825 es va fer una gran restauració,
es va treure la fornícula aquella que hi havia
i se'n va fer una de més grossa,
posant-hi unes imatges molt lletges de Sant Just i Sant Pastor.
L'any 1884 es va fer una altra restauració,
aquesta que va ser tan desafortunada,
perquè els prohoms de llavors eren molt garrepes,
i suposem que és la que va malmetre les taules.
L'any 1918 es va papimentar l'altar major,
aquí ja estem en època de mossèn Antonino,
van retirar la taula, es va fer un sagrari nou,
i finalment l'any 1927 es va col·locar,
retirant tota la fornícula,
un bellíssim grup escultòric de Sant Just i Sant Pastor,
fet per l'escultor Josep Tenes,
germà de mossèn Antonino,
que ja us vaig parlar com era en un programa anterior.
Malauradament, el juliol de 1936,
tot va ser destruït per l'incendi revolucionari
que va sofrir, com tants altres temples de Catalunya,
la nostra església barruquial,
on es van perdre dues obres valuosíssimes
que ja mai més tornarem a tenir.
De totes maneres, d'aquest altar,
en tenim unes fotografies no gaire bones,
en blanc i negre, esclar,
que estan impreses al llibre de les notes històriques
de mossèn Antonino,
i a la miscel·lània número 16 del Centre d'Estudis Sant Justens,
on hi ha una gran descripció de tots els avatars
que va sofrir el retaule,
feta per en David Guasch.
I ja sabeu, si ens voleu tornar a escoltar,
podeu sintonitzar Ràdio d'Esvern
el proper dissabte a dos quarts de dotze del migdia.
Fins llavors.
Fins llavors.
Fins llavors.
Fins llavors.
Fins llavors.
Fins llavors.
Fins llavors.
Fins llavors.
Fins llavors.
Fins llavors.
Fins llavors.
Fins llavors.
Fins llavors.
Fins llavors.