Atenció i pareu bé les orelles, no les ulleres, les orelles, perquè la Corigiu ve aquí disposada a explicar una història. I vosaltres, avui no aniré tant de pressa perquè a vegades em pot la impaciència i dic, veritat, mentida, no. Us deixarem per reflexionar uns minuts. Uns segons. Un minuts no cal. Un minut, home. Bueno, va, un minut, vinga, va. No siguis així.
I després ens direu si el que ens explica és veritat o no. Així que, endavant, molt bon dia. Bon dia, bon dia, bon dia. I avui us en porto dos. Dos noticions us porto avui. Perquè és que, de veritat, que llegeixes coses a vegades que jo al·lucino.
A veure, heu sentit a parlar del cementiri d'elefants, no? Sí. Que quan un elefant és molt vellet, deixa anar la manada i se'n van, i tots van... Al mateix lloc. Al mateix lloc a morir. A les pel·lis surt. Sí. El rei León surt. Doncs resulta que a Irlanda...
Hi havia, bueno, és que això no sé si fa uns mesos o fa un parell d'anys, no és una cosa recent, però bueno, un xic, un tal Conor O'Brien, que vivia a Cork, que tenia una falera malaltissa en tot el tema aquest de paquiderms i d'elefants i coses així, no? Total, que un dia es va liar la manta al cap i va dir, me'n vaig a Zimbabue perquè vull trobar l'últim,
cementiri d'elefants, perquè clar, ara ja pràcticament els elefants estan en reserves, no? Vull dir, no... Però ell tenia l'obsessió aquesta de buscar l'últim cementiri d'elefants, que durant el segle XIX hi va haver un munt d'expedicions que va buscar en aquests llocs, perquè clar, la gent volia els ullals, clar, el morfil, vull dir, anaven per això, no? I no ho sé si mai... Suposo que els devien arribar a trobar perquè si no, no...
Si no, no sabríem... No tenien constància, és veritat. Exacte. Bueno, el cas és que aquest xic volia trobar l'últim, i ell agafa, se'n va anar cap a Zimbabue, que a Zimbabue hi ha un parc natural, que és el parc nacional de Wangue, que són gairebé 15.000 quilòmetres quadrats, ojo, és una reserva natural, una reserva d'animals molt, molt, molt gran, però clar que tu allí no pots anar per lliure.
és com un rio león safari, però a lo grande, tot porten. Ell no, ell se va colar. Ell va burlar la seguretat del parc, el cas és que ell va entrar al parc i durant una setmana, fins que un dels guaites no el va aconseguir localitzar i el van poder detenir, durant una setmana va deambular buscant
aquest cementiri d'elefants, perquè a més a més en aquest parc hi ha la manada més numerosa d'elefants negres d'Àfrica, diguéssim. I ell, amb aquesta obsessió, va estar tota una setmana deambulant per aquest parc, tot solet, fins que el van aconseguir, al final, de tenir-lo. El van acusar d'haver posat en perill la seva vida i els animals que no estaven acostumats a veure un pèl roig per allí deambulant com a Pedro por su casa.
Aquesta és una. I l'altra, que us vull explicar, que aquesta també és força curiosa, un senyor que van detenir a l'aeroport del Prat, que portava amagat mig quilo de cocaïna a sota el bisonyer.
Ojo, eh? Però la Guàrdia Civil va sospitar d'ell, però no. No perquè el bisonyer li fes una forma rara i el portés dissimulat amb un barret. La Guàrdia Civil va sospitar d'ell perquè estava molt nerviós. Un senyor de uns 60-65 anys, que per cert venia de Colòmbia, doncs no, si no...
I, bueno, la seva actitud, allà, ve que aquesta gent són especialistes en clitxar, són observadors, i van, ve, aquest tio està molt nerviós, aquest tio amaga alguna cosa. Doncs sota el bisonyer, mig quilo, concretament 503 grams de cocaïna, que no sé, tampoc no era molt, 30.000 euros, que digui jo que jugar-te-la per 30.000 euros tampoc no sé si val la pena, però bueno...
L'home ho va fer. I el van pillar per això, eh? Però sota el bisonyer, és que ja... A mi el que més ha agradat de veure la cara dels guàrdies civils quan estaven escorcollant-lo, fins que van arribar el bisonyer, i quan van arribar a dir... A més a més, la forma que devia tenir. No, perquè mig quilo d'allò que... Home, mig quilo. Mig quilo de farina fa bulto. I això...
Depèn, no sé. Bueno, era mig quilo d'un polvo blanc, que després van fer les analítiques i van veure que era... No, no era farina, era cocaïna. Però, home, no sé, per molt aplastadeta que la portis, l'has de posar... Bueno, no sé. Molt adaptada. Aquestes són les dues noticions que, de veritat, jo he al·lucinat i ara, bueno, va a tots mateixos, si s'ho creieu o no. Val. Jo tinc la meva opinió
la puc donar ja? Tu creus que la gent n'haurà pensat? Jo penso que minuts és massa rato. Sí, massa rato. Mentre ho has explicat... Jo, el primer no m'ho crec, però el segon sí.
Doncs el primer, tens tota la raó del món, perquè m'ho he inventat. M'ho he inventat vilment, però el segon sí que és veritat. Sí, el segon sí que és veritat. El segon crec que ho vaig llegir, crec, perquè, claro, per això ho sabia, perquè em va fer molta gràcia el del bisonyer, perquè jo, com tu, també estava pensant, Déu meu, com s'ho devia posar? Com s'ho devia posar perquè no se li veies alguna cosa estranya.
Perquè... És un peluquin, no? No devia portar allò com un tupé. Tinc jo, tipus Elvis. Tipus Elvis. Elvis, que si no... És que la gent té molta imaginació. Molta, molta, molta. S'ho amaguen, bueno, les mules que diuen porten... Però n'hi ha que s'ho empassen, eh? Sí, que hi ha molta gent a perdó la vida. Sí, perquè si no està ben embolicat...
I el del cementiri dels elefants, pobre, el cementiri m'ho he inventat. Jo és que no m'ho imaginava, a un irlandès, has dit que era irlandès? Sí, era irlandès. A un irlandès allà, sol, vestit com el Tintín al Congo, tot equipat. No me l'imaginava, tot equipat, no me l'imaginava. I tot sol per allí buscant els cementiri dels elefants. Però està bé, està ben pensat. Ah, i per cert...
No existeixen els cementiris d'elefants. No? És pel·lícula? No, sí. Els elefants, quan un elefant nota que li falten, que està com a desnutrit, com a deshidratat, busquen llocs on hi hagi aigua. Si l'elefant arriba allí i, bueno, aconsegueix, diguéssim, refer-se, molt bé, però molts no aconsegueixen refer-se. I llavors, quan es deshidraten, el sucre de la sang, no sé què els passa, el cas és que l'elefant mora,
I clar, tots moren a la mateixa zona perquè tots van, o sigui, van allà no a morir, van allà a guarir-se, diguéssim, clar, a buscar aigua. I pobrets, si estan tan fotudets, acaben morint allà. Però vull dir, no és que sigui un lloc que ells vagin i busquin.
I que sàpiguen que han d'anar tots allà. Sí, tots cap allà, cap a la carretera de no sé on, que hi ha el cementiri. El punt quilomètric no sé què. El que passa és que el Hollywood, això ho ha convertit com una llegenda, ja. El Tarsant, ja hi ha una pel·lícula del Tarsant, que hi ha precisament d'això, el cementiri d'elefant. Però no, no, no. El cementiri d'elefant no existeix i coincideix, doncs, bueno, que ells van a buscar l'aigua i van allà precisament per veure si es poden curar, per veure si es poden morir. Ja, pobres...
Però bueno. Bueno, doncs no res, que moltes gràcies. De res. És que curiositats d'aquestes, si barreges una mica les curiositats de la veritat i la mentida, doncs pot sortir coses tan xules com aquesta, però menys mal que l'irlandès no estava per allà sol campant. El pobret Brian. Ens veiem la setmana que ve. Sí, gràcies. De res, adeu.