I ara heu d'estar ben atents perquè ja m'ha dit la Cori que no me n'enfida la seva cara i dels seus gestos, perquè ara arriba el moment de saber si el que ens explica és veritat o no, després sempre ho aclareix, però està bé aquest exercici de quan t'explica alguna cosa que tu pensis i diguis...
Què serà? Doncs molt bon dia, Cori. Bon dia, Estrella, què tal? Molt bé, què serà avui? Avui parlarem del Josep Pulitzer. Pulitzer, sí. Els Premis Pulitzer, no? Sí, Premis Pulitzer, aquest senyor que va professionalitzar l'ofici de periodista. Doncs aquest senyor, aquí on el veieu, va ser dels primers que va fer servir notícies falses per vendre més diaris.
I no només això, sinó que els seus reportatges van estar, diguéssim, considerats com a premsa amarilla. Saps que això és un terme molt pejoratiu, de premsa sensacionalista, que a vegades no té ni base ni fonament. Sí, sí, com l'anglès en molts camins. Doncs aquest senyor que t'han anomenat i que tanta cosa va ser dels primers de les fake news. Un pionero de les fake news. No només ell, ell i un altre.
No pot ser. Quina decepció. Sí, Cori? Sí, és així. Mi faràs aquest disgust? Sí, és així. Va ser així, però després ho van arreglar. Per què? Posant els premis? Perquè després ell va rectificar.
Tot té una explicació. A veure, a veure què em pots convèncer. Aquest bon home, el Pulitzer aquest, que era un immigrant, era húngaro, era d'Hongria. Aquest senyor va arribar als Estats Units, no el segle passat, l'altre. Va arribar allò, reclutat per la Guerra de la Independència.
Un cop acabat el conflicte, va començar a fer algunes feinetes per allí, als Estats Units, res no li sortia bé, fins que va començar a treballar en una revista alemanya, una publicació alemanya, i allí es va notar que sabia redactar molt bé, que tenia bona mà, i va començar a fer-se un nom. El cas és que amb el temps va comprar dos diaris moribundos,
que estaven allò exaurits i morts, els va fusionar i va augmentar la tirada i, bueno, va començar a vendre diaris i així, bueno, fins que es va fer milionari i va comprar el The New York World, que va ser el diari seu, el més gran de més tirada en aquells moments.
Aquest home, diguéssim que ell va observar, observava la gent, els seus compatriotes, els immigrants. Veia que la gent se movia molt per anar a treballar, agafant el transport públic, i que els feia falta alguna cosa per entretindre's en aquests trajectes, diguéssim. Sí, sí, sí. La premsa d'aquell moment era tan avorrida que no d'això. I ell, doncs, va tenir la idea de dir, bueno, doncs, els explicarem les notícies, però...
Com si fos una història, exacte. I llavors van començar a instruir els seus reporters que escrivissin les notícies a l'estil del Charles Dickens, per exemple. Molt bé. Per exemple, si havien trobat un cadàver d'una dona al Houston, ell quan ho explicava era aquella dona que el seu home l'havia deixat, que tenia criatures, que estava desesperada i això la va portar a tirar-se al riu.
Molt bé, sí. I, clar, aquestes coses enganxaven. El sensacionalisme. Exacte. I llavors també va haver, però sempre amb una base. La base era certa? Sí, sempre. No s'inventaven la notícia. Aquesta és una altra, també. La disfressaven amb objectius així més, saps? Més sensacionalistes i tal. Llavors també va haver que, per exemple, necessitaven aquesta gent, necessitaven consells.
Per exemple, la mestressa de casa, si volia saber qui venia farina i en quin preu la venien, ell va veure que la publicitat, diu, aquí hi hem de posar publicitat perquè això ajuda en aquesta gent. El cas és que aquesta cosa li va funcionar molt bé. Però amb el temps hi va sortir un competidor. Ja ho veuràs.
que era el William Randolph Hearst, que aquest tenia un altre diari de molta tirada, que era el New York Journal. Sí. Ell tenia el New York World i l'altre el New York Journal. Molt bé. Aquests dos, que llavors ja eren tots dos magnates i ja tenien molta pasta, es van començar a picar. Vale.
Fins al punt que van arribar a una guerra tan barruera i infantil que anaven prenent els periodistes. Es robaven les notícies. I en una d'aquestes ocasions, el New York Journal va publicar una notícia, que no era veritat, que era falsa, d'un coronel,
Espera't, com es deia el coronel, això? Que tenia un nom molt curiós, Refliptenus. No, Refliptenus, això, Refliptenus. Van dir, doncs, aquest coronel austríac que s'havia mort, no sé què, els altres van robar-ho i ho van publicar. I llavors, aquests van dir, bueno, aquesta notícia ens l'han robat. I perquè ho sapigueu, el nom d'aquest senyor és l'anagrama de We Pilfer the News, que vol dir, nosaltres robem les notícies. Ah!
Això ho va perseguir tota la vida. Ell tampoc no era tan responsable del que feien els seus reporters perquè ell va passar una crisi, estava deprimit perquè havia mort la seva filla i no estava molt al cas. Quan va tornar,
doncs, bueno, va intentar posar una mica d'ordre. I el de les notícies falses va ser durant la guerra de Cuba, la guerra hispano-estadounidenca, que tots dos van començar aquesta batalla per tal de punxar Washington perquè entrés en aquesta guerra i s'anaven inventant notícies i coses.
Després ell va ser conscient de tot això, ja ho va mirar d'arreglar-ho i després, bueno, ja ho sabem que quan va morir aquest home tenia molta pasta, tota aquesta fortuna va crear aquests premis Pulitzer.
Que sobretot els de fotografia són molt preuats. Els politxers de fotografia són molt preuats perquè sempre han fet, han donat el premi a fotografies molt colpidores. Llavors, doncs, bueno, doncs, no és que estigui justificat... No, però bueno, almenys ho va arreglar, però bueno, que diguéssim que...
que és curiós que el fet que aquest senyor, que és un ídol, que tots els periodistes s'emmirallen amb ell i que hagués sigut un dels pioners de les fake news. Una mica pirata. Doncs moltes gràcies, perquè d'una altra manera no ens haguéssim assabentat. Cori, ja ho sabeu. Moltes gràcies, guapa. Adéu.