M'encanta aquesta sintonia, perquè no saps ben bé si el que et diran és en sèrio o és en broma. La veritat és que arriba el moment de relaxar-nos una mica, de somriure i moltes vegades riure, gràcies a la nostra col·laboradora, la Cori Guiu. Molt bon dia. Bon dia. Com estàs? Bé. Ja saps que avui és el dia mundial dels meteoròlegs i les meteoròlogues? Ai, doncs mira...
Però el que porto té una mica de referència amb això, sí. La setmana passada vam avançar el titular, però ara us ho vull explicar. I sí, sí, té una mica de relació amb això. Sí, tu no veus que darrerament aquest ofici ha perdut... Credibilitat. No credibilitat, ha perdut la il·lusió que teníem perquè ara és tan imprevisible tot que...
L'altre dia comentàvem que el canvi climàtic s'està carregant al refrenyer. I és veritat. És veritat, també s'està carregant al refrenyer. Ara que deien la candelera, si la candelera plora, l'hivern ja és fora. I si la candelera riu, l'hivern és viu. Plovia a bots i barrals i en canvi l'hivern encara el tenim aquí. Ja, però la cosa no està immediata.
El refran diu això. Ja. Que ho especifiqui. Si la candelera plara, l'hivern ja es farà, però no és immediat. Però sí, no. Perdona, però t'has apuntat al carro de la immediatesa per culpa de Facebook, mail i no sé què? Clar, tot ha de ser ja, pum. No? On queda aquella carta que t'enviaven i trigava un mes a arribar de Barcelona aquí? Bueno, no et pensis, eh? Encara quan envies paquets, ara, Déu n'hi do, eh? Ara trigo per correus.
Molt més. Ara si no fas servir aquestes empreses de paqueteria per correus, no. Però per què? No ho sé. Sí, perquè han acomiadat amb un munt de gent. Llavors no tenen gent, per tant, en prou d'aquestes empreses de paqueteria o en prou de la immediatesa, ja no hi ha cartes o n'hi ha tantes i tal, doncs hem perdut. Bé, d'això no en parlem avui. Avui anem, a veure, atenció. Avui us volia explicar...
Explica. Sabem que al llarg de la història hi ha hagut molts moments crítics que hem estat a punt d'un desastre nuclear.
Ui, sí, n'hi ha hagut diversos, eh? Alguns el sabem i alguns no. Però, per exemple, el 62, amb la crisi dels missils de Cuba, que va ser que els americans se'n van enterar que els russos havien muntat una base militar a Cuba que podia llançar missils d'estos de largo alcance i de cort alcance. I aquí ja es va liar la cosa una mica. Sí, que ja va estar a punt la cosa de petar. El 62, ja. El 62, fa un quants anys? El 66...
No sé si, bueno, no sé, jo tenia 6 anys aleshores. Jo de la notícia no me'n recordo, però de la foto sí que me'n recordo. Ah, sí? Sí, d'aquell incident a Palomares. Recordeu la foto del Fraga i l'empejador americà banyant-se? El que havia caigut. Perquè havia col·lisionat un avió militar que anava carregat amb caps d'aquests nuclears...
havia col·licionat amb l'avió que l'havia de suministrar al combustible, que això ho feien perquè no pariessin ni per no perdre temps, ho feien a dalt. En marxa. Van col·licionar i, clar, va haver aquest accident i la sort que van tenir és que aquests caps nuclears no estaven armats. Però hi va haver un basament de plutoni bastant important que encara recullen ara, bueno, ara no, però durant molt de temps els americans...
perquè, clar, era cosa d'ells, van haver de venir a netejar i van treure, no sé si... Quants quilos? 1.400 tones de terra...
O sigui, ells camaven uns 15 centímetres i aquests 15 centímetres se'ls enduien, se'ls van endur tots cap allà, cap als Estats Units. O no, no sabem. A la Carolina del Sud. Se les van emportar. Que llavors, doncs, com que estàvem aquí a Espanya amb el tema del turisme, Franco es va acollonir a veure si ara espantarem el turisme, i llavors el Fraga i Dibarne, que en aquell moment era el ministre de... De turisme. De tot això...
i l'ambaixador dels Estats Units, tots dos, es van banyar a la platja aquesta i aquesta foto va donar la volta al món i fins fa poc estava rondant. També t'he dit una cosa. Jo no sé si després no ho van explotar com a l'elixir de la joventut, perquè Fraga va morir molt gran. Sí, molt, molt gran. Això és perquè es va banyar amb el Plutoni. Exacte, el va conservar, el Plutoni li conservava. A on jo volia anar és el 25 de gener del 95, que...
Precisament, un grup de científics noruecs i americans meteoròlegs van llençar un coet per estudiar els efectes de l'aurora boreal. Això va ser dalt al nord. Què va passar? Aquest coet anava amb una velocitat i va pujar tan alt que el patró de vol, o sigui, el va...
Els russos tenen els seus sistemes d'alarma per detectar un missil. Ells van detectar el coet i pel patró d'alçada i de velocitat i de tot els va donar la impressió que era un missil.
Trident, sembla que li diuen, trident, d'aquests que llancen els submarins amb armament nuclear. Clar, immediatament, bueno, doncs se va actuar el malatí del botó, de l'arma, el botó vermell, i el Boris Yeltsin, que llavors era el president, tenia deu minuts per prendre una decisió. O sigui, és que imagina't, eh, el que estem així, a vegades d'una guerra nuclear per un incident tonto.
En vuit minuts els militars, els russos, van poder detectar que el missil aquest, que ells pensaven, no anava cap a ells, anava cap a un altre lloc. I llavors no van apretar el botó. Però vuit minuts, dos minuts més que allò que no detectin ben bé el que és, ja està, ja l'hem liada.
Bé, després aquest missil va anar... Aquest coet, que no era un missil, que era un coet que portava aquest... Va fer la seva feina. Sí, va caure on havia de caure, no ho sé, al mar, lluny, allà on estava previst. I, bé, els científics van dir... És raro, perquè nosaltres hem avisat que llençaríem això. Però, doncs, bé, es veu que va arribar la notícia a tot arreu, però als russos no els va arribar l'avís. Tot i així...
El president aquest rus tenia els seus dubtes que això no hagués sigut una artimanya perquè els americans poguessin veure el seu sistema de detectar, com li diuen l'arma primerenca, de poder detectar. O sigui, que per dos minuts vam estar a punt d'una guerra nuclear. És veritat o és mentida, això?
És veritat. És veritat. És tan veritat com que jo em dic misericòrdia. Però escolta'm una cosa, i és molt més greu del que pensem, perquè el Boris Yeltsin, jo me n'enrecordo, que el veia moltíssimes vegades en rodes de premsa, en presentacions que feia a diferents mitjans, que anava begut. Sí, sí.
Llavors, t'agafa un dia d'aquests, que no ho té molt clar, que sí, que no, que sí, que no... Que s'equivoca d'un minut i ara l'ha enviat. No, però de veritat que jo vaig pensar, bueno, un error tan tonto, com dir, bueno, escolta, nosaltres no ens n'hem enterat que fèieu aquesta operació i que havíeu de fer aquestes proves.
I per dos minuts, és que clar, deu minuts, per poder reaccionar és molt poca. És que la història va plena d'aquestes coses. Per això et dic que segur que d'aquests incidents n'hi deu haver els que no sabem. Els que no sabem i els que seria interessant escarbar una mica, jo que em vaig interessar molt pel moviment nazi,
Perquè no entenia com havia tanta crueltat i que la invasió era d'aquella manera i que mataven la gent per el sol fet. Llavors m'explicaven moltes vegades, i ho he visitat i en cito, que va començar tot per una xorrada.
O sigui, per una tonteria que van aprofitar els alemanys per netejar i deixar la raça ària al lloc. I va ser per una tonteria, per una comunicació... Sí, jo ben bé ara no us ho puc explicar fil per randa, però recordo, i a més a més hi havia una ràdio per mig...
Havia una emissió de ràdio que, doncs... Per una notícia mal explicada o... No, per una invasió mal explicada, doncs van aprofitar la benentesa, llavors, doncs van entrar... Hi havia una escletja per aquí i van entrar per aquí. Però algun dia farem una... Això va ser l'excusa, diguéssim, aquesta cosa... Va ser l'excusa perfecta. Déu-n'hi-do, eh, perquè la valia. Déu-n'hi-do, que com tenim un historiador que ens parla... Que ens ho expliqui. Que ens ho expliqui. Un dia li preguntarem, que ho miri ben bé, quina va ser la base.
I ara farem un exercici a l'inrevés. Sí. Cori, perquè nosaltres hem començat la segona hora d'aquest programa... No l'hauràs escoltat, no? No, no, no. Menys mal. No he tingut temps. I hem donat una notícia perquè la gent valorés si era certa o no. I era que uns científics havien fotografiat el fons marí a 235 metres de profunditat, a l'Argentina, havia fotografiat una medusa... Sí...
que era tan gran o més gran que un autobús escolar. Que tenia un diàmetre al cap i el cap era d'un diàmetre d'un metre.
llavors posava si era veritat o no era veritat perquè jo sempre he dit que a mi jo si no veig la sorra de baix del mar jo no em banyo estic al tamar m'és igual busca un foradet i on veigui jo que està clar si està negra jo no passo fa molta por jo tinc una anècdota amb això que nosaltres vam viatjar a les Maldives i ens van portar amb una barqueta a veure els corals i bueno si te tiraves a l'aigua i veies els corals i veies els peixets i en sec
Veig, quan hi penso, un anegró, era com un precipici, diguéssim, els mateixos precipicis. Però tu estaves a la barqueta o estaves a l'aigua? Clar, jo estava sota l'aigua, mirant els peixets i de sobte...
De sobte tot, negre, negre, negre, allò com una... Un pou. Ai, me va agafar un esglai. I què vas fer? Pujar cap dalt. Ah, quina això? Ja no em vaig moure de llim, em sembla que ja no m'hi vaig posar més. Fa molta por. Per això et dic, que jo també ara si no veig el que hi ha... Si no veus... Per això amb un pantano, amb un llac, a mi em fa por.
Perquè no veu res. No veig res. I a més a més està tot... Sí. No, no, no. Jo no. Doncs tu creus que aquesta medusa pot existir, sí o no? Bueno, però no sé si tenim en compte que existeixen els pops gegants, que existeixen els calamars gegants, perquè no pot existir una medusa gegant.
Bé, jo diria que sí. Doncs efectivament. Sí? És que sí. És veritat. Han trobat, sí, a 253 metres de profunditat. I quant has dit al cap de diàmetre? Un metre. Jola! O sigui, un metre del cap. I després, els tentacles, que tenia sis, eren tan llargs com no sé quants metres. Total, que ho van comparar com un bus escolar.
Un bus escolar és gran. Llavors estàvem dient, bueno, sí que és veritat que ningú, jo crec que no hi ha cap ésser humà que pugui baixar tant, per això és una màquina que... Bueno, deu ser, esclar, aquests submarinets petits que tenen, que porten càmeres... Sí, exacte, que van fotografiant, sí. Llavors surt la fotografia, ho podeu mirar, està al 3CAT. És brutal. És que si se tigués el que hi ha aquí baix...
No ho vull saber. Jo tampoc. M'és igual. No, ja et dic, jo aquest dia vaig passar molta por. Només era una cosa negra, fosc, res. A mi no em preguntis res més. No va hi haver cap bèstia, eh? No? No, només era foscor, era com si haguessis de caure dins aquest... I no, perquè si tu no entraves, no entraves, no?
No, home, tu podies nedar i no... Per sobre, per sobre, però no tenies per què. Però és que ja... Ni ho vaig provar. No, no, no, quin esglai. És que quan hi penso encara m'esgarrifo. Doncs molt bé, que tot això, que és veritat, si som conscients de coses que passen pel món, doncs més aviat, que moltes vegades no ho pensem, a vegades la ignorància és molt més tranquil·litzadora. Sí, tu que s'acusarà, però també és tranquil·litzadora. Sí, és veritat. Cori, ens veiem la setmana que ve? I tant. Moltes gràcies. De res, adeu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau.
Gràcies.