12 minuts passen de les 11 del matí i el nostre convidat que us hem anunciat al sumari que el tindríem aquí es diu Alfons Tejero, ell és historiador, entre altres coses, i sobretot és una persona que li agrada molt compartir totes les investigacions i totes les troballes que fa al llarg de la seva història.
I resulta que ens explica un munt de coses i un munt de coses que ens explicarà en un futur, però nosaltres pensem que es queda aquí. Bé, no es queda aquí ara, res és local, tot és global, però global a nivells estratosfèrics. I fins i tot una de les articles que ell va publicar el passat mes de desembre ha arribat a un diari alemany. Llavors, quan ens vam assabentar, li van dir, vens i ens ho expliques. Molt bon dia i benvingut. Hola, molt bon dia. Com estàs? Molt bé. Enhorabona...
Perquè jo trobo que és tota una fita, no? Sí, és la veritat que m'ha fet moltíssima il·lusió, perquè de vegades saps què passa, que quan treballes la història local, sembla que s'hagi de quedar aquí, dins del nostre, molt en el nostre entorn, no? I les notícies, quan són bones, interessen a l'Hospitalet, a Miami, a Montroig, a Tarragona i a qualsevol lloc del món. I aquest és el cas d'una història que era molt interessant i que ha trencat fronteres.
A veure, de quina història estem parlant i després em diràs com vas arribar a un diari alemany. Mira, jo al mes de desembre, com has dit, m'he publicat un article que parlava sobre...
El Montroig era com el paradís dels magnats de la llista Forbes, com sabeu. Dels que disposaven, no? Dels que tenen calés. A la llista Forbes només entren les persones que tenen més de mil milions de dòlars.
I de vegades tenim veïns i no saps qui són, no? Bueno... Aquest és el cas. No crec que hi hagi molts veïns que estiguin a la llista Forbes, també us ho dic, però aquests sí. Aquests sí. Aquí al terme de Montroig, a la zona dels campis, hi ha una casa històrica, tothom en parlava, perquè jo total, a última hora, no faig més que explicar les històries que m'explica la gent del carrer. I tothom m'explicava, tu saps que la història de Villagreta...
I on està situada ara? La Llagreta està passada als càmpings, després està el càmping Montroig, la Torre del Sol, el càmping Marius, i després hi ha una urbanització que està a la banda on estaven... Que es diu Montroig Mar? Sí, bueno, no, no, no, passat una miqueta més allà, abans de la Peadero de Montroig. Allà a la part de baix hi ha una urbanització molt gran,
I una miqueta amagades, pot conegudes, però que hi ha unes cases brutals. I una d'elles? Una és aquesta, una finca, perquè et facis una idea, té 8 hectàrees i mitja, que són a 10.000 metres quadrats, ens imaginen. Molt gran, no? Molt gran.
Llavors aquesta gent va a terra aquí. Van a terra aquí. Ells als anys 60, eren uns grans empresaris alemanys, van dir, hòstia, ens volem fer una casa. I van agafar el xòfer i se'n van passar de, jo què sé, des de... Van agafar tota la costa mediterrània buscant un a un tots els espais que els agradaria. I van fer cap a Montroig. Ells volien, sobretot, una casa que tingui unes certes característiques de midaments i tal, però sobretot que...
que no els hi tapés ningú el sol quan s'aixequessin pel matí. Ells volien veure sortir el sol i que ningú els tapés. I van trobar una finca impressionant en primera línia de mar. I se la van comprar.
I van fer, van construir la casa? Sí, van construir Villagreta. Ho van construir ells? Sí, sí. Van fer dues plantes, una de 300 i 300 metres quadrats. Molt bé. Perquè et facis una idea, el jardí que tenia, tenia tres forats de golf. I encara existeix això? O van canviar quan no va agafar una empresa? Aquesta casa es va construir a partir dels anys 60 i es va vendre l'any 2020 o 2021.
Li va vendre un empresari hoteler que li cabia un hotel de 300 habitacions, perquè imagines la magnitud del solar. Sí. Va tenir problemes per fer l'obra, no li donaven pel tema de marina i tal, i li va vendre un rus, que és l'actual propietari. D'aquella casa. O sigui, està encara... Vull dir que té vida, vamos. Es va vendre la primera vegada per 3 milions i mig d'euros. La primera vegada. La segona vegada ja no ho sabem. Ja no ho sabem.
Bé, hi ha una casa que està aquí al costat, que aquesta casa és la que ha provocat que tu fessis un article de tota la família, perquè era una dona, no?, la que estava a la llista Forbes. La va fer amb el seu marit, en principi, però ella va ser la primera dona que apareixia a la llista Forbes. Eren, perquè et facis una idea, ells tenien una empresa que es deia l'empresa QL, que tenien una revista que va ser la primera venda per catàleg d'Europa. Eren líders a Europa de venda per catàleg. Tenien tres catàlegs
I jo què sé, van ser els que van introduir en Europa els clínexs de la marca Tempo. Sí, els papers de tissu. Tenia una marca de... De compreses, també. I de bolquers de nens, també. Sí, de bolquers de nens. Perquè ja he estat mirant el teu article, que ho pots observar. Però era una dona que tot el que tocava...
No sé si tenia sort o era molt llesta o alguna cosa, perquè tot li funcionava molt bé fins a un moment donat. Tu penses que aquella dona va entrar a l'empresa com a secretària. Ella treballava, la seva mare tenia una botiga, una merceria típica, no? Sí. El que passa és que era una senyora molt espavilada i va acabar sent la secretària de Gustaf Schickerdans, va ser la seva secretària personal, i després es va casar amb Gustaf.
Ell s'havia quedat vidu i es van caçar i va continuar allà l'empresa amb més èxit encara que el seu marit. Ja, ja. Després no es va quedar aquí la cosa, perquè va fer més negoci, no? Sí, sí. Un dels negocis que va fer, ella era una dona que tenia molta empremta, i una de les coses que va... Elles, el logotip de l'empresa era una mà, era una mà amb cinc dits. Ells estaven orgullosos de tenir negocis als cinc continents.
I van utilitzar part de les 8 hectàrees i mitges que van comprar en primera línia de mar per muntar una empresa de cactus. Una de les empreses que tenien eren floristeries Alemanya, una xarxa de floristeries, i van muntar la seva empresa de cactus aquí a Montroig. Per això molta gent se'n recorda de l'empresa de cactus. Un cop passaves els càmpings hi havia una empresa que, bueno, durant molts anys, des dels anys 60, 70 o alguna cosa així, se feien cactus i clavells per a tota Europa.
Allà. Això va durar...? Sí, fins als anys. Normalment ja diuen que les empreses duran tres generacions. Això és una frase feta. El pare la fa, el fill la fa gran, la segona generació i la tercera la ruïna.
I el net es gasta... En aquest cas no s'arriba. En aquest cas no va ser així. No va arribar la tercera. La segona generació s'ho va càrregar tot ja. Una empresa de 6.000 milions de dòlars, perquè et facis idea. No només el món tan econòmic, sinó amb molts treballadors. Sí, 42.000 persones és la plantilla de treballadors que tenien allà. L'empresa tenia l'origen a Furt, que està a la regió de Baviera,
Les dos grans capitals de Baviera són Nuremberg i Múnich. Múnich és la més gran, però ells tenien la base a Nuremberg. Bé, que és molt conegut, no? Aquests dies hi ha hagut el famós judici... Sí, de Nuremberg, sí. ...contra els jerarques nazis a la Segona Guerra Mundial, no? Amb aquesta ciutat és... Que, per cert, si em dóna temps, us explicaré l'origen, la relació de Gustaf Chiquet amb el nazisme. No heu volgut explicar l'article...
Perquè per poder fer-ho l'article vaig haver de tirar de persones relacionades directament amb la família alemanya. I no queda bé. I no queda bé parlar de l'origen de la fortuna. Ara ens diràs la relació que tenia o la connexió que tenia perquè jo sempre he sentit a dir que Miami i Montrots albergaven als seus carrers i a casa seva molts descendants del nazisme. No sé si és veritat o mentida.
Sí, és cert. De fet, a Miami estava el barrer alemany. A Miami hi havia el barrer alemany. Tot el que és el carrer Islas Canàries i carrers paral·lels es van fer als anys 60 i un dels arquitectes principals que va fer el major nombre de xalets era un pilot de la Luftwaffe de l'aviació.
Que els fes tot igual, per cert. Per això ja ha quedat una mica més desleït amb el pas dels anys, però sí, potser alguna vegada sí que hauries de fer alguns articles dedicats al nazisme, malgrat que no soni bé, però és que és així. Quina relació tenia aquest senyor amb el nazisme? Amb el nazisme tenia una relació, se'l va acusar, de fet, quan es va acabar la Segona Guerra Mundial, els americans li van prohibir exercir qualsevol tipus d'activitat empresarial.
Això ho van fer amb tots els empresaris que sabien, en principi, que s'haurien aprofitat de la seva posició dins del partit nazi per quedar-se amb empreses a baix cost dels jueus. I a Gustav Xiquedans, que és el fundador de l'empresa i el marit de Greta,
Se'l va acusar. Se'l va acusar d'haver-se quedat les empreses de dos germans joveus a baix cost durant el període d'arianització, que es diu, perquè abans de la Segona Guerra Mundial va haver-hi un procés que es va dir de l'arianització que moltes empreses se li van prendre o se li van comprar als joveus a baix cost. Això s'ha demostrat si era veritat o no?
S'ha publicat moltíssim a Alemanya sobre l'origen de l'empresa. Sí, sí, això està molt documentat. Bueno, aquesta era una pincelladeta que algun dia, si ell vol profunditzar sobre tota aquesta història ja la podrem llegir. Perquè ara, clar, la pregunta que s'ha fet tothom és dir, bueno, i resulta que de quina manera s'ha arribat a publicar aquest article amb un diari alemany?
Mira, l'important és que aquesta empresa, l'empresa que tenia Greta i Gustav Chiquedans, era un referent a Nuremberg. Imagina't una empresa, una ciutat a la que treballen 42.000 persones. Pràcticament una major part de la gent d'aquesta ciutat. I quan se va acabar l'empresa molta gent va sortir i va ser una miqueta traumàtic perquè va fer fallida als anys 90, no?
I bé, la qüestió que és, és d'aquelles empreses que despertan molt d'interès. Jo publicava l'article un diumenge. Crec que era el 16 de desembre, si no m'equivoco. Ah, no, no. Era un diumenge, potser el 14 o el 21, no sé. Sí, sí.
Doncs aquell dia vaig tafanejant, vaig seguir perquè aquests articles, la veritat que faig entrevistes, faig molta recerca històrica i tiro molt de la premsa europea i de totes les fonts d'informació que tinc al meu abast. Total, que el dissabte a la tarda, abans de publicar l'article el diumenge,
Entro a seguir buscant i em salta la notícia que a Nuremberg s'ha publicat un article que explica la mateixa història que estava explicant jo,
l'equivalent del que explicava jo, però Alemanya. Jo explicava la història de Villa Greta, que és la casa propietat de Gustav i Greta Schickedans, a Espanya. I ells publicen la venda de la casa, la casa de la família Schickedans, a Alemanya, per 8 milions i mig d'euros. I em vaig quedar flipant perquè explicava la història de la família, com s'havia venut la casa, amb una diferència d'un dia. Ells ho van publicar un dia abans. D'acord.
Em va cridar moltíssim l'atenció i, bé, la veritat que em va sorprendre poderosament, no? I simplement vaig llegir l'article i em vaig ficar en contacte amb la periodista, la periodista que, a més, és la redactora del diari, que és el Nürberger Narristen, que és el diari de referència a Nuremberg, no? I li vaig dir...
Escolta, Víctor... Mira la casualitat. La casualitat de la vida, us passo per si us interessa, per si és del vostre... Jo crec que a vosaltres és una temàtica que, ja que has escrit aquest article, crec que hi ha una temàtica que et pot interessar, no? I, a més, jo segur que és una cosa desconeguda aquí a Nuremberg. I, bueno...
el va sorprendre molt poderosament, van contestar molt ràpidament, van dir, hòstia, que xulo, quina casualitat, que hem preparat, hem presentat, perquè, clar, aquesta família tenia tres cases, no?,
Bueno, una casa, quatre. Una la tenien a Sant Morís, a Suïssa, que és on anaven a esquiar, i una altra casa la tenien a Xile, una finca de 10.000 hectàrees. Sí que eren potents, econòmicament. Sí. Però bueno, vam parlar de la venda de les dues cases, casualment, pràcticament al mateix dia, no? Sí. I de la casa Espanya i de la casa Alemanya.
Jo els hi vaig passar perquè si els interessava, dic, mira, jo crec que us farà gràcia, no? I, bueno, els va cridar moltíssim l'atenció. És una història totalment desconeguda per ells. I em van dir que si podien publicar l'article allà a Alemanya, que els interessava moltíssim la història. I què? I li vas dir que sí?
Mira, t'he de dir que quan la vam publicar aquí a Tarragona va ser la notícia més llegida del dia, igual que a Alemanya. A Alemanya durant quatre dies ha estat la notícia més llegida. Gairebé 100.000 persones han llegit aquesta notícia. Sí, 97.500, pràcticament 100.000 persones van llegir l'article de la casa de Villagreta, la casa dels xiquedans a Montroig del Camp, no?
que estava assignada per tu, malgrat que t'enombra moltes vegades. Sí, sí, no, la veritat que l'ha assignat la Virguez i van participar dues periodistes, una que és d'origen espanyol per el tema de...
el tema de las traducciones y todo eso, van a ficar una traductora española y la redactora del diario, y bueno, la anomenan constantemente, ellos no afirman re más, según Tejero, la casa se vendió por tantas, según Tejero, según Tejero, va al sur de un poquito de vegades al article, que fan una réplica del article, la anomenan al autor, y bueno, van a ficar las fotografías que les va a enviar,
Una cosa que, com a mínim, és curiosa i que a mi m'ha fet moltíssima il·lusió. A nosaltres també. A més a més, és una promo, perquè parlant del municipi VI, quan algú d'aquest nivell econòmic decideix invertir tants diners en una casa, tu no t'imagines que serà una població que serà...
ni lletja, ni en pocs serveis, ni res, tot el contrari. O sigui, és un valor afegit que algú hagi destinat tants diners a fer-se una casa i crec que és una promoció turística. Jo sempre l'he dit a l'Alfons, crec que de veritat que estàs desaprofitadíssim. Sempre ho he dit. I a més a més que fa una tasca no només divulgativa a nivell històric, sinó a nivell comercial, turístic i moltíssimes coses. O sigui que
No ho sé, jo sempre ho he dit, aquí ho deixo. Jo segueixo explicant històries d'aquí de la zona. La veritat que ha tingut un impacte brutal i sí que jo crec que és de les publicacions que ha tingut impacte fora d'aquí. Bé, fora d'aquí segur, no? És un tema que ajuda a compartir i a ensenyar pel món també el nostre territori.
Clar que sí, a més a més, amb un segill de qualitat perquè van ser unes persones que, imagina't, una casa a Suïssa, una altra a Xile, una altra a Alemanya i tot segurament de la mateixa línia. Tot de la mateixa línia, sí. Doncs, que enhorabona, estem molt orgullosos nosaltres també i en breu tornarem a parlar, no? Sí, tinc un article que ja el tinc en cua
que suposo que sortirà aquesta setmana, m'imagino, i que parla també d'aquestes històries relacionades, que relaciona la nostra guerra civil, que a poc a poc l'anem ficant també sobre la taula. La influència que va tenir la guerra civil, ara explicaré l'història de Josep Torres Clavé.
Josep Torres Clader, és una de les icones de l'arquitectura de preguerra. Doncs hasta aquí podemos hablar, perquè és veritat, es publicarà en breu i després una vegada ja està allí publicat, doncs si no t'importa et tornarem a convidar i xarrem una estoneta, que sempre és un plaer. Molt bé, jo he encantat de la vida. Gràcies. Adéu.