12 minuts passen de les 11 del matí i si hi ha... ja ho dic, aquesta setmana ho estic dient diverses vegades si hi ha alguna cosa que a nosaltres ens encanta és tornar a retrobar-nos amb els col·laboradors
i que puguem compartir estonetes el 2026. Per tant, una de les col·laboradores que ens ho passem molt bé cada vegada que la rebem és la Corigiu. Molt bon dia. Bon dia. I bon any. I bon any a tots. Fins quan dius bon any, tu?
jo diria que fins al dia 15 i prou, ja, no? A la cota encara més. Jo no, jo vaig dir tot el mes de gener i ja a la cota. Bé, jo fins al dia 15, llavors ja me n'oblido, és que ja... Ja han passat les festes... Ja, però si hi ha gent que no has vist...
Bueno, però és que no ho sé, no ho sé, la veritat. Jo ara ho he dit amb una persona que m'he trobat, perquè, bueno, ara és molt recent encara, per mi acaba de passar reix i encara... Però és que jo diria que la setmana que ve ja no me'n recordaria, que és el que han passat a les festes de Nadal. Tinc altres cabòries i altres... Però estem al 2026, això sí que t'he recordat. Això sí, això sí, això sí.
I al passar les festes de Nadal, avui també he trobat una notícia que ja estava així com relacionada, que he pensat, mira, és adient per acabar de tancar, diguéssim, les festes. I, bueno, si voleu, us ho explico. Sí, i a nosaltres hem de dir, si ens sembla que el que ens dius és veritat. Sí. Atenció, Ari, perquè a mi sempre me la cola, ja també t'ho dic. Bé, jo us dic el titular.
I amb el titular me dieu si creieu que és veritat o no, i després us explico la història. Què us sembla? Sí, perfecte. És una notícia que no és d'ara, vull dir, això va passar fa 50 anys. Buf. Però bé, és igual, he trobat que era guai i m'ha semblat que l'havia d'explicar. Resulta que el dia de Nadal d'ara fa uns 50 anys, en una ciutat d'Anglaterra, va trucar a la porta un sense sostre,
a la porta d'una casa i portava una bossa de brossa amb les seves pertenències, amb una mà i un pollastre congelat a l'altra mà. Un pollastre congelat? Sí, un pollastre congelat, que algú li havia donat. I va trucar a la porta d'una casa per demanar ajuda o una almoina o alguna cosa i, total, el van convidar a dinar i s'hi va quedar gairebé 50 anys en aquesta casa.
Aquest és el titular? Sí. No té preu, eh? Com a periodista, la Cori no té preu. Us he fet una sinopsis? Bueno, però... No, si voleu us explico. I això us ajudarà més a veure si això és veritat o no. Quan va trucar a la porta d'aquesta casa i vivia una parella jove, que feia poc que s'havien casat, aquell xic, el Rob, es deia Rob, ell, quan va obrir la porta, diu...
Diu aquesta cara, diu Simpsone. Diu, però si aquest xic és fulano.
diu que quan érem petits anàvem a l'escola dominical, diu, i recordo que algú em va dir que l'havia de tractar bé perquè era una mica especial. Total, que al veure allà una cara que li sonava li va dir, passa, i el va deixar entrar. I un cop, bueno, un cop a dins, bueno, doncs clar, m'anava brut, doncs el van deixar assear-se, li van deixar roba neta, i el van convidar a dinar...
amb el pollastre que portava. Diu, aquest pollastre, bueno, doncs algú me l'ha donat. Saps el que m'ho ha dit a mi? Que el pollastre estava congelat. O sigui que a mi no se m'acorreria donar-li a ningú que demanen moina un pollastre congelat. Hi ha gent per tot. Jo que sé, devia trucar amb alguna casa i jo que sé, això ho invento, eh? Però si el pollastre li van donar i no sé aquest home com se l'havia de cuinar. Però bueno...
El cas és que aquest xic, bueno, era autista, aquest noi, per això deia que era diferent, i m'imagino jo que 50 anys arrere no els devien tractar com ara. Potser ni dèiem esticar, no? Era més desconegut. El van fer anar a una escola especial a 300 quilòmetres de casa seva, les autoritats, i dedueixo que quan devia tenir els 18 anys, doncs el mateix que fem ara amb aquests menors,
que acollim, que als 18 anys espavilen. Nosaltres ja no podem fer res més per tu. Ves i busca't la vida. Ja no posa aquest xic. Va acabar al carrer. Va acabar al carrer. Bé, total, passa el dia de Nadal amb ells i la idea era, doncs, l'endemà te'n vas.
I l'endemà li van dir, bueno, i ara, on dormiràs? Diu, bueno, un dia dormo aquí, un dia dormo allà. I, clar, els va saber com a greu deixar-la anar sense tenir un lloc. Total, van anar a parlar, doncs, jo, que sé, amb els serveis socials, de turno, i aquella gent van dir, bueno, clar, aquest senyor, si volgués llogar un pis, per exemple, necessita una feina. Diu, però per tenir una feina necessita una adreça.
Total, que és un peix que es mossega la cua, si no tens casa no tens feina, si no tens feina no tens casa. Llavors ells van decidir tots dos donar-li un cop de mà, doncs t'ajudarem a buscar una feina, mentrestant tens la nostra adreça.
El van ajudar a buscar una feina, van trobar una feina de brosseira, de recollidor d'escombraries, i durant una temporada l'home va estar allà tot el que es va anar, diguéssim, com a integrant a la família,
Fins que van arribar les criatures de la parella, a la que la primera criatura ve, la segona criatura necessitaven espai, llavors hi van dir, bueno, escolta, ara ja tens una feina, te podries buscar un pis i anar a viure sol i fer la teva vida.
Aquest xaval tenia uns 30 anys quan va arribar aquest a casa, era una miqueta més gran que ells, que en devien tindre 25 o 26, la parelleta. Llavors el xic diu, però que he fet alguna cosa malament. I clar, ella, la Diana, això li va tocar el cor. Diu, ostres, que no puc, no puc fer-ho fora de casa. Ara ja no puc, ja és com un membre de la família. Total, que es va tornar a quedar. No va marxar.
I llavors ella, amb la segona criatura, va agafar com una espècie de fibromiàlgia, una malaltia d'aquestes musculars, i aquest xic, doncs, bé, l'ajudava amb les criatures, les portava a l'escola, ell anava treballant, tenien les seves, també, les seves, més i menys, perquè, doncs, home, era una mica difícil de tractar, havies d'anar sempre al darrere perquè es dutxés,
Però bé, coses que, diguéssim parlant, la convivència anaven arreglant. El cas és que es va quedar amb la parella fins que va morir als 70 anys d'un derrame cerebral i quan va morir
Va deixar d'herència, perquè clar, ell treballava i anava estalviant sentiments. Va deixar una herència de 40.000 dòlars, que ell també, a més a més d'ajudar a casa, anava a ajudar als llocs de serveis socials, on hi ha gent sense sostre, que van a dinar i tot, anava fent coses d'aquestes. Aquests 40.000 dòlars, o lliures, no sé què eren, que va deixar d'herència, els van invertir en una casa d'aquestes, que li van posar el seu nom,
en honor d'ell, i ja està. I aquesta és la història, que trobo que és molt guai, que això només passa a les pel·lícules.
Doncs és d'aquesta història. Ens hem quedat aquí totes dues. Ara han de dir, bueno, això és un conte de fades o no, o és veritat. És que a mi m'agradaria que fos veritat. Jo crec que és veritat. I a tu, que t'agradaria que fos veritat? És veritat. Menys mal que hem començat bé l'any. Saps per què? Perquè des d'ahir estem parlant del 2026 que té uns auguris terribles. Sí, fatals. Han començat molt malament.
Bé, no només hem començat molt malament, sinó que els estudiosos del tema parlen i diuen que tindrem des de canvi climàtic en negatiu, bé, moltes coses. Mentre que els experts en numerologia diuen que el 2026, els números, diuen que porta sort. Per tant, aquesta és la contra.
Sí, bueno, portarà sort, però de moment ja el que veig... Hem començat molt malament. Hem començat fatal. Ahir també que escoltava la notícia d'un sense sostre, cinquanta i pico d'anys. Sí, el segon, el segon que ha perdut la vida al carrer. I pensava, però, és que no sé què ens passa a la humanitat. Com...
Com podem permetre que passin aquestes coses? I no sé, quan vaig veure tot el tema de Badalona amb aquest alcalde que tenen, i aquell desallotjament, tota aquesta gent, escolta, no sé, tant de nos ens fan la gent que venen de fora, és que no es fa solgestionar-ho, ho entenem, però segur que hi ha alguna solució. Segur.
Que no passa per aquesta deshumanització que tenim. És que es dediquen diners a coses que a la millor no són tan necessàries. Bé, ja ho farem, m'entens? Vull dir, jo què sé, necessitem un poliesportiu? D'acord, ja el farem. No és més important la vida d'aquesta gent? Bé, no ho sé, jo no tinc la solució. Però penso que ens ho hauríem de fer mirar
perquè entre això, entre el Trump entre els Maduros, entre els Putins jo no ho sé, però jo no el veig un 2026 per això m'ha agradat aquesta història perquè he pensat, bueno, mal que mal una mica d'humanitat, sí que no és d'ara que això fa 50 anys i potser avui dia això no passaria
Però hi va haver un moment en la història que la gent, no ho sé, no teníem tants prejudicis i érem com a més humans. No ho sé, vull pensar que m'agradaria tornar-hi. No ho sé, això és el que...
De qualsevol manera, que històries d'aquestes existeixin i que siguin veritat, jo encara sóc de les que pensa que hi ha més gent bona que dolenta. Jo també. No sé si és que encara portem la flor a la mà, però que no perdem l'esperança, no la perdem.
Però jo estic a punt, eh? Ja t'aviso. Jo estic a punt. Ja estic a punt. Si no canvia una mica la cosa... Que sí, que la farem canviar cadascú de manera individual. Sí que podem participar. A veure si és veritat. Tant de bo. Sí, tant de bo. Bé, quan et veurem?
La setmana que ve, no? La setmana pròxima vindràs, no t'ho dic, per si ho veus molt negre. Home, de moment, la setmana que ve. De moment. A veure si no entrem a la Tercera Guerra Mundial, perquè tal com està el pati... Ai, ai, ai. Que ja veuràs com no, ja veuràs com no. Ara, ara, Putin i el Trump tornen a ser enemics. Sí, ara eren enemics. Ara han tornat a trencar peres. Sí, sí. Jo... Per petroli, per petroli. El petroli és meu i punto. És acabat. Ja està tu, cago en nena.
Doncs no res, ens quedem amb la història que era veritat de la Cori Guiu, així que sí, quan ha començat amb el seu titular, que el titular era tres dies de titular, doncs amb el seu titular. Si vosaltres heu pensat que no era veritat, doncs us heu equivocat. He de perfeccionar el tema de les sinopsis.
És que era difícil. Era molt difícil. El titular era molt difícil. Què deies? Sense sostre... Un sense sostre truca a la parte i es queda 50 anys. No entens res? No. Que no, s'havia d'explicar una mica. Sí, s'havia d'explicar. Però bueno, ho perfeccionarem, ja t'ho dic. La setmana perquè us vas veient. Que tinguis bona setmana. Gràcies, igualment. Adéu.