El lema de Dona-li Espai a la Igualtat, que és el lema del 2026, ens serveix de presentació d'aquest espai que escoltareu tot seguit i que també el podreu veure a Televisió de Vandellós, ja que és una producció feta per els mitjans de comunicació locals, Televisió de Vandellós i Ràdio Hospitalet de l'Infant, en homenatge a totes les dones.
a diferents generacions de dones que viuen al nostre municipi, concretament dues famílies, una de Vandellós i l'altra de l'Hospitalet de l'Infant. La família de Vandellós són quatre generacions, és la Emília Llaurador Ruiz,
la seva filla, l'Antònia Ventura, la seva neta, la Sara García, i també podrem veure la Taís Fallol, que és la quarta generació. I per part de la família de l'Hospitalet, són tres generacions, que són la Pepita Castellbi de l'Amo, la Mònica Boquera i l'Ariadna Ferreres.
Elles ens explicaran els diferents punts de vista que han tingut al llarg de la seva vida i són un exemple de moltes vegades les converses que mantenim a casa amb la teva mare, amb la teva àvia, amb la teva filla. Hem volgut retre d'alguna manera un homenatge a totes les dones lluitadores que segueixen lluitant per donar-li espai a la igualtat.
I comencem amb la conversa de les tres primeres dones. Elles són la Pepita Castellbi, la Mònica Boquera i l'Ariadna Ferreres. I la primera de les preguntes li fa la iaia, l'àvia, la Pepita, a la seva neta, a l'Ariadna. Faria molta gràcia saber què oponeu la joventut de la gent gran. Què pensem? Sí.
En general. En general, clar. Si són molt casca-ràbios o què. Jo penso que...
No ho sé, al final som el resultat de tota la vostra història i de que a vegades ho tenim per fet i trobem que és avorrit escoltar les històries de quan allà jo anava aquí, tu anaves a l'escola i havíeu de caminar, no sé què. Hi ha molt per aprendre perquè al final el contrast que hi ha entre generació i generació és molt gran i ho hem percebut moltes vegades. I penso que tenim molt a ensenyar-vos, que ens està quedant en el mateix.
i que hauríem d'escoltar més, potser. Bueno, la vida també l'ensenya, carinyo.
Jo crec que hi ha una cosa que, com dic sense filtres, quan ens fem grans, és que justament anem perdent el filtre. I potser quan tens una edat dius les coses una mica més sense por a ferir els altres, i quan formats anem fent grans, jo crec que vas perdent aquest filtre i ets cada cop més directe. I dius el que penses, no? Sí, i quan arribes als 80, com és el vostre cas, jo crec que al final ja les coses surten com raxes. I en part, no està malament, està bé, potser una mica perdre aquella pantalla, que ens fa ser més curosos.
Bueno, és que també penso que quan et trobes gran hi hauré tanta vergonya. A mi m'ha passat perquè abans, per favor, vostè, i ara ja t'ho t'ajudo a tothom. Bueno, però en la teva època, els teus pares, els hi parlaves de vostè o de tu? Mai. De tu? El meu pare i la meva mare no van voler mai que els hi parlés a vostè. Me van dir, tu, m'ho dius a tu, perquè el respecte pot ser el mateix. Però en aquella època lo normal era? Era, no, no.
Era molt diferent, però el meu pare tenia aquesta forma de pensar. I és veritat, eh? El respecte és el mateix. Però jo per què penseu que se'n van aquests filtres? I penseu que la gent jove és en plan més... No, la gent jove jo crec que al final també s'ha bastant així. Però quan arriba amb una edat que vas com acomodant i intentes passar-ho una mica a les formes, no? I seves colors amb el que dius, no senti més sensible...
I jo veig que als 80 vas perdent una mica un altre cop aquesta compostura i dius les coses més sense filtre. Vols dir que perdem la perconya, no? Sí, jo amb el papa ho veig claríssimament. Vull dir, al final el papa diu les coses com la sent, com li surten. I no està malament. Vull dir, penso que està bé. I parlen tu amb amics meus que tenen uns pares també d'aquesta edat i diuen, ostres, els meus pares estan perdent el filtre. I són coses que, bueno, no sé. Mira, Ari, jo els meus avis, no els deia de vostè, els deia de vos.
I era un respecte. Jo, en canvi, el meu pare deia, escolta, en papa, això, oh, mama, pues la canvia.
I el diaio, als pares els li deia vostè. I a mi, com anava, que festejava, m'assemblava una miqueta raro, però bueno. I a nivell físic us abraçàveu i éreu propers, fèieu petons... Amb els pares. Amb els avis. Sí, jo sí, amb els pares sí. I amb els avis també. I encara diré una anécdota. Jo m'ho he enregat molt del meu avi mater, perquè per Nadal ens venia a portar oli, olives i el pollastre, que criava el pollastre i portava el pollastre.
Ell anàvem a la estació de Gràcia a esperar-lo. Arribàvem a casa i ell em portava jo a la seva família i el regal que em feia era comprar-me un TVO. Un TVO? La florita que hi havia en aquella època. Jo anava més contenta d'un record sa nena. Jo discrepo una mica amb això que dius de si ens fem petons o abraçades. Jo crec que...
No és tan fàcil fer petons i abraçades als pares. Jo crec que a vegades els pares, justament a vegades diem abans t'estimo a qualsevol altra, que als pares. És difícil dir-ho per a una mare t'estimo. Jo penso a casa no hem sigut molt petoners, perquè són les que fan petons a tot arreu. A tothom, però no hem sigut petoners. Potser hem sigut... Més freds. Més freds. No, jo no. Jo sempre he sigut des de abraçada al papa, abraçada a tu. Tu ets més carinyosa, eh? Ets més petonets i abraçadetes.
Sobretot ja ho veig amb el teu pare, ja pots estar content. Escolta-me, parlant així en franquesa, a vegades la teva vida, bé, has sigut com moltes dones de la teva època, no? M'estressa de casa, no has treballat. En la teva vida, si poguessis tornar enrere, què canviaries? Bé, potser molt que canviaries aquesta, que estudiaria més. Però per què no vas estudiar? Perquè, nena, jo tenia la vida marcada, havia d'estar al negoci.
O sigui, no perquè no ho es volgués, sinó perquè no ho van deixar. No, i jo recordo que vaig fer el secretariat a la cadascunyat pràctica a Barcelona, i quan ja sortia d'allí el professor em diu, mira, ja tinc un professor de feina per a vostè. I vaig dir, mira, ho sento, perquè tinc que anar al negoci. I mira, així em vaig quedar. Ara, no sé si ara, potser entendria si jo en la carrera i no quedar-me al negoci. Però tampoc estic descontenta de la meva vida, eh?
Jo tinc una pregunta molt similar per tu, mama, perquè sempre m'ho pregunto, que sento que avui en dia, a part que les mares oblidem que soc una dona darrere, darrere la vostra, i que també has sigut jove com jo, també has tingut aspiracions, has tingut somnis, jo sempre em pregunto la dona que haguessis sigut si no m'hagessis tingut a mi o no t'hagessis casat mai, perquè sento, com ho diu la iaia, que tenia un rol marcat, ser dona, ser mestresa, tal, llavors tu que ets la generació següent,
M'ho pregunto moltes vegades, qui series? I moltes vegades dic, tant de molt m'ho sacrificaria, no hauria nascut jo perquè tu poguessis ser qui haguessis volgut ser, si no haguessis casat o tingut fills. Jo et seré molt sincera, jo crec que no heu estat amb vosaltres, no, un moment donat jo volia fer dret perquè volia ser advocada.
Però em va passar una cosa molt curiosa. Jo sempre havia pensat que no tindria nòvio fins que no acabés la carrera. I per bo cas, justament, vaig fer al revés. Abans de començar la carrera, aquell estiu, vaig començar a sortir amb el que és el teu pare. Llavors, quan vaig acabar la carrera, sincerament, m'hauria agradat caminar a Barcelona, buscar feina a Barcelona, i bueno, entre que tenia el nòvio aquí, que vaig començar a buscar feina amb despatxos d'advocats i no em sortia res,
I la primera feina que em va sortir va ser una mica la que va marcar la meva vida. La primera feina va ser, just aquí, l'Ajuntament de Matènsul Hospitalet de l'Infant, en promoció econòmica, amb un programa de l'AMAC, que s'haurà de municipis nuclears, intentant vendre el primer polígon industrial que hi havia, fent el primer viver d'empreses que hi va haver, creant IDETSA, creant la Mancomunitat...
I la primera feina crec que és bastant la que enmarca la vida. A nivell de fills, jo reconec que el que era l'institut maternal i no sabia el que era i em sabia que no existia. Quan era jove, obertament dic i reconec que si m'hagués casat amb un home que no hagués volgut tenir fills, segurament no n'hagués tingut.
però ara tinc dos fills i, sincerament, no canvio per res del món. I no crec que el fet d'haver tingut fills m'hagi condicionat la vida més enllà del que hagués estat sense tenir fills, sincerament. Penso que al final els fills, i més quan són petits, a vegades pensem que no, perquè ens condiciona, que són petits, i crec que és al revés, que quan són petits és quan més llibertat tens per emprendre viatges arreu del món, per poder-los prendre on vulguis. I, per tant, crec que no, que els fills...
Si vols, no tenen per què ser un impediment per fer moltes coses, al contrari, t'ho ampliar la vida amb coses que ni t'arribaves a imaginar. Creus que la societat avui en dia a les dones ens ho condiciona una mica a l'hora de treballar, a l'hora de voler arribar a ser algú professionalment o acadèmicament? Crec que ho teniu una mica més fàcil que la meva generació.
Avui en dia, preguntar-li a una dona de 30 anys en una entrevista de feina si espera tenir fills o espera quedar-se embarassada, no es pot fer. És gairebé no legal fer-ho. En canvi, la meva primera entrevista de feina, quan vaig marxar a la meva feina actual, jo tenia 30 anys, i recordo que una de les preguntes era que estava vostè casada, i la pregunta va ser sí, i la segona pregunta va ser esperar vostè tenir fills.
I em vaig quedar de pedra i recordo que vaig contestar el director de l'organització, que la seva pregunta em semblava molt poc pertinent, que segurament si jo fos un home aquella pregunta no me la faria. I recordo que tornant cap a casa, les papes em van dir, mòrica, que t'anen a l'entrevista, dic fatal, no m'agafaran. Vaig pensar, m'he passat tres pobles, però sorprenentment em van agafar.
Hi ha coses que ara em sembla que com a dones que no hem evolucionat, que la societat encara segueix marquant el fet de ser una dona, que sí, que encara continua passant, però sí que és veritat que aquesta generació de dones, que ara tenim uns 50, 50 i escaig, també ha anat fent petites coses que fan que tot sigui com a més fàcil. Jo recordo també quan el Gerard va néixer,
No hi havia llars d'infants aquí a l'Hospitalet. Fins als tres anys no podien entrar a la primària. Llavors la iaia va haver de fer de suport. Les iaies que no treballaven feien de suport a la família perquè les dones poguessin treballar. Quan tu vas néixer, solament tres anys després, els quatre mesos et vaig posar a la guarderia, que fa una mica de mal al cor.
Però és així. La iaia deia, home, Mònica, però és molt petita. Jo deia, mama, no, tu has de viure la teva vida. Per tant, si hi ha un allar d'infants, una cosa és que els avis ajudin i l'altra que supleixin. Per tant, jo tenia molt clar que si hi ha eines en la societat que et permeten projectar-te com a dona, doncs les s'has d'utilitzar. I en aquest sentit crec que a poc a poc hem anat guanyant terreny. Tot i que és veritat que queda molt per fer.
Jo t'he de dir una cosa, Mònica, no m'he sentit mai explotada com a iaia, eh? Ni per tu ni per ta germana. S'ho heu arribat tan bé. Bé, doncs has donat un compte de mà sempre que ha fet falta aquí el papa. No, exacte, però no soc d'aquelles iaies que he hagut d'anar a portar el nen cada dia al col·legi, he d'anar a buscar el nen a la guarderia, perquè encara me'n recordo quan el teu pare es va comprar un carretonat a darrere de la bicicleta, que penso que va ser el primer transportint d'aquests que es va veure al poble, i es portava a tu i a l'Héctor. Vull dir que jo no em sento explotada com a iaia.
És el concepte que tinc. I tu, Ariadna, et veus molt lluny de com hem sigut la iaia i jo? O tu què veus com a jove de 20 anys ara? Com a neta. Jo com la iaia de l'IA sí que em veig molt lluny. I de mi? La sento ara mateix i dic i jo que estic aprenent un cinquè idioma, estic acabant la cara universitària, que ha sigut sempre la meva primera prioritat en la vida,
No ho havia sentit mai tan cru, això. I tu esperes tenir fills o no? Perquè és veritat que com a societat diuen que cada vegada tenim menys fills. Tenim menys fills. És que és el que dic, o sigui, ara mateix, sempre... No sé si és perquè... Tu també has sigut molt treballadora i tal, sempre m'ha amat que el primer era jo, la meva carrera, arribar a... Jo vull acadèmica i professionalment.
I els fills no és una cosa que digués que no, potser més endavant, però si un cop hagués assolit tot el que jo com a individu vull arribar a fer la vida com a persona, com a dona. I viatjar molt, i aprendre més idiomes, conèixer més gent aquí i fora. Llavors, un cop ja he assolit tot el que vull fer la meva vida, potser ja m'ho plantejaria. No diria que no.
Mira, Arianna, jo tinc una cosa, de l'any meu a la teva, canvia molt la visió de la vida, perquè jo, quan me'n vaig casar, no, quan afeceava amb el Santi, em deia, Santi, és que si no tenim fills n'adoptarem? La meva visió també era tindre fills i anar endavant. En canvi, tu penses diferent, i és normal, perquè l'època canvia. Una cosa, jo me'n recordo d'això, i... Ara jo estic molt contenta de tenir nets, eh?
Bueno, i ara te diré una cosa, i tu què opides dels llaios en general? Dels llaios? De la gent gran, sí. No, com que et deia abans, que s'ha d'escoltar més. Sobretot perquè a vegades el que tenim ara ho donem per fet. Puc estudiar, puc votar, puc conduir. I això són coses que no sempre les he tingut i sento que us hem d'escoltar més, veure com les coses eren abans, reflexionar una mica més i aprendre del que teniu a dir.
Mira, jo sempre me'n recordo d'una cosa que diu el iaio, i jo també he paquet d'això, que diu, ara que soc gran, m'arrepeneixo d'haver escoltat el meu avi, que explicava coses, i jo pensava, ja, sal, ja, el iaio, va, iaio, calleu. I el seu iaio havia anat a Cuba.
i diu, ara me'n repenedeixo de no haver-lo escoltat més, i és així. Però això crec que sempre a totes les generacions, eh? Ens ha passat a totes. Tens raó, per totes les generacions, però a vegades se me'n fa cap de dir, ui, què ha passat a la mama, o què ha passat a la mama, o què ha passat a la mama, o què ha passat a la mama, o què ha passat a la mama, o què ha passat a la mama, o què ha passat a la mama, o què ha passat a la mama, o què ha passat a la mama, o què ha passat a la mama, o què ha passat a la mama, o què ha passat a la mama, o què ha passat a la mama, o què ha passat a la mama, o què ha passat a la mama, o què ha passat a la mama, o què ha passat a la mama, o què ha passat a la mama, o què ha passat a la mama
Va ser, jo dic que trista, no trista, eh? Però no em deixaven anar al carrer, perquè clar, jo vivia a Barcelona. I a Barcelona, i no passaven gaire els cotxes, llavors. Però bueno. Després venia a les omentes, no em deixaven anar de cotxe, què? I saps què em deien? Si tinguessis un germà t'acompanyaria. Oh, quina gràcia. I llavors em vaig aficionar al futbol, a escoltar partits.
I ara... Ascoltot-se partíssimes com el meu helma.
Jo crec que el fet de ser dona, en general, diria que no m'ha condicionat el que he volgut en la vida. Sí que és veritat que a vegades m'he sentit que com a dona havia de demostrar més que d'altres, i sí que és veritat que a vegades veus en situacions laborals que es premia més potser un home que una dona, però jo recordo, per exemple, quan vaig començar a estudiar a la carrera, eren moltes dones a classe, i sí que és veritat que
que encara era una carrera com dret, que era una carrera més d'humanitats, més socials, es veia moltíssim, que les dones, jo vaig començar a estudiar el 87, anàvem més a carreres de l'àmbit social, de l'àmbit de dret, econòmiques, magisteri, i en canvi, hi havia molt poques dones enginyeres.
Això molt típidament ha canviat, però poc. O sigui, encara les dones s'afegeixen poc a carreres tècniques, tot i cada vegada es veu més. Jo recordo inclús la broma que feien a la meva època, que deien que qui volia lligar, anar i casar-se amb un noi que prometés havia donat la festa a Telecos, perquè no entastaven tots els homes. No hi havia gaire dones a Telecos, hi havia cinc dones en una classe.
Sí que crec que a poc a poc ha anat canviant i que cada vegada més les dones fan carreres tècniques, però sí que és veritat que a la meva època ja es començava a dir que també moltes dones assolien carreres universitàries, més que els homes. De fet, l'estadística ho deia, que cada vegada més dones
assoliant carreres, però després, a l'hora de la veritat, quan mires el mercat laboral i encara ara passa, els àmbits directius estan copsats per homes, curiosament. I l'altre dia estàvem en una reunió amb gent del CEDETI, de la meva feina i del Port de Tarragona,
i curiosament estàvem totes dones a la reunió amb menys un home. I vam comentar totes, ostres, que raro una reunió amb tantes dones. Però després miraves, dius, ostres, sí, però totes estem en aquell nivell tècnic, una mica més de tècnic, però no al nivell del directiu. I pensava, si aquesta reunió la fessin els directius de totes les entitats que estem aquí, sorprenentment serien tot homes, no? I això segueix passant, o sigui, els nivells directius encara segueixen cobsats majoritàriament per homes.
M'acabes de fer recordar aquella vegada que em vas apuntar a un curs de programació per incentivar les dones, quan tenia com, no sé, deu, no, ara més de totze, em vas apuntar a un curs de programació com un incentiu per motivar les dones a entrar en carreres més de tecnologia, programació, què fa falta.
Avui en dia, si obro en la dalt un d'aquests articles de Joguets, encara trobaria la secció rosa i la secció blava, però jo penso que el fet que unes vegades reflexiono de per què realment sempre triem feines més relacionades amb la cura, el magisteri, com dius,
i sento que té com una relació amb com ens hem quedat petits, perquè jo no soc tan gran, però quan era petita encara jo jugava amb cuines, amb nadons, amb juguet, amb la princesa, no?, voler que vingui un príncep, tot això sí que ho hem amat igualment.
Sí, però tu tens un avantatge, que quan miraves dibuixos de la teva època, els dibuixos de quan jo era petita, sempre era la princesa que era rescatada pel príncep, i quan tu has sigut petita, afortunadament ja, bueno, segueix reproduint l'esquema, però tenies princeses com Brave, que és valenta o mulant, i jo recordo que a tu t'agradaven bastant aquest tipus de princeses, perquè s'ha passat com a molt... Era només això, sinó que també modificaven les històries. Jo recordo que al col·le,
Sant Jordi,
modificàvem la història perquè fos la princesa, que ella mateixa matava el draco, que no necessitava que vingués en Jordi a buscar-la i salvar-la. És veritat que hi ha hagut més... 100%, 100%. I al final, com ho dic, la meva mentalitat avui en dia es basa en arribar al que vull ser com a persona, més enllà de ser mare, de ser dona o de ser filla. I fins ara que tens 20 anys, que és res res, has tingut alguna percepció que en algun moment per ser dona t'hagi penalitzat?
És el que comentaves tu abans, sento que sí que tinc la possibilitat d'arribar a un mull, però amb més pegues, sent més interrompuda, sent més qüestionada, havent de demostrar més...
Sí, més. Sento que l'oportunitat la tinc, però també comporta... I també amb molta més... Al final, jo penso que totes hem tingut la pressió d'arribar a ser... Però avui en dia, com estem exposats i tenim una mirada més global, ens comparem amb tot,
També tinc aquesta pressió en l'amunt. Bé, tu saps de sort, perquè ara s'accepta molt la dona a treballar, però a la meva època la dona no treballava. La que treballava era cosina fent venyes a casa, però treballava en un lloc, diguéssim, en una oficina, poquetes, poquetes. Vull dir que amb això també hem tingut sort, la cosa ha anat endavant. Ah, no és sort, no.
Que el món ha canviat una mica, dona. I també els homes han canviat. Perquè jo recordo quan era petita, el dia que el papa feia una truita amb patata, era festa, perquè el papa havia fet una truita amb patata. I les feia molt bones, les fa molt bones, però de fet, clar, tu ara i el Gerard s'havien acostumat a casa que tant el vostre pare com la vostra mare compren, cuinan, i és molt diferent. Jo no sé què és una cosa, eh? Perquè puc dir que a casa meva he vist.
que amb dos neteixen, amb dos cuinen... I les teves amigues també passen així a casa seva o no? No tot arreu. A més que tinc amigues
una que són religiós o una que són d'altres països. Sé que m'ho trobo que la mare és mestresa o que no espere tant, però ella en canvi ho veu, i al ser de la meva generació i tenir aquestes aspiracions i llibertats, sí que la motiva a fer el que ella vol com a dona, independentment. I tu creus que jo com a mare tinc un fill i una filla? Us estic educant de forma diferent? Inconscientment o no? Jo crec que hi ha una cosa que sí que reconec, que tinc un sesgo o un viatge important,
que és perquè tot el que sentim ara sempre pateixo més quan surts tu de la nit que no quan surt el Gerard. Pot passar qualsevol cosa els dos, però sí que és veritat que aquí tinc un viatge. Però a banda d'això que reconec que el tinc, tu creus que us estic educant de forma diferent? No. A més que el Gerard sempre m'ho diu, en plan, qui té una germana li ha...
I sento que és molt mono, com ho diu, que té una germana, li ha com obert una mica els ulls, o sigui, s'imagina, no?, què passaria si hi posa la meva germana a qui li estan dient això, a qui li estan comentant aquesta cosa, ja siguem amics o amb qui sigui. I sento que no hi ha hagut cap diferència, ni amb expectatives, ni amb res, per sort.
Jo crec en el futur cada vegada més perquè tenen més probabilitat d'estudiar, no són els pares, no són com abans, donen més camí perquè mira, aquí tens la prova l'Ariadna. L'Ariadna amb 20 anys ha anat a Irlanda i ha anat a la Xina, vull dir que abans érem pensable. Jo veig el futur de les dones com futur esperançador sempre quan elles tinguin ganes de tirar endavant avant penta.
Jo penso en el mateix, el futur de les dones, viable, lliure, però amb memòria.
I sentim ara també diferents maneres de viure la vida de tres dones de la mateixa família, concretament de l'Emilia Llaborador, de l'Antònia Ventura i de la Sara García. Marxem a Vandelós per sentir parlar la conversa d'aquestes tres dones de tres maneres de veure la vida. I la primera pregunta la fa la Sara García a la seva iaia, a l'Emilia Llaborador.
Tu, tant de petita com adolescent o de més gran, alguna vegada has fet el que tu has volgut i no el que t'han dit o el que tenies que fer. No, el que tu has volgut. No. A mi hem de fer el que mos m'anàvem. Ara això ja no hi és, però abans era així. I de més gran? De més gran. També.
També, fins que vaig conèixer l'avi, llavors ja... Va ser tot diferent. Però dins d'una parella... Home, la meva, no em vaig tenir mai cap. No, tu amb l'avi, no tenies la llibertat de dir... Vull ser. O vull anar... Encara no. Fins que va passar el temps, que anem casats.
Una cosa, mama, dic, a la teua edat, de jove ja, normalment no es treballava mai fora de casa, no? No. La primera vegada que tu vas anar a treballar fora de casa, que va ser de minyona que a la torre, com s'ho van prendre els de casa? Malament.
que una dona treballés. Però per què? Doncs perquè, com que aviat ens vam posar a festejar el meu papa, doncs ells pensàvem que allà, dins d'aquí, hi ha un gasto. No van comprendre que m'ho guanyava jo. Tu ho guardaves, sí. Tu deixàvem guardar per tu? Lo que guanyaves? No. Lo si feies... Lo si tenies que entregar.
De moment, sí. No ho podia donar. No ho podia fer, m'hi costava molt. A més a més, ells pensàvem que era un gast... I estava ben bé, és que poguessis treballar fora de casa o no? No estava ben bé? Sí, treballava a la Torra, però anava a dormir fora, amb un altre lloc, anava a dormir amb la tia Castelló.
Perquè a casa no hi podies tornar? No, no, no hi podia tornar. I a més, a casa del novi... No és com a casa del novi. O sigui que... No és com ara, que cada dia són amics i canvien de rumba.
I tu què? Jo, a veure, el que són parelles, parelles, dos. I dos de bastants anys. Sí, i la segona, el Dani, que és amb el que he tingut l'Aran. Però és veritat que a la meva edat tens la llibertat de conèixer-me una persona, si t'agrada o no t'agrada, doncs continues, si no ho deixes, és diferent. La mama em deixava.
La mama va ser la primera de separats del poble. No, però sí que deixava tindre diferents parelles. Sí que deixava tindre diferents nòvies.
La mama sempre m'ha donat molta llibertat. M'ha considerat prou responsable i sempre s'ha parlat de tot a casa. També és veritat que no hem sigut de les xiquetes de dir avui un, demà un altre, demà un altre... No, però sí que s'ha parlat. Sempre hem us avisat. A mi m'agrada molt de la manera que us va criar la mama. Molt. Igual a tu que a la Marina. Bueno, perquè la confiança...
que nosaltres tenim en aquesta generació... Abans no hi era. Exacte, abans no hi era. I abans hi havia moltes coses que no es podien parlar, que no es podien comentar. Per exemple, és un exemple. La Sara a mi em diu, mama, necessito pastilles anticonceptives.
Jo li diré, vale, jo això tu no t'hauries pogut demanar. M'haguéssim demanat? De tota manera, ai, ai, ai. Si no podia anar ni de la mà amb l'avi. No podia anar amb l'avi, no podia fer un petó. Ai, ai, ai, ai. I anar al metge? Al metge? A l'enconecòleg. Sí, sí, és que existia abans.
Deixa eu correr. Deixa eu correr, diu. I passaves com podies? Una altra cosa, una pregunta. Tu quan et vas treure el carnet de conduir, hi havia molt poques persones, dones, que es poguessin treure el carnet de conduir en aquella època. Va ser perquè vas voler o per necessitat? Per necessitat.
Perquè el papa... I va ser pionera, com aquell que diu, amb treure el carnet de conduir. El papa anava a fer el correu d'Hospitalet, anava a portar el correu pel poble. Però va venir un dia que no va veure les barreres... Se les va prendre. Doncs llavors vaig dir, doncs jo ho faré jo.
I feia, almenys feia 4 o 5 mesos, que portava jo a la carteria i els de Amrils, que és el que mos portaven, els altres no ho sabien, no havien compres que portava jo a la carteria. I on vas tindre que treure el carnet de conduir?
A Reus. Tu t'ho vaig a Reus. No vas anar a Teruel? A la... Com s'hi dir? Allà a la Rambla. Com s'hi dir? A l'escolar. A l'escolar. L'escolar. Va ser un... Però va ser... N'hi havia molt poquetes. Poquetes. Molt poquetes. Però era una necessitat. Jo sempre dia que no ho volia. Però quan vaig veure que ho necessitava, no em va tocar el trepament. I, escolta, has sigut... Bueno, va ser Minyona, de Calatorra. Llavors, lo de Cartera. I lo de la granja? No, primer vam tindre la polleria.
Ah, i llavors el de carteres. És a dir, ho teníem tots junts. Jo anava a l'hospitalet a buscar les cartes, anava a l'hospitalet a buscar les cartes i m'esperava anar a la porta de casa per a venir a buscar un pollastre. O sigui que portava...
I quan veia a venir, que m'esperava que les dues dones allà sentades, vaig dir, primer he de donar l'esmorç al meu home, que ell no ho podia fer. O sigui que anava a tope amb tot. Llavors fèiem dels pollastres, fèiem croquetes, o sigui, més fenya. Una vegada em van regalar un tamboret, com que el vés estar dret, per fer croquetes. I veníem canalla a comprar i se'ls menjaven pel camí. Això també.
Bueno, que de tot he fet, menys parlar, ho he de dir. Com te vas sentar que em separés? Home. És que abans no se separava ni un. No em quedava d'aigua a fer-me'l. Vas passant malaltia. Això. En canvi, em vaig estimar moltíssim a l'Enric. Bueno, sempre. Sempre, perquè va morir a casa meva l'Enric.
Això també. Això sí que és una cosa que... No ho entén ningú. Exacte. No ho entén ningú. No és una cosa per estar orgullosa, però jo és una de les coses que em sento molt satisfeta. Sí. De que la relació que vam quedar amb ton pare sempre va ser... Va ser l'amic, va ser l'aliat, va ser el còmplice, va ser un company, volem dir, menys el meu home. Una vegada me va anar a operar al mig i no, i a ella li va tocar anar...
A la taula... A la taula de les eleccions. I es va quedar ell... I es va quedar l'Enric a casa, a la clínica. A la clínica. Marit. Quan va en Xevet ell anava bé, doncs...
Quan va veure que tot anava bé, que ella estava bé, que naltros estàvem bé, que hi havia una normalitat... Elles ho van prendre molt bé i van passar a aquella. I els quants anys va ser difícil? Els primers dos anys va ser molt difícil, molt. Però llavors una vegada ja la voluntat... I quan van operar que va vindre ell a fer amb companyia perquè ella estava a la taula, les infermeres d'aquí es tornaven ximpletes perquè els deia, és el meu, és gendre. Què?
Coses rares a la nostra família. Dins de... Hem sigut una miqueta... Bueno, doncs... Estranyes. Rebeldes? No, estranyes. No, no. El que passa que potser abans també es mirava molt el que dirà la gent, perquè aquesta va ser la meva època de... Què dirà la gent? Què pensarà la gent? Perquè ets la primera del poble. I al final, una de les primeres, potser no.
Però després vostre... Van saltar un parell o tres més, clar. Però llavors penses, que carai la gent, o sigui, la gent... La gent no té de viure la meva vida, sóc jo. Per la teua felicitat. Exacte. I sí que pots fer mal a Valtros, o a ella, o a la família de l'entorn, però és que al final és la decisió que tens de prendre. I en canvi, ara ja hi ha què? Que n'hi ha que es casen i duren vuit mesos casats. Jo per això no em caso.
Que de metges que sou filles. No, tu què penses que jo, per exemple, fa tants anys que estigui amb el Dani i no estic casada? Avui ja és normal. És normal. Però és que no passar per la Iglesia, per tu? No, no, però és que ha evolucionat aquesta generació, han hagut d'evolucionar d'una manera molt ràpida. Sí, però jo penso, per exemple, amb l'altra iaia, la iaia Paquita, que si no hagués passat per la Iglesia... No et parla.
No, no en parla, no, però hagués sigut un amic. No, però és una generació que ha hagut de passar molts canvis. Molts. Hem hagut de fer molts esforços per superar. A més, m'ha costat. De canvis i així. Doncs acceptar-ho, quin remei. Acceptar el què? Però el què? Doncs que es va dir, o sigui, que se separeixi. Això és el que t'ha costat més? Sí. I la mort del papa. Això ni el meu. Mare de Déu. Mama, el del Covid...
No us va afectar, a vosaltres? No. Jo... Ho entenc tot. No, va... O sigui, vam passar una guerra, o sigui, postguerra, d'acord? I hem viscut un munt de coses, i el del Covid... Ho superem tot. Sí. I en canvi, la meva generació...
ens hem quedat afectats pel... Pel tancament. Pel tancament i també... Jo vaig tenir l'Aran el 21, que va ser l'any del Covid. Era tot molt bombolla, que ningú s'acostés, que... Cuidado, que no agafés un virus. O sigui, nosaltres hem quedat com en pànic. Ells tenien la mentalitat, o sigui, elles ens hem dit el mateix, o sigui, a la guerra o a la postguerra l'han vist, l'han tocat, l'han viscut. Una cosa que no es veu. Han patit molt, perquè és com si no... Sí.
coses que voldríem, que haguem volgut fer i no ho hem pogut. Per exemple, doncs, no ho sé. Mira, ara fem el que em sembla, però llavors hauries d'anar. O sigui, ara, amb 80 anys, quasi 90, és quan més llibertat tens de fer, desfer... O sigui, ara, mama, per exemple, si tu dius, me'n vaig a fer un tallat al bar, no passa res. I quan eres jove, si haguessis dit, me'n vaig a fer un tallat al bar,
Ja, ja, que no estàs bona. Que no veus que hi ha molts oms. Ah, doncs això, això. Aquestes coses han influenciat, clar. I tu, per exemple, com veies que jo tingués més amics, nois, que noies? Què hagués passat si haguessis sigut tu? Doncs jo, per mi, era com a raro. Per què? Doncs jo era les amigues amigues i els oms, sí. I a l'altre costat. I a l'altre costat. I a l'altre costat et vas sentir mai
jutjada o... No sé com dic, per algun home. No anaven a comprar abans els homes, què dius? No, fill meu, ni de... Només a dones, és clar. Que no, que no. No, per això amb ella no...
Dius que els primers treballes sí. Jo a la Fenya, clar, vam començar, que teníem 18 anys a treballar. Alguna vegada sí que em vaig sentir allò que et miraven de més a més, però ho vaig saber que tallà rapidíssim, que llavors... Jo no perquè era molt petita. Me tildaven que tenia mala llet, però és igual, diu...
Sí, sí, més igual. Jo, en canvi, com que era... No era petita, era molt jove. És més jove. Me'n recordo que els senyors, t'estic parlant de senyors de 78 anys, que venien... Comentaris desagradables. Proposicions... I clar, no ho va saber què tallar, perquè era molt jove. No m'hi havia trobat mai, no sabia com enfrontar-me a un home que em dia... Anandos ja no m'ho feien res, perquè ja tallàvem de cop. Sí.
Quan veiem un home que ja tallàvem. Però a mi em fa bo, per exemple, que cada vegada els comentaris són més bèsties. I el que haurà de sentir la talla és, per exemple... Si hi havia un moscat que venia per ell, l'arrotxàvem. Jo crec que feieu pinya entre totes les dones, potser. Feieu pinya entre totes les dones si venia... No, cada u plegava per ell.
Hosti. No. I tu? Va ser contestant-li. No, no, sí, jo vaig pensar, o m'hi jugo a la fenya o m'he fotent fora, però... No, no, no, s'ha acabat i ens va acabar. Sí, però hi haurà més conseqüències. No, no, sempre vaig a l'ovella negra. Sí. De meure fa el veu d'una cosa. Sempre vaig a l'ovella negra. Quants anys fa que l'havies mort? Moltíssims. No hi ha anat mai més cap a mi. Això, mama, una cosa. Digue'm.
Perquè, clar, tu et vas quedar viu de molt jove, amb 47 o 48. No sé què et va passar mai pel cap de dir, puc començar una altra vegada amb l'altrome? Mai? No. I ja no m'ho trobava perquè la necessitat d'un altrome. Sempre dia que com ell, no em trobaria cap.
Bueno, i ja no un altre home sinó... Jo vaig tindre l'àvia. ...agafar i, com a dona, dir, doncs, ara m'he de gust viatjar. No, però això sí que ho pogués fer una avi, sí. Al final, sí. L'única cosa que, mira, tenia tres o quatre amigues arreu, anava el cap de setmana i feia un dia amb elles, però, doncs, per tindre... ...relacions amb ningú. Que sí. Pretendent se va tindre. Ara... Que saps tu?
Nosaltres ens ho parlem tot. Ah, però no... Allà per fora.
No ho faré. Jo, per exemple, la mama i jo tenim un vici que és llegir. Llegir. Tu, per exemple, et van ensenyar llegir al col·le, però en castellà. Tu tenies la llibertat d'anar i dir, doncs, vull llegir este llibre o vull comprar amb esta revista. Perquè jo, per exemple, vaig, compro el que vull i és igual. Em tallo uns cèntims, llavors.
I si, per exemple, n'hagués tingut d'aquests permès? El que vaig disfrutar més, doncs, segur, els viatges que he fet. He fet molts viatges, he anat a molts llocs, però sempre... Amb grup, amb Aissola. Amb grup, sí. I... No, m'he sentit molt bé. La dona actual, una amant de Mas, que fa el que vol,
No, mira, abans, a la teua època, l'home manava de cara a fora, però dins la casa, la que portava els pantalons era la dona. Era la que administrava... Els cèntims. Els cèntims. La casa, el seu gust. I ara, simplement és que ha quedat clar de cara a la societat que és així. Que és la dona la que subministra, la que organitza, la que no sé què. Amb la diferència que nosaltres ara treballem.
que una dona diu que arreglava la casa, la sostenia, perquè és la que ho agurava. I els homes, cap al bar, cap al bar. Ara som homes i dones, els que anaven al bar. És diferent. Molt diferent tot, sí que no. Molt diferent. No, però és veritat, nosaltres, tu encara tenies la facilitat de l'horari,
per cuidar-los a mi a la manera. Això ho deia. Perquè era jove. Però nosaltres... Qui es va criada? Tu. Sí que teníem un horari que ens permetia fer festa quan els teníem que portar el metge, el que fos. Jo, per exemple, que he tingut l'anà i l'he tingut una miqueta més gran... Jo he sigut més gran com a àvia. Clar, però tu fins fa no res treballaves. Jo no tenia aquesta facilitat de dir, li deixo a la iaia i me'n vaig a treballar.
Amb l'adam no, però ell amb mi sí que ho estic a veure. Com a dones potser és una generació que s'ha sentit més... més emparedada que dic jo, més tipus sandwich, o sigui, per dalt. Passaven de cuidar els pares a cuidar els nens. A cuidar els... Com veus el futur de les dones? Bé? Gràcies a Déu treballen. Però de les dones en general... En general està de nosaltres.
Valentes. Valentes. Sí. Que sabin... Jo crec que hi ha hagut un canvi, per exemple, de la seva generació, que és la generació silenciosa, a la nostra, que és la generació del baby boom, que han tingut tota una sèrie de...
Bé, hi havia l'Obum. Jo considero que és valenta la vostra generació. Era la més rebel·la, perquè vam coincidir amb l'esclat social i amb més drets per les dones, per els treballadors, per tot. O sigui, hi va haver un reombori social molt important.
i altres el he tingut. Som una generació de paciència, que dic jo. Que ho hem tingut tot més aviat fet. Ho teniu tot més fàcil, o sigui, que el detallés la veig com a intel·ligència artificial. La seua generació... És molt jovenata, però... La seua generació tindrà problemes... És molt llesta. Per saber el que és real del que és. Però us vols que et digui una cosa? Jo amb tot això de la intel·ligència artificial, les dificultats que hi ha amb la conciliació familiar, veig que...
hi haurà una lluita, o que les dones tinguin que tornar un pas enrere, que no m'agradaria gens... Per què? Jo només sé... Hi haurà treball per tots. Van tindre de treballar molt, molt. Per la tecnologia, ho dius. Però ho feia gust per poder donar ensenyament a la filla. Veus, llavors, quan ella es va posar a treballar, ja era pels nens, pels nenes. Jo a ella les vaig triar com si ho fos... Tens curiositat per preguntar-li alguna cosa a la iaieta?
Com us comunicàveu abans? Si no hi havia mòbils, diu. No, fill meu. Com us comunicàveu, doncs? Sortia al balcó i cridava. Quan la iaia estava al colet, ells amb carta, s'escrivien cartes, perquè no hi havia mòbil. Però ells, per exemple, amb mòbil. Quedem a la plaça talhora. Quan la iaia...
Estava al col·le i hi havia una altra nena que també es deia Antònia Ventura. I quan les tocaven de telèfonos, només hi havia una cabina de telèfonos, i em deia, quina Antònia és? I tots dos van d'allòs. I abans de telèfonos no hi havia tot arreu tampoc. Hi havia la cabina del poble.
Un telèfon, o sigui, imagina't tu. I ara ja la veus que porta mòbil, eh, que sí? Eh, bueno, jo quan era petita no quedàvem amb mòbil. Sabíem que l'hora de brindar, vale, després ja mos trobarem a la plaça. O ja mos trobarem al carrer. I no ve. I no ve. I enxenen les llums. Anem al del sopar.
I amb aquesta barrera frase que ja encenen els llums i anem a fer el sopar, que és la pregunta que li ha fet la Thais Fallol, la seva besneta, l'Emilia Llaborador, tanquem aquesta ronda de converses de família, de dones i de les seves experiències i la seva vida.
Nosaltres el que esperem realment és que commemorar aquest dia sigui només una anèdota i que tot es normalitzi, que ens donin espai. Gràcies per la vostra companyia i sobretot per les protagonistes.