de guionistes del programa, inèdit al No Pot Ser Mentida, ben trobada per llegir-la a la ràdio, equilibrada com poques coses al nostre voltant. Gaudeixin de l'avís, si us plau, de la nova. No hi donin més voltes, que al final la cosa acaba per marejar i possiblement acabar vomitant. Bona nit, Josep Maria. Bona nit. La setmana que ve... Necessitarem un parell d'hores, potser...
La posi aquí mata de Pere Ràdio i té una parada, no pot ser mentida. Bona nit. Bona nit. Bona nit.
Si t'agrada a les Portes de Troia i vols anar un pas més enllà, ara ens pots donar suport fent-te mecenes del programa a Patreon o iVox. Amb una petita aportació mensual ens ajudes a fer créixer el projecte i com a agraïment tindràs accés a continguts exclusius i altres avantatges. Trobaràs tota la informació a la nostra pàgina web portesdetroia.cat. Gràcies per ser part d'aquest viatge.
A las portas de Troya, amb Alberto Riche, Sergio Rodríguez y Albert Abril.
A la Granada del segle XVI, en una ciutat que acaba de reinventar-se després de la conquesta, conviuen palaus renaixentistes, universitats noves de trinca, un acord d'humanistes i la realitat quotidiana de l'esclavitud. En aquest context apareix Juan Latino, esclau, humanista, poeta llatí, professor universitari, músic, marit d'una dona de l'aristocràcia granadina i figura reconeguda pels grans noms del segle d'or.
Un personatge que obliga a preguntar-nos fins a quin punt l'esclavitud permetia trajectòries individuals singulars. Què volia dir directament integrar-se en la societat del Renaixement i com es combinaven talent, patronatge, origen i color de pell. Un cas excepcional, un símbol, una finestra privilegiada per entendre millor les contradiccions de l'Espanya moderna.
Avui, a les Portes de Troia, resseguim la vida, l'obra i el llegat d'un dels personatges més fascinants del segle XVI. Benvinguts a la biografia de Juan Latino. Benvinguts a les Portes de Troia.
Benvinguts i benvingudes una setmana més a les Portes de Troia, el programa Ràdio Història des dels estudis de ràdio castellà de la xarxa de comunicació local. Avui per parlar sobre Juan Latino, quan el talent trenca les cadenes. Ja veureu aquest títol tan abocador perquè l'hem posat així. I ho fem molt especialment amb l'Ismael Esmac Molina. Benvingut, Ismael. Moltes gràcies.
Gràcies, novament. Ell és historiador, màster d'Història Moderna d'Europa i Amèrica per la Universitat de Granada i d'Història del Mediterrani Occidental per la Universitat de Barcelona. I actualment és arxiver de la Basílica de la Sagrada Família, que potser si tenen temps li preguntem algun cotilleu, no?, perquè treballar allà és... Sí, aquest any és, a més, un any especial, eh? Ismael, avui parlem, com hem dit, de Juan Latino,
que així per anar fent spòilers no hi ha, que va ser una persona esclava que es va acabar convertint en un referent de l'humanisme a Granada. Efectivament. S'acaba alliberant, es converteix en un referent de l'humanisme. Catedràtic. Catedràtic. És que Déu-n'hi-do, no? I la pregunta és...
Ell és una excepció o és la norma? Clar, aquesta pregunta pot tenir dues respostes. Som-hi. Per l'altra. Per una banda, és l'excepció en el sentit que realment té una vida excepcional, i ja ho veurem,
però per l'altre, si bé no una norma, sí que moltes persones esclavitzades acaben portant una vida com a lliures i més o menys integrats en la societat lliure. Per tant...
És una mica les dues. Perfecte. És l'excepció, però també la norma més que res perquè neix en un context que li facilita molt arribar on arriba. A part del seu talent, també, que no l'estem aquí menystenint. Però sí, sí, sí, és excepció i norma a la vegada.
Segueix-nos, interactua amb nosaltres a les xarxes socials d'Instagram, X i Blue Sky, arroba Portes de Troia. Escolta el podcast des d'iVox, Spotify, Apple Podcast, YouTube i la xarxa més.
Fins demà!
Molt bé, comencem el programa avui amb una cançó que ens has posat aquí per algun motiu. Sí, Els Canarios, de Gaspar Sants. És una composició renaixentista barroca que, de fet, es considera dins de la tradició musical preflamenca i que va causar furor, de fet, en la seva època, com a dansa cortesana i teatral.
I bé, l'he posat una mica per anar-nos ficant una mica en aquest ambient renaixentista. Sí. Molt bé. A part, està bé, està molt bé. És molt xula. Sí. És la típica que ens... Bé, és molt xula, és molt maca. Recomanem escoltar-la sencera, no? Llavors, abans de començar, però, no sé si voldries fer alguna recomanació als oients per aprofundir en el tema d'avui. Sí.
Sí, clar, parlarem de... Al final parlarem d'un personatge que és Juan Latino i hi ha una historiadora i antropòloga que és Aurelia Martín Cassares que va fer, ara fa uns anys, el 2016, una biografia que també és estudi sobre la seva obra, sobre el seu context. És genial, el llibre es diu Juan Talento. I ara estem canviant el nom a la primera pregunta. Eren tan talentós que li van posar Juan Talento.
No, Juan Latino, Talento y Destino, un afroespañol en tiempos de Carlos V i Felipe II. La recomano moltíssim. Primera recomanació del dia feta. Sí. Comencem parlant sobre...
L'ambient, no? Perquè ja l'Ismael ja ho ha avançat abans, Juan Latino, la seva vida es desenvoluparà no en una casa qualsevol de la península ibèrica dels segles XV-XVI, no? Què suposa ser esclau de la noblesa espanyola del Renaixement?
Clar, com hem comentat en un programa anterior sobre esclavitud, tots els estrats socials poseien persones esclavitzades i, a més, la noblesa és un estrat social que es pot permetre tenir-ne i tenir-ne moltes persones esclavitzades. Sí, sí, sí. Els podien fer servir tant per feines que anaven des de les feines més dures, per exemple, els marquesos de Càdiz al segle XV tenen 52 esclaus. Déu-n'hi-do. Déu-n'hi-do.
que empleen en la construcció d'una torre a la mateixa ciutat. Quan mor Juan de Guzmán, duc de Medina Sidonia, també, té en propietat 216 esclaus. Alguns d'ells empleats a explotacions de canya de sucre a les Illes Canes, és a dir, a feines més dures, però que també podien anar des del treball domèstic, o coses així de servei...
que podríem dir més soft, però que realment seguim en un context de treball i servitud forçada. No ens podem oblidar d'això. Els testaments, sobretot d'aquestes persones nobles, sí que es poden permetre més aquests alliberaments d'esclaus i esclaves, però també que a vegades els transmetien als seus hereus. És a dir, jo m'he mort...
jo hauré de fer totes les bones obres que calguin, però els meus esclaus passen al meu fill perquè no li calen realment, no li ve d'aquí, però sempre està bé tenir esclaus per marcar l'estatus. Aleshores, les possibilitats de millora i de la seva condició i d'educació i de benestar realment depenen molt del caràcter de la família que els posseixi. En la majoria dels casos no hi havia gaire interès en...
Sí que potser en cert benestar, però no tampoc en una educació o en garantir-ne la seva promoció social. Molt bé. I quines eren les possibilitats per tenir esclaus a l'Espanya del Renaixement?
Bé, ja hem parlat també de totes aquestes transformacions que afecten les característiques del mercat d'esclaus a la península ibèrica, la conquesta de les Illes Canàries i d'Amèrica, que donen una esclavitud molt puntual, molt concreta en el temps, a principis del segle XVI. L'esclavitud mediterrània, aquesta frontera que es passa de la península al nord d'Àfrica, en la lluita contra l'islam.
i el gran comerç atlàntic de persones negrafricanes. A part, també tenim l'esclavitud dels moriscos a mitjans del segle XVI, des de 1567 fins a 1571, que els moriscos de l'Alpujarra de Granada estaran en rebel·lió contra la corona. Aquests són esclavitzats indiscriminadament.
Recomanem, sobretot, si no l'heu escoltat, escoltar el programa sobre l'esclavitud a la monarquia hispànica, perquè donarà molt més context per entendre el cas d'avui. Per tant, ens trobem que els esclaus de la península ibèrica eren un mosaic d'ètnies, si li volem dir així, molt important.
Sí, clar, i a més això aporta una gran varietat i també d'un nombre de persones per escollir, per part dels propietaris, perquè fa a les persones negrafricanes moltes animistes, però moltes també musulmanes, sobretot pel que fa als grups walofs o mandinques, que estaven més islamitzats,
Doncs, clar, l'adopció del cristianisme, que era, ja ho havíem comentat també, un factor molt important i un element de pressió que venia des de l'Església, de, sisplau, feu que els vostres claus es converteixin, que no hi hagi proselitisme per part dels moriscos ni per part dels claus musulmans, perquè tornem a tenir el problema, problema entre cometes, que es tenia abans de la conquesta de Granada, no?, amb la presència de l'islam.
Però, per altra banda, les persones animistes o d'altres tradicions religioses potser no tenien aquest conflicte moral tan important a l'hora de convertir-se. I sí que podien participar en la vida catòlica quotidiana i beneficiar-se de forma més gran de formar part d'aquesta comunitat. I ja ho veurem ara. De fet, ens pots explicar algun cas que il·lustri aquesta pressió per convertir-se al cristianisme?
Sí, per exemple, tenim el cas d'un esclau negre, Fernando, a les Canàries, que el 1519 testifica davant de la Inquisició perquè se li permeti convertir-se al cristianisme. Segons alega ell, tot i no haver cristians a la seva terra, perquè si moria, com a no cristià, no l'enterrarien, sinó que el llançarien al camp. Això també és un element que juga molt a favor de, bé, si jo ja tinc coll avall que m'han esclavitzat i que potser he de morir aquí...
potser m'he de convertir perquè no tinc un altre per sortir endavant. I això que realment els cossos siguin llançats a les deixalleries de l'època passa. Fa uns anys es va fer una excavació al sud de Portugal i es van trobar desenes de cossos de persones esclavitzades en el que seria una deixalleria de l'època moderna. O sigui, on tiraven la brossa. Sí, doncs allà tiraven els cossos a les persones esclavitzades també. I aquest cas jo crec que és bastant il·lustratiu.
I amb els esclaus musulmans què passava? Clar, per als esclaus musulmans sempre existeix la sospita que, tot i que es convertien, i de fet és la mateixa sospita que hi ha cap als moriscos, que practiquessin la taquilla, que és un concepte islàmic el qual consisteix en l'ocultació de la fe islàmica,
i practicar-ne una altra en situacions de coacció, de persecució, de perill, però l'objectiu, al final, és poder conservar la vida per seguir practicant la fe islàmica en secret o fins i tot de realitzar accions que formen part d'altres tradicions religioses, però si tu ho fas amb...
amb el convenciment que ho estàs fent en honor de la teva religió prohibida o que està amagada, que també és vàlid. És a dir, que hi ha molta gent, d'altra gent no, es converteix sincerament, però que participa de tota una vida cristiana sense creure en realment. Bé, això també passa amb la gent cristiana, però ara estem parlant de les persones esclavitzades i d'aquest conflicte moral.
I, de fet, què recomana en aquests dos casos, als propietaris? Doncs l'Església és molt clara, que es tingui cura d'ells, sobretot, que els vesteixin, que els alimentin adequadament...
Pel seu benestar, però també per evitar conflictes i, sobretot, per evitar fugues i per evitar que puguin tenir aquesta tentació de... Doncs jo seguiré mantenint la meva fe, que la fe sigui un element en el qual et puguis aferrar en un moment de gran dificultat. Si tens un bon tracte per perdre el teu amo, aquest element de la fe com l'única cosa a la que em puc aferrar, a poc a poc va desapareixent, perquè...
Vas trobant que la teva existència, tot i ser una existència esclava, es fa una mica més còmode. Podem dir que dins dels grups esclavitzats hi havia cert esperit de comunitat?
Bé, clar, tenim per una banda la dinàmica de la societat captora, que promou la culturació i el desarrelament de les persones esclavitzades, vinguin d'on vinguin. Per tant, sí que hi havia aquesta concepció potser de més desconfiança cap a les persones musulmanes, però al final tot són esclaus.
Aquestes persones s'han d'adaptar a nous codis socials, religiosos i culturals. I aquests rastres identitaris de la identitat passada són vistos amb cerra-cel. Potser aquesta persona, la seva idea no és acabar aquí servint i acotant el cap, sinó que en algun moment s'acabarà fugant. Però, per altra banda, també és lògic pensar que una de les dinàmiques naturals dins del propi col·lectiu de persones esclavitzades...
sobretot de les persones esclavitzades que vas arribar, és que s'apropessin a persones amb orígens culturals, lingüístics i religiosos similars. I en aquest cas, les confreries ètniques i multiètniques juguen un paper molt important a la història de l'esclavitud a la península. En quin sentit, això?
Clar, perquè les confreries són un instrument perfecte per promoure la mimetització d'aquestes minories als costums dels cristians vells, però sense que es barregin amb els cristians vells. No fos cas. No fos cas. Sabem que hi havia algunes confreries que permetien...
socis, no? Membres esclaus, però eren una minoria. L'agrupació també actua com a suport econòmic dels seus membres i deslliura els amos d'algunes despeses, com per exemple els enterraments. Hòstia...
Clar, hem vist aquest esclau abans, que estava preocupat, perquè si no es convertia... Que el tiraven allà al més alcaldes. Però potser és que es mor, i el seu amo no vol pagar l'enterrament, perquè és un garrepa, i aviam què fem. Però si tens una confraria darrere... Però si tens una confraria darrere, tot i que la situació econòmica de les confraries ètniques sempre va ser molt delicada, doncs aquestes confraries existeixen a tots els llocs de la península, de fet, a la majoria,
on hi havia una presència esclava considerable. Tenim, per exemple, la confraria Negres i Lliberts de Sant Jaume a Barcelona del 1455, la del 1472 de Negres i Lliberts de Sant Jaume el Major a València,
Una que és molt particular del segle XV, també, que és la del Cristo de la Fundación y Nuestra Señora de los Ángeles, coneguda popularment com la de los negritos, perquè la confraria dels negres... Aquesta confraria és la confraria en actiu més antiga de Sevilla, que segueix en actiu. Hòstia! Evidentment ha perdut el component ètnic, perquè Sevilla ja no és una de les grans capitals de l'esclavitud, afortunadament. Per sort, que sapiguem. Sí, que sapiguem.
Tenim també al segle XVI la confrèria de l'Espíritu Santo de Moriscos a Sevilla, també per mimatitzar els moriscos, acabar de culturar-los del tot. O moltes confrèries també dedicades a Sant Benet de Palerm, que és el Sant Negre, Sant Benet al Negre o Sant Benedetto il Moro, a Granada o a Madrid, que serveix per...
A Granada de Madrid, exemples d'aquesta confraria, que servien també com un element per lligar la identitat negra amb el cristianisme entre les persones esclavitzades negrafricanes. I aquestes xarxes que estàs definint, realment arribaven a generar una solidaritat real?
Pel que fa a les confreries, doncs, potser una mica més sí, però el simple fet del sentiment de pertinença a una comunitat no tenia per què, perquè, per exemple, en la casa dels Moriscos...
Els moriscos que estan més aculturats o més integrats en el que és la societat cristiana vella, que són els moriscos de la ciutat de Granada respecte a la resta del Regne de Granada, parlant del cas del Regne de Granada. Quan hi ha la rebel·lió de les Alpujarres, hi ha molts moriscos que no tenen cap tipus de conflicte a l'hora de comprar moriscos esclavitzats de les Alpujarres. N'hi ha alguns...
que els compren per després alliberar-los. D'acord. Però n'hi ha altres que diuen, no, no, a mi el que em cal és un esclau, a mi m'és igual si és morisc o no. Per tant, depèn molt. A les portes de Troia, el passat explicat en present. Descobreix tots els continguts del programa al nostre lloc web www.portesdetroia.cat
El son que me gusta a mí.
Té mazo per començar el bloc central del programa, no? Efectivament. Estem escoltant el Negro Curro de Raúl Rodríguez, cantautor andalús. De fet, és el fill de la Martirio. I aquesta cançó del seu disc Razón de Son, que recull aquestes barreges de la música a front de l'ús amb el Carip, aquest títol, el Negro Curro,
fa referència a una figura que existia, sobretot entre el segle XVI i XVII, dels negros curros, que eren persones esclavitzades, persones llibertes, és a dir, que havien abandonat l'estat d'esclavitud, que abandonaven la península i se n'anaven a les colònies. I allà sí que portaven... Eren personatges una mica del món de la faràndula.
I la cançó fa referència a aquest tipus de personatges que neixen a Andalusia, que estan connectats amb el Carip, que tenen aquestes reminiscències africanes... Molt bé, abans d'entrar de ple en la figura de Juan Latino, hi ha alguna altra figura similar a la història d'Espanya? Sí, podríem parlar, per exemple, de Juan de Pareja. Juan de Pareja va ser un pintor d'origen esclau, també...
i pintor perquè va ser esclau ni més ni menys que de Diego Velázquez. Bum! Avui veurem que Juan Latino també haia els seus contactes. Sí, clar, treballava en el seu taller, l'ajudava i va acabar desenvolupant el seu propi talent i la seva pròpia carrera també com a pintor. O sor Teresa Juliana de Santo Domingo,
Una religiosa dominica d'origen esclau, que de fet, també del segle XVII, que se la considera la primera escriptora afroespanyola de la història.
Per tant, són casos que trenquen la norma, però que venen de contextos que també faciliten aquestes excepcions. Les cadenes les trenca el talent, però també... I també alguns cognoms. Aquí volia arribar. Avui comencem pel final.
Comencem una miqueta pel llegat que ens ha deixat Juan Latino. Què ens vols explicar? Juan Latino, o Juan de César, que és com se'l coneixia abans de ser el gran llatinista que va arribar a ser, desenvolupa una important tasca docent i investigadora
que podríem dir ara com a catedràtic de la Universitat de Granada. Quin plaer, no? Sí. A més, com a traductor també de grec i llatí. Vull dir, el llatí era la seva especialitat, de qui que s'anomenés latino, però també dominava el grec.
I la seva participació, a més, a la vida i govern de la universitat queda reflectida en la seva aparició a les actes del claustre de la universitat. Des del 1558 fins al 1587 el trobem participant en els claustres de la universitat. Típic dinosaure. Típic dinosaure, sí, sí. De fet, va ser professor meu i tot. Com va ser el màster granat. No, deixa la càtedra el tio ni amb aigua calenta.
Clar, realment és una persona que, tot i l'origen bastant il·lustre que té, veurem que està allà pel seu talent i participa com a igual, tot i el seu origen esclau. I què hem de conèixer una miqueta de la seva obra poètica?
Sí, deixa una obra poètica molt important que destaca sobretot per la seva qualitat. Hem parlat abans sobre Teresa Juliana, que és la primera escriptora afroespanyola. Juan Latino és el primer afroeuropeu en escriure en llatí, imitant l'estil de Virgili, a més, que és una cosa que feien tots els humanistes de l'època.
i publica un primer volum de les seves poesies, el 1573, en el qual s'inclouen composicions en honor a Felip II, al naixement de l'infant Ferran d'Àustria, a la mort del papa Pius V, i la composició més extensa i més famosa, anomenada Austriadis Carmen, de caràcter èpic, que està dedicada a la victòria de Joan d'Àustria a la PAN.
I publica algun altre volum? Publica un segon volum, també de poesies, que inclou una descripció detallada del trasllat al Panteo Reial de l'Escorial, dels cossos reials que hi havien dipositats a la Capella Reial de Granada, que són Maria Manuela de Portugal, que va ser la primera dona de Felip II,
de la seva mare, l'emperadriu Isabel de Portugal, la mare de Felip II, i dels seus germans Ferran i Joan, que van morir durant la infància. A més, també inclou en forma de poesia una petició al rei
la qual li encomana, per fer-la, el mateix Consell de Granada, de no emportar-se els cossos dels Reis Catòlics. Qualsevol persona, ara, si va a Granada, doncs una de les coses que més... Si has de veure alguna cosa és la tomba dels Reis Catòlics, la Capella Reial, tota la tabarra que ens donen als Reis Catòlics, que no sé què la reconquesta. Doncs gràcies a aquesta petició de Juan Latino és que els cossos dels Reis Catòlics s'han quedat a la Capella Reial de Granada.
O sigui que l'Ajuntament de Granada hauria d'estar agraïdíssim? Sí, sí, estan agraïdíssims, de fet. Jo estic segur que els partits que governen ara estan molt interessats en promoure la figura d'un africà, d'un afroespanyol. Clar, és un conflicte, no? Perquè un afroespanyol aconsegueix que els reis catòlics es queden allà. Sí, sí. Està ferrant a la tomba...
Alguna cosa més? Sí, també composarà una sentida a la Gia per la mort del seu antic propietari, amic i protector, no només antic propietari. Atenció, perquè ara haurem de portar un marcador de quants cops direm Fernández de Córdoba, perquè això és una bogeria. Gonzalo Fernández de Córdoba i Fernández de Córdoba, el tercer duc de César,
per això Juan Latino en els primers anys és conegut com a Juan de César, arran de la mort de Gonzalo Fernández de Córdoba, doncs Juan Latino li dedicarà una alergia. Estem parlant del gran capitan? Estem parlant del net del gran capitan, el que passa és que es diuen igual, Gonzalo Fernández de Córdoba i Enrique de Aguilar, que és el gran capitan, es casa amb Mario Manrique, tenen el Vira Fernández de Córdoba, i el Vira Fernández de Córdoba...
es casarà amb un senyor que sigui Fernández de Córdoba, també, i d'aquí sortirà Gonzalo Fernández de Córdoba i Fernández de Córdoba. Per què ens compliquen així la vida? La matriósca Fernández de Córdoba, com se li diu. En fi... Creus que la seva figura va tenir prou reconeixement en el seu temps? Si parlem del reconeixement immediat i de les dècades...
immediatament posteriors, per part de literats del mateix segle d'or, per exemple. Miguel de Cervantes, els versos introductoris de la primera edició del Quixote, en uns versos de pie cortado, que es diuen perquè tenen les últimes síl·labes tallades, fa referència a Juan Latino com a exemple de gran llatinista. I diu, pues al cielo no le plugo que salisses tan latino, és a dir, tan latino, como el negro Juan Latino.
Hablar latín és rehuso. Però és que, ojo aquí, és Cervantes mencionant-lo en una de les primeres edicions del Quijote. De l'obra més... Grossa. Una de les obres més conegues de l'editoratura universal. Vull dir, perquè ens fem la idea de la magnitud d'una persona que havia estat esclava.
Sí, i a més, no és estrany que es poguessin haver conegut en vida, perquè Miguel de Cervantes, igual que Gonzalo Fernández de Córdoba va lluitar la batalla de Lepán, Miguel de Cervantes va estar a Granada, en l'època en què Juan Latino també estava a Granada. Juan Latino era una persona coneguda allà en aquell moment, és a dir, no és estrany que es poguessin arribar a conèixer. De fet, jo t'anava a preguntar també això, no? Tota aquesta gent del segle d'or el coneixien? Sí.
Doncs, personalment, no ho sabem, però sí que el tenien coneixement de la seva figura, perquè realment era un personatge molt famós. Lope de Vega, que, de fet, també està al servei de la família dels Córdoba unes dècades més endavant, concretament del Luis Fernández de Córdoba, el sisè, duc de César... Portem tres cops, ja. Portem tres cops. La correspondència entre Lope de Vega i Luis Fernández de Córdoba... És mentida, no en portàvem tres, eh, perquè abans... No en portem moltíssimes. Em rendeix.
Si algú no està portant el compte, que ens ho digui, sisplau. La seva correspondència entre 1605 i 1637 l'esmenta en sis ocasions. I tots els cops es compara amb ell, dient «Soy otro Juan Latino del Duque de César». És a dir, no està dient que...
Juan Latino és una versió seva en negre, sinó que ell és una versió de Juan Latino, és a dir, el referent és ell. És Juan Latino, sí, sí. De fet, a la carta de 1630, a una de les cartes de 1630 es defineix com otro Juan Latino blanco.
No sé, hi ha alguna altra referència d'aquest estil que vulguis destacar? El torna a mencionar, en aquest cas, en una obra, el 1603, a la dama boba, amb la seva relació amb la seva dona, Anna de Carleval, que també parlarem d'això, Felip II, sabem que va encarregar un retrat de Juan Latino pel gabinet de personatges il·lustres al reial del Càcer de Madrid, que, malauradament, com es va cremar, no es conserva, però apareix en algun inventari...
El gramàtic murcià Ambrosio de Salazar, que va ser mestre d'Espanyol a França, intèrpret dels reis Enric IV i del Dufí Lluís, el futur Lluís XIII, també parla d'ell a la seva obra i diu que, a més del llatí, dominava la música i que tocava molt bé l'orga, el lleut, la viola de mà i que cantava. Però és un polímata.
O sigui, és una persona que val per tot. Sí. Francisco Enrique de Jorquera, també historiador de la grana, arriba a declarar que Juan Latino és uno de los más eminentes negros que ha conocido el mundo. Jo crec que això ho resumeix bastant. Molt bé. I ara ja hem parlat una miqueta del seu impacte immediat en el moment. Què ens pots dir sobre el seu impacte en l'edat contemporània?
Doncs la seva figura va caient una mica en el desconeixement a partir del segle XVII i al segle XX, de fet, és bastant oblidada, però el 1929 Antonio Marín de Ocete, també professor de la Universitat de Granada, publica un estudi en dues parts sobre Juan Latino, que de fet és el que posa sobre la taula la majoria de fons d'arxiu que han servit per les futures investigacions de Juan Latino. Vale.
Aquesta publicació té molt ressò, sobretot a les càtedres d'estudis negres als Estats Units. I s'hi publiquen bastants articles. De fet, els pioners són Carter G. Woodson, hispanista afroestatunidenc, que funda el 1916 la revista Journal of Neuro Studies, que de fet des del 2012 aporta el nom de Journal of African American History, perquè la paraula negro té algunes connotacions.
Algú vol buscar la revista que sàpiga que ara té aquest nom. I en aquesta revista, el 1935, publica un estudi sobre diferències influències ètniques a l'Espanya moderna i parla de hot latino. Un altre col·lega seu, Vilauris B. Spratlin, professor de la Universitat de Howard a Washington,
que és una universitat eminentment negra, publica un altre article un any abans sobre la influència de personatges afro-hispans a la literatura del segle d'or i també parla de Juan Latino. El 1968 publicarà un nou article on sí ja es dedica íntegrament a la figura de Juan Latino, que és el Juan Latino Slave and Humanist, i que acabarà esdeven tota una tesi doctoral. L'historiador afrocubà Carlos Massó... Uf, hòstia, Carlos Massó anava a dir...
Aquest és un altre, oi? No. Calix Tomassó... També podem parlar d'ell, si ho vols dir. No, no, no cal. Calix Tomassó, que treballa des dels Estats Units, perquè des del 1961 està exiliat als Estats Units, dirigeix la càtedra de literatura negroide, que jo crec que també li deuen haver canviat el nom en aquesta càtedra, a la Universitat d'Illinois, que és la... Illinois és l'estat dels nois malalts, no? Perquè, bueno...
Explica l'anècdota. Explica quin és el programa que t'agrada més de les portes. A mi el programa que més m'agrada és... Crec que és el de l'origen de la Constitució dels Estats Units. Que no es paren de fer bromes amb els noms dels estats. Aquí jo vaig dir... N'he de fer una. N'he de fer una. Molt bé, doncs ja has plantat la teva bandera. Ja pots marxar, si vols. Ja puc marxar. Ha calgut un programa i mig per complir el teu principal objectiu.
Ili Nois també podrien ser els nois del cafè. El cafè Ili... Bé, en fi. Les portaves pensades? Una mica. Molt bé.
Doncs aquest senyor, Calix Tomassó, publica el 1972 un escrit titulat Juan Latino, gloria de España y de su raza, on també aborda la qüestió de la negritud i les dificultats que aquesta pot portar en la integració social de les persones esclavitzades. De fet, si tenim temps, parlarem una mica al final de tot això. Ho veurem. Sí.
I si tornem a la península, des dels anys 70, doncs sí que torna a haver-hi un interès en la figura de Juan Latino, i jo destacaria la biografia del 2016 d'Aurelia Martín Casares de Juan Latino, Talento i destino. De la qual ja hem parlat al començament, eh? Molt bé, després d'aquest currículum de referències de Juan Latino, anem a parlar una miqueta sobre la família dels Córdoba, no? Aquest entorn tan il·lustratiu en el que creix. Qui eren?
Atenció, posem el marcador a zero de Fernández de Córdoba. Ara posem-ho a zero. Tornem a començar. Eren un dels lliguinatges més poderosos i influents de la corona castella des del segle XV i es fan una de les famílies fortes del nou regne de Granada després de la conquesta amb la seva figura principal Gonzalo Fernández de Córdoba i Enrique de Aguilar.
Aquest casat amb Maria Manrique de Lara, en segones núpcies, té a Elvira Fernández de Córdoba, segona duquesa de César. El primer duquesa serà Gonzalo Fernández de Córdoba. I Elvira Fernández de Córdoba, després de diversos intents de caçar-la amb nobles més importants, s'acaba casant amb el seu cosí, Luis Fernández de Córdoba i Zúñiga.
Per la qual cosa, el seu fill tindrà la mala sort de... Bé, la mala sort no, però... De fet, no, perquè dir-te a Fernández de Córdoba no és cap mala sort. Com es dirà? Tindran el seu fill González Fernández de Córdoba i Fernández de Córdoba el 1520.
Home d'armes i de lletres, i que de fet va emular gran part de la vida. No va emular, però sí que la vida el va portar per camins semblants als del gran capitan. N'he comptat set.
En una sola resposta. Encara queda. I Juan Latino quan neix, exactament? Aquí hi ha certa incògnita perquè les fonts hi fareixen, tant en el lloc com en la data. Segons el mateix Juan Latino, en un fragment de l'obra sobre el trasllat dels cossos reials del 1576... Deixa'm fer un apunt. No és una mica raro.
de fer una mica d'autobiografia en un fragment que parles dels trellats d'uns cosos d'un lloc a un altre. El rei Ferrer... Per cert, em presento, soc Juan Latino, vaig néixer tal... Bé, jo suposo que per presentar l'autor... A més, tenia molta confiança en si mateix, per tant...
No, no, que faci el que vulgui, Juan Latino. Sí, que faci el que vulgui. Sí, sí. Doncs aquí, ell inclou un petit text autobiogràfic, en llatí, però que ve a dir Joan Etíup, cristià portat a ser infant d'Etiòpia, esclau de l'excellentíssim Gonzalo Fernández de Córdoba, criat juntament amb ell des de la mateixa llet de la infància. I acaba datant el text agranada a l'edat, la seva, de 58 anys. De aquí n'extraiem dues dades.
La primera és que ens diu que és nascut a Etiòpia. Etiòpia, en aquell moment, no fa referència a l'Etiòpia actual, sinó a l'Àfrica negra. Però no ens podem enrafiar molt d'això perquè la majoria de persones esclavitzades negre africanes provenien del Golf de Guinea. De fet, la trajectòria per arribar des d'Etiòpia...
Era més difícil. Per altra banda, ens diu que té 58 anys quan es publica el text. Podria ser que nascés el 1508, però el llibre que es publica té una primera llicència aconseguida per Felip II el 29 de maig de 1574, per tant, dos anys abans. És a dir, que podria haver nascut també el 1516.
Jo fa estona que m'he perdut en les dates. Ismael, quina... Podem dir que Juan Latino va néixer entre el 1516 o, més probablement, el 1518. Vale. Sí. I no sé si vols afegir alguna cosa més sobre... Altres autors, com Bermúdez de Pedraza, diuen que era natural de berberia.
és a dir, del nord d'Àfrica. Tant la mateixa versió de Juan Latino com de Pedraza contradiuen l'afirmació que segueix el text de que es va criar juntament des de la mateixa llet de la infància amb Gonzalo Fernández de Córdoba. Això ens dona entendre que van néixer junts, o sigui, que es van criar junts des de molt petits a la mateixa casa. És probable que ell el portessin de petit des de l'Àfrica, però...
No era el comú portar nens esclaus des de l'Àfrica. El més comú era que o bé que les seves mares els matessin, o que els intentessin amagar en algun lloc abans de portar-los, o que els mateixos traficants els llençessin pel vaixell. Per tant, és molt menys probable.
No sé si recordeu que al programa sobre l'esclavitud a la monarquia hispànica vam parlar sobre el naixement de nens esclaus fruit d'unions entre dones esclavitzades i els proprietaris. No sé si es contempla aquesta possibilitat per al cas de Juan Latino.
Clar, perquè al final sabem que l'explotació sexual de les zones esclavitzades existia i que es donava per part dels propietaris, que l'embaràs no era una cosa desitjable, però Jiménez d'Enciso, que és un autor que fa una comèdia sobre ell a la dècada del 1630,
Allà, de fet, és bastant contemporani de Juan Latino, allà el personatge diu, Juan Latino, hijo de esclavo soy, nací en Baena. Nacido en casa de Gonzalo Fernández de Córdoba en Baena. I Lope de Vega també ho deixa caure. Aquí és el seu, eh? Aquí hi havia una mica amarro.
Clar, si donem per vàlides les teories del seu naixement a Baena entre el 1516 i el 18, bé podria ser que el seu pare fos el mateix Luis Fernández de Córdoba, pare del Gonzalo, per tant seria el seu germanastre, però tampoc podem descartar que el pare fos un altre membre de la família Fernández de Córdoba.
Francisco Fernández de Córdoba, nou personatge, que és el genealogista de la família, a la seva obra Història de la casa de los Córdoba. Molt fàcil, no? Perquè a l'arbre genealògic és tot Fernández de Córdoba. Molt fàcil o molt difícil. També molt difícil, sí.
Francisco Fernández de Córdoba, unes dècades més tard, assenyala que el pare de Juan Latino era un esclau negre. Ho deixa caure, però clar, per alguns autors com Aurelia Martín Cassares, això pot ser interpretat com que és un intent de dir no, no, el seu pare era negre, com ei, pilotes fora, pilotes fora. Perquè realment a qui li importa qui sigui el pare d'un esclau quan estàs fent la genealogia de la família Fernández de Córdoba.
I el nom de Juan ens pot donar alguna pista sobre la seva infància o tutela? Bé, només tenim un parent de Gonzalo Fernández de Córdoba, que sigui Juan, que és Juan Fernández de Córdoba, casualment, oncle patern, que de fet queda al càrrec del mateix Gonzalo i de Juan Latino del 1531, és el seu tutor i que els introduirà a tots dos en el fonament del llatí.
del 1531 fins al 34. És un misteri sense resoldre. El cas és que si Juan Latino fos fill il·legítim d'algun dels homes de la Casa de Córdoba, també explicaria el seu caràcter i la seva seguretat en si mateix, més enllà del seu talent, de, ei, per les meves venes corre aquesta sang, per tant, un respecte. I també l'admiració que tenia per Joan d'Òstria, que era un altre fill il·legítim que va arribar a destacar.
Podria ser una mica un Nepo Baby, no? Una miqueta. Sí, és candidat a Nepo Baby, sense confirmar encara, però podria ser-ho. Estem parlant molt del pare, però de la mare ja m'intueixo una miqueta la resposta. De la mare en sabem alguna cosa?
Clar, la mare sí que tenim la certesa 100% que era esclava, perquè és qui li va passar la condició, però sabem poc respecte a la seva figura. L'única esclava en propietat de la família dels Córdoba que pot coincidir amb el naixement de Juan Latino és una tal Magdalena, que de fet és l'única esclava negra identificada com a tal, i que apareix en un plet d'un veí de Beena amb el duc de César l'any 1528, és a dir, una cosa que no té res a veure...
Però al mig del plet es fa una referència a que una tal Magdalena, que va ser esclava de la duquesa de Cessa, és a dir, d'Elvira Fernández de Córdoba, va ser alliberada i se li van entregar 20 ducats d'or, que és una quantitat considerable, tampoc és una milionada, però Déu-n'hi-do, pels seus serveis. Quantitat acordada pels marmessors de tots dos ducs, és a dir, del seu marit, Lluís Fernández de Córdoba, i d'Elvira.
La família, a més, la continua vestint i alimentant, que és una cosa comú en les alliberacions, sobretot de famílies nobles, i quan les circumstàncies pecuniàries en altres classes socials ho permetien. Però es diu que va ser alliberada sis anys abans del començament del judici, és a dir, a 1521, pocs anys del possible naixement de Juan Latino.
Podem dir que... O sigui, ja podem dir que tenim els seus orígens mitja clarits entre moltíssimes... Sí, mitja clarits. Mitja clarits perquè no hem aclarit res, no? Però, bueno, una mica d'idea, no? Hem anat disparant diversos fets. Hem posat noms, hem posat xinxetes aleshores els noms i a partir d'aquí cadascú... És la imatge aquella típica, no? Sí. El sur ple de cables i fils vermells. Com són els seus primers anys de vida? Sí.
Clar, si assumim que va néixer a Baena, passaria els primers anys amb els seus senyors, Elvira i Lluís Fernández de Còrdoba. Aquests marxaran poc després del 1118, de fet, a prendre les possessions heretades per Elvira després de la mort del gran capitan.
I clar, es criaria principalment a la casa de l'àvia materna de Gonzalo, que de fet serà amb la que es criarà també Gonzalo Fernández de Córdoba quan torni d'Itàlia, perquè sí que els va acompanyar. Bé, acabava de néixer també, perquè neix el 1520.
Però Maria Manrique de Lara morirà uns anys després i, per tant, tots dos nens queden sota la tutela de... En aquest moment sí que Juan Latino passa a ser esclau de Gonzalo Fernández de Córdoba i queden sota la tutela de Juan Fernández de Córdoba, que és oncle de Gonzalo i, a més, és degà de la catedral de Córdoba.
Això podria ser l'origen d'una pel·lícula, no? Me'n vaig a viure amb un tiet llunyà que és degà d'una catedral... M'ensenya llatí, d'amagades... D'amagades no, però bueno... Pot ser una mica entre Narnia i Harry Potter, una cosa rara, sí. Què passa en aquesta etapa de la seva vida? Allà tots dos, Juan i Gonzalo, són instruïts en els fonaments de la llengua llatina. No sabem si tots dos, en el seu pupitre, a classe, o Gonzalo, a porta tancada, Juan escoltant... Això no ho sabrem.
Sí que a Juan li portava les coses, evidentment, com el seu esclavillo, però Juan Fernández de Córdoba animarà a Juan Latino, això ho sabem, a continuar estudiant, constatant el seu talent.
El 1534 Gonzalo, que ja té 14 anys, per tant Juan tindria 16 o 18, pren possessió dels seus estats amb la seva majoria d'edat relativa i viatja el 1536 a Valladolid per presentar-se a l'emperadriu Isabel de Portugal. Per tant, és molt probable que Juan també l'acompanyés i que el tingués en certa consideració no com a esclau tal qual, sinó com a un company. Francisco Ferrande de Córdoba, el genealogista,
Quan es refereix a Gonzalo, diu que era de tan libre i liberal entendimiento gustando el duque de tenerlo como condiscipulo, a Juan Latino. I per aquestes dates, a més, és probable que Juan, encara com a esclau, comencés els seus estudis a l'acabada d'instituir Universitat de Granada, de la qual obté el títol de batxiller en Artes, que engloba...
matèries com la gramàtica, el llatí, el grec, la retòrica, i que és el primer grau del pla d'estudis de l'època, l'any 1536. De fet, aquí ja té la seva fama de gran llatinista com a estudiant graduat, perquè en el document del llistat de graduats apareix com a Johannes Latino.
Escolta el programa a la teva emissora local de confiança. Una coproducció de Ràdio Castellà i la xarxa de comunicació local.
Recte final del programa. Ens estem tornant a quedar sense temps, perquè hi ha moltíssima xitxa interessant. Me catxis. Me catxis. Hem recomanat un llibre. Bueno, has recomanat un llibre al començament, perquè si algú vol aprofundir, recomanem la lectura d'aquest llibre. El llibre és genial. També s'ha fet un documental de fa poc, de fa un parell d'anys. ¿Quién era Juan Latino? És el títol del documental, que jo ho estic preguntant ara que me n'he oblidat. O sigui, seria molt raro, eh? D'aquí estem parlant.
A partir d'aquí, des que obtingui el títol de batxiller en artes, etc., quina serà la seva trajectòria professional? Sí, doncs podem suposar primer que la llibertat li fóu concedida durant els anys anteriors, immediatament anteriors, o poc després d'obtenir el títol.
Però el seu renom i talent, sens dubte, va mitigar l'impacte de la seva negritud. Perquè, segons Marín de Ocete, que és el que li dedica aquest escrit als anys 20 aquí a Espanya, durant aquestes dècades, entre els 40 i els 50 del segle XVI, estaria al davant del seu propi estudi de música, llatí i grec.
El punt culminant, però, és quan el 1556 l'arcabisbe de Granada, Pedro Guerrero, també d'origen humil, li ofereix la càtedra de llengua llatina de la catedral de Granada vinculada a la institució universitària. Molt bé, i més enllà del seu éxit professional, com li va la vida així cinc cèntims molt ràpid?
Aviam, fins i tot dels anys que va ser esclau podem suposar que no va tenir precisament una vida dura. La família dels Córdoba tenien altres esclaus i sabem que en ells tenien un tracte... Alguns els alliberen després de les seves morts, de les morts dels propietaris. Fer-ho després de la mort dels... Sí, és una mica sàdic.
D'altres els traspassen als seus hereus. Per tant, el tracte de Juan Latino realment és preferencial respecte a altres persones esclavitzades. A més, durant la seva etapa dirigint el seu estudi, Juan Latino va tenir un alumne
amb la que segurament també li va donar un tracte preferencial perquè es va acabar casant amb ella. Anna de Carleval, o Carloval, que era filla d'un dels administradors dels estats del duc de Cessa. I molt ràpidament què sabem d'ella i de la família que van formar?
Doncs sabem que Anna de Carleval era una dona amb grans inquietuds intel·lectuals, al final estava estudiant en l'estudi de Juan Latino, era el seu mestre, i membre de l'aristocràcia granadina. Era filla d'un cavaller 24, els cavallers 24 eren membres de la corporació municipal del moment, eren regidors, però que només podien formar part de la noblesa o de l'alta jerarquia de la ciutat.
I van tenir... Com els hi van anar al matrimoni, així molt ràpid? Home, van tenir cinc fills. Jo crec que malament no els devien portar. I si m'haguessis de dir alguns dels episodis més rellevants de la seva vida més adulta, quins destacaries? Doncs Juan Latino, entre 1564 i 1572, litiga contra Alonso Suárez, que és recaptador d'Hisenda i pagador de la gent de guerra del Regne de Granada.
per un cens de perpetuïtat que pesava sobre la casa que havien comprat. És un cens superllarg, és superpesat. Finalment, Juan Latino és condemnat a pagar aquests cens, però veiem que és una persona que no li tremola la mà a l'hora de ficar-se en un sarau judicial. Sí, sí, sí.
anant amb procuradors a l'acord, amb aliats molt poderosos a la ciutat de Granada, és a dir, que realment tirava amb el que li sortís. I també va viure l'aixecament de les Alpujarres entre 1568 i 1571,
I durant l'estada de Juan d'Àustria a la ciutat per planificar la lluita contra la rebel·lió, sabem que Juan Latino el va arribar a assessorar i li va arribar a traduir alguns textos. Déu-n'hi-do. I com i quan mor Juan Latino, molt breument? Les dates de la mort...
Tant de Juan Latino com de la seva dona no les coneixem exactament. El lloc que ocupava la tomba de la família Latino Carlebal, que està a l'església de Santa Anna, de fet, Juan Latino està molt vinculat al barri de Santa Anna de Granada, trobem una placa que ens diu «Del maestro Juan Latino, catedrático de Granada y doña Ana de Carlebal».
Su mujer y herederos 1573. És impossible que fos la data de mort de Juan Latino, perquè just en aquesta data publica un llibre. I no pot ser un llibre pòstum. Però sí que podria ser la data de la mort de la seva dona, per exemple.
Segons Francisco Enrique de Jorquera, Juan Latino mor el 12 d'agost de 1590, tot i que alguns autors no estan d'acord i tampoc hi ha cap referència als llibres de defuncions d'aquell any a la Parroquia Santana. És més probable que fos entre el 94 i el 99. De fet, la sèrie dels llibres dels anys que van del 96 al 99 no es conserven. Per tant, és probable que estigués en aquests llibres perduts.
Vale, tornem a arribar ja als últims minuts del programa, Ismael, i seria molt interessant acabar amb alguna reflexió sobre, ara que hem estudiat tota aquesta biografia, el seu impacte i tot, sobre la visió que es tenia sobre l'esclavitud, si les persones que l'han acompanyat, la família a la que ha estat vinculat sempre ha tingut alguna cosa a veure amb el seu escenso social, no? No sé si vols acabar ja amb alguna reflexió.
Doncs, en primer lloc, que Juan Latino és fill d'una granada que, entre les acaballes del segle XV i principis del segle XVI, es converteix en un nou model de ciutat del Renaixement, cosa que a més potenciarà la figura de Carles Vè quan visité la ciutat el 1526, la institució de la universitat, de la catedral, el trasllat de la chancelleria de justícia de Ciudad Real a Granada...
de la Capitania General governada pels Comptes de Tendilla, que també seran una família molt il·lustre. Per tant, és una ciutat que en l'humanisme a la península ibèrica destaca. I Juan Latino veu molt d'aquí. Per altra banda, tot i la seva negritud i el seu origen esclau, és membre de la família dels Córdoba. I gràcies a aquest patronatge, diguem, a aquest mecenatge,
Juan Latino acaba tenint un nom entre altres figures de l'humanisme de l'època, però que també es guanya amb el seu propi talent. És a dir, quan es citen les obres de Juan Latino, no es citen perquè sigui tal de Gonzalo Fernández de Córdoba, sinó realment per la seva qualitat i per la seva influència.
Per altra banda, sabem que va ser tractat de forma diferent a altres esclaus de la família i a altres esclaus de l'època. Per tant, conjuga una mica la seva condició d'enegritud, el seu origen esclau, amb un context i un talent excepcional.
Molt bé, doncs Ismael, ens hem quedat sense temps un altre cop. Un altre cop. Moltíssimes gràcies per venir. A vosaltres. Adrià Tirado, moltíssimes gràcies. El control tècnic us ha parlat l'Albert Abril i nosaltres us esperem a la propera setmana amb un nou episodi de Les portes de Troia. Les portes de Troia. Amb Alberto Reche, Sergio Rodríguez i Albert Abril. Al control tècnic i a les narracions, Adrià Tirado, Carlos Lecegui i Rocío Gómez.
Cada dimecres, de 9 a 10 del vespre, al 107.1 de Matadepere Ràdio, Sapere Aude. Les ganes de saber, pensar i filosofar. Un programa dirigit i presentat per Joaquim Famboter. Recordeu, els dimecres, de 9 a 10 del vespre.
Els ulls se t'il·luminen com les nits de París. Mil tambors de guerra que desperten dins el pit. I de sobte te n'adones que tu també tens dret a ser feliç.
Si aturem tots els rellotges i estirem fins l'infinit, aquest breu moment de paus entre rutines i neguits, si oblidem el que s'espera de nosaltres i fem cas al que sentim. Queda't amb mi aquesta nit, perseguirem l'albada fins a Rússia i més enllà.
Et despertaré a Tòquio amb un petó vora del nas. Si és un càstig o és un premi encara està per decidir. A vegades val la pena arriscar-se a patir. Tota nit de borratxera deixa pas a la raça cap al matí.
i digue'm qui és el jutge dels amors i dels instints. Potser tots som culpables d'ignorar el que portem dins, però en algun lloc, en algun moment, haurem de començar a escriure el destí. Queda't amb mi aquesta nit, perseguirem l'albada fins a Rússia, i més enllà creuarà
Et despertaré a Tòquio amb un petó vora del mar. Et despertaré a Tòquio amb un petó vora del mar.
Fins demà!
Fins demà!