La poesia aquí a Mata de Pere Ràdio té un aparador al No Pot Ser Mentida.
A las portas de Troya, amb Alberto Riche, Sergio Rodríguez y Alberto Abril.
Mitjans del segle XIX, Barcelona viu una transformació profunda marcada per la industrialització, el creixement urbà i l'emergència d'una nova societat de classes. En aquest context de conflicte social i canvi accelerat, el lleure esdevé també un terreny de disputa i d'intervenció política i moral. Els jardins d'Esbarjo, espais privats d'oci a l'aire lliure, van tenir un paper clau com a escenaris de sociabilitat.
convivència interclassista i reforma del comportament popular. Avui analitzarem com aquests jardins van contribuir a construir una imatge idealitzada de la ciutat industrial i del món obrer i què ens revelen sobre les relacions socials, culturals i polítiques de la Barcelona del període 1850-1868. Benvinguts a la Barcelona industrial. Benvinguts a les portes de Troyes.
Benvingudes i benvinguts una setmana més a les Portes de Troia, el programa de ràdio d'història de la xarxa de comunicació local i de ràdio castellà. Aquesta setmana per parlar dels Jardins d'Esbarjo a la Barcelona Industrial. I ho farem amb el nostre historiador de capçalera, Albert Abril, benvingut. Com anem, Sergio? I avui ens torna a acompanyar la Núria Miquel. Ella és doctora en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona...
especialista en el segle XIX a Catalunya i a Espanya. Benvinguda, Núria. Hola, moltes gràcies. Núria, per què els jardins d'Esbarjo són clau per entendre la Barcelona industrial de mitjans del segle XIX?
Els jardins esbarjos són claus perquè d'alguna manera exemplifiquen i contribueixen a aquest procés importantíssim del segle XIX, que és la democratització. La democratització, que normalment parlem sempre de la democratització en un sentit polític, democratització de les institucions de la política, però també la democratització de la societat, en aquest cas els espais d'oci.
Segueix-nos, interactua amb nosaltres a les xarxes socials d'Instagram, X i Blue Sky, arroba Portes de Troia. Escolta el podcast des d'iVox, Spotify, Apple Podcast, YouTube i la xarxa més. Ai, ma, ai, ma, ai, ma...
Arma d'arma, fills del poble, un conjunt de glòria, la lleidat, els tirons, els just, mai nobles, els pendons han llogat sense sant, els pendons, els pendons han llogat sense sant. Uiu, uiu, uiu, uiu, uiu, a l'estat, els femells, deixos llops, deixos llops,
d'un poble pura fredat molts i en sigla ràbia contra el moda. A l'arma, ciutadana, l'arma, l'arma, el cert no s'ho metega l'arma, l'arma.
Estàvem comentant aquí amb la Núria i l'Albert que costa tallar la marcellesa aquesta versió en català, aquesta adaptació i aquesta traducció que canta el grup vocal de Canendi Elegantia, motiu dels 200 anys del naixement de Josep Ancel Clavé, que serà un dels nostres personatges d'avui, que sí, Núria? És així.
I aquesta cançó que ens ha acompanyat dona inici al programa d'avui, on parlarem d'aquests jardins d'Esbarjo. Abans de tot, recordar-vos que tenim oberta la nostra campanya per, si voleu, ser mecenes del Troia, oi que sí? Recordeu que si voleu optar a programes exclusius, vídeos, diferents avantatges, inclús marxandatge del programa, a través de Patreon o a través d'iBooks.
Molt bé, doncs comencem, els jardins d'esbarjo del segle XIX, que estic, després d'uns quantets de programes del Troya i que ja coneixem com és la nostra audiència, no tenen ni punyetera idea del que els parlarem avui, i jo penso que més d'un avui fliparà molt, amb el que ens explicarà la Núria. Anem pas a pas, anem a explicar què és això dels jardins i com venen aquests jardins des del segle XVIII i XIX.
Sí, a veure, els Jardins Esparju apareixen a nivell europeu, fins i tot a finals del XVII, segle XVII i a partir del segle XVIII. A Barcelona, però, és un fenomen clarament del segle XIX.
Llavors, veiem tota una evolució en el marc d'aquests jardins, que és una evolució que, d'altra banda, es pot fer extensiva a molts espais d'oci, que són espais que comencen a ser molt aristocràtics, parlem sobretot dels casos de Londres, dels casos de París, que és on surteixen aquests espais, espais molt aristocràtics, que progressivament es van, podem utilitzar aquest terme, democratitzant.
llavors passen a ser uns espais eminentment burgesos, o de les noves elites, a partir de tot el procés d'industrialització, de transició a l'època contemporània, i que al final acabaran sent també espais per l'oci popular. I la gràcia és que conviuran diferents classes, diferents sectors socials, en un mateix espai.
Molt bé, i llavors, a partir del segle XIX, què canvia? A partir del segle XIX hem de tenir en compte, i Barcelona amb això és un exemple claríssim, que hi ha un procés d'industrialització, un procés d'industrialització...
de les ciutats, és a dir, aquesta transformació econòmica, i alhora hi ha un procés, i això no remarca prou, és a dir, les transformacions del 19 no són estrictament la industrialització, sinó també un procés d'urbanització, és a dir, les ciutats creixen molt i Barcelona també és un exemple d'això. Llavors,
És a partir d'aquest ascens de la burgesia, també d'aquesta burgesia vinculada a aquesta transformació econòmica, que l'oci comença a transformar-se. Hi ha una voluntat, en certa manera, de transformar l'oci popular en aquest sentit.
i d'alguna manera es constitueixen aquests espais interclassistes en què hi ha diverses classes, però a partir d'un model d'oci, acord amb els nous valors burgesos. I alhora...
En el cas dels jardins en concret, i aquestes formes d'oci, d'alguna manera, amb un component més pedagògic, més educatiu, menys violent, és a dir, l'oci tendia a ser violent,
hi ha una voluntat de reforma del comportament popular. Llavors, alhora, també de millorar, en alguns casos, des de postures higienistes, de millorar les condicions materials de les classes populars, en el sentit que
era necessari que les gràcies populars sortissin de la ciutat i s'esbargissin en entorns naturals, en entorns més propicis. Recordem que la ciutat era una ciutat completament industrialitzada i, per tant, amb moltíssima contaminació.
I abans de continuar, però parlaves d'aquest oci violent i que cal d'alguna manera netejar. Quins serien els exemples d'oci de l'esquerra popular del moment? A veure, bàsicament parlem d'una banda d'espais d'oci com eren, per exemple, les places d'Abraus, és a dir, tot el món dels toros, però no per la violència dels toros en si, sinó per la violència del públic, és a dir...
Hi havia, no?, clar, vull dir, ara això ens costa molt d'entendre, perquè ara no que sé, vas al teatre, vas al cinema i la gent, no?, doncs, silenci, tot molt. Això és una cosa... Cada cop menys, per cert, però bé, això ja en parlaríem, que cada cop la penya, no sé què passa, que vas al teatre, vas al cinema, la penya no deixa de xerrar, i jo, bueno, no sé si m'estic fent vell, o no sé què passa. Sí, abans era només el que tossia sempre, i ara és... I el que parla, i diu, calla, pagat la meva entrada, i vull que callis.
Perdó, la capacitat d'atenció. Haureu de dedicar un programa, això us costarà trobar convidat. El farà en Sergio, cap problema. I sol, fets les preguntes. Sí, no, això, és a dir, clar, hem d'entendre que ara no estem molt habituats a això, però que
d'abans, el comportament del públic, diguem que estava molt menys controlat, molt menys limitat, també hi havia temes fins i tot de seguretat, és a dir, en espais que no garantien la seguretat de la gent, els incendis eren habituals, tot aquest món, això d'una banda, i de l'altra tot el món de la taverna, tot el món vinculat al joc, a l'alcoholisme, al fet d'unes claves populars amb pocs ingressos que...
es gastaven el sou en vi, a les tavernes... Llavors, davant d'això, hi ha uns actors molt conservadors que el que volen és controlar, limitar la part moral d'això, i hi ha uns actors molt més progressistes que el que diuen és que això no és bo, vull dir que té un punt paternalista, sí, però té un punt també molt progressista, és a dir...
hem de donar altres espais, no?, i aquí és on ens sortiran personatges, com el que abans hem comentat, com el cas de Clavé, no?, que Clavé, a partir del que ell sabia fer, que era la música, doncs decideix, no, no, a través de l'oci hem de donar, doncs, educar, no?, donar cultura a les classes populars urbanes.
Molt bé, ja hi arribarem. De moment encara som al segle principi del XIX, aquests parcs que estan a les ciutats i que de moment no tothom hi té accés o no tothom hi fa activitats, però arriba un punt que aquests parcs començaran a obrir-se. Com és aquest procediment? Hi ha algun exemple de parc paradigmàtic en aquest sentit?
És a dir, aquí hem de diferenciar, d'una banda tenim parcs, de l'altra tenim jardins, llavors el que hi ha és un procés, el que deia abans, de democratització, i...
Això, si ho observem en ciutats que tenen jardins d'esbarjo abans de mitjans del 19, perquè a Barcelona, recordem, aquests espais apareixen a mitjans del 19, si ens n'anem a d'altres ciutats europees com Londres o com París,
El que observem, bàsicament, això que deia, uns espais molt aristocràtics que progressivament, i en el cas de París té un impacte importantíssim en la Revolució Francesa, són espais que progressivament es van obrint a la idea de ciutadans. I clar, aquí...
Expliquem molt la part política, però és que també hi ha una part econòmica. És a dir, estem parlant d'un procés de liberalització de l'economia, liberalització de l'oci, s'extingeixen els monopolis que hi havia vinculats a l'oci, vull dir, Barcelona, per exemple, només podia haver-hi un teatre, tot això canvia a partir d'aquell moment, i per tant ens apareixen tot un seguit d'espais amb uns empresaris que el que volen és...
a maximitzar el benefici. A maximitzar el benefici vol dir com més gent millor. Per tant, també hi ha un interès darrere, molt bé, els sectors més... les elits, però a veure si a poc a poc ens pot entrar en altra gent, que això vol dir pagar més oferta d'activitats segmentades també per sector social o per capacitat econòmica, etcètera. Llavors, clar...
Tot això, per test de la base que estem parlant d'uns espais, jo crec que cal definir-ho perquè si no ens embolicarem, són uns espais que són negocis, és a dir, uns jardins de titularitat privada, però que es converteixen en negocis. I jo crec que l'equivalent més actual per entendre això són els parcs d'atraccions. Diferent, ho veurem, però és una mica aquesta idea.
Molt bé. Fins i tot, en aquesta voluntat que altres capes socials entrin en aquests espais, a vegades també s'havien de pagar una entrada, en alguns casos.
Sí, és a dir, això va ser un dels temes, no? És a dir, la gran majoria, si parlem del cas de Barcelona, de jardins d'aquest tipus que estaven tots ubicats al Passeig de Gràcia, el que ara és el Passeig de Gràcia, que en aquell moment era estrictament al carrer,
sense construir, perquè aquí estem parlant encara de pre-enderrocament de les muralles, hi havia diferents espais d'aquest tipus, diferents jardins, i la majoria no es pagava per accedir al recinte, pagaves per activitats concretes. Això permetia que tu hi poguessis anar sense pagar, sense consumir, però circular per allà, o consumir molt, consumir poc. Llavors, després hi havia el gran jardí, que era el jardí dels Camps Elisis,
que era molt més gran, molt més luxós, que aquí pagaves, es pagaven dos rals, però s'ha de dir que era un preu que era relativament elevat, però no particularment elevat, i més o menys en la línia dels teatres de la ciutat. Per tant...
d'alguna manera era un oci que no era gratuït però tampoc era un oci totalment inaccessible. Però sí que en un principi és més un oci de classes mitjanes i elit i després progressivament els preus també van baixant i la gent d'altres sectors socials hi pot accedir i també hi ha un tema cultural de voler-los incloure en aquests espais.
A mi m'ha quedat molt la imatge del parc d'atraccions, no? O sigui, la idea aquesta, quan entres allà, que tens moltes activitats per fer. Llavors, no sé si ens podries fer una mica de llista... O sigui, si jo entro en un parc d'aquests, què puc trobar-hi? Clar, tot has d'imaginar. És a dir, un parc, o sigui, un jardí, no?, tancat, la idea d'un jardí amb una tanca. Llavors, a dins, diferents pavellons, diferents espais diferenciats...
I bàsicament hi havia, d'una banda, una oferta recreativa, que aquesta és la que més s'assembla als parcs d'atraccions, que això serà el més habitual al principi, als anys 40, als anys 50 del segle XIX, això serà el més habitual. Aquesta part recreativa, que hi havia jocs diferents, tot tipus de jocs, i el símbol més clar, les muntanyes russes, són les primeres muntanyes russes que trobem a l'estat,
en tota la història, les de Barcelona dels Camps d'Elisis. Llavors hi ha també tota una oferta gastronòmica, vindríem a dir, és a dir, refrescos d'una banda, i després arriba un restaurant, és de les primeres vegades que trobem el concepte de restaurant, no de fonda, sinó de restaurant, que té aquest origen francès, per tant un punt com més de selecte. Refinat. Sí.
I, en tercer lloc, una oferta cultural, que aquesta és la part que d'alguna manera s'allunya més dels parcs d'atraccions, que és una oferta cultural de música, teatre, òpera, el teatre català de Pitarra, que ara sabem quan el teatre es comença fent català, tot això no s'estrena als teatres de Barcelona, s'estrena als teatres dels camps d'Elisis i de la resta dels jardins, com el Tívoli, com el Prador Catalán...
Per tant, una mica tot això. Progressivament, la part de l'espectacle, del teatre, del circ, de l'òpera, tot això, acabarà tenint més pes que no pas la part recreativa. Per tant, en les dècades finals d'aquests espais, passarà molt més això, i aquí és quan ens apareixeran, i d'aquí la cançó al principi, els cors de clavé.
Molt bé. Jo fins ara molt a favor que reobrin aquest tipus d'espai. Sí, sí, sí. No sé on. Aquí hem d'expropiar, perquè si ells van haver d'expropiar o privatitzar espais que ja s'utilitzaven, hem de treure, no sé... Tirem un d'art al papa de Catalunya? Bé, no, no. Allò lògic seria el mateix lloc on estaven. Hem de tirar mitja eixample. A mi em sembla molt bé. Sí, sí. Tornem a...
Els primers parcs, tu ho has dit abans, a Barcelona és a la década dels 40, però a Espanya tenim alguns exemples d'aquests primers parcs que podem trobar? És a dir, que ja us deia, no? El model sorgeix a Londres, llavors passa a París i de París és on s'importa a la resta dels països europeus. Tenim un intent, val?,
a Madrid, durant el trient i liberal, que s'instal·lin alguns d'aquests tipus de negoci, però una mica la idea, jo crec, és que no es donaven les circumstàncies culturals i socioeconòmiques perquè això tingués èxit. En canvi, a Barcelona, del que estem parlant, és clar que és una ciutat que cada cop té un elit molt enriquida,
que es pot convertir d'una banda en empresària d'això i públic d'això. I aquesta idea és el que d'alguna manera explica que de cop a Barcelona t'apareguin en un mateix carrer, és com si en un mateix carrer de cop tinguéssiu 10 teatres. Com pot ser que hi hagi públic per tot això? És una mica aquesta idea que per això a Barcelona triomfa.
Ja ho has dit, el més important el de... el nom seria Camp Salisis, Tivoli, quins més serien els...
Sí, tenim Camps Elisis, clarament, inspiració francesa, el Tívoli també, és a dir, el gran jardí d'Esbarjo de París, es deia el Tívoli, i que el teatre Tívoli és l'hereu d'aquell jardí, és a dir, per tant, d'aquells jardins, en molts casos, acaben quedant als teatres, per això aquest nom, i molts Tíbolis que pugueu trobar per Catalunya...
també eren jardins dels barros, això no es redueix només a Barcelona, tenim a moltes ciutats catalanes, ciutats també molt dinàmiques econòmicament, Sabadell, Terrassa, Vilanova, Reus, moltes, i després n'hi havia d'altres, el Prado catalan, i després altres noms que tenien a veure o amb noms
més de tipus mitològic o noms que tenien a veure ja, sobretot en la part final, amb el teatre. Com, per exemple, l'editatre de la zarzuela, hi havia noms d'aquest tipus. A les portes de Troia, el passat explicat en present. Descobreix tots els continguts del programa al nostre lloc web www.portesdetroia.cat
Pro del riu, hi ha una verneta, pro del riu, pro del riu, pro del riu, pro del riu, pro del riu, pro del riu, pro del riu, pro del riu, pro del riu, pro del riu, pro del riu, pro del riu, pro del riu,
amb cadifes de perdona i un sofàs de trons de faig. Jo que ve som de les nines, jo amb passants, de cara amb bosa, de sorbona amorosa, amb les foses gent i marx. I els ocells dos que ens uniu, entre mig se'ls uniu, entre mig se'ls uniu, entre mig se'ls uniu, entre mig se'ls uniu, entre mig se'ls uniu, entre mig se'ls uniu, entre mig se'ls uniu, entre mig se'ls uniu, entre mig se'ls uniu, entre mig se'ls uniu, entre mig se'ls uniu, entre mig se'ls uniu, entre mig se'ls uniu, entre mig se'ls uniu, entre mig se'ls uniu, entre mig se'ls uniu.
Fins demà!
Ens hem d'imaginar, seguim al Portes de Troia, parlant dels jardins d'Esbarjo, amb la Núria Miquel, Albert Abril... Ens hem d'imaginar que estem al jardí dels Camps Elisis, no, Núria? Exacte. I tenim un cor de clave que està interpretant Flors de Maig, que és el que estàvem escoltant. Exacte. I en una banda... Després ja hi entrarem, però això, perquè ara ens ha sonat aquesta cançó. I una banda tindríem les classes benestants no barrejades, no? Les classes populars, o sí, o què?
Exacte, és a dir, els cors de Clavé són un factor, diríem, d'aquest procés de democratització. És a dir, clar, els cors, jo crec que això és prou conegut per tothom, que no cal entrar-hi, però que eren cors formats per les homes, les classes populars, més o menys obreres, més o menys artesanes, però on tenim classes populars. Llavors, Clavé els porta a cantar a un espai...
que inicialment era molt elitista o era més elitista, que són els gerents esbarjo. Per tant, és interessant veure les imatges, perquè d'una banda tenim un públic de majoria, classes mitjanes, classes benestants, i en canvi aquests obrers, aquestes societats corals, sobre de l'escenari, amb Clavé o el director que els dirigeix. Llavors, això...
d'alguna manera es exemplifica que eren espais en què no és que la gent es barregeix totalment entre els diferents sectors socials, no era això, però sí que eren espais on els diferents sectors socials podien conviure. Llavors aquest procés que comença durant aquest període, la dècada dels 60, s'aprofundirà posteriorment, sobretot a través d'una activitat que és el teatre.
Molt bé, doncs entrem a fons en el cas que ens ocupa, que és tractar aquest fenomen urbà a la ciutat de Barcelona. Ja ho hem començat a dir, però ara és quan demanem als nostres oients això que ens agrada fer, sobretot quan coincidim l'Albert i jo, que ens fiquem molta feina als nostres oients quan ens estan escoltant. Però que cop no he estat jo, eh?
No, és la Núria, però us demanem que si teniu curiositat agafeu un mapa de la ciutat per comprovar que tot el que estem dient no ens ho hem inventat, no s'ho ha inventat la Núria. Per tant, aneu agafant i mentre us expliquem, o menys aviat la Núria us explica com és la Barcelona industrial, a grans trets, com és la Barcelona industrial.
Sí, la Barcelona industrial, clar, us heu d'imaginar en aquest moment, que són els anys, les dècades de 1840, 1850 i fins a 60 i 70, per tant aquests anys centrals del segle XIX...
Clar, Barcelona era una ciutat relativament petita en extensió, no en població, sinó en extensió, que estava tancada dins de les muralles, que no es podia urbanitzar fora, és a dir, el problema de les muralles no era tant si la porta s'obria o es tancava, sinó el fet que, com que,
L'espai immediat de la muralla era zona militar, allà no s'hi podia construir. Per això teníem tot un pla de Barcelona completament desurbanitzat. I a més, Barcelona, amb la industrialització, es va omplint de fàbriques. Fins que arriba el moment, en la dècada de 1840, que l'Ajuntament prohibeix que s'instal·lin més fàbriques.
És a dir, a dins de la ciutat, pel nivell de concentració, clar, en diríem contaminació, però de concentració d'espais industrials a la ciutat. Per tant, és una cosa molt densa Barcelona en aquell moment i els jardins són una via d'escapament d'això perquè estan fora de la ciutat.
Tot això comença a canviar quan es decideix, quan hi ha tot un moviment per enderrocar les muralles i això s'aconsegueix a partir de la dècada de 1850-1854. I no és menor, és a dir, la primera de les muralles que...
Sant de Roca és la muralla interior, és a dir, la muralla que separava Barcelona del seu pla i, per tant, la que afectava els jardins. La de mar, per exemple, s'enderroca molt més tard, perquè ens entenguem. Llavors, clar, per mi els jardins és interessant perquè representen com un trencament simbòlic de la muralla, perquè la gent sortia per anar als jardins
i fins al vespre, fins ben entrada la matinada, estava allà i fins i tot s'havia de demanar a les autoritats que deixessin les portes obertes de les muralles perquè la gent pogués tornar a entrar. Per tant, una mica simbòlicament trenca amb això. Però això també serà una mica la seva perdició perquè, i abans heu parlat de la qüestió econòmica, aquí s'ha d'expropiar. És a dir...
No és un tema d'expropiació, sinó que els propietaris d'aquells terrenys es fan d'or. Per què? Perquè hi ha el procés de projectar l'Eixample i, per tant, passem de terrenys agrícoles...
que passen a ser terrenys urbans i, per tant, els jardins són víctimes de tot això perquè l'especulació del sol acaba provocant que es vagi construint, construint, construint i aquests espais cada vegada quedin més reduïts fins que acabin desapareixent.
Hem parlat de la industrialització com una de les causes principals d'aquest fenomen que analitzem precisament avui, i de fet al començament del programa ja ho hem comentat una miqueta, però què pretenien les elits governants en la creació d'aquests parcs?
A veure, les elites governants no són els impulsors d'aquests espais. Hem dit abans que són espais d'iniciativa privada, són negocis. El que passa és que les elites, o el que seria l'Ajuntament de la ciutat, ho veu amb bons ulls, perquè darrere hi ha aquesta idea d'un oci interclassista, un oci que, d'alguna manera,
representa un model diferent de l'oci que tenia lloc a la ciutat anteriorment, això que hem comentat abans, i alhora era l'última moda, és a dir, feia modern.
són uns espais que estan molt vinculats a la modernitat, i l'Ajuntament, com els intel·lectuals, persones com Víctor Balaguer, que tots el coneixem pel tema dels carreres de l'Eixample, que és el que dona nom, però vull dir, hi ha gent...
que sap veure que això és modern, perquè això ve de París, perquè això té aquest component de la festa, que és capaç d'agrupar gent diferent, independentment de les tendències polítiques, de la classe social, i que això...
és vincular la ciutat a la modernitat urbana. És a dir, si industrialment també ens emmirellem amb Londres, amb les fàbriques, doncs culturalment, socialment també. És una mica aquesta idea. Per tant, hi havia una bona predisposició per part dels diferents sectors socials i polítics.
Té tot el sentit del món. Núria, és a partir del bieni progressista 1854-1856 i la conflictivitat social d'aquest període del bieni progressista que es veu més clar que s'ha de generar aquest espai interclassista que representen els Jardins dels Barjos. És així?
És així. I el tema del bieni no és menor perquè hem d'entendre que el bieni, que és 1854-1855, ja, diguem, la primera vaga general de la història de Catalunya. Per tant, és un moment de conflicte laboral, de conflicte polític i que a més també d'una certa violència
dels obrers envers els fabricants en el context d'aquestes vagues. Llavors, això d'alguna manera situa els obrers al mapa. És aquesta idea de la creació, de la representació de l'obrer a Catalunya o a Barcelona. A partir d'aleshores, l'obrer és un problema.
Un problema en el sentit, no en un sentit negatiu, que també en alguns casos, sinó ens hem d'ocupar d'aquesta qüestió, la qüestió social en la idea de l'obrer. Llavors, aquests espais es veuen com uns espais...
amb una gran potencial alhora de neutralitzar aquest conflicte que té lloc a la ciutat, conflicte polític, conflicte laboral, conflicte social. A partir d'aquesta convivència i sobretot de la cosa festiva, de la cosa festiva, de l'entusiasme, també és un moment en què es recupera, és a dir, es transforma el carnaval, el carnaval agafat,
fa molta volada en aquesta època, també va en aquesta línia, sectors socials diferents, a través de la festa, aconseguir neutralitzar el conflicte, i de fet és un període que fins al saxeni democràtic, fins al saxeni revolucionari, el 1868, és un període socialment una certa, aparentment...
tranquil·litat, una certa, fins i tot ara en diríem, pau social, que després ha sigut molt abocada durant el segle XX, es recordarà aquest període com una cosa quasi idealitzada de tots aquests espais.
A veure, ja ho hem anat dient una miqueta al llarg del programa, però ens encanten les llistes, ens encanten els tops, els rànquings. Si haguéssim de fer un top 3 dels jardins d'Esbarjo de l'època, quin seria el teu top 3?
A quins aniries tu? Clarament ja n'hem parlat els camps d'Elisis, no? És a dir, eren els més grans... Ja comença sempre per l'últim? Sí. Top 3. 3. Ai, veritat. 3, 2 i 1, no? Però ara ja ens ha fet espòilers. Bueno, sí, ja començem per l'1. Ara ja ens ha fet espòilers. Clar. Adrià, talla el programa i tornem a començar de zero. Comencem per l'1. Som de lletres, eh? No sabem comptar. Això és veritat.
Mireu, top 3. A veure, si comencem, parlo, Camps Elisis, el més important, el jardí més gran, el que representa tota aquesta modernitat amb una gran oferta cultural, recreativa, una mica...
És el jardí que acabarà triant Clavé, i Clavé també tenia molta visió per què era el modern, i ell tria els camps d'Elisis. Llavors, podríem parlar, segon, del Tiboli, el segon jardí, que va ser el primer o un dels primers, va ser creat abans que els camps d'Elisis, i que alhora era més petit, una cosa més modesta, però que tenim la cosa aquesta de que,
ha perdurat el nom a través del Teatre Tívoli. Per tant, que és una mica l'hereu d'aquest espai. I en tercer lloc podríem parlar del... Estàs fent la llista per anar-hi. Per visitar-los demà. Us tens difícil, eh? Jo crec que no trobaràs ni una pedra.
Aniré allà, em posaré unes olleres de realitat virtual. Aquesta és bona, eh? Mira, podríem fer... Un ínxol demarcat. Hi ha un plafó de l'Ajuntament, d'aquests que duren 5 minuts perquè els vandalitzen...
que ho explica, però no trobareu res a nivell de vestigis materials. I ja acabem Prado Catalán, que era potser una mica el que, quan els camps d'Elisis entren en una certa decadència, el Prado Catalán està bé, potser el jardí més fancy, més modern de la ciutat. Prado Catalán. Quines són les activitats, ja han anat sortint, però per anar aprofundint també, que es duen a terme en aquests jardins d'Esbarjo? Quines destacaries?
Clar, a banda de tot el que hem comentat, de funcions, d'espectacles, tot això, dels jocs, que era una cosa habitual, programada habitualment, hi havia la tira de...
d'actes, d'esdeveniments, de festes, extraordinaris, i que d'alguna manera el que demostren és com aquests espais eren centrals en la vida cultural i social de la ciutat. O sigui, són espais que la reina has d'haver la segona visita, perquè és l'última moda, no hi era el lloc més de l'estat, per tant, visites reials, tenim també
després de la Guerra d'Àfrica, quan els voluntaris, quan els que han lluitat a la Guerra d'Àfrica tornen a Salrep i van als camps d'Elisis, tenim rebudes de personatges destacats, polítics, que van en aquests espais, tenim uns grans festivals corals que organitza Clavé, amb cors de diversos, és a dir, del País Valencià, de l'Aragó...
d'altres pobles de Catalunya. Per tant, tot un espectre enorme, fins i tot hi ha esdeveniments dels jocs lorals que també se celebren allà, és a dir, un espectre enorme d'activitats de tota la vida social i cultural, més això que ja he comentat, de tota aquesta oferta cultural, de la qual jo destacaria essencialment el tema dels cors,
i el tema del teatre popular, aquest teatre popular, teatre català, sobretot en la forma de la sarsuela, que esdevé molt popular a partir de la dècada de 1860. Si et sembla, Núria, aprofundim una mica més en el tema aquest dels cors de clavé, com a element important d'intercanvi social entre la burguesia i les classes més populars.
Sí, és a dir, clar, el tema dels corts ha sigut, històricament no ha interessat, però em refereixo a un nivell historiogràfic, però s'ha estudiat poc el tema dels espais. Llavors jo crec que ara, també ara s'ha fet la commemoració de l'any clavé,
amb la comissària, l'Anna Costal, una persona molt implicada, i que ha treballat moltíssim tota la figura de clavell dels cors, i que jo d'alguna manera he pogut aportar aquesta idea de la dimensió performativa dels cors de clavell. No és només la cançó, no és només la música, sinó que és la imatge, com ens col·loquem en l'escenari, en quin espai ho fem. Per tant, el jardí, és a dir...
El cor de clave per si mateix no té valor, o sigui, perdoneu, sí que té valor, no?, té el valor d'eduquem, no?, o instruïm a través de la música, però la gràcia és quan ells actuen debat.
davant d'un públic, que a part és un públic que forma part de les elites, però que també pot ser més o menys en algun moment interclassista, però per tant hi ha aquest contacte entre sectors socials diferents a través de la figura de clave. Per tant hi ha aquests dos factors de l'educació a través de la música, a través de l'art, i alhora aquesta idea d'una certa...
permeteu-me el terme, harmonia entre classes. I també per seguir aprofundint en alguns dels temes que han anat sortint, però tot això donava peu a una visió molt empresarial dels jardins. Què podem dir més sobre aquest tema?
evidentment, és a dir, com també la tenim dels cors de Clavé, és a dir, Clavé vivia d'això, Clavé era un músic, però també era un empresari, els jardins doncs eren uns espais, no?, que sí, que fomentaven això, però que evidentment, vull dir, no s'ha de ser naïf, és a dir... Els espectacles... Exacte.
vull dir, darrere hi havia, ja s'ha dit des del principi, uns empresaris que el que buscaven clarament era tirar endavant el negoci, per un negoci que ja ho hem dit, tenia molta competència, hi havia diversos jardins en un mateix espai, en un mateix carrer, i per tant, sempre aquesta voluntat d'allò, anar provant, veus que van provant tot tipus d'espectacle, hi ha de tot en aquests jardins, per anar veient què és el que més...
el que més triomfa, el que té més èxit, i cap on es pot anar, intentar segmentar també totes unes activitats, uns valls molt més elitistes, amb un preu altíssim, una cosa per la gent de bé, i després...
tot unes activitats molt més econòmiques per uns sectors més classes mitjanes o classes més baixes, alguns sectors de les classes populars. Tota aquesta visió de negoci, però clar, que d'altra banda, la part aquesta de liberalització i fins i tot privatització d'un espai que abans la gent utilitzava a nivell popular, el passeig de Gràcia, per anar a berenar o a passar el dia...
Però, d'altra banda, sí que és veritat que això també contribueix molt a la modernització social-cultural del país. Si et sembla, rasquem una mica més en la idea aquesta de la convivència de la burgesia amb les classes populars dins d'aquests parts, sobretot a partir del bieni. Sí. És curiós, perquè això s'ha treballat molt des de la historiografia glosaxona, és a dir, com aquesta idea de...
Perquè la gent estigui junta no ha de voler dir, no ens hem d'imaginar com és una relació allò perfectament horitzontal, vull dir, la jerarquia social segueix existint en aquests espais ja des del principi, és a dir, des de quan jo dic que es comença a democratitzar el segle XVIII a Anglaterra o a França,
Sí, però aquestes jerarquies socials segueixen pesant. Evidentment, és molt més fàcil accedir-hi per unes elites que no pas a les classes populars, però sí que és veritat que a partir d'aquesta segmentació de diferents tipus d'espectacles, i això és molt interessant al ball, per exemple, que hi ha balles de cavalleros, balles d'artesanos, és a dir,
destinats i organitzats per sectors socials completament diferents, però en el mateix espai. Per tant, és una mica aquesta idea de la diferència no desapareix, però hi ha una certa idea d'harmonia, però atenció, que cadascú ocupa el lloc que li correspon. Això és evident. I...
També hi ha un tema, per exemple, que és interessant, el tema de la vestimenta, és a dir, allò s'havia d'anar ben vestit. Hi havia jardins que eren molt elitistes, que hi havia codi de vestimenta, és a dir, si no vas així, una mica com a les discoteques. No sé ara tant com és, però quan érem més joves...
Adrià, tu que ets un jove etern, ens podries explicar si encara hi ha codi de vestiment, no cal que parlis. Ja sé que només vols parlar segons quins programes de ràdio castellà. Està fent que no ho sap. Ah, que no ho saps, que tu també ja surts ni res. Ens estem marxint. Ens estem marxint.
Sí, jo crec que no és tant un tema d'edat, sinó un tema de tipus de discoteca, però aquesta idea de la vestimenta com una barrera per entrar, però alhora també la vestimenta com una manera de camuflar-te, és a dir, de dissimular una mica la classe social a l'interior d'aquest espai, de tal manera que si tu potser aconsegueixes vestir-te mínimament bé, pots entrar-hi i tothom sabrà que no ets allò de les classes benestants, però
podràs accedir-hi. Escolta el programa a la teva emissora local de Confiança. Una coproducció de Ràdio Castellà i la xarxa de comunicació local.
Fins demà!
Recte final del Portes de Troia d'avui. Sovintos, eh? Mofenbach. Això sonava als Jardins d'Esbarjo? Això sonava als Jardins d'Esbarjo, sí, perquè als Jardins d'Esbarjo una de les activitats, una dels espectacles més habituals era l'òpera. Òpera normalment...
no diguem tot l'espectacle, a vegades senzillament la part musical, però també sovint tot l'espectacle. Llavors, és rellevant perquè els Jardins d'Esbarjo, ara nosaltres associem l'òpera a una cosa molt elitista, i que ens imaginem allò, la burguesia modernista, barcelonina, l'òpera, el Liceu, però els Jardins d'Esbarjo, que són anteriors,
contribueixen precisament a difondre l'òpera en tot un seguit de sectors socials que ara no ho associem perquè la cosa és diferent. Però sí que això sonava molt i hi havia aquest galop infernal que es ballava i era molt mogut.
I llavors, amb tot el que hem anat comentant, aquest paternalisme, aquest higienisme tant de l'època, creus que els jardins d'Esbarjo busquen la construcció del que diríem, entre cometes, de l'obrer ideal? Sí, és a dir, abans quan parlàvem del tema de com el bieni progressista posa el focus sobre la qüestió obrera, clar, el jardí, d'alguna manera, el que fa és...
intentar reformar aquesta imatge que tenen les elites del que és l'obrer, que és un obrer que és violent, és un obrer que és poc educat i fins i tot és un obrer que és poc instruït. Llavors aquesta imatge, que és una representació, no és que sigui per força així, però aquesta imatge que tenen les elites d'aquests obrers,
al jardí convergeixen tot un seguit d'idees, d'uns discursos higienistes de com reformar l'oci popular, de com millorar les condicions materials i culturals de l'oci popular, d'una banda, i després reformistes socials com Claveno, que a través de la música, de la instrucció, pretenen allò, en certa manera, emancipar l'obrer. Tot això acaba convergint al jardí.
Llavors, per tant, sí que hi ha aquesta idea una mica de l'obrer ideal, que té un component molt moralitzant, que ara ens pot xocar i és així, però també té un component de certa emancipació, de certa millora de les condicions de vida dels obrers.
Fins ara hem parlat dels anys a partir del Vieni, entre el Vieni, on proliferen aquests jardins d'esbarjo. Però, Núria, què és el que canvia a partir de 1865 i, sobretot, a partir de 1868, en el moment en què s'inicia el que coneixem com el saxeni democràtic?
Si els jardins durant la dècada dels 60 abans del Saxeni ja tendeixen, ja ho hem dit, a començar a democratitzar-se amb aquesta entrada més o menys d'altres sectors socials, bàsicament a través dels cors i a través del teatre popular,
Però, clar, el saxeni democràtic, d'una banda, és un període de profunda democratització política, però alhora també de profunda democratització social. Llavors, això, als jardins, s'aprecia bàsicament perquè...
Hi ha moltes activitats de tipus polític, és a dir, la política està molt més present, sigui a través dels espectacles, teatre de tipus més polític, per exemple, o directament, mítings, i llavors hi ha pràctiques polítiques...
Però alhora també el que observem és una major presència de les classes populars. Si en la dècada anterior o a principis dels anys 60, del 19, havien estat presents, una presència molt mediatitzada per aquestes activitats que hem dit, per exemple el tema dels cors, a partir del saxeni, diguem que estan molt més presents. Hi ha també...
Aquesta varietat d'activitats amb preus diferents també s'intensifica, fins al punt que veiem que durant el sexeni hi ha fins i tot una certa apropiació de les claves populars d'aquests espais. I fins i tot també tenim als jardins molta activitat del moviment obrer. És a dir, congressos, manifestacions, reunions, tot un seguit de pràctiques...
noves pràctiques de mobilització política del moviment obrer, per tant, i de dones també vinculades al moviment obrer o al republicanisme. Per tant, tenim tota aquesta varietat de coses dels jardins que contribueixen a aquest procés. Molt bé, i a partir del... No sé si anaves a dir alguna cosa tu. Tiro, tiro. Llavors, a partir del sexeni, què passa amb els jardins d'Esbarjo?
Després del saxeni, clar, és a dir, el saxeni en aquest sentit és un procés com una mena de parèntesi d'acceleració de la política i d'aquesta democratització que d'alguna manera anticipa els espais de masses.
I després això a nivell polític clarament s'acaba amb la fi del Saxeni i el procés aquest de democratització d'alguna manera no s'intensifica tant com durant el Saxeni, però no s'acaba. És a dir, els Jardins d'Esbarjo de després dels Saxeni, és a dir, els últims anys dels Jardins d'Esbarjo veiem que el món popular s'ha apropiat bastant d'aquests espais i ja no els abandona.
el que sí que passarà és que l'avenç de l'Eixample és inexorable i llavors és a partir d'aquest moment en què l'urbanització tira molt endavant, s'accelera moltíssim i llavors hi ha com una transformació del mapa de l'oci popular a Barcelona pel qual
Bàsicament, aquests espais desapareixen perquè l'Eixample se'ls menja, passen una mica a la plaça Catalunya, que encara s'ha d'acabar d'urbanitzar, i posteriorment serà quan se n'aniran cap al paral·lel.
I la restauració és un moment, a partir del 1880, en certa manera que tot aquest miratge que havia sigut als anys 60 d'harmonia social, convivim en un mateix espai,
Després havia una mica saltat pels aires durant el saxeni i després del saxeni, a resultes del saxeni, hi ha una reacció conservadora molt gran en què es decideix, es decideix una manera de dir, vull dir que hi ha un procés de segregació. És a dir, l'oci popular per una banda, l'oci de les elites per una altra. I aquí és quan tindrem plaça Catalunya, després Paral·lel i Liceu per una banda. Per tant, és tot un canvi.
Molt bé, reflexions finals amb la Núria d'un tema al qual li has dedicat molt temps, és la teva tesi doctoral. Per tant, preguntar-te, els objectius pels quals es van concebre aquests Jardins d'Esbarjo, amb aquesta intencionalitat interclassista que hem explicat, van complir els objectius polítics i socials?
A veure, clar, és a dir, el jardín sí, ja ho hem dit, tampoc és que tingui allò l'objectiu, clar, els empresaris el que els interessava era la qüestió econòmica, però sí que aquests espais, sobretot durant aquests anys, és a dir, durant la dècada de 1860, van respondre molt a aquesta idea de crear una
una harmonia social a partir de la convivència dels diferents grups per tal, d'alguna manera, mantenir la pau social. Per tant, jo crec que això sí que ho aconsegueixen d'una banda i de l'altra contribueixen moltíssim també al procés de modernització cultural a Barcelona i a Catalunya.
I amb l'últim minutat aquest que queda, amb el pas del temps es recupera aquesta idea que Barcelona sigui un espai on puguin conviure la classe burgesa, la classe obrera, etcètera?
És una idea que ja ho he comentat abans, que hi ha aquest trencament a partir de la dècada de 1880, aquesta segregació, però durant les primeres dècades del segle XX, en un context de moltíssima conflictivitat social,
vull dir, els anys 10, els anys 20, els anys 30, s'aboquen tots aquests espais de la Barcelona en procés d'urbanització com a espais molt idealitzats. Llavors, hi ha gent fins i tot que ho va viure, que gent ja molt gran que encara pot tenir una memòria viscuda d'això, però si no són allò he llegit, conec, i trobes molts articles a la premsa al punt d'això. Llavors hi ha un altre tema, no?,
que és el tema aquest de com durant aquests anys, la dècada de 1860, tenen lloc molts esdeveniments a la ciutat, abans n'he parlat, la visita a Reial, la visita dels voluntaris catalans, els festivals, és a dir, aquesta idea de dinamitzar i harmonitzar la ciutat a través dels grans esdeveniments, que això, políticament, n'hi pot estar més o menys d'acord, però Barcelona, salvant molt les distàncies sense fer presentisme, això...
ho hem anat explotant al llarg del segle XX. Molt bé, doncs no tenim temps per més. Moltíssimes gràcies, Núria Miquel, per tornar a ser aquí al Portes d'Entrella amb nosaltres, explicar-nos la teva investigació, el Jardins d'Esbarge, un espai interclassista a la Barcelona Industrial. Gràcies per venir.
Moltes gràcies a vosaltres. Albert Abril, moltíssimes gràcies. A vosaltres, moltes gràcies. L'Adrià Tirado, el control tècnic, i en Sergio Rodríguez qui us parla, i us esperem la pròxima setmana amb un nou episodi de Les Portes de Troia. A les Portes de Troia, amb Alberto Retxe, Sergio Rodríguez i Albert Abril. Al control tècnic i a les narracions, Adrià Tirado, Carlos Lecegui i Rocío Gómez.
Buenas tardes. Sería tan amable de ponerme la canción Yo no voy a lavar. ¿Cuál? Yo no voy a lavar. A ti la tengo. Retroceda. Década de los ochenta y noventa.
Remember Kids, ja ho diu tot el tercer any a Mata de Pé de Ràdio, el 107.1 de la FM. Comencem amb energia el cap de setmana amb Bosque Albrecht amb el botó que està com una cabra. Amb la millor música típica, amb famosos i entrevistes a peu del carrer. Ja sabeu, participeu. Remember Kids està al teu cor. Recordeu que divendres de 9 a 10 del vespre. Remember Kids, remember Kids, remember Kids, remember Kids, remember Kids. Us esperem.
El pes que no és meu Vull oblidar-me Del que no em deixa veure Del que m'ofega I veig que passen anys I encara em trec espines
Però dijous no sé per què tot està bé. Toc en 30 pel proper aniversari. Em mata ara, però l'hora em dona ànims. No sé per què passa, que tot es torna fàcil. Els tontos van molt ràpid, ho diu el savi. No vull agradar-te veure't res. No vull portar el pes que no és meu. Vull oblidar
Fins demà!
Bona nit.